Marta Espasa: "Catalunya no és estratègica per a l’Estat"

Dijous passat el conseller Mas-Colell va presentar la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central per a l’any 2011. El resultat amb el criteri del flux monetari, és a dir, el que assigna a Catalunya els impostos que s’hi generen i les despeses que l’Estat hi realitza directament, mostra un dèficit fiscal de 15.000 milions d’euros, el 7,7% del PIB català. Aquest comportament és estructural, ja que els resultats són altament estables en el temps. Però m’agradaria fer èmfasi, més que en els valors absoluts, en els valors relatius. Catalunya aporta al conjunt del sector públic el 19,2% del total dels ingressos i obté el 14% de la despesa del sector públic central. Aquests percentatges es mantenen també força invariables any rere any, independentment que siguem davant de situacions de creixement econòmic o de depressió econòmica, de situacions amb dèficits públics molt elevats o amb superàvits.

Ara bé, el punt més preocupant és el percentatge de despeses que rep Catalunya si s’exclou de l’anàlisi l’administració de la Seguretat Social, perquè en el cas de la Seguretat Social el govern central no té marge de maniobra per assignar territorialment les despeses, ja que es tracta de prestacions directes a determinats col·lectius com pensionistes, aturats o malalts, entre d’altres. Òbviament, en aquest cas l’administració de la Seguretat Social ha d’atorgar aquestes prestacions a tots els beneficiaris independentment d’on visquin. Doncs bé, si s’exclou de l’anàlisi l’administració de la Seguretat Social, tant pel que fa als ingressos (configurats per les cotitzacions socials) com pel que fa a les despeses (pensions i altres prestacions), trobem que Catalunya aporta el 19,5% dels ingressos del sector públic central i, en canvi, només rep el 9,4% de la seva despesa. Aquesta és la xifra més baixa de tot el període històric del qual disposem d’estimacions de balances fiscals, és a dir, des del 1986.

Que el conjunt de l’Estat, els seus organismes autònoms i les empreses públiques inversores (Renfe, Adif, Aena, Puertos del Estado) tan sols destinin a Catalunya el 9,4% de la seva despesa és un fet que posa de manifest que Catalunya no és un territori estratègic per al govern central. Cal tenir en compte que si l’Estat assignés els recursos en funció de la població, aquest percentatge hauria de ser del 16%. D’on prové aquesta baixa despesa? Hi ha dues grans partides que ho expliquen: el finançament autonòmic i les inversions. Cal assenyalar que la liquidació del sistema de finançament autonòmic de l’any 2011 constata una vegada més que Catalunya obté del model 2.263 euros per habitant ajustat, mentre que, per exemple, Cantàbria obté 2.813 euros. Uns recursos que són per finançar els mateixos serveis -bàsicament, educació, sanitat i serveis socials- i en els quals, en ser per població ajustada, es tenen en compte les diferents necessitats de despesa, és a dir, el cost de l’envelliment de la població o la població en edat escolar. Quin motiu hi ha perquè per prestar els mateixos serveis Cantàbria disposi d’un 24% més de recursos per habitant que Catalunya? Però no només és Cantàbria: hi ha vuit comunitats més que disposen d’un volum més gran d’ingressos per habitant. La qüestió s’agreuja si es té en compte que en termes d’impostos Catalunya és la tercera comunitat amb una capacitat fiscal més gran. La redistribució que comporta el sistema de finançament fa que Catalunya passi de la tercera a la desena posició. Aquesta falta de respecte al principi d’ordinalitat explica, en part, el dèficit fiscal que pateix Catalunya.

L’altre factor són les inversions directes que l’Estat i les empreses públiques fan a Catalunya. En aquest cas, la inversió en infraestructures de transport realitzada pel mateix ministeri de Foment va representar el 10,7% del total, i la de les empreses públiques, el 15,7%, quan la disposició addicional tercera de l’Estatut considerava que aquesta inversió havia d’equivaler al pes del PIB català en relació al PIB espanyol, és a dir, un 18,5%. Però, a més, aquesta tendència s’ha anat agreujant, ja que la inversió del sector públic central per als anys posteriors s’ha anat reduint encara més. Així, la inversió estatal pressupostada per al 2012 a Catalunya suposava l’11,1% del total territorialitzat, per al 2013, l’11,9%, i per al 2014, tan sols el 9,6%.

Són dos clars exemples de com el govern central a través de dues de les seves polítiques pressupostàries frena o fins i tot redueix el potencial creixement econòmic i social de Catalunya. Però, pel que sembla, no té previst fer cap acció per pal·liar aquesta situació. Sens dubte, quan decideixi actuar probablement ja serà massa tard.

Font: ara.cat