Pere Cardús: "Sense resiliència no hi ha independència"

No he pogut llegir totes les reaccions a la reunió del president Mas amb Mariano Rajoy. Però no crec que tardem gaire a sentir el Miquel Iceta de torn demanant al govern que dialogui amb Madrid per desencallar l'embolic que hem creat els independentistes. Sabeu què passa? Que el problema no és de diàleg. Podríem passar hores dialogant amb l'estat espanyol sense arribar a cap entesa. Ja ho diu, més o menys, la dita: 'Si un no vol, dos no dialoguen.' Tan bon punt s'ha constatat que l'estat espanyol no es vol moure ni un mil·límetre, quan s'ha comprovat l'immobilisme espanyol, és l'hora de tirar pel dret. Si mai decideixen de moure's, ja ens ho faran saber. I ja veurem si no fan tard.

Concentrem-nos. Primera estació: Onze de Setembre a Barcelona. Si fem una V com Déu mana, això no ho pararà ningú. Ja poden fer tantes portades amb Jordi Pujol com vulguin. Encara no han entès de què va, això de la independència. L'afer Pujol no és sinó un estímul nou per al procés. I la reacció fulminant del president Mas, un senyal contundent: estem preparats per als mesos que vénen. Com us ho diria... si la independència serveix per a fer net de conductes indecoroses, gens edificants o il·lícites, encara millor. La independència la volem per a construir un país millor. Si fent el camí ja ho anem aconseguint, al·leluia!

L'embranzida que agafarà el moviment independentista l'Onze de Setembre miraran de frenar-la amb un reguitzell de missatges negatius programats ordenadament en el calendari. De moment, ja han citat a declarar l'hereu dels Pujol el 15 de setembre. I la cosa continuarà amb intervencions de caps d'estat europeus contra la independència... i vés a saber quines males arts més que encara se'ns fan difícils d'imaginar.

La Sectorial d’Economia de l’ANC denuncia la manca de rigor en Las cuentas territorializadas de l’executiu espanyol

Amb la meitat de l’import que calculen es cobriria el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

De la lectura de l’informe de las cuentas s’arriba a una primera conclusió: el dèficit fiscal de Catalunya és reconegut com una realitat.

Malgrat l’enrenou mediàtic, el que ara publica l’Estat és una diferència poc important en relació al que ha calculat la Generalitat.

Després de mig any d’enginyeria fiscal intentant presentar un resultat que convingués als seus propòsits, mig any calculant i tornant a calcular per maquillar el dèficit fiscal català, resulta que troben una xifra escandalosa: 8.500 milions d’euros. Amb la meitat d’aquest import es podria cobrir el dèficit pressupostari de la Generalitat i en sobraria per apujar sous als funcionaris catalans.

Tanmateix, aplicant la metodologia càrrega-benefici , aquests 8.500 milions que presenta l’executiu espanyol s’han de comparar amb els 11.000 que calculava el conseller Mas-Colell.

Els 2.500 milions de diferència entre un càlcul i l’altre, tot i aplicar el mateix mètode, s’explica pels criteris d’imputació de serveis “d’interès general” que apareixen en l’esmentat informe. Per exemple, si el ministre Montoro considera que l’aeroport de Barajas és d’interès de tot Espanya, pot imputar el seu cost a tots els espanyols, mentre que per a la resta d’aeroports no.

El millor diàleg és la consulta del 9 de novembre

Albert Pont: "S'acosta tempesta"

Aquests últims dies he estat enfeinat a l'hort de casa, mentre sobre la Serralada Litoral creixien núvols que anunciaven tempesta. Aprofitant alguna estona de repòs, he pogut veure la desafortunada entrevista que TV3 oferia a l'ambaixador d'Israel i les explicacions del professor Sala i Martín sobre com la Generalitat presenta el repartiment de béns i deutes de l'estat espanyol. Com sempre, una classe magistral. Ni l'autor de l'informe del CATN no ho hauria pogut fer millor si n'hagués tingut l'ocasió. I, en acabat, he tornat a l'hort des d'on observo i reflexiono; encara que darrerament l'única cosa que hi veig créixer és la meva inquietud.

Ja fa temps, el Cercle Català de Negocis es va manifestar a favor d'una candidatura unitària a les passades eleccions europees. Per nosaltres, era una proposta de mínims. Allò que veritablement volíem era rebentar les urnes amb una candidatura de la societat civil, abans que altres capitalitzessin el descontentament social originat per la crisi, les retallades i una classe política cada vegada més qüestionada. Però ens vàrem quedar sols. I ara ja és tard. No vàrem voler insistir-hi, per un excés de prudència. No volíem que ningú es pensés que hi teníem cap interès personal, simplement perquè no n'hi teníem cap. Tanmateix, aleshores ja érem conscients que ens havíem de jugar l'èxit del procés en el camp internacional. I així és. La diplomàcia espanyola es mostra molt efectiva, entre esnobismes mesurats i 'Ballons Bleus' agitant copes de Teso de Monja del 2008 amb un raget generós de cola. I és que la diplomàcia és com un bon vi. Vol temps i experiència; però cada un se'l pren com vol.

Jofre Llombart: "El pla V"

"Mas ha enviat un missatge molt clar: està disposat al que sigui"

El president de la Generalitat anirà ‘net’ avui a la reunió que tindrà amb Mariano Rajoy a la Moncloa. S’ha desfet, amb 72 hores, del llast estratègic que li suposava el cas Pujol. Ha estat la decisió més colpidora que ha pres des que és president tal com va admetre ahir. Va reconèixer que Pujol era el seu pare polític. I ahir, forçat per la força del procés, el va matar.

Des que Pujol va confessar, Madrid no ha parat de vendre-ho com una victòria: “No era Espanya qui robava als catalans, sinó Pujol”, deia ahir Esperanza Aguirre. Com si des de divendres, el dèficit fiscal hagués desaparegut (des de divendres fins avui, 135 milions d’euros). Com si des de divendres la llei Wert ja no existís. Com si des de divendres els peatges haguessin desaparegut i els plans per reduir els canals de TV3 haguessin estat una imaginació. Ho estan intentant des de divendres, que el cas Pujol ho tapi tot. I encara que aquesta és de les més doloroses per a molts catalans, aquesta estratègia els sortirà també malament.

El Madrid polític i mediàtic continua pensant que enfonsant Pujol o enfonsant Mas aconseguiran enfonsar el procés. I segons els seus càlculs ja han assolit el 50 per cent dels seus objectius. No comptaven però amb una reacció tan fulminant com la de Mas ahir. Fulminant en la forma, fulminant en el temps. En tres dies ha passat pàgina a un llegat governamental de 23 anys i polític de 60 anys. Ho ha fet amb dolor al cor i al cap, però ho ha fet per enviar un missatge molt clar: està disposat al que sigui per l’èxit d’aquest procés. El PP va reclamar dilluns el cap de l’expresident i ahir el va tenir, no fos cas que aquesta carta, per simbòlica que sigui, l’afebleixi. Del cas Pujol n’aniran sortint titulars cada dia (quasi tants com fills té) però ja no se li podrà refregar per la cara de Mas: el president ha sacrificat Pujol a mode de tallafocs per salvar el seu lideratge, no de la Generalitat, sinó el de la consulta. És en aquest context que Mas anirà a la Moncloa; Rajoy ja no podrà remoure l’afer més de dos minuts i s’haurà de centrar, com li pertoca a un estadista, a enfrontar-se amb la realitat, just el que ahir va fer Mas.

Víctor Alexandre: "Ara volen tancar TV3"

"L'atac directe a TV3, en definitiva, respon al fet que les telecomunicacions són una estructura d'Estat"

Desmantellat Canal 9, al País Valencià, desmantellada Som Ràdio i residualitzada IB3, a les Illes, i tallada la reciprocitat de recepció de canals als Països Catalans, ara toca desmantellar TV3. Una de les vies per aconseguir-ho, i que ja fa temps que està en marxa, és l’ofec econòmic a què el govern espanyol sotmet Catalunya. Aquesta és la causa per la qual s’han reduït dràsticament els pressupostos de l’emissora, han minvat els sous dels treballadors, també s’ha reduït la cobertura d’actes i d’esdeveniments i ha desaparegut la delegació que hi havia a la Catalunya del Nord. Però com que malgrat tot això TV3 encara resisteix, ara s’ha activat una segona fase del projecte FAES per tancar-ne, com a mínim, dos canals abans de l’1 de gener de 2015. L’objectiu seria aquest: “Ja que no podem tancar-la tota, afeblim-la”. La idea, en definitiva, és que d’aquest afebliment en resti aquella televisió antropològica que volia el director general de RTVE, José María Calviño, l’any 1985. El PSOE no se’n va sortir i ara ho intenta el PP.

Però quina és la via a través de la qual esperen aconseguir-ho? Doncs es tractaria d’utilitzar una argúcia administrativa que semblés que no és el govern espanyol qui tanca els canals, sinó Europa, arran d’una mesura de reordenació de l’espectre radioelèctric que hauria d’alliberar part de l’ample de banda utilitzat per les televisions i cedir-lo a les empreses telefòniques, a fi que puguin oferir la quarta generació de telefonia mòbil. La maniobra, a més, com a praxi habitual de les agressions del govern espanyol a Catalunya, té forma de reial decret aprovat pel consell de ministres. El director general de Telecomunicacions de la Generalitat, Jordi Puigneró, va fer saltar les alarmes abans de les eleccions europees del 25 de maig i la resposta de José Manuel Soria, ministre d’Indústria, va ser tan cínica com hipòcrita. Senzillament ho va negar. Però només fins que van passar les eleccions, no fos cas que allò restés vots al seu partit. Immediatament després ja ho va admetre. El dia 22 de maig deia que tot havia estat “un error d’interpretació” i el dia 28 sentenciava que un dels múltiplex havia de “caure”.

Carles Boix: "La confessió de l’expresident"

Fins a quin punt afecta la confessió de frau fiscal del president Pujol al sobiranisme? Des d’Espanya i des de l’unionisme, la resposta és que molt. L’estructura lògica d’aquest argument, dirigit a rebaixar la superioritat moral de l’independentisme (com feia José Antonio Zarzalejos diumenge mateix), consta de dues parts. La primera consisteix a afirmar que el pujolisme (que ara, després d’haver-ho negat repetidament, han decidit identificar amb el catalanisme) és el pare del sobiranisme i que aquest arrossega tots els trets i defectes del primer. La segona part sosté que, en el supòsit d’una hipotètica independència, Catalunya es convertiria, sense la tutela d’Espanya, en una república de mafiosos dirigida per mini-Berlusconis i mini-Sarkozys.

La commoció pública que ha produït la confessió del president Pujol és la millor prova de la magnitud política de la seva persona i del seu rol decisiu a l’hora de definir i practicar el catalanisme polític de l’últim quart del segle vint. Jordi Pujol va interpretar l’opinió pública catalana (amb tots els seus desigs i també amb totes les seves pors) i va entendre Espanya (amb totes les seves foscors) com pocs polítics catalans ho han fet mai. I, sobre aquesta capacitat de percebre tant la mentalitat catalana com larealpolitik espanyola del seu moment històric, va bastir un programa de govern força efectiu, almenys fins a mitjans dels noranta, amb trets que encara perduren entre nosaltres: una política de pacificació (o, per fer servir un terme anglès més precís, appeasement ) cap a Espanya (pagat, amb el dèficit fiscal, a preu d’or) i de modernització peninsular (de la mà de la UE i l’euro) que permetés cohesionar culturalment a Catalunya els guanyadors i perdedors de la guerra i la nova immigració (tot resumit en l’eslògan “Som sis milions”) i que assolís miniestructures d’estat (ensenyament, ràdio, televisió i Mossos).

La DUI costaria 5.000 milions al mes

El CATN presenta els 8 darrers informes i conclou que la independència seria completament viable econòmicament. El Consell calcula una caiguda del 2% del PIB en cas de boicot

"La Generalitat seria completament viable fiscalment i financerament després de la independència de Catalunya". Així de contundent es mostra el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) que en un informe sobre la viabilitat financera d'un Estat català, que forma part de la darrera fornada de vuit informes lliurada aquesta tarda al Govern. De fet, el CATN considera que la supervivència d'una Catalunya independent està assegurada hi hagi acord amb l'Estat espanyol o no.

Segons aquest estudi, la Generalitat necessitaria entre 4.500 i 5.000 milions d'euros al mes en cas de Declaració Unilateral per tal de pagar funcionaris, la seguretat social o les polítiques d'Exteriors. Un import que el CATN creu que es podria afrontar amb crèdits amb garanties reals com ports o aeroports, emissions de deute públic per part del Banc Central de Catalunya o bons patriòtics.

L'informe assegura que el temps que requeriria aquesta situació seria "breu", sense més concreció. Ara bé, a mida que es normalitzés la constitució de l'Estat així com l'Agència Tributària de Catalunya, els guanys fiscals d'un Estat català s'enfilarien a 11.591 milions d'euros, un 5,95% del PIB, que tindria un "efecte multiplicador" en l'economia catalana perquè "s'incrementaria la despesa pública i/o es podrien rebaixar impostos".

El fantasma del boicot espanyol

Així mateix, en un dels altres informes lliurats aquesta tarda, titulat "Les relacions comercials entre Catalunya i Espanya" apunta que un possible boicot als productes catalans podria suposar una patacada del 2% del PIB. Així allunya "escenaris catastrofistes i demana prendre mesures per evitar-lo". De fet, aquestes xifres es van filtrar quan el ministre d'Exteriors espanyol, José Manuel García Margallo, va calcular una patacada del 20% del PIB.

Font: NacioDigital.cat

Finalitzat el llibre blanc de la independència

El CATN assegura que la desaparició del dèficit fiscal compensaria una caiguda "transitòria" del PIB català

El president del Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN), Carles Viver i Pi-Sunyer ha presentat aquesta tarda els vuit informes que faltaven sobre com serà la creació del futur Estat català. La compilació d'aquests documents i dels altres deu que ja s'han lliurat, permet que la Generalitat diposi ja del "llibre blanc de la independència", que es presentarà al setembre vinent. El conseller de la presidència, Francesc Homs, ha estat al costat del president del CATN en la presentació dels documents que mancaven i ha reconegut "la immensa feina feta".

Entre les conclusions, el CATN assenyala que Catalunya podria patir una "reducció dràstica i sobtada de les exportacions"com a conseqüència d'un boicot, o el què s'anomena efecte frontera. Aquesta disminució de les exportacions comportaria una caiguda d'"entre l'1 i el 2% del PIB". Pi-Sunyer ha matisat que aquesta caiguda seria "transitòria". El nou informe del CATN sobre les relacions comercials entre Catalunya i Espanya diu que el boicot seria "selectiu, simbòlic i de curta durada".

L'informe que s'ha fet públic sobre comerç també diu que aquesta caiguda del PIB català es veuria "àmpliament compensada per la desaparició del dèficit fiscal", així com "la capacitat dels exportadors catalans per innovar i competir". El CATN aconsella el govern que adopti "algunes mesures dirigides a prevenir alguns dels efectes del canvi de situació", sobretot als sectors que puguin ser els "més afectats per boicots selectius". Aquests sectors serien "els productes de consum final amb origen determinable i cert valor simbòlic".

Manuel Pérez Nespereira: "Mites. L’Estat Català"

Una de les circumstàncies de l’actual moment polític a Catalunya que no poden entendre des de Madrid, és la concreció dins l’imaginari col·lectiu català d’una nova forma política, l’Estat propi. Esclaus de la vella política dels personatges i les converses de cafè, o de restaurant, entre figures, la creació d’un univers altre que el marc constitucional espanyol escapa, irremeiablement, de la capacitat mental dels polítics madrilenys i, malauradament, també de la d’una part dels nostres.

Un mite no neix a remolc d’una consigna o eslògan, per molt afortunats que siguin. S’instal·la en la consciència col·lectiva sovint de manera imperceptible, fins arribar un moment que trenca els mites previs i esdevé referent primari.

Durant bona part dels 300 anys posteriors a la pèrdua de l’Estat català, el mite predominant ha estat el pactisme i la pedagogia. El nostre poble, en general, i els seus líders en particular, consideraven que si eren maltractats per l’Estat Espanyol era, en bona mesura, perquè no s’explicaven bé i perquè no s’havia assolit un pacte satisfactori que possibilités l’encaix a l’Estat.

Per aquesta raó, les anades Madrid, com a símbol d’Espanya, es feien acompanyades d’una llibreteta amb argumentari, i de la voluntat de no trencar els ponts que, suposadament, s’havien construït per circular en dues direccions. El temps va demostrar la falsedat d’ambdues consideracions.

Badia: "El dèficit esportiu català"

«Amb el 16 per cent de la població de l’Estat, Catalunya ha aportat el 39% dels participants als Jocs Olímpics i prop del 45% de les medalles»

El dèficit fiscal de Catalunya amb Espanya és un escàndol, tant si s’agafen els 8.455 milions d’euros dels comptes regionals territorialitzats del govern espanyol com els 11.087 milions d’euros calculats pel mètode càrrega-benefici o els 15.006 milions d’euros que surten amb la fórmula del flux monetari xifrats per la Generalitat. Aquestes quantitats superen amb escreix la línia vermella de la vergonya de qualsevol estat que pretén ser una democràcia homologable. Sobretot perquè és una situació que dura de fa quaranta anys i perquè se suposa que la solidaritat territorial no és pas caritat sinó una ajuda per a què les comunitats més pobres s’espavilin. sembla que ja va ser hora que ho facin.

Ara: pel que fa l’esport, el dèficit de la contribució de l’esport català als èxits de l’esport espanyol encara és més descomunal. Amb el 16 per cent de la població de l’Estat, Catalunya ha aportat el 39 per cent dels participants als Jocs Olímpics, des dels seus inicis, i prop del 45 per cent de les medalles, segons les dades de l’Observatori Català de l’Esport. Tot i que no disposo de dades per corroborar-ho, no crec que aquests percentatges siguin inferiors si la referència és el conjunt de les competicions internacionals, sobretot perquè hi ha disciplines en què la presència catalana és absoluta i són, precisament, modalitats en què Espanya passa per ser una potència mundial.

Salvador Cardús: "Independència sense independentistes"

Què passaria si preguntéssim als espanyols si són independentistes? Probablement, el mateix que si ho preguntàvem a un francès o a un nord-americà. És a dir, quedarien desconcertats perquè probablement mai ningú no els ho ha preguntat, ni mai s’ho han plantejat. En la mesura que el seu país ja és un estat sobirà i independent, sembla absurd ser independentista. No és una condició que es vegi amenaçada ni, per tant, que s’hagi de defensar. Ara bé, si el que els preguntem és si volen preservar la seva independència, aleshores no tinc cap dubte que hi hauria una extraordinària majoria rotundament favorable a fer el que calgués per conservar-la. Només cal recordar, per al cas espanyol, com van reaccionar per la invasió de l’illot de Perejil el 2002; o què estan disposats a pagar per conservar les dues ciutats colònia africanes de Melilla i Ceuta, o com s’excita periòdicament la política espanyola amb Gibraltar.

Naturalment, el mateix passaria si a aquests ciutadans els preguntéssim si són nacionalistes: dirien que de cap manera. Ho acaba de recordar el primer ministre francès nascut a Catalunya, Manuel Valls, amb el recurs del vell esquema de tradició francesa, també molt emprat a Espanya. Ha dit que, en tot cas, ell és un patriota. Ja se sap, pel qui ja té la nació reconeguda i amb tots els atributs el nacionalisme és vist com l’odi cap a l’altre, mentre que el patriotisme és l’amor cap al propi. I és que l’independentisme, com el nacionalisme, són termes que només prenen sentit en situacions de falta d’independència o de reconeixement nacional. I com que l’alliberament nacional sempre posa en qüestió algun tipus de dependència i de falta de reconeixement, lògicament, els demandats només en veuen la part que atempta contra els seus interessos i que els complica la vida amb la defensa del que consideren pulsions tribals, vols culturals gallinacis o expressions d’odi cap als qui, pensen, precisament els protegeixen de la seva miserable petitesa.

Vicent Partal: "Anem per feina"

Ho vaig escriure fa molts mesos: Espanya ja no ens pot derrotar, però nosaltres podem perdre. En realitat nosaltres som el principal enemic nostre. Per la nostra capacitat eterna de dubtar, pel pessimisme històric, per la pràctica habitual de l'enveja, per la por de guanyar.

Aquesta setmana l'estat ha començat a intensificar l'ofensiva. Li queda massa poc temps i ha de posar tota la carn al foc. Ho va fent. Ha convençut Merkel, Hollande i Valls perquè diguen allò que vol que diguen. Ha presentat unes balances fiscals que fan riure, però que permeten als diaris de Madrid de passar a l'ofensiva. Fins i tot aquests de la SC s'han permès de publicar un vídeo ridícul qüestionant la xifra de participants en la Via Catalana. Només és l'inici de l'ofensiva final i més val que estiguem preparats. Perquè ells dispararan amb tot allò que tinguen a l'abast, units i conjuntats, sense importar-los si és veritat o mentida, si fan el ridícul o si, com han fet amb les balances fiscals, creen una situació encara pitjor que la que tenien.

No em preocupa gens, tot plegat. Això no alterarà prou la realitat del país per a fer-nos perdre. En canvi, no acabe d'entendre per què dins del sobiranisme hi ha qui vol posar entrebancs o sembrar el dubte sobre qualsevol cosa. Sistemàticament. Alguns sobiranistes sembla que dediquen tant d'esforç a criticar el procés que no els queda temps per a treballar per la independència. Tot es fa mal fet. Tothom s'equivoca. No hi ha res que puga funcionar. Ja ho sé que en aquest país el mullader ens agrada però, francament, no us sembla que això que hi ha en joc ara és massa important?

Nosaltres tenim unes seguretats i crec que és en això que ens hem de fixar. No pas en els rumors destructius ni en l'especulació derrotista.

Xavier Sala i Martín: "Amagar un dèficit descomunal"

Finalment, el ministre Montoro i el seu empleat Ángel de la Fuente, exinvestigador del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i de la Universitat Autònoma de Barcelona, han publicat els seus “comptes territorialitzats”. Després d’una primera lectura, aquestes són les meves reaccions.

Primera. És una vergonya que el ministre amagui les dades que haurien de ser de propietat pública i no les publiqui perquè els economistes puguin fer els càlculs de les balances que més els agradin, incloent-hi els mètodes científics que s’han utilitzat durant anys. Amagar les dades i només publicar unes “ cuentas territorializadas ” totalment cuinades per economistes afins és una vergonya intel·lectual. Als països democràtics les dades són dels ciutadans, i no pas del ministre o del rei, i els exacadèmics respectats no haurien de participar en aquesta ocultació.

Segona. Ja he dit mil vegades que no hi ha balances fiscals bones i balances fiscals dolentes. Cadascuna és la resposta correcta a una pregunta concreta.

Tercera. Un cop vist el que han fet De La Fuente i companyia, la pregunta a què responen els seus comptes és: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” Resposta: 8.455 milions d’euros. No està malament! És rellevant saber que en una Catalunya independent la Generalitat deixaria d’estar ofegada i deixaria de patir per pagar la sanitat i l’educació. Gràcies, exprofessor De La Fuente, per la informació.

Muriel Casals: "L'hora de guanyar el futur"

D'aquí menys de 4 mesos els catalans serem cridats a votar. Anar a les urnes és sempre important i ho fem amb molt respecte, però el 9N serà una votació especial, transcendent. Serem preguntats sobre quina relació volem que Catalunya estableixi amb Espanya. És a dir, expressarem quina volem que sigui la nostra situació al mapa polític internacional. Ara tenim l'oportunitat de decidir si en els futurs mapes hi haurà un color més, el color català.

Situar-nos dins d'Europa amb el nostre propi estat és la culminació de l'esperança de generacions de catalans que de manera tenaç, sense defallir en els moments més durs, han treballat amb l'objectiu de la sobirania. Hem dit i hem repetit que som una nació; durant molt temps ens definíem com una nació sense estat. Ara volem ser un país normal i, com els altres països, volem ser una nació amb les seves estructures d'estat. Amb eines per decidir sobre el seu present i el seu futur. Volem un estat perquè és l'instrument necessari per fer política en el sentit més ampli i més noble de la paraula. Volem que el nostre govern pugui aplicar les polítiques que asseguraran una societat més justa, més equitativa, més dinàmica. Volem viure en un país on els diners públics s'apliquin amb el doble criteri de la racionalitat econòmica i la justícia social.

Som una població en un estat de tensió positiva, i això enforteix la democràcia. Som molts els qui ara mateix dediquem el nostre temps lliure a aconseguir avançar amb intel·ligència i amb voluntat, perquè el resultat de la consulta del 9N expressi el compromís dels ciutadans amb el país. Un país que construirem junts els qui haurem votat opcions diferents.

Crònica de l’assemblea general ordinària SFxI del 22 de juliol de 2014

El dimarts 22 es va celebrar a l’Espai 210 l’assemblea general ordinària de la territorial, corresponent al segon trimestre del 2014, amb una bona assistència de socis, tal com calia preveure en el moment que estem vivim.

Es va llegir i aprovar l’informe d’activitats que donava compte de les quatre xerrades organitzades, de la participació en actes lúdics reivindicatius, com la campanya d’Òmnium «Castells per la democràcia», la cercavila de Som Escola, la bicicletada Pedalem per decidir, l’aplec llampec pel Sí Sí, etc., i de les paradetes informatives al barri o en altres ubicacions del Barcelonès.

Es va presentar i aprovar l’informe econòmic que reflectia l’increment d’ingressos motivat pel major nombre de socis de quota (un 13% més que el trimestre anterior) i l’augment de despeses fruit de la forta activitat desenvolupada. El romanent final ha estat positiu i ens permet afrontar amb tranquil·litat les activitats en curs.

Seguidament es va entrar a fons en l’explicació de la campanya unitària ARA ÉS L’HORA (http://www.araeslhora.cat/ca/) i es recordaren els set punts del manifest que la inspiren, les dues fases que preveu, el finançament necessari i la mobilització de voluntaris que comporta.

La primera fase, fins a l’11 de setembre, pretén acumular forces i el compromís de tothom per a culminar amb èxit la V Diagonal - Gran Via.

Ara és l'hora: Les 6 claus que ho faran possible

Ara és l'hora: ANC i Òmnium impulsen una campanya unitària perquè guanyi el sí a la consulta del 9N

“Ara és l’hora” és la campanya unitària per aconseguir que una majoria molt àmplia faci guanyar el sí a la consulta, un resultat imprescindible per començar un país nou que esdevingui un Estat d’Europa. L’impulsem l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, entitats que representem de manera transversal la voluntat popular dels catalans i catalanes a través d’un moviment pacífic, democràtic, participatiu i inclusiu. Amb els millors professionals del país i especialistes d’arreu del món hem preparat una campanya molt potent i d’ampli abast per garantir l’èxit que el país necessita.
Més informació a www.araeslhora.cat

JL Herrera: "Caraduras e Ignorantes"

"Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones. No han entendido nada. Este es un aeropuerto para Castellón, para las personas. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones". Carlos Fabra Carreras. - Expresidente de la Diputación de Castellón -. ¿Se acuerdan...?

Esta semana Cristóbal Montoro, ministro de Hacienda, ha rehusado a que el Gobierno español vaya a embarcarse en una ‘reinvención’ del Estado para calmar las reivindicaciones soberanistas de Catalunya y también ha descartado darle un marco fiscal propio. Ya les va bien como están ahora.

En una entrevista al diario Wall Street Journal, Montoro afirma que un régimen fiscal propio para Catalunya no ayudará necesariamente a la economía de esta comunidad y podría entorpecer la incipiente recuperación económica del país. El descaro o la caradura son supinos. Cuando se tienen dudas sobre el por qué es necesaria una escisión del resto de España, este es uno de los ejemplos más claros para la dicha reflexión. O se parten peras, o Cataluña se queda como está. Al borde del abismo.

A juicio de Montoro, las disputas con Catalunya no han avivado la desazón e inquietud de los inversores internacionales porque el mercado entiende que la situación se va a solucionar y ha añadido que confía en que los políticos y la sociedad catalanes entenderán que la separación no va en el interés de ninguna parte. ¿Se puede ser tan ignorante como para creerse sus propias falacias?

Víctor Alexandre: "'Societat Civil Catalana', nou nom del nacionalisme espanyol"

"Com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari"

Una de les coses que posen en evidència la galdosa feblesa intel·lectual del nacionalisme espanyol –tant de dretes com d'esquerres– és la necessitat imperiosa que té sempre d'amagar la seva ideologia. N'és tan conscient, del rebuig que provoca en la societat catalana el terme 'nacionalisme espanyol', que hi dedica muntanyes de temps i d'energia a la recerca d'eufemismes que l'emmascarin. I mentre ho fa, és clar, no s'està de titllar de 'nacionalistes' tots els catalans que no se sotmeten a la pretesa nació espanyola. Fixem-nos que com més ultra és el nacionalisme espanyol més obligat es veu a disfressar-se amb termes que volen dir just el contrari. Ciudadanos, per exemple, és una formació que nega el dret de la ciutadania a expressar-se per mitjà de les urnes, i, per justificar-ho, afirma que la ciutadania catalana no existeix; només hi ha ciutadania espanyola. Seguint el mateix esperit hi trobem, pel cap baix, quatre noms més: Impulso Ciudadano, que té com a objectiu trencar el model català d'immersió lingüística; Movimiento Cívico 12-O, a qui la Falange ha donat suport; Convivencia Cívica Catalana –Convivencia Cínica, seria més adient–, amb uns plantejaments prou suats i coneguts i que evoquen l'esperit del 1939; i Societat Civil Catalana, que acaba de néixer amb l'objectiu de contribuir a la perpetuació de l'opressió espanyola de Catalunya per mitjà de la negació. "Proclamamos que Cataluña no està oprimida", diuen. I fan un "llamamiento" –una crida a l'alzamiento, en realitat– en favor d'una "España de todos". "Españoles todos", deia Franco també. Se'n recorda, el lector?

Vicent Partal: "La via que s’apaga"

El temps passa, aquesta és de les poques certeses que tenim. El temps passa i això té conseqüències. Copsar-ho és una de les dificultats més clares del procés polític que viu el Principat: és fa difícil de recordar on érem no fa pas tant temps. Ahir Duran i Lleida va plegar del càrrec de secretari general de CiU. Alguns es pensaven que no passaria mai i ara que ha passat és ben sorprenent que encara hi haja qui hi done poca importància. Els ulls, la mirada, ens traeixen.

Diuen que el temps més difícil de llegir no és el molt curt ni el molt llarg, sinó aquest que hi ha a mig camí. Segurament des de la claredat dels anys a venir veurem aquest adéu de Duran i Lleida com un dels grans senyals que el procés d'independència es fa sòlid i definitiu a mesura que s'acosta el 9 de novembre. Però ara, abocats en la voràgine de les notícies, ho passem com un fet més. I ací ens equivoquem.

Duran ha lluitat molt per allò que creu. I està bé. Tinc la sensació, només és una sensació, que Duran no és que no crega en una Catalunya independent sinó que no creu que siga possible d'arribar-hi. Però tant hi fa, perquè tot l'esforç que ha fet durant anys és endebades i ell ho veu. Cada vegada ho veu més. I per això va començar fa temps a enretirar-se lentament. Fa mesos que ho dic: Duran no serà el problema.

Albert Pont: "Partir peres amb Espanya"

Fa poques setmanes el ministre d’afers exteriors espanyol va fer pública la posició del govern central respecte el repartiment del deute espanyol. L’informe Margallo afirmava que Catalunya haurà d’assumir 170.000 milions d’euros de deute de forma directe (sense negociacions ni condicions). I ens adverteix que encara hi haurem d’afegir el deute de la Generalitat, malgrat que ja estava inclòs en el de l’Estat i, per tant, ens el computin dues vegades. D’entrada ja sabem que la nostra no serà una secessió pactada. Per tant, Rajoy no farà com en Cameron. No sortirà a “tranquil·litzar” els mercats i els creditors internacionals comprometent-se públicament amb el pagament de tot el deute, almenys fins que no arribi a un acord amb Catalunya. Però no passa res. L’haurà d’assumir igualment. La transmissió del deute només pot respondre a una manifestació formal de la voluntat de les parts. I els creditors que tremolin, deu pensar Rajoy. Doncs que tremolin.

Recentment el Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN) ha fet públic l’informe sobre el repartiment d’actius i passius amb l’Estat espanyol, establint la posició catalana al respecte. Analitzant el seu contingut, veiem la complexitat de la qüestió en extreure algunes conclusions. En primer lloc, Catalunya no ha d’assumir deute d’altres comunitats autònomes, ni ajuntaments d’altres comunitats. Tampoc té l’obligació d’assumir deute de l’Estat contret amb particulars. Això inclou el rescat a la banca, el deute tarifari amb les elèctriques, el rescat a autopistes de Madrid, l’emissió de deute públic espanyol, el deute a proveïdors, etc. L’Estat català tampoc tindrà l’obligació d’assumir deute contret per fer obres, serveis i infraestructures fora de Catalunya. Ni haurà d’assumir el cost íntegre d’unes infraestructures realitzades a Catalunya que ja hem contribuït a finançar, perquè aleshores ens ho estaria cobrant dues vegades.

Rajoy i l'absurd

"Un diari pot preguntar als catalans per la independència i el govern o el Parlament de Catalunya no tenen dret a fer-ho?"

El sí a la independència guanyaria la consulta, segons una enquesta de l'empresa Metroscopia que publicava ahir el diari 'El País'. Amb una participació del 70%, el sondeig preveia que el suport a la secessió superaria el 50% de sufragis. És una de les primeres enquestes que s'ha fet sobre les preguntes que es faran en la consulta prevista pel 9 de novembre, i confirma una progressiva consolidació del sobiranisme. El mateix diari madrileny reconeixia que l'independentisme es viu amb normalitat a la societat catalana. Per això cada cop es més contradictòria l'actitud enrocada que manté el govern espanyol. Un diari pot preguntar als catalans per la independència i el govern o el Parlament de Catalunya no tenen dret a fer-ho? No se n'adonen que cada dia que passa l'immobilisme de l'executiu espanyol i del PSOE és més absurd?

Font: elSingular.cat

Eduard Voltas: "Tot ha canviat molt"

«CiU i PSC es repartien el país. L'economia anava bé i en els discursos dels polítics Catalunya i Espanya sempre anaven juntes»

Hi va haver un temps molt diferent. ETA i Terra Lliure estaven en actiu. Jordi Pujol presidia la Generalitat al bany maria i la Barcelona progre i preolímpica es mirava el fet nacional amb displicència i fins i tot amb menyspreu: els intel·lectuals de l'òrbita del PSC et feien saber que tenien el monopoli de la intel·ligència. Al Parlament de Catalunya hi havia tres diputats independentistes. Tres. CiU i PSC es repartien el país. L'economia anava bé i en els discursos dels polítics Catalunya i Espanya sempre anaven juntes. Catalunya i Espanya per aquí, Catalunya i Espanya per allà. No se sentia a parlar de “moviments socials”, com a molt d'associacions de veïns.

Internet era un misteri i ens connectàvem a través de mòdems, amb aquella musiqueta que feien. Els estudiants de periodisme de la UAB (només es podia estudiar periodisme allà) passejaven per la facultat amb El País sota l'ala com a signe de distinció. La gran polèmica lingüística era si es podia admetre “barco” o s'havia de dir sempre vaixell, i es formaven bàndols i s'escrivien articles agressius, que si “barco” espanyolistes que si vaixell essencialistes. La Guàrdia Civil detenia independentistes que després eren convenientment torturats als soterranis de la Dirección General de Seguridad, però no passava res. Koeman feia passades llargues a Txiki Begiristain, els Boixos Nois no eren nazis i era inimaginable que el club el presidís algú que no fos Núñez.

Presentació campanya unitària "Ara és l'hora"

Benvolguts socis, benvolgudes sòcies

Ahir vam presentar "Ara és l'hora", la campanya unitària per la consulta, que impulsem l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural. Es tracta, ara sí, de la campanya que englobarà totes les activitats de la societat civil fins el 9 de Novembre, inclosa la Via Catalana 2014 (V) de l'11 de Setembre. La iniciativa té com a principals objectius garantir que la consulta es farà i fer que el SÍ sigui àmpliament majoritari el 9 de Novembre. La campanya és oberta a totes les entitats que comparteixin aquests objectius i vol esdevenir l'eix a partir del qual s'articuli tota l'activació civil per la construcció d'un país lliure en els propers mesos.

Per aconseguir aquests objectius que compartim tanta i tanta gent, "Ara és l'hora" s'ha fixat tres grans mecanismes que us demanem que ens ajudeu a fer funcionar. En primer lloc, cal que l'11 de Setembre fem de la Via Catalana 2014 la manifestació més massiva de la història del nostre país. Perquè això sigui possible, és necessari que el màxim de gent possible s'inscrigui a la "V" a través de la web oficial de la campanya, que estrenarem en breu. En segon lloc, us demanem que us apunteu com a voluntaris, ja que aquesta és la força principal de la campanya. En necessitem 100.000, per tant, tinguis el temps que tinguis, per poc que sigui, cal que et facis voluntari perquè tota petita acció organitzada que realitzem amb els amics, familiars, veïns,... és a dir: en el nostre entorn, serà clau per fer que el SÍ guanyi el 9 de novembre. Finalment, però no menys important, us agrairíem que ens ajudeu econòmicament amb aquesta campanya. L'adversari és molt poderós, tenim un Estat al davant i nosaltres no volem tenir cap hipoteca. Per això us demanem una col·laboració extraordinària, una aportació econòmica voluntària que ajudi a fer d'aquesta campanya l'eina necessària per aconseguir la llibertat del nostre país. Així doncs, us necessitem.

Ens queden 4 mesos per la consulta. Menys de 120 dies per fer allò que fa anys que desitgem amb passió i al qual tant de temps hem dedicat: votar el futur de Catalunya en una consulta que ha de ser el punt de sortida d'un país nou, lliure, que sempre hem somiat. I per fer-ho possible ens cal la vostra col·laboració. La nostra és una cursa de llarg recorregut i ara toca fer l'esprint final. I l'hem de fer tots. Junts. Units per un país nou. Ara és l’hora de ser valents. Ara és l’hora de la unitat.

Carme Forcadell, presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana
Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural.

Debat "Què passarà el 9N i què farem l'endemà?" el 23 de juliol

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

El Regne d’Espanya: Un estat hipercentralitzat

La distribució de poders entre l’Administració general de l’Estat i la resta d’administracions ha centrat el debat polític en els últims anys, a causa, en gran part, del procés de recentralització que s’ha volgut impulsar des de l’Administració central. En aquest escenari, considerem bàsic estimar quin és l’impacte que aquesta recentralització pot tenir sobre els diferents territoris.

Per tractar aquest punt, hem d’analitzar com es distribueix l’estructura de l’Administració de l’Estat dins del territori. Així, si l’Administració de l’Estat estigués distribuïda de forma equitativa en totes les províncies, el benefici derivat de la presència dels diferents organismes es repartiria sobre el conjunt del territori de forma homogènia. És a dir, a part de l’efecte positiu que comporta per a tota la societat la creació i entrada en funcionament d’un organisme públic, també s’ha de tenir en compte el benefici directe que té sobre la població de la localitat on s’estableixi (creació de llocs de treball, atracció d’inversió directa, etc.). És precisament aquest segon efecte el que hem pretès avaluar.

En total, hem comptabilitzat que actualment hi ha 147 organismes públics integrats dins de l’Administració general de l’Estat1. Entre aquests hi ha organismes amb finalitats completament diferents: des de grans teatres fins al Tribunal Constitucional, passant per la gestió i coordinació del parcs nacionals. Seguidament, hem identificat la localitat on està ubicat cada un d’aquests organismes per esbrinar quin és el grau de concentració geogràfica del conjunt de l’Administració central de l’Estat. Com veurem a continuació, els resultats no poden ser més concloents.

Teresa Casals: "Resignació o revolta"

«Quina opció ens queda? La resignació o la revolta. I em sembla que majoritàriament, molt majoritàriament ja ho hem decidit»

El govern espanyol, que contínuament afirma que Espanya és un tot des de temps immemorials i predica els avantatges de mantenir-la unida fent pinya, és el mateix que, dia sí i dia també, legisla per perjudicar els interessos nacionals i econòmics d’una part d’aquest estat espanyol paradisíac, governat pel Partit Popular. L’ase dels cops és sempre Catalunya. Davant d’una situació tan paradoxal com aquesta, els catalans tenim dues opcions: la resignació o la revolta.

Potser perquè estem en temps de rebaixes i molts comerços ofereixen 2x1, el PP ha decidit que cal aprofitar el temps per si de cas se’ls acaba la majoria absoluta i els decrets que pretenen passar el ribot a les competències de la Generalitat s’aproven per desenes. Tots, amb l’objectiu de complir amb l’agenda recentralitzadora del govern del PP que voldria convertir, d’una vegada per totes, el Parlament de Catalunya en un parlament de fireta amb responsabilitats exclusivament administratives.

Definitivament tira endavant, per decret, la subvenció a l’escola privada en castellà. Els pares que portin el seu fill o filla a una escola que tingui el castellà com a llengua vehicular dels aprenentatges podran rebre un màxim de 6057€ per curs que, segons el decret, haurà de pagar la Generalitat.

Vicent Partal: "11 de setembre: el dia més important"

L'11 de setembre de 2014 ha de ser el dia més important de la història recent de Catalunya. L'11 de setembre de 2012 ens vam sorprendre de la pròpia força i vam entendre que tot era possible. L'11 de setembre de 2013 vam donar una lliçó al món, d'organització, de capacitat, de saviesa política i comunicativa. L'11 de setembre de 2014 és l'hora. L'hora de rematar la feina i d'encarar amb força els mesos més trepidants de la nostra vida.

Per això cal que hi siguem tots. Que hi siguem amb el mateix entusiasme i amb la mateixa alegria que els anys anteriors. Que hi siguem decidits a sobreposar-nos a qualsevol obstacle que ens vulga barrar el pas. Que hi siguem confiats en la nostra força. Segurs que res no ens pot aturar si nosaltres no afluixem.

No hem arribat fins ací gràcies al regal de ningú. Això ens ho hem guanyat a pols, com a poble. Tenir aquest dia a tocar és el resultat de tants cartells penjats, de tantes conferències preparades, de tants pamflets escrits, de tantes conspiracions somniades, de tants quilòmetres caminats, de tants llibres escrits, de tants piulets acumulats, de tantes reunions que semblaven no acabar-se mai...

Milions de persones han fet durant anys tant com han pogut per portar-nos a tocar de la independència. Cadascú des del seu lloc, des de la seua feina, de la més callada a la més pública, de la més avorrida a la més excitant. I ara sí, finalment, ha arribat l'hora.

Aquesta és l'hora, doncs. L'hora de manifestar-nos, d'eixir al carrer i de dir que volem ser independents. L'hora d'engegar la roda que ens portarà a votar el 9 de novembre. L'hora de conjurar-nos per crear junts un país millor. L'hora de fer impossible cap pas enrere. L'hora de concretar finalment com el Principat deixa de ser una comunitat autònoma d'Espanya i passa a ser un estat independent. El nostre segon estat, després d'Andorra i abans dels que un dia vindran, també, més enllà del Sénia.

Prepareu-vos per escriure la història.

Font: VilaWeb

Documental "Un país normal". #votarésnormal

Josep-Lluís Carod-Rovira: "No podem perdre"

«A ningú no se li escapa quina fóra la reacció espanyola en cas de fallida de les aspiracions catalanes, quina la seva actitud, quina la resposta»

L’estiu arriba sempre, semblantment a com ho fa Nadal, obrint una mena de parèntesi no oficial, però ben real, un parèntesi vital en la quotidianitat que acaba per afectar tots els àmbits públics i privats. Costa ara de fixar dates, establir cites o confirmar acords futurs perquè, al final, tota conversa acaba amb expressions del tipus: millor després de l’estiu, deixem passar a l’estiu, no et dic que no però ja serà per al setembre, passat l’estiu ens truquem i quedem... Per a la majoria de la gent, doncs, juliol i agost semblen congelar-ho tot, malgrat la temperatura, amb l’esperança que, al setembre, sobretot un cop passat l’11, ja reprendrem el fil i les coses tornaran al lloc de sempre. Tal i com tenim ara el panorama per aquí, a finals d’agost ja hi començarà a haver una mena de neguit col·lectiu que els mitjans de comunicació contribuiran a destacar, atesa també la sequera de notícies. A mesura que s’acosti la data de la festa nacional, els fets es precipitaran, tot anirà a una velocitat de vertigen i tothom anirà a galop, cavalcant els cavalls de la pressa, sabent la meta on volem arribar, però amb la incertesa de desconèixer-ne el com i el quan.

Sabem que volem guanyar, que per primer cop podem guanyar i, sobretot, que hem de guanyar. I si ens cal guanyar és, precisament, perquè a la velocitat que anem i amb la gentada que hi ha implicada en aquesta aventura col·lectiva, no podem perdre. No podem fer-ho perquè el cop col·lectiu seria terrible, d’unes dimensions tan grans que, difícilment, podríem refer-nos-en més endavant. Atès que mai no hi havíem estat tan a prop, la decepció nacional fóra devastadora i no serien pocs els que pensarien que no hi ha res a fer i que això nostre no té solució, que som un poble feble i acomodatici i que, a l’hora de la veritat, aquella que la història et brinda ben poques vegades, no hi estem a l’alçada. Com que ara disposem d’una base social d’una magnitud impensable fa quatre dies, si ara perdem, l’ensulsiada no serà només nacional, sinó que tindrà també conseqüències polítiques. La confiança de la gent en la política, com a instrument per a avançar, resoldre problemes i satisfer il·lusions, perdrà molts punts i l’allunyament i la distància entre ciutadania i política es dispararà, de manera que el fossat que ara separa l’una de l’altra es farà més i més fondo.

Ara és l'hora

Quim Torra: "Cap a l'estat independent, amb rigor i excel·lència"

"El CATN ens ancora i aferma en el camí que cal fer. Però caminar-hi depèn de cadascun de vostès, estimats amics"

Reclosos en la gàbia en què l'autonomia ha convertit el nostre país, hi ha qui pensa amb serenitat, globalment i estratègicament, quina podria ser la porta per sortir-ne. El professor Carles Boix, catedràtic de ciències polítiques a la Universitat de Princeton i membre de l'Acadèmia Americana de les Arts i les Ciències, n'és un. Rigor, independència de criteri, escrupolositat científica, prestigi internacional i una subtil, lacerant i noucentista ironia el caracteritzen. El senyor Boix té la rara virtut, escassa en els nostres dies, de no només dir el que pensa sinó de pensar el que diu.

Recordo que fa uns mesos, el professor Boix feia la següent recomanació: "Jo demanaria al govern actual que obrís un procés d'independència seguint aquest passos: a) declaració institucional del parlament favorable a obrir el procés d'independència; b) formació d’una comissió per a determinar les decisions jurídiques i econòmiques a fer per separar-se d’Espanya; c) convidar l’estat espanyol a formar una comissió de negociació bilateral; d) presentar públicament el dictamen de la comissió del punt b; e) convocar eleccions amb el compromís de declarar la independència, si hi hagués una majoria de diputats sobiranistes". La "via Boix", doncs, articulava un procés net, lògic, clar, jurídicament inatacable i, em sembla, assumible per a qualsevol nacionalista català que aspiri a la normalitat de la pàtria.

Convocatòria d’Assemblea general de la Territorial Sagrada Família per la Independència avui dimarts 22 de juliol. T’hi esperem!​

Avui dimarts 22 de juliol, a les 7 del tarda,  a l'ESPAI 210 (C. de Padilla, 210), tindrà lloc l’Assemblea general ordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència (ANC-SFxI) amb el següent ordre del dia:

1. Informe de les activitats del segon trimestre. Presentació i aprovació si s’escau.
2. Estat de comptes tancat el 30 de juny de 2014. Presentació i aprovació si s’escau. 
3. Projecte de mobilització per al proper Onze de Setembre. Situació dels preparatius i organització del voluntariat. 
4. Torn obert de paraules.

Per la importància dels temes a tractar, necessitem comptar amb la teva assistència i opinió.

L’assemblea és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

M'apunto a Vindré a l'assemblea del 22 de juliol

Campanya d’estiu: primeres accions

Ja hem entrat en la campanya d’estiu, que s’acabarà l’11 de setembre, i us passem un breu resum d’algunes de les accions fetes per a anar escalfant motors de cara a la Diada d’enguany.

S’ha completat amb èxit la primera acció per a col·locar lones als balcons, com mostren les fotos, i esperem que n’hi hagi moltes més.

El dimecres 9 es va convocar a l’Espai 210 el primer grup de 60 socis que formaran part de la xarxa operativa de voluntaris per a treballar en la Comissió de l’Onze de Setembre, i aviat es convidarà la resta de socis de la territorial a integrar-s’hi.

El divendres 11, i en coordinació amb la resta de territorials de Barcelona, es va fer la primera enganxada de cartells amb el lema #estempreparats, i hi tornarem més endavant.

El dissabte 12 vam participar en la jornada intensiva de parades informatives de Badalona i en el desplegament del primer mosaic per a internacionalitzar el procés català. Aquesta vegada va ser dedicat Barack Obama, i la propera serà adreçat a Jean-Claude Juncker, a Deltebre, el 20 de juliol.

El dimarts 15 vam participar a la seu del districte a la presentació del Pacte Nacional pel Dret a Decidir a les Entitats i Associacions de l’Eixample que encara no s’hi han adherit a fi d’aconseguir el seu compromís de suport a la consulta.

El dimarts 22 celebrarem l’assemblea general de socis de la territorial, on explicarem la situació dels preparatius de l’Onze de Setembre i de les diferents maneres de participar-hi.

I a finals de més, bustiada a les llars de l’avinguda Diagonal per demanar als veïns que posin estelades i equips de so als seus balcons en vista a l’Onze de Setembre.

D’altra banda, continuem treballant en aquests dos projectes:

- EL PAÍS DE TOTS (http://elpaisdetots.assemblea.cat/)

- EL PAÍS QUE VOLEM (http://www.elpaisquevolem.cat/

Res més. Volem agrair l’esforç i la dedicació dels voluntaris que heu permès dur a terme totes aquestes activitats i demanar-vos que continueu engrescats fins a assolir l’objectiu.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

V, la lletra que canviarà la nostra història

Jordi Finestres: "L'èpica democràtica del 9-N"

«Podrem explicar arreu que el procés d’independència és conseqüència d’una ferma voluntat de voler ser una nació oberta al món»

Un dels motius, entre molts d’altres, pels quals el 9 de novembre cal anar a votar per decidir democràticament el futur que volem per Catalunya és per demostrar al món l’exemplaritat d’un procés iniciat per la societat, de baix a dalt, transversal, pacífic, dialogant i pacient.

Catalunya té l’oportunitat, com la tindrà Escòcia el 18 de setembre, de viure un procés d’independència des de la pau i la raó, sense crits, sense estridències i, evidentment, sense bel·licisme. I no, no és un discurs happyflower d’un servidor, sinó una reflexió que neix del convenciment que l’anomenat període de diàleg amb la comunitat internacional –Estat espanyol inclòs- a partir del 10 de novembre serà més eficient si en tot moment ens mostrem com un poble tolerant que tot i haver estat sotmès al llarg de la història a humiliacions polítiques i militars de tot tipus, ha tingut capacitat de resistència fins arribar al somni col·lectiu del 9 de novembre.

Podrem explicar arreu que el procés d’independència és conseqüència d’una ferma voluntat de voler ser una nació oberta al món, on la població ha arribat a un seguit de conclusions des de la convicció i la informació, sense imposicions, obviant les provocacions i els intents de distraccions dels intolerants i de qui no respecta les majories. Podem narrar un relat històric inèdit que s’explica per l’articulació d’un procés que neix de la ciutadania i que ha estat recollit per partits polítics, organitzacions i entitats socials de tot tipus i d’orígens que, per damunt de les seves lògiques diferències, treballen per un objectiu comú.

Tenim l’oportunitat d’erigir-nos en coprotagonistes d’un capítol sensacional de la història de les llibertats, ordint col·lectivament i amb formes ben diverses arguments basats en la racionalitat i la coherència. Som hereus de segles de lluita i actors del moment essencial de la història del país. Som testimonis actius d’un instant irrepetible. Celebrem-ho cada dia de la millor manera, és a dir, sense fer cap pas enrere.

Font: NacioDigital.cat

Marc Costa: "Només depèn de nosaltres"

Estem en un moment històric, a les portes d'assolir la nostra emancipació nacional, però paradoxalment encara existeixen molts dubtes entre la societat catalana sobre la nostra capacitat de poder dur a terme la consulta que ha de permetre manifestar democràticament la voluntat política del poble català, així com també sobre la viabilitat d'una eventual Catalunya independent.

En altres paraules, no ens acabem de creure el procés i no acabem de confiar amb les nostres possibilitats, la qual cosa no fa res més que debilitar-nos.

El proper dia 9 de novembre votarem. I votarem perquè el poble català vol votar, expressar democràticament a través d'una consulta la seva voluntat política. I, en qualsevol cas, haurà de ser l'Estat espanyol qui sigui qui retiri coercitivament les urnes que s'hauran distribuït per tot arreu del territori nacional. Però aleshores, la seva prou ja debilitada imatge internacional, especialment després dels darrers escàndols de corrupció, quedaria definitivament ensorrada per haver impedit per la força un exercici democràtic i pacífic com aquest.

I sobre la viabilitat d'una eventual Catalunya independent, és absurd dubtar-ne, especialment si tenim en compte els nombrosos estudis realitzats per prestigiosos economistes, juristes i experts en altres camps científics. I és absurd perquè encara no hem vist cap estudi amb la mateixa rigorositat que acrediti el contrari, llevat les reiterades absurdes i ridícules amenaces procedents de polítics espanyols. I, a més, el futur que ens depara en el supòsit de que no esdevinguem independents no és precisament esperançador.

Pitjor que a Espanya, impossible

Les dades corresponents a la liquidació de l'any 2012 del model de finançament fetes públiques ahir demostren un cop més la situació de dèficit crònic que viu Catalunya en un Estat espanyol que és un llast per als catalans. D'entrada, el fet de fer les liquidacions a dos anys vençuts ja demostra el compte de la vella a què es veu sotmesa la tresoreria catalana, que no només ha de planificar a les palpentes, sinó que, amb l'experiència acumulada, també sap que dels càlculs que es puguin fer a l'hora de passar comptes el resultat sempre serà a la baixa i altament perjudicial per a Catalunya.

Si no hi havia prou elements per justificar les reivindicacions catalanes, les noves dades se sumen a un llarg historial de greuges en l'apartat financer. Un Estat que planifica malament, gestiona fatal i compleix els seus compromisos encara pitjor és una organització política que no només no serveix als interessos de Catalunya, sinó que els perjudica, i cada any que passa en aquesta situació va en detriment de la qualitat de vida dels ciutadans d'un país que aporta més del que rep de manera sistemàtica. El futur d'una Catalunya independent és incert en el terreny econòmic i financer, però si una certesa hi ha que resulta irrefutable és que el futur d'una Catalunya dependent d'Espanya és catastròfic. Una conclusió que no és fruit ni d'estimacions, ni de prejudicis ideològics, ni de demagògia, ni de populisme nacionalista, sinó de dades objectives que any rere any es van sumant al despropòsit i a la injustícia. Les dades fetes públiques ahir van directament al plat de la balança on se situen els arguments per decidir sortir d'un Estat que no només no és útil sinó que resulta perjudicial.

Font: elPuntAvui.cat

A l'ANC busquem més voluntaris: "Activa't, ara és l'hora!"

20 maneres de participar

Les 10 claus econòmiques d'una Catalunya independent

L'economista Modest Guinjoan desgrana, juntament amb altres 16 economistes, els deu punts essencials per entendre com seria l'economia en un hipotètic Estat català

Com seria una Catalunya independent? Quedaria fora de l'euro? Com es gestionarien els recursos econòmics? Quin deute tindria? Totes aquestes qüestions han anat sorgint paral·lelament als moviments socials i polítics del país i, actualment, estan en plena vigència. El Consell Assessor per la Transició Nacional ha assegurat aquest dilluns que, en cas de secessió, Catalunya no hauria d'assumir determinats deutes, si l'Estat espanyol no transfereix alguns béns i actius, com ara les infraestructures.

En aquest context, el doctor en economia Modest Guinjoan desglossa en el llibre Economia de Catalunya els deu punts clau per respondre a aquestes preguntes, analitzant la situació i, des d'una base empírica, rigorosa i “sense partidisme”, explicant què podria passar en els mercats si es declarés la independència.

Aquests són els factors essencials a tenir en compte segons el llibre que recull les anàlisis i interpretacions de 17 economistes de la talla d'Antoni Castells, Miquel Puig i Oriol Amat.

1. Dèficits de la relació Catalunya-Espanya
Recentment, el conseller d'economia Andreu Mas-Colell va assegurar que “Espanya ens frena”, fent palès el seu malestar amb l'executiu espanyol. El llibre analitza el dèficit d'infraestructures, del 5,5% delPIB, i del dèficit fiscal, del 8% en els darrers 13 anys. “Des del 2001 s'han perdut 16.000 milions d'euros pel camí”, assegura Guinjoan.

2. Milloraria el potencial econòmic català?
Segons afirmen els economistes, la independència permetria decidir la gestió dels recursos fiscals, d'infraestructures i política econòmica. “Més que una qüestió d'economia es tracta d'un cas de sobiranianacional”, explica Guinjoan.

CATN: "Les deu preguntes i respostes sobre com es proclamarà la independència"

L'informe número 10 del Consell Assessor de la Transició Nacional defineix els passos que cal fer per proclamar la independència

L'informe número 10 del Consell Assessor per a la Transició Nacional tracta del procés constituent i detalla com serà la proclamació de la independència. Us oferim les principals preguntes i respostes que conté.

- Cal que l'estat espanyol accepti la proclamació de la independència?

- No. El procés és millor i més fàcil si es negocia amb l'estat, però no és obligat de fer-ho.

- Si l'estat accepta de negociar la independència, quins objectius caldrà assolir?

- Caldrà negociar-hi les condicions de separació, cercar el reconeixement internacional, establir les condicions de la incorporació del nou estat a la Unió Europea i preparar internament la creació del nou estat.

- Si l'estat acceptés de negociar la independència, quant de temps duraria aquesta negociació?

- En cas de col·laboració seria raonable de pensar en un any i mig de negociacions. En cas contrari, tot indica que el temps de negociació s'escurçaria molt.

- Si l'estat es nega a negociar la independència, quins són els objectius a assolir?