dimecres, 11 de maig del 2016

Núria Bosch: «La letargia del procés»

Des del 10 de juliol del 2010, quan va tenir lloc la manifestació en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, els catalans hem viscut una llarga etapa d’efervescència independentista amb dates tan assenyalades com el 9 de novembre del 2014, quan es va celebrar la consulta sobre la independència de Catalunya, i el 27 de setembre del 2015, la data de les eleccions plebiscitàries sobre la independència del nostre país. Durant aquest període hi ha hagut moments de preocupació en què semblava que el procés s’encallaria, però finalment es va anar tirant endavant amb la il·lusió d’una gran part de la ciutadania de Catalunya, que fins al 27 de setembre passat havia concentrat la major part de les seves forces en la celebració d’un referèndum que, com que no va poder acordar-se amb l’estat espanyol, es va haver de celebrar en forma d’eleccions plebiscitàries.

Actualment, però, el procés sembla que hagi entrat en una fase de letargia. No significa ni de bon tros que s’hagi mort o s’estigui acabant. Està viu, però en letargia, que segons el diccionari és un estat d’inactivitat pel qual passen determinats animals quan les condicions del medi ambient són desfavorables. Ciutadania, entitats civils i partits polítics sobiranistes, actualment, no fan gaire soroll.

Què ha portat a aquesta situació? En primer lloc, els fets polítics que hem viscut l’últim mig any a Catalunya i a Espanya. Als catalans ens va costar molt formar govern després de les eleccions del setembre passat. Aquest fet va desmotivar molts dels ciutadans que havien posat l’esperança de construir un país millor en el procés sobiranista. Sort que al final no es va naufragar sinó que es va arribar a port. Ara bé, el desgast hi havia sigut i, a més a més, amb el cost d’haver de sacrificar un president de la Generalitat.

En segon lloc, la situació política espanyola dels últims mesos, que desmotiva i fa perdre l’interès a la ciutadania per l’acció política. Es pot pensar que això no afecta el procés independentista, però certes persones poden desmotivar-se envers la política de manera general i incidir-hi indirectament.

Un tercer factor d’aquesta letargia prové del fet que les entitats civils i els partits polítics sobiranistes estan dedicant els recursos a arreglar els seus conflictes interns i no s’adonen que estan perdent temps per poder ampliar la base independentista. Amb això no vull dir que no actuïn a favor del procés -segurament internament hi estan treballant-, però han de tornar a fer accions que es visualitzin i que tornin a motivar la ciutadania.

Crec que la base sobiranista es pot ampliar si es defineix un projecte de país que engresqui la gent. Un model que pugui atraure aquells que no tenen un sentiment nacionalista i que no volen la independència per raons culturals, lingüístiques, etc., però que, en canvi, es puguin sentir incentivats per la construcció d’un país molt millor del que tenim.

Per exemple, un aspecte crucial és el model d’estat del benestar a què podem aspirar. És un aspecte cabdal, ja que Catalunya presenta una despesa en els serveis essencials de l’estat del benestar molt per sota de la mitjana europea i, fins i tot, de l’espanyola¸ malgrat la distància de l’estat del benestar espanyol respecte de l’europeu.

Si comptabilitzem la despesa feta a Catalunya per totes les administracions públiques, l’any 2013 en educació va representar el 3,4% del PIB, mentre que a la UE (28) va ser d’un 5,0% i a Espanya d’un 4,1%. Pel que fa a la despesa pública en salut, Catalunya hi dedicava un 5,1% enfront del 7,2% de la UE (28) i del 6,1% de l’estat espanyol. Finalment, la depesa en protecció social (que inclou, entre d’altres, pensions i prestacions d’atur) era del 17,0%, del 19,5% i del 17,9%, respectivament.

Les dades anteriors no només mostren la distància del nostre estat del benestar respecte de l’europeu, sinó també la marginació que Catalunya sempre ha patit dins de l’estat espanyol en termes de despesa i inversió públiques i finançament.

Alhora, si comparem la situació de l’estat del benestar a Catalunya respecte a països europeus concrets, com ara Àustria, Dinamarca i Suècia, que per la seva població són semblants a Catalunya i als quals una Catalunya independent hauria d’aspirar a assemblar-se, la distància encara es fa més gran. El 2013 la despesa pública en educació era del 5,0%, el 7,0% i el 6,6% del PIB a Àustria, Dinamarca i Suècia, respectivament. En salut, la despesa pública representava el 7,8%, el 8,6% i el 7,0% del PIB, pel mateix ordre, i en protecció social el 21,4%, el 24,9% i el 21,6% del PIB.

Per tant, cal explicar a la ciutadania que podem aspirar al model d’estat del benestar d’aquests països perquè Catalunya tindria prou capacitat fiscal i econòmica per poder finançar-ho com a estat independent, i cal dissenyar el model de país en molts altres àmbits (productiu, laboral, fiscal, etc.). I les entitats civils i els partits sobiranistes ho han de liderar. No podem perdre el temps. No ens podem precipitar, però tampoc ens podem aturar. El procés constituent del nou estat ha de començar; segurament el Govern hi està treballant, però cal implicar-hi la població i visualitzar-ho.

Font: ara.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada