dijous, 4 de desembre del 2014

Quim Torra: "Però on és l’adversari?"

"Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d’acabar junts. Fora de l’acord nacional no hi ha vida"

Podem situar l'escena en alguna trinxera de la primera guerra mundial. Boira, fred, obusos caient a tort i a dret, filferrades, trets de metralladora, fang, mutilats i morts -l'enterrament en la Gran Guerra era un luxe, els cossos romanien a terra de ningú fins que la línia del front es desplaçava, la qual cosa podia tardar mesos-. En aquella vida desfeta, sovint l'únic objectiu dels alts comandaments era dessagnar l'exèrcit contrari. Guanyar per extenuació. I tanmateix aquella guerra la va perdre tothom, amb milions de morts, tancada en fals, i que simplement va ser el pròleg d'una altra que acabaria d'arrasar l'esperit europeu.

Conten que en un dels atacs de la batalla de Verdú, el dia es tornà nit per la intensitat del bombardeig. En ple foc creuat, un soldat francès s'adonà que els trets venien de totes les direccions, també de la seva pròpia trinxera. S'arrossegà per terra fins a trobar el seu sergent i amb un fil de veu, desesperat, li preguntà: “Però on és l'enemic?”

Aquesta és la sensació que tinc avui mateix: però on és l'adversari?. Aquests darrers dies, sovint, al vespre, després de passejar-me pel twitter, i llegir les darreres ganivetades independentistes del dia, he de córrer als serveis a netejar-me les mans de les taques de sang. Gent que s’abraçava a la Via Catalana s’han tornat els més irreconciliables detractors i s'apressen a fer-ho saber per terra, mar i aire; els errors que uns i altres han comès són clonats immediatament pels altres i pels uns en una espiral diabòlica; els articles i comentaris favorables dels maître à penser de cada part s'exhibeixen com un trofeu, igual que la cornamenta d'un cérvol penjada damunt de la llar de foc.

Jo, infeliç, havia escrit fa un temps que l'independentisme serà fraternal o no serà. Ai!. Però com a mínim tinguem clar on és l'adversari i apuntem al davant, no al costat. I per cert, si podem recuperar algunes formes de la política, una certa elegància, unes maneres honorables, francament, s'agrairia. Jo vaig per aquesta terra simplement tractant de trobar algunes idees per poder-li explicar a la meva filla de 17 anys perquè gent que pensa exactament el mateix, que vol exactament el mateix i que està disposada a lluitar exactament pel mateix no es posa d’acord en exactament el mateix.

Per tant, hooligans, absteniu-vos. El que comença ara és la pel.lícula de buscant l’acord desesperadament. Si ens hem de matar per alguna cosa és per buscar l’acord en l’acord. Si hem d’embogir per alguna cosa és per sortir-ne junts, d’aquesta. Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d’acabar junts. Fora de l’acord nacional no hi ha vida. I ho afirmo després d’haver combatut els pactes de CiU amb el PP, i els d’ERC amb el PSC del Tripartit. La unitat dels catalans que volen la independència és la clau de volta d’aquest procés. Sense acord, no és que ens quedin trossets del gerro de porcellana esmicolat, és que ens trobarem davant d’una reproducció horripilant d’un gerro de plàstic made in Xina.

Ens hem vist obligats a acabar en uns eleccions plebiscitàries per resoldre democràticament el futur de Catalunya, quan el normal era haver fet un referèndum on tots hauríem votat Sí. Oblidar que estem tunejant un referèndum en forma d’eleccions és un error greu de partida –i d’arribada-.

En definitiva, el combat és contra els qui realment s'oposen al desig de llibertat que compartim. A la independència per la qual volem votar. Com podem estar discutint si uns això o uns altres d’allò davant de les ximpleries que estem sentint del senyor Rajoy o el senyor Pedro Sánchez? Coll... que és Espanya el que tenim al davant, per l’amor de Déu, tot l’Estat impropi desbocat!

Prou crits. El xivarri ens ensordeix. No em puc estar de recordar una frase que llegia fa uns dies del vell mestre Xammar. Era l'any 1953 i li escrivia al seu amic Emili Vigo: “De la Catalunya actual només m'interessen els silencis”. Doncs això mateix. Més silenci i a treballar. Hi ha feina. Cal buscar desesperadament l’acord per la independència.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada