Potser aquest front primaveral de núvols que ha creuat el país aquests dies, de banda a banda, no només haurà anat bé per als boscos. Potser les pluges modestes que ha deixat hauran netejat l’aire i els carrers (“Passen núvols corrent i somrient, / regalant aigua i raigs de sol lluent”). I s’hauran endut racons de pols i de pol·len, esbandint algunes al·lèrgies i ajudant-nos a respirar millor (“i sadollem el pit d’aire del cel / per cantar l’alegria de la terra, / tan si’n surt un místic bèl / com si’n surt un crit de guerra”). Ni la demoscòpia retocada ni la poesia no ens alteren les emocions i les expectatives d’aquest diumenge. Però, amb el record de les eleccions municipals de l’abril del 1931 al cap -que, per cert, van resultar plebiscitàries-, goso compartir aquesta innocent exaltació maragalliana del maig. Diuen que llegir poesia durant la jornada de reflexió desintoxica dels excessos verbals de la campanya.Aquestes hores una mica més humides i ennuvolades han refrescat una campanya que havia arrencat xafogosa. I potser ens hauran facilitat la mica de pausa, l’estona de silenci, la distància crítica, la mirada endins, la reflexió serena. La disposició que cal per esprémer la pròpia consciència i buscar-hi orientació. Fins i tot quan l’opció -la que sigui-és ben clara des del primer dia i estem convençuts que tenim els arguments ben establerts.
Votarem aquest diumenge de primavera. Al vespre sabrem els resultats i podrem mesurar els bels i els crits de cadascú i la remor que ens arribi de cada lloc. I podrem tenir una idea més precisa d’allà on som, col·lectivament. I, havent guanyat perspectiva, ens posarem a punt per tornar a votar en la jornada decisiva d’un altre diumenge, que serà l’últim del setembre i el primer de la tardor. Potser el punt d’inflexió i l’aval democràtic incontestable tan llargament esperat.














