- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
dimarts, 23 de juny del 2015
Projecte «Coneguem les entitats del barri»: els Castellers de la Sagrada Família
dilluns, 22 de juny del 2015
Què és la 'megaconversa' de 'Ara és l'hora' per al 27-S i com s'hi pot participar?
L'ANC i Òmnium activen una 'conversa' d'un milió de trucades · Ara és l'hora anuncia els eixos de la mobilització d'aquest estiu
'Ara és l'hora', que inclou l'ANC i Òmnium, es proposa de fer la campanya de mobilització més gran de la nostra història. Una campanya amb tot un seguit d'accions des d'ara fins a la Diada per a guanyar tanta gent com sigui possible en favor de la independència, amb vista al 27-S. La mobilització de la Meridiana de l'Onze de Setembre serà el moment culminant de tota aquesta campanya, però ahir ja va arrencar això que han anomenat 'macroconversa', que consisteix a fer 1,2 milions de trucades, gràcies a l'ajut de centenars de voluntaris, per a parlar amb milers de persones sobre què ens hi juguem el 27-S.
Ho explicava ahir Raül Romeva, responsable de campanya d'Òmnium: 'Farem 1,2 milions de trucades telefòniques per demanar de manera neutral l'opinió de la gent sobre la situació del país. I copsar el mapa. Serà una conversa multitudinària, una acció innovadora, per arribar de manera directa a milers de persones. Preguntarem i escoltarem, i sabrem els motius de cadascú, i podrem argumentar. Ho farem amb centenars de voluntaris.'
En aquest vídeo, Romeva explica com funciona la 'megaconversa' i com s'hi pot participar:
'Ara és l'hora', que inclou l'ANC i Òmnium, es proposa de fer la campanya de mobilització més gran de la nostra història. Una campanya amb tot un seguit d'accions des d'ara fins a la Diada per a guanyar tanta gent com sigui possible en favor de la independència, amb vista al 27-S. La mobilització de la Meridiana de l'Onze de Setembre serà el moment culminant de tota aquesta campanya, però ahir ja va arrencar això que han anomenat 'macroconversa', que consisteix a fer 1,2 milions de trucades, gràcies a l'ajut de centenars de voluntaris, per a parlar amb milers de persones sobre què ens hi juguem el 27-S.
Ho explicava ahir Raül Romeva, responsable de campanya d'Òmnium: 'Farem 1,2 milions de trucades telefòniques per demanar de manera neutral l'opinió de la gent sobre la situació del país. I copsar el mapa. Serà una conversa multitudinària, una acció innovadora, per arribar de manera directa a milers de persones. Preguntarem i escoltarem, i sabrem els motius de cadascú, i podrem argumentar. Ho farem amb centenars de voluntaris.'
En aquest vídeo, Romeva explica com funciona la 'megaconversa' i com s'hi pot participar:
Josep-Lluís Carod-Rovira: «Nacional»
Per a un poble que no ha accedit a l'estatalitat sobirana, no hi ha res de més nacional que l'obtenció de la independència. Com a objectiu nacional per excel·lència, la independència és de tota la societat, no tan sols d'una classe social determinada, d'una ideologia concreta o d'unes sigles en exclusiva. La independència catalana és transversal, de tots els qui lliurement vulguin reivindicar-la, tant se val l'origen, el lloc de residència, les preferències polítiques o els motius. Els uns plantegen una estratègia d'emancipació en termes clàssics d'alliberament nacional, comprensibles internacionalment. Uns altres entenen la independència com a oportunitat privilegiada de canvis generals, profunds, amb un model de societat nou. D'altres s'hi troben convençuts d'una qualitat de vida (material, democràtica, cultural) superior a l'actual i hi ha qui ha arribat a l'independentisme simplement per fatiga democràtica, en adonar-se, un cop i un altre, que Espanya és i serà, per als catalans, una porta sempre tancada.
Una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes sense excepció, totes són necessàries i ningú no està legitimitat per excloure ningú, en nom de cap pretesa superioritat moral, d'aquest combat polític i pacífic, democràtic fins al moll de l'os. Precisament, la gran eclosió nacional d'aquests anys més recents ha arribat gràcies a la diversificació ideològica de l'independentisme. Fins despús-ahir al vespre, independentisme era sinònim d'esquerra alternativa (PSAN, MDT, CUP) o republicana (ERC). No ha estat fins ara que hem pogut veure que hi ha democristians independentistes, liberals, socialdemòcrates, socialistes, verds, ecosocialistes i comunistes que també en són. En tots els partits catalans de tradició democràtica hi ha independentistes i, en una proporció petita, també a l'interior de les sigles espanyolistes, com demostren les enquestes.
Una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes sense excepció, totes són necessàries i ningú no està legitimitat per excloure ningú, en nom de cap pretesa superioritat moral, d'aquest combat polític i pacífic, democràtic fins al moll de l'os. Precisament, la gran eclosió nacional d'aquests anys més recents ha arribat gràcies a la diversificació ideològica de l'independentisme. Fins despús-ahir al vespre, independentisme era sinònim d'esquerra alternativa (PSAN, MDT, CUP) o republicana (ERC). No ha estat fins ara que hem pogut veure que hi ha democristians independentistes, liberals, socialdemòcrates, socialistes, verds, ecosocialistes i comunistes que també en són. En tots els partits catalans de tradició democràtica hi ha independentistes i, en una proporció petita, també a l'interior de les sigles espanyolistes, com demostren les enquestes.
diumenge, 21 de juny del 2015
dissabte, 20 de juny del 2015
Eduard Voltas: «99 dies»
"El front del Sí s'ha de tornar a posar les piles perquè convocar un plebiscit no vol dir guanyar-lo"
No ha estat la millor setmana per als escèptics, cínics i burletes de dins i fora de Catalunya que mai no van creure que el procés anés de debò. Perquè resulta que va tan de debò, que és tan veritat que el 27S és un plebiscit sobre la independència, que CDC i UDC s'han divorciat. Allò que mai no havia de passar, aquell pronòstic de quatre eixelebrats, s'ha esdevingut. De la nit al dia escèptics, cínics i burletes han substituït el somriure condescendent per una ganyota a mig camí entre l'estupefacció i la preocupació. Sí, el procés va de veres. T'agradarà més o menys, però va de veres.
Votarem, doncs, i ens comptarem. I hi haurà tres llistes que, si sumen més de 68 diputats, iniciaran formalment el procés de desconnexió de l'estat espanyol i creació d'un nou estat independent (una afirmació, aquesta, que fa quinze dies hauria generat somriures fotetes). Ho faran de bona fe, sí, garantint la màxima seguretat jurídica possible en cada moment, sí, i buscant el diàleg amb l'estat espanyol per complir el mandat democràtic rebut, sí. Però ho faran. A les cancelleries ho saben des de fa temps, i ara ja ho saben també els cercles dels poders polític, econòmic i mediàtic. Aquest és el salt de credibilitat que s'ha fet aquesta setmana.
No ha estat la millor setmana per als escèptics, cínics i burletes de dins i fora de Catalunya que mai no van creure que el procés anés de debò. Perquè resulta que va tan de debò, que és tan veritat que el 27S és un plebiscit sobre la independència, que CDC i UDC s'han divorciat. Allò que mai no havia de passar, aquell pronòstic de quatre eixelebrats, s'ha esdevingut. De la nit al dia escèptics, cínics i burletes han substituït el somriure condescendent per una ganyota a mig camí entre l'estupefacció i la preocupació. Sí, el procés va de veres. T'agradarà més o menys, però va de veres.
Votarem, doncs, i ens comptarem. I hi haurà tres llistes que, si sumen més de 68 diputats, iniciaran formalment el procés de desconnexió de l'estat espanyol i creació d'un nou estat independent (una afirmació, aquesta, que fa quinze dies hauria generat somriures fotetes). Ho faran de bona fe, sí, garantint la màxima seguretat jurídica possible en cada moment, sí, i buscant el diàleg amb l'estat espanyol per complir el mandat democràtic rebut, sí. Però ho faran. A les cancelleries ho saben des de fa temps, i ara ja ho saben també els cercles dels poders polític, econòmic i mediàtic. Aquest és el salt de credibilitat que s'ha fet aquesta setmana.
Jofre Llombart: «Mantres a la inversa»
"Què passar-ia si... Només estarem a favor de la justícia social a Catalunya si l’Estat espanyol també ho està"
Què passaria si....
“Només estarem a favor de la justícia social a Catalunya si l’Estat espanyol també ho està”.
“La justícia social per Catalunya la decideixen tots els ciutadans de l’Estat”.
“No farem cap acció per evitar desnonaments si no és amb el vist-i-plau de les entitats bancàries”.
“Consultar a la ciutadania sobre si és millor un govern d’esquerres o un govern de dretes divideix la societat i les famílies”.
“Estem a favor de la justícia social sempre que no l’encapçali Gemma Ubasart, si no, ja ens estan bé les desigualtats”.
“La justícia social l'hem de fer sense Teresa Forcades”.
“Com que a la consulta a favor de la justícia social hi van participar 2,3 milions de persones interpretem que els 5 milions restants hi estan en contra”.
“A més de la justícia social, hi ha altres prioritats”.
“No cal trencar amb les desigultats, només reformant-les una mica per reduir-les ja n’hi ha prou”.
Què passaria si....
“Només estarem a favor de la justícia social a Catalunya si l’Estat espanyol també ho està”.
“La justícia social per Catalunya la decideixen tots els ciutadans de l’Estat”.
“No farem cap acció per evitar desnonaments si no és amb el vist-i-plau de les entitats bancàries”.
“Consultar a la ciutadania sobre si és millor un govern d’esquerres o un govern de dretes divideix la societat i les famílies”.
“Estem a favor de la justícia social sempre que no l’encapçali Gemma Ubasart, si no, ja ens estan bé les desigualtats”.
“La justícia social l'hem de fer sense Teresa Forcades”.
“Com que a la consulta a favor de la justícia social hi van participar 2,3 milions de persones interpretem que els 5 milions restants hi estan en contra”.
“A més de la justícia social, hi ha altres prioritats”.
“No cal trencar amb les desigultats, només reformant-les una mica per reduir-les ja n’hi ha prou”.
divendres, 19 de juny del 2015
Eduard Illa: «Podem i la sensació de déjà vu»
«L’esquerra espanyola ha demostrat moltes vegades que és capaç d’aprofitar-se de la voluntat dels catalans de transformar l’Estat per arribar al poder i després deixar-nos tal com estàvem»
Ara que ja han passat les eleccions municipals és moment de començar a pensar en el 27-S, una data en què tindran lloc les eleccions més transcendentals de la història del nostre país. I en aquestes eleccions hi ha un partit, Podem, que concorrerà per primer cop al Parlament de Catalunya amb el repte de convèncer un bon gruix d’electors indecisos sota el paraigües de la renovació i la transformació social i intentant no sortir escaldats del debat independentista.
Perquè sembla força evident que aquest discurs poc clar i sovint ambivalent, és calculat i té la voluntat d’atraure tant votants del Sí com del No. És veritat que els seus dirigents catalans aposten per fer un referèndum i anar fins al final si el 27-S guanyen les forces del Sí, però s’abstenen de concretar què votarem en aquest referèndum i tampoc expliquen quina posició tindran en les eleccions del setembre. Però també és veritat que l’omnipresent Pablo Iglesias diu i defensa que vol una Catalunya dins d’una Espanya molt diferent. I quin discurs trobaran més atractiu els seus votants, el de Pablo Iglesias o el dels desconeguts Gemma Ubasart i Albano Dante?
Pablo Iglesias ha passat de defensar un referèndum com el d’Escòcia a supeditar primer la voluntat dels catalans a una reforma prèvia de la Constitució que va ser escrita i pensada per no ser mai reformada en els seus apartats clau. I ens ofereix aquesta reforma de la Constitució convençut que l’Espanya que en sortirà serà tan integradora de les diferents nacions existents dins l’Estat que no en voldrem marxar.
Ara que ja han passat les eleccions municipals és moment de començar a pensar en el 27-S, una data en què tindran lloc les eleccions més transcendentals de la història del nostre país. I en aquestes eleccions hi ha un partit, Podem, que concorrerà per primer cop al Parlament de Catalunya amb el repte de convèncer un bon gruix d’electors indecisos sota el paraigües de la renovació i la transformació social i intentant no sortir escaldats del debat independentista.
Perquè sembla força evident que aquest discurs poc clar i sovint ambivalent, és calculat i té la voluntat d’atraure tant votants del Sí com del No. És veritat que els seus dirigents catalans aposten per fer un referèndum i anar fins al final si el 27-S guanyen les forces del Sí, però s’abstenen de concretar què votarem en aquest referèndum i tampoc expliquen quina posició tindran en les eleccions del setembre. Però també és veritat que l’omnipresent Pablo Iglesias diu i defensa que vol una Catalunya dins d’una Espanya molt diferent. I quin discurs trobaran més atractiu els seus votants, el de Pablo Iglesias o el dels desconeguts Gemma Ubasart i Albano Dante?
Pablo Iglesias ha passat de defensar un referèndum com el d’Escòcia a supeditar primer la voluntat dels catalans a una reforma prèvia de la Constitució que va ser escrita i pensada per no ser mai reformada en els seus apartats clau. I ens ofereix aquesta reforma de la Constitució convençut que l’Espanya que en sortirà serà tan integradora de les diferents nacions existents dins l’Estat que no en voldrem marxar.
Vicent Partal: «Sobretot cal decidir què votem el 27-S»
'El 27-S què votem?' Cal tenir clar que la resposta a aquesta pregunta no és cap decisió que puguen prendre els partits. I també que és la més transcendental de totes.
Primer de tot, hem de respondre a això. El 27-S votem per obrir el procés d'independència i emprendre, per tant, el procés constituent que hauria de portar a la proclamació final de la república catalana durant els primers mesos del 2017 o votem per canviar o ratificar el govern autonòmic?
La pregunta és tan senzilla i directa com això, i cadascú l'ha de respondre en el seu interior. No solament això: cadascú ha de votar en consciència a partir de la resposta que n'obtinga. El que hi ha en joc no admet dubtes ni incerteses.
Com més va amb més claredat: els partits independentistes ens proposen una votació que siga un referèndum, un plebiscit, sobre la independència. I el gest, històric, de CDC trencant amb Unió sense contemplacions i de manera neta i directa va en aquesta línia. Unió diu que vol ser portaveu dels del sí-sí, però també dels del sí-no, o vés a saber si dels del no obertament. I CDC li respon dient que res a dir, que hi tenen tot el dret, però que si no estan pel sí-sí s'ha acabat CiU. Poca broma. Els convergents fan el que tots hauríem de fer: impedir que el 27-S hi haja cap incertesa sobre què es vota.
Primer de tot, hem de respondre a això. El 27-S votem per obrir el procés d'independència i emprendre, per tant, el procés constituent que hauria de portar a la proclamació final de la república catalana durant els primers mesos del 2017 o votem per canviar o ratificar el govern autonòmic?
La pregunta és tan senzilla i directa com això, i cadascú l'ha de respondre en el seu interior. No solament això: cadascú ha de votar en consciència a partir de la resposta que n'obtinga. El que hi ha en joc no admet dubtes ni incerteses.
Com més va amb més claredat: els partits independentistes ens proposen una votació que siga un referèndum, un plebiscit, sobre la independència. I el gest, històric, de CDC trencant amb Unió sense contemplacions i de manera neta i directa va en aquesta línia. Unió diu que vol ser portaveu dels del sí-sí, però també dels del sí-no, o vés a saber si dels del no obertament. I CDC li respon dient que res a dir, que hi tenen tot el dret, però que si no estan pel sí-sí s'ha acabat CiU. Poca broma. Els convergents fan el que tots hauríem de fer: impedir que el 27-S hi haja cap incertesa sobre què es vota.
dijous, 18 de juny del 2015
Èric Bertran: «Som un gran país i aconseguirem la independència si toquem de peus a terra»
No m’agraden els discursos derrotistes i penso que no ens porten enlloc. Tampoc crec que estiguin justificats perquè som un gran país, només que podríem ser un país encara millor. N’estic plenament convençut i penso que aquesta ha de ser la base del discurs guanyador de cara al 27 de setembre.
No som el país on res no funciona. Som el país on malgrat les dificultats continuem tenint un sistema sanitari envejable que fa que gent d’altres països europeus i comunitats d’Espanya vulguin venir aquí a operar-se. Som un país que ofereix sanitat universal a tothom i no excloem a ningú que necessita atenció mèdica per raó d’origen com si passa a Espanya. Som un país on grans científics i investigadors ens han situat al capdavant en la recerca de vacunes contra el càncer, el VIH, la hepatitis C o la tuberculosis. Podríem ser millor, molt millor evidentment, per això volem la independència perquè Espanya no se’ns quedi una part tant important, com fa ara, dels nostres recursos i poguem reduir les llistes d’espera i continuar avançant.
Som un país amb dificultats molt serioses per moltes famílies. L’actual Govern hagut d’augmentar molt les beques menjador, les ajudes socials per la gent a qui se li ha acabat l’atur sense trobar feina, el parc d’habitatges públics i ho ha fet amb gust. També som el país on hem intentat que les grans companyies de subministraments bàsics (llum, aigua i gas) no puguin tallar el subministrament a les famílies que no poden pagar i tot i que l’Estat ens ho ha prohibit ho hem aconseguit en consens i mà esquerra. Som el país que ha creat un impost sobre els dipòsits bancaris i l’Estat espanyol ens ho ha prohibit. Som un país que ha aprovat la dació en pagament de les hipoteques amb els bancs i l’Estat Espanyol ens ho ha prohibit. Som un país amb un gran Govern, amb una gran societat civil capaç de fer grans coses tot i els entrebancs de l’Estat Espanyol. Som un gran país i encara podríem ser millors amb la independència.
No som el país on res no funciona. Som el país on malgrat les dificultats continuem tenint un sistema sanitari envejable que fa que gent d’altres països europeus i comunitats d’Espanya vulguin venir aquí a operar-se. Som un país que ofereix sanitat universal a tothom i no excloem a ningú que necessita atenció mèdica per raó d’origen com si passa a Espanya. Som un país on grans científics i investigadors ens han situat al capdavant en la recerca de vacunes contra el càncer, el VIH, la hepatitis C o la tuberculosis. Podríem ser millor, molt millor evidentment, per això volem la independència perquè Espanya no se’ns quedi una part tant important, com fa ara, dels nostres recursos i poguem reduir les llistes d’espera i continuar avançant.
Som un país amb dificultats molt serioses per moltes famílies. L’actual Govern hagut d’augmentar molt les beques menjador, les ajudes socials per la gent a qui se li ha acabat l’atur sense trobar feina, el parc d’habitatges públics i ho ha fet amb gust. També som el país on hem intentat que les grans companyies de subministraments bàsics (llum, aigua i gas) no puguin tallar el subministrament a les famílies que no poden pagar i tot i que l’Estat ens ho ha prohibit ho hem aconseguit en consens i mà esquerra. Som el país que ha creat un impost sobre els dipòsits bancaris i l’Estat espanyol ens ho ha prohibit. Som un país que ha aprovat la dació en pagament de les hipoteques amb els bancs i l’Estat Espanyol ens ho ha prohibit. Som un país amb un gran Govern, amb una gran societat civil capaç de fer grans coses tot i els entrebancs de l’Estat Espanyol. Som un gran país i encara podríem ser millors amb la independència.
Joan M. Tresserras: «El repte de construir la República»
D’ençà de la Transició que es veia a venir. El vestit s’ha esquinçat i les costures estan estripades. Era vell i la crisi l’ha acabat d’espelleringar. No hi ha prou retalls, ni mans destres, ni fils ni agulles per mirar d’apedaçar-lo. Sortirà més a compte fer un vestit nou, de la mida i la textura necessàries. Amb les competències i els recursos perquè, com a mínim, la gent no hagi de patir tant.
No cal identificar més símptomes ni inventariar més efectes indesitjables per concloure que el nostre sistema social està malalt i que no resol bé ni l’organització del treball ni la distribució de la riquesa. El model econòmic de referència és injust i ha produït greus desequilibris. I el sistema polític és feble, subsidiari de l’estat espanyol, poc eficient, i exigeix un canvi d’orientació i d’escala: regeneració democràtica i sobirania plena. Cal considerar, però, que l’economia catalana també incorpora un teixit laboral, empresarial i professional diversificat, amb sectors de molta projecció, capaços d’exportar, crear ocupació, i generar recursos. I que, des de l’interior mateix i des de fora del sistema polític, hi ha prou sectors compromesos en la necessitat urgent de capgirar-lo i d’encetar la construcció d’un estat català.
El sistema social català, com qualsevol altre, s’ha configurat al voltant de conflictes, pressions i subordinacions. Ha acumulat la tensió de les relacions de poder entre persones, grups i institucions. També les conseqüències d’algunes dramàtiques derrotes i, esclar, la influència d’algunes il·lusions, consensos i progressos. En la determinació del sistema social català hi ha jugat un paper especialment important el predomini d’unes minories que han comptat durant molts anys amb la força i amb la influència suficients per imposar-se. Això ajuda a entendre, per exemple, les raons de l’escissió a l’interior de la UDC i l’escassa disposició de la direcció a renunciar al seu control. Més enllà dels canvis al Govern, la qüestió de fons és que el sistema autonòmic està esgotat. Una mirada més històrica i menys superficial ens ajudarà més a trobar l’arrel i les causes de molts problemes, i la manera de combatre’ls i superar-los.
No cal identificar més símptomes ni inventariar més efectes indesitjables per concloure que el nostre sistema social està malalt i que no resol bé ni l’organització del treball ni la distribució de la riquesa. El model econòmic de referència és injust i ha produït greus desequilibris. I el sistema polític és feble, subsidiari de l’estat espanyol, poc eficient, i exigeix un canvi d’orientació i d’escala: regeneració democràtica i sobirania plena. Cal considerar, però, que l’economia catalana també incorpora un teixit laboral, empresarial i professional diversificat, amb sectors de molta projecció, capaços d’exportar, crear ocupació, i generar recursos. I que, des de l’interior mateix i des de fora del sistema polític, hi ha prou sectors compromesos en la necessitat urgent de capgirar-lo i d’encetar la construcció d’un estat català.
El sistema social català, com qualsevol altre, s’ha configurat al voltant de conflictes, pressions i subordinacions. Ha acumulat la tensió de les relacions de poder entre persones, grups i institucions. També les conseqüències d’algunes dramàtiques derrotes i, esclar, la influència d’algunes il·lusions, consensos i progressos. En la determinació del sistema social català hi ha jugat un paper especialment important el predomini d’unes minories que han comptat durant molts anys amb la força i amb la influència suficients per imposar-se. Això ajuda a entendre, per exemple, les raons de l’escissió a l’interior de la UDC i l’escassa disposició de la direcció a renunciar al seu control. Més enllà dels canvis al Govern, la qüestió de fons és que el sistema autonòmic està esgotat. Una mirada més històrica i menys superficial ens ajudarà més a trobar l’arrel i les causes de molts problemes, i la manera de combatre’ls i superar-los.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
















