Toni Soler: «La via de la veritat»

DE CARA. És bastant segur que l’independentisme peca d’il·lús, de maniqueu, de simplificador i d’emocional. Però crec, en canvi, que no practica la mentida conscient. És per això, justament, que s’ha passat tant de temps en la marginalitat política: perquè ha anat sempre de cara, venent un programa polític de complicadíssima execució. L’ideal de la independència va tenir una presència microscòpica en la Catalunya del segle XIX, anecdòtica -malgrat Macià- en la primera meitat del segle XX, menor des de la Transició fins al tripartit. El seu apogeu actual es deu a una suma de factors que seria llarg d’enumerar, però s’ha de concedir que en la base del sobiranisme català hi ha convicció, i no oportunisme. En cas contrari s’hauria dissolt fa molt de temps en l’oceà del possibilisme i del seny. Dic això perquè em sembla molt injust que els nous defensors de l’anomenada tercera via, que últimament surten com bolets, es presentin davant l’opinió pública com a estendards del realisme, i com a víctimes sufocades per l’omnipresència del monotema... quan fa només 10 anys ells eren els omnipresents, els omnímodes i els monopolitzadors de totes les palanques del poder.

FALSEDAT. Per defensar els seus grandiloqüents postulats (que d’altra banda són molt respectables), els defensors de la tercera via tendeixen a amagar la realitat de forma més o menys conscient. La tercera via és falsa, en primer lloc, perquè s’atribueix el suport majoritari de la ciutadania mentre nega a aquesta mateixa ciutadania el dret a opinar. Ho és, perquè els seus dirigents s’han tret de la màniga unes alternatives (federalisme, confederació) que fins ara no han defensat mai de veritat, tot i tenir responsabilitats de govern. Ho és, també, perquè suggereix projectes de reforma institucional d’Espanya que van molt més enllà de qualsevol utopia. Ho és perquè pressuposa uns cataclismes -boicots comercials, fractura de la convivència, sortida de la UE- que no poden verificar-se de cap de les maneres. I finalment, ho és perquè els seus caps visibles, tant polítics com socials, no han mogut ni un dit fins que els carrers plens d’estelades els van ficar la por al cos.

REACCIÓ. La tercera via és falsa perquè no encarna una proposta, sinó una reacció defensiva i conservadora. No hi ha cap impuls ciutadà al darrere, tot és fruit de la maquinació de certes elits i de la insistència de determinats altaveus. Si volguessin fer una manifestació, els de la tercera via no omplirien ni la plaça del Pi. ¿I es permeten dir a la gentada que va fer la Via Catalana i la V que els seus sentiments són il·legals, inoportuns, perniciosos? ¿Que el que s’ha de sotmetre a votació és la seva via, la que només reclamen ells? Això equival a dir als ciutadans que la seva opinió no val per a res si no s’adiu amb el que ordenin els poders establerts, començant pel judicial. Jo preferiria una mica menys de melmelada i que reconeguessin, amb totes les lletres, que l’Estat té dret a impedir la independència per la força. La sinceritat d’un Jorge Fernández Díaz, és el que necessitem, per saber a què ens enfrontem; i no pas aquesta col·lecció de discursets amanits de diàleg i convivència que, si el 1978 van permetre que ens empasséssim el gripau de la Transició, avui ja no serveixen ni per enganyar els més il·lusos.

Font: ara.cat