"El tsunami Podemos és ja una d’aquelles amoroses i suaus onades que arriben a la platja de Gavà i que només espanten els nens"
La #spanishrevolution haurà d’esperar uns anyets. El tsunami Podemos és ja una d’aquelles amoroses i suaus onades que arriben a la platja de Gavà i que només espanten els nens. Ana Rosa Quintana, la gran dama del tietisme televisiu matinal va ser la triada per Pablo Iglesias per donar al poble espanyol la notícia històrica del sopar amb el guapot líder del centre esquerre Pedro Sánchez. Pedro y Pablo, a més del nom d’una fortalesa a Sant Petesburg i de la parella protagonista dels Picapiedra, representen ara la cordial i inòcua nova Espanya política. Iglesias, resumí la trobada en uns conceptes polítològics que tothom pogués entendre: “Yo cené pescado, Pedro una tortilla y compartimos ensalada” L’assalt del cel és ara un soparet apte per celíacs.
Podria el lector retreure’m en aquest punt que estic fent lectura esbiaxadament anecdòtica d’una trobada política totalment legítima. Sí i no. No, perquè la figura d’Iglesias (sí, jo també he llegit a Laclau) s’ha construït a partir de l’anècdota. L'única categoria que ha respectat fins ara és la de la mal·leabilitat. Iglesias, com un vell postmodern, ha fet de la forma el fons. I el fons polític de tot plegat es pot resumir en una sola paraula: inofensiu. L’esforç de la nova política es centra ara a ser inofensiva: (qui no robi no ha de patir) (som el canvi sensat) (El Santander no és casta) I en aquest punt, la formalitat, l'escenografia i el text son claus. “Me pareció un tipo majo” és l’absolució tietística al partit de Bustos y la reforma exprés de la constitució. Dels ERE andalusos y de les súper retallades de Zapatero.
- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
diumenge, 7 de juny del 2015
dissabte, 6 de juny del 2015
Jofre Llombart: «Als qui redacten el futur»
"Demano que la nova constitució catalana inclogui el dret a decidir: si algun territori vol deixar de formar part de Catalunya que ho voti i llestos"
Consta que des de fa mesos hi ha un grup de persones d’àmbits molt diversos que estan pensant en el dia després per quan arribi el dia D. Hi ha experts que, amb discreció, estan preveient diversos escenaris per quan Catalunya esdevingui un estat. En una situació de comiat cívic, com Eslovàquia de Txèquia, els preparatius serien rutinaris, però tenint en compte les amables reaccions de l’Estat espanyol a decisions nacionals resulta, com a mínim prudent, anticipar-se represàlies en forma de problemes. Efectivament, malgrat ser al segle XXI i a l’Europa Occidental, cal que un equip consideri la possibilitat que se’ns talli la llum, l’aigua, la telefonia mòbil o l’aixeta de líquid monetari. I evidenment pensar un pla B que, per cert, està perfectament contemplat.
Però passada aquesta fase, i un cop assolida la normalitat logística (que, insisteixo, en un continent civilitzat hauria de durar dos minuts), caldrà redactar i aprovar una constitució, és a dir, el marc legal des d’on dibuixar de nou tot l’ordre jurídic. No sóc enginyer i no puc aportar cap coneixement sobre què fer si ens deixen a les fosques. No he estudiat telecomunicacions i no puc fer res si ens fan una apagada de les comunicacions. Tampoc sóc advocat i poca contribució puc fer a la llei de lleis del nou estat. Però sí sóc amant de la llibertat i testimoni dels últims anys de fer de l’Estat Espanyol. Per això els demano que la nova constitució catalana inclogui el dret a decidir: si algun territori vol deixar de formar part de Catalunya que ho voti i llestos. De fet, el Parlament va aprovar al gener passat la llei d’Aran i que proclama precisament això, el dret a decidir dels aranesos a través de les decisions que prengui el Conselh Generau d’Aran. Aquesta llei la van votar en contra, oh sorpresa, el PP i Ciutadans.
Consta que des de fa mesos hi ha un grup de persones d’àmbits molt diversos que estan pensant en el dia després per quan arribi el dia D. Hi ha experts que, amb discreció, estan preveient diversos escenaris per quan Catalunya esdevingui un estat. En una situació de comiat cívic, com Eslovàquia de Txèquia, els preparatius serien rutinaris, però tenint en compte les amables reaccions de l’Estat espanyol a decisions nacionals resulta, com a mínim prudent, anticipar-se represàlies en forma de problemes. Efectivament, malgrat ser al segle XXI i a l’Europa Occidental, cal que un equip consideri la possibilitat que se’ns talli la llum, l’aigua, la telefonia mòbil o l’aixeta de líquid monetari. I evidenment pensar un pla B que, per cert, està perfectament contemplat.
Però passada aquesta fase, i un cop assolida la normalitat logística (que, insisteixo, en un continent civilitzat hauria de durar dos minuts), caldrà redactar i aprovar una constitució, és a dir, el marc legal des d’on dibuixar de nou tot l’ordre jurídic. No sóc enginyer i no puc aportar cap coneixement sobre què fer si ens deixen a les fosques. No he estudiat telecomunicacions i no puc fer res si ens fan una apagada de les comunicacions. Tampoc sóc advocat i poca contribució puc fer a la llei de lleis del nou estat. Però sí sóc amant de la llibertat i testimoni dels últims anys de fer de l’Estat Espanyol. Per això els demano que la nova constitució catalana inclogui el dret a decidir: si algun territori vol deixar de formar part de Catalunya que ho voti i llestos. De fet, el Parlament va aprovar al gener passat la llei d’Aran i que proclama precisament això, el dret a decidir dels aranesos a través de les decisions que prengui el Conselh Generau d’Aran. Aquesta llei la van votar en contra, oh sorpresa, el PP i Ciutadans.
Joan Canadell: «El 9-N va suposar la fi de la tercera via, el 24-M ha estat la mort de l'unionisme»
Emprenedor, entusiasta i compromès amb el moment que viu el país. Joan Canadell és un idealista que fa set anys va engegar l'aventura del Cercle Català de Negocis (CCN). Des d'aquesta entitat, ha engegat una tasca de pedagogia per fer entendre a sectors del món econòmic i a directius d'empreses que, en contra del que es pretén, la independència és un bon negoci. Considera que el resultat de les darreres eleccions municipals certifica un nou fracàs de l'unionisme. Ha canviat d'opinió pel que fa a Ada Colau. Ara la veu "aprofitable" pel procés.
-T.: Com és que ja no està a la junta del Cercle Català de Negocis?
-J.C.: L'any 2008, vam impulsar el Cercle Català de Negocis (CCN), junt amb Ramon Carner, per fer una tasca de conscienciació en sectors sensibles per explicar la necessitat per Catalunya de tenir un Estat propi, i no pas un Estat hostil, com tenim. Aquesta feina ja l'hem feta, i crec que ja ningú qüestiona la necessitat que Catalunya disposi d'un Estat propi. Un "lobby" en favor d'un Estat propi ja no cal l'any 2015. La societat catalana ja va per aquí. Vam obrir una via d'aigua. Jo utilitzo molt la metàfora d'una molla, comprimida per l'Estat espanyol. Quan treiem aquest topall, comprovarem el nostre potencial com a poble.
-T.: I aleshores, què està fent pel procés en aquests moments?
-J.C.: Continuo vinculat al CCN, però ara des de fora de la seva direcció. Ara mateix estic acabant un llibre que sortirà en breu, que es diu "Potencial d'Estat". Ja no es tracta de defensar la idea d'un Estat propi, sinó d'estudiar les potencialitats que tindria. I és el que estic fent. En el llibre presentaré una anàlisi de cent empreses catalanes de diversos sectors de l'economia, que són úniques al món, que se n'estan sortint molt bé. Fixi's, si tenint un Estat en contra, hem estat capaços de ser líders en molts sectors sensibles, què no farem quan puguem disposar de tots els estris d'un país lliure.
-T.: Com és que ja no està a la junta del Cercle Català de Negocis?
-J.C.: L'any 2008, vam impulsar el Cercle Català de Negocis (CCN), junt amb Ramon Carner, per fer una tasca de conscienciació en sectors sensibles per explicar la necessitat per Catalunya de tenir un Estat propi, i no pas un Estat hostil, com tenim. Aquesta feina ja l'hem feta, i crec que ja ningú qüestiona la necessitat que Catalunya disposi d'un Estat propi. Un "lobby" en favor d'un Estat propi ja no cal l'any 2015. La societat catalana ja va per aquí. Vam obrir una via d'aigua. Jo utilitzo molt la metàfora d'una molla, comprimida per l'Estat espanyol. Quan treiem aquest topall, comprovarem el nostre potencial com a poble.
-T.: I aleshores, què està fent pel procés en aquests moments?
-J.C.: Continuo vinculat al CCN, però ara des de fora de la seva direcció. Ara mateix estic acabant un llibre que sortirà en breu, que es diu "Potencial d'Estat". Ja no es tracta de defensar la idea d'un Estat propi, sinó d'estudiar les potencialitats que tindria. I és el que estic fent. En el llibre presentaré una anàlisi de cent empreses catalanes de diversos sectors de l'economia, que són úniques al món, que se n'estan sortint molt bé. Fixi's, si tenint un Estat en contra, hem estat capaços de ser líders en molts sectors sensibles, què no farem quan puguem disposar de tots els estris d'un país lliure.
Josep Maria Loste: «El marc constitucional espanyol i la política social»
Davant d’aquests fets, la reflexió/constatació més assenyada és que amb l’actual marc constitucional espanyol, el govern català (del color que sigui) ho té molt difícil per portar a terme una autèntica política social. Per altra banda, tot això es pot enllaçar i vincular amb allò que, massa vegades, es comenta (molt a la lleugera) en el sentit que cal fer política social (en abstracte) i deixar-se de “independències” que no ens porten enlloc. Doncs bé, una vegada més és demostra que a Catalunya la qüestió social i la qüestió nacional són indestriables.
Ara i aquí necessitem la independència per poder-nos guanyar, dignament, les garrofes i poder gaudir d’un estat del benestar, amb tots els ets i uts, cosa que ara no tenim de cap de les maneres.
Font: in.directe.cat
divendres, 5 de juny del 2015
Els beneficis de la independència per a les empreses, en un estudi de l'ANC
Els economistes de l'entitat conclouen que 'la república catalana és necessària, viable i urgent'
Jordi Sànchez, president de l'ANC, ha presentat un estudi de l'ANC sobre l'impacte de la independència a les empreses. 'La república catalana és necessària, viable i urgent', conclou el document. És titulat 'Impacte de la independència en l'empresa' (pdf) i ha de servir per a desmuntar els arguments segons els quals la Catalunya independent no podria sustentar una economia productiva millor que l'actual.
El document, a partir de les dades i les polítiques actuals, formula la hipòtesi d'una Catalunya dins l'estat espanyol o com a país independent. D'acord amb aquests paràmetres, l'estudi conclou que la diferència de model productiu entre Catalunya i Espanya marca, principalment, les polítiques que afecten les empreses. Alhora, se'n desprèn que la governança de l'estat espanyol passa per davant de la impulsada per Catalunya i en resulta perjudicat el model català.
Amb una Catalunya independent --diu l'estudi-- es podria impulsar i promoure una política adaptada al model propi i, per tant, les empreses es beneficiarien d'unes mesures d'impuls que ara, segons que denuncia, no té. D'aquesta manera, es conclou que amb una economia 'forta', sense el jou que atribueix al finançament autonòmic i amb unes infrastructures pensades a Catalunya i no en la visió radial des de Madrid, el panorama seria notablement diferent i 'beneficiós' per a les empreses.
Jordi Sànchez, president de l'ANC, ha presentat un estudi de l'ANC sobre l'impacte de la independència a les empreses. 'La república catalana és necessària, viable i urgent', conclou el document. És titulat 'Impacte de la independència en l'empresa' (pdf) i ha de servir per a desmuntar els arguments segons els quals la Catalunya independent no podria sustentar una economia productiva millor que l'actual.
El document, a partir de les dades i les polítiques actuals, formula la hipòtesi d'una Catalunya dins l'estat espanyol o com a país independent. D'acord amb aquests paràmetres, l'estudi conclou que la diferència de model productiu entre Catalunya i Espanya marca, principalment, les polítiques que afecten les empreses. Alhora, se'n desprèn que la governança de l'estat espanyol passa per davant de la impulsada per Catalunya i en resulta perjudicat el model català.
Amb una Catalunya independent --diu l'estudi-- es podria impulsar i promoure una política adaptada al model propi i, per tant, les empreses es beneficiarien d'unes mesures d'impuls que ara, segons que denuncia, no té. D'aquesta manera, es conclou que amb una economia 'forta', sense el jou que atribueix al finançament autonòmic i amb unes infrastructures pensades a Catalunya i no en la visió radial des de Madrid, el panorama seria notablement diferent i 'beneficiós' per a les empreses.
dijous, 4 de juny del 2015
Miquel Sellarès: «Pluralitat i fermesa cap al 27-S»
Després de més de 50 anys de militància política sento una gran alegria i il·lusió per l'avenç que fa una part de la nostra nació, Catalunya, cap a la seva normalitat nacional. Estem en el bon camí i la resta de la nació, les Illes Balears i el País Valencià, el 24-M van fer un pas de reconstrucció nacional que els pot permetre recuperar-se d'anys d'intent d'assimilació espanyola que el PP i els aparells d'estat consideraven com a pla pilot per a ser executat a Catalunya amb l'objectiu de canviar, en el futur, la seva correlació de forces. Ara, a Catalunya, tots tenim un deure: no defraudar la bona gent patriota ni tots els patriotes que han lluitat durant dècades i ens han deixat pel camí sense arribar a veure l'horitzó d'Ítaca. Tenim un objectiu: deixar d'ésser una nació invisible al món i convertir-nos en ciutadans normals i sobirans de les nostres institucions lliures per a construir una societat nacional i socialment avançada. D'aquí al 27-S tenim el deure d'anar plegats cap a la independència. És una ocasió històrica dels darrers 300 anys: ens hi juguem el futur i l'oportunitat. El 27-S no és hora de passar comptes, sí ho serà el 28 de setembre, quan haurem de veure quines institucions i persones han entorpit el procés amb la seva incapacitat, incompetència o personalismes. Ja que l'enemic del procés nacional que vivim no és l'Estat ni el nacionalisme espanyol, principalment –que també ho són– sinó una part de la nostra ciutadania acomplexada o al servei del seu negoci, que és Espanya.
L'Estat, amb la seva manca de destresa i d'intel·ligència política, és un dels principals impulsors del sobiranisme. Cal no equivocar-se, d'aquí al 27-S cal treballar molt: tenim una base de més de 2 milions de votants sobiranistes convençuts. Ara cal que ens dirigim al milió (com a mínim) d'indecisos que no són contraris a la independència però que necessiten convenciment i garanties. I tots els sobiranistes ens hem de transformar en agents del convenciment i de les virtuts i els avantatges de tenir dignitat nacional i de voler avançar cap a un projecte social dels més avançats d'Europa.
L'Estat, amb la seva manca de destresa i d'intel·ligència política, és un dels principals impulsors del sobiranisme. Cal no equivocar-se, d'aquí al 27-S cal treballar molt: tenim una base de més de 2 milions de votants sobiranistes convençuts. Ara cal que ens dirigim al milió (com a mínim) d'indecisos que no són contraris a la independència però que necessiten convenciment i garanties. I tots els sobiranistes ens hem de transformar en agents del convenciment i de les virtuts i els avantatges de tenir dignitat nacional i de voler avançar cap a un projecte social dels més avançats d'Europa.
dimecres, 3 de juny del 2015
Toni Comín: «24 de maig, primera volta?»
Podem llegir les eleccions municipals del 24-M com una primera volta de les eleccions plebiscitàries del 27-S? Vista des dels partidaris de la independència, la resposta a aquesta qüestió sembla òbvia. Els alcaldables i regidors que han signat el compromís de l’ANC, les candidatures dels partits signants del “full de ruta” i d’altres també netament independentistes, tot això, ha sumat ara molt més que fa quatre anys. Concretament, CiU, ERC i la CUP junts han fet 300.000 vots més que l’any 2011 i han passat del 33% d’aleshores a l’actual 44%. Com han resumit encertadament l’ANC i Òmnium: “El got de l’independentisme està més ple després del 24-M que abans”.
Si a això hi afegim que, a la capital, Barcelona en Comú (BComú) ha substituït el PSC com a força més votada de l’esquerra i que BComú, indubtablement, està bastant més compromesa amb el procés que el PSC —començant per la presència de membres obertament independentistes entre els seus dirigents, cosa que ningú podria dir del PSC—, sembla evident que, després del 24-M, és més fàcil encarar el 27-S amb expectatives de victòria. La qual cosa no significa, ni de bon tros, que la partida es pugui donar per guanyada.
Tanmateix, hi ha partits que es resisteixen a llegir el resultat del 24-M en clau nacional —i, de fet, tenen tot el dret de fer-ho—. De fet, és completament lògic: ¿si neguen el caràcter plebiscitari o constituent de les eleccions del 27-S, com haurien de reconèixer el caràcter preplebiscitari o preconstituent de res del que hagi passat abans? Per a aquests partits, el que estava en joc el 24-M era únicament i exclusivament l’elecció dels equips que hauran de regir els destins dels municipis durant els propers quatre anys. Per a ells, fer extrapolacions d’aquestes preferències expressades a les municipals a les preferències hipotètiques que puguin tenir els electors en relació amb la independència és del tot il·legítim, per no dir un frau.
Si a això hi afegim que, a la capital, Barcelona en Comú (BComú) ha substituït el PSC com a força més votada de l’esquerra i que BComú, indubtablement, està bastant més compromesa amb el procés que el PSC —començant per la presència de membres obertament independentistes entre els seus dirigents, cosa que ningú podria dir del PSC—, sembla evident que, després del 24-M, és més fàcil encarar el 27-S amb expectatives de victòria. La qual cosa no significa, ni de bon tros, que la partida es pugui donar per guanyada.
Tanmateix, hi ha partits que es resisteixen a llegir el resultat del 24-M en clau nacional —i, de fet, tenen tot el dret de fer-ho—. De fet, és completament lògic: ¿si neguen el caràcter plebiscitari o constituent de les eleccions del 27-S, com haurien de reconèixer el caràcter preplebiscitari o preconstituent de res del que hagi passat abans? Per a aquests partits, el que estava en joc el 24-M era únicament i exclusivament l’elecció dels equips que hauran de regir els destins dels municipis durant els propers quatre anys. Per a ells, fer extrapolacions d’aquestes preferències expressades a les municipals a les preferències hipotètiques que puguin tenir els electors en relació amb la independència és del tot il·legítim, per no dir un frau.
Jaume Marfany: «Reinicia Catalunya i El país que volem»
Reiniciar: “Tornar a donar començament...”
La setmana passada es va presentar Reinicia Catalunya, una plataforma que vol aplegar totes les iniciatives engegades per la societat civil a l’entorn del debat de com ha de ser el nou país. El debat sobre el procés constituent, el país que volem i els esborranys de possibles textos constitucionals s’integren dins de Reinicia Catalunya.
La nova plataforma permet que tothom pugui participar en el disseny del nou país i que ho pugui fer des de qualsevol de les iniciatives que s’hi apleguen. Una d’elles, amb uns quants mesos de feina al darrere: El país que volem.
El país que volem és un projecte que va iniciar, ja fa un cert temps, per l’ANC. És un espai de debat i participació ciutadana que vol donar la veu a la ciutadania i als seus col·lectius per tal que puguin plantejar les seves propostes, idees i opinions sobre com imaginem, com volem que sigui aquest país millor que entre tot podem construir.
El país que volem és una eina que permet recollir aquesta gran quantitat de reptes de país i de propostes per solucionar-los. Ho fa a través d'el seu espai web on ja podem trobar més de 60 reptes que han comportat 1.208 propostes i més de 665 comentaris publicats.
La setmana passada es va presentar Reinicia Catalunya, una plataforma que vol aplegar totes les iniciatives engegades per la societat civil a l’entorn del debat de com ha de ser el nou país. El debat sobre el procés constituent, el país que volem i els esborranys de possibles textos constitucionals s’integren dins de Reinicia Catalunya.
La nova plataforma permet que tothom pugui participar en el disseny del nou país i que ho pugui fer des de qualsevol de les iniciatives que s’hi apleguen. Una d’elles, amb uns quants mesos de feina al darrere: El país que volem.
El país que volem és un projecte que va iniciar, ja fa un cert temps, per l’ANC. És un espai de debat i participació ciutadana que vol donar la veu a la ciutadania i als seus col·lectius per tal que puguin plantejar les seves propostes, idees i opinions sobre com imaginem, com volem que sigui aquest país millor que entre tot podem construir.
El país que volem és una eina que permet recollir aquesta gran quantitat de reptes de país i de propostes per solucionar-los. Ho fa a través d'el seu espai web on ja podem trobar més de 60 reptes que han comportat 1.208 propostes i més de 665 comentaris publicats.
Francesc de Dalmases: «Els unilaterals»
"L’encerten quan diuen l’unilateralitat és de bojos. Saben de què parlen. Però hi ha una altra manera de ser unilaterals"Antonio Baños l’encerta sempre i a vegades una mica més. La darrera vegada que l’ha encertat del tot va ser en el seu darrer article en aquest diari: Unilateral. Si sou de les poques persones que no l’ha llegit us recomano de fer-ho ara mateix.
La idea força de l’article de Baños és assumir l’acceleració del procés que vivim i adaptar-nos-hi pel que fa a les accions però també a les concepcions i la terminologia. Proposa abandonar els termes ‘independència’ i ‘dret a decidir’ –no s’hi posa per poc- i adoptar ‘república’ i ‘unilateral’.
Queda clar que estic d’acord amb la proposta de Baños i m’agrada que amb tanta determinació parli d’assumir el concepte ‘unilateral’. I m’agrada perquè és un dels conceptes que fa més por entre els partidaris de la independència. Fins i tot aquells que l’esmenten han d’afegir allò de ‘últim recurs’, com si efectivament fos un artefacte perillós que farà mal i dirà poc d’aquest moviment que ens agrada definir com a cívic, pacífic i democràtic.
Potser toca recordar que hem provat la bilateralitat fins a l’extenuació. Des de Pujol, passant per Margall i Montilla, fins al mateix Artur Mas, les propostes sorgides des del Parlament de Catalunya s’han defensat sempre des de la persistent necessitat de pactar-les: l’Estatut que no ha estat mai, el pacte fiscal que avui no solucionaria res, el referèndum que es volia constitucional, l’educada petició dels tres diputats catalans a Corts espanyoles demanant permís per escoltar la veu del poble... Fins i tot podeu llegir les propostes d’Òmnium i de l’ANC i veureu que hi apareixen sovint els termes ‘negociació’ o ‘diàleg’. No en sabem d’altra.
Paradeta informativa a la fira Vintage in Barcelona, diumenge 7 de juny
Què esperes per a venir a col·laborar-hi?
dimarts, 2 de juny del 2015
Vicent Partal: «La por de la llibertat»
L'estat espanyol ha esclatat per la xiulada contra el rei i l'himne al Camp Nou. És molt evident que amb aquesta hiperreacció el govern de Rajoy vol estendre una cortina de fum contra la denúncia persistent de la corrupció dins el PP, desviar l'atenció. Però hi ha alguna cosa més. Concretament hi ha la por per la gent, és a dir la por de la llibertat.
L'estat espanyol sempre ha tingut por dels seus habitants. I cal remarcar ací que la gran diferència entre una democràcia seriosa i consolidada i una de prima i poc consistent sol ser això: tenir por de la gent. Allà on la democràcia és com cal s'entén sens cap dubte que la llibertat naix del poble, de la gent, i que la sobirania és a les seues mans. I per aquesta raó l'estat s'adapta a la voluntat dels ciutadans i la respecta. En una democràcia forta no hi ha mai cap intangible superior al qual els ciutadans hagen d'adaptar-se, cosa que Espanya intenta fer constantment. Les llibertats, en una democràcia, són llibertats quan t'agraden, però sobretot quan et molesten.
Però això Espanya no ho entendrà mai ni ho posarà en pràctica mai. No tenen la cultura ni la tradició per a fer-ho. Espanya és d'aquells països que en compte de creure en la democràcia creu en l'estat. Per això regulen i regulen, com si regulant fins a l'infinit poguessen fer desaparèixer un problema, màgicament. Com si les lleis totes soles poguessen ofegar la voluntat dels ciutadans i destruir-la. En el fons és una manera de pensar típica dels règims totalitaris que ha quedat arrapada a la pell de la feble i trista democràcia espanyola. I és una de les coses que quan serem independents haurem d'eradicar amb més decisió, si volem tenir un país digne. Recordeu-ho sempre: les llibertats en una democràcia són llibertats quan t'agraden però sobretot quan et molesten. I per tant ens hem d'esforçar a garantir, sobretot, les que ens molestaran.
L'estat espanyol sempre ha tingut por dels seus habitants. I cal remarcar ací que la gran diferència entre una democràcia seriosa i consolidada i una de prima i poc consistent sol ser això: tenir por de la gent. Allà on la democràcia és com cal s'entén sens cap dubte que la llibertat naix del poble, de la gent, i que la sobirania és a les seues mans. I per aquesta raó l'estat s'adapta a la voluntat dels ciutadans i la respecta. En una democràcia forta no hi ha mai cap intangible superior al qual els ciutadans hagen d'adaptar-se, cosa que Espanya intenta fer constantment. Les llibertats, en una democràcia, són llibertats quan t'agraden, però sobretot quan et molesten.
Però això Espanya no ho entendrà mai ni ho posarà en pràctica mai. No tenen la cultura ni la tradició per a fer-ho. Espanya és d'aquells països que en compte de creure en la democràcia creu en l'estat. Per això regulen i regulen, com si regulant fins a l'infinit poguessen fer desaparèixer un problema, màgicament. Com si les lleis totes soles poguessen ofegar la voluntat dels ciutadans i destruir-la. En el fons és una manera de pensar típica dels règims totalitaris que ha quedat arrapada a la pell de la feble i trista democràcia espanyola. I és una de les coses que quan serem independents haurem d'eradicar amb més decisió, si volem tenir un país digne. Recordeu-ho sempre: les llibertats en una democràcia són llibertats quan t'agraden però sobretot quan et molesten. I per tant ens hem d'esforçar a garantir, sobretot, les que ens molestaran.
Font: VilaWeb.cat
Centralitzar fins a l'últim racó
La feina de sapa sorda però efectiva del PP ha aconseguit laminar una competència més de la Generalitat, com és el marc competencial de l'adopció d'infants, que es va establir el 1996 i que havia sobreviscut indemne fins i tot a l'època de plom de la majoria absoluta de José María Aznar. La maniobra legal que buida de contingut les atribucions de l'Institut Català de l'Acolliment i de l'Adopció (ICAA), reconegut pel conveni de l'Haia com a autoritat central en les adopcions internacionals al marge de l'Estat és una llei d'acció exterior ideada per atacar l'obertura de les ambaixades catalanes i que de retruc arrabassa una competència que era una autèntica estructura d'estat catalana que funcionava des de feia pràcticament dues dècades sense cap problema.Mentre Catalunya espera l'arribada del 27-S, l'Estat espanyol no desaprofita cap oportunitat per anar desmantellant l'autonomia i deixar-la en la pell i l'os institucional. Cada dia que passa es veu més clar que els catalans a l'hora de votar ja no tindran ni la possibilitat d'escollir que Catalunya mantingui la situació autonòmica actual, perquè, si no s'assoleix la independència, la ciutadania descobrirà que de l'autonomia que es pensava que tenia no en quedarà pràcticament res. Llengua, ensenyament, ofec financer, ‘Diari Oficial de la Generalitat' (DOGC), oficines a l'exterior, els Mossos... L'ofensiva per assimilar Catalunya a un simple conglomerat de províncies espanyoles ja ha deixat de ser una amenaça per convertir-se en una realitat que progressivament anirà afectant tots els nivells de la gestió quotidiana amb l'administrat. Catalunya ja no necessita un estat propi per millorar, sinó simplement per existir.
Font: elPuntAvui.cat
dilluns, 1 de juny del 2015
Vicent Partal: «I l'estat se'l van quedar ells»
En alemany en van dir 'Entnazifizierung' i després el Pentàgon es va inventar el terme 'desnazificació'. Fou una enorme campanya portada a terme a Alemanya i Àustria immediatament després de la Segona Guerra Mundial. L'objectiu, aconseguit, era apartar dels llocs de poder i influència tothom qui hagués militat al partit nacionalsocialista alemany durant el règim de Hitler. I, evidentment, prohibir qualsevol organització que tingués la més mínima relació amb el nazisme. La reconstrucció d'Alemanya es va fer, doncs, sobre bases democràtiques ben sòlides, com s'ha comprovat durant els decennis següents.
Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l'estat espanyol, una diferència que paguem ací. A l'estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme, sinó que van pactar-hi. No únicament no es va netejar l'estat, sinó que el deixaren a les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista no va ser apartat del lloc que ocupava. Els van permetre de continuar fent la seua feina. Evidentment, a l'aparell de l'estat hi va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van romandre al seu lloc, esperant que els arribàs un temps millor. I per això ara passen coses que, explicades a qualsevol país europeu, causen estupor.
Per exemple, aquesta història que us explicàvem ahir: que l'autor de la increïble nota de premsa del govern espanyol sobre la xiulada al rei al Camp Nou sigui un ex-periodista del diari Arriba, òrgan oficial de la Falange. No tan solament periodista, per cert, sinó cap de secció. Segons les metadates va ser ell. Ell ho nega, i és possible que algú agafàs una plantilla del seu ordinador, fet que n'explicaria la signatura. Però, escolteu, el problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d'un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència. Aquesta és la qüestió.
Per a actuar així, però, calia una derrota, la dels nazis. I aquesta va ser la gran diferència amb l'estat espanyol, una diferència que paguem ací. A l'estat espanyol les forces democràtiques no van poder derrotar el franquisme, sinó que van pactar-hi. No únicament no es va netejar l'estat, sinó que el deixaren a les seues mans. Cap funcionari franquista, cap militant franquista, cap militar franquista no va ser apartat del lloc que ocupava. Els van permetre de continuar fent la seua feina. Evidentment, a l'aparell de l'estat hi va entrar gent nova, demòcrates, però els feixistes van romandre al seu lloc, esperant que els arribàs un temps millor. I per això ara passen coses que, explicades a qualsevol país europeu, causen estupor.
Per exemple, aquesta història que us explicàvem ahir: que l'autor de la increïble nota de premsa del govern espanyol sobre la xiulada al rei al Camp Nou sigui un ex-periodista del diari Arriba, òrgan oficial de la Falange. No tan solament periodista, per cert, sinó cap de secció. Segons les metadates va ser ell. Ell ho nega, i és possible que algú agafàs una plantilla del seu ordinador, fet que n'explicaria la signatura. Però, escolteu, el problema no és si ell va escriure el text o no, sinó com és possible que un responsable d'un diari falangista ocupe una posició tan destacada avui al Ministeri de Presidència. Aquesta és la qüestió.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)














