Xavier Roig: «Menyspreu pels ecosistemes humans»

Després d’anys, he tornat a la plaça Santa Ana de Madrid. La recordava amb les dues cerveseries que dominaven l’indret: la Cervecería Alemana i la Cervecería Santa Ana. Ara hi he comptat, si no m’equivoco, dotze bars. Tots amb la seva terrassa, com s’espera avui dia, plena de turistes. Abans de marxar de la plaça -probablement per no tornar-hi més- alço la mirada cap als balcons. El dia és càlid, però estan perfectament tancats. No sembla que per als veïns hagi comportat avantatges passar de dues cerveseries a dotze terrasses de bar. Fa anys, pensava en la vida agradable que es podia passar en un pis com els que hi ha en aquella plaça. També ho havia pensat de pisos que donen a alguns indrets de Barcelona. Per fortuna, a casa no vam cometre l’error de comprar un habitatge en un d’aquests llocs.

El turisme -crec que ja seria hora de deixar-nos d’enganyar- constitueix la versió moderna de les civilitzacions caçadores-recol·lectores. Representa una opció econòmica bàsica. Aquella per la qual comencen els països que no tenen res a oferir que no sigui els seus encants naturals, o les meravelles edificades pels seus avantpassats. Representa una eina còmoda per col·locar els esglaons més baixos de l’escala de treball. I aquí hi ha el nucli del problema. Per a qui governa un país amb encants naturals, el turisme és un mètode fàcil d’aconseguir un desenvolupisme inflamat. No està malament quan és complementari. Però constitueix una trampa quan esdevé peça clau de l’economia d’un país o una gran ciutat. Diguin-me, si no, qualsevol indret que, dominat pel sector turístic, sigui globalment avançat. Grècia? Tailàndia?

Se’ns explica que el turisme permet fer grans beneficis. Segurament. Però només per a uns quants. Ja és prou il·lustratiu que, en molts casos, els llocs de treball són per a la immigració -que ho ha d’acceptar tot-. Els baixos i irregulars salaris que es paguen no cobreixen les necessitats pressupostàries socials (vull dir que, amb un parell de visites a cal metge, probablement aquell treballador ja ha gastat la seva contribució a les arques de la Seguretat Social). No crec que m’equivoqui gaire si asseguro que, al capdavall, és un sector que entre tots subvencionem en benefici dels senyors del turisme.

Tampoc sembla que a llarg termini el sector sigui socioambientalment sostenible. Em refereixo aquí al trencament de l’hàbitat. D’allò que alguns anomenen ecosistema humà -que no cal que sigui rural; també pot ser urbà-. Facin uns quants números. Només a la Unió Europea (UE) hi neixen uns 5 milions de persones a l’any. Si tots aquests nounats pretenen visitar la Fontana di Trevi un cop a la vida -i és molt possible que ho puguin fer- observarem que la famosa placeta haurà de suportar 1.140 persones a l’hora. Però només he comptat els de la UE. Cal sumar-hi tots els habitants del planeta que en algun moment disposaran de recursos per viatjar a Roma ni que sigui un cop. És fàcil entreveure que el tema no s’aguanta. I qui diu la famosa Fontana, diu el claustre de la catedral de Barcelona. O la Pedrera. Perquè el turisme de masses, senyors meus, és del tot insostenible.

Si som tan curosos a l’hora de no alterar els equilibris de vida animal o vegetal, si ens preocupen les deixalles que fan que els senglars s’urbanitzin, o la introducció del cranc americà o del cargol poma, ¿com pot ser que permetem que les nostres ciutats, barris o pobles quedin socialment devastats per la pressió d’un negoci al qual ningú posa límits i que ofereix uns beneficis molt marginals? Occident, en bona mesura, ha decidit que determinades activitats econòmiques no es justifiquen. No es poden devastar els mars. No es poden trencar equilibris de rius o boscos per mor d’una activitat que genera llocs de treball. Per què aquestes limitacions que posem a altres activitats humanes no s’apliquen al turisme?

L’enrenou muntat pels pisos de lloguer turístics a Barcelona ha demostrat que l’acció limitadora que els governants han d’aplicar s’ha de situar al mateix nivell que la que s’aplica a tantes i tantes activitats econòmiques que, en excés, són nocives. El turisme de masses contamina. Trenca el nostre equilibri, la manera de viure de moltes societats -per cert, fa uns anys el senyor Richard McGregor, en un article del Financial Times, denunciava com s’estava diluint el Tibet a base de turistitzar-lo(intencionadament?)-. El que tant respectem del medi animal ho menyspreem de l’entorn humà. Espero que arribi el dia que algun país avançat -no el nostre, penso- encapçali un moviment d’oposició internacional a aquesta barbaritat social que significa el turisme de masses.

Font: ara.cat