El terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.
