Vídeo: El 9 de novembre votarem, i guanyarem

Comunicat de setembre

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 13 de setembre de 2014, a Arenys de Munt, dos dies després de la Via Catalana d’enguany i just a l’inici de la recta final del procés que ens ha de dur a la celebració de la Consulta del 9 de novembre i, com a resultat d’aquesta consulta, a la possibilitat d’iniciar el procés constituent del futur Estat català independent, vol fer pública aquesta

DECLARACIÓ DE SETEMBRE

PREÀMBUL

La celebració d’aquesta sessió del Secretariat Nacional a Arenys de Munt forma part de l’homenatge que l’Assemblea Nacional Catalana vol retre als habitants d’aquest municipi del Maresme que avui celebren el cinquè aniversari d’aquella primera Consulta popular que va iniciar les diferents onades de consultes de les mateixes característiques que ens han portat fins aquí, fins on som ara.

Aquell 13 de setembre de 2009 va produir-se un altre fet que també ha resultat transcendent: a la riera d’Arenys de Munt es varen trobar les primeres persones que van veure que aquella Consulta podia ser el motor del que avui és l’Assemblea Nacional Catalana. Per tant, podem dir que també ens sentim hereus d’aquella primera consulta, la d’Arenys de Munt.Han passat cinc anys i som a les portes de la Consulta del 9 de novembre. Ara caldrà seguir escrivint el guió i marcant el ritme perquè sigui possible allò que vam començar a construir fa cinc anys: la independència de Catalunya.

1.- La situació política

Quan falten menys de dos mesos per a la celebració de la Consulta del 9 de novembre, el marc polític que delimitarà aquest període sembla prou definit i el podem sintetitzar en els punts següents:

a) L’actuació dels aparells de l’Estat espanyol s’ha anat centrant en l’estratègia de debilitament moral i econòmic de la societat catalana, intentant fer sorgir dubtes sobre els que consideren com a símbols del país o intentant demostrar la incapacitat d’autogovern dels catalans. Cal esperar que aquesta estratègia es mantingui i guanyi en intensitat a mesura que s’acosti el 9N.

Ignasi Aragay: "Quin estat vols que gestioni la teva discrepància?"

És pesat haver-ho de dir i repetir, però ni el dret a decidir ni la independència no van d’identitats. Van de democràcia i de projecte polític. És tan senzill com això: es tracta de triar quin estat vols que gestioni la teva discrepància, ¿l’actual estat espanyol o un possible estat català? En un cas o en l’altre , l’endemà -per cert, aneu a veure el documental de la Isona Passola- seguiràs sent el mateix individu amb les teves contradiccions i particularitats, el mateix ciutadà amb els drets i deures, podràs sentir-te més o menys català o espanyol. Exactament com ara. El cas és decidir l’estat que et permeti ser i sentir-te tan lliure com sigui possible com a persona, que et permeti exercir la teva singularitat amb les màximes garanties. És tan senzill com això.

Ara el meu cas particular i intransferible: l’estat espanyol sempre m’ha fet sentir un ciutadà de segona pel fet que la meva llengua sigui la catalana i no l’espanyola, i pel fet de pagar els impostos a Barcelona i no a Valladolid. La història i els números d’aquestes darreres dècades són els que són. Tampoc no m’ha permès ser un ciutadà europeu des de la meva cultura. Ni m’ha fet sentir orgullós del funcionament de les seves institucions democràtiques, tan opaques i anquilosades. Ni de la seva justícia. Ni de la majoria dels seus mitjans de comunicació. I també m’ha avergonyit l’oblit en què ha deixat els qui van lluitar contra la dictadura. A l’inici de la Transició vaig tenir la sensació que tot era possible, que l’estat espanyol es modernitzaria en tots els sentits, que acceptaria la seva plurinacionalitat, que s’europeïtzaria de debò. Va ser un miratge. Una llàstima. Una oportunitat perduda. Vist amb perspectiva, crec que el franquisme va seguir pesant molt al principi, la por a una involució va marcar massa els pactes inicials. Això va ser negatiu per a Catalunya, sens dubte, però també, i molt!, per a Espanya. Ara tots ho paguem.

100.000 voluntaris per un país nou

Fes-te voluntari

Elisenda Paluzie: "Autodeterminació"

Avui fa exactament cinc anys de la consulta sobre la independència d'Arenys de Munt, tret de sortida d'una consulta popular sobre la independència, organitzada per voluntaris de plataformes locals i amb una coordinació nacional, que va portar a votar gairebé un milió de catalans en 554 municipis, entre el 2009 i el 2011.

L'objectiu d'aquest moviment popular era servir d'assaig, d'exemple i de pressió perquè fossin les institucions que organitzessin un referèndum oficial i vinculant sobre la independència. Després de les mobilitzacions massives dels darrers anys, i en particular la del 2012, aquest objectiu s'ha transformat en un mandat democràtic, el que emana de les darreres eleccions al Parlament. El govern i la majoria parlamentària que dóna suport a la consulta, han optat per esgotar primer les vies de la legalitat espanyola per convocar aquest referèndum. És per això que, atès que la competència per convocar referèndums no ha estat traspassada, la votació del 9 de novembre s'anomena consulta. Però, més enllà de les tàctiques legals que aquesta majoria ha considerat més apropiada, del que estem parlant, és de realitzar un referèndum d'autodeterminació.

L'autodeterminació, principi formulat pel president Wilson el 1918, lentament es va anar convertint en dret universal. Recollit com a principi a la Carta de les Nacions Unides de 1945 en el seu article primer, “un dels objectius de Nacions Unides és desenvolupar relacions d'amistat entre les nacions basades en el principi d'igualtat de drets i d'autodeterminació dels pobles”, es transforma en dret al Pacte de Drets Civils i Polítics de Nacions Unides del 1966, el primer de tots els drets polítics reconeguts com a universals. “Tots els pobles tenen dret a l'autodeterminació, en virtut d'aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i procuren lliurement pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.” No és cert, doncs, que sigui un dret limitat a les colònies, s'aplica a tots els pobles.

Rajoy, a la teranyina de la vella política

Després de la manifestació de l'Onze de Setembre, Catalunya ha deixat de mirar Madrid. S'ha descobert i reivindicat desacomplexadament sobirania. S'ha guanyat una batalla mental importantíssima: a partir d'ara ja mai més ningú demanarà permís a Espanya. Mariano Rajoy ha tingut temps, molt temps, per a negociar.

Madrid · Li convenia i no va saber veure-ho (o no va saber aprofitar les oportunitats). Ara ja és tard. El clam de llibertat va començar a coure's, de forma significativa, l'any 2010. Els diaris catalans, en un editorial conjunt, ja ho havien alertat fins i tot abans. La vella política de l'Estat de matriu castellana (ai aquell dret de conquesta salamantí...) va menystenir el gir profund que feia la societat catalana.

La resta ha estat com posar una fitxa de dòmino rere l'altre. Un enfilall de nos --amb brillantina a lo Travolta, que deia el xotis-- han anat ampliant el camp del sí-sí: cada cop més ciutadans han arribat a la conclusió que no hi ha res a fer amb un estat que prova --encara avui!-- erradicar la llengua i la cultura pròpies del país, incapaç de reconèixer a efectes pràctics la plurinacionalitat; un estat que ofega econòmicament el seu motor, com l'escorpí que pica la granota tot i saber-ne les conseqüències fatals; un estat que castiga la classe treballadora amb retallades constants, sense invertit en el servei de rodalies RENFE...

Ara ja és tard. Rajoy ha quedat atrapat, pel seu immobilisme, a la teranyina de la vella política mentre Catalunya en fa de nova io fresca, protagonitzada per la gent. A aquesta marea ciutadana, la Moncloa --l'estat antic-- és incapaç de donar-hi una sortida acceptable. Per què? Sobretot perquè al seu manual d'estil això és una realitat inèdita, inexplicable: les eines que han fet servir sempre ara són ineficaces (vegeu el cas Pujol). Per sort, els catalans ja no esperem cap resposta del PP, del PSOE o del TC. Fem Via, sentint-nos sobirans. La política espanyola ha perdut tot interès.

Font: Tribuna.cat

La V en 20 segons

Toni Soler: "Un Vany de realitat"

ENTERRADORS. Ara ja puc dir-ho: aquest any no les tenia totes. Al mes de juliol, sota l’impacte emocional del cas Pujol i davant de la complexitat del repte logístic que es va marcar l’Assemblea Nacional Catalana (inscripcions, coloraines, trams, transport, etcètera), vaig témer que un 11-S potser menys reeixit que els anteriors engegaria la maquinària propagandística del braç mediàtic de l’Estat. Per sort, l’optimisme militant dels organitzadors ha estat més poderós que el desànim, la por, la guerra bruta i els ocellots de mal averany. El que va passar ahir a Barcelona passa molt poques vegades, i en molt poques ciutats del món. La mobilització ordenada d’una multitud tan enorme, esperonada per un discurs ferm i afirmatiu, sense insults, provocacions ni incidents de cap mena, és una fita important; que aquest fet es produeixi el 2014, tres anys després que els més llestos de la classe pronostiquessin la baixada del suflé, ja no ens parla d’entusiasme o d’il·lusió, sinó d’una persistència insubornable. El sobiranisme català està instal·lat al mig del tauler i no pensa marxar-ne. Des d’aquest punt de vista, la gegantina V d’ahir és un bany de realisme, una dutxa d’aigua freda per als nostres “il·lusos enterradors”, com en deia Francesc Pujols.

ASSEMBLEA. L’èxit d’ahir és incontestable, per molt que el PP i la delegació del govern espanyol s’entestin a fer el ridícul aventurant una xifra d’assistents fins i tot per sota de la xifra d’inscrits (quan es menteix quotidianament, ja no ve d’una mentida). La monumental V barcelonina confirma la majoria d’edat del sobiranisme organitzat. L’ANC, amb el suport d’Òmnium, ha esdevingut una poderosíssima maquinària d’agitació, que no té comparació possible a casa nostra; no només treu més gent al carrer que ningú, sinó que la seva gent després escampa els carrers i els deixa nets com una patena, sense incidents ni escenes desagradables. Ara, a més, disposa d’una massiva base de dades i d’uns comptes envejables gràcies als donatius i a la venda massiva de samarretes. ¿Sabrà (i podrà) l’ANC convertir la seva capacitat logística en un impuls polític i electoral? ¿El podrà fer compatible amb la força regeneradora de les noves plataformes de l’esquerra alternativa? La resposta és transcendental perquè, si bé el procés continua en mans dels partits polítics favorables a la consulta, el sobiranisme social potser no es conformarà amb el paper de simple espectador. Sobretot si el 9-N fracassa.

Xavier Diez: "11 setembre 2014"

Per tercera vegada consecutiva, ahir també vaig participar en la multitudinària Diada. Aquesta vegada, la litúrgia ordenada per l’ANC, algú ho havia de dir, em semblava una mica folklòrica. Tanmateix hi vaig ser perquè, com a historiador, sóc conscient de la importància de participar en la història. I, certament, les sensacions copsades en el trajecte, la munió de gent al vèrtex de la Diagonal, els comentaris sentits, les imatges vistes, em permetien fer-me una composició complexa d’un moviment tel·lúric, de fons, del que hem anat vivint en les darreres dècades.

En un tram farcit de gent de Cornellà, Sant Joan Despí o el barri de les Planes, la imatge de matrimonis grans, de groc o vermell, parlant en castellà, al costat de joves d’estètica “Mujeres, Hombres y viceversa”desmentien els tòpics sobre la composició social de la gent que, no sense reticències, seguim les consignes de l’ANC. Moltes criatures, diversos accents, mirades il·lusionades ens eleven la qüestió a la veritable naturalesa del fenomen: vivim una revolució.

És així: el tsunami sobiranista l’hauríem d’entendre com a una revolució. Una revolució de la voluntat, de l’autoafirmació (sovint més personal que nacional), de l’empoderament d’aquells (la immensa majoria) que els pactes de la Transició ens havien convertit en exclosos. És una revolució en tant que té la inequívoca intenció de destruir el vell ordre (el del pacte entre franquistes i una oposició que no es va oposar) que ens han empès vers el cul-de-sac democràtic, social, nacional on som.

Com en tota revolució, cadascú té la seva pròpia idea i esperança sobre el futur. És precisament aquesta circumstància la que separa Catalunya d’Espanya. Perquè construir un nou estat, la certesa que serà possible modificar les regles del joc, i que tindrem l’oportunitat de participar en la seva definició, no es pot comparar amb el pessimisme nihilista d’oposar-se a un govern sense tenir un projecte il·lusionant. Potser, perquè a Espanya, la majoria social encara no sap com destruir l’hegemonia cultural en què es fonamenta el domini de –en termes de Pablo Iglesias– “La Casta”.

Cant de la senyera a la V 11-09-2014

Clam per la independència amb una V gegantina

Riuades de gent han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona formant una senyera

Dues grans senyeres formades per centenars de milers de persones han omplert la Diagonal i la Gran Via de Barcelona i han confluït al vèrtex de la plaça de les Glòries a les 17.14. formant la gran V amb què han clamat per la independència i poder votar el 9 de novembre. Segons la guàrdia urbana, hi han participat 1.800.000 manifestants.

'9N Votarem. 9N Guanyarem' era la pancarta de la capçalera, on s'hi han situat les presidentes de l'ANC i Òmnium Cultural, Carme Forcadell i Muriel Casals, a més de membres del govern i de representants de partits polítics. Quan la V s'ha completat, una noia que el dia de la consulta farà 16 anys ha dipositat un vot a una de les urnes de l'escenari principal, simbolitzant la voluntat de votar i de victòria.

En acabar la V, Forcadell i Casals s'han dirigit al Palau de la Generalitat a reunir-se amb el president Artur Mas. Un cop s'hagi acabat la reunió, Mas farà una declaració pública.

Forcadell: 'President, posi les urnes!'

En un enèrgic discurs, Carme Forcadell ha instat el parlament i el president del govern a posar les urnes, i ha anunciat que l'ANC i Òmnium es comprometien 'a fer la campanya unitària més participativa que s'hagi fet mai a Catalunya, que arribarà a totes les llars del país'.

'Ara és l'hora de la veritat, dels ciutadans. Tots i cadascun de nosaltres hem de fer-nos voluntaris del nou país.' Forcadell ha recordat les paraules del president Mas en què deia que en moments excepcionals calien decisions excepcionals: 'Ha arribat l'hora de les decisions excepcionals. Demanem als nostres representants polítics que deixin de banda els interessos de partit i que actuen d'acord al moment i transcendència històrica que estem vivint. Som garants de la unitat. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem.'

'President, posi les urnes!', ha instat Forcadell, que ha sentenciat: 'El 9 de novembre votarem i guanyarem'.

1.800.000 manifestants

Un milió 800.000 manifestants, segons dades de la guàrdia urbana, han desbordat el centre de Barcelona, unint els tres escenaris principals a través de l'Avinguda Diagonal i de la Gran Via de les Corts Catalanes. Han format així la V, pintant amb els colors de la senyera amb les samarretes grogues i vermelles.

Un cop formada la V, cantaires de corals, acompanyats al piano per Lluis Llach, han interpretat l'himne 'Ara és l'hora' i El Cant de la Senyera, donant el tret de sortida als discursos polítics. L'acte s'ha tancat a quarts de set de la tarda amb la interpretació del Cant dels Segadors.

Al llarg dels més d'onze de quilòmetres del traçat de la V, una cinquantena de colles han alçat castells de manera simultània. Prèviament han tingut lloc diverses actuacions als escenaris dels extrems de la V, a la plaça Pius XII ('Voluntat') i a la plaça de Sarah Bernhardt ('Votar'). Per allà hi han grups com 9Son, Elèctrica Dharma, Pep Sala, Joan Fortuny, Joan Rovira, Tremendos i Pepet i Marieta. A l'escenari del vèrtex de la V, a la plaça de les Glòries Catalanes ('Victòria'), un escenari dissenyat per Lluís Danés simbolitzava la voluntat de votar, amb divuit columnes d'urnes.

Font: VilaWeb

Carme Forcadell: "La Diada definitiva"

Estem molt satisfets de la resposta que hem tingut, sobretot aquests últims dies en què tanta gent s'ha apuntat. Estic convençuda que serà un èxit esclatant, encara més que l'any passat. Hem superat amb escreix les inscripcions del 2013. A més, l'any passat cada inscrit portava dues persones més. Això serà molt gros.

Avui serà un dia molt important per a la història de Catalunya, perquè serà la manifestació més multitudinària feta mai a Europa. N'estic convençudíssima. Serà un dia que marcarà un abans i un després. Refermarem la nostra voluntat d'esdevenir un nou estat. L'objectiu és que ningú no tingui cap dubte que la consulta es farà.

Com l'any passat, hi ha molts periodistes internacionals acreditats. Enguany ja ens coneixen i saben que som una gent que aconseguim qualsevol propòsit que ens fem. Aquesta vegada, a més, coincideix amb el Tricentenari i això li dóna molta èpica.

Tot i que ha passat cada any, la capacitat d'organització que tenim no deixa de sorprendre'm. En moments com aquest tot funciona perfectament, com un rellotge. Ho he dit sempre: amb la capacitat dels voluntaris de treballar junts i la seva il·lusió, demostrem que estem preparats per a construir aquest país nou. Som capaços de fer-ho. Des d'arreu del territori, des dels Pirineus fins a les terres de l'Ebre, treballem tots, coordinats.

Aquesta ha de ser la Diada definitiva. Hem demostrat clarament quina és la nostra voluntat. L'any que ve ha de ser una Diada de celebració. Nosaltres ja hem fet la feina. Ara toca als polítics.

Font: VilaWeb

Via catalana 2014 "11S omplim els carrers per omplir les urnes el 9N"

David de Montserrat: "Decidir per ser lliure, sentir-se lliure per decidir"

Aniré al tram 20 de la “V” perquè estic del tot conVençut que “Ara és l'hora”. No Vull parlar de l'enemic. Seria molt fàcil remetre's ara als arguments dels mals que patim per culpa de l'enemic. AVui no toca. Segurament aquest article no hauria d'anar dirigit a tu, sinó als encara no conVençuts. Hores d'ara però, em sembla que ja està clar qui Vol i pensa què en un sentit o altre.

T'escric a tu que aniràs a fer la “V” al Cap i Casal per dir-te “gràcies per ser-hi”. I t'ho Vull dir Vint-i-quatre hores abans. La sensació d'agrair és infinitament més ferma i plaent que no pas la de rebre'l, l'agraïment.

Et Vull donar les gràcies perquè has fet, estàs fent i faràs una cosa fora mida: superar la por. Com deia el president dels Estats Units d'Amèrica, Franklin D. RoosVelt, “l'única cosa que hem de témer és la por en si mateixa”. Tenir por de la por et deixa garratibat. Però això no és el pitjor. El pitjor de tot és dubtar. El dubte és corrosió, com la incertesa. No dubtis. Ara és l'hora.

En Dret canònic la por irresistible és causa de nul·litat d'un matrimoni. Ja ens entenem. Sé que la dimensió de l'enemic, les seVes amenaces, les seVes forces, els seus aliats conViden a témer-lo però ara que estàs aconseguint superar aquest abisme que Va de la debilitat a la fortalesa, has de saber que Veuràs ben aViat amb sorpresa que ets tu qui ha adoptat la posició de fort quan no fa gaire eres dèbil i Veuràs l'enemic encarnant ara la debilitat, quan fa no-res era fort. Només fa cinc anys que en un breu de premsa sortia que a Arenys de Munt uns Valents haVien conVocat una consulta local sobre la independència. I ara mira on som. I hi som perquè tu hi ets.

Ara és l'Hora - Roda de premsa final per a la "Diada definitiva"

Carme Forcadell: "La força de les urnes"

El proper 11 de Setembre es compliran 300 anys de la capitulació de Barcelona que va significar la pèrdua de les nostres institucioons i de les nostres llibertats nacionals. Aquest 11 de Setembre no serà com els dels altres anys, no només perquè commemorarem el tricentenari de la nostra derrota i això vol dir que hem estat tres segles sense tenir sobirania, sinó perquè, precisament, som a punt de recuperar-la, cosa que farem quan votem el proper 9 de novembre. Perquè, independentment del resultat de la consulta, el fet de poder decidir com ens volem organitzar políticament significa que hem recuperat la nostra sobirania com a poble.

Per això l’any 2014 s’ha convertit en un símbol i en uns dels anys més importants de la nostra història. Per això no podem deixar que ningú decideixi per nosaltres el nostre futur, no podem deixar-nos perdre altre cop la nostra sobirania. Aquesta sobirania que tant ens ha costat recuperar i que el nostre Parlament va proclamar amb una solemne declaració el passat 23 de gener del 2013.

Nosaltres hem de decidir com ens organitzem i quina forma d’estat volem, perquè som ciutadans no súbdits i en democràcia els ciutadans participen de la vida política i assumeixen la responsabilitat de decidir sobre els diferents aspectes de la vida pública. Tenim un conflicte polític i en els països democràtics els conflictes polítics es resolen políticament i no jurídicament. Per això cap tribunal no resoldrà la nostra situació i mensy encara un tribunal com el Constitucional, fortament polititzat i desprestigitat, un Tribunal que va ser creat, precisament, per defensar la Constitució espanyola que ens considera com a ciutadans de segona perquè no menciona ni el nostre país ni la nostra llengua.

No podem oblidar la sentència d’aquest Tribunal en contra de l’Estatut de Catalunya, un Estatut votat i aprovat pel poble de Catalunya, una sentència que és la prova de la poca consideració i el poc respecte d’aquest Tribunal envers els ciutadans i les institucions de Catalunya.

Albert Om: "Carta als participants en la V de la Diada: 'La gent normal'"

Hi ha coses que, si te les mires de molt a prop, les veus deformades. Aquest any, per feina, em tocarà seguir la V de la Diada a 6.000 quilòmetres de casa. Em sembla una bona distància per entendre la dimensió exacta d’unes mobilitzacions que recordarem tota la vida.

Per fer la V es necessita molta gent. Per veure-la, el que cal és agafar distància. Els catalans que ompliu la Gran Via i la Diagonal no sabreu exactament el que haureu fet fins que no arribeu a casa, poseu la tele i veieu les imatges que un helicòpter haurà gravat, enfilat desenes de metres per sobre vostre. Caldrà la perspectiva de l’helicòpter per entendre el que haurà passat arran de terra. I caldrà, un cop al sofà, aïllar-se del soroll ambiental, treure la veu de la tele i de la ràdio, i disfrutar de les imatges sense escoltar declaracions, tertúlies, picabaralles i interpretacions malèvoles de polítics que intentaran potinejar la V que haureu dibuixat unes hores abans.

Els nombrosos profetes de l’apocalipsi que tenim a Catalunya fa setmanes que es llepen els dits: diuen que el cas Pujol enterrarà el sobiranisme, que Artur Mas haurà de plegar, que ERC no se’n sortirà, que el 9-N segur que no es vota i que, arribats al cas, tampoc ningú no ens reconeixeria internacionalment. Són professionals del desànim que es mouen amb comoditat en ambients irrespirables, com els que vivim ara mateix. Però vénen dos dijous consecutius que transformaran l’estat d’ànim col·lectiu.