Vicent Sanchis: "Continuen 'robant'"

"Afirma García-Margallo que 7.000 milions són “solidaritat”. Són estrictament espoli. Espanya continua “robant” a Catalunya"

Hi ha dues expressions que fan un mal absolut a segons quines sensibilitats. A segons també quins poders. Si sensibilitat es confon amb poder, potser és que són encertades. Diu la primera “Espanya ens roba”. És taxativa. Gent de dins i fora de Catalunya li atribueixen la maldat de provocar anticatalanisme. “Si els acusem de robar, quan no roben –protesten, per exemple, els dirigents del PP o Ciutadans–, com volem que ens estimin?”. Són ells els que diuen que volen que ens estimin. Alguns en tenen prou aproximant-se a la realitat. Ni que sigui descarnada i encara que no els estimin per fer-ho. “La veritat us farà lliures”, diuen els evangelistes que deia Jesús.

El verb “robar” és cru. L’acusació demana argumentacions per ser provada. Contrastem-les en la segona expressió, que es refereix a l’“espoli fiscal”. Aquesta també fa mal, però és més acadèmica. Què vol dir “espoli fiscal”. Un desnivell desmesurat entre el que paguen uns contribuents determinats i el que reben, com a contraprestacions, serveis i inversions, de l’Estat. A Europa, en temps de creixement econòmic, més del 4 per cent es considera excessiu, perquè afecta la capacitat productiva, el progrés econòmic i social, de qui el pateix. En les úniques balances fiscals que un govern espanyol ha fet públiques –les del 2005, que el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va detallar el 2008– el desnivell fregava el 9 per cent. Això és espoli? D’acord amb la justa mesura europea, sí. Perquè és el doble del que es considera raonable. Si es mira des del punt de vista dels qui mai en tenen prou, cal parlar de “solidaritat”. Els punts de vista, aquí i en tot, són interessats. Dit això, vist des de fora i amb una objectivitat desapassionada, Espanya –és a dir, l’Estat– “robava” als contribuents catalans el 2005. Ningú amb tres dits al front ho podria negar.

I ara? Ara el govern de Mariano Rajoy encara fa càlculs, però mentrestant el ministre d’Exteriors, José Manuel García-Margallo, n’ha fet un avançament en el document doctrinari que ha enviat a totes les delegacions diplomàtiques espanyoles de l’Exterior. Segons García-Margallo, que passava fins fa poc per ser l’element més conciliador i moderat del govern del PP quant a Catalunya, el dèficit fiscal de Catalunya respecte a l’Estat en els darrers anys se situa en una mitjana de 7.000 milions d’euros anuals. Ull! Aquesta és una xifra interessada. Menys de la meitat del que ha calculat la Generalitat, que també en té, d’interessos, en la qüestió. Gràcies a Déu. En el 2012 el PIB de Catalunya es va situar en els 192.000 milions d’euros. 7.000 milions representarien una mica menys del 4 per cent. Ningú podria parlar d’espoli... en circumstàncies normals. Però el mateix any, 2012, el govern de la Generalitat es va veure obligat a reduir el seu dèficit: a “retallar”, en llengua del carrer. Amb aquests 7.000 milions hauria tingut superàvit. Hauria pagat els funcionaris, els proveïdors i els farmacèutics. Hauria fet front als interessos del seu deute públic i encara hauria desplegat alguna obra pública de consideració. Si els 7.000 milions en són 16.000, com afirma la Generalitat, no hi ha robatori. Hi ha un escàndol.

Afirma García-Margallo que 7.000 milions són “solidaritat”. Són estrictament espoli. Ni que els seus càlculs interessats siguin més reals que els del conseller Andreu Mas-Colell. Espanya continua “robant” a Catalunya, perquè la Generalitat per complir la contenció del dèficit a què l’ha obligat el govern espanyol ha endeutat els catalans per un parell de generacions més. Mentre uns altres, els beneficiats de la “solidaritat”, ni retallen ni s’endeuten, i encara gallegen.

Font: elSingular