Suso del Toro: «L’Espanya que hi ha i que hi haurà»

Ara sí, l’arc iniciat en els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte: aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui base política i social possible.

Espanya és això i no canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar” intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant dels seus rivals. Aquest és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.

Mereix un capítol a banda la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que “declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.

Vine a conèixer la nova campanya de l'ANC «País informat», el 8 i 9 de novembre

Tayssir Azouz:«El que passa a Catalunya»

"Tranquil·la, Inés, farem tot el possible per construir un país just, net, respectuós i compromès amb els drets humans"

Efectivament, senyora Arrimadas, ja sabem el que passa a Catalunya. Ja sabem, per exemple, que la presidenta del Parlament és objecte d'una persecució judicial inèdita pel fet d'haver complert amb la seva funció de garantir el dret a les iniciatives i debats parlamentaris. Sabem també que l'Estat espanyol persegueix l'ex-president Artur Mas, l'ex-vicepresidenta Joana Ortega, l'ex-consellera i diputada de Junts pel Sí al Parlament, Irene Rigau, i l'ex-portaveu del Govern i actual diputat al Congrés, Francesc Homs, per haver contribuït a posar les urnes el 9 de novembre de 2014 per donar veu als ciutadans de Catalunya. El que passa a Catalunya és que el poder judicial, afinat pel govern espanyol, està d'inquisició. Joan Coma, Oriol Lladó, Josep Téllez, Montse Venturós, Agnés Rotger...Regidors, tinents d’alcalde, alcaldesses perseguits per raons estrictament ideològiques.

El que passa a Catalunya és que un Director d'Antifrau conspirava amb l'encara avui Ministre de l'Interior espanyol, per atacar l'independentisme de la manera més barroera possible, tot fardant amb el fet d'haver-se carregat el nostre sistema sanitari. El que passa a Catalunya és que hi ha periodistes com en Jordi Borràs que estan amenaçats de mort dia sí dia també per una banda de feixistes pel sol fet de fer la seva feina. El que passa a Catalunya és que un desautoritzat Tribunal Constitucional, al qual tu defenses Inés, ens vol imposar els toros mentre preten prohibir-nos el fet d'atendre els nostres conciutadans que es troben en situació de pobresa energètica. El que passa a Catalunya és que el Govern i el Parlament de Catalunya volen restaurar la dignitat de milers i milers de víctimes del franquisme, algunes de les quals encara en cunetes, mentre que l'Estat espanyol continua fent-se el sord.

Curs d’iniciació a Twitter. Sigues un tuitaire! dimecres 2 de novembre

Les xarxes socials s’estan convertint en una eina molt eficaç per a la nostra comunicació i cada cop s’estan fent més i més necessàries. Tot va tan de pressa que, sovint, aquestes xarxes ens ajuden a posar-nos al dia i estar amatents a tot el que passa al nostre voltant.

Per això, per integrar aquesta eina en el nostre dia a dia, oferim un curs pràctic d’iniciació a Twitter, per perdre la por a accedir-hi, a utilitzar-lo, a intercanviar amb els altres les nostres opinions, per entendre què vol dir hashtag o trendig topic... I tot el que et calgui saber!

El proper dimecres, 2 de novembre, a les set del vespre (19 h), vine al curs de formació impartit per la tuitaire @peronelladarago que farem al nostre local, al carrer de Cartagena, 213.

Cal que t’apuntis al taller en el Doodle que has rebut en el comunicat perquè puguem reservar-t’hi una plaça i preparar-te el material gràfic.

Carles Capdevila: «Junts pel no»

RAJOY HA TROBAT en l’oposició a l’independentisme un dels pocs punts d’unió amb Ciutadans i el PSOE. Ho han fet servir com a argument per ajuntar-se, ho fan servir per justificar una abstenció socialista que és una rendició incondicional i, fins i tot, l’ara rebel i desobedient Iceta ho fa servir per justificar el seu no a Rajoy. “És que no podem donar més arguments als independentistes”, s’excusa.

Això de la independència té dues sortides. Que Catalunya l’aconsegueixi i que no l’aconsegueixi. Dependrà de quantitat de gent que ho vol i de la seva persistència.

Si Catalunya és independent Espanya necessitarà un projecte propi. I si no ho és, també. ¿Fins quan es pot viure de “la culpa és dels catalans”? És el revers de “la culpa és de Madrid”, que aquí ha portat a fer el tomb i iniciar un estat propi.

Em sobta que Espanya no tingui un projecte en positiu, que vagi tan a remolc; que l’Estat es llevi cada matí no amb una llista de coses a fer, sinó amb una llista de coses a prohibir. És una vida trista, acaba afectant l’autoestima, perquè el teu màxim somni és que els altres no se’n surtin. I què més? Imagina’t que ho aconsegueixes: i després què?

Jordi Creus: «L'hora de Carme Forcadell»

«Si a algú li tremolen les cames, si algú no acaba de ser conscient del temps històric que estem vivint, la seva millor aportació serà fer un pas al costat»

La justícia espanyola, massa sovint, és lenta com un cargol. S’arrossega sobre els fems dels Gürtel, dels ERO’s andalusos, dels Nóos, dels Millets i els Montulls, sobre la calç viva dels cadàvers del GAL... I, a poc a poc, amb parsimònia, deixa anar aquella bava enganxosa que ho acaba cobrint tot.

Però, a vegades, la justícia espanyola és ràpida com el llamp. A vegades, després de sentir el toc del cornetí del poder executiu -talment com si fos un guepard de la sabana-, es posa en marxa amb una velocitat inaudita. I clava les dents amb força.

En tenim molts (massa) exemples. Des de la cúpula de l’anterior govern de la Generalitat -processada per un delicte tan abominable com haver posat les urnes en un procés participatiu sense validesa legal- fins a nombrosos alcaldes i regidors que hauran de respondre davant dels tribunals (alguns, fins i tot davant de l’Audiència Nacional!) per crims tan execrables com penjar una estelada, obrir les portes del seu Ajuntament un 12 d’octubre o fer declaracions favorables al procés de ruptura amb l’Estat.

Pere Cardús: «Fer-se il·lusions i pretendre estavellar-nos contra un mur de pedra granítica»

«No sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne»

Falten tan sols quaranta-vuit hores per a l’hora més fosca de l’Espanya diferent. ‘Una altra Espanya és possible’ en una altra galàxia. Això de la investidura de Rajoy és molt bèstia. Molt. La connivència (o la col·laboració imprescindible) del PSOE en l’execució d’aquesta ensarronada democràtica ha sorprès alguna gent. A mi, gens ni mica. Entre el PP i el PSOE hi ha poquíssimes diferències. I ja fa molt de temps que es pot veure, això. Perquè són dos partits que tan sols existeixen i s’expliquen pel poder. Per l’alternança i el repartiment. Res més. No hi ha pràcticament ideologia, ni voluntat de servei. Són sistemes de poder. Són com aquestes grans empreses que viuen de la mamella del BOE. No funcionarien sense parasitar les institucions.

I així s’entén això que passa aquests dies a Madrid. Rajoy era tan candidat del PSOE com Pedro Sánchez. Són el mateix projecte polític. I el PP faria exactament igual en la situació inversa. Es necessiten i s’alimenten. Ara tu, ara jo. Aquí jo, allà tu. Ens les fotem perquè, si no, no ens creuria ningú. Però la dependència és absoluta. I encara més quan apareixen nous actors que poden fer perillar el plat a taula. I encara això caldria demostrar-ho. Vull dir que no sé fins a quin punt Podem fa perillar aquest plat, si estava disposat a servir-lo a un dels dos comensals. De Ciutadans, ja no cal ni parlar-ne. Ha fet un paper prou galdós. I em sembla que sóc massa generós fent servir aquest adjectiu.

Ernest Benach: «Qüestió de dignitat»

Quan la gent diu “Tots som Carme Forcadell” es refereix a això: tocar les nostres institucions és atacar-nos a tots

Les Assemblees de Pau i Treva comencen l’any 1021 i són el precedent del parlamentarisme a Europa. Estic convençut que la recerca de la pau a través del diàleg forma part des de llavors del nostre ADN com a poble.

Les Corts Catalanes, establertes el 1283, són l’organisme parlamentari entre els segles XIII i XVIII, reconegudes com a model del parlamentarisme medieval.

A l’Assemblea de la Mancomunitat de Catalunya s’hi aplegaven els 96 diputats catalans a Corts en el primer reconeixement polític i territorial de Catalunya com a realitat nacional després del 1714. Es pensa i es comença a construir la Catalunya del segle XX.

El Parlament de Catalunya es constitueix el 6 de desembre del 1932 i té en Lluís Companys el seu primer president, al qual va succeir al cap de poc Joan Casanovas. Va legislar fins al 1938 amb criteris progressistes i avançats al seu temps, una altra marca de la casa.

És obligat recordar que Irla, Rovira i Virgili, Serra i Moret, i Farreras i Duran el mantenen viu a l’exili, en el moment en què Espanya es veu sotmesa per la dictadura. Aquells homes, lluny de casa i amb grans dificultats, mantenen viu el Parlament de Catalunya.

Dídac Boza: «Escòcia i Catalunya, una voluntat de pedra»

«Les dues nacions caminen en paral·lel però no existeix comparació possible en el grau de qualitat democràtica del Regne Unit i Espanya»

Han passat més de vint anys. Contemplar ara, a vint-i-tants d’octubre de 2016, la pedra d’Scone exposada al costat de símbols de la nació escocesa que es guarden al Castell d’Edimburg, em feia retrocedir dues dècades en la memòria. L’última vegada que havia estat davant d’aquella icona mil·lenària era el 1994, durant una visita turística a l’abadia de Westminster, a Londres. Encara ressonaven al meu cap les explicacions d’un amic nord-americà amb avantpassats escocesos que m’acompanyava en aquella ocasió: "Aquesta pedra no hauria de ser aquí, sota el tron on posen el cul els reis d’Anglaterra. És una humiliació". Aquella ofensa va acabar simbòlicament el 1996. La pedra va retornar a Escòcia 700 anys després que el rei Eduard I d’Anglaterra va saquejar l’abadia escocesa d’Scone i va endur-se’n el botí a Londres. La història em suggeria que les coincidències entre els processos actuals d’Escòcia i Catalunya venen de lluny, més enllà de la tardor de 2014 amb el referèndum vinculant d’allà i el 9N, simbòlic però autènticament revolucionari, d’aquí.

En els anys 90 del segle passat les dues nacions van viure, molt probablement, el darrer miratge d’un idíl·lic final feliç i harmoniós per als seus greuges històrics amb els estats britànic i espanyol. Al nostre país la il·lusió d’aquell moment van ser els brillants Jocs Olímpics de 1992, fets sota la tutela del govern espanyol presidit per Felipe González. Per als escocesos el final del segle XX va ser el moment de recuperar, a més dels símbols, un cert govern i un parlament propis. Eren els temps de la "Devolution", capitalitzada pel primer ministre britànic Toni Blair. Les decepcions polítiques que han suposat els personatges de González i Blair també han estat paral·leles i formen part del conjunt de raons per a la desafecció que han anat acumulant escocesos i catalans.

Quim Torra: «"Spoliarium", gladiadors i despulles»

«La revolució catalana no es pot entendre sense les classes mitges i populars que veuen en la independència l'única opció per fer saltar pels aires segles de dominació»

El tràgic destí dels gladiadors no acabava amb la seva mutilació, esquarterament o degollació a la sorra del circ. L'espectacle havia de continuar i era necessari treure les despulles de la sorra del circ. Els cadàvers eren arrossegats amb uns garfis de ferro i se'ls traslladava, travessant la porta Triumphalis o la portaLibitinensis, la porta de la mort (per exemple, en el circ romà de Tarragona), cap a una dependència macabre on eren despullats d'armes, cuirasses i vestimentes que portessin a sobre. També se'ls tallava el coll –si encara els hi quedava. Era l'acte de "l'spolium", despullar, i aquell lloc sinistre seria conegut com l'Spoliorium. Amb el temps, "espoli" va passar a ser sinònim de "despullar" a una persona o un territori dels seus béns.

Els 300 anys d'espoli que ve patint Catalunya l'han situat vivint a l'Spoliarium de manera permanent. I no és un lloc, em sembla que queda clar, massa agradable per viure.

Només des de la nova restauració borbònica del 1975, els catalans han aportat entre el doble i el triple que la UE a l'Estat espanyol. El dèficit fiscal s'ha cronificat i el pacte entre les elits de l'Estat i catalanes ha funcionat amb la precisió d'un rellotge suís –tal i com ve funcionant des de l'endemà de l'11 de setembre de 1714. Per això la revolució catalana no es pot entendre sense les classes mitges i populars que veuen en la independència l'única opció per fer saltar pels aires segles de dominació. En el darrer número de la Revista de Catalunya, els professors Amat i Guinjoan, concloïen: "Els catalans tenim un Estat en contra i això es posa de manifest amb un maltractament econòmic (amb un dèficit fiscal entre el 6% i el 8% anual segons el mètode càlcul), l'ofec financer, la legislació centralitzadora i l'activisme de l'Estat contra Catalunya. L'ofec financer de la Generalitat ha estat un atac en tota regla contra la ciutadania de Catalunya, especialment contra la més pobra".

Ramón Cotarelo: «Comença el ball»

"Cada nou acte de repressió generarà major resposta de desacatament i desobediència"

Mentre a Madrid el PSOE obeïa al destí, a Vic un regidor de la CUP obeïa a la seva consciència. Per la seva banda Rajoy assegurava que el que cal obeir és la llei, de la qual ell és i serà legítim guardià.

Qualsevol veu que aquest és l'inici d'una actitud col·lectiva que, probablement, anirà a més. Quan un regidor actua segons la seva consciència i, amb això, se situa fora de llei, desperta més simpatiesque un altre que, per exemple, s'hagi posat fora de la llei per haver-se apropiat indegudament uns quants milions. Amb el primer se solidaritzen molts ciutadans i alguns fins ho manifesten; amb el segon no sol solidaritzar-s'hi ningú ni manifestar-se, encara que de vegades passa, ja que Espanya és un país peculiar.

La insistència de Rajoy a obeir i fer obeir la llei és una bajanada. Els governs estan per això. Però també estan per aplicar solucions polítiques, negociades que permetin millorar la llei quan aquesta és qüestionada per mitjans pacífics per una col·lectivitat amb les seves institucions al capdavant. D'això, però, no hi ha res en el discurs de la dreta. I no n'hi ha perquè, per a ella, els actes moguts per la consciència independentista són un mer problema d'ordre públic. I l'ordre es manté amb l'aplicació estricta de la llei.

Taller obert de sardanes «Sardanegem al barri». T'hi apuntes? 30 d'octubre, 6,12 i 27 novembre i 11 desembre

La sardana i el seu món t’interessen però no has tingut l’ocasió d’aproximar-t’hi?

Només has ballat sardanes de petit o no n’has ballat mai?

Tens por de no fer-ho prou bé?

Ara tens l’oportunitat de participar en el taller obert de sardanes que la nostra territorial organitza alguns diumenges al carrer de la Marina, entre els carrers de Provença i Mallorca, d’11 a 12 del matí.

Sense inscripcions, sense compromís i, sobretot, sense vergonya, passarem una bona estona descobrint i comentant elements bàsics de la sardana. També aprendrem a ballar-la, ja sigui des del començament o millorant-ne els coneixements.

I si vols col·laborar a la paradeta que muntarem aprofitant l’ocasió i on tindrem cura del material del curset, apunta’t al Doodle que has rebut en el comunicat.

Josep Ma.Loste: «Advertiments europeus»

Benvolguts lectors; amb el títol d'aquest article, “advertiments europeus”, pot semblar que vull parlar d'economia –del monumental dèficit, públic i privat, de l'Estat espanyol–, doncs no és així; en aquesta Galeria vull comentar i tractar de les onze recomanacions que va fer, fa tres anys, el Consell d'Europa al govern espanyol en relació amb la vidriosa qüestió (de gran actualitat per moltes raons) de la politització de la justícia a l'Estat espanyol. La realitat sembla que ha empitjorat molt.

Ara i aquí ja es pot dir que la no-separació de poders a Espanya amoïna els experts en temes de corrupció europeus. De fet, el Consell d'Europa està indignat amb l'ús polític dels tribunals a l'Estat espanyol. De les onze recomanacions que va fer aquesta important institució europea, cap s'ha complert.

Doncs bé, el Consell d'Europa està molt preocupat amb el sistema actual d'elecció –a través del Congrés i el Senat– dels vint membres del CGPG: no garanteix prou la independència judicial. Una altra qüestió que inquieta molt Europa és el sistema d'elecció dels alts funcionaris de la judicatura; segons el Consell d'Europa, no garanteix prou la transparència i la imparcialitat.

Pius Pujades: «Condemnats per la llei»

Jo bé que ho recordo. La llei espanyola posava les dones sota “protecció” dels homes, pel seu bé, naturalment, per respecte i per amor. Una dona no podia fer res sense l'autorització del pare si era soltera o del marit si era casada. Una dona no podia comprar, ni vendre, ni hipotecar, ni avalar, ni treure's el passaport, ni viatjar, ni casar-se... sense autorització. La llei és la llei. (Ara no ve al cas recordar que, gràcies al dret civil català que es va mantenir vigent, les catalanes podien viure amb força més llibertat).

En tot cas, no hi havia divorci. I les parelles estaven condemnades a mantenir-se juntes fins que la mort posés remei als problemes de convivència que es poguessin presentar. Pel bé de la dona, és evident. Imagineu el cas pitjor que pugueu imaginar. Una persona espanyola que s'ha equivocat a l'hora de triar parella. Es pot trobar convivint per sempre més amb algú infidel, borratxo, brut, mal educat, malgastador, gandul, garrepa, invertit... No es podia divorciar. La llei, sempre la llei, per salvar la família i els bons costums, el tenia aferrat a la sagrada unió del matrimoni.

Quines bogeries, direu vosaltres, els joves. Doncs us equivoqueu. No eren bogeries, era la Llei, en majúscules. La Llei de Déu i la Llei del govern. Entesos? Com ho és la llei de la sagrada Constitució, interpretada pels que poden, la que ens impedeix als catalans decidir el nostre futur. (Sí, perdoneu, aquí volia anar a raure).

Vine a conèixer la nova campanya de l'ANC «País informat», el 26 i 27 d'octubre i 8 i 9 de novembre

Antoni Bassas: «Catalunya i el govern d’Espanya»

LLEGINT DIARIS DE BARCELONA 92, vaig trobar un article que deia: “Com que el PP és minoritari al País Basc i a Catalunya, el PSOE sempre surt amb 25 diputats d’avantatge i serà difícil que els populars guanyin mai unes eleccions”. Doncs no, 25 anys després, el PP continua sent residual, sobretot a Catalunya, però governa, i el PSOE, en canvi, no és a la Moncloa, ni se l’hi espera. El PP va descobrir que no li calia Catalunya per governar, i incendiant Espanya quan l’Estatut del 2006 i desplegant un nacionalisme tan gran com la bandera de la plaça Colón, va acomplexar el PSOE, que havia flirtejat amb la plurinacionalitat. I ara els socialistes són en mans dels que es neguen al diàleg amb Catalunya, com el PP, perquè no volen cap canvi en el finançament.

Font: ara.cat

Salvador Cardús: «La síndrome de l’ai, ai, ai...»

A molts catalans ens falta acabar de fer el darrer pas: tenir la convicció que, si ho volem, ho tindrem

Bona part dels catalans, en molt pocs anys, hem fet un gran canvi de mentalitat. Hem passat del “No és possible aconseguir-ho” a “Tenim el dret de provar-ho”. Hem deixat de considerar la pertinença a Espanya com una fatalitat i ara creiem que, si més no, ens pertany el dret de qüestionar-la. Però a molts catalans ens falta acabar de fer el darrer pas: tenir la convicció que, si ho volem, ho tindrem. Que és realment a les nostres mans. Que som capaços de fer-ho perquè és la independència més ben preparada de la història. Que en el moment de la veritat tindrem prou coratge per aconseguir-ho. Que això ja és imparable.

DE LES CAUSES de la desconfiança ja n’he parlat altres vegades. La teoria de Martin Seligman sobre la indefensió apresa - learned helplessness- ja ha estat adduïda com una de les actituds interioritzades més difícils de superar, tant en animals com en persones. Fàcilment pots desarmar cognitivament un grup d’alumnes si els saps fer dubtar de la seva capacitat intel·lectual (a YouTube en podeu veure una demostració de la psicòloga Charisse Nixon en només cinc minuts). En el nostre cas, això s’agreuja perquè hi ha personatges influents en l’opinió pública dins del mateix independentisme que es dediquen a alimentar la indefensió seguint aquest esport nacional que consisteix a minar l’autoestima i sabotejar tot el que sigui sospitós decaure en el pecat de l’optimisme i que ràpidament és qualificat d’autocomplaença ingènua.

Jordi Olivé: «Dinamitar l’estat»

La fiscalia sembla que tingui una doble vara de mesura, i que l’usi en funció de com els acusats entenguin la pàtria espanyola.

Per un cantó tenim que la Fiscalia ha acusat a Carme Forcadell de “dinamitar el model d'ordenació territorial de l'Estat” per haver permès una votació al Parlament de Catalunya.

Per un altre cantó tenim que la mateixa Fiscalia ha demanat arxivar la denúncia contra el ministre Fernández Díaz per les seves converses gravades i filtrades a la premsa amb el llavors director de l'Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel de Alfonso. La Fiscalia sosté que el contingut de la conversa entre Fernández Díaz i De Alfonso no es desprenen indicis suficients per iniciar. La famosa frase “Les hemos destrozado el sistema sanitario” o “Esto la Fiscalía te lo afina, hacemos una gestión” de quan parlaven de polítics catalans, no mostren indicis de delicte ni de violació de secrets, prevaricació o malversació de fons públics.

Carme Forcadell en conèixer l’acusació, va respondre que per ella, dinamitar l'Estat és permetre la corrupció, que suspenguin lleis contra els desnonament, contra la igualtat efectiva i contra la pobresa energètica, i que coartin la llibertat d'expressió i el dret d'iniciativa dels diputats del Parlament".

Germà Capdevila: «Sense interlocutors a Madrid»

«La conclusió després de la submissió del PSOE és que no comptarem amb cap interlocutor a Espanya, i que si hi ha alguna possibilitat de negociació sempre serà posterior al trencament»

Que tots els focus estiguin fixats a Madrid durant el sainet lamentable de la immolació del PSOE ha possibilitat que el govern i el parlament catalans hagin pogut aquestes darreres setmanes fer feina d'aquella discreta i que no es veu per avançar cap a la independència, sense cridar gaire l'atenció.

Els que manen al PSOE han preferit destruir el partit per salvar el model d'Estat que van pactar amb el franquisme durant la Transició. Un sistema de repartiment de càrrecs, prebendes, cadires als consells d'administració i rendes percentuals dels contractes públics que no estan disposats a perdre de cap manera.

Si l'Estat tingués avui un govern sòlid, segurament Joan Coma ja seria en un furgó de la Policia Nacional camí de l'Audiència Nacional. En el context d'inestabilitat actual, no s'hi han atrevit. Una cosa és tombar la prohibició del toros, que no té cap conseqüència immediata, i una altra de molt diferent detenir un càrrec electe. De moment.

Taller obert de sardanes «Sardanegem al barri». T'hi apuntes? 30 d'octubre, 6,12 i 27 novembre i 11 desembre

Comissió per l'Ateneu «Entre tots farem l'Ateneu del Barri» el 5 de novembre

En mig de la lluita de les entitats socials del barri pels equipaments, hem assolit que el Districte de l’Eixample de l’Ajuntament de Barcelona, compri un local de 1400 m2 al carrer Nàpols. per fer l’Ateneu del barri Sagrada Família.

L’Ateneu, llargament reivindicat, ha de ser un espai de referència per acollir les inquietuts socio-culturals i de la creativitat de la ciutadania, des d’una perspectiva popular, universal i integradora, que doni resposta a les necessitats d’un barri plural i molt dens.

Ara, obrim un procés participatiu a tot el barri, perquè tothom tingui l’oportunitat de fer la seva aportació a un projecte del barri i per al barri, que a d’enriquir la vida socio-cultural i el benestar de la seva població.

DISSABTE 5 DE NOVEMBRE DE 2016 A LES 10 HORES

VINE I PARTICIPA PER FER L’ATENEU DEL BARRI.

A l’Espai 210 del carrer Padilla 210 

CONVOCA: COMISSIÓ PER L’ATENEU

Jofre Llombart: «TC: Torejant Catalunya»

"No són els toros, el debat no és –només- animalista. És de sobirania. És la mostra de com funciona la farsa de la descentralització"

La cosa va anar així:

El 28 de juliol del 2010 el Parlament aprova, per llei, prohibir les corrides de toros a Catalunya gràcies a una normativa de protecció d’animals.

Al cap de poc, el mateix 2010, el grup parlamentari del PP al Senat porta aquesta llei al Tribunal Constitucional. Aquesta dada és molt important: qui ho porta al TC no és el govern espanyol (en aquell moment del PSOE) sinó el PP a través dels seus senadors. Quan el govern espanyol recòrre una llei autonòmica al Constitucional, la llei queda suspesa. Però si ho fa qualsevol altre estament, no. Per tant, la llei no va quedar suspesa. La deliberació del Constitucional ha trigat sis anys a arribar.

La prohibició de matar toros entra en vigor l’1 de gener del 2012. A partir d’aquí ve el quid de la qüestió:

El novembre del 2013, amb el PP ja al govern gràcies a la majoria absoluta obtinguda el 2011, el congrés aprova una llei en què la tauromàquia passa a ser considerat patrimoni cultural. Decidir què és i què no és patrimoni cultural és una competència exclusiva de l’estat.

Parades informatives, tallers i xerrades a la Festa de la Diversitat, el 23 d'octubre

Carles Sabaté: «Qui dinamita què?»

La fiscalia manté que la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, pretenia “dinamitar” l'Estat permetent aprovar la comissió per al procés constituent. Considera que és un “menyspreu a la Constitució del 1978” i que posa en perill Espanya. En un estat que genera casos de corrupció com cap altre a Europa, podríem considerar que el cas Gürtel, que ara s'està jutjant, o el cas Nóos, que té la sentència a tocar, també posaven en perill l'Estat. Sentir Francisco Correa com s'enriquia fent de mitjancer entre el PP i el govern espanyol fa feredat. O veure com la fiscalia va intentar treure ferro als delictes fiscals de la Casa Reial, també. Posaven en perill l'Estat i el minaven des de dalt de tot.

El Parlament no pretén que exploti l'Estat ni que caigui en el caos i el descrèdit. La majoria parlamentària catalana no busca que Espanya bati rècords de govern en funcions, ni que Europa li toqui el crostó pel pressupost, ni que Espanya buidi la caixa de les pensions, ni que el ministre de l'Interior maquini contra rivals polítics... Aquestes desgràcies ja se les empesquen ells solets. El Parlament i la seva presidenta simplement intenten crear un estat nou i, si pot ser, bastant diferent: la república catalana. L'expresident Artur Mas exposava ahir a Madrid que seria més intel·ligent per a tots pactar la desconnexió.

Com arribarem a la Independència?

Ningú no sap exactament com arribarem a la independència. Per això la pregunta del títol pot generar dubtes o incerteses. Hi ha, però, un camí que molt probablement ens hi portarà i que pot minimitzar els dubtes i les incerteses.

1.- La fase final del Full de Ruta. L'aprovació de les lleis de desconnexió i el referèndum

El Full de ruta de l'ANC i dels partits independentistes està ben definit i és el següent:

- Juny del 2017. Aprovació de les tres lleis de desconnexió. Aquest moment és clau perquè defineix l'inici de la desconnexió. Des d'aquest moment ja s'aplica la nova legalitat catalana.
- Setembre del 2017. Referèndum sobre la independència i si el resultat és positiu proclamar de manera efectiva la independència.

No s'ha explicitat, però la interpretació més probable és que hi haurà una proclamació de la independència amb la llei de transitorietat jurídica, condicionada al resultat del referèndum per a fer-se efectiva.

Les tres lleis de desconnexió són:

1. Llei de transitorietat jurídica (amb aquest o un altre nom com llei de procés constituent o llei de règim jurídic català)
2. Llei de la seguretat social catalana
3. Llei de la Hisenda pròpia (també Llei de l'Administració Tributària)

Si el referèndum del mes de setembre és positiu hi haurà la convocatòria d'eleccions constituents. Després vindrà la redacció amb participació popular de la Constitució de la República Catalana i l'aprovació pel nou Parlament constituent i el referèndum de ratificació de la Constitució.

2.- Quina pot ser la resposta de l'Estat i quina ha de ser la nostra

Xevi Xirgo: «El món al revés»

El Congrés va reprovar ahir el ministre Fernández Díaz “per les seves accions antidemocràtiques” i per “la manca d'ètica política” en les seves actuacions “en contra dels que pensen diferent que ell”, que traduït vol dir que l'han reprovat formalment (i per segona vegada) per les converses que va tenir amb l'excap de l'Oficina Antifrau de Catalunya planificant les famoses operacions contra Catalunya. Fernández Díaz és enxampatin fraganti, es fan públiques les seves converses privades (que no deixen cap mena de dubte sobre què es dedicava a fer com a ministre de les clavagueres de l'Estat) i, què acaba fent la fiscalia? Arxivar el cas i rebutjar investigar-les. Com a molt, i ja en parlarem, Fernández Díaz un dia o altre, si és que finalment hi ha govern, potser haurà d'anar a declarar davant d'una comissió parlamentària i rebrà una reprovació formal, de paraula, sense cap mena de conseqüència. I ell encara es presenta com una pobra víctima i diu que el món independentista li té mania. Ha! Ho sap, Fernández Díaz, el que li passa al món independentista? Doncs que centenars d'alcaldes de Catalunya estan empantanegats amb demandes estúpides de la delegada del govern, i que alguns d'ells, com els regidors de Badalona que van treballar el 12-O, han d'anar a declarar al jutjat perquè se'ls investiga i acusa de desobediència i, entre d'altres, del delicte d'apologia de la desobediència. Anotin-se'l, aquest, que ha passat desapercebut i veuran que en sentirem a parlar en els propers dies. Passa això i passa que la presidenta Forcadell serà acusada de prevaricació i desobediència, que el conseller Santi Vila ja ha estat advertit que el cas de Sixena li comportarà conseqüències penals, que la cúpula de l'anterior govern català (Mas, Homs, Ortega i Rigau) s'asseuran al banc dels acusats, que tots els consellers n'estan advertits i, no rigui, que a vostè i a mi un dia d'aquests ens acusaran de vés a saber què. La política a Catalunya, deia Puigdemont a París, s'està convertint en un esport de risc. L'espanyola, en canvi, no. Té, i actua, amb total impunitat.

Font: elPuntAvui.cat

Tertúlies amb Gràcia «Seguretat nacional» amb Miquel Sellarès el 25 d'octubre

L'anàlisi d'Antoni Bassas: «Quan et tracten com un delinqüent»

"La reclamació catalana, que arriba després de totes les possibilitats de pacte possibles, és una qüestió de dignitat, de sentit comú i de benestar present i futur"

Hem comentat aquí alguna vegada que el govern del PP només tracta Catalunya amb policies i jutges. I quan s’ocupen de tu amb la força pública i amb els tribunals és que et tracten com un delinqüent.

Hem dit alguna vegada que el govern del PP aplica a Catalunya la mateixa retòrica que va fer servir contra ETA al País Basc: parla d’"atemptat” a la unitat d’Espanya o de “condemna” la convocatòria del 9-N.

Ahir va tornar a aparèixer aquest llenguatge en la querella de la Fiscalia contra la presidenta del Parlament. Diu la Fiscalia: “L’actuació de la querellada dinamita el model constitucional”. “Dinamita”. Això és fer servir un llenguatge violent per dir-te que tu ets violent.

En canvi, a qui fa servir un llenguatge violent, com l’exportaveu d’Aznar, Miquel Ángel Rodríguez, no li passa res. Diu l’Audiència de Madrid que dir que “a Mas li aniria bé que l’afusellessin”, “esclar que no suposa una amenaça de mort quan en el marc legal constitucional vigent la pena de mort en general o un escamot d’afusellament en particular, estan proscrits”. A sobre, se’n foten.

Ramón Cotarelo: «L'Estat es prepara»

"La negativa a les terceres eleccions demostra que la intenció és evitar que el retard arribi a l'any i mig, i que el primer que es trobi el govern d'Espanya sigui una DUI"

El desgavell de la política espanyola té moltes explicacions. Totes es resumeixen en el terme crisi. Una crisi política que ha vingut cavalcant sobre una altra econòmica el final no s'albira. Al contrari, el que s'albira són més dificultats i problemes. I en l'ordre polític també. El que va començar com un ressorgiment de l'independentisme català, vigorós als carrers, però sense incidència institucional,s'ha convertit en l'acció regular, quotidiana de govern de la Generalitat camí de la desconnexió. I, de l'altra banda, s'han posat en marxa els mecanismes processals contra autoritats i exautoritats catalanes en un horitzó repressiu que no agrada a ningú.

Aquesta és la raó última d'aquesta crisi política. I la veritable. La seva més cridanera conseqüència fins ara és la fractura del PSOE en dos. Els de Podem també s'han d'atribuir part del crèdit en aquesta divisió. És el seu relat: en aparèixer Podem, regeneració de l'esquerra, IU va quedar absorbida i l'enfrontament amb el PSOE no va produir l'anhelat sorpasso, però ha deixat al partit dividit. És cert que Podem preocupa al PSOE, però no tant com el perill per a la unitat d'Espanya que creu veure a Catalunya. Aquella invenció de Sánchez sobre la "ruptura de la convivència a Catalunya" representa una opinió molt estesa entre els socialistes.

Vicenç Partal: «El moment Forcadell»

«Espanya no pot imposar ja la seua legitimitat, davant la legitimitat emanada de les urnes»

Tal com es van posant les coses, el moment definitiu de debò del procés serà quan els tribunals espanyols inhabiliten la presidenta del Parlament de Catalunya i, d’acord amb la seua legalitat, proven d’evitar que continue exercint de presidenta del parlament.

En aquell moment el xoc de legitimitats serà impossible d’evitar. No hi haurà cap solució a mitges, de compromís. Perquè no crec que ni Forcadell ni el Parlament de Catalunya estiguen en condicions d’acceptar la decisió i acatar-la. I, per tant, en el moment que la presidenta del parlament torne a exercir el càrrec a la Ciutadella esdevindrà evident allò que ja fou evident el 9-N: que Espanya ja no pot imposar la seua legitimitat davant la legitimitat catalana emanada de les urnes.

Aquell dia el pas l’haurà de fer personalment Carme Forcadell. I estic segur que el farà, acompanyada de la majoria parlamentària que la va elegir. Aquell serà el seu moment i ningú de nosaltres no podrà assumir una responsabilitat que al final serà ben personal. Però això no evitarà que aquell dia tots li fem costat per deixar clar al món que aquella acció no és de cap manera un gest personal, sinó un acte de responsabilitat democràtica i de respecte al resultat de les eleccions. Ep! I qui diu aquell dia diu avui…

Font: VilaWeb.cat

Per la democràcia, defensem les nostres institucions. Avui, 20 d'octubre a les 19h davant del Parlament

Germà Capdevila: «Al costat de qui sereu?»

En les pròximes setmanes, el Parlament començarà a tramitar algunes de les lleis que definiran com serà la futura república catalana. L'Estat intenta impedir-ho amb notificacions que arriben sense solució de continuïtat a les autoritats de la cambra i a les conselleries del govern. L'advertiment és clar: tramitar aquestes normes és una violació de l'ordre constitucional espanyol. La reforma del PP atorga al TC la potestat d'impedir-ho amb suspensions i fins i tot substitucions de càrrec i funcionaris. Això ens col·loca a les portes d'un conflicte institucional que pot fer que el referèndum quedi en un segon pla. L'assetjament judicial de l'Estat que hem vist en el cas de Badalona, per exemple, ha forçat un regidor que no és d'un partit independentista a esparracar —literalment— la jurisdicció espanyola. Preparem-nos. És molt plausible que el trencament es produeixi abans no ens pensem com a resultat d'aquest assetjament. Ens veurem obligats a moure fitxa per evitar la destrucció del nostre autogovern. La pregunta del milió és on seran els que fins avui es mouen amb comoditat en la indefinició del dret a decidir. Quan Espanya ens forci a trencar, en quin costat se situaran? A la banda d'un Estat que fa de la justícia el braç executor de les seves polítiques, o al costat d'un poble que democràticament decideix construir una nova república? Aviat ho sabrem.

Font: elPuntAvui.cat

Toni Brosa: «Pànic del referèndum»

Cada país celebra el que li demana el cos i Espanya celebra el 12 d'Octubre perquè aquell dia treu a passejar l'ego imperial. Això no deu admetre dissidències, perquè es va establir per decret i, quan convé, s'imposa per via judicial. No es pot evitar. És l'ADN colonial. Per això no hi ha millor dia que el Dia de la Hispanitat per recordar que 22 nacions van voler separar-se d'Espanya i cap ni una ha demanat de tornar a la mare pàtria. En deuen tenir motius. Com els té Catalunya per voler marxar. I no parlem de la lògica reacció als tics autoritaris de la metròpolis, ja saben coses com ara que el govern i un jutge obliguin l'Ajuntament de Badalona a fer festa el 12-O, com que el govern i uns altres jutges jutgin i pretenguin inhabilitar els representants legítims escollits pels catalans per fer el que els catalans els demanen que facin, o com que el TC hagi decidit fer retrocedir el rellotge de la civilització a Catalunya imposant el retorn de les corrides de toros... Hi ha altres raons tan o més de fons. A Espanya no existeix la independència judicial, pilar de la democràcia, i per això ocupa el lloc 25 de 28 a Europa en aquest concepte i el 97 al món, segons avisa (de nou) el Consell d'Europa. A Espanya regna la corrupció, el partit més corrupte de tots (PP) continua sent el més votat, tornarà a governar gràcies al seu rival (PSOE) i es permet la poca vergonya de recol·locar al Parlament Europeu una exministra implicada en el cas Gürtel (Ana Mato). A Espanya el deute arriba ja al 101% del PIB i continua creixent. A Espanya es continua escanyant la inversió pública a Catalunya, que torna a ser el segon territori de l'Estat amb menys inversió el 2016. I dia a dia es desmenteix el discurs catastrofista que s'escampa per generar por de la independència. Catalunya ha atret el 31% de la inversió estrangera a l'Estat entre el 2011 i el 2016, segons destaca el prestigiós Financial Times; Catalunya és contribuent net a la Unió Europea amb un saldo positiu de 1.411,98 milions d'euros el 2015, segons el mateix Ministeri d'Economia; i ara és el Nobel d'Economia Joseph Stiglitz qui afirma que Catalunya és viable i li aniria millor sent independent. No és gens estrany que Espanya tingui por d'un referèndum a Catalunya.

Font: elPuntAvui.cat

Joan B.Culla: «El règim es defensa»

Que l’actual crisi política a l’estat espanyol no és un contratemps conjuntural, sinó una crisi de règim, l’expressió de l’esgotament d’aquells consensos de 1977-1979 que van donar estabilitat a la Segona Restauració borbònica, això resulta cada cop més evident tant per als qui voldrien que la crisi fos terminal, com per als que confien a revertir-la.

Naturalment, l’anomenat desafío catalán -el fet que una part molt important de la societat catalana contesti i rebutgi els pactes de la Transició- constitueix una de les expressions més serioses de la crisi del règim, que per això hi respon des d’una actitud immobilista, bunqueritzada, intransigent, feta només d’amenaces, querelles, suspensions o inhabilitacions. Però la crisi afecta també les estructures centrals del sistema: el bipartidisme avui esberlat, i la governabilitat empantanegada des de fa quasi un any. És a aquests últims aspectes als quals voldria referir-me tot seguit.

La fi, a les eleccions del desembre passat, del duopoli PP-PSOE, i l’entrada al Congrés de dues altres forces amb un pes rellevant (Podem i Ciutadans), va obrir un escenari per al qual el règim no estava preparat. Ho van demostrar els sis mesos següents de bloqueig polític, i la necessitat -inimaginable des del 1977- de celebrar nous comicis el 26 de juny d’enguany. Però els resultats no van ser gaire diferents, i la inadaptació del sistema a les noves condicions de la governança va portar a la persistència del bloqueig, amb l’amenaça d’unes terceres eleccions en dotze mesos. És aquí on van entrar en escena, des de fora de la política estricta, els defensors del règim.

Toni Soler: «La gent amb qui tocarà negociar»

GÜRTEL. Divendres vam viure una paròdia agra de la situació del PP, la primera força política espanyola. Mentre Correa escampava tota la brutícia imaginable davant del jutge del cas Gürtel -“ a mí me han pillado, pero hay muchos Correas”-, el govern en funcions presentava un recurs contra la resolució del Parlament català a favor d’un referèndum d’autodeterminació. Hi ha un govern a la deriva, i un partit empastifat per la corrupció; però la vicepresidenta en funcions no es descuida de brandar els jutges contra la presa de posició d’un Parlament democràtic. Heus aquí el pitjor retrat possible de la política espanyola. En la millor tradició de l’ esperpento. Però faríem mal fet de riure: en aquestes pulsions d’animal ferit, el PP mostra tant la seva impotència com la seva resolució. Així com el moribund general Franco va demanar al rei Joan Carles que, si més no, mantingués la unitat d’Espanya, el PP ha demostrat que pot admetre qualsevol cosa excepte negociar amb els sobiranistes catalans. Un cop més, a Espanya más vale honra sin barcos. La possibilitat d’un diàleg amb els partits democràtics que volen un referèndum per a Catalunya és el pitjor anatema per al PP. No ens hauria d’estranyar: també ho és per al PSOE, i per això les coses estan com estan; és a dir, sense alternativa. Si Catalunya se’n surt -vull dir, si obliga l’estat espanyol a seure i negociar- els planys de 1898 seran una broma en comparació amb l’onada de melangia que vindrà.

Gemma Aguilera: «Vuitanta anys de franquisme»

"Espanya es nega a aixecar les catifes de la Transició, prefereix mantenir en vigor les resolucions i sentències que va generar l'aparell jurídic del franquisme"

Les dictadures no demanen perdó. Els estats democràtics, sí. Alemanya, França i Itàlia han reparat la memòria de les víctimes de Hitler, Pétain i Mussolini. Espanya, en canvi, manté viva la humiliació de milers de ciutadans afusellats i torturats en nom del franquisme. Quaranta anys de dictadura oficial i quaranta més de democràcia que, empeltada de franquisme sociològic, considera que la seva única legalitat és la monàrquica, que no cal dir d’on emana. Costa trobar el rastre de la legalitat republicana. Ni himnes, ni banderes, ni legitimitats. Tot ben net. I és en aquest context que l’Estat espanyol porta amb tota la naturalitat del món el fet que faci exactament 76 anys que s’afusellés el president de la Generalitat i que Lluís Companys encara sigui mereixedor de la mort per haver traït la pàtria espanyola.

Artur Mas: «Caldrà que la mobilització sigui persistent i no d’unes hores, haurem d’aguantar un pols»

L'expresident català afirma que "ens poden intentar trencar les cames i tenen instruments per fer-ho, però l’estat no pot anul·lar la voluntat de la gent situada al carrer permanentment i de manera civilitzada"

Riu amb ganes quan li confessem que teníem curiositat per veure com és, físicament, la paperera de la Història. Artur Mas (Barcelona, 1956) es veu a la banqueta dels acusats, però conserva la contundència de sempre, aquella determinació que li ha costat enemics implacables i partidaris pròxims a l'adulació. És un independentista convers, a més d'una combinació impossible entre home d'ordre i revolucionari. Una combinació que, es miri com es miri, reflecteix bastant bé l'ànima d'un país i d'un procés que arriben, implacablement, a l'hora de la veritat.

El detonant del procés el va activar Mariano Rajoy, amb la seva negativa al pacte fiscal el setembre del 2012. Des d’aleshores no s’ha mogut ni un mil·límetre, però la paradoxa és que sembla que les coses li van bé.
Sí, però no per mèrits propis, excepte si es considera que un mèrit propi és no fer res. Si pensem que la política és alguna cosa més que no fer res, no té cap mèrit. El seu èxit és el desgast dels altres. El canvi PSOE-Podemos sumava a Espanya, i suma, però no es fa perquè els grans defensors del canvi són uns porucs davant del canvi. És un canvi de paraula, però és no real. Hi ha molta contradicció entre el que es diu i el que es fa, i entre la pura estètica i la decisió que realment es pren.

Ja és aquí la Festa de Tardor!!

Enguany, la Festa de Tardor de la Sagrada Família ha arribat amb l’anunci d’un referèndum legal i vinculant per al 2017. Després dels atacs constants a les nostres institucions i a la nostra entitat, després d’escampar per tots els mitjans que estàvem desanimats i cansats..., la gran força que hem demostrat aquest 11-S i la nostra resolució a fer un nou país han donat prou coratge al nostre Parlament per anunciar un nou referèndum, aquest cop legal i vinculant. Un cop més, la feina dels voluntaris, la teva feina, ha fet possible aquest èxit i aquest pas endavant! Felicitats a tothom!!

No et preocupis si tens dubtes sobre el referèndum o el referèndum...: aquest divendres, t’ho explicaran tot!!

I diumenge podràs escoltar més raons per construir un país nou i veure en imatges la nostra essència i el nostre objectiu.

Si vols fer de voluntari, apunta’t ara mateix al Doodle: http://doodle.com/poll/7kuuubnyss6349dq

Divendres, 14 d’octubre

Conferència debat: O referèndum o referèndum

Antoni Castellà (diputat de Junts x Sí), Pere Grau (membre del Secretariat Nacional i de la Sectorial Juristes per la Independència) i Josep-Maria Terricabras, eurodiputat del Parlament Europeu, ens explicaran què significarà el referèndum del 2017.

Dia: divendres 14 d’octubre

Hora: set de la tarda (19 h)

Lloc: Centre Cívic Sagrada Família

Diumenge 16 d’octubre

El racó dels oradors

Convida els teus amics, familiars i coneguts a escoltar els nostres tres oradors, Valentí Garriga, Jordi Millà i Mario Garcia, que parlaran sobre immigració, corrupció, economia i infraestructures com a temes importants per construir una república.

Dia: diumenge 16 d’octubre

Hora: de les 11 del matí a les 2 del migdia (d’11 a 14 h)

Lloc: avinguda Gaudí / Provença, davant de la font

Exposició del 5è aniversari de l’ANC Sagrada Família

Una exposició d’imatges i un munt de dades que il·lustren el nostre camí al llarg d’aquests cinc anys i el nostre objectiu.

Dia: diumenge 16 d’octubre

Hora: de les 11 del matí a les 2 del migdia (d’11 a 14 h)

Lloc: avinguda Gaudí, entre Provença i Rosselló, sota la pèrgola

Vicenç Villatoro: «Targeta groga a Rajoy»

QUAN EL PRESIDENT Puigdemont va fer dilluns la conferència a Madrid, no hi havia ningú del govern espanyol, però hi havia deu ambaixadors, entre els quals els de França i la Gran Bretanya. Això és molt important per al govern català, però encara ho és més per al govern espanyol, que deu estar molt disgustat. No cal buscar les subtileses del llenguatge diplomàtic per adonar-se que aquesta presència és una targeta groga al govern de Rajoy. Pot ser que alguns d’aquests països no tinguin simpaties per la independència de Catalunya. Però el que estan dient, indirectament, és que no entenen ni comparteixen l’actitud del govern espanyol de no escoltar. I a partir d’aquí, ni dialogar ni oferir solucions. Quan el president de Colòmbia rep el Nobel de la pau per haver parlat i pactat amb una guerrilla amb milers de morts, ningú no pot entendre que el president del govern espanyol cregui que no ha d’escoltar ni establir cap mena de diàleg amb unes institucions democràtiques disposades a negociar i que expliquen públicament la seva oferta i la seva demanda. La partida és llarga, però amb la conferència davant dels ambaixadors Puigdemont va puntuar i a Rajoy li van treure targeta groga. I la partida és aquesta: la que es juga a les ambaixades.

Font: ara.cat

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Obrint pas»

«El dia D, a l’hora H, no hauran de ser 40 municipis sinó 948 els que hauran d’obeir les lleis aprovades pel Parlament de Catalunya i no les disposicions que vinguin del poder espanyol»

Hi ha moments, en la vida dels pobles, sobretot en moments històrics, de convulsió o transició, en què algunes persones o grups obren pas en la dinàmica col·lectiva. Preveuen uns escenaris, fan unes afirmacions o protagonitzen uns gestos concrets que, pel seu caràcter inusual, són com la pedra solitària que llisca, inesperadament, sobre les aigües conformistes i plàcides de les consciències en calma. Els seus autors reben, llavors, per part del sistema i de les ments porugues, qualificatius de la mena “radicals, excèntrics, forassenyats”, etc. D’altres potser no gosen, encara, alçar la veu amb els mateixos mots, o emular el gest amb una acció similar, però observen allò que ocorre amb simpatia i, en el fons, una certa enveja sana, tot reconeixent que els tenen ben posats, els arguments. Com és el cas del conseller municipal i tinent de batlle de l’ajuntament de Badalona, José Téllez, que ha estripat davant els mitjans de comunicació la resolució judicial que els impedia d’obrir l’ajuntament als ciutadans, el 12 d’octubre, festa nacional d’Espanya. Téllez apareixia acompanyat per altres regidors de l’equip de govern integrat per Guanyem Badalona en Comú (CUP, Podem, Procés Constituent i EUiA), ERC i ICV.

Vicent Sanchis: «Resignats, ingenus o masoquistes»

"A Espanya hi ha un temperament autoritari que ha renunciat a la comprensió, la complicitat i fins i tot la simulació davant “el cas català”

A aquestes alçades de la funció ha quedat clar que els catalans que volen continuar formant part d’Espanya o són resignats –potser per un excés de prudència o per por– o són ingenus –creuen que tot això encara es pot arreglar amb l’ajuda del beat Iglesias– o són masoquistes –masoquistes nacionalment: són tan espanyols, que no els preocupa com els tracta el seu país–. No hi ha un espanyolisme sensat i raonable a Catalunya. En la mateixa dimensió en què hi ha un espanyolisme sensat a Saragossa o un americanisme sensat a San Francisco. Senzillament, perquè l’Estat espanyol és corrosiu per als interessos catalans.

Les evidències es multipliquen des de l’anècdota fins a la categoria. Des dels contertulians, columnistes, piuladors o seguidors de la selecció espanyola que han fet la vida agra a Gerard Piqué, només perquè no és un espanyol com ells voldrien, fins als pressupostos de l’Estat destinats cada any a Catalunya. Des de les inversions de Rodalies i el tracte que Renfe perpetra als seus usuaris fins a la consideració que mereix la llengua catalana en l’administració de justícia implantada a Catalunya. Des de la jutgessa que escarneix dues advocades perquè gosen ser com són fins a l’espoli fiscal –sí, espoli– que pateixen els contribuents d’aquest país. Tant que declaren i tan poc que reben.

Pere Cardús: «Els desobedients»

«Si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada, per dues raons»

La desobediència a les lleis o a les ordres injustes és una obligació de qualsevol demòcrata que pretengui capgirar la injustícia. Hi ha moments o situacions que no deixen cap més opció que no sigui la desobediència. Determinades instruccions de jutges de part s’han de desobeir perquè és la manera de fer visible la injustícia o l’arbitrarietat del poder. La desobediència és una eina que ha estat molt útil en la lluita dels demòcrates contra l’autoritarisme.

La desobediència a Badalona per a poder treballar el dia que alguns espanyols celebren l’inici del genocidi a Amèrica, o per a consultar els catalans el 9-N, o en la lluita per un habitatge digne, o contra els plans del Ministerio de Educación per a espanyolitzar els nens catalans… totes aquestes desobediències són útils perquè afavoreixen un ressò, un debat i un estat d’opinió. Sempre serà motiu de controvèrsia la voluntat de determinar què és injust i digne de desobediència i què no. Però jo sí que no faré de jutge en aquesta qüestió.

Ara, si ens mirem la qüestió de la desobediència més com una estratègia que no com una eina, aquí hem de fer una parada. En dos sentits: des de la perspectiva de la utilitat i l’eficàcia i des de la perspectiva de les regles de joc.

¿Porque un referendum para decidir nuestro futuro?

A partir de los años 50 más de un millón de personas, perdedores de una guerra que yo llamo ¡incivil!, por culpa de la miseria producida por la gestión de la victoria franquista, devolviendo las tierras a los terratenientes aun que las dejaran yermas en venganza a sus peones, fueron obligados a emigrar donde con el esfuerzo de su trabajo pudieran dar de comer a los suyos, llegando a Cataluña procedentes de toda España, en su mayoría de Andalucía.

Aquellos años que yo recuerdo duros, grises bajo la represión de las fuerzas del desorden, corruptas hasta la medula, violentos, con permiso para todo. Fueron terribles para los que estábamos aquí, pero de sufrimiento y pobreza para los que venían de fuera.

No había viviendas suficientes y las pocas que podía haber no estaban al alcance de sus posibilidades.

Tuvieron que construir barracas en los descampados de las afueras de la ciudad, bajo la vigilancia represiva de la guardia municipal, comandada por el coronel franquista, Eduardo Fernández Ortega, tristemente recordado por los de aquella época. Padre de nuestro también celebre y seguramente también tristemente recordado Ministro del interior del reino de Borbonia, Jorge Fernández Díaz, de tal palo tal astilla.

Hablando de Andalucía.

Ramón Cotarelo: «La millor defensa és una bona fugida»

Els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors

La visita de Puigdemont a Madrid ha estat un nou episodi del desacord entre el govern espanyol i el de la Generalitat. Més que amb el govern, el desacord és amb el sistema polític espanyol en el seu conjunt. A l'auditori, ni un membre del govern, ni dirigent del seu partit, ni del PSOE, excepte Gabilondo, ningú de Ciutadans i ningú de Podem, encara que després dinaran junts els caps, a manera de desgreuge culinari. És com si, en lloc d'arribar a la capital i cort un president d'una autonomia en la qual hi ha un procés independentista en marxa, fos un leprós trucant a les portes d'una ciutat. Res de rebre-ho, res de tocar-lo, ni escoltar-lo.

Però Puigdemont no va anar a Madrid a predicar en el desert. Encara que a les autoritats no sembli interessar-los què hagi de dir el president de la Generalitat sobre el contenciós territorial més greu a què s'ha enfrontat Espanya en molt de temps, hi havia una nodrida representació del cos diplomàtic, tant de la UE com de fora d'ella. Li deu haver costat una enrabiada al ministre d'Exteriors, però allà hi havia els ambaixadors de la Gran Bretanya, França, Irlanda, Holanda, Bèlgica Dinamarca i Suècia i altres. Amb això s'envia un avís als governants i la classe política espanyola, molt nacionalista: els països europeus estan a l'aguait amb el que succeeix a Catalunya. Serà difícil que ho considerin un "assumpte intern" si el conflicte pren aires amenaçadors. No estem jugant al parxís; estem jugant amb l'estabilitat i la seguretat de la gent. Cap governant menysprearia l'ocasió d'informar-se de primera mà dels plans del seu adversari o de mesurar-se dialècticament amb ell en públic. Bé, si és espanyol, potser sí.

Òmnium «Festa Tardor 2016, vivim la Castanyada» el 14 d'octubre

Promeses que mai no es compliran

Les molèsties que han de patir sovint els usuaris del servei de rodalies són conseqüència d'unes infraestructures deixades de la mà de Déu. El més irritant és que, des de Madrid estant, s'afirma que Catalunya és el territori on més s'inverteix. Aquesta irritant afirmació és un dels molts jocs de mans de les autoritats espanyoles. Exhibeixen el pressupost compromès amb les obres, certament important, però amaguen que només gasten una part d'aquesta quantitat: entre els anys 2009 i 2016, només 790 milions, quan el pressupost era de 4.306 milions.

El que passa amb la infraestructura ferroviària a Catalunya només és una part i metàfora del desgavell general. El nostre país també està abandonat pel que fa a altres obres, que no es reclamen perquè a Catalunya puguin circular les persones i les mercaderies millor que a Espanya, sinó perquè ho facin en igualtat de condicions. Aquest coll d'ampolla que representen les obres que es deixen de fer amb els més variats pretextos tenen una incidència directa en el desenvolupament del nostre país. Però Catalunya fa moltes dècades que topa contra un govern que, sigui quin sigui el seu color polític, actua a la contra.

Quan no s'inverteix a Catalunya s'al·lega que cal fer-ho en altres territoris perquè arribin a un desenvolupament econòmic semblant al nostre. Si aquesta fos la raó, que no ho és, el capteniment oficial tindria una certa justificació. Al capdavall, com més desenvolupada estigués Espanya menys recursos drenaria de Catalunya. Però la planificació passa per alt la racionalitat econòmica i busca només el rendiment electoral. Catalunya necessita la independència per poder construir les infraestructures que necessita.

Font: elPuntAvui.cat

Xerrada al barri «O referèndum o referèndum» amb Antoni Castellà, Pere Grau i JM Terricabras, el 14 d'octubre. T'hi esperem!

Anàlisi de la situació actual del procés per Vicent Partal. Imprescindible per aquells que estigueu 'una mica cansats'

Veure vídeo

Font: ANC Bellaterra

Jofre Llombart: «El Tomba Catalunya, més conegut com TC»

"Quan et preguntes si val la pena continuar amb un Estat així, resulta que preguntar-t’ho també està prohibit"

Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost als bancs per a grans fortunes i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova protegir els ciutadans que han estat estafats per hipoteques o preferents i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova garantir que les famílies pobres tinguin llum, aigua i gas els mesos d’hivern i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost per cada pis buit i dedicar-lo a lloguer social i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova fer polítiques d’igualtat entre homes i dones i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova que el català és la llengua vehicular a l'escola i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar un impost a les centrals nuclears i destinar-ne l’importa a la protecció ambiental i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir el fracking i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova cobrar una taxa a les operadores d’Internet per dedicar-lo a la cultura i el Tribunal Constitucional ho tomba. Catalunya és un país on el seu Parlament aprova prohibir les corrides de toros i, segurament, el Tribunal Constitucional ho tombarà.