Jofre Llombart: "L’altre discurs de la por"

"Montoro comprova dia rere dia que tenir l’aixeta és una eina magnífica per donar més o menys aire a les autonomies díscoles"

Ara farà dos anys que van començar els missatges sobre l’apocalipsi que patiria Catalunya si esdevé independent, ja saben, aquells que pronostiquen un país desèrtic mort de gana on s’hi escamparia el caos mentre vaga per l’espai sideral i que pidola poder tornar a la pròspera Espanya. Bé, potser ha arribat el moment de fer l’altre discurs de la por, el de què li passaria a Catalunya en cas contrari. No ja si Catalunya no esdevé independent, sinó si Catalunya no pot arribar a votar. Faig aquesta distinció (la de la no-independència respecte la no-consulta) perquè és molt diferent que Catalunya continui dins Espanya després d’un NO en una consulta que si ho fa per rendició política sense urnes.

Per tant, suposem que –per les raons que sigui- els ciutadans de Catalunya no poden votar en cap modalitat i Espanya ‘guanya’ el procés. No costa gaire imaginar que, tal com han anat les coses aquests últims anys, enlloc d’intentar posar el comptador a zero i reconstruir relacions, la represàlia estaria a l’ordre del dia. Què seria capaç de fer l’Estat Espanyol sabent que després de dos anys mantenint un pols, la resistència es dissol, ja no li planta cara i no té a sobre ‘l’amenaça’ del trencament.

Convé recordar que en plena acceleració independentista, el govern espanyol va aprovar la llei Wert i el ministre que li dona nom va dir allò que “cal espanyolitzar els nens catalans”. Allò va ser l’octubre del 2012, un mes després de la manifestació de la Diada que va omplir Barcelona. Per tant, si amb aquesta mobilització al carrer l’executiu (i mai millor dit) va tirar endavant una recentralització ideològica d’unes competències que teòricament estaven traspassades, què no seria capaç de fer un futur ministre d’Educació?

Via catalana 2014 - ESPAI ESPECIAL

La nostra territorial s’encarrega de l’organització dels trams 27, 28, 29 i 30 de la Via 2014, i com l’any passat hem reservat la part d’un dels trams, concretament del 29, per a persones d’edat, fràgils o amb mobilitat reduïda.

La participació ciutadana és un dret de tothom, i en la mesura que ens és possible, impulsem aquesta iniciativa −limitada pel que fa a places disponibles− per facilitar i estimular la participació d’aquest col·lectiu en la VIA CATALANA 2014.

Sabem que els fa molta il·lusió i que hem de fer possible que TOTS JUNTS FEM VIA, demostrant així la capacitat inclusiva i autoorganitzativa del poble català.

A les paradetes informatives d’aquest cap de setmana hi trobareu tota la informació necessària.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Xavier Sala i Martín: 'Tenim una bala a la recambra. Només una'

Entrevista a l'economista i autor del llibre 'És l'hora dels adéus?' · Parla de la desobediència al TC, de què ha de fer Catalunya per ser un país modern i competitiu i dels seus orígens independentistes

L'economista Xavier Sala i Martín diu que sempre ha estat independentista. I que ell no s'ha mogut, però que ha passat de ser a l'extrem al centre polític. I afegeix: 'Quan gent com Màrius Carol o Duran i Lleida diuen que som extremistes s'equivoquen de ple. Els extremistes són ells.' Sala i Martín ha escrit un llibre sobre la independència, 'És l'hora dels adéus?' (Rosa dels Vents, 2014), on tracta de qüestions econòmiques, però també de model de país, d'educació, de sistema judicial, de democràcia... En aquesta entrevista hem parlat dels vots i la sang com a fórmula per a crear noves fronteres; de Rosa Parks, Jefferson i la desobediència; de la teoria de jocs i la inconsistència temporal d'Espanya; de Felip II i dels camins rals; dels abusos de poder; de Suïssa i Portugal...

- Afirmeu que en el futur votar per modificar les fronteres serà normal. Us veig molt optimista tenint en compte com va el món.
- No sé si sóc optimista o no. Suposo que la gent que, en el seu dia, pensava que les dones acabarien votant també devia ser optimista. I els qui pensaven que divorciar-se algun dia seria normal sense haver de portar la creu la resta de la vida, també eren considerats optimistes. A mi em sembla una bogeria que les fronteres no es puguin votar. Ho trobo tan forassenyat i retrògrad que penso que la tendència natural de l'home serà acabar fent les coses bé. Encara que durant segles hàgim fet les coses malament, el seny s'acabarà imposant.

- Però sempre hi haurà resistència dels estats...
- Hi ha una tendència a construir estats més petits, perquè els problemes grans ja no els poden arreglar els estats-nació del segle XIX. Espanya és massa petita per a arreglar problemes grans --la defensa, la contaminació, el canvi climàtic, el terrorisme...-- i ha de cercar aliances amb altres estats; i Espanya és massa gran per a adreçar els problemes petits. Per tant, la tendència natural serà que cada vegada hi haurà més països petits. De fet, és una tendència que ja s'imposa des del segle XVIII. Això em fa pensar que les persones trobarem la manera d'acompanyar aquesta tendència de manera pacífica i democràtica.

Francesc-Marc Álvaro: "O unitat o res"

El ministre Montoro va fer, aquest dimarts, un gran favor al moviment sobiranista català, durant la seva compareixença al Congrés dels Diputats: totes les seves paraules, acompanyades de la salsa agredolça de la represàlia i l’acarnissament, van donar la raó als que pensen –com jo mateix- que el procés que viu Catalunya és, per sobre de tot, un intent de repartir el poder d’una manera més justa, posant en qüestió els pactes i equilibris forjats durant una transició que va evitar una nova guerra civil a canvi de sotmetre l’operació a la vigilància estricta d’uns militars que li ho devien tot al dictador mort al llit. Aprofito el viatge al passat per corregir una dada que donava dilluns: el senador més votat el 1977 a Espanya va ser Josep Benet i no Xirinacs.

L’agressivitat extrema del ministre en referir-se a Jordi Pujol ens indica que el grup de poder que representa el PP se sent traït per algú que considerava “dels nostres” tot i les distàncies ideològiques. L’expresident era el nacionalista català moderat que sempre en volia més però que, a l’hora de la veritat, actuava com a líder d’un partit frontissa en l’escaquer espanyol que assegurava la governabilitat a canvi d’un preu assequible. Les elits no tenien sorpreses. Recordeu que Pujol va ser declarat “español del año” pel diari ABC. Recordeu que Aznar va arribar al palau de la Moncloa l’any 1996 gràcies al llavors president de la Generalitat, a qui el perdedor González va aconsellar de pactar amb el seu adversari “per interès general”. Per cert, Montoro va intervenir, al costat d’altres dirigents populars, en les negociacions entre PP i CiU que van donar lloc al Pacte del Majestic.

Pere Cardús: "Bombes? Sentències? La nostra obediència"

El vau veure l'altre dia, en Montoro? Aquesta gent està molt nerviosa. De fet, estan cagats de por! I no és pas gens estrany. Saben perfectament que no ens poden aturar. L'amic Quim Torra sempre recorda que és la primera vegada que no poden bombardar-nos, després d'haver-ho fet més o menys cada cinquanta anys. Ara no ho poden fer. I això els paralitza i els fa actuar amb desesperació. Senten una impotència tan gran… Ells, que són tan poderosos… El cas Pujol, que han fet saltar quan han volgut amb una filtració a un dels diaris del règim, els ha esclatat a la cara i se'ls girarà en contra. L'independentisme és una força eminentment regeneradora i devora tot allò que faci pudor de corrupció o de delicte. I si alguna cosa fa molta --però molta!-- pudor de corrupció és el sistema polític espanyol i les rèpliques 'regionales'.

Em jugo un pèsol que d'ací al 9 de novembre n'esclatarà algun més, d'escàndol. Però si continuem units i amb les idees clares com fins ara, els tornarà a sortir el tret per la culata. S'han organitzat de debò. Potser una mica tard. Actuen amb molta més intensitat a les xarxes socials, escampant rumors, difamant i, sovint, amagats rere l'aparença d'independentistes convençuts. Però l'efecte de l'esperança i de la convicció que la independència és l'única solució possible per a Catalunya, ja no els deixa la possibilitat de fer-nos recular. Els favorables a la independència són cada vegada més i més sòlids. Els indecisos comencen a decantar-se per la llibertat. Els contraris no esgarrapen res de res. Anem bé… molt bé.

Els mitjans internacionals més influents són com més va més clars i identifiquen el govern espanyol amb la intransigència i la manca de respecte democràtic, mentre que el dibuix que perfilen de l'independentisme és cada vegada més real i més seriós. Ho hem dit ara i adés: la comunitat internacional no farà cap pas abans del trencament. Cap govern del món no s'arriscarà a fer cap gest públic abans del nostre gran gest. Però l'interès que tenen a establir bones relacions amb la Generalitat per a la gestió posttrencament és real i constant. Molts governs estatals s'han adreçat al nostre, de manera discreta, per fer-li saber que hi són i que hi seran. Les coses avancen i avancen pel bon camí.

Marxa de torxes «Sigues portador de llum i llibertat» el 10 de setembre

Com a introducció dels actes de la Diada d’enguany, la Dreta de l’Eixample organitza per al dia 10 de setembre la Marxa de Torxes amb el lema «LLUM I LLIBERTAT», que iniciarà el recorregut a les 8 del vespre a la cruïlla dels carrers de Mallorca i Bailèn, i finalitzarà al Born Centre Cultural.

CAMINA AMB NOSALTRES PER LA LLUM I LA LLIBERTAT!

Inscriu-te a la Via Catalana 2014. Ara és l'hora

Inscripcions a la V per a grups fins a cinc persones

Recomanem a tothom qui disposi d’internet que s’inscrigui a www.araeslhora.cat en algun dels trams 27, 28, 29 o 30, reservats a la territorial de la Sagrada Família.

Per a grups nombrosos o persones sense internet

Podeu tramitar les inscripcions en alguna de les nostres paradetes. Ens organitzarem per treballar i també per fer vacances; per tant, només podrem garantir totes les paradetes si disposem del nombre mínim de voluntaris. Dóna'ns un cop de ma i apunta-t’hi!

• 6/8/14 tarda, de 6 a 2/4 de 9 Gaudí-Provença
• 13/8/14 tarda, de 6 a 2/4 de 9 Gaudí-Provença
• 20/8/14 tarda, de 6 a 2/4 de 9 Gaudí-Provença
• 24/8/14 matí, d’11 a 2 Gaudí-Provença
• 27/8/14 tarda, de 6 a 2/4 de 9 Gaudí-Provença
• 31/8/14 matí, d’11 a 2 Gaudí-Provença
• 3/9/14 tarda, de 6 a 2/4 de 9 Gaudí-Provença
• 6/9/14 matí, d’11 a 2 Pl. de la S. Família - Mallorca
• 7/9/14 matí, d’11 a 2 Gaudí-Provença

Samarretes grogues i vermelles per a fer una gran senyera

Enguany també s’ha fet una samarreta amb el disseny propi de la imatge de la Diada. Aquesta samarreta oficial, a més de ser la commemorativa d’aquest dia tan especial, és l’única que contribueix a sufragar les despeses de l’organització de l’acte.

El motiu d'aquests dos formats, groc i vermell, és perquè en el moment de formar la gran V tenim el repte de crear una gran senyera de punta a punta del recorregut.

Com es demanen els lots de samarreta i motxilla

Podeu fer la comanda via web en el moment de la inscripció a la V. L’import del lot és de 15 € i s'enviaran per missatgeria MRW. A partir de 120 €, els ports seran gratuïts.

També les podreu trobar a les paradetes abans esmentades. Recomanem de no esperar fins als últims dies, sobre tot si voleu talles especials

Aquesta és una primera informació, subjecta a possibles modificacions. Us recomanem que seguiu el nostre butlletí setmanalment.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Salvador Cardús: "L’hora de la veritat"

L’estat espanyol mai, mai, mai no facilitarà cap gest que posi en qüestió la seva integritat territorial. Ben al contrari, la defensarà amb tots els recursos que tingui a l’abast, legítims i il·legítims. No fa gaire, el director d’un diari espanyol -no nacionalista, naturalment- va dir a un conseller de la Generalitat: “Por encima de la verdad está la unidad de España”.Ja està tot dit! Les elits espanyoles senten pànic davant la hipòtesi de la secessió. Però no tant per les conseqüències econòmiques i socials, sinó perquè seria el fracàs definitiu del seu històric projecte nacional uniformista -la “ una y grande ”-, i els obligaria a repensar la nació. És una obvietat que la nostra secessió planteja més incerteses de futur a Espanya que no pas a Catalunya.

LA CONSEQÜÈNCIA DIRECTA d’aquesta primera constatació és que la independència de Catalunya passarà, tard o d’hora, per la ruptura amb la legalitat espanyola. Dir que “si ells volen, és possible” [fer-ho de manera legal] és tant com reconèixer que legalment serà impossible: ells no ho volen. En això, els dirigents espanyols no han enganyat mai. Per tant, ni a la independència, ni a la consulta -que és el pas previ-, no s’hi pot arribar de manera “legal i acordada”. Suposar un acord previ per tal que l’Estat faci els ulls grossos davant una consulta que ens acostaria a la independència és del gènere còmic. O tràgic. Siguem seriosos: Espanya no és ni el Regne Unit ni Canadà, fet que constitueix una de les principals raons per voler-ne marxar.

SI AIXÒ ÉS AIXÍ, la decisió més difícil que tenim davant nostre és determinar quan i de quina manera s’ha de produir aquesta ruptura. Aquí no hi valen frivolitats, i les precipitacions arrauxades es poden pagar tan cares com les dilacions inútils. Entre altres condicions, cal tenir la certesa que es compta amb el suport majoritari dels catalans. Cal fer-ho de manera que s’eviti el descrèdit internacional. I cal tenir la capacitat de gestionar la decisió de manera raonable, això és, que l’endemà les nostres institucions tinguin prou autoritat per ser obeïdes sense gaires contratemps.

Vicent Partal: "Ruptura contra indecència"

Al final del franquisme no vam poder guanyar. Els demòcrates no vam ser prou forts per a fer allò que en dèiem 'la ruptura'. I en comptes d'això vam fer, acompanyant el règim, 'la reforma'. La reforma de l'estat franquista, s'entén. D'allò ve aquest desastre que tenim.

No cal que repetesca les mil i una escletxes per les quals el franquisme, la seua manera de pensar i fins i tot d'actuar, ha renascut a Espanya des de l'arribada d'Aznar al poder. Però ahir vam assistir a un espectacle vomitiu al congrés de Madrid que dubtava que pogués arribar a veure.

Cristóbal Montoro va fer un ús polític del cas Pujol que repugnaria en qualsevol estat democràtic. Perquè aquesta gent no té ni la més mínima vergonya a l'hora de fer un ús selectiu i partidista de l'estat i els seus instruments i institucions, en funció no del bé públic general sinó del seu interès polític partidista. L'estat és d'ells, en l'accepció més primària, casernària i limitada del terme. I per això l'usen impunement contra els qui no són ells, contra els qui no són amb ells o contra els qui deixen de ser-hi un dia. Lluny, molt lluny, de la idea i la pràctica d'allò que hauria de ser un estat europeu del segle XXI.

Però igual que va passar als primers setanta cal que siguem conscients que no hem d'aguantar això necessàriament. I de fet el Principat és ara de nou la punta de llança de la ruptura. Amb importants contradiccions internes, com aleshores. Amb interessos contraposats com aleshores. Amb personatges lamentables, com aleshores.

Marta Lasalas: "Problema, per a qui?"

«Realment hi ha algú a l’Estat que s’arribi a pensar que colgant el país sota tota mena d’acusacions i porqueria aconseguirà frenar alguna cosa?»

Comença a Catalunya un curs de vertigen i amb un horitzó més que incert. Els catalans han tingut la tremenda gosadia de dir que volen decidir sobre el seu futur i l’Estat espanyol ha reaccionat amb la intransigència i l’encarcarament que esperàvem però alhora amb una fúria que, encara que previsible, no deixa de ser colpidora.

Diguem-ho tot: tampoc els hi ha resultat massa difícil. L’expresident Pujol i la seva família han brindat a l’Estat un cop de mà brutal –i cruel-. Han aportat una etzibada que ha deixat la societat absolutament perplexa i adolorida. I el ministre Montoro va fer ahir evident fins a quin punt està disposat el govern espanyol a aprofitar la situació.

No acabarà tot aquí. Ha arribat el moment de ventilar corrupteles i ferums. Ha arribat el moment d’encetar la cacera. L’Estat llançarà tota la porqueria que tingui a l’abast per mirar de perjudicar el procés. El pols plantejat pels catalans és brutal. I la resposta no tindrà pietat.

La qüestió, però, és si realment l’Estat espanyol ha calibrat prou bé la seva estratègia. No hi ha dubte que la confessió de Pujol ha deixat la societat commocionada. Però l’11 de setembre, els catalans tornaran a sortir al carrer i tornaran a reivindicar la seva exigència d’una consulta.

Acte unitari «El #9N2014 volem votar. Decidimos nuestro futuro» el 6 de setembre

El dia 9 de novembre els ciutadans de Catalunya tenim una cita amb les unes per decidir en llibertat el nostre futur. Volem construir un país més just i cohesionat socialment, més transparent i sense corrupció, més digne, progressista i per a tothom, sense distinció d’origen, opció política ni religió.

Hi ha ciutadans que per por o desconeixement encara dubten si és millor la llibertat o bé continuar com estem dins l’Estat espanyol. Volem invitar-te a l’acte promogut per les entitats organitzadores de la V i els partits polítics que donen suport al 9N, el dia 6 de setembre a la tarda.

ARA ÉS L’HORA! ASISTEIX-HI ACOMPANYAT PER UNA O DUES PERSONES QUE ENCARA DUBTIN!

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Sardanes per la independència i assaig de la V el 6 de setembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Roser Cavaller: "El «no» de Rajoy"

«Encara que ara sembli difícil, la consulta se celebrarà el 9-N, molt probablement per pressions de la comunitat internacional»

Mentre el govern espanyol va dient que no, nosaltres cada cop estem més preparats per fer la consulta el 9-N. El magnífic documental Un país normal, produït dins de la campanya impulsada per Òmnium i presentat a mitjan juliol, expressa molt bé aquesta idea. El curtmetratge s’nicia amb unes veus en off afirmant que la consulta no se celebrarà (Rajoy), que és inconstitucional (Sáenz de Santamaría), i que no hi ha dret de secessió d’una part del territori (García-Margallo), al mateix temps que unes mans van destapant un paquet amb una urna a dins. Mentre ells diuen no, nosaltres muntem l’urna.

El president Rajoy negarà la consulta fins a l’últim moment, com va fer Zapatero amb la crisi econòmica. Quan ja no es podia aguantar més, Obama va trucar Zapatero, instant-lo a actuar per fer front a la crisi i reduir el dèficit. Després, Zapatero va perdre eleccions i el seu partit va començar anar com el carro pel pedregar. Fins i tot és possible que el PSOE acabi diluint-se i desapareixent del mapa. Ara sembla impossible, però hi ha precedents de partits molt consolidats que han estat engolits pel remolí de la història, com el Partit Socialista Italià (dissolt el 1994) o la mateixa UCD d’Adolfo Suàrez.

Amb la irrupció de Podemos, que curiosament ha manllevat el lema electoral del president nord-americà “we can”, al PP se li complica el panorama. Les enquestes pronostiquen que difícilment podrà revalidar la majoria absoluta, ni sumant amb UPyD. L’estabilitat política que tant ha exhibit Rajoy amb la seva força parlamentària té data de caducitat. Ara està enfilant la recta final d’un mandat que, com en el cas del seu predecessor, sembla tocat per una bona dosi de fortuna. La seva estratègia, per convicció i tarannà, és evitar que es convoqui la consulta, però si continua amb el seu "no i no", li pot passar el mateix que a Zapatero. Negar la realitat només serveix per empitjorar els problemes. Si Zapatero no hagués fet veure que la crisi econòmica no l’afectava, segurament ara hi hauria tant d’atur.

Aperitiu de cloenda del «Signa un vot per la independència» el 6 de setembre

Han passat catorze mesos intensos de la campanya SIGNA UN VOT PER LA INDEPENDÈNCIA, en què hem recollit milers i milers d’instàncies signades per veïns del barri desitjosos d’assolir la plena sobirania per a Catalunya.

L’11 de setembre serà el darrer dia de recollida de signatures arreu del país, i el dilluns 15, al matí, es farà el lliurament oficial de totes les instàncies al Parlament de Catalunya i se n’anunciarà el nombre aconseguit.

La campanya ha estat un èxit, i volem agrair-vos a tots –associats, apoderats, voluntaris i gent que ens han donat suport durant tots aquest mesos– l’esforç i la persistència mostrats tothora celebrant-t’ho plegats. Per aquest motiu hem preparat una trobada a la parada del dia 6 de setembre, a les 12 del migdia, amb un APERITIU «ESPECIAL» DE CLOENDA.

VINE, ACOMPANYA’NS I COMPARTEIX LES ANÈCDOTES I EXPERIÈNCIES VISCUDES!

Paradetes informatives, dimecres 3, dissabte 6 (aperitiu) i diumenge 7 d'agost

Vine a apuntar-te a la V i a comprar les samarretes grogues o vermelles.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dimecres 3: Al vespre, de 6 a 9, a l'avinguda Gaudí amb Provença (amb la participació de l'ANJI)

Dissabte 6: Al matí, d'11 a 2, a la Plaça Sagrada Família, costat Mallorca (Aperitiu)

Diumenge 7: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda Gaudí amb Provença

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Vicent Sanchis: "Benvinguts al remolí"

«Només la unitat, l’habilitat, la generositat, el seny i l’audàcia portaran el poble català on vol arribar la majoria»

Benvinguts de nou al remolí. Després de mesos d’arguments, retòrica i reiteracions –també d’insults i amenaces– han arribat les hores de la veritat. A partir d’avui el pendent fa baixada i totes les dates incorporen fets consumats. Hi haurà la pressió popular, confirmada aquest 11 de setembre a Barcelona. Hi haurà la reacció, menys popular, que es perpetrarà també l’11 de setembre a Tarragona. La victòria serà per KO.

Hi haurà la Llei de consultes, que aprovarà per majoria excessiva el Parlament el 19 de setembre. I el decret que fixarà la consulta, que el president de la Generalitat signarà el 21 de setembre. I el recurs del govern de l’Estat. I la suspensió tramposa, dita cautelar, que el Tribunal Constitucional anunciarà una setmana més tard.

Hi haurà tot això, i encara més. I tot es precipitarà. I en veurem de tots els colors. I la part més sensible i més activa dels catalans haurà de pressionar. I haurà de fixar, també, el punt de transgressió. I el grau de risc i el de sacrifici que voldrà i podrà d’assumir. Hi haurà dies de glòria i dies de por. Tot no s’acaba, de cap manera amb la consulta. Es faci o no es faci el dia 9 de novembre, la troca s’embolicarà fins aconseguir el nivell de llibertat i dignitat necessaris o fins a doblegar els genolls.

Aquesta pressió als carrers serà imprescindible per al bon fi del procés. Artur Mas va convocar eleccions al Parlament després de l’esclat del carrer de l’11 de la Diada de 2012. Convergència Democràtica va girar del tot quan els seus dirigents van entendre que la majoria del catalanisme era independentisme. El carrer serà imprescindible perquè la roda no deixi de girar. Perquè els representants de la majoria dels catalans no els despaguin ni els desenganyin.

Salvador Cot: "Pepero Pérez, l'imparcial"

Segurament, la gran decepció política del jove Francisco Pérez de los Cobos va arribar quan, en les eleccions de 1977, el seu pare no va aconseguir l'acta de diputat per Múrcia per la coalició Alianza Nacional del 18 de julio, un conglomerat de nostàlgics falangistes al voltant de Fuerza Nueva. Potser per això, un any més tard, va estripar un exemplar de la Constitució del 78, amb ràbia, davant de tots els seus companys de classe a l'institut. Tal i com explicava un reportatge d'El Temps, aquell alumne arribava a incloure cites de Blas Piñar en els seus treballs.

Però el fracàs electoral de l'extrema dreta no va desanimar Pérez de los Cobos, que va compatibilitzar l'activitat acadèmica com a jurista amb un acostament progressiu cap al PP. Així es va convertir en un habitual de la FAES, com a ponent o assistent. I, per lligar-ho ben curt, també es va treure el carnet de militant del PP.

Però Pérez de los Cobos, a més, també ha tingut activitat literària. L'any 2006 va publicar un llibre d'aforismes que, tot i tenir només 42 pàgines, va donar cabuda generosa a Catalunya i els catalans. Allà explica que "quan un català està satisfet ho expressa dient: A mi, ja em va bé". Un egoïsme innat, perquè, segons escriu, "els diners són el bàlsam racionalitzador de Catalunya". I més misèria: "No hi ha a Catalunya acte polític destacat sense una o diverses manifestacions d'onanisme". Clar que, llegit el seu llibre, resulta que a Pérez de los Cobos només li agraden els espanyols, perquè també troba que els anglesos són bruts i els italians no saben què és el dret.

El cas és que, en aquest conte de fades del PP, d'aquell jovenet fatxa acaba sent president del Tribunal Constitucional. I serà en ell i en els seus onze col·legues (de biografies amb el mateix nivell de prestigi i imparcialitat) que decidiran si aquest grup d'"onanistes" mesquins que viuen a quatre províncies tenim dret a no sé què, quan el que hauríem de fer és demanar perdó per existir.

Font: NacioDigital