Vicent Partal: «La unitat té molts camins»

El missatge anual del president de la Generalitat, Artur Mas, no va servir per a convocar les eleccions, com ERC li demanava. Era previsible. Si ho hagués fet molta gent ho hauria interpretat més com un signe de feblesa, com una cessió davant els republicans, que no pas com un gest responsable. Tanta pressió mediàtica, tanta interpel·lació pública, tanta exigència verbal i escrita no faciliten pas les coses ni a l'hora de negociar ni encara menys a l'hora de presentar acords públicament; uns acords que a mi em sembla que s'assoliran.

I s'assoliran simplement perquè no hi ha cap més remei. L'amenaça dels convergents de governar tots sols fins el 2016 és poc creïble. I Mas ha restat com presoner d'un bumerang. És ell qui proposa eleccions per a proclamar la independència en un període curt de temps i li seria molt difícil d'explicar que no ho fa i abocar tota la culpa als altres. Mas és cert que ha demostrat que s'ho juga tot per tot, quan creu necessari fer-ho. I per tant no es pot descartar res: si creu que és millor esperar al 2016 ho farà. Però Mas també és conscient, ho va dir en el seu discurs, de com d'especial és l'oportunitat. I això l'ha de moure a aprofitar-la.

A més, per les informacions que en tinc, els problemes gruixuts, els de debò, estarien resolt pràcticament tots. O s'han encarrilat a través de propostes diverses d'una manera acceptable, tant per CiU com per ERC. Com serà el govern de transició, quines polítiques haurà d'aplicar i durant quants mesos. Els enginyers de la política han bastit aproximacions que podrien compartir fàcilment els uns i els altres i que situarien aquest país en l'estadi polític completament nou i revolucionari que tants esperem.

La 'V', la quarta manifestació més gran de la història

La mobilització del 2014 se situa després de les concentracions al Pakistan (1986), El Caire (2011) i Roma (2003)

La 'V de la Diada' és la quarta manifestació més gran de la història. El rànquing de concentracions el lideren els tres milions de pakistanesos que van rebre la primera ministra Benazir Bhutto, en el seu retorn al país el 1986. En segon lloc hi ha les mobilitzacions a la plaça Tahrir (el Caire, Egipte) del 2011, durant l'anomenada Primavera Àrab, amb 2 milions de persones.

La manifestació a Roma del 2003 contra la guerra de l'Iraq (2 milions de persones) ocupa la tercera posició de les mobilitzacions més grans de la història. I seguidament ja apareix la 'V', de l'Onze de Setembre del 2014, amb 1,8 milions de manifestants a Barcelona.

En cinquè lloc apareixen els 450.000 manifestants que van rebre el president dels EUA John F. Kennedy a Berlín el 1963, i després els 250.000 manifestants de la Marxa sobre Washington, el mateix any, on Martin Luther King va pronunciar el cèlebre discurs on va dir "he tingut un somni".

Les dades són de la Memòria de la campanya Ara és l'Hora, feta per l'ANC i Òmnium per recollir tot el que s'ha fet durant el 2014 de cara a la 'V' i la consulta del 9-N, amb totes les mobilitzacions i accions que s'han dut a terme.

Cal afegir que, tenint en compte la proporció entre manifestants i el total de la població, la 'V' és la segona manifestació més nombrosa de la història (23,95% de la gent), només per darrere de la de Berlín (26,47% de població de Berlín Oest).

Al seu torn, la concentració del Pakistan del 1986 va moure el3,14% de la població, a Egipte es va moure el 2,48% de la gent, i a Itàlia el 3,47% en la manifestació de Roma, pel 0,13% del total de ciutadania dels EUA l'any 1963.

Podeu consultar la Memòria d'Ara és l'Hora en aquest enllaç.

Font: elSingular.cat

Salvador Cardús: «La causa de la llibertat»

Ara que entrem a la darrera fase del procés sobiranista i a favor de la independència de Catalunya, es veuen amb més claredat les seves fortaleses, però també les febleses que hauria de corregir. Entre les fortaleses, una de les qualitats més admirades de les mobilitzacions sobiranistes ha estat la cordialitat amb què s’han desenvolupat. En contra de les advertències de crispació i divisió de la societat catalana, l’expressió de l’aspiració a la independència no tan sols ha estat pacífica, sinó que ha creat un marc de bon rotllo exemplar. Bon rotllo i, de passada, una sensibilitat especial per filar molt prim en la seva fonamentació, de manera que s’evités l’identitarisme excloent, l’antiespanyolisme agressiu o el mercantilisme egoista.

ARA BÉ, ÉS AQUESTA MATEIXA virtut allò que es pot transformar en feblesa. I és que, a mesura que el desafiament a l’estat espanyol avanci, les dificultats creixeran de manera exponencial. S’ha vist amb la celebració del procés participatiu, quan s’ha convertit una festa democràtica en un cas de desobediència a l’Estat i causa d’una querella al president i dues conselleres de la Generalitat. Imaginem-nos, doncs, tot el que vindrà en el moment de la ruptura definitiva! Llavors, les expressions festives i simpàtiques ja no seran suficients per avançar. La pregunta és: quina és la capacitat del sobiranisme per resistir un clima de confrontació amb l’estat espanyol, si resulta que ja fa senyals de desmoralització cada vegada que hi ha dificultats per a l’acord intern?

ÉS EN AQUEST SENTIT que em sembla ingenu que esperem dels partits que han de liderar aquest tram final que es comportin amb el mateix estil que ho ha fet la societat civil. No els podem demanar que deixin de pensar en el suport electoral que necessiten per seguir liderant el procés. Ni que valorin de manera distinta quines són les formalitats democràtiques que ens han de garantir el reconeixement internacional. Ni podem esperar que els lideratges abandonin la prudència política que ha de portar a l’èxit final. Per seguir endavant ja no n’hi ha prou ni amb el bon rotllo. Cal molta astúcia, càlcul i estratagema.

Toni Soler: «El primer a sortir guanya»

TERCERA VIA. Les enquestes més recents vaticinen que Podem entrarà amb la força d’un tsunami al Parlament espanyol i també al Parlament basc (en tots dos casos com a segona força, trepitjant els talons de PP i PNB). A Catalunya, les seves perspectives són falagueres, però una mica menys, i no afecten la solidesa del bloc independentista, que manté posicions i fins i tot les eixampla: segons l’últim CEO, la suma de CiU, ERC i la CUP passaria de 74 a 78-79 escons. Podem es fa espai a costa de PSC, PP, ICV i Ciutadans. Per què, doncs, la seva irrupció ha generat tant de nerviosisme entre els sobiranistes? Doncs perquè el mateix sondeig refreda les expectatives del sí en un eventual referèndum sobre la independència. I tots els analistes coincideixen que bona part de la culpa la té Pablo Iglesias, que és vist com l’autèntica tercera via per tots els federalistes o confederalistes que, fins ara, pensaven votar sí a la independència com a mal menor, perquè consideraven que Espanya no tenia solució.

LA PRESSA. Per tant, l’embranzida de Podem potser no afecta el nucli dur de l’independentisme, però compromet de forma seriosa les seves possibilitats de creixement. En alguns casos, es tracta d’una qüestió ideològica, o identitària (molts catalans prefereixen una opció rupturista que no impliqui trencar l’estat espanyol), però en molts altres es tracta purament d’un tema d’oportunitat. Fa només un any, Espanya semblava condemnada a l’immobilisme, mentre que a Catalunya tot era possible; ara és el procés català el que sembla cronificar-se, després de moltes victòries simbòliques però cap d’efectiva. En canvi, Espanya entra en un any electoral amb opcions certes d’un canvi de paradigma. Municipals, autonòmiques, generals: a partir de la primavera l’agenda política ja no la marcarà Catalunya. I la gent continua anhelant canvis! L’eslògan Tenim pressa té més vigència que mai a casa nostra, però l’independentisme, si no s’espavila, pot perdre’n la titularitat. L’emotivitat és un material voluble.

Autoinculpacions 9N el 29 de desembre

L’admissió a tràmit de la querella contra el president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera d’Ensenyament fa que l’ANC posi en marxa una campanya per promoure l’autoinculpació massiva de la ciutadania en solidaritat amb les autoritats polítiques denunciades.

Per aquest motiu, us animem perquè participeu a la Jornada d’Autoinculpació que es farà a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (pg. Lluís Companys 14, Barcelona) demà dia 29 a partir de les 09:00 h. Per participar-hi només caldrà que complimenteu el document d’autoinculpació que us adjuntem, i que l’hi porteu amb el vostre DNI.

També us animem que difongueu la crida a través de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria, amb la imatge que també us adjuntem. Per seguir la jornada a través de les xarxes ho podreu fer amb l’etiqueta #autoinculpacions9n.

De la mateixa manera podreu consultar tota la informació referent a l’acte des del web autoinculpacions9n.assemblea.cat.

Documents adjunts:

Document Autoinculpació
Imatge passos Mòbil
Imatge passos Quadrada

Moltes gràcies per la vostra col•laboració!

#AraSí2015 - Somiem tots junts

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) desitja que tingueu unes molt bones festes i una gran entrada d’any. Després d’un 2014 carregat d’il·lusions i avenços cap a la llibertat, amb l’11S i el 9N com a moments culminants, encarem un 2015 que ha de ser determinant. Tenim la independència a tocar, i només depèn de nosaltres. Però caldrà que avancem i treballem com mai per a aconseguir-la.

Ara és l’hora de dirigir-nos a tots aquells que encara no estan convençuts per explicar-los que la independència no és el final de res; és el principi de tot, la nostra oportunitat de fer un país més just, net, lliure i pròsper. El 2015, junts, ho farem possible!

MOLT BONES FESTES!

Equip Coordinació
ANC-SFxI

Carme Forcadell: «Què fa l'Assemblea Nacional Catalana?»

És molt important que en el procés cap a la independència totes les parts implicades sapiguem on som i quin és el paper que ens correspon. L'Assemblea Nacional Catalana va jugar un paper determinant durant la consulta del 9-N, ens hi vam implicar a fons, vam dedicar tots els nostres recursos humans i materials per fer que el 9-N fos l'èxit que va ser, va ser la consulta de la societat civil no pas la dels partits polítics, alguns dels quals s'hi van posar una setmana abans, mentre l'ANC i Òmnium hi estàvem treballant a fons des del juliol.

La campanya Ara és l'hora va ser la campanya electoral més impressionant que s'ha fet a Catalunya, va mobilitzar milers i milers de persones pel 9-N i va aconseguir un èxit extraordinari de participació, tenint en compte que era una campanya prohibida per l'Estat i pel Tribunal Constitucional i que el fet de participar-hi podia i pot tenir conseqüències jurídiques.

La força de l'Assemblea és la mobilització social i aquesta eina cal utilitzar-la només quan fa falta, no es pot utilitzar de manera supèrflua i continuada perquè s'acaba malmetent. La mobilització és necessària, però cal que tingui un objectiu clar i compartit per una àmplia majoria social i sabent que obtindrà una resposta per part de les institucions a les quals s'interpel·la; si no és així pot provocar cansament i frustració en la ciutadania.

Hem sortit al carrer durant tres anys seguits de manera massiva, sabent que aquell era el moment just per fer-ho, sabent que tindríem una resposta, sabent que la fruita estava madura i a punt, no podem sacsar l'arbre quan la fruita és molt verda, perquè correm el perill de fer mal a l'arbre i quedar-nos sense la fruita que volem.

Més de 600 persones comencen la campanya d’autoinculpacions pel 9N al TSJC

Centenars de persones (més de 600) han respost a la crida de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) per iniciar la campanya d’autoinculpacions pel 9N, arran de l’admissió a tràmit de la querella contra el president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega i la consellera, Irene Rigau. Una cua de gent envolta encara bona part de l’edifici del Tribunal Superior de Justícia (TSJC) per declarar que van votar el 9 de novembre lliurement.

L’objectiu, a més de mostrar la solidaritat amb els representants polítics querellats per permetre que la ciutadania de Catalunya pogués expressar lliurement la seva opinió a les urnes, és el de manifestar la manca de garanties democràtiques de l’Estat espanyol. A l’entrada del TSJC, el vicepresident de l’ANC, Jaume Marfany, ha explicat “la gent ha d’estar tranquil·la, tot el procés és democràtic i pacífic”. Per la seva banda, el coordinador de la comissió de Sobirania i Desobediència, Andreu Porta, ha afirmat que “cap govern té dret a negar la voluntat dels ciutadans expressada a les urnes”.

Per fer l’autoinculpació, cal portar el document penjat a la web autoinculpacions9n.assemblea.cat per entregar-lo al Jutjat de guàrdia més proper i, en el cas de Barcelona, a la seu del TSJC. Al document, els signants admeten haver participat a la consulta del 9N sense haver estat obligats per cap institució o persona; i denuncien “la manca de garanties democràtiques de l’Estat espanyol, on la divisió de poders és inexistent”.

L’ANC pretén, a més, que les persones que es vulguin autoinculpar se sumin a les convocatòries que faran les assemblees territorials, per tal que es visualitzi el suport al 9N.

Més informació a autoinculpacions9n.assemblea.cat

#autoinculpacions9n

Autoinculpacions 9N el 23 de desembre

L’admissió a tràmit de la querella contra el president de la Generalitat, la vicepresidenta i la consellera d’Ensenyament fa que l’ANC posi en marxa una campanya per promoure l’autoinculpació massiva de la ciutadania en solidaritat amb les autoritats polítiques denunciades.

Per aquest motiu, us animem perquè participeu a la Jornada d’Autoinculpació que es farà a la seu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (pg. Lluís Companys 14, Barcelona) demà dia 23 a les 12:30 h. Per participar-hi només caldrà que complimenteu el document d’autoinculpació que us adjuntem, i que l’hi porteu amb el vostre DNI.

També us animem que difongueu la crida a través de les xarxes socials i les aplicacions de missatgeria, amb la imatge que també us adjuntem. Per seguir la jornada a través de les xarxes ho podreu fer amb l’etiqueta #autoinculpacions9n.

De la mateixa manera podreu consultar tota la informació referent a l’acte des del web autoinculpacions9n.assemblea.cat.

Documents adjunts:

Document Autoinculpació
Imatge passos Mòbil
Imatge passos Quadrada

Moltes gràcies per la vostra col•laboració!

Missatge del Secretariat Nacional de final de 2014

Des de fa molt de temps, però sobretot des de 2012, la il•lusió col•lectiva, el convenciment i la força de la gent ens ha fet arribar fins on som ara. Tu, nosaltres, vosaltres, la força de la gent és el que ens ha dut fins aquí, és la que ha fet canviar el rumb de la història d’aquest país.

Durant aquests anys hem treballat junts, incansablement, per fer de Catalunya un Estat de dret, democràtic i social. Hem avançat molt i de manera ràpida i, en aquests moments, som del tot conscients que ens trobem davant dels mesos més decisius dels darrers segles. Tenim l’objectiu a l’abast de la mà i sabem que no podem fallar. Sabem que no fallarem.

Tots els qui ho hem fet possible, com tu, com tots nosaltres, sentim ara una gran sensació interior d’urgència: volem que els partits polítics catalans arribin a un acord; volem que aquest acord ens permeti afrontar amb unitat unes properes eleccions que ens donin un mandat democràtic, clar i inequívoc; volem que el nou Parlament pugui iniciar el procés que ens ha de dur a la proclamació de Catalunya com a Estat independent.

L’ANC està treballant intensament per tal de facilitar aquest acord unitari entre les diverses forces polítiques. Un acord sobre el full de ruta comú que regeixi el procés a partir de les eleccions.

Un full de ruta que ha de permetre també començar a aplicar, immediatament, unes polítiques clares de progrés, de justícia social i de regeneració democràtica. Volem deixar ben clar que aquest gran acord unitari ha d’incloure respostes concretes a aquestes problemàtiques per tal que es visualitzi quin és el model del nou país que volem construir. Des del primer moment s’ha de fer ben evident que la independència respon a una urgència nacional, però també a una urgència social i a una urgència democràtica.

Jaume Marfany: "Tres peus al gat. Resposta oberta a candidatures i llistes."

Resposta oberta a alguns dels comentaris que darrerament van apareixent a les xarxes socials i en alguns mitjans de comunicació:

Sempre que un ho vol, es poden buscar els tres peus al gat.. I els tres peus al gat en aquest cas es diuen candidatures i llistes.

Companys i companyes.... ja no sé com dir-ho... la candidatura unitària de què parla la Declaració de Cornellà de l'ANC no és la llista de Mas!

La candidatura unitària de l'ANC, que, per cert, figura en els nostres fulls de ruta des de fa més d'un any i mig, és una candidatura que reculli totes les sensibilitats polítiques i socials de l'independentisme. Així ho expressa molt clarament la Declaració. El que tingui interès a veure en això un suport a Mas i a CDC té una mirada política molt curta..

A més, MAI, MAI, MAI (ho poso en majúscules per remarcar-ho bé) hem parlat amb CAP partit polític de candidatures. Hem parlat i parlem sobre el QUÈ (que també està ben citat en la nostra Declaració) QUÈ volem, QUÈ hem de fer després d'aquestes eleccions. Aquest és el gran tema. Aquest és el tema cabdal.

QUÈ VOLEM FER AMB AQUESTES ELECCIONS? Govern d'unitat o de concentració? Declaració de sobirania? Negociacions amb l'Estat i la Comunitat internacional? Inici d'un procés Constituent? Com hauria de ser aquest procés Constituent? Referèndum que confirmi la independència o referèndum que aprovi la Constitució? Com s'haurà de governar aquest país durant aquest període de transició? Quin tipus de polítiques haurà d'aplicar un Govern d'unitat, si és el que finalment es decideix com a millor?

Miquel Sellarès: «La funció de l'ANC i d'Òmnium Cultural»

Aquests dies es viu una certa tensió a les bases de l'Assemblea (ANC) i, en menor intensitat, a Òmnium Cultural. Les forces polítiques intenten que ambdues institucions donin suport a la seva pròpia opció posant en perill, així, la unitat de la societat civil. Quan els llibres d'història escriguin i expliquin la transició nacional que des del 2010 s'ha dut a terme a Catalunya, a més de la poca traça i el radicalisme de l'Estat caldrà que també subratllin el paper d'Òmnium Cultural i de l'Assemblea, que durant aquests anys han sensibilitzat i mobilitzat la societat civil tot respectant la pluralitat dels seus components i intentant que aquests no siguin manipulats per institucions, partits ni grups de pressió.

Òmnium Cultural, primer de la mà de Jordi Porta –que va posar els fonaments i les bases de la nova dinàmica de la institució–, i després l'habilitat i continuïtat de Muriel Casals han convertit aquesta associació eminentment cultural en l'eina imprescindible per tirar endavant el triple eslògan de l'entitat: llengua, cultura i país. Òmnium és una institució amb molt de futur i que es vertebra i prestigia com l'entitat puntera dels propers anys per a la normalització lingüística i cultural de Catalunya.

Per la seva banda, a diferència de la històrica Assemblea de Catalunya, l'Assemblea Nacional Catalana va néixer en una situació de transició nacional amb una certa normalitat democràtica, i ha sabut recollir la immensa majoria de catalans i catalanes patriotes de totes les ideologies amb la voluntat i amb l'eslògan: primer el país, després la resta. I ha triomfat. La seva pluralitat i el no deixar-se influir ni manipular per cap opció política li han aportat la fermesa i la credibilitat de què avui gaudeix. L'ANC és un tresor del poble català en marxa cap a la seva llibertat.

Francesc Puigpelat: «Catalunya, com Grècia»

«Si no fos per la generosa contribució catalana a la “solidaritat”, Catalunya tindria un superàvit de 12.500 milions d’euros»

L’enginyeria financera espanyola segueix avançant. Primer teníem Andalusia pagant operacions de canvi de sexe i Extremadura rebaixant impostos, mentre que Catalunya havia de demanar el rescat al Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA). Després venien els senyors del PP, PSOE i Ciudadanos dient que Catalunya pot sobreviure i pagar nòmines gràcies a la generositat i altruisme d’un Estat que ens estima, Espanya. Ara arriba la darrera almoina: el ministre Montoro concedeix a Catalunya, que no pagui interessos del deute.

Mariano Rajoy pot treure pit i explicar que el seu govern dóna molt de suport a Catalunya , malgrat que Artur Mas estigui perdut en l’”órdago soberanista”. I Montoro vesteix els nombres amb els seus jocs de triler, per a qui s’ho vulgui empassar

La veritat, però, és tota una altra. Si agafem l’any 2013, el dèficit de la Generalitat va ser de l’1,97% del PIB, en torn als 3.500 milions d’euros. Davant dels que acusen la gestió de la Generalitat de catastròfica, cal recordar que, el mateix any, el dèficit fiscal de Catalunya amb l’Estat era de 16.000 milions d’euros, prop del 9% del PIB. En resum, que si no fos per la generosa contribució catalana a la “solidaritat”, Catalunya tindria un superàvit de 12.500 milions d’euros.

Quim Torra: «No pot ser»

«No pot ser que l’extraordinari èxit del 9N no el sapiguem aprofitar abans de les eleccions municipals i del cicle electoral espanyol»

No pot ser que a la revolució dels somriures, se li hagi quedat el somriure glaçat a la cara.

No pot ser que després de l’any que ho ha canviat tot, sembli com si res no hagi canviat.

No pot ser que parlem de noms i de llistes i d’eleccions i no d’un referèndum tunejat d’eleccions plebiscitàries.

No pot ser que hàgim fet confiança a l’equip de professionals, professors i acadèmics que configuren el Consell Assessor de la Transició Nacional per després guardar els seus informes en un calaix.

No pot ser que l’acord no sigui una recerca obsessiva, compulsiva, on dramàticament ens hi juguem la vida.

No pot ser que l’aliança estratègica de societat civil i partits polítics es contamini també de desconfiances i mals humors.

No pot ser que no riem.

No pot ser que encara hi hagi qui deslligui la qüestió social de la qüestió nacional: volem la independència per dignitat, radicalitat democràtica i justícia social.

Pere Cardús: «Mas i Junqueras, obrim el focus?»

Ahir el president Mas va dir a Oriol Junqueras que, si les eleccions avançades no havien de servir per a fer el referèndum pendent, no n'hi hauria i es farien quan toquessin: el 2016. Junqueras li havia demanat si les convocaria abans d'acabar l'any i feia valer el gest d'haver renunciat a presentar esmena a la totalitat al pressupost del 2015. Mas li va respondre que l'una cosa i l'altra no tenien res a veure i que les eleccions no podien servir tan sols per a canviar l'aritmètica parlamentària. En definitiva, que van demostrar públicament que la distància entre les seves posicions en la qüestió de la fórmula electoral és la mateixa de fa setmanes. No han avançat. Hi ha algú que no cedeix ni un mil·límetre. Estem estancats. La preocupació s'estén entre els més ben informats de l'evolució de les converses, però també entre tota la gent que no ha deixat d'empènyer des de l'anonimat. Hi comença a haver un cert emprenyament entre la bona gent que ho ha fet tot en canvi de res.

Obrim el focus.

La negociació per trobar una sortida per al tram final del procés d'independència s'ha estancat. Aquestes últimes setmanes el president de Catalunya i el cap de l'oposició han fet propostes concretes per a avançar cap a la independència. I han posat data i compromís personal. Fa poc més d'un mes, gairebé dos milions i mig de catalans i el seu govern van desobeir l'estat espanyol en la prohibició d'anar a votar en la consulta sobre la independència. El món sencer va veure aquest gest i el va interpretar com la voluntat insubornable d'un poble de ser lliure. Tot just dos mesos abans, centenars de milers de ciutadans havien fet la concentració més multitudinària de la història europea. La V també va causar un fort impacte mundial. La revolta dels somriures.

Josep Huguet: "Recapitulem"

Molta gent espera que, abans de Nadal, el president Mas, Junqueras i la resta de protagonistes del procés democràtic català posin les bases de l'acord sobre el calendari i el programa de la propera etapa. Perquè aquesta és la qüestió prioritària. El com i el quan encara poden esperar. Si cal.

Mentrestant, vull advertir d'un problema no menor per les forces democràtiques i sobiranistes. La reiterada i pesada discussió sobre el procés entre aquestes forces, i la d'aquestes amb les contràries a la sobirania, a l'entorn de legalismes ha bandejat greument el debat sobre el perquè. Sobre la necessitat i la justificació de la independència; que només la reiterada malaptesa del govern popular i les institucions polititzades de l'Estat ha continuat alimentant. Aquesta absència de debat des de fa uns mesos fa l'efecte que està congelant el progressiu augment de les files sobiranistes. Les mateixes entitats impulsores del procés semblen haver caigut en aquest greu error. S'estan implicant massa en el com, abandonant la pedagogia del perquè.

Analitzant les darreres enquestes, el bloc electoral que puja més és el dels partits situats en la indecisió, en els que el seu electorat es reparteix en diverses proporcions entre independentistes, federalistes i unionistes recalcitrants. L'error estratègic del bloc sobiranista i l'aparició del nou factor Podem ha contribuït a aquesta situació. Com es pot reprendre el programa?

Salvador Cardús: "Acordar sense diluir"

Em va quedar gravada la frase del bisbe Desmond Tutu a Barcelona quan ens aconsellava no malparlar amb duresa del rival perquè la pau sempre s’ha d’acabar fent amb l’enemic. I ara és bo afegir que, de la mateixa manera, el pacte i l’acord sempre es fan amb l’adversari. De manera que el pacte o l’acord, en el fons, no representen una dissolució de la discrepància ni han de ser vistos com una rendició i una derrota, sinó que són l’expressió més genuïna del valor de la dissensió posada al servei d’un objectiu superior comú.

PER AIXÒ RESULTEN tan poc comprensibles els escrúpols dels que diuen fàstics de compartir el tram final del camí a la independència amb els adversaris polítics amb qui, tanmateix, comparteixen un objectiu comú. Sembla que hi ha qui confon “votar al costat de” amb “votar el del costat”. I que consti que no penso només en la fórmula de llistes amb què caldrà presentar-se a unes eleccions que amb caràcter plebiscitari puguin substituir l’impossible referèndum d’autodeterminació, sinó en tot el camí que ha de materialitzar la secessió amb l’estat espanyol.

DES DEL MEU PUNT de vista, si alguna cosa té poc sentit en aquest moment de tanta transcendència és voler aprofitar l’ocasió per passar comptes amb l’adversari. I no pas perquè suggereixi que es torni a cometre el pitjor pecat de la transició espanyola a la democràcia, el de l’oblit, sinó tot el contrari: perquè la millor manera de fer memòria i redimir passats plens d’ambigüitats, de renúncies i de covardies és amb un nou compromís ferm amb el futur que les ha de superar. Ens podem tirar uns i altres els plats autonòmics pel cap, però això ens aferra al passat que volem deixar enrere. Retreure a CiU el Majestic o a ERC el tripartit -només per esmentar els dos actors principals, però extensible a tota la resta-és una manera absurda de quedar atrapats en el passat. El que hi hagués d’error en el Majestic o en el tripartit precisament es pot saldar amb l’acord que faciliti millor el camí a la independència.

Vicent Partal: "El Partit dels Estupefactes"

L'editorial d'ahir m'ha procurat unes quantes converses interessants i algun correu que guardaré amb cura una bona temporada. En essència, jo hi dibuixava el panorama polític que crec que s'obre al Principat si no hi ha acord per a fer eleccions ara. Ho remarque: si finalment no hi ha eleccions.

M'adone que ERC, acomboiada i influïda pels socialistes que han abandonat el PSC i animada per ICV, comença a veure amb bons ulls una proposta de govern d'esquerres el 2016. I d'això, només se'n pot derivar que CiU prove de guanyar temps per a reinventar-se durant el 2015, comptant amb el greu handicap de saber que Artur Mas no es presentarà de nou. L'anàlisi, la faig fredament: les municipals seran el terreny de joc en què es dibuixarà el nou panorama. Frase escoltada: 'el tripartit va nàixer als municipis i el projecte que haja d'aparèixer al voltant d'ERC naixerà també des dels municipis'. No s'hi val a enganyar-se.

I a partir d'ací les converses i els correus. Alguna gent, d'una manera sincera, m'ha qüestionat fins i tot que faça aquest dibuix, que creuen que allunya la independència de l'horitzó polític. Solament puc dir que no parle pas de què voldria que passàs, sinó de què crec que podria passar. I constate amb ells que, efectivament, si passa això, si el camí és aquest, el país haurà retrocedit clarament.

Descarte, per tant, totalment l'acord per a fer unes eleccions ara? És clar que no. Continue pensant que el preu de no fer-les és massa alt. I, tal com vaig dir fa uns quants dies, estic convençut que segurament algú, al marge dels partits, caldrà que faça un pas endavant, un colp de puny sobre la taula. No cal dir que pense, especialment, en l'ANC.

Vicent Sanchis: "El FLA, una trampa"

Els errors propis i un finançament migrat i mesquí han portat la Generalitat de Catalunya a una situació de greu insolvència financera. És veritat que el govern no podria fer front ni als seus compromisos financers ni al pagament dels seus proveïdors sense el Fons de Liquiditat Autonòmic i sense el Fons del Pagament de Proveïdors, que decideix i reparteix l'Estat. És igualment veritat que el govern de Mariano Rajoy hauria d'haver revisat enguany un model de finançament que castiga especialment Catalunya i el País Valencià, els territoris més endeutats. I que senzillament no ho ha volgut fer. I és també veritat encara que els interessos que els governs dits autònoms –cada vegada menys– han de pagar a l'Estat per poder accedir a aquests dos recursos financers eren del 5,18 per cent el 2012, del 3,9 per cent el 2013 i han estat de més del 2 per cent aquest 2014. Ara diuen a Madrid que enguany deixaran de perpetrar la usura i que l'interès del FLA quedarà reduït a l'1 per cent. Magnanimitat extrema, que els déus de la fertilitat els premiïn amb dotze fills per cap. El problema de tot això, interessos i mesquinesa a part, és que els dos fons són, en realitat, un instrument de control del govern de l'Estat. Una intervenció, de fet. Si ara Rajoy, com diuen que farà, acaba aprovant mesures per condonar o reestructurar el deute que ha assumit Catalunya, el preu a pagar en dependència i submissió encara serà més alt. El FLA és una trampa. I en van trenta-dues, en aquesta legislatura.

Font: elPuntAvui.cat

La película l'Endemà per TV3 (dubtes sobre la independència), avui 17 de desembre

Avui dimecres 17 de Desembre TV3 emet “L’ENDEMÀ” després del Telenotícies Vespre, a les 22 h.

La gran majoria dels catalans volen exercir la llibertat i decidir si volen o no volen tenir un Estat propi. Certament un percentatge de la població té dubtes, interrogants substancials sobre com posicionar-ne davant una consulta. No tenen clar que pagui la pena crear un nou Estat. Tenen vincles emocionals profunds amb el poble espanyol. Dubten de la viabilitat de Catalunya com Estat. Temen que els jubilats no cobrin les pensions. Que les empreses catalanes perdin mercat i llocs de treball. Que l’atur encara augmenti més.

L’Endemà és una pel·lícula documental que vol aclarir els nombrosos dubtes dels indecisos. Vol analitzar la realitat des d’una mirada oberta, crítica i gens convencional. Des d’uns ulls que tinguin en compte les preocupacions quotidianes del conjunt dels catalans.

És el moment de fer una trucada a tots aquells que sabeu que no estan prou convençuts per votar Sí per la independència del nostre País.

Feu una trucada, envieu un mail, feu un tuit, o allò que creieu més útil perquè el missatge de “L’ENDEMÀ” que hem compartit tots arribi al màxim de gent possible.

Concert de Nadal del Cor Polifònic Sagrada Família el 21 de desembre

Joan B. Culla: «Dialogar, amb qui?»

Un dels efectes col·laterals més remarcables del procés polític que ha viscut Catalunya al llarg de la darrera dècada és el de posar en evidència fins a quin punt, amb poques excepcions, l’elit intel·lectual i universitària espanyola està identificada amb el fons d’intolerància i dogmatisme que caracteritza la identitat castellana sempre que sent amenaçada la seva posició d’hegemonia, quasi de monopoli, sobre el concepte d’Espanya i tot el que se’n deriva.

El fenomen ja es va manifestar durant l’etapa de tramitació del que seria l’Estatut del 2006. La presentació al Congrés de Diputats, el novembre de 2005, del projecte aprovat de manera massiva pel Parlament català va ser acollida pel Madrid dels escriptors, artistes i altres “forces de la cultura” amb una fredor glacial. Aquell hivern diversos intents de trobar complicitats intel·lectuals més enllà de la ratlla d’Aragó -recordo un dissabte sencer de seminari, a l’edifici de la Universitat Pompeu Fabra de l’Eixample barceloní- van desembocar en un diàleg de sords.

Mentre el Partit Popular recollia signatures contra l’Estatut excitant la més baixa catalanofòbia, cap manifest d’ abajofirmantes no va criticar aquella manipulació indecent. Quan, a l’espera de la sentència del Tribunal Constitucional, els diaris catalans van publicar l’editorial conjunt “La dignitat de Catalunya” (novembre de 2009), aquella iniciativa rotundament conciliadora no va trobar, a l’Espanya dels opinadors i articulistes, res més que desqualificacions i menyspreus. Catalunya no podia, no tenia dret a millorar el seu estatus polític i el seu grau de reconeixement dins del marc legal espanyol: això no ho deien només els Rajoys, Arenas i aquells magistrats que veien els toros des de la barrera de la Maestranza, això ho subscrivia també la quasi totalitat de la intel·liguèntsia espanyola.

Toni Soler: «La via de la veritat»

DE CARA. És bastant segur que l’independentisme peca d’il·lús, de maniqueu, de simplificador i d’emocional. Però crec, en canvi, que no practica la mentida conscient. És per això, justament, que s’ha passat tant de temps en la marginalitat política: perquè ha anat sempre de cara, venent un programa polític de complicadíssima execució. L’ideal de la independència va tenir una presència microscòpica en la Catalunya del segle XIX, anecdòtica -malgrat Macià- en la primera meitat del segle XX, menor des de la Transició fins al tripartit. El seu apogeu actual es deu a una suma de factors que seria llarg d’enumerar, però s’ha de concedir que en la base del sobiranisme català hi ha convicció, i no oportunisme. En cas contrari s’hauria dissolt fa molt de temps en l’oceà del possibilisme i del seny. Dic això perquè em sembla molt injust que els nous defensors de l’anomenada tercera via, que últimament surten com bolets, es presentin davant l’opinió pública com a estendards del realisme, i com a víctimes sufocades per l’omnipresència del monotema... quan fa només 10 anys ells eren els omnipresents, els omnímodes i els monopolitzadors de totes les palanques del poder.

FALSEDAT. Per defensar els seus grandiloqüents postulats (que d’altra banda són molt respectables), els defensors de la tercera via tendeixen a amagar la realitat de forma més o menys conscient. La tercera via és falsa, en primer lloc, perquè s’atribueix el suport majoritari de la ciutadania mentre nega a aquesta mateixa ciutadania el dret a opinar. Ho és, perquè els seus dirigents s’han tret de la màniga unes alternatives (federalisme, confederació) que fins ara no han defensat mai de veritat, tot i tenir responsabilitats de govern. Ho és, també, perquè suggereix projectes de reforma institucional d’Espanya que van molt més enllà de qualsevol utopia. Ho és perquè pressuposa uns cataclismes -boicots comercials, fractura de la convivència, sortida de la UE- que no poden verificar-se de cap de les maneres. I finalment, ho és perquè els seus caps visibles, tant polítics com socials, no han mogut ni un dit fins que els carrers plens d’estelades els van ficar la por al cos.

Projecció del documental "Bon Cop de falç. La història de l'himne" el 17 de desembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

ANC i Òmnium vetllen per la negociació

Les dues entitats busquen facilitar i no condicionar el diàleg Mas-Junqueras per les plebiscitàries

La negociació de la data i la pregunta de la consulta que es va tancar amb èxit avui fa un any no va ser fàcil, però al final els sis partits implicats van trobar una solució que encabia tots els partidaris del dret a decidir. El camí fins al 9-N, però, va deixar ferides i, a les portes de les plebiscitàries, l’escenari se simplifica: ara és a cara o creu. Artur Mas i Oriol Junqueras són els grans protagonistes polítics i juguen una particular partida de pòquer no exempta de tensió. El president vol que ERC faci pinya amb ell a la “llista de país” i hi vincula mantenir la velocitat de creuer del procés. El líder republicà prefereix una “llista de llistes” que garanteixi un suport que ell creu que serà més ampli. ICV i la CUP s’han desmarcat de la proposta de Mas i fan costat a la llista paraigua de Junqueras per no renunciar al contingut social, però no tenen un paper “principal” en la negociació. El president i el líder d’ERC miren a un tercer actor, la societat civil sobiranista, l’ANC i Òmnium, que poden empènyer en un sentit o altre, tenir una tasca mediadora, arbitral i, si tot descarrila, notarial. De moment, les entitats que presideixen Carme Forcadell i Muriel Casals opten per vetllar per la negociació i greixar-la, però en un paper discret.

En privat, els dirigents de CDC i d’ERC donen una gran importància al que facin l’Assemblea i Òmnium. Són percebudes per molts dels seus electors com a agents independents i, si prenen partit en un sentit o altre, poden decantar la balança i fer cedir Mas o Junqueras. Arribat el cas també poden ajudar a consolidar un relat sobre qui ha volgut o no cedir en la negociació. Les entitats opten, segons fonts dels òrgans de direcció de totes dues, per la prudència. Saben que Junqueras i Mas s’han donat el mes de desembre per seguir negociant i no volen interferir.

Pere Cardús: "De l'eufòria a la brega: un procés ondulant"

Michel de Montaigne deia que la vida era ondulant. A fe de Déu, que ho és. Si el pensador occità hagués viscut el procés d'independència de Catalunya no hauria fet sinó confirmar i reforçar la seva tesi. Els independentistes passem de l'eufòria a la brega amb una facilitat que sobta. Abans de cada gran salt, fem debats a vida o mort i ho veiem tot perdut. Però cada vegada acabem fent un salt més gran que l'anterior. I és que la llavor de la desconfiança sembrada durant tants anys de subordinació no podia ser tan fàcil d'extreure. Com hem dit sempre, la independència comença en un mateix. Fins que no s'actua com un ciutadà lliure és molt difícil d'aconseguir la llibertat del teu poble. I la confiança és un ingredient imprescindible del ciutadà lliure.

Després de l'eufòria justificada del 9-N i de la il·lusió suscitada per la proposta regeneradora del president Mas, ha arribat el desencís de la divisió. Però és el mateix desencís del trencament de la unitat pel 9-N, el mateix de les setmanes prèvies a l'acord sobre la data i la pregunta de la consulta, el mateix dels dies previs a l'aprovació de la declaració de sobirania, etc. La vida és ondulant i el procés, també. Quan tot sembla perdut, tornem a alçar-nos i a mobilitzar-nos com mai.

Conferència "Eleccions 2015: el pas definitiu" amb Carme Forcadell el 17 de desembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Josep Ramoneda: "La crisi del règim"

1 . L’ESGOTAMENT. En el seu sentit més ampli, es podria considerar que la Transició comença amb el pla d’estabilització del 59, i la inserció d’Espanya en el capitalisme internacional, i acaba amb l’entrada a la Unió Europea, el 1985. En el sentit més restrictiu, la Transició comença amb l’atemptat contra Carrero Blanco, el 1973, que deixa el règim sense hereu, i acaba amb l’accés del PSOE al poder. És la materialització institucional d’un canvi fet sobre una confusa avaluació de les relacions de forces -mai sabrem el valor real de l’amenaça militar- que garantia la protecció dels interessos de les elits del règim anterior, amb el rei com a garant. Si ens preguntem per què aquest règim té ara un molt seriós dèficit de legitimitat, ens hem de situar en el moment en què realment es consolida, és a dir, quan el PSOE arriba al poder amb una autoritat política i moral sense precedents.

Després dels turbulents anys de la UCD, en què la dreta no va saber trobar l’autoritat i la cohesió que li permetessin liderar el nou règim; després d’uns anys de violència, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en què es va produir un fet amb el qual quasi ningú comptava: que ETA seguís matant després de la dictadura; després del frustrat cop del 23-F; l’obsessió del PSOE, que acabava d’arribar al poder, va ser construir un règim que garantís l’estabilitat per sobre de tot. I era lògic i comprensible en un país on la democràcia sempre va ser efímera. Però es va traduir en un sistema de dos grans partits, PSOE i PP (l’única i veritable vertebració d’Espanya, deia Fraga Iribarne), amb un poder enorme, gairebé il·limitat, sobre tot l’aparell de l’Estat, construït a imatge i semblança de l’executiu. I així va néixer el bipartidisme rígid, que s’ha anat fent cada cop més tancat, que escup tot allò que s’acosta a les blindades muralles del sistema i expulsa els que hi van aportar la seva complicitat.

Paradeta informativa, diumenge 14 de desembre

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 14: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Hi posarem una guardiola per a recollir diners per a la Marató de TV3 i acabarem de vendre els bitllets de loteria de La Grossa que ens hagin sobrat.

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

L’ANC amb la Marató de TV3

Les territorials de l’ANC es mobilitzaran amb paradetes solidàries i celebrant diversos actes per a recaptar fons. Forcadell i Marfany participaran com a voluntaris en la recollida de donatius per telèfon.

L’Assemblea Nacional Catalana anima els seus socis, col•laboradors i simpatitzants a participar activament en la Marató de TV3. En un cap de setmana marcat per la solidaritat, diverses territorials de l’ANC es mobilitzaran organitzant paradetes solidàries i activitats que permetran recaptar fons per a la sensibilització, investigació i prevenció de les malalties del cor. L’ANC s’implica així en un projecte solidari de país amb un gran bagatge històric com ja ha fet en anteriors ocasions amb aquesta i d’altres iniciatives similars, la darrera, El Gran Recapte, que aquest 2014 va recollir més de 4,5 milions de quilos d’aliments per a cobrir les necessitats bàsiques de milers de persones.

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, i el vicepresident de l’entitat, Jaume Marfany, participaran com a voluntaris, al costat de prop de 2.500 persones, entre elles diverses personalitats polítiques, mediàtiques i culturals del país, que s’aproparan al llarg del dia a algun dels centres de recepció de trucades que la Marató disposarà al llarg del territori. El telèfon habilitat per l’organització per a rebre donacions durant la jornada serà el 905 11 50 50.

Font: Directe.cat

Pere Macias i Òscar Oliver: «Merkel acabarà defensant Catalunya pel bé de les empreses alemanyes»

Pere Macias i Òscar Oliver parlen en aquesta entrevista de les oportunitats d'un estat independent en infrastructures

I si l'aeroport del Prat, amb el potencial que té, no tingués una mà lligada a l'esquena per la política aeroportuària que afavoreix Barajas? I si la Generalitat disposés dels quatre mil milions d'inversió que calen per aturar el desgavell de rodalies? Són dues preguntes que es fan el diputat de CiU al congrés espanyol Pere Macias i el director comercial d'Aeroports de Catalunya, Òscar Oliver, autors del llibre 'Infraestructures d'estat' (Pòrtic), en què analitzen els incompliments de l'estat espanyol que han aturat el desenvolupament òptim de les infrastructures a Catalunya i apunten les oportunitats que es presenten en una Catalunya independent.

- El problema amb les infrastructures va ser una de les espurnes que va encendre l'independentisme. Sembla que el govern espanyol no ho hagi advertit, que no hagi fet res per a resoldre-ho. La situació precària de rodalies ho diu tot.
- Pere Macias: Hi va haver un reflex d'això que va ser el pla de Rodalies de 4.000 milions, dels quals només s'han executat un 10%. No hi ha hagut aquesta acció. El problema de rodalies és un des que cou més, perquè afecta a més gent. No es veu capacitat de reacció, i hi ha un contrast brutal amb les rodalies de Madrid, que són les millors del món. De Barcelona, millor no en parlem. Quin és el secret? Doncs que a Madrid es va començar a invertir amb Felipe González, i molt, i s'ha mantingut la inversió. En canvi, a Catalunya no hi ha hagut cap inversió significativa. I per això hi ha problemes de falta de capacitat, de que tot és vell. És un desastre. Hi falten quatre mil milions.

- Un estat català tindrà una hipoteca important, amb una infrastructura amb tantes mancances i necessitada de tanta inversió.
- P.M: Es tracta de dedica una petita part dels 16.000 milions anuals de dèficit fiscal i ho acabes. Necessitem quatre mil milions. Una quarta part d'un any. Hauries de ser molt inútil per no resoldre-ho si tens els diners.

Núria Bosch: "L’estat autonòmic va ofegant Catalunya"

Cada dia constatem que l’actual funcionament de l’estat de les autonomies cada vegada ofega més Catalunya, i que la situació es fa cada cop més insostenible. L’estat autonòmic ja no serveix i no és útil per a la governança de Catalunya. No resol els problemes dels catalans i no els aporta més benestar. Com que això ho creu una gran part de la ciutadania catalana, aquesta ha optat per veure la transformació de Catalunya en un estat independent com l’única sortida a aquesta problemàtica. Aquests ciutadans han perdut completament l’esperança (cal dir que alguns mai l’han tinguda) que dins de l’estat espanyol es pugui trobar un encaix apropiat per a Catalunya, que reconegui la seva realitat nacional i que li proporcioni un autogovern que satisfaci plenament les demandes i necessitats dels catalans.

L’actual govern espanyol no creu en l’estat de les autonomies. Per això porta a terme una forta política recentralitzadora que en va deteriorant el funcionament. Aquesta actitud es pot veure en molts àmbits. Només cal assenyalar els recursos que ha presentat recentment el govern espanyol contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat i la llei d’horaris comercials aprovada pel Parlament, que han suposat que el Tribunal Constitucional els suspengués. El marge del govern català per fer polítiques pròpies és cada vegada més limitat. ¿On són l’autonomia i l’autogovern?

On també es pot veure clarament que l’autonomia de què gaudeix Catalunya és molt limitada és en el camp de les finances públiques. Es va posar de manifest la setmana passada amb la presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent. Aquests comptes mostren que el gruix dels ingressos de la Generalitat no depenen directament dels recursos fiscals que es generen al seu territori ni de la seva política tributària, que seria la situació correcta, sinó de la voluntat del govern espanyol.

Vicent Sanchis: "Espanya es descompon?"

«Espanya no sembla cap catàstrofe, al costat d’Itàlia o Albània. Per molt que la crisi hagi esventat dolors i indignacions»

Afirmen les ànimes més entusiastes i els poetes més vulgars que “Espanya es descompon”. Perquè el seu sistema de partits fa figa i perquè les seves institucions han quedat ben cucades amb mil i un casos de corrupció. Això podria semblar des de l’entusiasme de qui en vol separar-se. Però confondre realitats amb desitjos sempre és un mal negoci.

Hi ha una Espanya política que, en efecte, sembla ben tocada. Però la magnitud del trencadís és del tot incerta. Que tot sembla indicar que el Partit Popular no guanyarà les pròximes eleccions per majoria absoluta és un fet. Molt més discutible a aquestes alçades és sentenciar quin serà el partit que podria estar en condicions de governar. La incògnita és total. Perquè podria ser possible que tot acabés en un triple empat. La política és l’art d’administrar realitats. Des d’aquesta convicció, tan contrastada per la realitat, podria ser raonable un acord entre el Partit Popular i el PSOE que donés la presidència a qualsevol dels seus dos candidats i que conduís a un govern molt menys insensat que l’actual. I poca cosa més. Qui dia passa any empeny i en l’Europa i el món actuals Espanya no és cap meravella però tampoc cap catàstrofe. Sempre que contingui el seu dèficit públic i pugui anar raonablement pagant el deute que ha acumulat. Sense tant d’estat del benestar i sense tanta alegria en xampany, inversions en infraestructures delirants i subsidis eterns, Espanya podria persistir. Ni que fos també introduint alguna reforma constitucional per fer més passable l’Espanya de les autonomies als més díscols.

Especial «Informe sobre la institució de l’indult i el seu impacte en el sistema judicial espanyol»

Segons denuncia el CCN, l’indult no és res més que una mesura de gràcia sotmesa a discrecionalitat política, és a dir, “justícia a la carta”. I és que la roda del sistema judicial espanyol comença amb la designació per part dels partits polítics de les principals figures jurídiques de l’Estat, magistrats i fiscals, condicionant i limitant així la seva labor. D’altra banda, hi ha la figura dels aforats, que a Espanya són més de 10.000. Una xifra que contrasta amb la majoria de països del nostre entorn on aquesta condició no existeix o només ho pot ser el cap d’Estat. Una altra mesura a destacar d’aquest sistema és l’amnistia fiscal, un incentiu del frau fiscal a gran escala.

INDULTS I EL SEU IMPACTE EN EL SISTEMA JUDICIAL ESPANYOL

Font: CCN

Enrich Llarch: "Viabilitat econòmica d'una DUI"

Viabilitat econòmica d'una DUI (1)

Un dels escenaris polítics i econòmics amb què es pot trobar el nostre país els propers mesos és el d'una declaració d'independència sense acord amb el govern espanyol, la famosa DUI. Avaluar la viabilitat durant els primers i decisius mesos d'una Catalunya que assumeix la independència sense la col·laboració del govern espanyol, ans al contrari, amb una reacció virulenta –que no violenta- d'aquest, constitueix un exercici imprescindible per determinar, si no hi ha una alternativa acordada, el que cal fer perquè sigui viable una declaració unilateral d'independència. I un cop més, l'economia esdevindrà la pedra de toc perquè aquesta sigui una opció d'èxit.

En algunes ocasions s'ha advertit que seran els mercats els primers que faran seure en una taula de negociació l'Estat espanyol i el nou estat català perquè acordin de quina forma es repartiran el deute i es mantingui la confiança que els interessos i les amortitzacions parcials que se'n deriven seran satisfets. Aquest és un pronòstic plausible, com indiquen ja alguns advertiments sobre les conseqüències que en la qualificació del deute espanyol –i, per extensió, sobre la prima de risc- que una separació no amistosa podria comportar. També s'ha apuntat que Catalunya disposa d'un volum d'actius prou important per posar-los com a garantia d'eventuals crèdits internacionals per satisfer les necessitats financeres del nou estat en el curt termini. Entre aquests actius hi hauria els ports de Barcelona i Tarragona i l'aeroport del Prat.

Tanmateix, perquè els mecanismes descrits siguin realment operatius, calen diverses condicions. La primera és que el nou estat posi en funcionament de forma immediata i efectiva la hisenda catalana i que en un termini breu, potser tres mesos, s'asseguri que una gran part de la recaptació fiscal efectiva de Catalunya vagi a parar a les arques de la nova hisenda catalana, en comptes de l'espanyola. Si el nou estat no controla els recursos fiscals dels catalans difícilment ningú –ni mercats, ni Europa, ni el mateix govern espanyol- es preocuparà prou per forçar o acceptar una negociació d'igual a igual sobre repartiment de passius, i d'actius, és clar. Però perquè algú estigui disposat a prestar-nos diners per fer front a les primeres necessitats de líquid financer del nou estat català també necessitem dos requisits. El primer, la versemblança que podrem disposar d'aquests actius i que l'estat català està prou assentat i controla de manera efectiva el territori perquè no hi hagi cap marxa enrere. I, complementàriament, que la maquinària fiscal catalana és efectiva i que es podran retornar en un termini raonable els préstecs concedits.

Àngels Folch: "Una llista unitària? Diverses llistes sota un mateix paraigua?"

Els independentistes, en general, diria que estem d'acord que, sense independència, no és possible lluitar de debò contra la corrupció, ni contra les injustícies, ni contra la pobresa, ni contra l'atur, ni contra la manca de democràcia, ni tenir una millor justícia, ni un millor repartiment de la riquesa, ni un millor sistema sanitari, ni una millor educació, ni més treball.

Pel que fa a tota aquesta problemàtica social, sense independència estem lligats de peus i mans! Només cal repassar la quantitat de traves que constantment, ens posa el govern de l'Estat: llei de la pobresa energètica, LOMCE, dipòsits bancaris...

De ben segur que els independentistes també estem d'acord que, per assolir la independència, són imprescindibles dues coses: un mandat democràtic d'una majoria clara a favor de la independència i el reconeixement internacional.

La bondat de disposar de més d'una llista s'argumenta, sobretot, afirmant que és l'única manera d'obtenir els vots necessaris per a garantir una clara victòria de l'opció independentista fins i tot en el cas que hi hagi una altíssima participació i que, perquè això sigui possible, necessitem sumar a la causa una part del vot indecís que no el sumaríem amb una llista unitària, transversal i plural per la independència on només hi hagi com a punt important el d'iniciar el procés de secessió; que per a poder sumar aquests vots cal que al programa, a part de la proclamació de la independència, s'hi contemplin altres qüestions com la lluita contra la corrupció, la regeneració democràtica o les qüestions socials.

Mas-Colell: “Aquí no rebem res que no hàgim pagat abans”

Tot i que fa més de dos anys que la Generalitat està intervinguda i sense accés als mercats de capitals, el departament d’Economia manté els contactes amb inversors de tot el món, especialment quan Andreu Mas-Colell viatja a l’estranger. En una d’aquestes trobades, l’equip del conseller va sorprendre els inversors amb una informació paradoxal: la Generalitat està sota rescat, però Catalunya té superàvit.

Mas-Colell va presentar ahir els seus càlculs: si se suma el que ingressen els tres nivells d’administració que hi ha a Catalunya (Estat, Generalitat i corporacions locals) i es resta el que hi gasten, el resultat seria un superàvit de 2.405 milions d’euros, l’equivalent a l’1,2% del PIB català.

El Govern considera que aquestes dades demostren que a Catalunya ja no s’han de fer més retallades. “Ja no hi ha necessitat de més consolidació fiscal”, va assegurar ahir Ivan Planas, director general d’anàlisi i seguiment de les finances públiques de la Generalitat. En la seva opinió, el que hi ha actualment és un problema de repartiment entre administracions, però no de falta d’esforços dels ciutadans. “Catalunya no té un problema de solvència”, va concloure Planas.

En realitat, les dades no són exactes, ja que estan fetes a partir del pressupost de la Generalitat per al 2015, presentat dimarts, que encara no se sap si s’aprovarà i, en cas afirmatiu, si s’acabarà complint.

Jaume Marfany: "Escoltar la gent"

El procés s'accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula-- damunt la taula.

Dissabte passat, l'ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l'oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir. Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d'aquestes eleccions avançades.

En aquest punt, després d'escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l'ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l'independentisme.

Tots estem d'acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.

Tots estem d'acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d'acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.

Estem d'acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d'unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

Quim Torra: "Però on és l’adversari?"

"Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d’acabar junts. Fora de l’acord nacional no hi ha vida"

Podem situar l'escena en alguna trinxera de la primera guerra mundial. Boira, fred, obusos caient a tort i a dret, filferrades, trets de metralladora, fang, mutilats i morts -l'enterrament en la Gran Guerra era un luxe, els cossos romanien a terra de ningú fins que la línia del front es desplaçava, la qual cosa podia tardar mesos-. En aquella vida desfeta, sovint l'únic objectiu dels alts comandaments era dessagnar l'exèrcit contrari. Guanyar per extenuació. I tanmateix aquella guerra la va perdre tothom, amb milions de morts, tancada en fals, i que simplement va ser el pròleg d'una altra que acabaria d'arrasar l'esperit europeu.

Conten que en un dels atacs de la batalla de Verdú, el dia es tornà nit per la intensitat del bombardeig. En ple foc creuat, un soldat francès s'adonà que els trets venien de totes les direccions, també de la seva pròpia trinxera. S'arrossegà per terra fins a trobar el seu sergent i amb un fil de veu, desesperat, li preguntà: “Però on és l'enemic?”

Aquesta és la sensació que tinc avui mateix: però on és l'adversari?. Aquests darrers dies, sovint, al vespre, després de passejar-me pel twitter, i llegir les darreres ganivetades independentistes del dia, he de córrer als serveis a netejar-me les mans de les taques de sang. Gent que s’abraçava a la Via Catalana s’han tornat els més irreconciliables detractors i s'apressen a fer-ho saber per terra, mar i aire; els errors que uns i altres han comès són clonats immediatament pels altres i pels uns en una espiral diabòlica; els articles i comentaris favorables dels maître à penser de cada part s'exhibeixen com un trofeu, igual que la cornamenta d'un cérvol penjada damunt de la llar de foc.

Òmnium demana unitat estratègica als partits favorables a la independència

Des d’Òmnium Cultural volem expressar el nostre punt de vista en relació al moment que viu el procés sobiranista al nostre país. El nostre posicionament s’ha consensuat en la reunió de Junta Directiva Nacional i les seus territorials de l’entitat.

- Creiem del tot necessari que les forces polítiques a favor de la independència arribin a un acord. Així doncs, ens refermem en un full de ruta que passi per la unitat estratègica de partits i de la societat civil i que tingui per objectiu les urnes i la independència. Per la il•lusió que hem posat en el procés que ens ha dut fins aquí estem convençuts que assolir aquest acord és possible.

- L’acord pot prendre diverses fórmules. Creiem que cal celebrar eleccions de caràcter plebiscitari per així, en cas que guanyi l’opció independentista, transmetre un missatge a Espanya i a Europa clar i inequívoc.

- Des d’Òmnium mantenim la voluntat de continuar fent de pont entre les diverses sensibilitats polítiques i socials del sobiranisme. És per això que ens posem a disposició dels representants de partits polítics i de la societat civil per aconseguir aquest acord indispensable.

- Des d’Òmnium, intensificarem el treball per tal d’eixamplar la base social a favor de la independència, sobretot entre aquells sectors menys mobilitzats o indecisos.

- Finalment, l’entitat agraeix la tasca duta a terme pels milers de voluntaris que han treballat en la campanya “Ara és l’hora” (impulsada conjuntament per Òmnium i l'ANC).

Dídac Boza: «Ara és l'hora de la síntesi»

«Mas i Junqueras poden trobar un punt mig. Hi ha condicions objectives per aprofitar dos lideratges que es complementen»

El país és molt donat a caure fàcilment en un cert nerviosisme derrotista, molt tendent al “ai, ai, ai, que no ens en sortirem!”. Tothom voldria una via de sortida fàcil en un context social i polític que són extraordinàriament difícils. Ahir al vespre, en acabar la conferència d'Oriol Junqueras, corrien per les xarxes socials veus que mostraven decepció perquè no van escoltar en boca del líder d'Esquerra Republicana un sí a la llista unitària que va proposar la setmana passada el president Mas. No era gaire esperable. Però ara arriba el moment de la negociació i tot és obert. El pessimisme precipitat i algunes anàlisis simplistes que ho redueixen tot als respectius egoismes electorals són de ben poca utilitat.

Oriol Junqueras va exhibir ahir tota la seva lucidesa didàctica per posar el focus del debat en el concepte de la inclusió. No és un tema menor. Que el projecte de la independència sigui un èxit depèn, en molta mesura, de la capacitat d'incloure el màxim de ciutadans, amb totes les possibles càrregues de la raó que tingui cadascú per apostar per la llibertat del país . I les raons poden ser tant diverses –les socials i les polítiques- com indestriables. El discurs de Junqueras va ser extraordinàriament precís en la descripció dels motius socials que avalen la construcció d'un país nou, com ho va ser la conferència d'Artur Mas amb el relat d'una relació política amb Espanya que està, objectivament, esgotada i amb el dibuix d'un camí cap a la plena sobirania.

El sis punts del full de ruta de Junqueras cap a la independència

Us resumim la proposta del president d'ERC des de les plebiscitàries fins a la ratificació de la constitució catalana

El president d'ERC ha presentat la seva proposta de full de ruta cap a la independència, una setmana després de la presentació de la proposta d'Artur Mas. Junqueras proposa llistes separades per a unes eleccions plebiscitàries que vol que siguin tan aviat com sigui possible. Assenyala uns quants elements que haurien de donar un caràcter unitari a aquestes llistes separades. I tot seguit esbossa un full de ruta cap a la independència que menaria un govern de concentració. Us resumim tot seguit els punts principals de la proposta.

1. Eleccions amb candidatures separades

Junqueras pensa que amb candidatures separades es podria assolir 'una unitat més àmplia, que és inclusiva perquè no deixa ningú fora i convida tothom a participar-hi'. Però apunta cinc punts de trobada que tindrien aquestes llistes separades:

–Que les diverses candidatures comparteixin almenys una part del nom: 'Per exemple —ha dit—, Candidatura per la independència dels d'aquí; Candidatura per la independència dels altres… I que hi hagi una especificació, perquè molta gent la necessita en el terreny econòmic, social, etc.'

–Que hi hagi un punt destacat del programa en comú que sigui l'assoliment de la independència.

–Que es faci algun acte conjunt entre aquells que comparteixen aquest punt del programa. Per exemple, la campanya 'Ara és l'hora' podria ser vigent fins a les eleccions i podria servir de paraigua per a aplegar el nom de les candidatures i encapçalar aquest acte conjunt.

–Que totes les candidatures es comprometin a incloure un percentatge de persones independents, destacades en àmbits de la societat i que actuïn de corretja de transmissió entre les candidatures i les sensibilitats plurals. Que siguin garants dels objectius compartits.

–I que, en acabat, es configuri un govern de concentració, de la màxima unitat possible.

Xerrada "L'ANC i el futur" el 9 de desembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Víctor Alexandre: "La querella dictatorial"

"Fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas"

La querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l’Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n’havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d’adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d’un cotxe, el van acompanyar a l’aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se’n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: ‘Morta la cuca, mort el verí’. Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se’n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n’hi haurà prou d’inhabilitar el president de Catalunya –o d’emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.