diumenge, 4 de maig del 2014

Joan B.Culla: "Bòsnia a la Diagonal"

Potser vostès, amables lectors, són una mica despistats i no se n’havien adonat. Però, segons afirmen un bon grapat de polítics, periodistes i opinadors, el nostre país, Catalunya, està vivint una terrible crispació social, una atmosfera de divisió i enfrontament que ens acosta a la de Bòsnia i Hercegovina a principis del 1992, poc abans que hi esclatés la guerra intercomunitària.

Els fets concrets que fonamenten un diagnòstic tan dramàtic són, ara com ara, dos. D’una banda, el clatellot i després el cop de puny que, adobat amb un insult, va rebre el líder socialista Pere Navarro a Terrassa diumenge passat. I, de l’altra, l’escomesa i l’insult de què va ser víctima en una data no precisada el ministre del PP Jorge Fernández Díaz, al centre de Barcelona. Ni en un cas ni en l’altre els agressors no han estat identificats, i encara menys s’han aclarit les motivacions de llurs execrables conductes.

En qualsevol cas, ¿es tracta de situacions sense precedents, insòlites al llarg de l’actual etapa democràtica? Dissortadament, no. A mi ja m’agradaria que fóssim com Suïssa o Finlàndia, però no ho som, i insultar a crits els polítics durant les seves compareixences públiques ha estat des de la Transició un esport amb un nombre creixent de practicants. Amb l’expansió d’internet, l’esport de l’insult ha esdevingut vici de minories tan actives com impunes.

Ara fa mesos que triomfa al ciberespai de la ultradreta espanyola una campanya amb el següent enunciat: “Derecho a decidir. ¿Es Artur Mas un hijo de puta? Sí. Sí. Sí ”. Aquí no es tracta d’una acció anònima, sinó impulsada per partits legalment registrats, als quals ningú no ha demanat explicacions ni responsabilitats. És natural: insultar el president de la Generalitat no crea crispació ni tensió de cap mena. Si ell se n’hagués queixat, li haurien dit que rebre insults va inclòs en el sou.

Ah -dirà algú-, però ara ja no es tracta d’insults, sinó d’agressions! Doncs parlem d’agressions. Així, de memòria, en recordo algunes de greus patides pel president Pujol durant els seus 23 anys de mandat. Un dia, a Santa Coloma de Gramenet, uns veïns furiosos li van apedregar el cotxe, cosa que va donar lloc a una escena que esdevindria mítica. En una altra ocasió, uns pagesos indignats -crec recordar que del sector de l’avellana- van rebre a cops de roc el seu helicòpter i van obligar l’aparell a un perillós aterratge d’emergència. Alguns dels seus consellers també van viure moments de risc físic: Joaquim Molins, de Política Territorial, es va passar tota una nit al poble de Forès (Conca de Barberà) assetjat pels encesos contraris a la instal·lació d’un abocador a la zona. Els exemples es podrien multiplicar.

En els últims temps, sota els efectes de la crisi econòmico-social i a favor del galopant descrèdit de la política institucional, les accions coactives o directament violentes contra polítics han guanyat en nombre i en pretesa legitimació. Només cal pensar en el xarampió dels escraches o en el setge al Parlament català del 15 de juny del 2011.

I es dóna una circumstància curiosa: molts dels que aquests dies s’esquincen les vestidures a compte de la crispació social provocada -diuen- pel sobiranisme, i veuen en els incidents abans descrits “l’ou de la serp” -els unionistes progres, per entendre’ns-, són els mateixos que es mostraven i es mostren d’allò més comprensius i benèvols amb els autors dels escraches o amb els assetjadors de la cambra legislativa de Catalunya. Encara la setmana passada un d’aquests espanyolistes progrespublicava un article inefable demanant “indulgència” per als 20 processats pels fets del juny del 2011, minimitzant-ne la gravetat i justificant l’actitud dels pretesos indignats per la corrupció dels polítics.

O sigui, i en resum: si unes desenes, o uns centenars, o uns milers d’activistes, mobilitzats en nom del 15-M, o de la lluita contra “el sistema”, o del dret a l’habitatge, encerclen el domicili d’un càrrec públic, o bloquegen el funcionament del poder legislatiu, o insulten, amenacen i agredeixen diversos parlamentaris, no té cap importància, se’n fa conyeta i es diu que es tracta de “ jóvenes desempleados e impecunes, sin perspectivas de un futuro estimulante ”. En canvi, si una o dues senyores Maries, a Barcelona o a Terrassa, titllen de “fills de puta” sengles polítics del PP i del PSC, aleshores ens trobem a l’Alemanya del 1938 la vigília de la Reichskristallnacht.

Sisplau, imaginin-se per un moment què hauria passat si grups organitzats de joves independentistes haguessin atacat diputats de C’s, el PP i el PSC, si els haguessin dit coses com “sou espanyolistes i us matarem” i haguessin marcat l’esquena d’algun d’ells amb esprai negre, com li van fer a Montse Tura l’any 2011. Segur que ja tindríem els tancs per les cruïlles i l’autonomia suspesa.

¿Crispació social provocada pel sobiranisme? Ni tan sols és un wishful thinking, és una simple bajanada.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada