Molts ciutadans espanyols veuen que la resposta de les institucions estatals al procés independentista català ultrapassa els límits propis d’un estat democràtic. Tanmateix, creuen honestament que el desafiament català a la seva concepció d’Espanya és tan brutal que potser s’han de passar per alt aquests excessos. Els desagraden però els poden arribar a justificar.
No és el cas, en canvi, dels que promouen aquesta estratègia d’hostilitat. A més de combatre la secessió de Catalunya, no s’estan d’aprofitar l’ocasió per a reconduir l’exercici de la democràcia cap a un marc més restrictiu, més ajustat al seu concepte de llei i ordre, hereu del pensament franquista. L’agenda visible és la defensa acèrrima de la unitat d’Espanya; l’oculta, esporgar certs “excessos” de la llibertat per tal que ningú no sacsegi el poder instituït.
Ho hem vist a la fiscalia. Quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya tenia un fiscal en cap amb una actitud oberta cap al sobiranisme, el van forçar a dimitir. Ara, s’han carregat uns quants fiscals d’altres tribunals superiors pel fet de considerar-los díscols amb les directrius de Madrid. Quan la junta de fiscals del TSJC no va veure motius suficients per a emprendre accions penals contra el president Mas pel 9-N, Madrid va donar instruccions perquè s’iniciés la causa. Posteriorment, Madrid ha donat instruccions perquè els fiscals no actuïn contra presidents autonòmics sospitosos de corrupció. Obert el camí de la imposició jeràrquica amb l’excusa que no es pot contemporanitzar amb el sobiranisme, s’ha aprofitat posteriorment per a disciplinar el món de la fiscalia.
També ho hem vist a la judicatura. Novament, hem estat testimonis de maniobres per a descavalcar el president del TSJC i substituir-lo per un magistrat de qui es preveia una actitud més decidida en el judici contra el 9-N; per a apartar de la carrera judicial un jutge que –en hores lliures i sense que ningú li ho demanés– va redactar una proposta de constitució catalana; per a assetjar els jutges partidaris del referèndum publicant-ne impunement les fotos com si fossin persones en recerca i captura; per a descartar la candidata més ben posicionada per a obtenir una plaça pel sol fet de ser una d’aquests jutges. En aquest últim cas, convé recordar que els tribunals han acceptat la discriminació i han deixat escrit a la sentència que no es pot esperar que les opinions públiques que manifesta un candidat a una plaça judicial no siguin tingudes en compte a l’hora de proveir-la. Tot això, que s’ha fet en nom de la unitat sagrada d’Espanya, serveix de precedent per a aplicar-ho a altres motius ideològics.
La persecució penal de joves independentistes que cremen banderes espanyoles, estripen fotos del rei o fan burles antiborbòniques és ben vista pels que ho consideren atacs imperdonables a símbols de la seva identitat nacional. Tot seguit, però, ve la persecució penal de rapers, titellaires, tuiters, presentadors de programes de televisió... per haver exercit la llibertat d’expressió d’una manera que emprenya el poder instituït. El cas més recent, la condemna de Cassandra Vera per uns tuits sobre Carrero Blanco, mostra cruament la perillositat de tot plegat: el tribunal considera que la tuitera es va burlar de les víctimes del terrorisme i, en fer-ho, assimila implícitament el règim franquista a la democràcia, atorgant-li una legitimitat que és impensable que Alemanya, França o Itàlia atorguessin als seus règims totalitaris.
I què podem dir d’aquest invent de la desobediència al Tribunal Constitucional? A banda de la seva aplicació selectiva –la desobediència del govern central a un munt de sentències competencials ni s’indaga–, hi ha un paral·lelisme que descriu la situació amb una claredat meridiana: el mes passat el Tribunal Suprem de Veneçuela va assumir el control del parlament d’aquell país, anul·lant-ne totes les funcions, amb l’argument que la cambra legislativa desacatava les seves sentències. Quina paradoxa, oi? Potser el govern més antichavista del món –el de Rajoy– impulsa les mateixes mesures que els chavistes. Que, posteriorment, el tribunal veneçolà hagués de fer marxa enrere per les pressions internacionals no li treu bondat a la comparació, complementada posteriorment amb la inhabilitació d’un governador que va guanyar les eleccions perquè planta cara a Maduro.
Em sembla que bona part de la ciutadania espanyola no s’adona prou bé que el procés independentista català és un desafiament democràtic –és a dir, a través de la democràcia. Per això, no s’hi hauria de reaccionar amb actuacions que estigui foren d’aquest marc. Si s’opta per deixar en suspens aspectes essencials de la qualitat d’una democràcia en ares a un suposat bé superior –la “unitat nacional”–, és improbable que s’aturin les ànsies catalanes d’independència i que s’impedeixi la seva materialització; en canvi, és molt probable que la democràcia a Espanya s’afebleixi força, infiltrada de pràctiques que en qüestionen la plena expressió. I els que patiran aquesta involució, si Catalunya s’independitza, no seran precisament els catalans.
Font: elMon.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada