Gemma Aguilera: «Ens volen violents i dividits»

El pla A d'Espanya és esperar una espurna de violència al carrer, provocada per ells mateixos o fruit de la desesperació d’un poble esclafat des de fa més de 300 anys"

Ens volen espantats. Ens volen humiliats. Ens volen rendits. Però sobretot, ens volen violents, dominats per l’odi i dividits. És la seva carta més potent. Tenir arguments per aplicar encara amb més força el 155 i posar en pràctica amb més violència les armes d’un estat autoritari per destruir les institucions catalanes. Esperen una espurna de violència al carrer, provocada per ells mateixos o fruit de la desesperació d’un poble esclafat des de fa més de 300 anys que justifiqui, sobretot de cara a Europa, que les eleccions del 21 de desembre no es puguin celebrar en condicions de normalitat –la seva normalitat- perquè l’independentisme és violent. Aquest és el pla A d’Espanya, el més còmode i net. Els seus ‘Piolins’, els seus helicòpters sobrevolant la ciutat, les vexacions als polítics elegits a les urnes, els empresonaments de vuit honorables consellers i dos representants de la societat civil, les pallisses als votants de l’1-O o el repugnant somriure d’alguns diputats aquests darrers dies al Parlament, van en aquesta línia. L’independentisme s’ha de mantenir ferm en el pacifisme i la defensa de la República al carrer i també des de l’únic Govern legítim.

Vicent Partal: «El començament d’una setmana que serà decisiva»

«Els qui volen Puigdemont a la presó i no a Brussel·les en realitat temen que el govern tinga veu i puga donar instruccions i reclamen silenciar-lo»

Avui comença una setmana decisiva per al país. Passaran moltes coses. Sabem que, com a mínim, un centenar de batlles aniran a Brussel·les dimarts a trobar-se amb el president de la Generalitat. Serà un gest clar respecte a la legitimitat del govern. Sabem que dimecres podria haver-hi una aturada de país. Sabem que hi haurà concentracions diverses i sabem que dissabte hi haurà una gran manifestació, segurament de les més grans que s’hauran vist, en defensa de la República i de la democràcia.

Sabem també que, dijous, els membres sobiranistes de la mesa del Parlament de Catalunya, encapçalats per la presidenta Carme Forcadell, acudiran al Tribunal Suprem espanyol. Podrien ser els pròxims presoners polítics, si la justícia espanyola continua aplicant els seus curiosos criteris. La justícia belga, mentrestant, començarà a estudiar la demanda feta pel govern espanyol perquè li lliure el president Puigdemont.

I per si tot això no fos prou, dimarts acaba el període per a presentar coalicions a les eleccions del mes de desembre, en un ambient en què PDECat, ERC, Poble Lliure, l’ANC i altres grups parlen obertament de crear una gran coalició en defensa de la República que puga incloure també una part dels comuns i altres moviments com Demòcrates o MÉS, així com personalitats de la vida pública catalana.

Andreu Barnils: «El president KRLS i les eleccions»

Carles Puigdemont ha recuperat la iniciativa política de cop

Tots a lloc. L’entrevista de la televisió belga a Puigdemont posa tothom a lloc altra vegada. Perquè una cosa és concórrer en unes eleccions contra Santi Vila i l’altra contra Carles Puigdemont. Si ell es presenta, tot canvia. De sobte la llista unitària, la que abraçaria de Puigdemont a la CUP passant per ERC i alguns comuns, sembla possible. Molt més a prop. Tot Déu veu que qualsevol candidat que s’enfronti al president Puigdemont, perdrà. No falta ser molt llest per veure-ho. I això que la política, tan bèstia, tan crua, només hores enrere, només dies enrere, ens permetia de veure la freda mirada, i l’olfacte nerviós, que havien olorat un president Puigdemont feble. Un president a l’exili, i uns consellers a la presó. Ocasos de carrera. Fa poques hores s’entreveien mil possibles candidats. Mil llistes possibles. Mil pactes a fer. Tot semblava més important, fins i tot, que el govern de la República. Unes eleccions autonòmiques mataven un president republicà. L’horror. Ara, en canvi, altre cop tots amb el president. En qüestió d’hores, punt de gir de nou. I només amb l’ajuda d’una entrevista.

Jordi Creus: «Indignació»

«El millor homenatge que podem fer a tots els nostres presoners polítics és oferir-los la victòria el pròxim 21-D»

Escric aquestes ratlles a raig i des de la més absoluta ràbia, minuts després de conèixer els empresonaments dels membres del Govern. Per mi avui no és un dia trist, com he sentit dir moltes vegades al llarg de la jornada. Per mi avui és un dia ple d’indignació. Indignació per l’empresonament de bones persones. Indignació per allò que han fet als representants de la voluntat dels catalans. Indignació perquè avui l’estat espanyol ha fet un nou pas en el seu cop contra les institucions del nostre país.

Indignació perquè avui la jutge Lamela ha enviat a la presó el Govern més legítim de la història recent de Catalunya, amb una resolució que ja estava escrita. Escollit en unes eleccions amb una participació altíssima, l’actual executiu català ha estat víctima del relat absolutament surrealista del fiscal general de l’Estat, que ha qualificat de violència i de tumults allò que eren manifestacions pacífiques i exemplars d’una ciutadania que només volia exercir el seu dret a decidir el seu futur.

Tayssir Azouz: «República és llibertat»

"No podem negar que ens espera un període de repressió molt dura. Ni la rendició, ni la por, ni la rancúnia, ni la tremolor ens faran lliures"

Mai m’hauria pensat que em tocaria escriure un article amb més de la meitat del Govern legítim de Catalunya entre reixes, i l’altra meitat, incloent-hi el President, exiliada a Brussel·les amb una ordre de detenció internacional pesant sobre els seus caps. I creieu-me, no és gens fàcil. Gens ni mica. Si m’ho permeteu, vull transmetre tot el meu escalf i el meu absolut respecte a ells, a elles, i a tots els seus familiars i amics que pateixen directament les conseqüències d’aquesta profunda injustícia. No esteu sols. No estareu mai sols. Farem tot el que estigui a les nostres mans perquè puguin tornar a estar amb nosaltres i amb els seus éssers més estimats. Farem tot el que estigui a les nostres mans per restaurar la democràcia i la llibertat al nostre país. Tingueu per segur que no us abandonarem, ni abandonarem els nostres somnis.

Pere Cardús: «I si comencem a parlar clar?»

«Mentre no arribi el dia d'anar a votar, potser cal que deixem de fer només coses boniques i que ens arromanguem per a fer saltar la prima de risc del deute espanyol»

Un repic d’atuells? Una nova concentració davant els ajuntaments? Sortir a la porta del lloc de feina a migdia? Una altra gran concentració de protesta? Més espelmes? Una encartellada? Més caixa de resistència per a anar pagant multes? Podem fer el favor d’obrir els ulls i ser conscients de què tenim davant?

Eleccions
Algú vol anar a les eleccions com unes autonòmiques qualssevol amb el tradicional ball de candidatures de partit? Que s’ha d’anar a les eleccions imposades i guanyar-les és evident. Però no s’ha de fer el paperina. La batussa dels partits és ara més insultant i innecessària que mai. De fet, no crec que sigui tolerada per gairebé cap defensor de la República i de la democràcia.

Jordi Galves: «Espanya és ara molt feble»

Ara ja es parla a Madrid, fins i tot, de fer servir l’Exèrcit contra la revolució dels somriures, contra la revolta dels catalans. És el recurs a la violència dels febles. La diferència fonamental entre l’independentisme i l’espanyolisme continua essent aquesta, que l’un és un moviment popular, imparable, sovint improvisat i molt millorable, que arrossega la classe política catalanista, mentre que l’altra, incapaç i sistemàtica, és una operació política feble, de les elits espanyolistes que han posat a treballar l’administració colonial i punitiva de l’Estat. Els uns actuen d’acord amb les seves conviccions polítiques, per idealisme polític, perdent-hi temps, diners, fins i tot la llibertat, mentre que els altres treballen professionalment per justificar un sou, seguint unes ordres jeràrquiques, ara en la direcció marcada per les autoritats de Madrid en contra del legítim Govern de Catalunya però que, demà, en qualsevol moment, podria variar i ser tota una altra. És una confrontació entre ciutadans que es consideren a ells mateixos com a lliures, sobirans, i uns determinats funcionaris a les ordres de l’espanyolisme del PP. Ciutadans contra funcionaris. Mentre a l’Estat Espanyol la controvèrsia política ha estat distreta, durant anys i panys, entre el PP i el PSOE, no hi ha hagut cap mena de problema perquè comportava només uns canvis mínims i testimonials. El dia que la democràcia ha intentat anar més enllà, el dia que els ciutadans han donat la majoria parlamentària a un projecte polític d’autèntic canvi, en aquest cas, independentista, els poders fàctics de l’Estat han demostrat per la via dels fets consumats que no pensen tolerar-lo, que tenen capacitat de generar por, patiment, i que la voluntat popular, que la democràcia, en realitat, la tenen tutelada, limitada, segrestada. El mateix s’hauria esdevingut si Podemos hagués aconseguit la majoria parlamentària o si una altra força radical hagués guanyat les eleccions per abordar decididament un altre rumb. Els seus representants polítics també haurien acabat a la presó i se n’hauria perseguit, políticament i judicialment, la ideologia. Hem vist, acabem de viure, que els autèntics límits de la democràcia espanyola són molt estrets quan els electors pretenen alguna cosa més que substituir en el govern un partit per un altre.

Bel Zaballa: «Alguna cosa deuen haver fet»

«Per què creus que ens odien?, em demanava l'amiga, amb una mena de pregunta retòrica amb la qual justificava tot l'odi que puguem rebre»

Heu despertat la bèstia, ens diuen alguns, indignats. La culpa és dels catalans, continuen, com si ells no ho fossin, de catalans. Mai no s’havien vist tantes banderes espanyoles als balcons, mireu què heu aconseguit, ens retreuen. M’ho he sentit dir jo mateixa, estupefactament. I quan he tingut al davant l’interlocutor de torn deixant-me anar aquestes acusacions, he pres consciència de com pot arribar a ser de fonda la mentalitat de submissió. La culpa és nostra per sortir al carrer amb aquestes exigències i anar provocant. És clar. Calladets, a casa, sense fer fressa ni fer onejar estelades ni votar res que sortís dels paràmetres espanyols ni manifestar-nos, la bèstia menjava i dormia plàcidament. Tancats a la gàbia, tot és normal i maco i el poble resta en pau, au.

Potser ens hauríem de demanar per què ens odien tant, va deixar anar una amiga mentre escurava el plat de paella. Al voltant de la taula es van anar dilatant pupil·les i les culleres van quedar a mig trajecte del plat a la boca, entreoberta. Ho dius de debò? I un home va voler recordar que quan havia fet la mili a Saragossa, s’havia trobat que allà només es deien penjaments dels catalans i de ningú més, i que parlaven amb fàstic de ‘los polacos’. Sí, de debò: pregunteu-vos què devem haver fet perquè ens odiïn.

Josep Guia: «Qui derrota a qui?»

'ara cal que l’independentisme guanyi sobradament les eleccions del 21-D, per tal que el resultat esdevingui un plebiscit inapel·lable en favor del reconeixement de la República Catalana'

Haver arribat on hem arribat no és una derrota nostra, sinó més aviat un èxit (parcial), per les raons que exposarem. Això, malgrat que la situació d’assetjament policial i judicial per part de l’Estat espanyol, complementada amb les agressions feixistes dels seus agents i servidors, ens aboquin a una sensació de tristesa, indignació i impotència.

En primer lloc, el poble. Mai al llarg de la nostra història hi ha hagut, com ara, tant desig i tanta convicció independentista en la nació catalana. Un fet creixent des dels inicis de la lluita antifranquista fins avui, especialment durant els darrers anys. Des de la primera concentració massiva vora el Fossar de les Moreres, l’11 de setembre del 1977 («El poble treballador per la independència dels Països Catalans»), fins a les desbordants manifestacions de les Diades recents i a les votacions efectuades: 1.861.753 vots per la independència el 9-N (2014), 1.966.508 el 27-S (2015) i 2.044.038 l’1-O (2017), a més dels vots que no s’hi han pogut comptar per l’impediment administratiu (als catalans de l’exterior) i per les càrregues policials (als catalans de l’interior).

Concentració per defensar la República, avui dijous 2 d'octubre davant del Parlament a les 19h

Avui dijous, a les 19.00 h, davant del Parlament de Catalunya i davant dels ajuntaments de les grans ciutats i capitals de comarca, direm ben fort que el Govern de la Generalitat és el Govern del president Carles Puigdemont, per més que pretenguin des de Madrid haver-lo cessat.

Catalunya la governa qui diu la gent. No callaran la veu d'un poble lliure!

data: Avui dijous 2 de novembre
lloc: Parlament de Catalunya
hora: 19 h del vespre

Assemblea Nacional Catalana

Manifest per a les concentracions

Avui hem vist com bona part dels consellers del nostre govern legítim i la mesa del Parlament de Catalunya han declarat als tribunals polítics de Madrid. En total, vint representants escollits amb el vostre vot, amb el meu vot, amb el vot de tots els que som aquí, en eleccions lliures.

Els nostres representants legítims no són a Madrid perquè hagin fet que la policia utilitzi la violència contra la gent. No són en un tribunal perquè s’hagin gastat els diners dels ciutadans en AVE i aeroports buits. No els estan investigant per haver robat. Els estan investigant per haver complert el seu programa electoral: Organitzar un referèndum i proclamar la República Catalana.
El nostre parlament legítim, el nostre govern legítim, els nostres representants, són en un tribunal mentre els policies que ens van apallissar l’1 d’octubre són condecorats. Si aquesta és la seva democràcia, nosaltres som els colpistes, com ens recordaven uns simpàtics neonazis amb el braç alçat ahir a l’estació d’Atocha.

La majoria del poble de Catalunya no reconeix la intervenció de les nostres institucions, i ho demostrarem, tant avui i aquí, al carrer, tants cops com sigui necessari, com el 21 de desembre, a les eleccions.

Perquè no pararem fins que el nostre govern legítim sigui restituït, tots els presos polítics tornin a casa, i puguem fer efectiva aquesta República que vam declarar i ens han robat!

Jordi Sànchez i jordi Cuixart, també va per vosaltres! Ens en recordem, de vosaltres, i volem que torneu a liderar el carrer!

Barcelona, 2 de novembre de 2017

COMUNICAT DEL GOVERN DE LA REPÚBLICA

El Govern legítim de la Generalitat de Catalunya afronta les citacions judicials de l'Audiència Nacional en els termes que ahir va anunciar el President Puigdemont.

Davant les citacions decretades per la jutgessa de l'Audiència Nacional Carmen Lamela contra el Govern de la Generalitat, volem recordar:

a) Que aquestes citacions s'emmarquen en un sumari sense fonament jurídic que només busca castigar idees. Estem davant d'un judici polític.

b) La desproporció de les penes demanades pel fiscal, reprovat pel Congrés espanyol, equivalents a delictes com l'assassinat o el terrorisme, demostren que estem davant d'un judici polític efectuat al dictat del govern de l'Estat Espanyol.

c) El President de la Generalitat de Catalunya ahir ja va explicar quina seria la fórmula amb què els consellers del seu Govern afrontarien aquesta declaració.

d) El compromís d'aquest Govern en la defensa dels drets i les llibertats del poble català és total. Entomem les penes de presó que ens esperen com una denúncia de la situació que viu la democràcia a l'Estat Espanyol i com un crit a favor de la llibertat del nostre poble.

Brussel·les, 1 de novembre de 2017

Vicent Partal: «Què tenim i què necessitem?»

«Però, sobretot, sabeu què necessitem? Necessitem ganes de guanyar i d’obrir-nos pas. En teniu?»

Tenim quatre coses. Un país i un govern que no s’han agenollat i planten cara. Una ciutadania avui més partidària de la independència que mai. Una trama espessa i molt eficaç d’organitzacions, associacions, comitès i grups informals que arriba a cada racó del país i pot organitzar qualsevol cosa. I una oportunitat política fixada el 21 de desembre.

No haver-se agenollat davant Rajoy és la base de tot. El govern va triar un camí, no doblegar-se a la pressió per no proclamar la República i salvar l’administració d’un enfrontament violent que pensava que no podia guanyar. Podem discrepar si va ser la decisió més encertada o no. Però ningú no pot dir que el govern o el parlament s’hagen agenollat i s’hagen doblegat a l’agressió espanyola. El president i els consellers ara donen la cara per nosaltres, arricant-se a penes de presó o exili, i amb això, amb aquest simple gest, desmunten la ‘normalitat’ que Mariano Rajoy pretenia de presentar davant el nostre propi país, Europa i el món. Ells planten cara de la mateixa manera que els ciutadans, ara fa just un mes, vam plantar cara als colps de porra. Per això a Madrid estan tan nerviosos, per això hi ha insults i virulència al carrer i als seus mitjans. Hi ha una república proclamada que no s’ha fet enrere. No és la que molts voldríem, però és.

Salvador Cot: «La campanya negra de l'unionisme»

"L'unionisme afronta una campanya en negatiu, amb un programa que no va ni un mil·límetre més enllà d'enviar dotzenes de persones a la presó per un periode superior a la seva esperança de vida"

Segurament, la variable més desconcertant per a l'independentisme català ha estat que Europa s'avingués a sostenir les elits de Madrid, per més postfranquistes que siguin. De fet, l'única reacció tangible ha estat la limitació de la violència que pot exercir l'Estat espanyol sobre la pròpia ciutadania. Tornar a deixar anar els del Piolín per les escoles seria inacceptable en l'era de les xarxes socials però, més enllà d'això, els interessos compartits entre els estats -i els mercats- són bastant més sòlids del que podia preveure l'heroica diplomàcia catalana.

Per tot plegat, el PP i satèl·lits han aconseguit carta blanca per eliminar -o, almenys, apaivagar- el problema català a través de les eleccions del 21 de desembre. És una aposta forta, perquèl'unionisme afronta una campanya en negatiu, amb un programa que no va ni un mil·límetre més enllà d'enviar dotzenes de persones a la presó per un periode superior a la seva esperança de vida. Repressió i submissió, res més. És difícil generar il·lusió de futur quan el lema de campanya és Puigdemont a prisión. L'unionisme català no té autonomia respecte a l'A por ellos! espanyol. I això és un problema per al país, certament, però sobretot per a ells. És més, mentre continuïn en aquesta casella repressiva es mantindran en la irrellevància estratègica com a simples peons de Madrid.

L'independentisme, en canvi, depèn de si mateix per guanyar. I una nova victòria estabilitzaria la majoria independentista al Parlament i significaria que, objectivament, el conflicte català no es pot resoldre amb mesures de repressió excepcional. La partida serà llarga i Madrid només juga a la curta.

Font: elMon.cat

Núria Cadenes: «Si cal fintar, fintem»

«Ara toca guanyar. I demostrar que posar urnes davant dels catalans és una veritable provocació. Perquè les sabem fer servir»

No ho sé, què passarà.

I, a hores d’ara, sincerament, tampoc no sé si sé exactament què ha passat. Com bona part de la gent d’aquest país, imagino, si fa no fa. Hem celebrat la República i ens hem abraçat i hem plorat, també, i ens hem quedat, al mateix temps, amb aquest estrany ai al cor.

Ahir, Vicent Partal ho resumia aquí mateix, a l’editorial: hem lliurat l’administració però no hem lliurat el govern.

I la partida continua.

És clar que, si haguéssim pogut triar, possiblement hauríem escollit un tot més lluïdor, diguem-ne: un referèndum sense porres, una proclamació amb solemnitat, una taula per negociar un traspàs civilitzat de funcions, cuidar els símbols, etcètera.

Però les coses no passen com haurien de passar en un escenari de formalitat imaginada. La realitat sol ser prou més enrevessada, té encerts i té errors, proves, imprevistos, de tot. I té, en el nostre cas, a més a més o sobretot, al davant, un estat bestialitzat en la seva incapacitat de practicar la democràcia. I més fort que nosaltres. Més fort en força bruta, vull dir. En porres i militars i jutges i feixistes pels carrers i coses així. Un estat que ara fa les coses que sap fer: brama i tanca homes honestos a la presó i amenaça i persegueix i mostra grollerament l’entrecuix com si això fos argument de res, avui, aquí.

El ple de Barcelona reconeix com a ‘legítim’ el govern de Puigdemont

El plenari municipal ha rebutjat una moció de la CUP per 'reconèixer la proclamació de la República Catalana aprovada pel Parlament de Catalunya el 27 d'octubre'

El ple de l’Ajuntament de Barcelona ha aprovat una proposició d’ERC per ‘reconèixer el govern sorgit a les urnes el 27-S com el govern legítim de Catalunya’ amb els vots favorables de BeC, ERC, PDECat i la CUP. Ciutadans, PSC i PP han votat en contra.

El ple ha rebutjat una proposició de la CUP per a ‘reconèixer la proclamació de la República Catalana aprovada pel Parlament de Catalunya el 27 d’octubre’, que ha rebut el suport d’ERC, PDECat i la mateix CUP. En aquest cas, BeC s’ha afegit al bloc de Ciutadans, PP i PSC, i ha votat en contra.

Durant el ple, el regidor d’Esquerra, Alfred Bosch, ha advertit que ‘el fet que el govern de Catalunya sigui destituit i que les seves competències passin al govern espanyol tindrà efectes sobre Barcelona’. Per la seva banda, la regidora de la CUP, María José Lecha, ha criticat que la batllessa de Barcelona, Ada Colau, no pot ser ‘neutral ni equidistant’ en la persecució judicial del referèndum de l’1 d’octubre i que ha de situar-se ‘al costat de l’opressor o de l’oprimit’.

Font: VilaWeb.cat

Vicent Partal: «Vosaltres direu…»

Els defensors del masclisme polític (a por ellos, oé…) no entendran mai la posició que va adoptar el president de la Generalitat divendres passat. Carles Puigdemont i el seu govern van valorar la situació en una reunió al Palau de la Generalitat. Tenien dades concloents que la reacció del govern espanyol no anava a tenir límits en la seua violència i van decidir salvar l’administració i la ciutadania. Va ser una decisió supose que extremadament difícil.

Jo soc dels qui creuen que si haguérem proclamat la independència el dia 3, en plena vaga general, avui viuríem una situació ben distinta. Però això té molt poca importància. No es va fer, i després d’escoltar el discurs des de Brussel·les del president Puigdemont només puc expressar el meu respecte per ell i pels membres del seu govern.

Antoni Bassas: «L’Estat ens vol fer creure el relat del cop d’estat»

L’ESTAT ESPANYOL BUSCA la humiliació de l’independentisme, però no oblidem mai que el president de la Generalitat i el seu govern, i la presidenta del Parlament i la mesa han de declarar davant la justícia per haver donat la paraula a tothom, els uns a les urnes, els altres a la cambra, d’acord amb una majoria parlamentària. Que durant anys l’estat espanyol s’ha negat a escoltar i a pactar res de res, i ha construït el relat del cop d’estat per demonitzar els electes i per deshumanitzar la societat catalana. I així, en nom de la unitat de la pàtria en perill, es disposa a replegar-se, insegur, igual que ho va fer el 1981, després del 23-F. D’aquí al 21-D no ens espera sinó la coerció judicial i policial, la ultradreta cridant rabiüda pels carrers i un retrocés autoritari inacceptable.

Font: ara.cat