Josep Pinyol i Balasch: «La marxa de la sal de Catalunya»

El març de 1930 Mahatma Gandhi va emprendre una marxa a peu de 300 Km, fins l'oceà Índic, va endinsar-se a les ones i va agafar aigua salada amb un vol per extreure'n la sal. Aquest gest tant simple va acabat fent trontollar l'Imperi britànic; va desobeir la llei que prohibia aconseguir la sal del mar i obligava a comprar-la gravada amb un fort impost, al monopoli britànic. Gandhi era un advocat amb una consciència escrupolosa de complir amb els seus deures legals. Aquesta exigència íntima el va portar a legitimar el seu desacatament d'una llei injusta, fonamentant la seva decisió en el dret innat dels seus compatriotes a disposar dels seus recursos naturals. També formava part d'una nova estratègia política, la desobediència civil, després que les autoritats ocupants no haguessin fet cas de les vagues, boicots, vagues de fam i altres protestes que havia organitzat. L'acte de desobediència de Gandhi va desestabilitzar la potència més poderosa de l'època perquè va descobrir a milions de compatriotes, sobretot pobres, que el domini britànic només era possible pel seu consentiment rutinari i passiu de la legalitat.

El proper mes de setembre la majoria per la independència de Catalunya s'endinsarà en el camí de la desobediència civil respecte a una legalitat que nega el seu dret inalienable a l'autodeterminació. De fet aquest desacatament ja va començar amb els 2.300.000 votants de la consulta del 9 de novembre. Les entitats i partits sobiranistes ja han anunciat el seu pla per trencar amb la legalitat constitucional, obrir un procés constituent i proclamar la República catalana si obtenen la majoria a les urnes. Es tracta d'una desobediència institucional, feta per un Parlament elegit democràticament, que es fonamenta en aquesta legitimitat per desacatar una Constitució que ens nega un dret, el de la lliure determinació dels pobles, reconegut al Pacte Internacional pel Drets Polítics i Civils. Seguim els passos que van fer el Congrés Nacional de l'Índia, que el gener de 1930 havia fet la seva Declaració d'Independència i el mateix Gandhi va comunicar al virrei la seva estratègia per aconseguir-la, infringint les lleis injustes que atemptaven contra els drets naturals dels hindús.

Vicent Partal: «Tindrem un parlament de luxe»

La CUP va presentar ahir les seues llistes per a les eleccions al Parlament de Catalunya. Són un autèntic luxe, amb tot de noms de gent compromesa, intel·ligent, honrada, imaginativa, combatent… Serà fantàstic de veure a l’hemicicle Antonio Baños, Benet Salellas, Gabriela Serra o Julià de Jodar, només per a dir alguns noms d’homes i dones que fa anys que ressalten per la seua feina en favor de la gent i del país i que ara han fet el pas de demanar el vot.

Els diputats de la CUP, que espere que siguen com més millor, tindran un paper clau i determinant al pròxim parlament. Tant si Junts pel Sí assoleix la majoria absoluta com si cal que les dues candidatures independentistes facen pinya per assolir-la. La tria que han fet els militants anticapitalistes, en conseqüència, dóna totes les garanties que, sense renunciar a res, sabran estar a l’altura d’allò que el moment històric reclama.

La il·lusió que susciten tant l’una llista com l’altra és sens dubte el millor indici que la ‘revolució de les corbates i les samarretes’ ja s’ha començat a fer realitat. A l’octubre tindrem un parlament amb Romeva, Baños, Mas, Llach, Salellas, Forcadell, Bel, Junqueras, De Jòdar, Casals, Puigdemont, Comín, Civit, Castellà… Només de fer la llista ja impressiona. Serà un parlament excepcional, únic i històric, d’un nivell intel·lectual i polític impressionant. Un parlament que parlarà per ell sol de l’excepcionalitat del moment en què som i que tindrà a les mans el destí de Catalunya, però no el destí dels pròxims anys, sinó el destí per a sempre.

Ells, els de Junts pel Sí i els de la CUP, han fet la seua part de la feina posant-nos a l’abast dues paperetes magnífiques, gairebé immillorables. Gràcies i enhorabona a tots dos. Però, dit això, nosaltres no hauríem de passar per alt que tenim feina, una gran feina a fer: hem de treballar molt per aconseguir el màxim nombre de vots i catapultar-los al Parlament de Catalunya.

Eric Herrera: «Què hem de fer amb ICV i Podem?»

«O revolució catalana per al benestar de les persones i el bé comú, o autonomia espanyola intervinguda amb malestar social»

Després d'aquest final feliç –per dir-ho d'alguna manera- de la lluita caïnitaentre les diferents famílies del sobiranisme i, sobretot, després de veure com l'independentisme com a moviment social ha passat per sobre del sistema polític de la Transició arrasant partits tan històrics i immobilistes com el PSC i CiU-UDC, finalment ja ens hem plantat davant del repte més important de tota la història d'aquest país. El tauler polític de cara el 27-S, doncs, queda ben marcat per tres grans blocs: l'independentista (llista unitària + CUP), el d'una esquerra ni carn ni peix que potser acceptaria la independència (Podem-ICV) i les escorrialles unionistes que de ben segur ja tenen reservats els últims seients del Parlament. No cal insistir més que aquesta contesa electoral serà un plebiscit, els partits independentistes han guanyat clarament aquesta batalla, per això, hem d'analitzar amb lupa els tres possibles escenaris que poden esdevenir-se aquest proper 27-S. Bàsicament per aconseguir barrinar una tàctica de bisturí davant dels que seran, de ben segur, el segon grup polític al Parlament, la macedònia d'esquerres federalistes anomenada Catalunya Sí que es Pot.

Aquests tres escenaris poden ser els següents: 1. Majoria absoluta del bloc del "sí", amb el conseqüent inici de la creació de l'estat català. 2. El bloc del "sí" no arriba a la majoria absoluta i depèn estrictament de la bona voluntat de Podem. 3. El bloc del "no" guanya i tot s'acaba. Em sembla que tots endevinareu quin és l'escenari que més hem de prestar-hi atenció, oi? Efectivament, és el segon. I és que la franja que representa aquesta mena d'esquerra és prou important com per decantar aquest país, en cas de complicacions, cap a la independència o no. Aproximadament es calcula que són entre un 15% i un 20%, una xifra prou important com per fer un simple anàlisi a cop d'estómac. Així doncs, hem de combatre'ls com si fossin del bloc unionista? Hem de teixir complicitats perquè és ben sabut que allà dins hi ha independentistes? Si ells no guanyen a Espanya (que no guanyaran), com els hem de tractar perquè s'acabin acollint a la revolució catalana? Perquè l'independentisme acabi tenint l'hegemonia encara li manca esquarterar l'últim reducte federalista, el que representa ICV i Podem a Catalunya, d'aquesta manera no hi hauria cap dubte que aquest país s'aboca a la ruptura.

Oriol Amat: «La independència tutelada per la Unió Europea és totalment viable»

El candidat de la llista de Junts pel Sí creu que el procés 'acabarà bé'

L’economista Oriol Amat serà el número set de la llista per Barcelona de Junts pel Sí. Aquest nomenament coincideix amb la reedició del llibre ‘Economia de Catalunya: preguntes i respostes sobre la independència‘, coordinat per ell i per Modest Ginjoan. Un llibre que, si arribés a cada casa, ben segur que seria el millor estímul per a votar sí a la independència. Fet per divuit economistes de pes, no necessàriament vinculats a l’ideari sobiranista, s’hi analitzen un per un els punts clau de l’economia d’una futura Catalunya independent. La principal virtut del llibre és la transversalitat, tant dels autors com de la temàtica. El resultat de l’anàlisi és contundent: l’economia de Catalunya hi sortirà guanyant.

Amat, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra i membre del Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica i el Creixement (CAREC), amb moltes altres responsabilitats a l’espatlla, és partidari de mirar les coses amb el cap fred. Nascut l’any 1957, de la mateixa generació que Mas encara que presenti un aspecte més jove, té cinc fills i una intensa vitalitat que no el fa apassionar amb les dades que explica. No té manies a l’hora de recordar que teòricament la sortida negociada si fos possible seria la millor. Diu que aquest pensament no és contradictori. El ‘si fos’ que no pot ser, l’explica amb la vinyeta de Ferreres sobre la tercera via. La troba clarivident. Les dades que ell explica també ho són.

- Per què heu acceptat d’anar a la llista de Junts pel Sí?
- La veritat és que per a mi, personalment, significa haver de fer sacrificis importants, però ho compensa amb escreix la possibilitat de poder ajudar el país en un moment tan difícil. El suport dels meus pares, la dona i els fills i també els missatges d’il·lusió i agraïment de molts amics i coneguts em fan pensar que he fet el que havia de fer. Tinc molts amics a la resta d’Espanya i estic segur que quan això s’hagi acabat, i bé, també comprendran que el sacrifici valia la pena.

Paradeta informativa, dijous 30 de juliol

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 30: A la tarda, de 6 a 9, a la cantonada dels carrers de Mallorca i Independència, al costat del supermercat Bon Preu.

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

El Diari de l'ANC «Sí se puede»

Gabriel Rufián: «No hi ha res més potent que l’independentisme en castellà»

Entrevista al dirigent de Súmate i membre del secretariat de l'ANC · 'Podem fa allò que ja va fer fa més de trenta anys un advocat sevillà que es deia Felipe González: felipisme pur i pelat'

D’independentistes provinents de la immigració, a Catalunya sempre n’hi ha haguts. Ja n’hi havia una bona colla als anys vint i trenta del segle passat, i tornaven a treure el cap en la represa del moviment a final dels seixanta i durant els setanta i vuitanta. Tan sols cal repassar les biografies dels personatges més coneguts de l’independentisme d’aquests últims decennis. La novetat d’ara, amb l’esclat definitiu del sobiranisme, és l’independentisme castellanoparlant, que té necessitat d’organitzar-se en plataformes com ara Súmate per mirar d’obrir camí en uns municipis i barris determinats. Una de les veus més fermes de Súmate és la de Gabriel Rufián, que també és membre del secretariat de l’ANC. En tan sols sis mesos a Twitter, Rufián ja té més d’onze mil seguidors i els seus missatges són dels més repiulats. Hi hem parlat per saber com veu aquest tram final abans del 27-S i per conèixer la seva aproximació a l’independentisme. Parla clar i se li entén tot.

- Algú que se sent espanyol pot ser independentista?
- Sí. S’ha d’entendre que hi ha moltes menes d’independentisme. Hi ha un independentisme més presidencialista, un independentisme més de partit i un de més ideològic, amb què jo em sento més còmode. És un independentisme que diu que s’ha de donar suport i lluitar pel dret d’autodeterminació de qualsevol poble, sigui quin sigui, sempre per camins democràtics. Penso que et pots sentir el que vulguis i defensar el dret de ser el que vulgui qualsevol poble. No ho veig incompatible de cap manera. Plataformes com Súmate constaten que aquest tipus de processos transcendeixen un origen, un cognom, una bandera o una llengua determinada. És un procés absolutament democràtic que vol portar un poble a ser allò que vulgui.

Àlvar Llobet: «Canviar la Constitució?»

Als líders del procés sobiranista se’ls hi exigeix sovint que detallin, fil per randa, quins passos caldrà seguir per arribar a l’estat propi independent. Aquesta no és una reclamació sobrera si es té en compte la dimensió de la jugada política, la més gran que s’ha fet a Catalunya en segles. El ciutadà té la necessitat i el dret de saber com es farà aquest procés de desconnexió, i els partits i les entitats han de ser capaços de concretar les estacions de la ruta marcada per evitar que l’elector acudeixi a les urnes amb la sensació que votar que sí a la independència és fer un acte de fe.

Cal dir-ho sense embuts. La independència és un salt d’una complexitat tan gran que ningú no pot assegurar, ara com ara, que la cosa acabi reeixint. En aquest sentit, els líders independentistes han de ser prou honestos i sincers per explicar que la seva aposta és curulla de problemes, un fet que, per cert, no fan aquells que defensen una tercera via de caire federal. Els representants d’aquesta opció en tenen prou en afirmar que, si són escollits i tenen majoria, canviaran la Constitució espanyola per possibilitar l’encaix de Catalunya amb Espanya i, de passada, fer entrar el clau de dret a decidir del poble català per la cabota de la Carta Magna.

Ho plantegen com una opció fàcil, però no ho és. Llegint les opcions de reforma que la Constitució ofereix, es palesen els problemes. Hi ha dos articles que permeten modificar l’articulat del 1978, el 167 (procediment ordinari) i el 168 (que s’activa quan es proposa una revisió total de la Constitució o quan es vol canviar l’article preliminar, el que fa referència a la “indissoluble unitat de la Nació espanyola”). El cas català hauria de transitar per aquesta segona opció, envitricollada i que precisa d’una bona voluntat per part d’aquells que s’han passat els darrers anys insultant i posant pals a les rodes. Vegem-la.

El poble amazic amb el procés català l'1 d'agost

Lluís Bou: «Rafael Catalá, el viatjat»

"El ministre s'escuda en la Generació del 98, la que va perdre Cuba. El traeix el subconscient"

El ministre de Justícia, Rafael Catalá, ha assegurat que el sobiranisme "es cura viatjant i llegint". "El que cal buscar són les identitats que et fan ser més gran" en el món globalitzat del segle XXI, en comptes de cercar un espai "tancat en un Estat cada vegada més petit", ha argumentat. El planejament de Catalá és tan arnat que gairebé fa riure, tot i que a Espanya endins hi ha qui se'l creu. Si hi ha algú viatjat a l'Estat espanyol són els catalans, ni que sigui per proximitat geogràfica amb Europa.

Però l'expressió de Catalá amaga més coses. Prové d'una afirmació de Pio Baroja, de la Generació espanyola del 98, que assegurava que "el carlisme es cura llegint, i el nacionalisme, viatjant". És un exemple del patró polític espanyol al·lèrgic a tota negociació amb l'adversari, arrelat en un nacionalisme banal o transparent del qual ni se n'adonen. Vostè dediquis a llegir o a viatjar, i no reclami res.

Com que la posició de partida és l'immobilisme no fa res anar tirant de veta, tot i que la distància entre argument i realitat arriba a ser astronòmica. Però Catalá encara comet un segon error, que és considerar que la globalització valida l'Estat napoleònic. És tot al contrari. La globalització és la que ha obert la porta a la independència de Catalunya. L'economia ja no necessita del paraigua tancat d'un Estat de grans proporcions; la carta de garantir el proteccionisme està perduda. Més aviat tanta arquitectura fa nosa, perquè cal agilitat.

El lògic seria que amb aquest panorama de canvis al món, polítics com Catalá es dediquessin a elaborar una Tercera Via pactada. Però no ho faran, ni tan sols els passa pel cap. Per això el ministre s'escuda en la Generació del 98, que és la que va perdre Cuba i en va plorar la desfeta. Està clar que al viatjat Catalá el traeix el subconscient.

Font: elSingular.cat

Gabriel Rufian: «He vist un poble determinat a guanyar»

He vist fer una revolució amb pancartes, escenaris, cadires plegables i micròfons. He vist petits, mitjans i grans responsabilitzar-se d'una victòria. He vist a molts sortir de fàbriques, oficines i cases i dedicar el seu temps lliure a explicar als carrers a qui vulgui escoltar-los el futur que imaginen. He vist llàgrimes en ulls que han perdut tant que només es mereixen guanyar. He vist a la mateixa taula a gent que mai ha pensat de la mateixa manera, emocionar-se i il·lusionar-se de la mateixa manera. He vist a grans polítics claudicar davant de grans reptes. He vist petits polítics enfadar-se davant d'aquest repte. He vist gent petita fer-se gran i he vist gent gran fer-se petita. He vist barris sencers escoltar els seus veïns demanant que s'alcessin d'una vegada. He vist un poble sencer agafat de les mans. He vist joves ensenyar a gent gran i gent gran aprendre novament. He vist un agricultor jubilat arrencar més aplaudiments que eminents pensadors. He vist grans abraçades entre grans enemics. He vist moltes persones sota la pluja repartir tríptics fets per ells mateixos. He vist els últims arribar primer i els primers sense arribar encara. He vist gent ordinària fent coses extraordinàries. He vist reunions importants intranscendents i reunions intranscendents importants. He vist acords increïbles. He vist una llista de tots per a tot i per a tothom. He vist qui deia que no dir que sí, i qui deia que sí, dir que potser. He vist actes de generositat política gegantins. He vist com el que és de debò sempre guanya i el que és mentida de vegades perd. He vist qui no podia poder, i qui no volia voler. He vist perdre la por en directe. He vist recuperar banderes oblidades. He vist recuperar la memòria. He vist qui no volia ser algú ser-ho i qui volia ser algú, no ser-ho. He vist els millors poder arribar a ser-ho. He vist esperes eternes arribar al seu final. He vist un poble determinat a guanyar. He vist tantes coses, que puc estar una vida sencera explicant-les. He vist tant que ja podria deixar-ho. He vist tant que sé que veuré aquest poble guanyar per tants i tants i aquest país ser el que vulgui ser per a tot i per a tots. Ho he vist i ho veuré.

Font: elmati.cat

Marta Rojals: «Fem-nos un favor: apugem el nivell»

La saviesa popular diu que no hem de fer cas de les enquestes, que les (en)carrega el diable per decantar el vot. Doncs caram, també té el seu què. Si fem la mitjana dels sondatges electorals a l’estat espanyol, per exemple, resulta que els dóna majoria del PP, segona posició per al PSOE, a força distància el bronze per a Podemos i una mossegada de Ciudadanos. La resta són partits sense importància, residuals.

Davant d’això, els ‘indepes’ cuitem a difondre els arcs quadricolors amb l’etiqueta #fadaralisma, i clavem un cop de colze als del ‘sí que es pot’ com volent dir: ‘Ui, sí que es pot, eh?’ I també els dediquem articles cofois explicant la gimcana de la reforma constitucional, que si dos terços del Congreso, dos terços del Senado –aquests són difícils, perquè no hi va ningú–, que si avança les eleccions estatals, que si torna-hi al Congreso i torna-hi al Senado i fes un referèndum i nananà… com si als nostres adversaris dialèctics els importés una merda, com es reforma la constitució: el problema és Mas, el rei dels corruptes i de les retallades. El ‘reductio ad Masum’ ho arrasa tot.

Si la independència fos al seu gust, Catalunya Sí que es Pot no s’hi giraria d’esquena, per això no som adversaris, només passa que anem per camins diferents. Uns ja hem assumit que el projecte ‘indepe’ aplega tantes sensibilitats que no es pot fer al gust de cadascú, i uns altres consideren que si no és al seu gust, que tots castigats sense pati. D’aquesta manera, CSQEP deixa sense pati la gent d’esquerres del Junts pel Sí reduint-ne la complexitat i fent de la proclama ‘és la llista per a fer president Mas’ una proposta en si mateixa, cosa que suggereix a qui no vulgui complicacions que la independència és un passatemps burgès ordit per desatendre els catalans que passen gana. Dels arguments fàcils i complexos, ja en vam parlar la setmana passada, així que no ens hi estendrem. Tothom ho sap, que en una nova Catalunya autonòmica el president Mas es desintegraria a l’acte, i amb ell les retallades i la corrupció, per això l’autonomia continua essent l’opció bona. Elemental, estimat Watson.

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: Can Roger

Avui és el torn de Can Roger. Una societat es considera cohesionada si assegura el benestar de tots els seus membres, minimitza les disparitats entre ells i evita la marginació de qualsevol col·lectiu. El nostre barri no n’és aliè i Can Roger prou que ho sap. Us convidem a conèixer la feina que fan.

Veure tots els vídeos publicats

Carme Forcadell: «L'Estat veu la batalla perduda»

Entrevista a la número 2 de la llista unitària: "Volem que Junts pel Sí sigui l'instrument per fer la independència"

El discurs de l'Estat espanyol ha canviat. Ara ja parlen obertament d'independència i de la DUI. Com ho veu?
És una estratègia. Ells la van variant tal i com avança el procés. Recordo que abans deien que no hi hauria 9-N, que no votaríem, i d'allà ja van passar als tribunals, amb les querelles contra el president, l'exvicepresidenta i la consellera d'Ensenyament. Sempre fan el mateix. Es pensaven que no hi hauria una candidatura com és la de Junts pel Sí, i en veure que s'ha materialitzat han pujat un grau més les amenaces, la por i la intimidació. Veuen que això guanyarà. Deien que el 27-S no es convocaria, que no seria plebiscitari, que impugnarien el decret de convocatòria... Quan han vist que el decret de convocatòria serà normal i que no podran fer res per a impugnar-lo, han pujat un grau més l'agressivitat. "Voteu i feu el que vulgueu que no hi haurà independència", diuen. Però evidentment, això és la seva oposició, és el que han de dir.

Tribunals contra urnes...
Estem al segle XXI, dins la Unió Europea i en democràcia. La voluntat majoritària d'un poble expressada a les urnes no es pot aturar. És la lluita de la legalitat contra la democràcia, ells juguen la carta de la legalitat dient que tot això no es pot fer, però la nostra carta és la de la democràcia. I a la UE també hi ha aquestes dues cartes, i al llarg dels anys sempre s'ha imposat la democràcia per damunt de la legalitat, sempre.

Quines reaccions més esperen de l'Estat? Quin serà el següent escenari?
Continuaran desqualificant les persones de les llistes i els partits del Sí, sobretot els candidats. Aniran un grau més enllà. Políticament no tenen recursos, estem en democràcia, hi ha llibertat d'expressió, i només poden entrar en desqualificatius, amenaces, fent por perquè la gent no voti, o criticant la manera de fer de les candidatures sobiranistes i la gent que en formem part. Treuran i s'inventaran tot el que puguin. No és la primera vegada que fan això.

Carles Boix: «Seguretat nacional»

La setmana passada la comissió constitucional del Congrés de Diputats va aprovar, amb el suport de PP i PSOE, el projecte de llei de seguretat nacional presentat pel govern espanyol. Considerant les dues conseqüències fonamentals que es deriven d’aquest text —un nou retrocés de les llibertats ciutadanes i, sobretot, un cop letal a l’edifici autonòmic—, sorprèn el silenci mediàtic i el suavíssim to crític amb què ha estat acollit.

Com totes les males lleis —les lleis que reforcen el poder arbitrari de l’estat—, l’objecte del projecte, la “seguretat nacional”, és tautològic i, en definitiva, il·limitat. Després d’una exposició de motius de verb florit i contingut boirós, l’article 3 defineix la seguretat nacional com “l’acció de l’Estat per protegir la llibertat i el benestar dels ciutadans, i garantir la defensa d’Espanya i els seus principis i valors constitucionals”. Ara bé, com que això —garantir la seguretat, la llibertat i la felicitat dels ciutadans— és precisament el que fan tots els estats i el que de fet justifica la presència d’un estat, el que l’article 3 aconsegueix és convertir qualsevol dimensió de la vida pública (i també de la privada) en un àmbit susceptible de ser declarat de “seguretat nacional”.

Fins a cert punt això no és cap sorpresa. El que defineix l’estat és la capacitat d’establir què és la “seguretat nacional” i quins mitjans cal utilitzar per assolir-la. Ser sobirà és, al capdavall, tenir el poder de definir les paraules i el monopoli de l’espasa per fer-les complir. Tanmateix, en un estat de dret, la determinació de la seguretat pública és una competència compartida per diversos poders —executiu, legislatiu i judicial— tant a nivell central com a nivell autonòmic (si existeix, com és el cas espanyol). Per contra, aquest projecte de llei transfereix, pràcticament per complet, el camp i moment d’aplicació d’una “situació d’interès de Seguretat Nacional” (en majúscules al projecte de llei) al president del govern espanyol. Segons l’article 15, el president és qui dirigirà la política de seguretat nacional, proposarà l’“Estratègia de Seguretat Nacional” i podrà “declarar la situació d’interès per a la Seguretat Nacional” (que a partir d’ara indico amb l’acrònim SISN).

Rècord d'inscripcions per la Meridiana, que ja té alguns trams plens

Ja hi ha 45.000 persones apuntades a la Via Lliure i s'han exhaurit tots els autocars disponibles per l'acte de la Diada

El ritme d'inscripcions per a la Meridiana, l'anomenada Via Lliure que organitzen l'ANC i Òmnium per l'Onze de Setembre, ha superat les xifres de la 'V' de l'any passat en aquestes dates. Segons l'Assemblea s'han inscrit més de 45.000 persones a la manifestació de la Diada d'aquest 2015. "El ritme va molt bé, segur que omplirem la Meridiana", han apuntat a El Singular fonts de l'organització.

De fet, ja hi ha alguns trams plens a l'avinguda. Segons aquesta piulada d'Ara és l'Hora -la campanya unitària de l'ANC i Òmnium-, els trams que van des del Parlament (el final de la Via Lliure) fins a la cantonada de la Meridiana amb el carrer Marina -on hi ha la seu de l'Assemblea- ja estarien plens.

Es tracta dels trams 121 al 125 aproximadament, on teòricament hi van els catalans que venen de l'Alt Empordà, la Garrotxa i la Selva. Tot i això, en ser els trams del final de la Meridiana que desemboca al Parlament, hi ha molta gent que s'hi ha apuntat en detriment dels seus trams corresponents.

A més, s'han exhaurit tots els autocars disponibles per arribar des d'arreu del territori a Barcelona, i segons informa l'ANC "ja fa setmanes que no se'n poden llogar". Tal i com ja va passar l'any passat, les diferents Assemblees Territorials (AT) d'arreu de Catalunya s'han afanyat a l'hora de reservar autocars per venir a Barcelona, i a mitjans de juliol ja s'han llogat tots els que hi havia.

Tot i les bones sensacions i el bon ritme d'inscripcions, el president de l'ANC, Jordi Sànchez, ha afegit aquest dissabte des de Lleida que "hem de continuar insistint que tothom ha de venir a la Meridiana, tothom és imprescindible, que ningú no es confiï".

Feu clic aquí per apuntar-vos a la Meridiana.

La Sectorial d’Economia de l’ANC denuncia la manca de rigor de l’informe ‘Las cuentas públicas territorializadas’

El “saldo fiscal” de l’Informe del Sistema de Cuentas Públicas Territorializadas 2012 que ha publicat el Ministerio de Hacienda y Administraciones Públicas presenta uns resultats parcials i subjectius derivats d’una falta de rigor en la metodologia emprada, malgrat confirmar que el dèficit fiscal de Catalunya és una realitat.

Tal com va fer l’any anterior, l’Estat espanyol ha continuat aplicant jocs aritmètics amb la intenció de presentar un resultat que convingui als seus propòsits. La xifra, tot i estar pensada per a oferir una informació diferent de les balances fiscals, segueix donant un saldo negatiu per a Catalunya de 7.438 milions d’euros. Amb la meitat d’aquest import es podria cobrir el dèficit pressupostari de la Generalitat i es podrien revertir de forma important les retallades en els serveis d’ensenyament, sanitat i benestar.

Las cuentas territorializadas segueixen amb el criteri d’imputar a Catalunya béns i serveis públics d’àmbit estatal i d’interès general que encara que es materialitzin fora de Catalunya s’imputen de la mateixa forma a tots els ciutadans. Així, si el Govern espanyol considera que una despesa és d’interès general, s’imputa per igual a tothom, amb independència d’on visquin els ciutadans que reben el servei o la inversió.

Per exemple, si el Govern espanyol considera que l’aeroport de Barajas és d’interès de tota Espanya, pot imputar el seu cost a tots els espanyols.

Las cuentas territorializadas no mesuren els fluxos fiscals entre regions

En l’informe únicament s’aplica la metodologia càrrega-benefici, quan tot estudi rigorós també utilitza la del flux monetari (és amb aquest mètode que resulten any rere any els 16.000 milions de dèficit calculats pels equips d’estudi de les balances fiscals).

Lluís Bou: «Gràcies Mariano Rajoy»

"Si fossin britànics pactistes, l'independentisme segurament ja estaria desactivat. Però no ho són, i per això tenen ara les de perdre"

Mariano Rajoy no negociarà. El patró polític espanyol ha estat sempre aquest quan s'arriba al cap del carrer. Pactar s'interpreta com una cessió vergonyant, sobretot quan hi ha en joc qüestions territorials, i l'Estat no cedeix. Res a veure amb el patró polític britànic, que busca solucions polítiques i accepta referèndums, que intenta consensos interns des del segle XVIII. La història dels dos països és la que és i no ho canviarem.

Aquesta actitud política inflexible, que ara també comparteixen PSOE i Ciutadans, imposava les seves regles a l'Espanya del segle XIX i fins i tot al XX, però s'ha afeblit en el món globalitzat. Mariano Rajoy té hores d'ara les de perdre, si a Catalunya el sobiranisme segueix fent les coses de forma coordinada i sense improvisacions, si no hi ha descontrol.

Rajoy adverteix amb la suspensió de la Generalitat a través de l'article 155 de la Constitució si aquesta engega el procés d'independència, i amb el control dels Mossos d'Esquadra a través de la nova llei de seguretat. Són advertiments que aguanten bé en les rodes de premsa, però de molt difícil aplicació, encara més si les institucions catalanes tiren pel dret. Llavors la internacionalizació del contenciós passaria automàticament a l'escena internacional, i el poder d'Espanya encara quedaria més discutit.

Posicionament de l’Assemblea Nacional Catalana

Amb el principi d’acord assolit en dilluns 13 de juliol entre els dos principals partits sobiranistes, CDC i ERC, de construir una candidatura transversal amb més forces polítiques i persones de la societat civil, amb programa comú i compromís de cara al govern, l’escenari polític català i la perspectiva que les eleccions del 27S siguin un plebiscit, ha pres una nova volada.

S’ha confirmat la candidatura “Junts pel Si” com una confluència de diferents partits (CDC, ERC, Demòcrates de Catalunya, MES, Avancem, Reagrupament) i encapçalada per persones significades de la societat civil, destacant Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals a la llista per Barcelona. També s’ha confirmat que la “CUP-Crida Constituent” es presentarà a les eleccions amb el seu indubtable compromís amb el procés sobiranista català, i que defensarà el caràcter plebiscitari i el SÍ a la independència el proper 27S.

Com a reacció a la determinació d’aquestes dues candidatures i de tota la societat catalana que els donem suport, des de diferents instàncies de l’Estat espanyol i des de partits unionistes han començat a llançar missatges destinats a fomentar la por i a intentar deslegitimar l’aposta democràtica que les forces polítiques i la societat civil catalana estem impulsant perquè el proper 27S sigui considerat un plebiscit. Paral·lelament, altres candidatures manifesten que es presentaran a les eleccions del 27S contemplant el dret a decidir del poble català, malgrat que no defensen explícitament la independència.

Davant d’aquest nou escenari ple d’optimisme i d’il·lusió, l’Assemblea Nacional Catalana ens reafirmem amb els objectius fundacionals i el caràcter transversal de la nostra organització. En aquest sentit, mantenim com a prioritat la mobilització de la ciutadania catalana amb la campanya “Ara és l’Hora - 27S: On tot comença” i la Via Lliure cap a la República Catalana de l’11 de setembre. Així mateix, mantenim la voluntat de diàleg amb totes les forces sobiranistes i també amb les partidàries pel dret a decidir, perquè arribat el moment respectin la voluntat majoritària del poble català expressada a les urnes. En aquest sentit, manifestem que:

Carles Capdevila: «L’amenaça com a problema per a l’amenaçador»

L’AMENAÇA és un recurs interessant, eficient, molt utilitzat, més vell que l’anar a peu, però que té conseqüències. També per a l’amenaçador, no només per a l’amenaçat. Duran i Lleida ha dit que si es fa una DUI “no només ens passaran per la pedra, sinó que ens trituraran”. Ho diu una persona que fa anys que s’esforça per tenir bones relacions amb aquest Estat que tant l’espanta, sap de què parla. Em sembla un avís útil, una informació rellevant, la idea que l’estat espanyol voldrà passar per la pedra i triturar Catalunya si fa un pas decisiu cap a la independència. I d’altra banda no cal ser gaire perspicaç, ni ser Duran, per deduir-ho. Ja ha donat pistes. Per tant, trobo que el sobiranisme ha de tenir en compte aquest factor d’altíssim risc: és un camí que si no surt bé pot tenir conseqüències terribles per part d’un estat amenaçador, que ja avisa que no tindrà contemplacions. Però insisteixo: l’opció de l’amenaça compromet l’amenaçador. L’aparta de la via de la seducció, és una jugada de superioritat que substitueix l’afecte. Busqueu la comparació que vulgueu, en el terreny personal o professional. Si voleu fer un canvi i se us amenaça amb una venjança, tot canvia. Tindreu por, lògica. Descobrireu una altra cara de l’amenaçador. Entendreu que està disposat a complir l’amenaça. I pot passar que això us faci venir més ganes de fer el canvi. Fa molta por que compleixin l’amenaça, però també en fa quedar-te amb l’amenaçador. Tothom ha de fer els seus càlculs. El sobiranisme ha de ser responsable, minimitzar riscos. I l’Estat i els seus profetes han de saber si “que no et passin per la pedra” és l’argument més seductor que poden oferir.

Font: ara.cat

Francesc-Marc Álvaro: «La senyora Pérez i el 27-S»

Fa molts mesos que no us parlo de la senyora Pérez. Ha estat un error imperdonable no haver-la fet sortir en aquestes pàgines durant els darrers temps. Us en recordeu de la senyora Pérez? Era una votant de CiU poc ideològica, que sempre donava la mateixa raó de la seva elecció: “perquè defensen el que és nostre, a casa i a Madrid”. El novembre del 2012, vaig escriure això sobre ella: “Entre la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, les explicacions sobre l’espoli fiscal (que li fa el seu fill mitjà), els comentaris ofensius que rep d’alguns parents extremenys durant les vacances d’estiu i el soroll infame de la caverna madrilenya, aquesta bona dona s’ha convertit en independentista com qui es menja una poma, amb naturalitat”.

La confessió de Pujol de fa un any va deixar la senyora Pérez garratibada, el disgust va ser enorme, però la barreja de ràbia i desconcert no la va deprimir ni la va aturar. Amb alegria, va anar a la manifestació de la V del darrer Onze de Setembre, al costat de familiars i amics, perquè –com diu ella- “la majoria dels que volem una altra cosa no tenim herències amagades ni ens avergonyim de res”. Més cap aquí, el trencament de la federació CiU no li ha tret ni un minut de son, perquè no és militant ni d’uns ni d’altres, i només vol que les coses vagin millor, sense sentir-se una espanyola de tercera. A vegades, per atacar-la, li diuen “xarnega agraïda”, com si això li pogués fer mal, com si ella no tingués dret a revoltar-se sense deixar d’estimar profundament la terra on va néixer.

Vicenç Villatoro: «No entenc per què un vot unionista ha de valdre més que un d’independentista»

Llegeixo al diari unes declaracions de Pedro Sánchez. “No pot ser que una meitat de la ciutadania imposi la seva identitat a l’altra meitat”. No m’agrada l’expressió, perquè no crec que es tracti d’imposar identitats, sinó d’arbitrar solucions polítiques. Però posem que anés d’identitats. Si no ha de ser possible que una meitat imposi la seva identitat a l’altra, tampoc ha de ser possible a la inversa. Si no pot ser que la meitat de la ciutadania imposi la identitat catalana a l’altra meitat, tampoc ha de ser possible que una meitat de la ciutadania imposi la identitat espanyola a l’altra meitat que no la vol tenir. Però per a Sánchez hi ha una meitat que té dret a fer-ho i una altra que no. I ni tan sols sabem si estem parlant de meitats o de majories i minories. De la mateixa manera, he sentit dir: la independència no es pot imposar només amb un cinquanta per cent dels vots a favor. Doncs encara menys es pot impedir amb només un trenta per cent dels vots en contra. Hi ha dues opcions, el sí i el no. Guanya la que té més vots. Si no, el vot unionista té més valor que el vot independentista. Si no acceptem el criteri de la majoria estem donant el dret de veto a la minoria.

Font: ara.cat

Ferran Requejo: «Sentit d’estat»

Per aconseguir un estat s’ha de saber pensar i actuar amb sentit d’estat. Cal distingir clarament entre l’objectiu principal i els secundaris, calcular bé les possibilitats i riscos de cada decisió, establir consensos interns que optimitzin les fortaleses pròpies, evitar qualsevol gran error estratègic, encertar en la gestió del temps i fer una bona política de comunicació. Centrem-nos en aquests dos últims aspectes.

La gestió del temps. Aquest element és fonamental. Cal fer les coses bé i després fer-les ràpid. No a l’inrevés. La principal tasca dels partits, ciutadans i organitzacions independentistes és actualment guanyar les eleccions del 27-S. Tanmateix, en cas de victòria electoral, qualsevol càlcul sobre el temps que ha de transcórrer entre aquesta data i la proclamació de la independència resulta avui bastant arbitrari. No es pot establir de manera voluntarista. En un procés com l’actual, la realitat és sempre més complexa en l’espai i més incerta en el temps que qualsevol pla que vulgui conduir-la. Cal ser sensibles als canvis que s’aniran produint i modular les actuacions segons aquests canvis. En els darrers quatre anys he repetit que seria un greu error proclamar la independència en un moment en què el país no estigués en condicions pràctiques d’aguantar-la i desenvolupar-la. Sembla una asseveració òbvia, però l’experiència em diu que no és sobrer repetir-la.

La política de comunicació. Els avantatges de la independència per als ciutadans de Catalunya són múltiples, especialment per a les classes populars (aturats, treballadors, pensionistes, classes mitjanes, etc.). Però cal explicar més i millor a la ciutadania els perquès de la independència. Hi ha falsedats promogudes pel govern central, pels partits i mitjans de comunicació d’àmbit estatal que es poden desmentir fàcilment. Hi ha incerteses que es poden eliminar. I, sobretot, hi ha arguments contundents del que significa una Catalunya independent en termes d’un dels estats de benestar més avançats d’Europa (educació, sanitat, pensions, serveis socials), d’una societat amb menys pobresa i desigualtats socials, d’un sistema democràtic més modern, d’una economia més eficient i oberta al món, d’unes infraestructures desenvolupades i gestionades des del país (trens, port, aeroport, carreteres, fonts d’energia, noves tecnologies), del pes que el país guanyaria a Europa i en les relacions internacionals, de la protecció de la llengua i cultura pròpies sense menystenir el pluralisme intern del país, de l’ús dels símbols col·lectius, incloses les competicions esportives, etc. Catalunya pot ser en el futur el país del "benestar càlid".

La caverna mediàtica

Quan parlem de la caverna mediàtica ens referim al mite de la caverna del filòsof grec Plató. El mite de la caverna explica la història d’uns homes que vivien en una cova, il·luminada per una foguera, de manera que només podien veure davant seu les ombres projectades per la llum de la foguera. Els homes pensaven que aquestes ombres eren la “realitat”, perquè mai no s’havien imaginat que podien sortir a l’exterior de la caverna i comprovar que les ombres només són projeccions dels objectes reals. Però si un dels homes aconseguís sortir i tornés a entrar per convèncer els altres que fessin el mateix, els altres se’n riurien, li dirien que ha perdut el seny i intentarien quedar-se sempre dins de la caverna, on se senten segurs amb la seva interpretació de la realitat.

Quan ens referim a alguns mitjans de comunicació amb seu a Madrid com a “la caverna mediàtica” (terme inicialment atribuït a la premsa esportiva, però que s’ha estès a mitjans d’altres tipus d’informació) ho fem per evidenciar el mateix fenomen descrit per Plató en el seu mite: cal defensar a ultrança la pròpia interpretació de la realitat, perquè qualsevol petit detall que l’amenaci ha de ser necessàriament dolent.

N’hem vist, i en veiem, exemples cada dia: quan es personalitza el procés cap a la independència en Artur Mas, com si un dia s’hagués llevat amb el caprici de crear un estat nou i ens hagués narcotitzat a tots perquè el seguíssim, Quan s’insisteix en que l’ANC es finança amb fons públics, per bé que no ho han pogut demostrar cap dels cops que els ho hem demanat. Quan anuncien des del 2011 que el procés es desinfla. O quan ens diuen que som uns nazis jueus jihadistes, cosa que, evidentment, és una triangulació impossible.

Ramón Cotarelo: «Carta oberta a Felipe VI»

Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felipe V, va abolir d'un cop de ploma els drets i les llibertats catalanes després d'haver sotmès Barcelona mitjançant una conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vingui vostè a impedir que els recuperin.

Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit a les urnes (no pas com vostè), el contingut essencial del qual consisteix a recordar la necessitat de respectar el principi de supremacia de la llei, sense el qual no és possible la societat civilitzada.

Amb quina autoritat ho diu a un president que, com ell mateix ha assenyalat en una entrevista posterior, no s'ha saltat mai la llei? Contestem aquesta enutjosa pregunta.

La seva autoritat personal en la matèria que, en qualitat de republicà, aquest bloc no reconeix, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar sediciós, un delinqüent perjur que es va rebel·lar contra el seu govern i vostè no ha tingut el coratge ni la força de referendar-lo mitjançant una consulta ciutadana, un referèndum en què es decideixi si es vol mantenir la monarquia o si es prefereix la república, l'últim règim legítim que hi va haver a Espanya, atès que el seu no ho és.

Vostè no té cap autoritat, però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí elegit per sufragi universal. És aquest govern, el que l'ha enviat a Catalunya a recitar el cató elemental de l'estat de dret: el respecte a la llei, que obliga tothom, inclosos els governants.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Allò que importa»

«Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana»

El secretari d’estat de relacions amb les Corts ha manifestat el seu desig que, pensant en el futur govern de la Generalitat, aquest estigui integrat per partits que “s’ocupin d’allò que importa”. La frase no figurarà, precisament, en els annals de la innovació discursiva ni ideològica, atès que no és altra cosa que la cançó de l’enfadós de sempre, habitualment cantada en el format “les coses importants” o, encara, “les coses que realment interessen a la gent!”. Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana. Figura que això no importa, que un parell de milions de persones al carrer o votant no tenen importància i, segons ells, qualsevol cosa pot arribar a la categoria d’important, excepció feta, precisament, de la independència. Crida l’atenció, però, que si, segons el seu criteri, això de la independència no és important tal i com asseguren, hi dediquin tantes energies, tantes declaracions, tantes intervencions de ministres –en particular del d’Afers Exteriors, com correspon, tot un bon senyal premonitori- tantes tertúlies de ràdio i televisió, tants editorials de diari, tants articles d’opinió, tantes cartes al director, tants tuits i missatges a la xarxa, tants recursos públics i privats,etc.

Diu la dita que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. I atesa la magnitud del moviment secessionista al nostre país, la magnitud de la tragèdia per a ells, costa de creure que pateixin tots, absolutament tots, aquest nivell tan desproporcionat de disminució de la seva capacitat visual. Per tant, no és que no siguin conscients del que passa, sinó que no volen adonar-se’n, s’estimen més de no creure’s allò que veuen els seus ulls i escolten les seves orelles. Però negant la realitat, dissimulant-la o amagant-la, aquesta continua existint i no canvia, no desapareix. Ben al contrari, sovint, davant afirmacions desqualificadores dels sentiments de tants catalans, la realitat es reforça i s’eixampla cada cop més, en una dimensió emancipadora.

Vicent Partal: «El 155 o l'evidència de la desesperació»

És impressionant com el simple fet de l'anunci de la candidatura Junts pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de secessió. A Madrid, de sobte, tothom parla de com aturar 'legalment' la independència catalana i, per tant, consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha topat de cara amb la realitat.

Com era previsible, i contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s'ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura. Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. Ignorant, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest sentit potser haurien d'estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió Europea: només és un consell…

L'estrella del debat és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que políticament l'aplicació d'aquest article equivaldria a destruir les bases constitucionals de l'actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un pegat mal concebut des de bon començament i que l'atzucac en què es trobarien si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.

Obertes les inscripcions de la Via Lliure a la República Catalana

L'ANC ha revelat el disseny de la samarreta que tenyirà la Meridiana durant l'Onze de Setembre

L'Onze de Setembre ja s'acosta. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat aquest matí els darrers detalls sobre la Via Lliure a la República Catalana, amb què es compta d'omplir la Meridiana de Barcelona. I ja s'ha activat la web per a inscriure-s'hi, Via Lliure 2015, amb tota la informació dels trams i la campanya prèvia de l'estiu. L'ANC també ha fet públic el disseny de la samarreta de la manifestació, que arribarà a mitjan setmana vinent a la Botiga de VilaWeb.

Enguany les samarretes són blanques. 'La independència és un full en blanc per a començar a construir un país nou', ha explicat Josep Sabaté, responsable de l'organització. De primer, doncs, el blanc omplirà la Meridiana, que canviarà de color al pas d'un element mòbil, 'per a dibuixar el país de tots'.

'L'Onze de Setembre serà la Diada de tothom qui aspira a la llibertat i la democràcia', ha dit el president de l'ANC, Jordi Sánchez. El propòsit és que la Meridiana projecti al món la imatge d'unitat per un país nou. 'És una diada de país. L'èxit és responsabilitat de tothom.'

A la presentació, hi havia també Lluís Llach, Sílvia Bel, Albert Sánchez Piñol, Joel Joan, els membres de l'Elèctrica Dharma i Joan Dausà, entre més, que han estat els primers d'apuntar-se a la Via Lliure.

A més, l'ANC ha fet públic el vídeo amb què vol promoure-hi la participació:

Cinema a la fresca amb l'ANJI «Fènix 11:23» el 27 de juliol

Comunicat als voluntaris de l'11S del barri de la Sagrada Família

Aquest 11 de Setembre tornarem a omplir els carrers de Barcelona. Enguany, la Meridiana agafarà els colors dels deus eixos que vertebraran el futur del nostre país.

Us comuniquem que s’ha assignat a la territorial de Sagrada Família l’organització dels trams 49, 50, 51, 52 i 53, que formen l’àrea H, la qual representarà l’eix temàtic ”Oberts al món”. Ocuparem l’espai que va des de la cruïlla amb el carrer Felip II fins a la del carrer Espronceda. Compartirem la ubicació amb els companys vinguts de les assemblees del Maresme. Comptem amb la teva participació perquè la Diada torni a ser un èxit com les anteriors!! Inscriu-t’hi com a assistent a: https://via.assemblea.cat/cat/inscripcions

Si, a més, vols col·laborar amb la nostra territorial com a voluntari en les diverses tasques que s’hauran de fer al llarg d’aquell dia, ja et pots apuntar en aquest formulari web .

Les tasques que caldrà fer són les següents: servei d’ordre, fotògrafs, atenció al tram protegit, control del trànsit, paradetes (marxandatge i informació), senyalització i guarniment dels carrers, atenció a les assemblees emissores, animació (pancartes, megaestelada, lletres mòbils, etc.). Digue’ns què prefereixes fer i intentarem assignar-te la tasca que hagis triat, però és probable que facis falta en una altra feina i ens veiem obligats a canviar-te de grup.

També tens l’opció de fer-te voluntari d’Ara és l’hora per donar un cop de mà en els dispositius organitzats directament per la comissió nacional de mobilització de l’ANC que inclou l’11-S i altres actes de la campanya. En aquest cas, t’has d’apuntar a https://actua.araeslhora.cat/page/content/fes-te-voluntari/?lang=ca_ES, i ja t’informaran de quines tasques pots desenvolupar i el lloc que et correspon.

Probablement la setmana vinent ja estarà disponible el nou model de samarreta a la botiga online i a les paradetes. Si no voleu comprar-la, dugueu a la Via qualsevol altra samarreta blanca que tingueu.

Moltes gràcies per la teva inestimable ajuda!!

Junts ho farem possible!!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Miquel Puig: «Si jo fos Cristóbal Montoro»

Montoro presenta, per segona vegada, uns comptes territorialitzats que miren de mesurar l’equitat de l’acció pública. Són el resultat d’un esforç enorme. Primer, metodològic, ja que no responen a criteris internacionalment reconeguts, sinó que han estat desenvolupats ad hoc. Segon, han exigit el tractament d’una massa de dades la major part de les quals només poden adaptar-se a la metodologia a base d’aplicar-hi supòsits imaginatius.

Els resultats, però, són els desitjats per Montoro: Catalunya només té un dèficit amb la resta de l’Estat del 3,13%, que és exactament el que caldria esperar en funció del seu PIB per càpita.

Els resultats convenceran els catalans? Difícilment. L’exercici és forçat (tots els càlculs de les balances fiscals ho són, però els de la família càrrega-benefici, a la qual pertany aquest, encara ho són més), i conté un munt de supòsits qüestionables. Un exemple: segons aquest càlcul, els madrilenys no només paguen més sinó que reben menys, i això malgrat els avantatges que té residir a la capital, evidents tot just trepitjar Madrid.

Si jo fos Montoro hauria enfocat el tema d’una altra manera.

Més d’un segle treballant-hi

Si fos Montoro hauria recordat que els catalans fa més d’un segle que intenten calcular les balances fiscals, sempre enfrontant-se al secretisme de l’Estat i sempre arribant a conclusions esborronadores; com a mínim des de Flos i Calcal (1896) i passant per Trias Fragas i Ernest Lluch. Que l’Estat va calcular i publicar les de l’any 2005 seguint metodologies internacionalment establertes, i van confirmar els càlculs catalans. Que l’Estat, malgrat que va adquirir el compromís de publicar les balances amb una periodicitat anual, no ho va tornar a fer. Amb aquests antecedents, si jo fos Montoro no hauria patrocinat una nova metodologia i més càlculs. Per molt de rigor amb què hagi estat fet, aquest exercici només pot convèncer els prèviament convençuts.

Si jo fos Montoro i em cregués que el dèficit català amb la resta de l’Estat és de només el 3,13% del PIB, faria una oferta: un pacte fiscal amb una quota de solidaritat del 4%. Acabaria més aviat i encara hi sortiria guanyant.

Font: ara.cat

Sala-i-Martín qualifica de “vergonya intel·lectual” les balances fiscals del PP

L’economista ens remet a un article de l’any passat per respondre a les balances fiscals que ha presentat l’Estat aquesta setmana

Sala-i-Martín ha qualificat els ‘comptes territorialitzats’ del ministeri, de “vergonya intel·lectual”. A l’economista el va sorprendre que De la Fuente es prestés a un exercici d’ocultació de dades com són les balances fiscals presentades pel ministeri, com ja va fer igualment l’any passat.

Un punt de partida erroni

Per l’economista català, les balances són una resposta correcta a una pregunta concreta. En aquest cas, aquestes balances responen a la qüestió: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” La resposta de 8.455 milions no està malament, però segueix essent una dada errònia perquè s’ha intentat minimitzar al màxim ja que l’objectiu de Montoro, com ja va dir era “fer unes balances per no donar munició al sobiranisme català”.

Un dèficit fiscal real de 16.000 milions

Els diners addicionals de la Generalitat no són els mateixos que els que tindria Catalunya. Aleshores s’hauria de fer el càlcul mitjançant el mètode del flux monetari, que el ministeri ha obviat. El PIB de la Catalunya independent augmentaria en 16.000 milions. Sala-i-Martín denuncia que els diners gastats a Madrid no tenen perquè repercutir en tots els ciutadans de l’Estat espanyol tal i com pressuposa el ministeri. “¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado?”. “el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans”. L’economista creu que De la Fuente fa un càlcul sobre un supòsit gratuït, arbitrari i gens científic.

Vicent Partal: «Rajoy i els conceptes més elementals»

Les lleis només valen si qui les dicta les pot fer complir. El funcionament del món, si el despullem de la xerrameca interessada, és estrictament aquest: una llei només val si qui la dicta la pot fer complir. No dic ni que això m'agrade ni que deixe d'agradar-me, però és una realitat indiscutible. Una llei, qualsevol llei, a qualsevol part del món, és només paperassa si no hi ha ningú que obligue a complir-la. Que hi obligue, vull dir, de manera precisa i concreta, real. I evidentment cal que siga obeït. Allò que fa que un text siga llei no és que siga definit com una llei; no és el text en si, sinó el compliment obligatori, la capacitat de fer-la complir en tot moment i a tot arreu. I aquest és el gran problema que tenen ara mateix Espanya i Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy no sé si no ho va entendre, això, el dia que en van parlar a classe o si ara prefereix fer l'orni. De les declaracions que va fer ahir, en deduesc que ignora els conceptes més elementals del dret i de la política, si és veritat que ell es pensa que podrà evitar 'legalment' la independència. Ara, si es tracta de propaganda i d'aconseguir titulars, ho accepte; què voleu que diga l'home? Però si resulta que aquest senyor és tan innocent de creure's això, valga'm Déu... Si el cas és aquest la seua ignorància sobre com funciona el món, sobre la política, sobre la mateixa realitat, és una ignorància supina.

Que les lleis evolucionen, que canvien, que se succeeixen les unes a les altres és una noció social primària i bàsica. I la demostració d'açò és gairebé augustiniana: si no fos així simplement continuaríem regint-nos encara avui per la primera llei que es va escriure. I veritat que això no passa?

Carme Forcadell: «Junts pel sí»

La candidatura Junts pel Sí va començar a caminar, abans-d'ahir, al Museu d'Història de Catalunya. És una candidatura per sumar diferents sensibilitats independentistes i adreçada especialment a totes les persones que van anar a votar el passat 9 de novembre, absolutament a totes, perquè amb el seu vot van demostrar que estan disposades a desobeir l'Estat i la legalitat vigent per defensar la democràcia i el dret a decidir. Van demostrar que la voluntat popular i els valors democràtics, expressats a les urnes, estan per sobre d'una sentència de 12 jutges d'un tribunal extremadament polititzat i deslegitimat. Van demostrar que la legalitat s'ha de canviar quan la societat canvia per tal d'adaptar-la a la voluntat de la majoria, expressada democràticament, en lloc d'impedir el canvi i l'avenç de la història per mantenir l'statu quo.

Els que van anar a votar el 9-N són demòcrates per sobre de qualsevol altra consideració, per això hi van anar malgrat que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional varen dir que la Constitució no ho permetia. El govern espanyol ens va amenaçar amb la legalitat i nosaltres vam respondre amb les urnes, perquè sabem que, si ningú no hagués posat mai la democràcia per sobre de la legalitat, les dones no votaríem i els negres i els blancs no compartirien transports públics. De vegades, però, en grans moments de la història la força de la gent fa avançar els pobles i per fer-ho cal desobeir la legalitat, com vam fer 2.345.000 catalans i catalanes el passat 9-N.

La candidatura Junts pel sí s'adreça a totes aquestes persones amb voluntat de canvi, als que volen avançar en l'aprofundiment democràtic i en les llibertats, als que volen canviar el país i no maquillar-lo, als que creuen que ha arribat l'hora de la gent, als que no volen perdre el tren de la història, als que volen aprofitar l'oportunitat que ens dóna la independència de Catalunya per construir una república que ens representi a tots, als que volen decidir-ho tot, també si volem construir o no un nou estat, als que volen que tots els ciutadans tinguem els mateixos drets i deures, als que volen participar en la redacció d'una nova constitució que no freni ni posi traves a cap dret civil, als que volen que els tribunals estiguin al servei dels ciutadans i no dels governs, als que volen una república on tots els ciutadans siguem iguals, als que volen un govern eficient que no malversi diners de tots construint aeroports fantasmes per malvendre'ls al cap de pocs anys.

Salvador Cot: «Ara ho sé segur»

"Aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà"

"Proclamarem la independència". Així de senzill. No m'havia imaginat mai que aquesta frase la pronunciés algú d'aquesta manera, sense aixecar la veu, amb la calma que confereix la raó. Raül Romeva ho va dir una sola vegada, no calia més. Tampoc no m'imaginava que un anunci d'aquesta envergadura el fes públic algú que ve de la tradició del PSUC, algú que, fins fa quatre dies, no s'hagués imaginat a si mateix al vèrtex de l'èpica nacional. Res no és com pensàvem que seria.

Però ahir vaig veure que independència és inexorable perquè aquest país està molt més viu que l'estat que el nega. Arribarà tard o d'ahora, només és una qüestió de temps. I també vaig constatar que aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà. I contra la voluntat col·lectiva s'hi pot lluitar durant un temps, es poden endarrerir els terminis, però no hi ha manera de derrotar-la.

Hi havia país i hi havia projecte. Ara hi ha voluntat i determinació. Catalunya és a un pas de plantar-se davant del món. És a prop, ho veurran els nostres avis. Ara ho sé segur.

Font: elSingular.cat

L'històric discurs de Raül Romeva: 'Anem a totes'

Es presenta la candidatura Junts pel Sí, que aplega CDC, ERC i les entitats independentistes

Raül Romeva, cap de llista de la candidatura independentista Junts pel Sí, que agrupa CDC, ERC i les entitats civils, ha pronunciat aquest vespre un discurs històric, en què ha destacat l'excepcionalitat de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En la presentació de la candidatura, Romeva ha insistit que el 27-S era 'la possibilitat d'exercir el dret de vot, expressar què volem fer, i òbviament, si hi ha majoria, fer-ho'. Ha dit que aquesta era l'essència de l'acord, 'un acord puntual que té el repte de convertir el 27-S en unes eleccions plebiscitàries'. I tot seguit, ha desgranat els passos prevists fins a proclamar la independència si guanyen les eleccions. Us oferim tot seguit el vídeo íntegre del discurs de Romeva:

Romeva: 'Proclamarem la independència... por vilawebtv

Font: VilaWeb

Paradeta informativa, dijous 23 de juliol

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 23: A la tarda, de 6 a 9, a la cantonada dels carrers de Cartagena i Mallorca, davant de l’esportiu Claror Cartagena.


Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: L’Associació Hèlia

Continuem amb la presentació setmanal de vídeos d’entitats del barri. Avui és el torn de l’Associació Hèlia, que tan bona feina està fent per donar suport a les dones afectades per la violència de gènere. Conegueu la seva acció, tot veien el vídeo.

Veure tots els vídeos publicats

Teresa Sagrera: «Jo tinc un somni»

«I avui sé del cert que és un somni compartit per una immensa majoria de catalans»

Jo tinc un somni: que un dia el poble català podrà deixar de ser independentista i senzillament ser. Que podrà ser un país lliure com qualsevol altre, on les nostres institucions no es veuran cada dia amenaçades per tribunals d’un estat que no ens representa i amb què la majoria de catalans no ens identifiquem. Perquè mai més vull viure la repressió d’ara fa tres-cents anys quan totes elles foren abolides per la força de les armes.

Jo tinc un somni: que un dia la nostra llengua no serà una llengua a protegir perquè ja haurà adquirit la suficient fortalesa i maduresa com a llengua d’un estat independent. Que mai més cap altra generació patirà la repressió que varen patir els nostres avantpassats a qui se’ls va prohibir parlar-la, escriure-la i expressar-s’hi, però que no per això la van deixar d’estimar.

Jo tinc un somni: que un dia serem nosaltres qui gestionarem els nostres impostos. I lliurament decidirem en què gastar el fruit dels nostres esforços i deixarem de patir l’espoli que hem patit durant tants i tants anys, que ens ha obligat a regatejar i a ser mediocres en moltes qüestions vitals.

Jo tinc un somni: que un dia es farà justícia a la memòria històrica i l’estat espanyol demanarà perdó pel tracte inhumà que van patir molts catalans durant la dictadura franquista, que causà tantes víctimes i que encara avui en dia no han estat dignificades. Que permetrà obrir judicis contra aquells que encara no han estat jutjats pels crims que cometeren i que d’aquesta manera moltes famílies podran començar a tancar aquelles ferides tan doloroses que encara resten obertes.

Antonio Baños: «La candidatura de la marmota»

"Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat"

He llegit amb molt d’interès i un punt de sorpresa el pintoresc manifest de Catalunya si que es pot (CSQEP) I dic pintoresc sense ànim de burla sinó perquè és un text que es podría qualificar de moltes maneres però difícilment com de text polític; en el ben entès de que política com deia el tòpic, és allò del art del possible. Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat. Repúbliques dins de monarquies.Processos constituents sense trencar la legalitat i la proposta estrella rescatada d’un llibre de text de Howarts: el màgic referèndum acordat amb l’estat per “decidir-ho tot”. Tot això adobat amb un univers socialdemòcrata d’aquests d’avui en dia que sembla irat però que passa per sobre dels problemes essencials del capitalisme.

Tot plegat em sembla una mica, i sigui dit amb tota simpatia, la candidatura de la marmota. Com a la mítica pel·lícula de Harold Ramis, la gent de CSQEP, desperta cada matí en el 8 d’abril de 2014. Aquell dia, recordaran vostès, una delegació del parlament autonòmic català va viatjar xino-xano fins a les Cortes espanyoles per tal de demanar permís per fer això mateix que ara se’ns presenta com una nova pensada de la nova política. En Turull, na Rovira i el mateix Joan Herrera van passar per aquell dia de la marmota. Un gest que ja havíem presenciat un 2 de novembre del 2005 quan Mas, Carod i Manuela de Madre van anar a demanar clemència per allò del Estatut.

Toni Soler: «La contrareforma que ve»

LA POR. En l’àmbit sobiranista, tan emocional com sempre, es viuen moments d’una il·lusió renovada, farcida de preguntes. Preguntes que són expectativa, però també inclouen dubtes; preguntes que parteixen de la base que el 27-S es produirà un canvi irreversible i que obrirem portes que no sabem molt bé on porten. I això, que a molts independentistes ens fa trempar, també provoca inseguretat i neguit entre àmplies capes de la nostra societat, no especialment contràries a la independència, però sí condicionades per la prudència, l’aversió al risc i el temor ancestral a la discòrdia civil (herència directa de la derrota del 1939). Aquests sectors són especialment sensibles a l’anomenat discurs de la por, que el PP, el PSOE i Ciutadans han convertit en el seu gran argument electoral. Però, de discurs de la por, nosaltres també en tenim un; potser de tant en tant l’hauríem de treure a passeig.

ATZUCAC. Tothom pronostica una clara victòria de la llista unitària, i la veritat és que jo no m’hi oposo, perquè el vot guanyador mobilitza. Però convindria no deixar de conquerir tots els vots que estiguin a l’abast, perquè en dos mesos poden passar moltes coses, i si la victòria del 27-S no fos prou clara, les dificultats serien enormes per al futur govern de concentració. I, tanmateix, no hi hauria alternativa possible, perquè resulta inimaginable que Podem, C’s, PSC, Unió i PP formin una majoria, ni es posin d’acord en res que no sigui l’argumentari Usabart, el famós odi a Artur Mas. Amb una majoria feble i una minoria inarticulada, el Parlament esdevindria una olla de grills, que és el somni humit de Madrid. Ens trobaríem en un atzucac institucional que ens allunyaria de qualsevol opció de canvi de l’ statu quo. Per no parlar de com afectaria tot plegat al fràgil equilibri intern del bloc sobiranista.