Ferran Mascarell: «Les formes del poder»

La primera cosa que algú procedent de Barcelona i que s'interessa per la política nota quan arriba a Madrid és que a la capital de l'Estat la política és una altra cosa. La política a Madrid és heroica. Es justifica pel seu absolutisme estatalista. "La soberania es del Estado", deia Ortega. Té predilecció obsessiva pel ser espanyol i totes les seves variants clàssiques. España como problema! Es justifiquen especulant sobre el futur abstracte de la nació espanyola, però són incapaços de tenir un projecte per als ciutadans. En la seva política heroica sempre hi són presents els fantasmes del passat, i ben poques vegades hi apareixen els reptes de la societat espanyola davant de les complexitats del món d'avui. En la política heroica mai hi falta la referència obligada a la qüestió catalana i a la deriva secessionista.

Amb això la política heroica en té prou. La raó de ser moderna de la política, la política que es justifica mirant de cara les qüestiones socials, els efectes de la crisi econòmica, l'atur o la desigualtat, ocupa un lloc molt secundari. La política heroica no està preocupada pels efectes que la inacció o la mala acció de l'Estat pugui tenir en la vida de les persones. No es pregunta com podrien ser les nostres vides si tinguéssim una política servidora i no heroica. No es planteja quantes vides poden haver fracassat per falta d'oportunitats. No es planteja quanta misèria i corrosió social ens podia haver estalviat. Ni quanta prosperitat ha estrangulat. Ni quanta justícia social ha obstruït. Ni quanta frustració ha provocat a la lliure expressió de la identitat.

La política heroica es justifica defensant un mite. L'Estat espanyol és principi i final de tot. Un Estat-nació per imperatiu diví. Un Estat que s'identifica com en els vells temps del absolutisme amb una sola nació. Un Estat estàtic, metafísic, que no es justifica per la seva acció a favor dels ciutadans, sinó per ser l'escut protector d'aquells que el monopolitzen.

Per això la política heroica és productora de conflictes. Per això sempre planteja el diàleg des de l'imperatiu de sotmetre l'altre, com una forma més de submissió de l'oponent. Per això la política espanyola, en tant que heroica, és imperativa i quan cal, autoritària. Per això el poder polític estatal no té la seva principal justificació en donar servei a la societat. La seva principal justificació és haver-se imposat davant la societat la missió de salvar la pàtria, és a dir l'Estat, és a dir el seu sistema estatal.

El poder polític espanyol és el poder de l'Estat. Per això ha substituït el debat entre absolutisme i constitucionalisme per una mena d'absolutisme constitucionalista. S'ha teoritzat a si mateix com el seu representat i garant.

Crec que és important que els catalans entenguem que ens enfrontem a una política d'aquests tipus. A Catalunya la política no es heroica, és més aviat el seu contrapunt, manifesta una mena d'heroïcitat aspiracional.

Ben segur que la majoria dels catalans rebutgem la política heroica a l'espanyola, i que tampoc ens satisfà del tot la política aspiracional a la catalana. Sabem, però, que mentre estem empeltats amb la política espanyola actual, les coses estaran sempre condicionades. Personalment desitjo una política més democràtica, més pràctica, amb més sentit d'Estat i amb fonament de societat. Més raonada i més dialogada. Tot arribarà.

De moment ens costa molt desprendre's de la lògica heroica espanyola. Ens hem acostumat a basar-nos en ideals, amb futurs, amb intencions, amb il·lusions. Ens hem decantat per fer una política de manifestos, de declaracions i de gestos simbòlics.

A Madrid els partits defensen el supòsit heroic ratificant-se en la unitat indestriable i gestionen uns pressupostos i unes lleis que són veritablement determinants per a la vida dels catalans. A Barcelona ens costa posar-nos d'acord amb uns pressupostos que són l'expressió material d'una part molt petita del problema. A Madrid ens envien els tribunals, a Barcelona preferim discutir-nos sobre els detalls.

La política heroica defensa radicalment l'Estat. La política aspiracional discuteix de manera apassionada les diferències, idealitza l'ideal futur, però té problemes per trobar la unitat que pot canviar la quotidianitat.

A la política heroica les raons reals del procés català no els interessen especialment. La política heroica és simplificadora. La política heroica és rocosa perquè és simple. Espanya està en perill i amb això n'hi ha prou. Les raons de fons dels catalans no importen. En el raonament heroic el relat quan més simple millor. El president Puigdemont té raó: a la política heroica la complexitat la desespera i la inutilitza. Per això ara no se n'han sortit amb una situació imprevista, per això no saben com teixir aliances, per això no tenen més recepta per a Catalunya que els tribunals.

Per a la política heroica el tema català és la seva línia vermella, perquè en realitat es el mur que encercla la seva finca. Sí Catalunya se'n surt, s'ensorra el seu unitarisme o sigui el seu mur protector contra qualsevol idea de canvi a favor de construir un Estat que es justifiqui a partir dels interessos de la gent.

Cal que els catalans entenguem bé què significa la política heroica. Per dues raons. La primera per practicar una política absolutament oposada, que es justifiqui per la seva inequívoca idea de servei als interessos de la gent. I en segon lloc, perquè només entenent la seva lògica aconseguirem vèncer-la.

La política heroica se satisfà creant nusos cecs. Els agrada atrinxerar-se en principis immutables i traçar línies infranquejables. Els és igual haver portat l'Espanya democràtica al daltabaix.

Sóc partidari que a la política heroica hi oposem una política radicalment democràtica. Capaç d'imaginar ideals, però sobretot de donar forma a projectes compartits. Basada en un debat intel·ligent i obert sobre els ideals i els projectes possibles de societat. Sense idealismes. Sense frivolitats ideològiques.

Sóc partidari d'una política democràtica fonamentada en un bon raonar. Només del bon raonar se'n pot esperar un bon diàleg i una correcta capacitat de representació dels anhels de la societat.

Sóc partidari de desprendre'ns dels tics més tradicionals de la política espanyola: l'excés d'emocions i la manca de raons. Falten idees i sobren èpiques. Falten horitzons i sobren enrocs. I la falta d'idees i l'excés d'èpica es compensen aixecant murs.

Seria bo que la política catalana s'hi fixés. De murs no ens en calen. I d'èpiques, les justes. La sensatesa, la unitat i la feina ben feta són infinitament més valuoses i empàtiques amb els interessos de la gent. No volem murs, ni línies vermelles, excepte la que separa el principi democràtic de l'autoritarisme.

La política no és gesticulació, és solució. És diàleg, no és imposició. No és fer el paripé de reunir-se avui i portar-te als tribunals demà. És acceptar que no dominem tots els aspectes del joc. És trobar els punts d'encontre amb els oponents. És observar la realitat amb una mica d'humilitat, és raonar, és dialogar amb l'afany d'aconseguir acords. És crear soluciones allà on sembla que no existeixen. És obrir camins, mai tancar-los. És assumir que la raó de la política democràtica és essencialment anticonflictiva.

En la societat existeixen per definició interessos molt diversos, s'hi donen una amplia pluralitat d'ideals, s'hi materialitzen aspiracions molt diverses. En la seva majoria legítims. Es consubstancial a la condició humana. La funció de la política esdesconflictivizar-los. És buscar i trobar les solucions més adients a través del raonament, el diàleg i del mètode democràtic.

Tinguem-ho present. Neguem-nos a situar la política catalana en el terreny de l'heroïcitat. Neguem-nos a mimetitzar la política que es justifica conflictivitzant la realitat o la pròpia relació entre els partits o entre els dirigents del país. És responsabilitat de tots. Si ho aconseguim la desconnexió serà un fet.

Recordem en cada gest, en cada decisió, en cada acció cívica, que el poder heroic no s'espanta davant del poder aspiracional, només té por davant del poder polític democràtic, el que s'expressa a través de la gent mobilitzada, pacíficament mobilitzada, cívicament compromesa i políticament democràtica. Això sí que el preocupa. Són conscients que davant del poder democràtic el poder heroic, en el moment que estem de la història, no es pot justificar.

Font: Mon.cat