dissabte, 15 d’agost del 2015

Per què ens hem de quedar a Espanya

Per què ens hem de quedar a Espanya? Què tenim, de positiu –o necessari-, dins d’Espanya, que no tindrem fora? La reacció unionista al procés d’independència ha perdut el debat dels arguments perquè no respon aquesta pregunta. S’ha centrat en la por, l’amenaça i la mentida, sovint traspassant la línia de l’absurd o de la decència.

Quins avantatges –econòmics, polítics, culturals, de representació internacional, etc- tenim pel fet de formar part d’Espanya? Els perdrem irreversiblement quan ens independitzem? Tenim un llistat de més de dos-cents estats de tot el món que no formen part d’Espanya, molts dels quals s’han creat els últims 25 anys, i no els ha anat pas malament. La prova és que cap d’ells no ha demanat de tornar al seu estat matriu. Tampoc cap de les antigues colònies espanyoles que ara són estats llatinoamericans ha mostrat penediment per haver creat el seu estat. Tot plegat demostra que formar part d’Espanya no garanteix cap avantatge exclusiu.

Aquesta és una conversa habitual entre un partidari i un detractor de la independència de Catalunya:
  • Catalunya i Espanya han de seguir juntes.
  • Per què?
  • Perquè junts som més forts.
  • Però… per què junts som més forts?
  • Perquè la unitat dóna la força
  • Per què és la unitat la que dóna la força?
  • Perquè la unitat fa que estiguem millor
Ambdues posicions mereixen el mateix respecte, però l’anti-independentista de l’exemple ofereix una explicació tautològica: dóna voltes a l’entorn del concepte sense definir-lo. Ens posa en un bucle. Al final encara no sabem per què ens hem de quedar a Espanya. Ni tan sols l’argument que “sempre hem estat junts” és suficient per justificar que ens quedem. En primer lloc, perquè no és cert. En segon lloc, perquè el fet que les coses hagin estat d’una manera determinada durant molts anys no ens obliga, per si sol, a mantenir-ho encara més temps. Només faltaria que ens haguéssim de sotmetre al dictat dels anuaris.

divendres, 14 d’agost del 2015

Oriol Vidal-Aparicio: «Catalunya i els Estats Units: dues revolucions lockeanes amb 240 anys de diferència»

Presentem la traducció d’un article del professor Oriol Vidal-Aparicio, publicat en anglès al seu blog Catalunya: Per què Espanya?, el 21 d’abril d’aquest any 2015. Es tracta d’una versió una mica modificada de la presentació que el mateix professor Vidal-Aparicio havia fet a la Universitat de Georgetown (Washington, DC) uns pocs dies abans, el 16 d’abril, com a part d’una jornada acadèmica titulada “El cas dels catalans, al cap de 300 anys”, que pretenia explicar l’actual procés d’independència de Catalunya a una audiència nord-americana.

Els Estats Units van declarar la seva independència invocant principalment la filosofia política de John Locke, sobretot la idea que els governs són legítims només en la mesura que compleixin el propòsit per al qual van ser establerts pels governats. Gairebé 240 anys després, el procés emprès per Catalunya anuncia una nova era en la qual els moviments d’independència tornaran a utilitzar els principis polítics lockeans, després d’un segle XX en què la tendència general va ser justificar els processos d’independència posant èmfasi en els principis clàssics del nacionalisme, basats principalment en la identitat i l’homogeneïtat cultural.

Simplificant, els moviments independentistes, històricament, s’han procurat dos tipus d’arguments:

  • El que podríem anomenar arguments lockeans: la noció que cada comunitat política té dret a un bon govern i que, si un govern no compleix en un territori específic les funcions per a les quals va ser creat, deixa de ser legítim i la gent del territori té dret a la secessió i a establir un govern independent. Aquest va ser precisament l’enfocament dels Estats Units el 1776. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Des del punt de vista de la governança, té sentit la independència?”. No és pas cap sorpresa que el pamflet independentista més influent de la Revolució Americana es titulés precisament Sentit comú. Tenia sentit declarar la independència; tenia sentit per a les 13 colònies governar-se a si mateixes.
  • Una altra forma d’argumentar a favor de la independència és la idea nacionalista clàssica que tots els pobles, totes les nacions, tenen el dret al seu propi estat sobirà, sense tenir en compte l’eficiència governamental ni si la independència arribarà a portar un millor govern al poble que persegueix emancipar-se. La gran pregunta a respondre en aquest tipus de justificació de la independència és: “Som un poble separat? Som una nació?”. Aquest havia estat l’enfocament predominant a la revifalla de moviments nacionals que va escampar-se per Europa en el segle XX, o en el col·lapse de l’Imperi Otomà, i aquesta havia estat també l’argumentació de fons en molts casos durant la gran onada de descolonització que va produir-se els anys 1950 i 1960, després de la creació de les Nacions Unides.

Nou vídeo de l'ANJI: «Un nou futur depèn de tu»

dimarts, 11 d’agost del 2015

Jordi Sànchez: «Omplir la Meridiana per guanyar a les urnes»

El pròxim Onze de Setembre la Meridiana ens desafia amb tota la grandària i amplitud per a tornar a fer història. Falta encara un mes per a la Diada, i no tinc cap dubte que la de la Meridiana serà una de les mobilitzacions més determinants i recordades durant el trajecte del nostre país cap a la independència. Avui ja som més de 130.000 persones les que ens hi hem inscrit (www.via.assemblea.cat) i serem desenes de milers les qui l’omplirem de tots els colors i veus a favor de la independència.

L’Onze de Setembre vinent és el nexe entre el 9-N i el 27-S. És el pont entre la consulta que va mobilitzar prop de 2,5 milions de persones per exercir el dret de decidir i les eleccions que plebiscitàriament portaran a disposar d’una majoria d’escons independentistes al nostre parlament.

L’impuls al nou país que començarem a construir el 28 de setembre té el punt d’arrencada el dia 11. Per això tothom és convocat a sentir-se pròpia i a fer-se seva aquesta mobilització. El nou país, la futura república catalana, és el projecte de tots. La Via Lliure a la república catalana, a la qual som cridats la pròxima Diada a la Meridiana, és l’opció escollida per l’ANC perquè tothom (persones i entitats) trobin el seu espai, el seu racó, per a compartir amb centenars de milers de persones la il·lusió pel nou país.

La Meridiana serà aquest Onze de Setembre l’avinguda de la il·lusió. Com la Diagonal i la Gran Via van ser la passada Diada les avingudes de l’esperança.

Fa un any ens vam esperonar per les urnes, perquè el 9-N havia de ser el testimoni més valuós d’un país que havia decidit de guanyar la llibertat. I ara ens hem il·lusionat per la victòria que els independentistes tindrem el 27-S.

Ramón Cotarelo: «El fracàs de l’esquerra espanyola a Catalunya»

Diu el senyor Óscar López, portaveu del PSOE al senat, que la independència de Catalunya no és ‘ni legal ni possible, ni amb un 51% ni amb un 80%’ de partidaris. Si quedava algun despistat català creient encara en una negociació especialment amb l’esquerra espanyola —per concedir més sensibilitat a aquestes qüestions—, que perdi qualsevol esperança, que sempre és millor que perdre el temps mirant de raonar amb aquell qui l’envesteix.

Vegem quina versemblança té aquesta rotunda negació ‘lopecística’ a mitjà termini i llarg termini. A curt termini, és ben clar: es tracta de guanyar vots negant els drets dels catalans, un discurs que sona a música celestial a l’Espanya profunda. Quant al mitjà i llarg termini, hi ha dues perspectives: una d’abstracta i una de concreta, aquí i ara, a Espanya.

L’abstracta. L’enunciat de López és típic fetitxisme de la legalitat i aliment de tots els tranuitats positivismes jurídics. La llei en vigor és l’horitzó de tota acció social. Amb aquest criteri, encara seríem amb les lleis de Solon, que per cert, eren força acceptables per a l’època. Però home de Déu, López, creu vostè que la llei és un ens de raó etern, inamovible, incanviable, com l’ésser de Parmènides o una realitat natural com el Canyó del Colorado? Encara que anomenem lleis les normes que regeixen els actes de les persones i els fenòmens del cosmos, entre totes dues hi ha una diferència essencial: les primeres poden canviar-se; les altres, no. No les confongui, bon home.

I no solament poden canviar-se, sinó que, moltes vegades, és obligatori, inevitable, de fer-ho. Cent cinquanta anys enrere la llei deia que les dones no podien votar, ni estudiar ni fer res, i vint-i-cinc anys enrere no podien avortar. Es van haver de derogar i promulgar-ne unes altres. Per què? Perquè, encara que vostè no ho cregui, la llei, la legalitat, pot ser injusta, iniqua i és menester de canviar-la. Certament, respondrà el senyor López, que és socialista i per tant demòcrata, però per les seves vies. En democràcia la llei es canvia per majoria. I un 80% de catalans no seria una majoria? Ah! Però és que no es compta Catalunya i prou, sinó tot Espanya, i a tot Espanya ni un 80% ni tan sols un 100% de catalans a favor de res no seria mai majoria.

dilluns, 10 d’agost del 2015

Xavier Sala-i-Martín regala “És l’Hora dels Adéus?” en castellà

El professor penja la versió castellana del seu exitós llibre en el seu blog

El professor de Columbia ha decidit donar resposta a les reiterades peticions d’una versió castellana del seu llibre “És l’Hora dels Adéus?” publicada en català el setembre del 2014, i ha penjat al seu blog una versió en llengua castellana. Sala-i-Martín alerta que “La Hora del Adiós” és una traducció mecànica de l’obra original feta per un ordinador i sense supervisió humana, per la qual cosa no es fa responsable del possibles errors lingüístics que pugui tenir la traducció.

El llibre és una radiografia clara i contundent de quina ha estat la situació econòmica i política dels darrers anys i de quin pot ser el futur de Catalunya. El professor compara els costos i els beneficis econòmics d'una possible Catalunya independent amb els costos i els beneficis econòmics d'una permanència a Espanya. L’obra respon totes les preguntes que sovint ens fem sobre la possible independència i ha estat un èxit de vendes.


Jordi Sànchez: «Garantim una moratòria de la campanya l'Onze de Setembre a la Meridiana»

Gest del president de l'ANC, Jordi Sànchez, orientat a esvair els dubtes de l'entorn de Catalunya Sí que es Pot al voltant de la neutralitat electoral de la mobilització de la Meridiana per la Diada Nacional

Més de 110.000 inscrits a la Meridiana fins aquesta setmana, què indiquen?

Que anem bé, però hem d'anar millor. La gent ha pres consciència que és una Diada històrica. Però no podem caure en la tranquil·litat. La Meridiana té 5 quilòmetres i 30 metres d'amplada. I la volem omplir tota. Falten centenars de milers de persones. Demanem que tothom que s'hi inscrigui, perquè això facilita garantir una ocupació més o menys homogènia.

Tres mesos de president de l'ANC en què ha voltat el territori. Què percep?

Ha tornat la moral de victòria. Hi ha un abans i un després. Hi va haver, després del 9-N, dubtes fins i tot sobre si aniria endavant el 27-S. La gent hi era, però amb desil·lusió. I això va fer el tomb quan l'ANC entoma la invitació de Mas a Molins de Rei i traspassem la responsabilitat al soci. La gent ens va dir: "Cal buscar espais de confluència perquè junts ens en sortirem; per separat en tenim dubtes". El segon moment és amb l'acord per a una llista, en què l'ANC recupera, després d'haver ajudat a facilitar l'oferta política del 27-S, l'espai de transversalitat i compromís amb totes les formacions disposades a avançar cap a un estat propi. L'acord de Junts pel Sí ha aixecat la moral. La il·lusió ha tornat. I ara hem de saber-la gestionar. Sense il·lusió difícilment l'opció esdevé guanyadora. Tenim il·lusió i tenim l'opció guanyadora. L'independentisme el 27-S guanyarà, i ara cal fer que la victòria sigui inequívoca i majoritària. Per arribar-hi amb encara més moral cal que la Diada sigui un èxit.

Què vol dir quan parla d'un èxit?

Que sigui una mobilització multitudinària, almenys com els anys anteriors, que no és poca cosa, i que sigui la Diada de tothom. No serà la Diada d'una opció o d'una llista. La Diada Nacional no pot ser mai d'una opció electoral. I per tant, tots els esforços des del primer moment s'encaminen a fer que tota la gent que es va mobilitzar per la V, la Via o el 9-N se senti igualment cridada i implicada en aquesta Diada.

diumenge, 9 d’agost del 2015

Paradeta informativa, dijous 13 d'agost

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 13: A la tarda, de 6 a 9, a la cantonada dels carrers de Sicília i Indústria, a tocar del supermercat Bon Preu

Junts ho aconseguirem!

Toni Soler: «Diez razones para un estado catalán»

1. DEMOCRACIA. El crecimiento del independentismo es un fenómeno muy transversal, masivo y totalmente pacífico. Es absurdo negar esta realidad y, como en Escocia, lo más lógico es que una cuestión tan importante se dirima en las urnas. No es cierto que los referéndums fracturen a la sociedad. Al contrario, si la cuestión se cierra en falso con la mera aplicación de la ley, nos abocamos a un escenario de frustración, reproche y ruptura emocional. El independentismo ha señalado por activa y por pasiva que respetará el veredicto de las urnas. Esa apuesta radical por la democracia es una de sus fortalezas.

2. DIGNIDAD. Muchos catalanes, con independencia de su perfil identitario y su ideología, se han sentido agredidos desde que el tribunal constitucional anuló el Estatuto de Autonomía de 2006, aprobado en el Parlament por 120 votos (de 135) y refrendado en las urnas a pesar de que el Congreso de los Diputados se cepilló (en palabras de Alfonso Guerra) parte de su contenido. La independencia supone la garantía plena de que el futuro de Cataluña y su gobierno estará en manos de sus ciudadanos.

3. SOBERANÍA. La autonomía de Cataluña está, en la prática, intervenida. Políticamente, buena parte de sus atribuciones han sido bloqueadas con leyes y decretos; financieramente, depende del techo de déficit impuesto por el ministerio de hacienda. Además, el gobierno del PP ha utilizado al tribunal constitucional a su antojo, bloqueando, en el último año, medidas aprobadas por el Parlament catalán como por ejemplo el impuesto sobre depósitos bancarios, las medidas contra la pobreza energética y diversas tasas medioambientales.

4. DIVERSIDAD. Cataluña es, más allá del tópico, una tierra de acogida, y Barcelona una urbe diversa y cosmopolita. Un Estado catalán puede y debe ser más respetuoso que el Estado español en cuanto a la identidad diversa de sus ciudadanos, especialmente con los cientos de miles que tienen vínculos sentimentales con España. Si la independencia la construimos entre todos, el futuro Estado catalán será la garantía de una relación próxima y fraternal con los pueblos de España, con Europa y con todo el mundo. Esto incluye la oficialidad de la lengua española y el respeto hacia el resto de idiomas que se hablan en Cataluña.

Xavier Diez: «Per què vull un estat?»

La gent d'Estelada 2014, que em va convidar fa poc, conjuntament amb en Pere Martí, a fer una presentació sobre el meu llibre "Anatomia d'una ruptura", em va demanar fa alguns dies alguna aportació per al seu blog sota el lema "per què vull un estat propi".

Acabo d'enviar-los aquest text breu (inferior a 2.000 caràcters) que comparteixo a continuació. Un resum de raons heterogènies i poc acadèmiques, que identifico prou transversals.

PER QUÈ VULL UN ESTAT?

Vull un estat propi com a espai de protecció i seguretat respecte a una Espanya real d’escassa tradició democràtica, que no dubta a violentar els drets humans, individuals i col·lectius, a sacrificar la democràcia, per mantenir la seva unitat, i el que és pitjor, la seva jeràrquica i opressiva estructura de poder.

Vull un estat propi, proper i controlable per la ciutadania, per participar en la presa de decisions col·lectives sobre el present i el futur. Per muntar una nova manera de fer, tot prescindint dels errors aliens. Per, a la manera espriuana, bastir un “nord enllà”, on la gent sigui “rica, culta, lliure, desvetllada i feliç”.

Vull un estat propi per trencar amb l’anterior, i així compensar el patiment dels meus avantpassats, que han conegut segles d’absurdes guerres colonials, dècades de dictadures sagnants, guerres civils amb la intenció que una privilegiada minoria (i els descendents que actualment ocupen els espais de decisió) poguessin mantenir el control i l’hegemonia per damunt les persones.

dissabte, 8 d’agost del 2015

Caravana de vehicles en suport a la Via lliure a la República Catalana el 9 de setembre


Germà Capdevila: «Què passarà si guanya el No?»

Una de les frases més patètiques d'aquells que són unionistes —però com que no s'atreveixen a admetre-ho s'escuden en un dret a decidir buit— és la que diu que no s'ha explicat bé què passaria l'endemà de la independència. No hi ha pitjor sord que el que no vol sentir. Fa anys que s'acumulen els arguments i només cal l'esforç de seure davant l'ordinador o anar fins a la biblioteca per trobar-los. Una cerca ràpida a la llibreria en línia Amazon del mot “independència” resulta en 88 títols que en parlen a bastament. 88! Economia, diplomàcia, ensenyament, pensions, cultura, ciutadania, Europa, l'euro i mil temes més s'han explicat a bastament amb dades reals i concretes.

El que jo trobo a faltar és precisament el contrari. No trobo cap llibre o web que m'expliqui com ens ho farem per sobreviure si el No s'imposa en el plebiscit del 27 de setembre. Més enllà de les amenaces, insults i improperis, voldria que algú m'expliqués serenament, amb dades a la mà, com ens ho farem si no marxem per cobrar les pensions quan l'Estat esgoti la guardiola del fons de reserva en els pròxims 18 mesos. Vull saber com farem front a un deute extern espanyol de més del 100% del PIB quan el BCE tregui del congelador els tipus d'interès. Necessito saber com mirarem a la cara als nostres fills quan l'Estat acabi de suprimir el sistema d'immersió a les escoles. Els arguments del Sí ja ens els sabem. Algú sap quins són els arguments del No?


Els catalans residents a l’exterior ja han començat els tràmits per votar als consolats espanyols

Amb la convocatòria de les eleccions del 27 de setembre s'ha posat en marxa aquesta setmana el calendari de tràmits i terminis que els catalans expatriats han de seguir de cara a poder votar el proper 27 de setembre. Fins el 29 d’agost, aquells que estiguin inscrits al registre CERA (residents permanents a l'estranger) ja poden fer la sol·licitud per rebre les butlletes electorals a domicili. Per fer-ho, l’elector ha d’enviar per fax, correu o per internet (si disposa de certificat digital), l’imprès de sol·lcitud de vot, dirigint-lo a l’Oficina del Cens Electoral que correspongui al darrer domicili a Catalunya.

En el cas de les persones que resideixen temporalment a l'estranger, poden inscriure's al registre ERTA i, al mateix temps, tramitar també la seva petició de vot fins el 29 d’agost. En el cas de l’ERTA, aquests dos tràmits s’han de fer personalment al consolat.

A principis del 2015 ja hi havia uns 200.000 catalans inscrits al CERA, als que cal afegir-hi tots aquells catalans residents temporals (ERTA) que tramitaran el seu vot des de l'exterior.

En aquest sentit, l’ANC ha reforçat la campanya informativa consensuada amb d’altres entitats de caràcter internacional (FIEC i Catalans al Món). La campanya “Mobilitzem el vot exterior” està en marxa des del passat 2 de juny i proporciona tota la informació necessària a tots aquells residents a l’estranger que volen participar en els comicis del 27S, a través de la web www.votexterior.cat

Des del passat dimarts, aquesta pàgina rep unes 8.000 visites diàries i atén també cada dia més de 50 preguntes de casos particulars, com és el cas de la família que està donant la volta al món i no vol perdre’s aquesta fita històrica. Gràcies als dubtes adreçats a la bústia “Manten-te informat” de la pàgina, s’actualitzen les “preguntes freqüents”, on ja s’hi pot trobar resposta a què han de fer els estudiants d’Erasmus per poder votar, així com aquells que estan programant vacances i viatges de negocis.

Les 37 Assemblees Exteriors de l’ANC estan també fent una important tasca de mobilització de cara a informar d'aquestes eines. Es pretén facilitar la participació exterior per tal de superar el 6% dels darrers comicis.

dijous, 6 d’agost del 2015

Núria Bosch: «La independència és possible»

Finalment, ha arribat l’hora de decidir mitjançant les urnes el futur de Catalunya el 27 de setembre. No es pot esperar més. S’han gastat moltes energies per arribar fins aquí.

El tret de sortida de l’anomenat procés independentista es pot situar en la manifestació del 10 de juliol del 2010 en contra de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut. Ara bé, la gran manifestació de l’11 de setembre del 2012, amb un milió i mig de participants, va significar la presentació oficial al món del desig de molts catalans de poder decidir el futur del seu país i, alhora, de la seva voluntat perquè els partits catalanistes assumissin el dret a decidir com a objectiu polític.

Des de llavors, el procés ha anat fent camí i ampliant-se, malgrat haver passat per moments complicats. En lloc de poder dedicar-se plenament a debatre els avantatges i els possibles problemes de la independència, s’ha hagut de dedicar molt de temps a parlar del procediment, de com podem exercir el dret a decidir, a causa de la intransigència de l’estat espanyol a l’hora d’autoritzar un referèndum o consulta per conèixer la voluntat dels catalans.

L’estat espanyol ha posat molts entrebancs al procés perquè morís. Hi ha hagut moments en què l’Estat ha cregut que ho aconseguia, però no ha estat així i ara el procés està més viu que mai, i és possible que el 27-S guanyin els partidaris de la independència de Catalunya. No obstant això, hi ha dos sentiments que poden fer que aquests siguin majoria o no: la por i el derrotisme.