Diuen que el temps més difícil de llegir no és el molt curt ni el molt llarg, sinó aquest que hi ha a mig camí. Segurament des de la claredat dels anys a venir veurem aquest adéu de Duran i Lleida com un dels grans senyals que el procés d'independència es fa sòlid i definitiu a mesura que s'acosta el 9 de novembre. Però ara, abocats en la voràgine de les notícies, ho passem com un fet més. I ací ens equivoquem.
Duran ha lluitat molt per allò que creu. I està bé. Tinc la sensació, només és una sensació, que Duran no és que no crega en una Catalunya independent sinó que no creu que siga possible d'arribar-hi. Però tant hi fa, perquè tot l'esforç que ha fet durant anys és endebades i ell ho veu. Cada vegada ho veu més. I per això va començar fa temps a enretirar-se lentament. Fa mesos que ho dic: Duran no serà el problema.
Especialment perquè la tercera via s'apaga a poc a poc com una flàmula que una càpsula de vidre va deixant sense oxigen. El problema de la tercera via, ho sap Duran i ho sap tothom, és que l'estat espanyol no hi creu. Els Aznar i companyia pensen en la derrota, derrotar-nos; per tant no quedar-nos on som o millor, com voldria la tercera via, sinó fer-nos tornar als anys seixanta. I els altres, tots els qui ballen entorn de la FAES i el PP, no són forts per a canviar aquesta tendència fonamental de l'espanyolisme i de la vida política a la 'villa y corte'.
Tanta contundència, tanta ceguesa cansa fins i tot Duran. Que ja no tinc gens clar que continue pensant ni tan sols a fer un partit de la tercera via. Perquè Duran pot ser moltes coses, però no és cap suïcida disposat a immolar-se per una causa inexistent.
Font: VilaWeb
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada