dijous, 14 de maig del 2015

Vicent Partal: «Sense excuses: la responsabilitat del govern català»

Les últimes actuacions del ministre Wert i les darreres sentències contra el sistema educatiu català han fet créixer la indignació de la societat catalana a un nivell extraordinari. Indignació expressada al carrer visiblement, però també al parlament espanyol, on ahir molt especialment Joan Tardà i Joan Coscubiela van saber transmetre a l'opinió pública l'estat d'ànim que molts tenim avui.

Però no n'hi ha prou d'indignar-nos; ara ja no. Catalunya, en termes polítics, ja ha deixat de ser una simple comunitat autònoma d'Espanya, sotmesa per tant de manera inexcusable a la rigidesa del règim legal espanyol. Catalunya va proclamar la pròpia sobirania amb una històrica declaració del parlament, però sobretot Catalunya va exercir la sobirania el 9-N. El 9-N les institucions i el poble de Catalunya van emprendre de manera rotunda el camí de la construcció d'una legitimitat pròpia, i ara tot allò que fem té un sentit diferent —a dins del país i fins i tot a fora, com tan bé ha entès el parlament de Dinamarca.

Per això, en vista d'aquesta agressió intolerable al sistema educatiu català i a la convivència, l'única posició que no podem adoptar és justament la d'acatar les sentències. La legalitat catalana ens empara i és responsabilitat del govern, del president Mas i de la consellera Rigau trobar ràpidament la millor manera possible, en termes tècnics, de no aplicar les sentències en cap aula del país, en cap ni una.

És responsabilitat seua, és una responsabilitat directa del govern de Catalunya. I no pot haver-hi ni una sola excusa per a no assumir-la. És incomprensible i totalment incongruent que el mateix president i la mateixa consellera que van tenir el coratge polític d'assumir les conseqüències del 9-N ara no encapçalen la resposta en favor del sistema educatiu, per a evitar l'aplicació del manament judicial.

Quim Torra: «Sumar-ne 21 és multiplicar el procés per 1000»

La batalla municipal per Barcelona assoleix, aquesta vegada sí, la dimensió de les grans i èpiques batalles

Si no són pas unes eleccions “locals” enlloc, menys encara a Barcelona. El gran objectiu del 24M és tenyir el país d’independència i aconseguir milers de regidors independentistes i nous socis de l’AMI:

Sens dubte, fora de l’àrea metropolitana el resultat pot arribar a ser aclaparador. Es respira el mateix aire de primavera del 14 d’abril de 1931. L’unionisme serà literalment triturat, i només l’aparició de les llistes fantasmes de PP i PSC ja donen una pista de fins a quin punt la desesperació s’ha instal.lat als quarters generals dels partits partidaris de l’status quo amb Espanya.

Què passarà a Barcelona? Fins només fa quatre anys, als barcelonins se'ns convidava a mirar a una altra banda, a tapar amb cobis i cosmopolitisme d’estrassa la realitat i el compromís de ser la capital d’un país. Semblava com si no tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos un ens aliè a tot, excepte a ell mateix. Sí, fins fa pocs anys, Barcelona no hi era. Se la volia fer passar per l’adreçador de convertir-la en una folklòrica capital de província espanyola més. Tots els tronats invents aquests de co-capital espanyola i altres ximpleries que ni qui les diu les creu. Però les coses van canviar. Durant aquests darrers quatre anys, els barcelonins hem deixat de ser uns ciutadans de segona classe i ens hem sumat plenament, al desig de llibertat del nostre poble. Per això l’unionisme es puja per les parets i els nostres estimats cosmopolites del món sangloten, perquè va perdre la possibilitat d’instrumentalitzar Barcelona en contra del país.

MANIFEST: «Per a una escola lliure en un país lliure»

La Sectorial d’Educació de l’ANC, davant el nou intent d’ingerència del Govern espanyol en les competències educatives de Catalunya, manifestem, una vegada més, que:
  1. El model d’escola que hem anat construint durant els darrers 35 anys ha demostrat a bastament la seva eficàcia i ha estat una peça clau a l’hora de cohesionar la nostra societat. I el català ha de ser, ara i sempre, la llengua vehicular d’aquesta escola.
  2. El nostre Parlament és l’únic que reconeixem com a legítim.
  3. L’Estat espanyol no només no protegeix ni empara la llengua, la cultura i l’escola catalana, sinó que hi és clarament hostil i fa tot el possible per anorrear-la.
  4. El govern de l’Estat espanyol envaeix constantment les competències educatives de la Generalitat de Catalunya que, sobretot a partir de l’aprovació de la LOMCE, estan en greu perill.
  5. Totes les limitacions i dèficits del nostre sistema educatiu actual només es podran superar tenint un estat a favor. Sense un estat que protegeixi el nostre sistema educatiu i la nostra llengua no podrem mai garantir una escola del poble i per al poble. És per això que treballem per la independència de Catalunya com a única via per preservar el patrimoni de tot un poble.
  6. Confiem que el Govern i el Parlament es mantindran ferms i que sabran trobar, en el període de temps més curt possible, el camí democràtic i pacífic per aconseguir l’estat que el nostre país necessita.
Per això, instem:

dimecres, 13 de maig del 2015

Eleccions Municipals: Taula rodona de debat polític el 19 de maig, al teatre Gaudí

Els ciutadans de Barcelona som davant l’oportunitat d’intentar resoldre els problemes més propers i urgents dels nostres barris. D’altra banda, el sobiranisme vol també que aquestes eleccions municipals representin un avenç decisiu en la consolidació d’alcaldes i consistoris de partits clarament independentistes en la majoria de ciutats i viles de Catalunya.

Carles Agustí, de CiU; Trini Capdevila, d’ERC; Gerardo Pissarello, de Barcelona en Comú, i Maria Rovira, de la CUP - Capgirem Barcelona, presentaran les seves propostes i debatran entre ells la manera més eficaç de millorar el barri i la nostra ciutat, i amb la mirada fixada en la transcendent data del 27-S, que ha de canviar definitivament el destí de Catalunya.

El debat començarà a les 7 de la tarda. T’hi esperem, i, si és possible, vine acompanyat d’un veí, amic, familiar o company de feina, especialment si encara no té clar quina és la millor opció!

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Últims dies de presentació de candidatures per a renovar el secretariat de la territorial Sagrada Família

El 15 de maig, a les 12 de la nit, finalitza el període de presentació de candidatures, tant si és per renovar càrrec com per presentar-se de nou. Estem en l’any decisiu del procés del nostre poble cap a la independència de Catalunya.

Ara més que mai necessitem l’esforç i el compromís de tots per a continuar tirant endavant els actes i les campanyes que ens asseguraran l’èxit el 27 de setembre.







Justícia colonial a Catalunya

Si hi ha un àmbit en què la llengua catalana i els ciutadans que la utilitzen són tractats com a subordinats d'una colònia subjugada i no com a ciutadans d'un país normal, aquest àmbit és el de la justícia, on l'ús de l'idioma propi del país és residual i limitat a una oralitat amenaçada constantment per la intimidació d'una justícia que generalment s'imparteix des d'una actitud colonial. Una situació blindada per l'imperialisme lingüístic de Madrid, que priva que el coneixement del català sigui un requisit per exercir de jutge a Catalunya. Com se'n pot dir justícia d'un servei on el jutge, que és l'encarregat de dirimir i aplicar la llei, no té cap obligació ni necessitat d'entendre el que li diuen els litigants? Com se'n pot dir justícia d'un sistema en què els administrats han d'estar al servei de la ignorància de l'administrador de la justícia?

Aquest sistema discriminatori i indigne d'un estat de dret que protegeixi els drets bàsics dels seus ciutadans, i que ahir es va perpetuar en una altra lamentable sessió infamant i humiliant al Congrés dels Diputats, és el que l'Estat espanyol està intentant estendre a d'altres àmbits com l'ensenyament utilitzant precisament aquest poder judicial viciat com a arma i instrument de parcialitat. Una situació que contribueix a carregar d'arguments, si és que encara cal afegir-ne a la convicció que l'única manera de salvar la identitat catalana és l'assoliment d'un estat capaç de tractar els seus habitants com a ciutadans i no com a víctimes o presoners de la seva hostilitat activa. Catalunya només té una possibilitat de supervivència, l'estat propi, una possibilitat que va fent-se més petita com més tardi a arribar la decisió de la majoria.


Vicent Partal: «Dinamarca trenca el mur espanyol»

El parlament de Dinamarca va debatre ahir sobre el dret d'autodeterminació dels catalans. El govern i vuit dels nou partits presents al parlament van fixar l'opinió sobre tot això que passa a Catalunya i van acordar de redactar un text que romandrà per a la història. Per primera vegada, un govern de la Unió Europa no solament no invoca el famós 'afer intern', sinó que demana que, pel que fa a la independència de Catalunya, sense ambigüitat, negocien democràticament i pacífica Catalunya i Espanya. Dinamarca, doncs, ahir va ser capaç de trencar el mur diplomàtic espanyol i va canviar el debat sobre Catalunya, convertint-lo definitivament en un afer europeu.

Entenguem-nos: no serem independents perquè ens ajuden els danesos. Ho serem si ho volem ser i som capaços de trobar la manera de proclamar la república. Però el debat d'ahir és un pas endavant extraordinari. Un parlament democràtic, d'una de les democràcies més consolidades i consistents de la Unió Europea, fa el pas d'equiparar Catalunya i Espanya com a actors polítics i demana que parlen sobre la independència de Catalunya. No sobre la reforma de la constitució espanyola, ni sobre la configuració d'un nou model d'estat. El text, cal reconèixer-ho, ha superat les expectatives i és literalment un pas de gegant. Cal donar les gràcies a l'ANC per l'esforç fet per aconseguir-lo i cal sobretot donar les gràcies al govern i al parlament de Dinamarca. Això que han fet no ho hauríem d'oblidar mai. Tak Danmark for den støtte I har givet til debatten om Cataloniens selvstændighed!

I tot això sense perdre el cap i sense passar per alt que de moment continuem essent un 'afer intern' espanyol, si més no des del punt de vista tècnic. Catalunya serà, efectivament, un afer intern espanyol fins que el parlament no faça el pas de declarar la independència, però ja sabem que a partir d'aquell dia deixarà de ser-ho. I la millor prova va ser aquest debat transcendental d'ahir on per primera vegada un estat membre de la Unió Europea ha marcat el territori al soci espanyol i ha parlat sense cap mena de prevenció de la independència de Catalunya.

Font: VilaWeb

dimarts, 12 de maig del 2015

Liz Castro: «La necessitat de la necessitat»

Molt sovint, quan la gent s’assabenta que sóc americana, em diuen: “Ui, m’agradaria aprendre anglès, fa anys que vaig a classe, però encara no el puc parlar”. Em miren amb enveja a mi i als meus fills, que vam aprendre l’anglès naturalment, és a dir, sense classes. Sempre els dic el mateix: per aprendre un idioma, has de passar temps allà on es parla i has de tenir la necessitat de parlar-lo. No hi ha res com tenir una persona davant teu esperant sentir el que tens al cap. És l’única manera. Temps i necessitat. I no ho dic només jo, ho diu tota la sociolingüística.

El contrari també és veritat. Sense la necessitat i el contacte, els idiomes s’obliden. Quant francès recordeu dels vostres anys d’estudiants? I encara més: quan dos idiomes ocupen el mateix registre, i tenen el mateix ús en la mateixa societat, els sociolingüistes expliquen que el més normal és que un d’ells desaparegui.

Per salvaguardar un idioma, doncs, cal que sigui necessari. Necessari. El català ja no és necessari per mirar la tele (el 85% la miren en castellà), ni per anar al cine (el 97% és en castellà), ni per llegir llibres (per cada llibre que es publica en català, n’hi ha 8 més que s’editen en castellà a l’Estat), ni per comunicar-se (el 99,8% de la població catalana entén el castellà) i un llarg etcètera. No em malentengueu. Que puguis viure en castellà no vol dir que vulguis fer-ho, però això és un tema per a un altre article.

De fet, l’únic àmbit on el català és necessari per a tothom és l’escola. Si un nen no aprova les assignatures, no passa de curs. L’ha d’entendre, l’ha de fer servir, l’ha d’escriure, l’ha de llegir. I això és el que fan, amb força èxit i tranquil·lament. Gràcies a l’escolarització en català, el 94,3% de la població a Catalunya el pot entendre, el 80% el pot parlar, el 82% el pot llegir i el 60% el pot escriure.

dilluns, 11 de maig del 2015

Paradeta informativa, diumenge 17 de maig

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Diumenge, 17: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Nou vídeo: «24M 27S Tornen les urnes Tornem al carrer»

Quim Torra: «Mig país independitzat»

"L’elector d’un i altre bloc el que vol és determinació i confiança i castiga l’engany i el tacticisme"

Literalment. Vull dir que en aquests moments, maig de 2015, mitja Catalunya viu ja completament separada d’Espanya.

El suflé, la cortina de fum, el somni, s’ha transformat en una realitat viscuda dia a dia, assumida, quotidiana i plenament conscient per la majoria de la ciutadania de Catalunya. És que ja ni s’ho pregunten, si són independentistes, ja són independents.

Després de tots aquests anys en què l’independentisme ha posat sobre la taula els seus arguments (justícia social, prosperitat i benestar, radicalitat democràtica i trencament amb l’establishment), les enquestes reflecteixen, tossudes, la desconnexió irreversible de milions de catalans.

El Sr. Coll, de la SCC, signava un article molt interessant fa unes setmanes en què afirmava: “La radiografía de la consulta [del 9N], en cuanto a participación y resultados por municipios, desveló que la secesión era la respuesta egoísta de las clases medio altas urbanas en alianza con el nacionalismo identitario de las comarcas interiores”. Si se li treu els adjectius maldestres que acumula (“egoísta”, “ altas”, “identitario”, etc..), la frase és encertada per reflectir l’èxit de la fórmula de l’independentisme: l’aliança de les classes mitges i populars urbanes amb les comarques d’interior. Precisament això és el que trava un país, el que aconsegueix que un tros de terra i els que hi viuen s’autodotin d’una nova categoria: la nació.

L'ANC, garantia de neutralitat

El repte intern de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) un cop feta la renovació dels setanta-cinc membres del secretariat, d'on ha de sortir el president de l'entitat, és conservar el paper de rotor polític i motor civil del canvi històric que està portant a terme el país per deixar de ser una regió sotmesa als cada cop més indissimulats impulsos de l'Estat espanyol de destruir Catalunya com a comunitat política, per adoptar l'única configuració institucional que pot garantir la supervivència, la de l'estat sobirà independent. La feina de l'ANC en aquest context no només ha estat impecable sinó imprescindible, amb una capacitat de mobilització, de convocatòria i d'organització que està marcant una fita per als llibres d'història i els estudis sociopolítics més enllà fins i tot de les fronteres catalanes. La proesa d'una entitat privada sense el suport mediàtic de cap gran corporació, pressionada constantment des de la política i fustigada per la indecent caverna madrilenya mereix un respecte infinit i un agraïment etern, però alhora planteja un temor que cal esvair aviat.

És la importància de l'ANC com a peça clau de l'engranatge el que converteix aquest relleu a mitja cursa en una operació d'alt risc, perquè els atacs exteriors espanyols i, dissortadament, les pressions internes del sobiranisme polític són cada vegada més difícils de controlar a mesura que s'acosta l'hora de la veritat. L'ANC encara no ha complert el seu objectiu, que és que Catalunya sigui independent, però només podrà continuar sent una eina útil al servei del procés si manté una l'escrupolosa neutralitat partidista que no sense tensió permanent, no sense remor de fons contínua, ha garantit fins ara.


dissabte, 9 de maig del 2015

Jordi Vàzquez i Mir: «Tsunami independentista a Escòcia»

L'Scottish National Party (SNP) té ja 81 anys. En aquestes vuit dècades el seu millor resultat a les eleccions al Parlament britànic de Westminster havia estat l'any 1974. Va obtenir 11 escons. Es va considerar una barbaritat i Londres es va espantar. Ahir l'SNP va obtenir 56 escons dels 59 que li corresponen a Escòcia. Una victòria impressionant i que tindrà conseqüències. A les darreres eleccions l'SNP havia obtingut un bon resultat amb 6 escons en el marc de la pre-campanya pel referèndum independentista del 18 de setembre de 2.014.

Cinc anys després del resultat de 1974 es convocava un referèndum atorgant l'autogovern a Escòcia que no va assolir les condicions mínimes requerides pel govern britànic. Als anys noranta finalment Escòcia va aprovar un autogovern notable. El seu pressupost és superior al de la Generalitat de Catalunya amb una població similar. Alex Salmond, el líder carismàtic de l'SNP va dimitir arran de l'ajustada derrota del referèndum de secessió i va deixar pas a Nicola Sturgeon. La nova dirigent, de 45 anys, és una militant des de jove al grup YSI, joves escocesos/es per la independència. A part de ser primera ministra d'Escòcia és la secretaria general del partit. No és una persona excessivament carismàtica ni explosiva però ha ofert dues qualitats molt valorades: seriositat i tenacitat. Parla poc però clar, no dubta i compleix. Qualitats similars a les de Salmond. Va dir que convocaria un referèndum. Londres s'hi va negar. El va convocar. Sturgeon segueix el mateix patró. Però l'SNP no ha guanyat per una persona o lideratge, ha guanyat per una excel·lent feina al capdavant del govern, reduint taxes universitàries, arribant al màxim de les seves competències, millorant infraestructures i governant per tothom.

Debat «Municipals constituents? totes les eleccions compten» el 15 de maig



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Assemblees Exteriors: Diplomàcia de pluja fina i pedra picada

«Ara, en ple segle XXI, ens hem adonat que per a poder sobreviure com a nació i esdevenir un país amb oportunitats de progrés per als seus ciutadans, cal jugar a la lliga dels Estats»

Dimarts 12 de maig. Copenhagen. El Parlament Danès debatrà la qüestió de “La lliure determinació dels pobles”, esperem que amb referències explícites al dret a votar dels catalans el nostre futur polític. Ho plantejarà el Grup Aliança Roja-Verda, soci del govern amb els liberals, en la sessió de preguntes adreçades al Ministre d'Afers Exteriors, Martin Lidegaard.

No es preveu cap declaració inequívocament favorable per part del govern ni cap al procés català ni cap pre-reconeixement del -possible- Estat Català. Keep calm, que tots els Estats del món acostumen a nedar i guardar la roba per allò de no quedar malament amb ningú, especialment amb els Estats col·legues europeus (i nosaltres no juguem encara en aquesta lliga). Però serà el primer parlament democràtic que debatrà i forçarà a posicionar-se públicament a un govern. Diuen que hi ha nervis a can Margallo… Not so bad.

Sobretot si tenim en compte que qui ha aconseguit aquesta fita és l'ANC Dinamarca, una colla de catalans organitzats en Assemblea Exterior i que, sense recursos econòmics ni sent un “lobby” professional, han aconseguit posar el cas català a la llum de tot un parlament.

divendres, 8 de maig del 2015

Lluís Bou: «Que s'aclareixin»

"Si tanta animadversió tenen al català, si tan antipàtic els és, si tan sovint cauen en la catalanofòbia, per què s'entesten a no deixar que marxem?"

Les lleis del català, que daten de l'any 1983, són les que han patit més la virulència de l'Estat, des que Catalunya va recuperar la Generalitat. Són al rovell de l'ou. Espanya té animadversió contra tots els idiomes que no són el castellà i això es tradueix de forma periòdica en ofensives judicials contra l'escola catalana.

Que això es produeixi en plena campanya electoral, com ha succeït tants cops, encara és més preocupant. Perquè posa de manifest que una part significativa de l'electorat és sensible a aquesta visió excloent d'Espanya, que el mercat de la idea és ampli. L'agressivitat anticatalana és profunda, prové de la forma com es va constuir l'Estat espanyol, amb una visió obessivament homogeneïtzadora i tancada. És un drama entortolligat del qual no sap sortir.

Amb aquest patró de fons s'entén per què és tan extremadament difícil reformar Espanya. El marc mental espanyol és el que han après de generació en generació, no varia amb el pas dels segles, i les terceres vies que de tant en tant envia Catalunya fracassen estavellades al trencaones. No hi ha res a fer.