dilluns, 30 de novembre del 2015

Víctor Alexandre: «La covarda suspensió de l'Autonomia de Catalunya»

El terme 'Autonomia', en l'àmbit polític, és un eufemisme de subordinació, de dependència. La prova és que els pobles veritablement autònoms mai no es defineixen si mateixos com a 'autonòmics'. Es defineixen com a 'Estat'. Estat independent. El regim autonòmic espanyol, per tant, no és res més que una pura i simple descentralització administrativa que pot ser eliminada sempre que a l'Estat li vingui de gust. Per entendre'ns, l'autonomia és una mera distinció que l'Estat espanyol fa als territoris bon minyons que responen "sí, senyor amo" cada cop que Madrid els ordena alguna cosa. És, per dir-ho ras i curt, un certificat de bona conducta que els pot ser arrabassat tan bon punt gosin pensar per si mateixos i qüestionar l'autoritat de la llotja del Bernabéu, que és el punt de confluència de tota l'oligarquia nacionalista espanyola i de tots els poders de l'Estat.

Però Catalunya, que és una nació que pensa per si mateixa, ha iniciat un procés per treure's del damunt el jou espanyol i esdevenir un poble lliure com puguin ser-ho Suïssa, Dinamarca o Suècia, i la llotja del Bernabéu ha enfollit. En part és comprensible, perquè l'espoliació de Catalunya constitueix un dels pilars bàsics i més substanciosos de l'Estat. Però hi ha també l'element supremacista, és a dir, el rebuig visceral a la diferència, la inferiorització del diferent, la criminalització del qui no està disposat a renegar de si mateix per sotmetre's a cap supremacia identitària. I aquest és el punt on ens trobem i que es resumeix en poques paraules: hi ha un poble que vol ser amo de la seva vida i hi ha un Estat que li diu que l'amo de la seva vida és ell. A partir d'aquí s'engeguen dos mecanismes antagònics que forçosament comporten un conflicte polític que només pot acabar amb el sotmetiment i la residualització de Catalunya o amb la seva llibertat. I atès que la primera opció és un suïcidi, la segona esdevé una necessitat.

Marc Bataller: «Keep calm»

Avui és un d'aquests dies en què cal demanar tranquil·litat i que la gent, abans de dir res, s'ho pensi tres segons o tres minuts. Que respiri profundament si ho necessita. Però, sobretot, que no perdi les esperances ni punxi la pilota. El procés no està mort després de les votacions d'ahir de la CUP. L'acord sembla més lluny, cert, però tampoc és una quimera. Ara no hem de perdre els nervis. S'ha de continuar confiant en la cintura de les formacions independentistes, que l'últim que volen és decebre la ciutadania. I si finalment s'han de convocar eleccions, al març caldrà tornar a les urnes amb el cap ben alt i dir que potser s'ha perdut una batalla però no la guerra. El procés és fort i no hi ha marxa enrere.


Núria Bosch: «Suspensió de l’autonomia financera»

La Generalitat està actualment gairebé sense autonomia financera, després de la seva suspensió de facto per les mesures preses pel govern espanyol. La situació és greu. Això ha estat possible perquè la major part dels ingressos de la Generalitat depenen d’una manera o altra de la voluntat del govern estatal.

¿D’on provenen aquests recursos que ens han de transferir des de Madrid? On s’originen? Doncs òbviament s’originen a Catalunya i provenen dels impostos que paguem els catalans. No ens donen res que prèviament no hàgim pagat. Una part important tenen l’origen en els recursos generats a Catalunya pels grans impostos: el 50% de l’IRPF, el 50% de l’IVA i el 58% dels impostos sobre consums específics van a parar a la Generalitat. Aquests recursos sols ja representen el 63% dels seus ingressos no financers d’acord amb el pressupost del 2015. Ara bé, com que qui gestiona aquests tributs és el govern espanyol a través de l’Agència Estatal d’Administració Tributària, és aquest qui li ha de transferir els recursos mitjançant un sistema de bestretes que s’atorguen amb periodicitat mensual.

Una altra part, el 22% dels ingressos no financers de la Generalitat, es donen en forma de subvencions. Així doncs, el 85% (63% més 22%) dels recursos no financers del govern català han de ser transferits per l’Estat. Per tant, la dependència financera de la Generalitat respecte a l’Estat és total.

A més a més, com que els recursos de què disposa la Generalitat són insuficients per fer front a totes les seves necessitats de despesa, s’ha d’endeutar. Aquest és un problema general de totes les autonomies perquè el seu sistema de finançament està mal dissenyat i pateix moltes deficiències. El crèdit els hi dóna l’Estat a través del denominat FLA (fons de liquiditat autonòmic), ja que no poden accedir als mercats financers per falta d’ingressos propis, que és el que els donaria solvència.

diumenge, 29 de novembre del 2015

Suso del Toro: «L’Espanya dissenyada: la ‘Retransició’»

La Transició va ser una operació d’estat, organitzada conjuntament amb els EUA, per evitar que la societat decidís lliurement i per fer que el poder seguís sota control. Llavors es va fer amb acords als despatxos i amb la pistola de l’exèrcit sobre la taula; els partits, un cop legalitzats, van signar el que els van oferir. Ara està en curs una altra operació semblant, però les pistoles i els tancs d’ahir són avui els mitjans de comunicació.

Primer es va sondejar la possibilitat d’un govern de coalició dels “dos grans partits”. La resposta a això va ser, després que s’apartés Zapatero, que Felipe González reprengués el control i la tutela per forjar l’acord. Era una resposta a la defensiva i tan evident que no va tenir gaire recorregut; la població no s’ho empassaria, encara que sempre serà una possibilitat a tenir en compte. Els amos del casino van fer el següent pas: calia deixar que s’incorporessin al joc polític un parell de convidats. Brisca, tuti o mus, el que compta és conservar la propietat i el control del joc. És una operació profunda que demana delicadesa, canviar els jugadors en una partida que fa dècades que es juga. Per fer-ho fa falta prestidigitació: a la vista del públic però sense que es vegi.

Es tracta de conservar els consensos que hi havia sota els pactes de la Transició reformant alguna llei que afecta el sistema electoral i algun article de la Constitució. Pel que fa a aquest procés català que ho està qüestionant tot, la posició és clara: ni aigua i que s’asfixiïn allà dins. La relació de pedaços legals ja està redactada en aquests moments, no hi haurà un Snowden que ens els filtri, i aquests pactes els firmaran en el seu moment els jugadors als quals es permet remenar les cartes a la taula.

Jofre Llombart: «Fuga d'empreses madrilenyes pel procés independentista de la Comunitat de Madrid»

Sona estrany, oi? Perquè és fals: a Madrid no hi ha cap procés independentista. Però sí tenen fuga d'empreses. I molta més que a Catalunya on sí que hi ha aquest procés. Entre el 2011 i el 2014 (els pitjors anys de la crisi i els de creixement del procés) van marxar de Catalunya 2.650 empreses. Però és que de Madrid en van marxar 4.102, temeroses, m'imagino, de la deriva independentista propiciada per la rupturista Esperanza Aguirre, que era qui governava durant aquest període. Només el 2014 (l'any del 9N), 987 empreses establertes a Catalunya van canviar de seu fiscal. Però van fer el mateix 1.388 companyies amb seu fins aleshores a Madrid. Amb una diferència: aquestes 987 empreses representaven un 0,38% de les empreses catalanes mentre que les 1.388 de Madrid representaven el 0,6%, és a dir, quasi el doble.

Davant d'això algú pot pensar que són dades que acaben el 2014 i que ha estat aquest 2015 (amb el trascendental 27S pel mig) quan s'ha notat aquesta hipotètica fuga d'empreses. Bé doncs, per positivar les xifres i no parlar només dels que se'n van, entre gener i setembre s'han creat 14.000 societats mercantils, un 5% més que del gener al setembre del 2014. Més dades: la inversió d'empreses estrangeres a Catalunya durant els sis primers mesos de l'any ha estat de quasi 2.000 milions d'euros, és a dir, el triple que durant el mateix període de l'any passat. És més: de cada quatre euros que s'han invertit a l'Estat espanyol, un ha anat a parar a Catalunya i els altres tres se'ls han repartit la resta dels territoris.

De Catalunya en marxen empreses, sí. I també n'arriben. Fent sumes i restes, el saldo és positiu: Catalunya és capaç d'atraure més empreses que no pas en perd. Si es compara el moviment d'empreses entre Catalunya i les altres comunitats autònomes, Catalunya sempre en surt guanyadora. Excepte en un cas: amb Madrid, sí. Però cal fer un parell d'aclariments bàsics. El primer és força conegut; les facilitats fiscals que Madrid pot oferir a les empreses i que s'assemblen bastant més a una barra lliure que a les limitacions que pot oferir una Generalitat que amb prou feines pot pagar a les seves farmàcies. És en aquest context on s'expliquen casos com el de Derby Hotels, que en cap cas ha citat el procés com a motiu per traslladar la seu fiscal de Catalunya a Madrid.

divendres, 27 de novembre del 2015

David Marin Rubio: «Placebo»

El conflicte polític entre Espanya i Catalunya és de difícil solució perquè els primers ho veuen com un problema d'anatomia i els segons com un conflicte de parella. A Espanya creuen que és un disbarat que el pàncrees prengui la decisió de voler separar-se de la resta del cos i anar-se'n a un apartament de lloguer, mentre que a Catalunya molt pocs entenen, llevat d'alguns casos de masoquisme mòrbid, que una dona maltractada hagi de quedar-se per la força en una relació en la qual fa temps que la llei, el poder i un sistema metabòlic abusiu van substituir, si és que mai va existir, l'amor. Amb aquestes visions tan diferents del conflicte, és impossible que se solucioni de manera consensuada.

Vist des de Catalunya, i sospito que des de molts altres racons del món, la clau és el reconeixement de l'altra. I mentre Espanya no reconegui la societat catalana com una realitat pròpia, tan real com ho és la societat espanyola, no hi haurà solució pactada. Ningú no dialoga amb el seu pàncrees, de la mateixa manera que Rajoy no negocia mai sobre sobirania. En tot cas, si el pàncrees insisteix a demanar el divorci, Rajoy hi enviarà anticossos i un munt de fiscals i d'interventors econòmics a veure si atura la infecció. Malgrat el risc evident de col·lapsar tot el sistema limfàtic i democràtic espanyol, cal reconèixer a Rajoy, almenys, una certa coherència mèdica.

Tot al contrari que els que encara basteixen el federalisme com a teràpia per al conflicte. Si fossin realment federalistes, reconeixerien primer el dret de l'altra part no només a existir amb entitat pròpia, sinó a poder decidir lliurement quin serà el seu futur, agradi o no aquesta decisió. Però el suposat federalisme del PSOE, i encara més el de Cs, no es mou de la visió d'un Estat d'anatomia indivisible en el qual algunes vísceres han de ser reordenades per tal de redreçar el sistema, retornar a una situació de salut i poder continuar alimentant la resta del cos: la senyora vol divorciar-se, però ja li passarà amb una mica de placebo.


Pere Torres: «Per què diuen que les empreses fugen de Catalunya?»

Començo a estar tip de la cantarella que les empreses marxen de Catalunya i que les inversions s’aturen. Tot per culpa, evidentment, del sobiranisme. Des del 2012 que es va repetint sense que les dades ho acompanyin, però és lògic que hi insisteixin: els rumors fan molta feina quan es pretén introduir una idea, sobretot si és falsa.

¿S’ha observat aquests últims anys una disminució de la inversió estrangerai de l’interès dels inversors per Catalunya? En absolut. ¿S’ha detectat una fugida d’empreses superior a l’habitual abans de l’eclosió sobiranista? Tampoc.

¿No s’ha produït cap canvi, doncs? Sí, algun n’hi ha hagut. Hem patit, per exemple, que destacats membres del govern central insinuïn a inversors que els aniria millor instal·lant-se fora de Catalunya. Hem rebut travetes de cert personal d’ambaixades i d’oficines de l’ICEX a la nostra tasca de suport a les empreses catalanes que s’internacionalitzen i de captació d’inversions (també cal dir que n’hi ha molts que actuen amb professionalitat i responsabilitat i cooperen de manera correcta i cordial). I ens consten moltes gestions diplomàtiques perquè representants econòmics d’altres governs no ens rebin. En definitiva, les dificultats que hagi pogut tenir el rol públic de suport a la internacionalització de l’economia catalana no han vingut ni d’un procés democràtic exemplar ni dels recels d’empresaris o governs estrangers; procedeixen de l’hostilitat dissimulada però activa del govern espanyol.

Tot això s’ha contrarestat gràcies a la tasca de la gent que treballa per a les oficines exteriors de comerç i inversions de la Generalitat, a l’ànim i la gosadia de les nostres empreses -sobretot, petites i mitjanes-, al suport de molts catalans ben posicionats arreu del món i a la simpatia de bona part dels que han rebut pressions inapropiades.

dijous, 26 de novembre del 2015

Carles Ribera: «La Catalunya autònoma és morta»

Aquesta operació de xantatge prepotent i barroer del fons de liquiditat autonòmica (FLA) i la maniobra sostinguda d'ofegament econòmic contra la ciutadania catalana és la prova definitiva que la Catalunya autònoma és morta. Morta i a punt de rebre sepultura en la fossa comuna de la història.

La intervenció dels comptes, que són el nervi de qualsevol acció pública, és el desmantellament sense contemplacions d'un règim d'autogovern que aquest país ha tingut durant trenta-cinc anys i que, avui, amb tota la cruesa s'està comprovant que formava part del gran engany sobre el qual es va apuntalar la transiciógattopardiana espanyola d'aparentar canviar-ho tot perquè tot continués igual. Es va fer creure (i molts s'ho van creure, incauts o resignats) que Catalunya tenia autogovern quan en realitat únicament disposava d'una delegació de funcions depenent de la concessió d'una gràcia discrecional de Madrid. Avui l'ordeno y mando ha deixat les finances de l'executiu català a la intempèrie. Fins i tot la fórmula magistral del cafè per a tothom va ser una mentida. Engiponada per diluir el fet diferencial, s'ha vist que, si cal retirar el cafè només a un, la resta, españoles todos, continua a la seva.

En resum: durant tres dècades i mitja, mentre Catalunya s'ha comportat disciplinadament com una regió, se li ha deixat fer veure que era una nació. Ara que vol actuar com un país, se l'amorra com una colònia.

L'autonomia és morta i hi ha dues vies de futur. La fàcil, esdevenir un racó espanyol maltractat fiscalment, finançat de manera insuficient i agredit lingüísticament i culturalment per un nacionalisme supremacista. La desitjable, accelerar el full de ruta, amb serenitat però amb determinació, per aconseguir que els catalans puguin viure com a ciutadans de primera en un estat de primera i no pas reclosos en un estat presó. La solució continua a les urnes i al Parlament, sempre que es combini la força suficient amb la capacitat d'entesa necessària. Només aspirant a tot s'evitarà acabar en el no-res.


dimecres, 25 de novembre del 2015

Vicenç Villatoro: «No conec cap independentista que ho hagi deixat de ser»

En els últims quatre anys un nombre molt gran de ciutadans de Catalunya, fins a arribar potser a la majoria, s’han convençut que Espanya no és ni serà l’estat que els catalans necessiten per defensar els seus interessos, el seu benestar i la seva identitat. La major part d’aquests ciutadans creien fins fa un temps que Espanya no era aquest estat, en aquell moment, però que ho podia arribar a ser, després d’algunes reformes profundes. Ara s’han convençut que no ho serà perquè no ho vol ser. Doncs bé, d’aquests ciutadans no en conec ni un que s’ho hagi repensat. Que fa sis mesos cregués que la independència era una necessitat o una solució i que ho hagi deixat de creure. Entre altres coses perquè en aquest període el govern espanyol ha actuat més aviat per convèncer que no vol ser l’estat dels catalans que no pas per convèncer que ho podria arribar a ser. Per tant, avui conec independentistes desinflats, decebuts, emprenyats, crítics... Que no veuen clar el que s’està fent o que estan molestos amb alguns dels actors del procés. Però que continuen sent en tot cas independentistes. Latents. I la immensa majoria, disposats a tornar a ser actius tan aviat com vegin un horitzó abastable.

Font: ara.cat

Empar Moliner: «Marxar corrents»

Xavier Domènech, el candidat d’En Comú Podem, li va dir al Bassas aquestes paraules, quan ell li va preguntar què havia votat el 9-N: “No vaig votar per un tema administratiu. Hauria votat sí-sí. No sóc independentista però crec que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà”.

No intentem endevinar la causa administrativa -potser tenia el carnet caducat- i diguem-li que no ser independentista, com ell, és la cosa més normal del món, de la mateixa manera que el que és normal és no ser feminista, no ser gay friendly, no ser animalista, no ser partidari del quilòmetre zero. Quan hem de reivindicar la independència, el feminisme, el gayfriendlyisme, l’animalisme o el quilometrisme zero, vol dir que les coses no són normals. En un planeta on no torturessin el Toro de la Vega no caldria que hi hagués animalistes, i n’hi hauria prou amb els amants dels animals. En un planeta on l’Estat Islàmic no violés nenes ni tragués sang a les velles per als seus soldats, no caldria ser feminista, només caldria estar orgullosa de tenir mugrons (dos). I en un estat independent, esclar, no caldria que hi hagués independentistes, perquè seria tan absurd com declarar-se vegetarià sent un conill. No ser independentista, doncs, però creure que Catalunya ha de ser reconeguda com a subjecte plenament sobirà és el que ens passa a la majoria. I ara, a més a més, ho trobem urgentíssim. Estem intervinguts. Hi ha una mena de Charles Montgomery Burns, l’amo de la central nuclear de Springfield, que en tant que ministre d’Hisenda d’Espanya ens diu que només ens tornarà l’escarransida part de la pasta que li enviem si li demostrem que no la gastem en “qüestions identitàries”. Com? No només no respecta el criteri dels representants de la majoria de catalans, sinó que fa veure que és almoina. Em fa pagar quatre drons per al seu exèrcit a preu d’or i em vigilarà les fotocòpies que faci a Catalunya Ràdio per si de cas són d’una estelada. Sí, Domènech, hem de marxar com més aviat millor.

Font: ara.cat

Jaume Marfany: «Si us plau, sentit d'Estat»

Sabíem que passaria. Sabíem que el primer atac contundent de l'Estat espanyol contra el procés d'independència es produiria a través de les finances de la Generalitat. Les "condicions especials" que el govern de l'Estat imposa per prestar diners del fons de liquidat autonòmic (FLA) suposen, tal com ja s'ha manifestat des de diversos àmbits polítics i econòmics, una intervenció en tota línia de les finances de la Generalitat.

Per si no n'hi havia prou, el ministre Montoro hi ha posat encara més condicions: la Generalitat no rebrà els diners de l'FLA fins que no "compleixi" les noves condicions imposades divendres passat des del Consell de ministres espanyol.

Fins aquí res que no poguéssim esperar. Ara bé, aquest cop tan dur per a l'escassa autonomia catalana ens agafa encara sense govern. Mentre l'Estat espanyol actua tal com era de preveure, als catalans ens agafa en una, cada vegada més preocupant, situació d'inestabilitat política. Una inestabilitat que genera incertesa, dubtes i inseguretat, no només en àmbits polítics, sinó també en els econòmics i, sobretot, entre la pròpia societat civil.

L'Estat espanyol, tal com li pertoca, actua amb un clar "sentit d'Estat". La raó d'Estat és un aspecte primordial per a tots els partits polític espanyols. Ho han demostrat en moltes ocasions, la darrera, quan els líders del PSOE, C's i Podemos van ser cridats a la Moncloa per tractar del "perill" que representa la independència de Catalunya. Tots, absolutament tots, s'hi van presentar perquè l'Estat està per damunt dels partits.

dimarts, 24 de novembre del 2015

Tian Riba: «La rectificació»

La cosa va així. Catalunya, els ciutadans, tenim un dèficit fiscal crònic. És a dir, paguem més impostos que el que rebem en forma de serveis. Quan va arribar la crisi i Brussel·les va ordenar limitar l'endeutament de les administracions, el govern espanyol el va centrifugar. És a dir, va obligar a retallar despeses a les comunitats, les que paguen l'estat del benestar, i Madrid es va quedar la major part de la capacitat d'endeutament. Total, que la Generalitat, mal finançada, va deixar de tenir accés als mercats per demanar diners. I aleshores, tot i que amb els impostos dels seus administrats la Generalitat –insisteixo: qui paga escoles i hospitals– no ho necessitaria, el govern espanyol va dir que ja ens deixava... els nostres propis diners. Ens els deixava. Perquè se'ls hi han de tornar. I la major part amb interessos. I va dir que ens els deixava, amb un instrument que es va dir FLA, sempre que es destinessin a partides finalistes. Però ara, a més, el govern espanyol ha decidit que la Generalitat i només la Generalitat haurà d'informar mensualment de totes les seves despeses, siguin amb el FLA o no. O sigui, que la Generalitat ja estava intervinguda, però ara estem davant d'una suspensió de facto de l'autonomia. Sense pietat. Un escàndol que vergonyosament justifiquen el PSC o Catalunya Sí que es Pot. És clar. No ens hem portat bé. I, a sobre, els instal·lats, la generació que ha viscut millor que cap altra, a costa dels seus fills –o, millor dit, dels fills dels altres– ara demanen una rectificació. I qui carai se suposa que ha de rectificar? Dos milions de votants? Les classes mitjanes i populars fartes de ser espremudes com una mamella i que a sobre els diguin insolidàries? Els qui han volgut canviar l'statu quo perquè, és clar, els han enredat des de TV3? Aquests han de rectificar? Doncs em sembla que, per moltes ganes de revenja, el seu món de superioritat moral i intel·lectual ja no existeix.


Marta Rojals: «Tu no ets res»

Per tal de fer-nos entendre, els ‘indepes’ hem comparat fins a l’extenuació la relació Catalunya-Espanya amb un matrimoni fallit, que ja només se sustenta en termes de domini i abús diguem-ne patriarcal. Podríem ser més moderns i referir-nos a una parella, però el detall dels papers és important: en cas de separació, no n’hi ha prou que una faci un cop de porta i s’endugui les maletes: hi ha un contracte pel mig que cal invalidar, molta paperassa per signar i, total, que pot passar que el cònjuge que no s’hi avé no vulgui comparèixer mai a la cita amb l’advocat. Però com que som moderns, ara sí, tots entenem que el fet que un hom no vulgui el divorci no és cap raó per a evitar-lo. Més o menys és això, repetit cent milions de vegades.

Un símil tan senzill, que simplement va de drets entre iguals, als ‘indepes’ ens costa d’entendre que no s’entengui. I ara que ens han suspès l’autonomia, com que ens considerem iguals amb qui ens l’ha suspesa, ens veiem metafòricament lligades en una cadira, amb la cara plena de mans i el salari segrestat per qui repeteix que és pel nostre bé i que ens estima tant, però que hem de ser bones xiquetes. Que ens comportem, que no fem més el ridícul, que mira aquell senyor que t’està mirant, què pensarà, de tu. Màrius Carol ens ho advertia ahir, en una tertúlia, amb un argument nou: ‘Els atemptats situen la seguretat davant el gihadisme com una prioritat, és impossible trobar suports en aquests moments.’ Estigueu-vos a casa, no ens maregeu més amb les vostres criaturades insignificants.

L’unionisme és paternal, no ens sorprèn pas i no cal anar-li amb comparacions igualitàries: sempre serem menors d’edat, eterns tutelables. No n’esperem cap comprensió tampoc ara, quan ens trobem lligades a la cadira, amb dues voltes de corda als canells, buscant mirades còmplices entre els passavolants. Perquè les busquem, desesperadament, i goita, potser ara que no ens podem ni bellugar, que estem desposseïdes del control de la nostra autonomia, trobarem els ulls dels qui es volien mantenir al marge del conflicte, en coses de parelles no ens hi hem de ficar. Perquè, diuen, entre ells hi haurà còmplices, que de fet ja hi són, més a prop que lluny, però que hem de ser bones xiquetes… Perquè es tracta de sumar, i per a sumar hem de plaure, perquè si no, qui serà que ens voldrà estimar?

dilluns, 23 de novembre del 2015

Oriol Junqueras: «Un gran acord no només és necessari, és imprescindible»

Dies de fressa i soroll, de dubtes i incerteses, de nervis i especulacions com els que vivim no ens haurien de fer oblidar que hem guanyat i que allò que ara toca és defensar la victòria a les urnes i la seva legitimitat. El somriure que hem d'exhibir és el dels que se saben guanyadors, el dels que saben que hem fet el primer pas, un d'imprescindible, el que obre la porta de bat a bat a construir la República Catalana.

A mi, com a qualsevol ciutadà, m'agradaria ja disposar del govern de transició cap a la República Catalana funcionant a ple rendiment, d'un govern que transformi en accions reals el pla de xoc social acordat. D'un govern al servei de tots, plenament operatiu, i ferm en la voluntat d'obrir el procés constituent que ens permeti negociar amb el govern espanyol la independència i culminar una legislatura de 18 mesos amb un referèndum constitucional. Estem en un atzucac, cert. Però tinc el convenciment que aquest govern hi serà. I hi serà perquè és necessari que hi sigui. Però per fer tot el que hem de fer cal anar més enllà. No és suficient només votar la investidura, cal garantir un acord que garanteixi que al Parlament hi haurà una majoria estable lleial al govern de Catalunya. Això és necessari per a qualsevol govern, i en el nostre cas encara més, perquè necessitem ser forts davant un Estat en què els dos grans partits, PP i PSOE, més Ciutadans, s'han conjurat per impedir que la voluntat de la ciutadania catalana pugui reeixir. Faran tot el que està a les seves mans per recentralitzar l'Estat i per lligar Catalunya de peus i mans a l'arbitri del govern espanyol.

És en aquesta fase que estem. Tenim el mandat democràtic. I el tenim malgrat que ens han impedit votar tal i com ens agradaria: en un referèndum amb tots els ets i uts. El mandat democràtic existeix malgrat la campanya de la por desfermada pel govern espanyol i els aparells de l'Estat, malgrat les amenaces de la gran banca a expenses d'un govern que no ens estima i que ens ho demostra cada dia prenent decisions que perjudiquen tots i cadascun dels ciutadans d'aquest país, parlin la llengua que parlin i hagin nascut on hagin nascut. El mandat democràtic hi és malgrat que ens han volgut intimidar amb l'exèrcit, malgrat l'allau de declaracions que la diplomàcia espanyola va arrencar (a saber a quin preu) durant la campanya electoral de mandataris europeus. El mandat hi és sobreposant-nos a una campanya barroera en què ha intervingut l'Estat, sense manies ni reserves, per condicionar el vot dels més febles, dels jubilats, dels aturats, dels immigrants o torpedinant el vot exterior. I tot i així, les urnes han parlat alt i clar a favor que el futur de Catalunya el decideixin els catalans. És evident que tenim molts motius per somriure i per estar molt orgullosos de tot el que estem fent i de com ho estem fent.

Xerrada «Resolem dubtes i parlem de pensions» el 26 de novembre


Vicent Partal: «No és el finançament, és la democràcia»

Quan els ciutadans voten per tenir un govern, amb el seu vot decideixen que aquest govern tinga unes característiques determinades. Això passa en totes les eleccions democràtiques del món. Ningú no vota un president, un batlle o uns diputats perquè apliquen de manera mecànica un pressupost, i encara menys perquè es limiten a fer de gestors. Els votes perquè tenen unes idees que a tu et semblen interessants o millors que no les dels altres i que vols que les apliquen en la gestió del dia a dia.

La política es fa sobretot amb els pressuposts: dediques més diners a això que a allò, prioritzes aquest aspecte sobre aquell altre, poses l’èmfasi en tal projecte i no en tal altre. Sense pressupost no hi ha política. Sense poder de decisió no hi ha govern. Els ciutadans votem un govern perquè, amb el pressupost, millore la nostra vida en la línia que creguem oportuna.

En qualsevol país democràtic del món, en qualsevol, aquesta és la regla d’or de la política. Els valors, les idees, els projectes, queden reflectits en el pressupost. Un pressupost és un esborrany del futur que vas votar i llegir-lo és desxifrar la veritat, o la mentida, d’un projecte polític. Sense pressupost, simplement, no hi ha política.

Per això el govern espanyol ha travessat una línia molt gruixuda i greu quan ha decidit que la Generalitat de Catalunya no podrà decidir què fa amb els diners del FLA. Molta gent ha denunciat que la mesura, de fet, posa fi a l’autonomia, però la cosa és molt pitjor que això, perquè la decisió del govern espanyol invalida de fet la democràcia a Catalunya.

Mirem-ho d’aquesta manera: els ciutadans el 27-S voten un govern i una majoria parlamentària perquè volen que s’aplique un programa que porta a la independència, i la reacció de l’estat és intervenir els comptes públics per evitar que el govern faça servir els diners que li corresponen en la línia que els ciutadans li han demanat. Per a les coses que els ciutadans li han reclamat que faça. De què serveix, doncs, votar?

Xerrada taller: «Reinicia Catalunya – Procés Constituent – Primers passos» el 25 de novembre

El dimecres 25 de novembre, a les set del vespre (19 h), a l’Espai 210 (Padilla, 210),  l’entitat Reinicia Catalunya ens explicarà el seu projecte de convenció constitucional i com enfoca les diferents fases del procés constituent. Reinicia Catalunya és una entitat impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural, Súmate, El País que Volem i Parlament Ciutadà, entre d’altres.

Tot seguit, farem un primer debat en grups sobre el procés constituent, per fer-nos una idea de quins àmbits ens són més interessants per tractar, i passarem a posar en comú les conclusions.

Tot plegat ens servirà d’assaig per als tallers que farem al llarg del 2016 per anar debatent els setanta temes en què està estructurat el projecte del procés constituent.

Reinicia Catalunya té pensat participar en nuclis de debat arreu del país. En poblacions grans, com Barcelona, s’establiran en àrees d’uns 50.000 habitants. El nostre barri, amb 55.000, ha de ser un d’aquests fòrums de discussió del Procés Constituent.