Joan Minguet: «Se'n diu democràcia»

(A propòsit del 27/s)

Jo no vull ser espanyol. Podria donar moltes raons i explicar que la cosa no va de sentiments o de sensacions — “en les sensacions s’agafa allò que ve, en el sentiment s’intervé”, deia Artaud—, va de conviccions, d’arguments polítics, històrics i, sobretot, culturals. Però no cal que ho faci, a hores d'ara això només serviria perquè els qui no volen ser espanyols se sentissin més o menys representats per les meves paraules i els qui volen continuar sent-ho poguessin esgrimir raonaments que rebatessin els meus. És la lògica del debat intel·ligent: tenir opinions i defensar-les amb arguments que respectin els dels contraris, i viceversa. Acabo d’escriure arguments respectuosos, no cantarelles (que si Artur Mas ens ha begut l’enteniment a tots els independentistes, que si estan en disposició de canviar la Constitució i fer una Espanya federal...) que demostren la incompetència intel·lectual (i, per tant, política) de qui ho diu perquè s’arroga el paper del més llest de tots, del pallasso savi, però a la que rasques veus que és el més babau de tots els qui estan a la pista de circ. No, ara ja no ens cal donar raons; estem en una fase en què tots ens hem de posicionar. Ara, toca exercir un dret fonamental: escollir fins on puguem la Catalunya que volem.

Aquesta és la qüestió: se’n diu democràcia. Jo no vull ser mai més espanyol i, en paral·lel, vull un canvi rotund de la societat que ha de venir; per tant, votaré l’única opció que representa, ni que sigui per aproximació, com solen ser aquestes coses, les meves conviccions. Uns altres, votaran una altra opció independentista que s'adeqüi a les seves voluntats i als seus arguments, em refereixo a la candidatura unitària que s’ha gestat els darrers dies. I, fora d’aquest àmbit, hi haurà tots aquells catalans que votaran opcions que representaran el no sortir d’Espanya: uns amb la voluntat de canviar la configuració de l’Estat (encara que no ens expliquin com), uns altres amb la pretensió de mantenir l’estat actual de les coses i uns altres que, fins i tot, voldran retornar als temps de la Dictadura. Res a dir, tothom votarà allò que voldrà.

Conferència - col.loqui «La crisi i el sistema de pensions» el 22 de juliol

Salvador cardús: «Ara que és a tocar»

La setmana passada aquest article hauria començat recordant allò que José Zaragoza va dir fa anys al periodista Vicent Sanchis sobre la comoditat amb què, amb independència del candidat escollit, els socialistes guanyaven les eleccions a l’alcaldia de Barcelona. “Si presentéssim un sofà, també ens votarien”, va dir el llavors secretari d’organització del PSC. La meva tesi hauria estat que, en la hipòtesi de màxima turbulència i incertesa en l’oferta electoral del sobiranisme, és a dir, fins i tot si aquella estranya llista civil “sense polítics” hagués estat encapçalada per un sofà, calia votar-la.

Ha estat, però, un gran alleujament saber que al final s’aconseguia un gran acord que esvaïa bona part de les incerteses. Ras i curt: que no hauríem de votar un sofà. A aquella llista civil sense polítics, una idea pensada a la desesperada, se li ha de reconèixer el mèrit d’haver tornat el seny a tothom. Perquè allò tenia tot d’inconvenients. Un, que era una unitat que delatava a crits la desunió de fons. Dos, que els civils, un cop a la llista, ja haurien estat tan polítics com els que es volien evitar, i no s’haurien estalviat de ser etiquetats —justament o injustament— per suposades afinitats partidistes. Tres, que el 28-S obria un període d’inestabilitat parlamentària i governamental tan gran que hauria dissuadit els electors menys agosarats. I, finalment, que ens tornàvem a posar la corda al coll amb una data per a unes noves eleccions sense tenir ni idea de quin marc polític deixaria la victòria sobiranista del 27-S, i encara menys, una hipotètica derrota.

Eduard Voltas: «Més que mai»

"Més que mai, cal explicar la independència com una eina per fer un país millor, no com un objectiu en ell mateix. I més que mai, cal ser humil i reconèixer que no tenim respostes per a tot"

En política, tenir la iniciativa i marcar l'agenda ho és pràcticament tot, i aquesta setmana l'independentisme s'ha apoderat de l'agenda gràcies a un artefacte excepcional (la llista unitària) que ha capgirat absolutament totes les previsions fetes fins al moment. La força simbòlica del que s'està construïnt és tan gran que costa d'imaginar que en els dos mesos escassos que resten fins al 27-S el sobiranisme pugui perdre el domini de l'escenari. De fet, falten encara molts impactes comunicatius de gran rellevància, tots en positiu: el nom de la llista, el programa concret de la desconnexió, la composició de les llistes a Tarragona, Girona i Lleida, la previsible pluja d'adhesions, un format de campanya absolutament inèdit, cadascun dels actes d'aquesta campanya inèdita, l'11-S a la Meridiana... Un autèntic malson per als directors de campanya de les altres opcions.

El desconcert és palpable a les files unionistes. No s'ho esperaven gens i la reacció és clarament a la defensiva. En comptes de vendre el propi producte, porten dies intentant que el consumidor no compri el producte de la competència, desqualificant-lo per tòxic ("és la llista de Mas") o defectuós ("són unes eleccions autonòmiques normals, no un plebiscit"). Però els fets s'aniran imposant amb l'inestimable ajut del govern espanyol, i cada dia que passi serà més difícil negar que el 27-S és un plebiscit i que aquesta llista és la papereta del Sí. Com més trigui l'unionisme a admetre que aquest és el terreny de joc, més avantatge per l'equip que primer ha saltat al camp.

Presentació del llibre «SÚMATE. Cuando todos contamos» el 22 de juliol

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Ramón Cotarelo: «La república catalana de Podem»

La presentació de la llista única ha obert la caixa dels trons a Catalunya. Dels trons, els llamps i més meteors, fins i tot les aurores boreals. Les reaccions s'han desfermat en cascada fins a arribar a punts gairebé de deliri.

Va començar la CUP desmarcant-se'n amb raons molt plausibles i aclarint la seva posició amb força congruència. És una formació d'esquerra independentista que vol distingir-se d'allò que considera l'oportunisme d'ERC i, alhora, donar suport al procés sobiranista. I pretén recollir vots entre electors que, sense ser independentistes, són d'esquerres i no s'empassen l'aliança amb el nacionalisme burgès de Convergència.

Quan es van saber els integrants dels primers llocs de la llista, especialment el de Romeva, una esgarrifança va recórrer els estaments d'ICV que ara tem per la seva integritat. S'han sentit veus acusant de 'traïdor' l'ex-eurodiputat ecologista. Els sentiments s'exalten amb facilitat.

Enmig del sarau, la inimitable senyora Sánchez-Camacho ha decidit de disfressar-se de Cambó, si més no nominalment, i ha demanat 'una coalició de la concòrdia' per a fer front al desafiament sobiranista. Coalició que haurà de configurar-se en un 'front constitucionalista'. De les paraules als fets, hi ha un bon tros de camí, perquè per a formar-lo compta amb els diputats del PP i els del PSC, que podrien quedar reduïts a vuit, o potser arribar a la dotzena i mitja si s'hi afegeixen els de Ciutadans. I encara s'ha de veure si aconsegueixen unir-se, perquè a més de ser pocs van mal avinguts.

Joan M. Tresserras: «Més de dos milions de vots»

Un dia, d’aquí pocs anys, sabrem moltes altres versions de com han anat les coses aquests dies. En les negociacions sobre el programa nuclear iranià. En les intenses reunions, tan desequilibrades, entre el govern grec i els servidors polítics del poder econòmic europeu. En les eleccions a la presidència del Barça. O en les trobades al Palau de la Generalitat, amb representants de les entitats de la societat civil i dels partits entrant i sortint. De moment, ens haurem de conformar amb les versions oficials distribuïdes, amb les immediatament filtrades en privat, i amb les intuïdes. I, potser, amb les preparades pels guionistes del relat de l’actualitat, que no sempre coincideixen amb cap de les anteriors. Però hem d’estar tranquils. En l’era de WhatsApp i de La Camarga, d’Edward Snowden i de Wikileaks, tot queda enregistrat. I, com Xavier Bosch ens indicava magistralment, “se sabrà tot”.

Abans de saber-ho tot, però, haurem de votar. Podrem votar. Encara que no exactament de la manera que hauríem volgut. No és casualitat. Aquests últims anys, els serveis d’intel·ligència de l’estat espanyol han tingut com a missió principal interferir en el procés català cap a la independència. Aquest era i és el principal risc que ha hagut d’afrontar l’Estat. Des del respecte a les víctimes i als seus familiars, el procés comporta per a l’Estat un risc políticament més gran que el perllongat i sagnant desafiament que li va suposar el terrorisme. Potser per això l’Estat va dedicar més atenció negociadora a aquell conflicte de la que ha dedicat a la reivindicació catalana. En un cas i l’altre, l’Estat ha comès abús de poder. En totes dues ocasions ha restringit les garanties democràtiques: llei de partits (per excloure determinades formacions polítiques d’una legalitat feta a mida i privar-les dels seus drets); prohibició del referèndum (per impedir que la població catalana es pogués pronunciar sobre el seu futur). I en tots dos contenciosos l’Estat ha mobilitzat els seus aparells i les seves clavegueres: per obtenir informació, per penetrar en les organitzacions —especialment les de caràcter més obert i “espontani”— i per intervenir en els processos de formació i de construcció de l’opinió pública. La proximitat del poder establert a molts dels mitjans de comunicació dominants, l’administració de filtracions, dossiers, mitges veritats, rumors, difamacions i intoxicacions, i l’exacerbació dels sectarismes latents i les divisions internes completen el catàleg d’actuacions.

Vicent Partal: «Contra la revolució»

No he amagat mai la meua simpatia per ICV. Alguna gent, massa obsessionada pels partits, no m'ha entès o no ho ha volgut entendre, però la gent d'ICV per a mi encarna una manera de veure el món a la qual em sent molt pròxim, malgrat que el procés d'independència és evident que ens allunya, espere que només provisionalment.

No em reca gens de dir que Joan Coscubiela és un dels millors polítics que he conegut i una persona extraordinària, que admire. Sempre he reconegut i posat en relleu l'esforç intel·lectual fet per Joan Herrera el 9-N, un esforç que em mereix el respecte més gran. Sense ser ni nacionalista va treballar perquè tots poguéssem votar sobre la independència i això, com a demòcrata, té un mèrit especial. Tant de mèrit que crec que res d'allò que faça ara no podrà esborrar la seua generositat. Amb Dolors Camats m'han unit complicitats que no sabria explicar-les en un paper curt. I hi ha més companys d'ICV, gent diversa i d'indrets molt allunyats del país, dels quals he après moltes coses durant aquestes dècades, amb els quals he gaudit de moments importants.

Però em trobe que ICV, EUiA, Podem i Procés Constituent ara han decidit d'enfrontar-se a la voluntat d'independència d'una part important --espere que clarament majoritària-- del país. Hi ha maneres massa fàcils d'explicar el perquè, poc creïbles. Jo sempre tendesc a valorar la complexitat i, per tant, no cauré en l'absurd de donar explicacions simplistes d'una posició que sé que no ho és. Amb el màxim respecte, però, i amb un inevitable punt de dolor personal, miraré de fer dos comentaris que per principis i per coherència amb mi mateix espere que s'accepten com una crítica, però com una crítica oberta, franca i lleial. D'amic.

Dos i Dos no fan Quatre. Escolta-ho al 102.5 FM «Quines implicacions legals té la independència?» el 20 de juliol

Francesc-Marc Álvaro: «La llista Josep Termes»

Quan vaig saber que, finalment, hi havia un acord per tirar endavant una llista unitària del sobiranisme per les eleccions del 27-S, vaig pensar en Josep Termes, el qui fou eminent historiador del catalanisme, l’obrerisme i l’anarquisme. Termes –que tant trobem a faltar- va escriure que “Catalunya és un miracle. Un miracle en l’Europa contemporània. Perquè des de fa dos o tres-cents anys, excepte els grans pobles que tenen un gran estat al darrere, els altres han estat deglutits –com el peix petit, a la mar, que és menjat pel peix gros-. Catalunya és un exemple històric d’una supervivència curiosa, òbviament conflictiva i estranya, la supervivència d’un poble tossut. Tot feia pensar, als súbdits de la monarquia de les Espanyes o a les grans potències europees, que Catalunya desapareixeria després de l’any 1714, després de la guerra de Successió. Catalunya, un país antic, medieval, com tants més n’hi havia a Europa, perdia la seva personalitat pròpia per tal com perdia les seves Corts, el seu Parlament, les Constitucions i el Dret. Per tant, a partir de 1714, Catalunya deixava d’existir”. La cita és llarga però paga la pena, sobretot quan, dins del món sobiranista, pot haver-hi gent que -una mica cansada de tantes giragonses i marrades- oblidi la magnitud del que tenim per davant: es tracta de transformar aquest miracle històric que és Catalunya en un Estat independent reconegut en el concert internacional, i fer-ho (en principi) amb l’Estat espanyol en contra i en un moment en què el vell concepte de sobirania s’ha transformat de forma radical.

La llista que encapçalaran Romeva, Forcadell i Casals és l’eina que ha de permetre -sempre que els vots ho avalin- assolir la legitimitat democràtica per saltar una paret molt alta. Amb el primer salt no n’hi haurà prou, esclar. Però sense aquest salt res no es podrà engegar. A partir d’aquí, el sobiranisme s’inventarà -no tindrà més remei- un camí nou cap a la independència, amb el que hem aprés d’altres casos, el que ha previst el CATN i el que anirà sorgint sobre la marxa, la qual cosa fa molt difícil assegurar que tot això duri només sis mesos o vint-i-quatre. La política és la gestió dels temps i cap empresa de l’envergadura de la que proposa el moviment sobiranista té un calendari rígid, extrem que els principals valedors d’aquesta causa hauran d’explicar.

Èxit de l’acte de barri del 8 de juliol

No ens imaginàvem que la convocatòria tingués el ressò i la bona acollida que hem constatat, i això ens fa pensar que la iniciativa “Coneguem les entitats del barri” ha complert el seu propòsit d’ajudar a visualitzar una mica més aquesta primera mostra del teixit associatiu que ens envolta.

Agraïm a tots els que ho han fet possible, a entitats i associacions, i al públic que va assistir a l’acte del 8 de juliol, on es va projectar l’audiovisual-resum dels 8 vídeos editats al llarg d’aquests darrers 4 mesos, i que ara us convidem a visualitzar.

A partir d’avui, trobareu al menú d’aquest blog una pestanya anomenada “el barri”, que us donarà accés directe a la programació d’activitat i portals webs de diferents entitats i associacions.

Fem barri .

Equip Coordinació
ANC-SFxI

Pere Cardús: «La llista independentista: un artefacte imbatible?»

L'acord ha sorprès tothom. Qui digui que se l'esperava, menteix. Vull dir l'acord tal com l'han fet. Molts esperaven el pacte de la llista sense polítics. Molts més temien que no hi hauria acord i que tornaríem a tenir tres candidatures. Si em deixeu ser sincer, jo estava convençut que no hi hauria acord i que cadascú aniria pel seu camí. I em semblava molt arriscat plantar-se al 27-S amb un dibuix calcat d'unes eleccions normals i corrents. Però tot plegat supera les expectatives que hom pogués tenir. Una candidatura amb CDC i ERC, amb Raül Romeva de candidat, Carme Forcadell i Muriel Casals a continuació, i Artur Mas i Oriol Junqueras, de quatre i cinc… Déu n'hi do! Només queda aquest regust amarg per la decisió de la CUP. Ara ho comentarem.

Calia que les eleccions avançades tinguessin pinta de referèndum. Amb una sola papereta del sí, el plebiscit hauria estat incontestable. I penso que la victòria independentista, assegurada. Però cal ser conscients de quina és la realitat i amb quines eines es presenta l'independentisme al camp de batalla. Diu aquell proverbi jueu que 'no caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort'. I, tot i reconèixer la fortitud del sobiranisme —sobretot en comparació amb pocs anys enrere—, cal ser conscients de les febleses i actuar amb intel·ligència i determinació.

Deixeu-me escriure unes quantes idees sobre això que passa:

- La candidatura conjunta és una operació de dretes per a assegurar la presidència d'Artur Mas, diuen alguns. Però curiosament hi haurà un ecosocialista, una republicana, una ex-psuquera, un convergent i un altre republicà a les cinc primeres posicions. Trobo que la dreta ha canviat molt, darrerament. Serà difícil de batre aquesta llista per l'esquerra amb arguments sòlids i certificables. Això sí, el camp per a la demagògia sempre és adobat.

Vicent Partal: «Les tres explicacions que no entendran mai»

La configuració de la llista per la independència ha desfermat l'eufòria entre els independentistes i uns nervis més que evidents entre els qui hi són contraris. Era previsible i forma part de la normalitat dels debats democràtics. Però, deixant de banda l'eslògan fàcil i la consigna partidària més tancada, em sembla que no entendre què significa aquesta llista és un senyal de miopia política espectacular. O de por. Potser no ho entendran mai perquè no ho volen entendre, però deixeu-me remarcar tres fets que em semblen històrics.

1. És una llista que des d'avui ja fa el demà.

Aquell eslògan de l'odi a Mas i que tots són uns neoconservadors perquè comparteixen lloc amb ell s'ha completament desactivat amb la llista presentada ahir. Però no perquè Romeva, Forcadell i Casals siguen utilitzats per un pervers malvat que els manipula i ells siguen tan babaus de deixar-s'ho fer. No. La qüestió —i que n'és, de penós, sentir segons quines opinions— és una altra: si una cosa fa aquesta llista és marcar la ratlla entre el passat i el futur. El pròxim govern simplement no podrà ser un govern 'neocon' —ni que ho volgués el president Mas, que no crec pas que ho vulga, a hores d'ara. El pròxim govern no serà el govern de CDC. Ni tan sols el govern de CDC i ERC. Serà un govern molt més plural i probablement molt més decantat cap a l'esquerra que no ho seria un govern de segons quines esquerres. No és la llista que es deu a Mas, és Mas que es deurà als qui votaran la llista.

Carta de Romeva, Forcadell i Casals acceptant el desafiament del 27-S

Ocuparan els tres primers llocs de la llista, davant d'Artur Mas i Oriol Junqueras

Ja és oficial que Raül Romeva, Carme Forcadell i Muriel Casals aniran al capdamunt de la candidatura acordada entre CDC, ERC i les entitats sobiranistes per a les eleccions del 27-S. Tots tres han signat una carta en què accepten el desafiament i fan pública la decisió.

Heus ací el contingut de la carta:

«Estem molt contents d'assumir aquest compromís col·lectiu.

És un moment excepcional. El 27 de setembre tenim l'oportunitat de fer allò que hem buscat durant molts anys: votar sobre la independència i guanyar a les urnes.

Milers de catalans i catalanes pateixen una situació crítica per la crisi econòmica. Per poder-hi donar resposta, ens calen eines que ara no tenim.

A partir del 27 de setembre tenim la possibilitat de superar un marc institucional enquistat. Podem passar pàgina d'un debat Catalunya-Espanya que ens impedeix superar els diversos reptes que tenim com a societat i país.

El procés sobiranista és impulsat i liderat per la societat civil. La llista del 27-S és plural, inclou persones diverses que tenen un objectiu comú: la independència.

És el moment de mirar endavant. El país del futur l'haurem de construir entre totes i tots. Tot està obert. El 27-S tenim el nostre futur a les nostres mans.

Junts i juntes, guanyarem!

Raül Romeva
Carme Forcadell
Muriel Casals»

Font: VilaWeb

CDC i ERC preveuen un període de sis mesos per aprovar el paquet legal necessari per la desconnexió

Els republicans asseguren que el 28-S es farà una declaració "nominal" d'independència

CDC i ERC tenen previst aprovar en un termini màxim de sis o vuit mesos –un cop arrencada la legislatura i sempre en cas de victòria sobiranista– el paquet legal necessari per dur a terme la desconnexió legal amb l'Estat, segons fonts de la negociació consultades per l'ARA. El pla consisteix en l'aprovació d'una llei de transitorietat jurídica que supliria el marc legal espanyol, tot i que l'ordenament legal espanyol seguiria vigent en tots els àmbits en què no hi hagués una llei catalana pròpia. Es tracta d'un dels punts clau de l'acord avalat ahir al vespre per les entitats del sobiranisme civil i per les direccions convergent i republicana. Segons ha informat ERC a través de la seva pàgina web, el dia 28 de setembre està prevista una declaració "nominal" d'independència.

En el mateix període de temps, segons les fonts consultades, es té en compte la creació de la hisenda pròpia, que és un dels punts fonamentals per assegurar la hipotètica creació d'un estat català. Els departaments de la Generalitat ja han fet arribar al comissionat per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, les necessitats de cada àmbit a l'hora d'afrontar la desconnexió legal de l'Estat.

En les setmanes prèvies a la negociació per la llista que formaran CDC, ERC i les entitats, els nacionalistes eren especialment insistents a l'hora de garantir davant la ciutadania la "viabilitat" del procés. "Cal resoldre dubtes concrets", apuntaven aquestes fonts.

Font: ara.cat

Dídac Boza: «Després de l'èpica del 9-N, l'èpica del 27-S»

«Potser no és un mal auguri que hagi costat tant la unitat independentista. Després del desgast, vindrà el "turbo". Ja va passar amb el 9N»

Fer "in extremis" allò que semblava descartat o impossible s'està convertint en una especialitat del procés sobiranista català. Va passar en els moviments previs al 9 de novembre, quan semblava inassolible un acord sobre la pregunta que s'havia de formular a la ciutadania. El mateix 9-N, anul·lat, prohibit i perseguit per l'Estat, va ser possible en l'últim moment, malgrat les amenaces d'última hora, brillantment ignorades pel Govern, per desenes de milers de voluntaris i, sobretot, per prop de dos milions i mig de ciutadans. Definitivament, aquest procés sembla abonat a una certa èpica.

Potser no sigui un mal auguri que hagi costat tant l'acord unitari independentista. Com vam veure l'any passat, després de mesos de desgast, vindran setmanes del "turbo". El moviment del "sí" pot, finalment, posar la directa i mirar només cap a endavant. L'independentisme dissenya el 27 i, sobretot, el 28 de setembre, mentre l'unionisme es queda, de moment, fent el badoc. Oh sorpresa! Resulta que el Mas i Junqueres han aparcat les desavinences contra tot pronòstic, matant tantes esperances que havien posat els partidaris del fracàs del procés (Rajoy, Sánchez, Iglesias, Rivera, Iceta, Camacho, Duran...). Que hi hagi una segona candidatura independentista, la de la CUP-Crida Constituent, facilita que el "sí" a la República Catalana competeixi també en el terreny electoral de l'esquerra alternativa. Així no queda cap flanc al descobert.

Vicent Partal: «Setanta-cinc dies per a treballar tots com bojos»

Finalment hi ha acord. Hi ha un acord global sobre com acomplir la fase següent del procés d'independència i, consegüentment, un acord sobre com acudir a les eleccions del 27 de setembre. És un èxit molt més que notable que cal agrair a la persistència de les associacions sobiranistes. I també a la generositat d'ERC, que va oferir la solució adoptada; a CDC, que va saber trencar la inèrcia amb l'oferta de Molins de Rei; i a la CUP, que ha sabut combinar les seues exigències ideològiques amb la presència honrada i lleial en el front comú.

Avui falten setanta-cinc dies exactes per a les eleccions. De manera que ja podem comprometre'ns tots plegats a fer el màxim esforç personal i col·lectiu possible perquè l'èxit siga absolut i indiscutible. Cal que el 27 de setembre la candidatura civil amb CDC i ERC obtinga la majoria suficient per a poder governar. I que, sumant-hi els vots i diputats de la CUP, puguem demostrar a Europa quina és la voluntat del nostre país.

Per això, l'èxit de la manifestació de l'Onze de Setembre a la Meridiana serà determinant. Tothom n'ha de ser conscient. I també que la Meridiana no l'omplirem si no venem tiquets i contractem autobusos, tants com van servir per a fer la Via i la V. Això és feina concreta que cal fer i que cal començar ara mateix, sense excuses.

I com això, tot. En aquests setanta-cinc dies, penseu-hi, és segur que hi ha un esforç més que podríeu fer cadascú de vosaltres en favor de la victòria. Feu-lo sense dubtar-ne ni un moment. Sense cap ambigüitat ni cap recança ni cap reserva. Perquè ara tots ens hem de buidar, literalment, en un esforç gegantesc per a consolidar aquest procés revolucionari que ens va menant, pas a pas, cap a la independència. Tenim la sort de ser protagonistes d'una epopeia històrica, d'un moment únic. Aprofitem-ho, que no ens perdonaríem mai de no haver-ho aconseguit quan ja ho teníem a les mans.

Font: VilaWeb