No és cap secret que un dels trets identitaris més paradigmàtics de nosaltres, els catalans, és la impossibilitat de posar-nos d’acord en res. Jo, ara fa uns quatre anys, fins i tot vaig escriure una sàtira teatral sobre aquesta qüestió. Ho vaig fer perquè penso que, si fem l’exercici d’observar-la de lluny, constitueix un espectacle dramatúrgic força divertit. Una altra cosa és l’observació de prop. En aquest cas, l’espectacle, de divertit, no en té res, més aviat al contrari. Sobretot en un moment tan determinant com el que estem vivint, en què cada comentari, cada paraula i cada gest, per col·loquials que siguin, són sobredimensionats, sotmesos a judici sumaríssim i atacats per una allau de reaccions. Reaccions enardides que van des del judici d’intencions i els escarafalls més histriònics fins a l’esquinçament de vestidures i el linxament de persones públiques. Aquests dies, amb l’afer David Bonvehí, n’hem tingut un nou capítol. I és que els catalans, potser perquè el nostre esperit mariner ens empeny a la platja, som únics fent castells de sorra. És un fet empíric que els infants de tot el planeta donen salts d’alegria a les platges cada cop que descobreixen un català entre la gent que pren el sol. Saben que no hi ha ningú més en aquesta vida capaç de construir-los un castell de sorra gegantí i majestuós a prop del mar.
“Sou com infants”, ens deia l’espanyolista Unamuno, “us perd l’estètica”. I tenia raó. Moltíssima raó. La nostra propensió a l’olla de grills –potser el tret més distintiu de la cuina catalana–, fruit de la necessitat no menys infantívola de voler agafar sempre el rave per les fulles, ens empeny a dedicar grans dosis d’energia a qüestions irrellevants que trenquen la unitat d’acció i que no fan res més que allunyar-nos dels objectius fixats. I el més preocupant és que aquest comportament és tan espontani com recurrent, cosa que indica el combat interior que lliuren el Jekyll i el Hyde catalans. El primer es fixa objectius nobles mentre el segon, d’amagat de si mateix, malda per avortar-los. Per això, el principal enemic del lloable pla de fuga dissenyat per Jekyll no són pas els vigilants de la torre de guaita del camp de presoners, sinó ell mateix vestit de Hyde. Serà Hyde qui provocarà debats sobre si és millor fugir amb samarreta blava o amb samarreta vermella i qui adduirà que no n’hi ha prou de fer un túnel que meni a la llibertat. Segons Hyde, caldrà, a més, que sigui un túnel de disseny, un túnel que no s’hagi fet mai en tota la història de la humanitat. Altrament la llibertat no val la pena, remarcarà. Hyde, com veiem, no en té prou de condemnar-se tot sol a la captivitat, pretén que Jekyll s’autocondemni també. És, per dir-ho en paraules de la saviesa popular, com el gos de l’hortolà, que no menja ni deixa menjar.
Amb tot, Catalunya està vivint un procés històric meravellós, un procés cívic que tard o d’hora esdevindrà un referent al món. Ara és difícil prendre’n consciència, perquè les misèries del dia a dia entelen el paisatge, però no trigarem a valorar-ho en la seva justa mesura i a adonar-nos de l’immens cabal d’energia que vam malbaratar en picabaralles egocèntriques i en rèdits electorals. Tant de bo, d’altra banda, que avanci la presència de les dones en els llocs més importants i estratègics de la societat. Ho necessitem per aconseguir la igualtat de gènere, això per descomptat, però també per poder alliberar-nos tots plegats del primitivisme masculí que ens tenalla, un primitivisme que només sap reafirmar-se comparant la mida dels seus genitals amb la dels seus congèneres. I, en aquest sentit, les confrontacions “jo sóc més independentista que tu” o “nosaltres som més independentistes que vosaltres” són el llast que encara arrosseguem de tan primitiva masculinitat.
Els continus episodis de virilitat estelada que protagonitza l’independentisme català, tot caient de quatre grapes una vegada i una altra en els paranys del nacionalisme espanyol, no fan res més que dividir-lo i allunyar-lo de la llibertat. Així d’estúpida és la cultura androcèntrica, sempre tan enderiada a fer passar el clau per la cabota. Per sort, la llibertat no té terceres vies: o s’és lliure o no se n’és. I gràcies a això, gràcies a l’evidència que no tenim escapatòria i que haurem de triar entre ser lliures o desaparèixer, entre ser un Estat pròsper o viure en un Estat espanyol arruïnat, que té un deute públic del 100% del PIB, que no podrà pagar les pensions i que haurà d’elevar els impostos i eliminar la sanitat i l’educació públiques, optarem per la llibertat. Serà una opció tan lògica que no tindrà mèrit ni èpica, però prou efectiva perquè Jekyll venci Hyde i perquè els catalans del futur reconeguin que Catalunya va esdevenir independent malgrat els catalans.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada