Declaració de Cornellà de l'ANC

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, després de la mobilització del 9 de novembre passat i en la perspectiva de la propera celebració d’unes eleccions anticipades que prenguin el caràcter de plebiscitàries i donin l’aval definitiu a la constitució de l’Estat Català independent, vol fer pública aquesta

DECLARACIÓ DE CORNELLÀ DE LLOBREGAT

ANTECEDENTS

1.- El Full de ruta de l’ANC

Quasi vuit mesos després de l’aprovació del Full de ruta a l’Assemblea general de Tarragona (05/04/2014), les etapes incloses en la Via A del Full de Ruta ja han estat superades.

L’escenari c) preveu la celebració d’unes eleccions de caràcter plebiscitari sino ha estat possible celebrar una consulta amb plenes garanties democràtiques. És en la fase on ens trobem ara.

2.- La valoració del 9N

La jornada del 9 de novembre ha representat un punt de no retorn en el procés d’independència nacional. Aquesta nova mobilització s’ha materialitzat en una votació que ha superat les xifres de qualsevol mobilització precedent i en la signatura massiva de la denúncia contra l’Estat espanyol davant les principals institucions internacionals. L’actitud intransigent del Govern espanyol i una utilització política del poder judicial més pròpia de règims passats, ha contribuït a la mobilització massiva del poble català d’aquest 9N que ha plantat cara als intents involucionistes impulsats per les elits espanyoles.

La forma en què s’ha hagut de celebrar aquest 9N, fa necessari que el resultat aconseguit hagi de ser confirmat. Com que no ha estat possible fer-ho mitjançant un referèndum o una consulta legal, caldrà fer-ho mitjançant unes eleccions que es dotin d’un caràcter plebiscitari i que ofereixin un resultat amb una lectura inequívoca. Cal, doncs, centrar l’oferta en els punts comuns i evitar la lluita partidista, que podria portar al desànim d’una part important de l’electorat o, pitjor encara, a la impossibilitat d’una lectura clara dels resultats per part de les institucions internacionals i dels altres estats a qui demanarem el reconeixement.

Francesc-Marc Álvaro: «La gent d’ordre»

Vaig tenir l’oportunitat, fa temps, de parlar directament amb Mariano Rajoy, en el transcurs d’un dinar organitzat per La Vanguardia amb el líder del PP on ens vam aplegar uns quants columnistes de la casa. Recordo que la majoria d’intervencions adreçades al gallec tenien una tesi semblant: el Madrid oficial no escolta prou el que vol Catalunya. La trobada era anterior al 2012 i quan els populars encara estaven a l’oposició. En aquell moment, es parlava de malestar i desafecció i gairebé gens de la possibilitat de la independència. Rajoy va mostrar-se correcte i cordial, però no va donar senyals de prendre’s seriosament els auguris que una part dels presents vam expressar. Vaig trobar rellevant que, sobre assumptes molt delicats de la societat catalana, tingués un coneixement aparentment superficial i tòpic. També em va fer la impressió que no estava acostumat a escoltar diagnòstics sobre Catalunya diferents dels que obtenia quan es reunia amb entorns partidaris o amb elits amb ganes de quedar bé.

Ara hi penso, en aquell dinar. Quan observo que Rajoy arriba a Catalunya i combina l’atac frontal a Mas amb l’anunci que complirà les obligacions econòmiques del Govern espanyol amb la Generalitat, com si això fos un gran favor i no una decisió destinada a evitar més problemes al conjunt d’Espanya, com si els catalans no aportéssim més a la caixa comuna del que rebem per part de l’Administració central. Com si aquesta falsa generositat no subratllés encara més la dependència i el greuge. Té una explicació: malgrat que el 9-N ha descol·locat Rajoy i ha excitat els ànims dels que volen aplicar la mà dura al territori rebel, a la Moncloa confien encara que la revolta catalana serà víctima del partidisme i de la manca de vots per consolidar la ruptura. El Mas independentista tranquil ha trencat totes les previsions (per això els propagandistes de la submissió el titllen de “cabdill” i de coses pitjors), però Rajoy no adopta l’esquema britànic. PP i PSOE volen el mateix resultat que a Escòcia però sense passar per cap referèndum.

Quim Torra: «El ‘big bang' català»

El que el president Mas va presentar dimarts no va només ser un full de ruta cap a la independència, de passada va deixar anar unes quantes bombes termonuclears de 100 megatones de potència (m'he assessorat i puc assegurar que són les més mortíferes), que, si finalment s'activen, faran volar pels aires l'actual sistema de partits polítics a Catalunya.

Aquí hi ha la clau de la proposta, perquè en la resta, senyores i senyors, ja estem tots d'acord: l'objectiu final és la independència. Sembla mentida, el catalanisme tants anys embrancat en batalles sanguinàries, en les quals no es volien ferits, i ara resulta que sobre el què, sobre la visió, que diria un executiu d'empresa, la unanimitat és total. Temps de dol, aquest 2014, no només per la tercera via sinó també pel catalanisme. Descansin en pau. Ja som tan sols catalans que busquem la manera, l'escletxa, per aconseguir, jurídicament, de viure, el que avui és ja una realitat viscuda –i viscuda amb alegria–: Catalunya ja s'ha separat d'Espanya.

En aquest moment, són irrellevants les forces del no. S'han convertit en un forat negre. La defensa a ultrança de l'establishment a Catalunya i de l'statu quo és avui la mateixa bandera per la qual treballen i s'esforcen –i a fe que s'esforcen– des del PSC a Fomento del Trabajo Nacional. Curiosa coincidència. O no tan curiosa. Sempre han estat amatents a córrer a atendre la crida de SOS que els adreça el puente aéreoper evitar que res canviï, que la colònia no s'esvaloti, que la decadència progressi fatalment.

Salvador Cot: "L'arma de dissuasió contra Espanya"

La Guerra Civil, entre d'altres qüestions, va ser un xoc d'ideologies fortes que explicaven la societat de forma contradictòria. En aquest sentit, la victòria de Franco i el seu bàndol va significar una llarguíssima dictadura basada en la imposició dels guanyadors per la força de les armes. Per això la transició va basar-se, ideològicament, en l'acceptació de la mentida, l'eufemisme i l'ocultació com a sistema de resolució dels conflictes polítics. Els principis es van arxivar i van ser substituïts per un relat infantiloïde en el qual un rei providencial va decidir arreglar-ho tot. En aquest sentit, la Constitució del 78 és indiscutible perquè està per sobre no només de la realitat, sinó del temps.

D'aquí que, socialment, la irrupció de Podem/Podemos hagi adquirit un caràcter revolucionari. El missatge dels de Pablo Iglesias es basa, justament, en la introducció de la veritat en el debat polític espanyol. Perquè la casta existeix, la porta giratòria també i l'estafa de la bombolla immobiliària és igualment certa. Però aquests dies han avançat una mica més i han presentat una nova revelació: El deute espanyol és impossible de pagar. I els teleespectadors han hagut d'assumir una ració nova de realitat.

Perquè el deute de l'estat espanyol és la clau de tot plegat. Espanya depèn de la decisió dels seus creditors internacionals, que han d'optar entre una quitança substancial o la congelació d'una part del deute per convertir-lo en una obligació a perpetuïtat amb un interès simbòlic. A una altra escala, és el mateix que s'ha fet amb les famílies que no han pogut pagar la hipoteca i han convertit la propietat en un lloguer social. Així el banc en treu alguna cosa i evita embargar un immoble que, al capdavall, és invendible. Cada vegada que es pacta un acord significa que un banc i una família han assumit la realitat.

Per això Espanya intenta impostar una fortalesa que no té, oferint-se com a interlocutor únic dels creditors. Sense aquesta feblesa extrema, el règim hauria optat per donar suport polític a l'esquàlid batalló de la tercera via i, en cas de persistència, el 9-N s'hauria aturat per la força. Ho deia Oriol Junqueras fa pocs dies, quan considerava el deute públic espanyol com la gran arma de dissuasió del sobiranisme català: "És la millor garantia de què el govern espanyol negociarà quan estem en una situació d'igual a igual. Hem d'aprofitar les oportunitats que tenim". I a Madrid saben que té raó.

Font: NacioDigital.cat

Ignasi Aragay: "Mas (i molt més)"

Alguns detalls són discutibles, però la fórmula Mas és la bona: la llista unitària pel sí és una aposta imbatible si es fa amb amplitud de mires, amb voluntat d’incidir en els no convençuts, amb una fesomia clarament social. La independència serà social o no serà. Si és així, li auguro un resultat espectacular, molt superior a la suma aritmètica de les expectatives demoscòpiques que fins ara tenien CiU i ERC. Perquè tot i que els focus estiguin posats en aquest binomi, la jugada va més enllà: es tracta de sumar l’energia de l’ANC i Òmnium, però també de la societat civil amb inquietuds socials. A la llista hi caldran, sí o sí, personalitats amb aquest perfil. Mas hi està ben disposat i és cap aquí cap on ha d’empènyer ERC. Si ho fa, hi haurà sorpreses agradables, no ho dubteu. Qui no vol participar en un projecte guanyador, fundacional, social i obert? ICV i la CUP hauran de rumiar molt bé què fan. La seva lògica els empeny a quedar-ne al marge, però el marge pot fer-los marginals. Sobretot, repeteixo, si la llista es fa pensant a sumar sensibilitats socials. El PSC, esclar, encara patirà més. Perquè si la cosa qualla, hi haurà d’una banda la llista pel sí i de l’altra els partits del no: la resta serà un terreny incòmode, terra de ningú.

Mas ha fet el que havia de fer, elevant-se per sobre dels plantejaments convencionals. És veritat que el mal moment de CDC i la incòmoda companyia de Duran l’empenyien a buscar una sortida per elevació, però el que ha proposat no és precisament bufar i fer ampolles: castigar els teus amb la renúncia al càrrec i cedir protagonisme i quota de poder als rivals de sempre i a la societat civil no és un pas fàcil en política. I Junqueras? Crec que també farà el que toca, que és sumar-se, ja veurem amb quina habilitat negociadora, a la candidatura unitària pel sí. Però seria bo que no ho fes forçat per les circumstàncies, sinó convençut que és el millor per al país, per a ERC i per a ell. I, francament, crec que ho és. Ho és per al país perquè ara no és l’hora dels partits, és l’hora de la gran política. Toca fer política de pactes d’estat, en el nostre cas, de pactes per l’estat. Toca fer un salt dificilíssim que només és possible des de la transversalitat ideològica i social, fent-la explícita i visible en una nova proposta electoral suprapartidista. També és el millor per a ERC, que està ben situada per convertir-se en el pal de paller de l’esquerra de la nova Catalunya, i ho estarà encara més si ara sap assumir el paper responsable i generós de suma de voluntats. Seguirà, a més, tenint les municipals del maig per demostrar la seva força i la seva capacitat d’incorporar la diàspora del PSC catalanista. I és el millor per a Junqueras, que si troba el lloc adequat en aquesta fase del procés, pot erigir-se d’aquí un any i mig, entre els electors, en el relleu natural. Mas ja no hi serà. Pot esdevenir el primer president de la República Catalana. Aviat està dit.

Heribert Padrol: "Matrix o l’Espanya il·lusòria"

“I si no surt bé això de la independència?” Sovint sento aquesta pregunta feta des del dubte de si serem capaços de construir un nou estat que funcioni. Em sorprèn. Em sorprèn perquè molta gent ho pregunta contraposant aquest escenari a un estat que, segons ells, funciona. L’estat espanyol. És evident que Espanya funciona millor que Síria i que molts altres estats, no vull fer demagògia. Però realment funciona adequadament? És molt obvi que no és així.

No fonamento el meu posicionament en factors àmpliament coneguts com la plaga de la corrupció, la terrible taxa d’atur, la manipulació política del rol del Tribunal Constitucional, la crisi recent de la institució monàrquica, etc. Em baso en tres eixos fonamentals de qualsevol societat democràtica: la justícia, el frau fiscal i la indesitjable utilització de la mentida en la vida pública.

Anem a pams. En primer lloc, la justícia. No hi ha veritable democràcia sense càstig ràpid, eficient i garantista a qui delinqueix i abusa de la confiança necessària per viure en col·lectivitat. A Espanya la justícia és molt lenta, cosa que la fa pivotar més sobre el cop d’efecte que sobre els continguts. Moltes vegades és una justícia més d’imatges, d’imputats amunt i avall, d’entrades a la presó per pocs mesos que no pas una actuació sancionadora i, alhora, reparadora de llibertats individuals o qüestions públiques trepitjades. I això no és culpa de jutges i fiscals. El problema real és que a Espanya hi ha 10 jutges per cada 100.000 habitants, mentre que a la UE n’hi ha 20, i que la despesa en justícia és de l’1% del pressupost de l’Estat, mentre que a la UE és del 3,5%, entre moltes altres coses. ¿Hi ha algun pla del govern espanyol per millorar aquesta situació? Parlo d’un pla seriós, no de les mesures poc concretes anunciades dijous al Congrés. Vostès el coneixen? Jo no.

Què ve a fer Rajoy a Catalunya?

Rajoy vindrà aquest cap de setmana a Catalunya per a moltes altres coses que no pas fer un acte al seus militants desmoralitzats de Catalunya. El president espanyol ve a Catalunya perquè la intel·ligència de l'Estat --o una part d'aquesta-- li ha comunicat que l'operació Catalunya, endegada en contra del procés unionista és un rotund fracàs i un búmerang contra l'Estat, després del 9N i de la proposta del president Mas el 25N.

Rajoy ve a Catalunya, doncs, pels següents motius:

1.- Parlar amb el PP de Catalunya sobre què es fa en un futur a mig termini amb Alícia Sánchez Camacho i Enric Millo, les cares visibles del fracàs a Catalunya.

2.- Parlar i exigir rigor, feina i astúcia a Societat Civil Catalana, sobre la qual tantes esperances hi havia posat Rajoy. Aquesta, però, no aconsegueix més que ser una entitat testimonial a Catalunya.

3.- Esbrinar les següents coses: què ha passat perquè, inclòs Josep Antoni Duran i Lleida va anar a votar el 9N, i perquè la vicepresidenta d'Unió hagi organitzat la votació i avui tingui una querella junt amb la del president Mas. Quina és la correlació de forces a Unió?

4.- Saber per què el compte de Godó i el Grup Godó no han tallat definitivament amb el sobiranisme, i actualment fan la puta i la Ramoneta amb el mateix moviment. Més en concret: per què no s'elimina de La Vanguardia i de 8TV a Pilar Rahola i d'altres col·laboradors satèl·lit com Rafel Nadal? Per què es concedeixen grans entrevistes enprime time a Mas i Junqueras?

Els set passos d'Artur Mas cap a la independència

Us exposem el full de ruta proposat pel president de la Generalitat

El president de la Generalitat, Artur Mas, en la conferència que ha fet a l’auditori del Fòrum de Barcelona, ha traçat un full de ruta per a atènyer la independència. Ha definit un camí a recórrer en un any i mig, a partir del moment que al Parlament de Catalunya hi hagués una majoria clara de diputats pel sí. En aquest document us exposem quins són els passos que ha enumerat per a fer-ho possible.

1. Eleccions avançades amb una llista pel sí ‘que tingui prou força’. En paraules de Mas: ‘Si hi ha més d’una llista a favor del sí, n’hi ha d’haver una que per ella mateixa obtingui la majoria absoluta en el nou Parlament. És a dir, a parer meu, el tema no és quantes n’hi ha. El punt decisiu és que una tingui prou força, prou massa crítica, prou acceptació popular, prou majoria perquè es pugui dir i s’entengui a tot arreu que el sí ha guanyat la consulta duta a terme en forma d’eleccions.’

Ha de ser una llista mixta, barreja de representants de partits i de personalitats distingides de la societat civil. ‘La llista la configuren persones representatives de la societat civil, professionals i especialistes en les matèries clau per a la construcció de l’estat a Catalunya, i persones proposades pels partits polítics implicats. Una llista mixta o combinada de partits polítics, societat civil i professionals experts reconeguts’, ha explicat. I amb aquesta condició: ‘Totes les persones provinents de la societat civil i la majoria —potser no totes— de les proposades pels partits polítics acceptarien de no repetir en les eleccions següents. Per tant, es presentarien per a una sola vegada, com un acte de servei al país.’

Carme Forcadell: "Ja hem desconnectat"

Les votacions del 9-N han estat un dels fets més excepcionals que hem viscut com a país en els darrers 300 anys, per primera vegada hem desafiat l'Estat i hem desobeït el Tribunal Constitucional i ho hem fet de manera conscient, ordenada i organitzada.

Evidentment, aquesta votació ha deixat descol·locat l'Estat espanyol, que tenia l'esperança que el dia 9 els col·legis electorals o els locals de participació, com els vulgueu dir, no s'obririen perquè els catalans i catalanes no gosaríem desafiar la maquinària de l'Estat. Però ho vam fer, ens vam atrevir a dir i a demostrar que érem sobirans. El Parlament de Catalunya va fer una declaració de sobirania el passat 23 de gener del 2013, però mai no l'havíem exercida; el passat 9 de novembre ho vam fer, vam exercir, per primer cop, la nostra sobirania, vam fer realitat aquella declaració feta, gairebé dos anys abans, pel nostre Parlament.

L'Estat va reaccionar tard i malament, no s'esperaven l'èxit aclaparador de la votació, estaven convençuts que seria un fracàs i que no ens atreviríem a sortir al carrer després que el govern espanyol ho havia prohibit i el Tribunal Constitucional ho havia impugnat. Estaven convençuts que l'Estat espanyol era també l'estat dels catalans i que amb l'amenaça del Tribunal Constitucional n'hi hauria prou per aturar el moviment independentista, però el tsunami català va passar-los per sobre i es van quedar tan estupefactes que no ho sabien explicar.

Van trigar tres dies a reaccionar, no sabien com fer-ho després de dir pel dret i pel revés que no votaríem. Diferents representants del PP i el mateix president del govern espanyol s'havien cansat de dir que la consulta no es faria perquè era il·legal i anava en contra de la Constitució. Però la consulta es va fer malgrat ser il·legal, perquè la legalitat espanyola ha deixat de ser la nostra i perquè la Constitució espanyola ja fa temps que no és la nostra.

Víctor Alexandre: "Les tres grans victòries del 9-N"

"Mai no havíem fet un acte d’insubmissió nacional tan colossal com el de la consulta del 9-N"

Ara que ja han transcorregut uns quants dies després del 9-N, i que n’hem copsat els efectes, tant a Catalunya com a Espanya, és un bon moment per remarcar l’enorme importància de la seva celebració. De fet, l’èxit ha estat tan espectacular, tan esclatant, que gairebé sembla que assolir-lo hagi estat bufar i fer ampolles. Però no és cert. L’esforç requerit ha estat titànic, i les hores i l’energia invertides han estat tantes que és impossible comptabilitzar-les. Passa, però, que la realització ha estat tan perfecte, dintre dels marges que implicava tenir un Estat en contra, que hem aconseguit que semblés fàcil allò que semblava inconcebible. Just la mateixa impressió que causen alguns llibres o pel·lícules en llegir-los, que flueixen d’una manera tan esplèndida i natural que només els experts en detecten la complexitat subjacent.

Doncs bé, sense desmerèixer en absolut el paper del govern, dels partits específics i de les institucions de Catalunya, és de justícia lloar l’Assemblea Nacional Catalana, Òmnium Cultural i els quaranta mil voluntaris, per la tasca immensa i generosa que van dur a terme en la materialització d’una consulta que quedarà per sempre en els llibres d’història per dues raons: per la seva magnitud i pel seu significat. La magnitud i el significat que han propiciat tres grans victòries. Probablement n’hi ha més, segur que sí, però sintetitzem-les en tres.

Salvador Cot: "Els jacobins abandonen Madrid"

Ideològicament, la posició de Madrid és insostenible. Negar les urnes als catalans amb la sola excusa de la Constitució de 1978 és una estratègia del tot insuficient per aconseguir no ja la simpatia, ni tan sols la comprensió de l'opinió pública internacional. Cada dia que l'estat espanyol es nega a entrar en el debat és una renúncia a afrontar el conflicte des de la democràcia i una afirmació autoritària i colonial. Espanya encara pensa, erròniament, que la solidaritat entre estats constituïts és suficient per mantenir els catalans dins la gàbia jurídica que es va pactar a finals del franquisme. Però aquesta manera despòtica d'actuar ha fet que, poc a poc, els arguments del sobiranisme català hagin estat valorats i analitzats, fins el punt que comença a percebre's un corrent de simpatia creixent i explícit.

Així ho ha entès la premsa anglosaxona, no gens habituada als cops de puny sobre la taula ministerial. Mitjans de prestigi internacional com Financial Times, The Wall Street Journal o Bloomberg s'han mostrat obertament partidaris de la via escocesa per a Catalunya i, en algun cas, han relacionat l'agressivitat del govern de Madrid amb els casos de corrupció que l'assetgen i el deslegitimen. A d'altres països, com Itàlia, Alemanya i Portugal, el debat és encara molt intens, però amb símptomes creixents de simpatia cap a les posicions catalanes.

Però la sorpresa és que comença a haver-hi esquerdes importants en l'opinió pública francesa, que acostuma a solapar republicanisme amb centralisme. D'aquí la importància de l'informe de l'Institut de Relations Internationales et Stratégiques (IRIS), un centre d'estudis situat en l'òrbita de l'esquerra que defineix l'estratègia del govern de Madrid com una "herència del franquisme" i dóna per bons la major part dels arguments del sobiranisme català, com el dèficit fiscal o les agressions deliberades contra la llengua... No hi ha res guanyat, però quan fins i tot el club dels jacobins arrufa el nas és que algú s'ha quedat un capítol enrere de la Història.

Font: NacioDigital.cat

Manifest de les assemblees territorials del Barcelonès

[Text llegit en la concentració de la plaça de Sant Jaume, convocada per les assemblees territorials del Barcelonès, dilluns 24 de novembre del 2014]

Bona nit,

Avui ens hem reunit aquí per dos motius ben clars:

• Primer, perquè, com a poble, no podem acceptar de cap de les maneres que el president de Catalunya sigui acusat de cometre un delicte pel simple fet d’haver complert el seu programa electoral i d’haver permès una votació totalment democràtica sobre el futur polític de Catalunya.
• I, segon, perquè, també, li volem dir, encara amb més raó i contundència després dels darrers esdeveniments: “President, convoqui eleccions!”.

Després de l’èxit de la jornada participativa del 9 de novembre, on el doble sí va recollir gairebé 1.900.000 vots, el sí-no més de 200.000 i, fins i tot, més de 100.000 persones van anar a votar pel no, l’anomenat procés català ja no té aturador. Però la situació de crisi per la qual estan travessant molts ciutadans d’aquest país fa que calgui accelerar el pas.

Si una cosa ens ha quedat clara del passat 9N és que amb el govern espanyol no es pot negociar res més que la Independència. Negociar la Independència de tu a tu, d’Estat a Estat. Només la Declaració d’Independència, posterior a un mandat clar producte d’unes eleccions plebiscitàries, ens permetrà avançar cap a la construcció del nou Estat Català.

Francesc-Marc Álvaro: «O Espanya o la democràcia»

Estem arribant al cap del carrer, a una velocitat que no estava prevista. La decisió de la Junta de Fiscals de Sala d’avalar la querella del fiscal general de l’Estat contra el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau arran de la consulta del 9-N il·lumina de manera descarnada que la separació de poders a Espanya és una pura ficció i que, en el cor de l’Estat, hi ha una lluita oberta entre els executants de la vella política i alguns servidors públics que intenten actuar d’acord amb les regles de joc pròpies d’una democràcia homologada. El procés sobiranista català ha trastocat la profecia d’Aznar: no és Catalunya el que s’està trencant sinó la credibilitat, l’autoritat i la legitimitat dels poders espanyols i del Madrid oficial, començant per Rajoy i el seu Gabinet. Res no tornarà a ser com abans.

La rebel·lió dels fiscals de Catalunya contra l’acció punitiva que exigeix el PP i la dreta mediàtica és un factor que ningú no va preveure, que tindrà conseqüències greus i que afebleix terriblement l’argumentari del Govern espanyol contra la revolta catalana, basat -com sabem- en presentar la Constitució i les lleis com a escriptures intocables i sagrades que només es poden interpretar d’una manera, la que dicta la Moncloa. En aquest sentit, i al marge d’invocar reformes constitucionals vagues, el PSOE ha actuat com a dòcil i eficaç escolanet de l’immobilisme, la qual cosa ha acabat pagant un PSC extraviat enmig d’un canvi històric que molts han menystingut i ridiculitzat fins fa pocs dies. El fet que els socialistes es desmarquin de la querella és, ara com ara, irrellevant.

L’impacte dolorós de l’èxit del 9-N en la maquinària de l’Estat espanyol i el desconcert agònic que provoca en les elits que gestionen l’artefacte són proporcionals a la manca de diagnòstics fiables del Madrid oficial sobre la realitat catalana del 2010 ençà. Perdoneu que em repeteixi: em fascina que tants polítics i tants periodistes espanyols hagin consumit com a material d’anàlisi la propaganda de guerra contra el sobiranisme que ells mateixos fabriquen. Sobta tanta frivolitat en un assumpte tan delicat.

Ignasi Aragay: "Carta oberta a Mas, Junqueras, Herrera i Fernàndez"

Benvolguts líders polítics del procés. D’entrada us vull declarar el meu més sincer respecte per tot el que heu fet aquests darrers anys. Francament, venint d’on veníem, era força impensable que fóssiu capaços de sumar esforços, de fer plegats un camí tan difícil. Representeu tradicions i ideologies no només diferents, sinó enfrontades. Sou rivals de tota la vida! I tanmateix heu sabut entendre-us. Tots som conscients que no ha estat gens fàcil, que heu hagut de superar fortes tensions internes als vostres partits i als vostres entorns, que heu estat sota la constant pressió escrutadora dels focus mediàtics, que d’alguna manera us heu sentit arrossegats per l’ímpetu de la societat civil, que la confiança mútua ha trontollat en més d’un moment. Heu viscut un període alhora apassionant i delicadíssim. I us n’heu sortit molt bé. Per això se us ha de felicitar.

Però com bé sabeu, el que ha passat només era el preàmbul. Ara ve el moment realment decisiu, l’hora de la veritat. I haureu de tornar a estar a l’altura. Heu de seguir sumant. Perquè heu de saber -ja ho sabeu, esclar!- que hi ha molta bona gent en aquest país il·lusionada amb la idea de construir una nova forma de convivència, amb ganes de començar de zero, d’aprofundir en la democràcia, de tornar a confiar en la política entesa com a vocació de servei. Alguns han estat compromesos tota la vida, són vells o no tan vells lluitadors. La majoria, però, no són gent ni molt polititzada ni molt ideologitzada. Però els uns i els altres no entendrien que ara tot s’espatllés, que no fóssiu capaços de tornar-los a sorprendre en positiu, els decebria profundament que tornéssiu a anar cadascú a la vostra.

El barri es mobilitza per aturar el turisme massiu el 29 de novembre

Per al dissabte 29 l’Associació de Veïns de la Sagrada Família i la Plataforma Recuperem el NIZA han convocat una manifestació ciutadana per a aturar el turisme massiu al nostre barri, a fi que l’ajuntament prengui les mesures adients que permetin una solució harmònica entre el turisme i el veïnat.

Es farà un recorregut que s’iniciarà a les 12 del migdia a la cruïlla d’Aragó-Marina i que anirà pels carrers més afectats per aquesta problemàtica i pel voltant del temple.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI

Xerrada col.loqui "Catalunya present i futur" amb Carme Forcadell el 28 de novembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Comunicat sobre la decisió del fiscal general de l’Estat

Davant la decisió del fiscal general de l’Estat de presentar una querella contra el president del Govern, Artur Mas; la vicepresidenta Joana Ortega, i la consellera Núria Rigau, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) vol:

• Denunciar l’enèsim atac de l’Estat espanyol a l’autogovern i a les llibertats democràtiques a Catalunya, en aquest cas intentant reprimir per la via judicial els representants legítims dels catalans i les catalanes.
• Mostrar tota la solidaritat al president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau davant d’aquest nou atac.
• Remarcar la manca de qualitat democràtica de l’Estat espanyol, que utilitza les lleis com a eina per coartar la llibertat d’expressió d’una societat, i que es querella contra els representants polítics que han posat les urnes per tal que els ciutadans es puguin expressar lliurement. Una actitud antidemocràtica que s’agreuja tenint en compte el recent exemple del Regne Unit i el referèndum escocès.
• Reiterar que el cas torna a deixar clara la impossibilitat de trobar cap encaix polític de Catalunya dins Espanya. Ni hipotètiques terceres vies ni futurs canvis de majories al congrés espanyol ofereixen cap possibilitat real de resoldre satisfactòriament el conflicte polític existent, la solució del qual ha de passar per unes eleccions plebiscitàries amb un mandat democràtic clar amb el que actuar. Només d’igual a igual, d’estat a estat, hi podrà haver una relació política positiva entre totes dues parts.
• L’ANC estarà amatent a les novetats sobre la futura querella, per tal d’actuar, pacíficament i democràtica, en defensa dels representants legítims de Catalunya.

Assemblea Nacional Catalana, 20-11-2014