diumenge, 28 de desembre del 2014

Toni Soler: «El primer a sortir guanya»

TERCERA VIA. Les enquestes més recents vaticinen que Podem entrarà amb la força d’un tsunami al Parlament espanyol i també al Parlament basc (en tots dos casos com a segona força, trepitjant els talons de PP i PNB). A Catalunya, les seves perspectives són falagueres, però una mica menys, i no afecten la solidesa del bloc independentista, que manté posicions i fins i tot les eixampla: segons l’últim CEO, la suma de CiU, ERC i la CUP passaria de 74 a 78-79 escons. Podem es fa espai a costa de PSC, PP, ICV i Ciutadans. Per què, doncs, la seva irrupció ha generat tant de nerviosisme entre els sobiranistes? Doncs perquè el mateix sondeig refreda les expectatives del sí en un eventual referèndum sobre la independència. I tots els analistes coincideixen que bona part de la culpa la té Pablo Iglesias, que és vist com l’autèntica tercera via per tots els federalistes o confederalistes que, fins ara, pensaven votar sí a la independència com a mal menor, perquè consideraven que Espanya no tenia solució.

LA PRESSA. Per tant, l’embranzida de Podem potser no afecta el nucli dur de l’independentisme, però compromet de forma seriosa les seves possibilitats de creixement. En alguns casos, es tracta d’una qüestió ideològica, o identitària (molts catalans prefereixen una opció rupturista que no impliqui trencar l’estat espanyol), però en molts altres es tracta purament d’un tema d’oportunitat. Fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva. En canvi, Espanya entra en un any electoral amb opcions certes d’un canvi de paradigma. Municipals, autonòmiques, generals: a partir de la primavera l’agenda política ja no la marcarà Catalunya. I la gent continua anhelant canvis! L’eslògan Tenim pressa té més vigència que mai a casa nostra, però l’independentisme, si no s’espavila, pot perdre’n la titularitat. L’emotivitat és un material voluble.

ACTUAR. Un cop assumit que ERC no s’integrarà en una candidatura unitària, Artur Mas continua desfullant la margarida electoral. Escolta les opinions dels que volen eleccions immediates per evitar que baixi el suflé sobiranista, i els que volen esperar a la tardor, convençuts que el sufléque baixarà és el de Podem. Però mentrestant la hiperactivitat (i la hiperexhibició mediàtica) dels nois de Pablo Iglesias posa en evidència la falta de concreció d’un horitzó independentista que no arriba mai del tot, mentre la crisi econòmica s’abat sense pietat sobre els sectors més necessitats. Una vegada i una altra, el poder autònom català no pot fer altra cosa que constatar la seva impotència i la seva total subordinació als interessos d’uns ministeris que, si poguessin, el liquidarien sense manies. En aquestes condicions, si una cosa sembla evident és que la fase autonòmica s’ha acabat. O exercim la sobirania per arreglar els nostres problemes des d’aquí, o esperem que Pablo Iglesias (o qui sigui) els solucioni de Madrid estant. Qui s’hi posi primer, té totes les de guanyar.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada