L’estiu arriba sempre, semblantment a com ho fa Nadal, obrint una mena de parèntesi no oficial, però ben real, un parèntesi vital en la quotidianitat que acaba per afectar tots els àmbits públics i privats. Costa ara de fixar dates, establir cites o confirmar acords futurs perquè, al final, tota conversa acaba amb expressions del tipus: millor després de l’estiu, deixem passar a l’estiu, no et dic que no però ja serà per al setembre, passat l’estiu ens truquem i quedem... Per a la majoria de la gent, doncs, juliol i agost semblen congelar-ho tot, malgrat la temperatura, amb l’esperança que, al setembre, sobretot un cop passat l’11, ja reprendrem el fil i les coses tornaran al lloc de sempre. Tal i com tenim ara el panorama per aquí, a finals d’agost ja hi començarà a haver una mena de neguit col·lectiu que els mitjans de comunicació contribuiran a destacar, atesa també la sequera de notícies. A mesura que s’acosti la data de la festa nacional, els fets es precipitaran, tot anirà a una velocitat de vertigen i tothom anirà a galop, cavalcant els cavalls de la pressa, sabent la meta on volem arribar, però amb la incertesa de desconèixer-ne el com i el quan.
Sabem que volem guanyar, que per primer cop podem guanyar i, sobretot, que hem de guanyar. I si ens cal guanyar és, precisament, perquè a la velocitat que anem i amb la gentada que hi ha implicada en aquesta aventura col·lectiva, no podem perdre. No podem fer-ho perquè el cop col·lectiu seria terrible, d’unes dimensions tan grans que, difícilment, podríem refer-nos-en més endavant. Atès que mai no hi havíem estat tan a prop, la decepció nacional fóra devastadora i no serien pocs els que pensarien que no hi ha res a fer i que això nostre no té solució, que som un poble feble i acomodatici i que, a l’hora de la veritat, aquella que la història et brinda ben poques vegades, no hi estem a l’alçada. Com que ara disposem d’una base social d’una magnitud impensable fa quatre dies, si ara perdem, l’ensulsiada no serà només nacional, sinó que tindrà també conseqüències polítiques. La confiança de la gent en la política, com a instrument per a avançar, resoldre problemes i satisfer il·lusions, perdrà molts punts i l’allunyament i la distància entre ciutadania i política es dispararà, de manera que el fossat que ara separa l’una de l’altra es farà més i més fondo.
Per a no perdre, no podem fallar ningú: ni el poble, ni els dirigents polítics i socials que encapçalen avui aquest procés compartit cap a la llibertat. Tothom, doncs, ha de fe rels seus deures i treballar activament en allò que li correspon. El poble, mobilitzant-se, creant i difonent opinió, fent xarxa social i, finalment, votant. Els dirigents, assenyalant el camí sense por, ni dubtes, ni vacil·lacions o ambigüitats que desorientin els ciutadans, els desmobilitzin o bé no els inspirin prou confiança. Sobretot, però, comportant-se amb fermesa en públic i ocupant-se, amb discreció i en privat, d’aquells temes sobre els quals no parlem, però que no podem fer veure que no existeixen, perquè fóra una irresponsabilitat no dedicar-hi les persones més capacitades i preparades en cada àmbit: relacions exteriors, seguretat, energia i comunicacions. Sense això, estaríem construint un edifici mancat dels fonaments adients, edifici que podria trontollar i enrunar-se a la primera envestida.
Ara ja només podem guanyar i no ens podem permetre el luxe de la derrota. A ningú no se li escapa quina fóra la reacció espanyola en cas de fallida de les aspiracions catalanes, quina la seva actitud, quina la resposta. L’ofensiva revengista del nacionalisme espanyol contra nosaltres seria un veritable huracà anticatalà que s’ho enduria tot i que afectaria, de forma destructiva, allò que ens singularitza i que volem continua preservant: la llengua, la cultura, les institucions, els valors col·lectius, el teixit econòmic emprenedor, el perfil de societat inclusiva i acollidora, la força de la democràcia... No es tracta de ficar la por al cos de ningú, però Espanya no ens perdonarà mai que hàgim gosat alçar-nos amb dignitat per decidir, lliurement, el nostre futur. I, si perdem, les represàlies seran fortíssimes. Per això no podem perdre i per això hem de guanyar. Ens ho mereixem, ho volem i posem el millor de les nostres energies per aconseguir-ho. El pitjor que ens podria passar fóra, precisament, que el 9 de novembre no passés res, perquè això generaria una gran decepció i confusió i seria ja una manera de començar a perdre. El 9 de novembre volem votar i volem guanyar. Votarem i guanyarem. Això nostre ja només es pot acabar de dues maneres: o molt bé, o molt malament. Entre tots hem de fer que s’acabi molt bé!
Font: NacioDigital.cat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada