dimecres, 10 de desembre del 2014

Josep Ramoneda: "La crisi del règim"

1 . L’ESGOTAMENT. En el seu sentit més ampli, es podria considerar que la Transició comença amb el pla d’estabilització del 59, i la inserció d’Espanya en el capitalisme internacional, i acaba amb l’entrada a la Unió Europea, el 1985. En el sentit més restrictiu, la Transició comença amb l’atemptat contra Carrero Blanco, el 1973, que deixa el règim sense hereu, i acaba amb l’accés del PSOE al poder. És la materialització institucional d’un canvi fet sobre una confusa avaluació de les relacions de forces -mai sabrem el valor real de l’amenaça militar- que garantia la protecció dels interessos de les elits del règim anterior, amb el rei com a garant. Si ens preguntem per què aquest règim té ara un molt seriós dèficit de legitimitat, ens hem de situar en el moment en què realment es consolida, és a dir, quan el PSOE arriba al poder amb una autoritat política i moral sense precedents.

Després dels turbulents anys de la UCD, en què la dreta no va saber trobar l’autoritat i la cohesió que li permetessin liderar el nou règim; després d’uns anys de violència, d’extrema dreta i d’extrema esquerra, en què es va produir un fet amb el qual quasi ningú comptava: que ETA seguís matant després de la dictadura; després del frustrat cop del 23-F; l’obsessió del PSOE, que acabava d’arribar al poder, va ser construir un règim que garantís l’estabilitat per sobre de tot. I era lògic i comprensible en un país on la democràcia sempre va ser efímera. Però es va traduir en un sistema de dos grans partits, PSOE i PP (l’única i veritable vertebració d’Espanya, deia Fraga Iribarne), amb un poder enorme, gairebé il·limitat, sobre tot l’aparell de l’Estat, construït a imatge i semblança de l’executiu. I així va néixer el bipartidisme rígid, que s’ha anat fent cada cop més tancat, que escup tot allò que s’acosta a les blindades muralles del sistema i expulsa els que hi van aportar la seva complicitat.

Paradeta informativa, diumenge 14 de desembre

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 14: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Hi posarem una guardiola per a recollir diners per a la Marató de TV3 i acabarem de vendre els bitllets de loteria de La Grossa que ens hagin sobrat.

Junts podem!

dimarts, 9 de desembre del 2014

L’ANC amb la Marató de TV3

Les territorials de l’ANC es mobilitzaran amb paradetes solidàries i celebrant diversos actes per a recaptar fons. Forcadell i Marfany participaran com a voluntaris en la recollida de donatius per telèfon.

L’Assemblea Nacional Catalana anima els seus socis, col•laboradors i simpatitzants a participar activament en la Marató de TV3. En un cap de setmana marcat per la solidaritat, diverses territorials de l’ANC es mobilitzaran organitzant paradetes solidàries i activitats que permetran recaptar fons per a la sensibilització, investigació i prevenció de les malalties del cor. L’ANC s’implica així en un projecte solidari de país amb un gran bagatge històric com ja ha fet en anteriors ocasions amb aquesta i d’altres iniciatives similars, la darrera, El Gran Recapte, que aquest 2014 va recollir més de 4,5 milions de quilos d’aliments per a cobrir les necessitats bàsiques de milers de persones.

La presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Carme Forcadell, i el vicepresident de l’entitat, Jaume Marfany, participaran com a voluntaris, al costat de prop de 2.500 persones, entre elles diverses personalitats polítiques, mediàtiques i culturals del país, que s’aproparan al llarg del dia a algun dels centres de recepció de trucades que la Marató disposarà al llarg del territori. El telèfon habilitat per l’organització per a rebre donacions durant la jornada serà el 905 11 50 50.


dilluns, 8 de desembre del 2014

Pere Macias i Òscar Oliver: «Merkel acabarà defensant Catalunya pel bé de les empreses alemanyes»

Pere Macias i Òscar Oliver parlen en aquesta entrevista de les oportunitats d'un estat independent en infrastructures

I si l'aeroport del Prat, amb el potencial que té, no tingués una mà lligada a l'esquena per la política aeroportuària que afavoreix Barajas? I si la Generalitat disposés dels quatre mil milions d'inversió que calen per aturar el desgavell de rodalies? Són dues preguntes que es fan el diputat de CiU al congrés espanyol Pere Macias i el director comercial d'Aeroports de Catalunya, Òscar Oliver, autors del llibre 'Infraestructures d'estat' (Pòrtic), en què analitzen els incompliments de l'estat espanyol que han aturat el desenvolupament òptim de les infrastructures a Catalunya i apunten les oportunitats que es presenten en una Catalunya independent.

- El problema amb les infrastructures va ser una de les espurnes que va encendre l'independentisme. Sembla que el govern espanyol no ho hagi advertit, que no hagi fet res per a resoldre-ho. La situació precària de rodalies ho diu tot.
- Pere Macias: Hi va haver un reflex d'això que va ser el pla de Rodalies de 4.000 milions, dels quals només s'han executat un 10%. No hi ha hagut aquesta acció. El problema de rodalies és un des que cou més, perquè afecta a més gent. No es veu capacitat de reacció, i hi ha un contrast brutal amb les rodalies de Madrid, que són les millors del món. De Barcelona, millor no en parlem. Quin és el secret? Doncs que a Madrid es va començar a invertir amb Felipe González, i molt, i s'ha mantingut la inversió. En canvi, a Catalunya no hi ha hagut cap inversió significativa. I per això hi ha problemes de falta de capacitat, de que tot és vell. És un desastre. Hi falten quatre mil milions.

- Un estat català tindrà una hipoteca important, amb una infrastructura amb tantes mancances i necessitada de tanta inversió.
- P.M: Es tracta de dedica una petita part dels 16.000 milions anuals de dèficit fiscal i ho acabes. Necessitem quatre mil milions. Una quarta part d'un any. Hauries de ser molt inútil per no resoldre-ho si tens els diners.

Núria Bosch: "L’estat autonòmic va ofegant Catalunya"

Cada dia constatem que l’actual funcionament de l’estat de les autonomies cada vegada ofega més Catalunya, i que la situació es fa cada cop més insostenible. L’estat autonòmic ja no serveix i no és útil per a la governança de Catalunya. No resol els problemes dels catalans i no els aporta més benestar. Com que això ho creu una gran part de la ciutadania catalana, aquesta ha optat per veure la transformació de Catalunya en un estat independent com l’única sortida a aquesta problemàtica. Aquests ciutadans han perdut completament l’esperança (cal dir que alguns mai l’han tinguda) que dins de l’estat espanyol es pugui trobar un encaix apropiat per a Catalunya, que reconegui la seva realitat nacional i que li proporcioni un autogovern que satisfaci plenament les demandes i necessitats dels catalans.

L’actual govern espanyol no creu en l’estat de les autonomies. Per això porta a terme una forta política recentralitzadora que en va deteriorant el funcionament. Aquesta actitud es pot veure en molts àmbits. Només cal assenyalar els recursos que ha presentat recentment el govern espanyol contra el decret de pobresa energètica de la Generalitat i la llei d’horaris comercials aprovada pel Parlament, que han suposat que el Tribunal Constitucional els suspengués. El marge del govern català per fer polítiques pròpies és cada vegada més limitat. ¿On són l’autonomia i l’autogovern?

On també es pot veure clarament que l’autonomia de què gaudeix Catalunya és molt limitada és en el camp de les finances públiques. Es va posar de manifest la setmana passada amb la presentació del projecte de pressupostos de la Generalitat per a l’any vinent. Aquests comptes mostren que el gruix dels ingressos de la Generalitat no depenen directament dels recursos fiscals que es generen al seu territori ni de la seva política tributària, que seria la situació correcta, sinó de la voluntat del govern espanyol.

Vicent Sanchis: "Espanya es descompon?"

«Espanya no sembla cap catàstrofe, al costat d’Itàlia o Albània. Per molt que la crisi hagi esventat dolors i indignacions»

Afirmen les ànimes més entusiastes i els poetes més vulgars que “Espanya es descompon”. Perquè el seu sistema de partits fa figa i perquè les seves institucions han quedat ben cucades amb mil i un casos de corrupció. Això podria semblar des de l’entusiasme de qui en vol separar-se. Però confondre realitats amb desitjos sempre és un mal negoci.

Hi ha una Espanya política que, en efecte, sembla ben tocada. Però la magnitud del trencadís és del tot incerta. Que tot sembla indicar que el Partit Popular no guanyarà les pròximes eleccions per majoria absoluta és un fet. Molt més discutible a aquestes alçades és sentenciar quin serà el partit que podria estar en condicions de governar. La incògnita és total. Perquè podria ser possible que tot acabés en un triple empat. La política és l’art d’administrar realitats. Des d’aquesta convicció, tan contrastada per la realitat, podria ser raonable un acord entre el Partit Popular i el PSOE que donés la presidència a qualsevol dels seus dos candidats i que conduís a un govern molt menys insensat que l’actual. I poca cosa més. Qui dia passa any empeny i en l’Europa i el món actuals Espanya no és cap meravella però tampoc cap catàstrofe. Sempre que contingui el seu dèficit públic i pugui anar raonablement pagant el deute que ha acumulat. Sense tant d’estat del benestar i sense tanta alegria en xampany, inversions en infraestructures delirants i subsidis eterns, Espanya podria persistir. Ni que fos també introduint alguna reforma constitucional per fer més passable l’Espanya de les autonomies als més díscols.

diumenge, 7 de desembre del 2014

Especial «Informe sobre la institució de l’indult i el seu impacte en el sistema judicial espanyol»





Segons denuncia el CCN, l’indult no és res més que una mesura de gràcia sotmesa a discrecionalitat política, és a dir, “justícia a la carta”. I és que la roda del sistema judicial espanyol comença amb la designació per part dels partits polítics de les principals figures jurídiques de l’Estat, magistrats i fiscals, condicionant i limitant així la seva labor. D’altra banda, hi ha la figura dels aforats, que a Espanya són més de 10.000. Una xifra que contrasta amb la majoria de països del nostre entorn on aquesta condició no existeix o només ho pot ser el cap d’Estat. Una altra mesura a destacar d’aquest sistema és l’amnistia fiscal, un incentiu del frau fiscal a gran escala.






Font: CCN

dissabte, 6 de desembre del 2014

Enrich Llarch: "Viabilitat econòmica d'una DUI"

Viabilitat econòmica d'una DUI (1)

Un dels escenaris polítics i econòmics amb què es pot trobar el nostre país els propers mesos és el d'una declaració d'independència sense acord amb el govern espanyol, la famosa DUI. Avaluar la viabilitat durant els primers i decisius mesos d'una Catalunya que assumeix la independència sense la col·laboració del govern espanyol, ans al contrari, amb una reacció virulenta –que no violenta- d'aquest, constitueix un exercici imprescindible per determinar, si no hi ha una alternativa acordada, el que cal fer perquè sigui viable una declaració unilateral d'independència. I un cop més, l'economia esdevindrà la pedra de toc perquè aquesta sigui una opció d'èxit.

En algunes ocasions s'ha advertit que seran els mercats els primers que faran seure en una taula de negociació l'Estat espanyol i el nou estat català perquè acordin de quina forma es repartiran el deute i es mantingui la confiança que els interessos i les amortitzacions parcials que se'n deriven seran satisfets. Aquest és un pronòstic plausible, com indiquen ja alguns advertiments sobre les conseqüències que en la qualificació del deute espanyol –i, per extensió, sobre la prima de risc- que una separació no amistosa podria comportar. També s'ha apuntat que Catalunya disposa d'un volum d'actius prou important per posar-los com a garantia d'eventuals crèdits internacionals per satisfer les necessitats financeres del nou estat en el curt termini. Entre aquests actius hi hauria els ports de Barcelona i Tarragona i l'aeroport del Prat.

Tanmateix, perquè els mecanismes descrits siguin realment operatius, calen diverses condicions. La primera és que el nou estat posi en funcionament de forma immediata i efectiva la hisenda catalana i que en un termini breu, potser tres mesos, s'asseguri que una gran part de la recaptació fiscal efectiva de Catalunya vagi a parar a les arques de la nova hisenda catalana, en comptes de l'espanyola. Si el nou estat no controla els recursos fiscals dels catalans difícilment ningú –ni mercats, ni Europa, ni el mateix govern espanyol- es preocuparà prou per forçar o acceptar una negociació d'igual a igual sobre repartiment de passius, i d'actius, és clar. Però perquè algú estigui disposat a prestar-nos diners per fer front a les primeres necessitats de líquid financer del nou estat català també necessitem dos requisits. El primer, la versemblança que podrem disposar d'aquests actius i que l'estat català està prou assentat i controla de manera efectiva el territori perquè no hi hagi cap marxa enrere. I, complementàriament, que la maquinària fiscal catalana és efectiva i que es podran retornar en un termini raonable els préstecs concedits.

Àngels Folch: "Una llista unitària? Diverses llistes sota un mateix paraigua?"

Els independentistes, en general, diria que estem d'acord que, sense independència, no és possible lluitar de debò contra la corrupció, ni contra les injustícies, ni contra la pobresa, ni contra l'atur, ni contra la manca de democràcia, ni tenir una millor justícia, ni un millor repartiment de la riquesa, ni un millor sistema sanitari, ni una millor educació, ni més treball.

Pel que fa a tota aquesta problemàtica social, sense independència estem lligats de peus i mans! Només cal repassar la quantitat de traves que constantment, ens posa el govern de l'Estat: llei de la pobresa energètica, LOMCE, dipòsits bancaris...

De ben segur que els independentistes també estem d'acord que, per assolir la independència, són imprescindibles dues coses: un mandat democràtic d'una majoria clara a favor de la independència i el reconeixement internacional.

La bondat de disposar de més d'una llista s'argumenta, sobretot, afirmant que és l'única manera d'obtenir els vots necessaris per a garantir una clara victòria de l'opció independentista fins i tot en el cas que hi hagi una altíssima participació i que, perquè això sigui possible, necessitem sumar a la causa una part del vot indecís que no el sumaríem amb una llista unitària, transversal i plural per la independència on només hi hagi com a punt important el d'iniciar el procés de secessió; que per a poder sumar aquests vots cal que al programa, a part de la proclamació de la independència, s'hi contemplin altres qüestions com la lluita contra la corrupció, la regeneració democràtica o les qüestions socials.

divendres, 5 de desembre del 2014

Mas-Colell: “Aquí no rebem res que no hàgim pagat abans”

Tot i que fa més de dos anys que la Generalitat està intervinguda i sense accés als mercats de capitals, el departament d’Economia manté els contactes amb inversors de tot el món, especialment quan Andreu Mas-Colell viatja a l’estranger. En una d’aquestes trobades, l’equip del conseller va sorprendre els inversors amb una informació paradoxal: la Generalitat està sota rescat, però Catalunya té superàvit.

Mas-Colell va presentar ahir els seus càlculs: si se suma el que ingressen els tres nivells d’administració que hi ha a Catalunya (Estat, Generalitat i corporacions locals) i es resta el que hi gasten, el resultat seria un superàvit de 2.405 milions d’euros, l’equivalent a l’1,2% del PIB català.

El Govern considera que aquestes dades demostren que a Catalunya ja no s’han de fer més retallades. “Ja no hi ha necessitat de més consolidació fiscal”, va assegurar ahir Ivan Planas, director general d’anàlisi i seguiment de les finances públiques de la Generalitat. En la seva opinió, el que hi ha actualment és un problema de repartiment entre administracions, però no de falta d’esforços dels ciutadans. “Catalunya no té un problema de solvència”, va concloure Planas.

En realitat, les dades no són exactes, ja que estan fetes a partir del pressupost de la Generalitat per al 2015, presentat dimarts, que encara no se sap si s’aprovarà i, en cas afirmatiu, si s’acabarà complint.

dijous, 4 de desembre del 2014

Jaume Marfany: "Escoltar la gent"

El procés s'accelera amb la vista posada en el mes de febrer. Primer va ser el president de la Generalitat el que va posar una fórmula –la seva fórmula-- damunt la taula.

Dissabte passat, l'ANC feia pública la seva Declaració de Cornellà i, ahir mateix, va ser el torn del líder de l'oposició, que va manifestar la seva opinió sobre el full de ruta que caldria seguir. Cap de les tres posicions és incompatible. No ho és, sobretot i per damunt de tot, pel que fa al més important i el primer punt en què cal trobar un ampli consens: el què i el per què d'aquestes eleccions avançades.

En aquest punt, després d'escoltar ahir Junqueras, hi veig més coincidències que divergències... i no només amb el discurs del president Mas, sinó també amb la resta de forces que componen l'ampli ventall de sensibilitats polítiques i socials de l'independentisme.

Tots estem d'acord que no podem dilatar-nos més en el temps, que calen eleccions i que aquestes han de ser com més aviat millor. I això vol dir a finals de febrer.

Tots estem d'acord que la independència és només una eina per construir un país nou. I que aquesta idea de país passa per instaurar des del primer moment els criteris de regeneració democràtica, de justícia social i per acabar amb qualsevol tipus de corrupció. Tots estem d'acord que els dos eixos, el nacional i el social, són indestriables.

Estem d'acord que cal un mandat democràtic, que permeti constituir un govern d'unitat que, des del primer moment, generi els espais de sobirania necessaris que demostrin els beneficis de la independència.

Quim Torra: "Però on és l’adversari?"

"Vam començar junts, hem arribat fins aquí junts i ho hem d’acabar junts. Fora de l’acord nacional no hi ha vida"

Podem situar l'escena en alguna trinxera de la primera guerra mundial. Boira, fred, obusos caient a tort i a dret, filferrades, trets de metralladora, fang, mutilats i morts -l'enterrament en la Gran Guerra era un luxe, els cossos romanien a terra de ningú fins que la línia del front es desplaçava, la qual cosa podia tardar mesos-. En aquella vida desfeta, sovint l'únic objectiu dels alts comandaments era dessagnar l'exèrcit contrari. Guanyar per extenuació. I tanmateix aquella guerra la va perdre tothom, amb milions de morts, tancada en fals, i que simplement va ser el pròleg d'una altra que acabaria d'arrasar l'esperit europeu.

Conten que en un dels atacs de la batalla de Verdú, el dia es tornà nit per la intensitat del bombardeig. En ple foc creuat, un soldat francès s'adonà que els trets venien de totes les direccions, també de la seva pròpia trinxera. S'arrossegà per terra fins a trobar el seu sergent i amb un fil de veu, desesperat, li preguntà: “Però on és l'enemic?”

Aquesta és la sensació que tinc avui mateix: però on és l'adversari?. Aquests darrers dies, sovint, al vespre, després de passejar-me pel twitter, i llegir les darreres ganivetades independentistes del dia, he de córrer als serveis a netejar-me les mans de les taques de sang. Gent que s’abraçava a la Via Catalana s’han tornat els més irreconciliables detractors i s'apressen a fer-ho saber per terra, mar i aire; els errors que uns i altres han comès són clonats immediatament pels altres i pels uns en una espiral diabòlica; els articles i comentaris favorables dels maître à penser de cada part s'exhibeixen com un trofeu, igual que la cornamenta d'un cérvol penjada damunt de la llar de foc.

Òmnium demana unitat estratègica als partits favorables a la independència

Des d’Òmnium Cultural volem expressar el nostre punt de vista en relació al moment que viu el procés sobiranista al nostre país. El nostre posicionament s’ha consensuat en la reunió de Junta Directiva Nacional i les seus territorials de l’entitat.

- Creiem del tot necessari que les forces polítiques a favor de la independència arribin a un acord. Així doncs, ens refermem en un full de ruta que passi per la unitat estratègica de partits i de la societat civil i que tingui per objectiu les urnes i la independència. Per la il•lusió que hem posat en el procés que ens ha dut fins aquí estem convençuts que assolir aquest acord és possible.

- L’acord pot prendre diverses fórmules. Creiem que cal celebrar eleccions de caràcter plebiscitari per així, en cas que guanyi l’opció independentista, transmetre un missatge a Espanya i a Europa clar i inequívoc.

- Des d’Òmnium mantenim la voluntat de continuar fent de pont entre les diverses sensibilitats polítiques i socials del sobiranisme. És per això que ens posem a disposició dels representants de partits polítics i de la societat civil per aconseguir aquest acord indispensable.

- Des d’Òmnium, intensificarem el treball per tal d’eixamplar la base social a favor de la independència, sobretot entre aquells sectors menys mobilitzats o indecisos.

- Finalment, l’entitat agraeix la tasca duta a terme pels milers de voluntaris que han treballat en la campanya “Ara és l’hora” (impulsada conjuntament per Òmnium i l'ANC).

dimecres, 3 de desembre del 2014

Dídac Boza: «Ara és l'hora de la síntesi»

«Mas i Junqueras poden trobar un punt mig. Hi ha condicions objectives per aprofitar dos lideratges que es complementen»

El país és molt donat a caure fàcilment en un cert nerviosisme derrotista, molt tendent al “ai, ai, ai, que no ens en sortirem!”. Tothom voldria una via de sortida fàcil en un context social i polític que són extraordinàriament difícils. Ahir al vespre, en acabar la conferència d'Oriol Junqueras, corrien per les xarxes socials veus que mostraven decepció perquè no van escoltar en boca del líder d'Esquerra Republicana un sí a la llista unitària que va proposar la setmana passada el president Mas. No era gaire esperable. Però ara arriba el moment de la negociació i tot és obert. El pessimisme precipitat i algunes anàlisis simplistes que ho redueixen tot als respectius egoismes electorals són de ben poca utilitat.

Oriol Junqueras va exhibir ahir tota la seva lucidesa didàctica per posar el focus del debat en el concepte de la inclusió. No és un tema menor. Que el projecte de la independència sigui un èxit depèn, en molta mesura, de la capacitat d'incloure el màxim de ciutadans, amb totes les possibles càrregues de la raó que tingui cadascú per apostar per la llibertat del país . I les raons poden ser tant diverses –les socials i les polítiques- com indestriables. El discurs de Junqueras va ser extraordinàriament precís en la descripció dels motius socials que avalen la construcció d'un país nou, com ho va ser la conferència d'Artur Mas amb el relat d'una relació política amb Espanya que està, objectivament, esgotada i amb el dibuix d'un camí cap a la plena sobirania.

El sis punts del full de ruta de Junqueras cap a la independència

Us resumim la proposta del president d'ERC des de les plebiscitàries fins a la ratificació de la constitució catalana

El president d'ERC ha presentat la seva proposta de full de ruta cap a la independència, una setmana després de la presentació de la proposta d'Artur Mas. Junqueras proposa llistes separades per a unes eleccions plebiscitàries que vol que siguin tan aviat com sigui possible. Assenyala uns quants elements que haurien de donar un caràcter unitari a aquestes llistes separades. I tot seguit esbossa un full de ruta cap a la independència que menaria un govern de concentració. Us resumim tot seguit els punts principals de la proposta.

1. Eleccions amb candidatures separades

Junqueras pensa que amb candidatures separades es podria assolir 'una unitat més àmplia, que és inclusiva perquè no deixa ningú fora i convida tothom a participar-hi'. Però apunta cinc punts de trobada que tindrien aquestes llistes separades:

–Que les diverses candidatures comparteixin almenys una part del nom: 'Per exemple —ha dit—, Candidatura per la independència dels d'aquí; Candidatura per la independència dels altres… I que hi hagi una especificació, perquè molta gent la necessita en el terreny econòmic, social, etc.'

–Que hi hagi un punt destacat del programa en comú que sigui l'assoliment de la independència.

–Que es faci algun acte conjunt entre aquells que comparteixen aquest punt del programa. Per exemple, la campanya 'Ara és l'hora' podria ser vigent fins a les eleccions i podria servir de paraigua per a aplegar el nom de les candidatures i encapçalar aquest acte conjunt.

–Que totes les candidatures es comprometin a incloure un percentatge de persones independents, destacades en àmbits de la societat i que actuïn de corretja de transmissió entre les candidatures i les sensibilitats plurals. Que siguin garants dels objectius compartits.

–I que, en acabat, es configuri un govern de concentració, de la màxima unitat possible.

dimarts, 2 de desembre del 2014

Xerrada "L'ANC i el futur" el 9 de desembre



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Víctor Alexandre: "La querella dictatorial"

"Fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas"

La querella presentada per la Fiscalia espanyola contra el president Mas conté, si més no, tres elements que la fan necessària per al govern de l’Estat malgrat el descrèdit internacional que li suposa. El primer element consisteix a donar carnassa a la fera nacionalista espanyola, que treu foc pels queixals per la humiliació soferta el 9-N amb la insubmissió de Catalunya. Mai no els n’havia caigut al damunt una de tan grossa. I, per acabar-ho d’adobar, ho ha vist tot el món.

El segon element té a veure amb la necessitat del govern espanyol de transmetre una imatge de control de la situació i de justificar la passivitat de Mariano Rajoy amb la idea que el tema català no és polític, és jurídic. És a dir, que ell ni vol ni pot dialogar sobre coses il·legals. Encara que la legalitat espanyola, com és el cas, sigui antidemocràtica, caldria afegir.

I el tercer element rau en la necessitat de reduir el Procés a una sola persona tot convertint-lo, encara que no tinguin res a veure, en la versió catalana del Pla Ibarretxe. Ibarretxe va anar a Madrid a explicar-se, però se li van riure a la cara, el van ficar dintre d’un cotxe, el van acompanyar a l’aeroport, el van pujar a un avió de retorn al País Basc i, sense deixar de riure, se’n va anar cap a casa fregant-se les mans i dient: ‘Morta la cuca, mort el verí’. Amb Artur Mas volien fer el mateix, però no se’n van sortir. Mas no va caure en el parany, i les feres, malgrat que ja salivaven, no el van poder devorar. Ara, per tant, ho intenten per una altra via i fan mans i mànigues per convertir el procés català en el Pla Mas. Estan convençuts que, si ho aconsegueixen, n’hi haurà prou d’inhabilitar el president de Catalunya –o d’emmanillar-lo, jurídicament parlant–, per esberlar el moviment i guanyar temps.