Pere Cardús: «La fetor de l’antic règim… tic-tac, tic-tac, tic-tac…»

«És la degradació d'un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent»

L’antic règim és en descomposició. Ja res no s’aguanta dret del tot. I les fustes i els bastiments que sostenien el vell edifici es podreixen inexorablement. La nova política es fa vella de cop i la vella s’aferra als pocs vestigis que romanen d’allò que un dia va ser. La desintegració no respecta res ni ningú. I els voltors s’aproximen quan ensumen els cadàvers que ha deixat la devastació.

El PP aguanta fent tentines entre parets brutes de corrupció, caciquisme rural i autoritarisme. El PSOE es col·lapsa a marxes forçades (quin espectacle, ahir!). Segueix fil per randa les passes de la delegació catalana. Podem s’esquerda per dins i la brillantor d’allò que era nou comença a deslluir-se i deixa veure la capa vella i rovellada d’una estructura antiga. Ciutadans fracassa estrepitosament en l’intent de ser l’Espanya renovadora edificada damunt l’odi nacionalista espanyol de sempre. O pitjor.

Tot lliga. Tot quadra. És la degradació d’un estat ineficient que tan sols va poder aguantar mentre les armes, les amenaces i la força servien per a fer callar la gent. I l’una cosa ha portat l’altra. L’independentisme català conseqüent ha estat l’esca d’aquesta caiguda? Ha estat la pudor de putrefacció que ha despertat els catalans per trobar una sortida? És també una mena d’ou i gallina. I ja sabeu qui és l’ou i qui és la gallina.

Josep Ma.Loste: «Infraestructura especulativa»

Ja ho veieu. L'empresa que gestiona l'especulativa i gegantina infraestructura del túnel del Pertús del TAV, TP-Ferro, s'ha dissolt. El jutjat mercantil de Girona ha declarat concurs de creditors. De fet, aquest situació de ruïna total ja es preveia des del primer moment de la construcció de l'obra. Un túnel de peatge, per a transport de viatgers i, sobretot, de mercaderies, no era viable. Encara que el més inviable de tota aquesta infraestructura, i les seves derivades, és un contracte amb TP-Ferro que imposava a l'Estat espanyol pagar obligatòriament les despeses de la festa. I és el que ha succeït. Ara molt probablement ja tenim un segon cas Castor sobre la taula.

La liquidació de TP-Ferro posa de manifest que a l'Estat espanyol les infraestructures es fan pensant molt més en l'especulació –beneficiar els amics– que no pas per afavorir l'economia productiva. En aquest projecte interfronterer del TAV s'han comès uns errors terribles que ara ens poden costar a tots un ull de la cara. Mai s'hauria d'haver iniciat una obra d'aquesta grandària, sense abans portar a terme una planificació adequada. Mai s'hauria d'haver tirat endavant una obra faraònica d'aquestes característiques sense, molt abans, tenir a punt el corredor mediterrani i dotar d'un enllaç ferroviari d'ample europeu els ports de Barcelona i Tarragona. D'altra banda, a les comarques gironines, en comptes de la construcció d'una estació excèntrica i sostinguda per interessos extraferroviaris, com la de Vilafant, s'hauria d'haver modernitzat, dignificat i fet subterrània l'actual estació del centre de Figueres i, alhora, dotar del tercer fil, l'ample de via internacional, fins a Portbou/Cervera de la Marenda. En síntesi, es va triar una opció esbojarrada que beneficiava una minoria plutocràtica en comptes de defensar una alternativa a favor del sentit comú i la gent del territori. Tenim una xarxa ferroviària convencional que cau a trossos –completament tercermundista– i un TAV molt desaprofitat que costa molts diners de manteniment; a més, com una espasa de Dàmocles, s'aguanta per un fil l'amenaça d'haver d'indemnitzar amb més de 500 milions d'euros TP-Ferro, quan aquests diners haurien de servir, amb molta urgència, per injectar-los en el conjunt del tren convencional català. Un cop més, la manca de sobirania de Catalunya provoca aberracions que surten molt cares.

Font: elPuntAvui.cat

Víctor Alexandre : «No tenen valor de tancar Homs a la presó»

"El judici polític del 9N no és res més que una galdosa exhibició d’impotència. La impotència d’un Estat que se sap en fals"

La filtració del 22 de setembre passat, procedent de la Fiscalia espanyola, segons la qual Francesc Homs, exconseller de Presidència, serà inhabilitat pel seu paper institucional en la celebració de la consulta del 9-N, és molt més notícia que no pas la inhabilitació en si mateixa. La inhabilitació, no cal dir-ho, és repugnant i escandalosament antidemocràtica, però l’autèntica notícia, l’autèntic moll de l’os periodístic del fet és la filtració.

A l’Estat espanyol, com en els temps del franquisme, aquell règim que el Partit Popular sempre s’ha negat a condemnar, entre altres coses perquè una de les seves figures més destacades va ser fundador del partit, es continuen coneixent les sentències contra els acusats polítics abans que siguin dictades pels tribunals. I és que digui el que digui el president del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial, Carlos Lesmes –quina barra!–, ha estat la mateixa Fiscalia qui ha demostrat que la sentència contra Francesc Homs ja estava dictada de bell antuvi. És així de gros: al segle XXI, a l’Estat espanyol, encara hi ha judicis polítics, encara hi ha judicis contra les persones que, per lleialtat als Drets Humans i a la radicalitat democràtica, es neguen a acatar lleis totalitàries que prohibeixen les urnes i que criminalitzen el vot.

Liz Castro: «Si hem de sortir al carrer a defensar el nostre parlament, ho farem»

Entrevista a la membre del secretariat de l'ANC, autora del llibre 'Molts granets de sorra'

Liz Castro és una de les cares més visibles del secretariat de l’ANC. I abans d’això, com a escriptora, periodista i editora d’origen nord-americà interessada i apassionada pel moviment independentista català, va anar seguint ben de prop tots els passos del procés. Ara presenta el llibre Molts granets de sorra. Un llibre d’idees per canviar el món, provades a Catalunya (Catalonia Press). Hi recull centenars de fotografies que palesen que el camí que ha fet l’independentisme a Catalunya ha estat possible per la suma d’esforços individuals, que han cristal·litzat en proeses col·lectives. És un llibre que ajuda a obrir el focus, a mirar-se amb una certa distància els passos fets en pocs anys.

- A les pàgines d’aquest llibre es veu la societat civil empenyent.
-Sí, en totes. He intentat no parlar dels polítics. Bé, n’hi ha algun, com Puigdemont, que hi surt com a representant de l’AMI. I Carme Forcadell com a presidenta de l’ANC. Però sobretot és gent.

- Durant un temps, la societat civil era al capdavant del procés. Ara hi ha els dirigents polítics. Ja està bé que sigui així, o entitats com l’ANC haurien de tenir més lideratge?
- La societat civil catalana no vol envair el parlament, no vol fer una revolució d’aquestes d’esborrar el govern hi posar-s’hi…

Botifarrada popular per la independència, dimecres 12 d'octubre

Xavier Roig: «Segur que tots som Homs?»

No voler entendre el coratge que s’amaga rere els actes que Mas, Homs, Ortega i Rigau van dur a terme és fruit del sectarisme

Dilluns passat l’exconseller Francesc Homs va anar a declarar davant el jutge. Aquest columnista estava de viatge i no va poder personar-s’hi per donar suport a un fet insòlit. I no només perquè un governant -s’acusa el senyor Homs d’actes ocorreguts quan ell era conseller- anés a declarar sotmès a l’imperi d’una llei arbitrària, feta a mida d’aquell a qui es pretén perjudicar. Més aviat la meva admiració ve provocada pel fet, inusual, de topar amb un polític coratjós. Aniré més lluny: d’identificar, entre la multitud, aquesta rara avis que significa un català sense por.

En una ocasió, per coincidència més que per voluntat, em vaig trobar acompanyant una sèrie de saludats en un acte reivindicatiu contra la Constitució espanyola en una coneguda capital de comarca. Es tractava de gent de patriotisme inflamat. “Ja n’hi ha prou, d’ofenses!”, “Que es fotin la Constitució per allà on no sona!”... La típica esbravada verbal tan nostrada. Arribats a la concentració, van assetjar-los els dubtes. “¿Vols dir que no ens fitxaran i després ens vindran a buscar les pessigolles?” “Saps què et dic, que no ho veig clar!” Es tractava de cremar una reproducció de la Constitució. ¿Volen creure que jo, que no pretenia formar part de l’acte ni de bon tros -no m’agrada cremar res, cap símbol-, em vaig veure obligat a pujar a l’escenari acompanyat, només, de quatre gats de tota la comitiva que pretenia muntar aquell xivarri? Ho vaig fer mogut per la indignació en veure la covardia, la falta absoluta de resolució i coratge, d’aquella colla de tocatimbals.

País en construcció «Refugiats, pobresa energètica, dones, llengua, immigració», el 2 d'octubre

Xevi Xirgo: «Quan Margallo té raó»

Com que ahir estàvem tots entretinguts amb això tan interessant del Dia Sense Cotxes (sí, és una ironia, no m'hi facin posar l'adjectiu que em ve al cap), potser els van passar per alt les reflexions que el ministre d'Exteriors espanyol, aquest tal Margallo, va fer dimecres pels passadissos de la seu de l'ONU. Ja té nassos que hagi de ser aquest senyor el que ens ho hagi de venir a dir: “El moviment secessionista a Catalunya avança a tota màquina”, va dir, i va explicar, citant Cambó, que al seu entendre “tot aquest moviment només tindrà èxit si Espanya està immersa en dificultats internes o en un conflicte exterior”. Margallo, evidentment, feia aquestes reflexions per acabar defensant la unitat d'Espanya i pressionar (encara més) Pedro Sánchez perquè posi fi al govern en funcions del PP. “El govern en funcions és, per definició, més dèbil i menys capaç de fer front a aquesta situació”, va dir. Però, que no ho veuen, el que està dient Margallo? Nosaltres aquí, reflexionant sobre si estem cansats, entretinguts amb una qüestió de confiança, amb les forces independentistes mirant-se de reüll contínuament per veure qui sembla més no sé què, a les portes d'una discussió de pressupostos on tothom voldrà fer gestos de cara a la galeria, i deixant passar l'oportunitat històrica que el mateix Margallo reconeix que tenim. Però que no ho veuen, que aquest cop aquest senyor té raó? Que mentre que Espanya sí que està encallada, que són incapaços d'entendre's, que poden anar a unes terceres eleccions, nosaltres tenim l'oportunitat de treure'n profit, d'excel·lir? De traslladar al món que mentre a un costat hi ha bloqueig, indecisió, pors i manca de projecte, a l'altre hi ha decisió, convicció, velocitat i un objectiu comú? Margallo, entretingut en la defensa de la unitat d'Espanya, no se n'ha ni adonat del que ens ha dit, perquè en el fons el que fa és reconèixer que sí, que podem tenir èxit, que ens en podem sortir si anem tots a una, i de pressa, perquè ells estan debilitats, i encallats i entretinguts en afers interns. Ja té nassos, insisteixo, que hagi de ser ell qui ens ho hagi de venir a dir.

Font: elPuntAvui.cat

Gemma Aguilera: «L’Estat descobreix que pot perdre»

"Per primera vegada en cinc anys, l'Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que les fitxes del tauler de joc del procés es mouen i el cronòmetre avança"

Com els culers de tota la vida, l’independentisme tendeix al pessimisme, a la predicció de catàstrofes terribles i a llepar-se les ferides. En aquesta foscor gairebé permanent, les manifestacions de la Diada són una sobredosi d’optimisme, unitat i llum. Fins que, passats uns dies, A torna a dubtar de B, i C mira quin rèdit en pot treure. El procés afronta a partir de la setmana vinent proves decisives com la qüestió de confiança, el debat de política general i els pressupostos de la Generalitat. Això genera incerteses, pors i algunes desconfiances. Però, hi ha una novetat: sembla que per primera vegada en cinc anys, l'independentisme no juga tot sol la partida.Aquests dies s'han produït alguns fets que apunten a que l’Estat comença a perdre el control i a prendre consciència que ni la Constitució ni els tribunals no són la garantia de la unitat d’Espanya.En definitiva, se n’ha adonat que encara que negui l’existència de la partida, les fitxes del tauler del joc del procés es mouen i el cronòmetre avança.

Anem a pams. Que el Tribunal Constitucional es plantegi desobeir les ordres del PP i no acceptar automàticament la reforma legal que endossa a aquest tribunal atribucions per inhabilitar polítics no adeptes al règim, és una passada. Una hòstia en tota regla a l’Estat i les seves clavegueres. A hores d’ara els magistrats mantenen un debat intens al respecte i han ajornat la decisió de castigar penalment Carme Forcadell, tal i com els demanava el govern en funcions de Mariano Rajoy.

Xavier Diez: «Processos, processons i processismes»

Crec que devia ser l’any passat en què es va formular el neologisme “processisme” per definir una situació política d’indefinició en què l’independentisme polític sembla incapaç de plasmar en realitats concretes un moviment social tectònic, que ens hauria de portar amb el trencament amb la monarquia espanyola.Certament, per als independentistes de tota la vida, el camí s’està fent infinitament llarg, al més pur estil de “la Llarga Marxa” de Mao Zedong o la travessa del desert de Moisès a la recerca de la terra promesa. Bé, seria fàcil resultar irònic i pensar que els sobiranistes envegen els comunistes xinesos, els quals només van haver de caminar 12.500 quilòmetres en 370 dies. Aquí portem sis anys i sembla una inacabable processó en què no passa res, tot i que en la meva modesta opinió, aquest no res és només aparença. Fins i tot els armats de Setmana Santa arriben a algun lloc.

En situacions d’incertesa com l’actual, tota interpretació del procés sol ser interessada i és habitual confondre el desig amb la realitat. Anem a pams: entre determinats entorns de les esquerres instal·lades, l’independentisme no va de debò, sinó que seria una il·lusió, un maquillatge de la “pèrfida dreta burgesa” per tapar la corrupció i les retallades. Per a la premsa del règim -especialment l’addicta a la monarquia- una anhelada tercera via és possible, i celebrarien el retorn del fill pròdig amb la promesa d’un concert com els dels bascos o un nou pacte fiscal. Sense anar més lluny, estem en els dies en què es compleix l’aniversari de la publicació d’un manifest que les forces vives del país incitaven, sota l’amenaça de tots els mals de l’infern, a abandonar el mal camí de l’aventura vers Ítaca i per tant, que no se’ns ocorregués votar Junts pel Sí o la CUP. Aquests darrers dies, els mitjans que s’alimenten de l’hostilitat contra el nostre país, denunciaven la presumpta deflació estadística dels manifestants de la Diada. La cosa té la seva gràcia, perquè les modestes xifres de centenars de milers de manifestants del dia 11 multiplicaven el nombre que deixaven anar a les hemeroteques dels anys anteriors; o que el grup d’empresaris teòricament influents són un “pont aeri”, que metafòricament fa anys que no existeix (com a molt, algun avió low cost), la tercera via, cada vegada queda més clar que són els pares, i les esquerres que defensen el proletariat, ni són proletàries, ni són capaços de mobilitzar més enllà d’unes poques desenes de figurants. A més, ho confesso! El vuitanta per cent de la gent coneguda que vaig trobar a Salt a la Diada eren mestres, pastissers, conserges, perruquers i paletes…: pèrfida burgesia!

Vicent Partal: «Coratge»

D'ací a vuit dies el Parlament de Catalunya viurà la qüestió de confiança que el president Puigdemont va convocar després de no poder aprovar els pressupostos. Tothom crec que és conscient que aquest serà un moment transcendental de la nostra vida política i d'aquesta epopeia que estem protagonitzant com a poble en aquesta dècada única des del punt de vista històric. Després de l'èxit, una vegada més, de la mobilització popular de l'Onze de Setembre, la fase final del procés d'independència pot començar amb força i confiança si la unitat de les forces polítiques partidàries de la república es plasma en aquest vot.

És cert que després, encara abans de posar-nos a la feina d'aprovar les tres lleis que ens convertiran en estat independent, quedaran un parell d'obstacles per superar: el debat de política general i sobretot els pressupostos. Aquest darrer és l'important, perquè si Junts pel Sí i la CUP no es posen d'acord per aprovar-los aquesta vegada, ja no hi haurà cap maniobra que faça possible continuar el procés. No tinc cap dubte, per això, que els pressupostos aquesta vegada arribaran a bon port i que serà possible d'aquesta manera concentrar-nos en el que sens dubte serà una dura batalla legal i jurídica per aprovar les tres lleis de la secessió.

Després de la confiança, doncs, ens caldrà el coratge. Un coratge assenyat, un coratge encertat, un coratge raonat, però coratge al cap i a la fi. El coratge d'aquells que hauran de prendre en un moment determinat la decisió definitiva, d'aquells que hauran d'ordenar la proclamació de la nova república. I és precisament per això que els nostres polítics tenen ara mateix al seu davant l'envit més gran que mai s'haurien pogut plantejar. I és precisament per això que ara hem d'estar al seu costat, de manera incondicional.

Font: elPuntAvui.cat

Conferència «El referèndum sobre la independència» el 24 de setembre

Terricabras: «Israel podria ser dels primers a reconèixer una Catalunya independent»

Entrevista al filòsof i eurodiputat per ERC, que ens explica com es veu la fase decisiva del procés català des de Brussel·les

El filòsof Josep-Maria Terricabras n’ha tingut prou amb dos anys de voltar pel Parlament Europeu com a diputat per ERC per constatar que, de la independència de Catalunya, se’n parla. I força. Però sempre en passadissos o amb la veu baixa. Perquè la posició oficial de les institucions comunitàries és de defugir el conflicte. Terricabras està convençut que en el moment del xoc final, que es podria desencadenar, segons que diu, per l’aprovació de la llei de transitorietat al parlament, la reacció d’Espanya farà actuar la UE com a mediadora, per a un referèndum o per a negociar la separació de Catalunya. I si això acaba passant, diu, hi ha uns quants estats europeus (i algun de no europeu) que no trigaran pas gaire a reconèixer el nou estat.

- Què en pensen a la UE de les diades multitudinàries de l’Onze de Setembre?
- Quan es fan grans manifestacions, amb cinc diades consecutives multitudinàries, fa molta impressió. L’altre dia un col·lega espanyol, del PSOE, em deia: ‘Home, és que aquestes coses que feu vosaltres ja no les fa ningú.’ Causen l’impacte de veure que és una societat mobilitzada i reincident. Ara, als meus col·legues del Parlament Europeu, si els preguntessin sobre la independència de Catalunya segurament votarien no. Perquè no volen més maldecaps. Però si als mateixos els fas la pregunta de si hi ha d’haver un referèndum a Catalunya, més d’un 95% et dirà que és clar que sí.

- Fins i tot eurodiputats del PP, socialistes…?
- Sí, sí. Però és clar que els espanyols no.

- Però dels altres països sí.
- I tant. Alguns fins i tot han vingut d’observadors, com al 9-N.

Ja tenim el video de la Diada. De nou hem fet història i estem a punt per la Republica Catalana

Veure vídeo

Víctor Alexandre: «La pèrdua de Catalunya, pitjor que la pèrdua de Cuba»

"L'Estat espanyol s’estimarà més dissoldre’s que no pas haver d’acceptar la llibertat d’un poble que donava per conquerit"

Les declaracions del ministre espanyol d’Afers Exteriors, José Manuel García Margallo, relatives a la independència de Catalunya, han estat tan estrambòtiques i apocalíptiques que fins i tot se n’ha fet ressò la premsa internacional. Textualment, Margallo va dir: “D’una crisi se’n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d’Espanya és absolutament irreversible”. Són paraules molt fortes, és cert, i és normal que milions de persones, en llegir-les, s’hagin quedat astorades. Però crec que hem d’agrair-les, en comptes de condemnar-les, perquè són sinceres, són l’expressió sintètica d’un sentiment pregon segons el qual Espanya és el principi i el final de totes les coses. Com he dit sovint, Espanya no és un Estat, Espanya és una religió, i en la religió espanyola “el Verb” és Espanya: “Al principi ja existia Espanya, i Espanya era amb Déu, i Espanya era Déu.” A partir d’aquí, amb aquesta concepció del món, la independència de Catalunya és vista pels fidels espanyols –dissortadament la minoria infidel és testimonial– com una heretgia contra la qual tot s’hi val. De fet, la sola pronunciació de la paraula ‘independència’ ja es considera una blasfèmia abominable.

“Declaració d’Empúries” de l’ANC després de l’11 de Setembre de 2016

DECLARACIÓ DE CASTELLÓ D’EMPÚRIES

A punt per a la República catalana

Ho hem tornat a fer. Hem tornat a omplir els carrers –enguany, a cinc ciutats del país- i hem vehiculat novament el desig de llibertat de la majoria del poble de Catalunya. Enguany era difícil i ens n’hem sortit un cop més. Ha estat un esforç considerable de moltes persones que ens permet tenir a tocar l’objectiu final, la independència de Catalunya. Hem respost com a poble. Quan convé, seguem cadenes.

Hem vist que quan cal, cal; que quan s’ha de fer, es fa; que quan toca, toca. Hem vist que la gent vol que aquesta Diada hagi estat la darrera a l’Estat espanyol. Tenim el compromís dels nostres representants, i tenim el compromís de fer que el seu compromís esdevingui realitat. Tenim un mandat clar, precís, inequívoc: fer possible la independència de Catalunya.

Els socis ens han encarregat treballar per fer realitat i guanyar un referèndum, l’instrument més eficient, més democràtic, més legítim, més inclusiu per aconseguir l’objectiu. L’Onze de Setembre ens ha reforçat i ara hem d’executar el mandat que hem rebut. Cal culminar el procés. Hem d’acabar aquest capítol de la nostra història. L’Onze de Setembre ha passat i ha estat un èxit. Gràcies a tots el que l’heu fet possible. Comença la fase decisiva per arribar a l’Estat propi. Estem a punt. Som-hi.

L’Assemblea Nacional Catalana vol expressar de manera clara i ferma els punts següents:

1. Volem agrair a tothom la seva contribució a l’èxit de les mobilitzacions d’aquesta Diada Nacional.
2. Manifestem la nostra determinació perquè aquest sigui l’últim Onze de Setembre sotmesos a la legalitat espanyola.
3. Proclamen fermament que la societat civil estem a punt per culminar el procés d’independència de Catalunya, sense més dilacions.
4. Ens adrecem a la comunitat internacional perquè reconegui la nostra voluntat democràtica.
5. No descansarem en la nostra feina per ampliar el suport popular a la República catalana i ens esforçarem per avançar cap a una societat més justa, més pròspera i més democràtica.
6. Continuarem treballant amb el màxim compromís i la màxima exigència per garantir la celebració del referèndum, el mecanisme més nítid i inclusiu per arribar a la independència, i no ens estalviarem cap esforç per aconseguir la victòria.
7. Instem les forces polítiques i socials a l’acompliment d’un full de ruta unitari per arribar a la independència, que inclogui la celebració d’un referèndum.
8. Ens comprometem a defensar les nostres institucions i els nostres representants legítims, que, de manera lleial i compromesa, prenguin les mesures apropiades per culminar el procés cap a la llibertat del nostre país.

 Secretariat Nacional ANC

Jordi Porta: «Cal respectar una Constitució antidemocràtica?»

Les manifestacions del dia 11 ja han donat les interpretacions polítiques esperades. En el cas de Rajoy és la millor que podia fer: de moment: el silenci. La pressió de la societat civil catalana organitzada (OMNIUM i ANC) ha quedat prou clara perquè els partits polítics catalans se sentin prou recolzats democràticament per continuar endavant amb el pla d'autodeterminació política. Com sempre continuarà la referència a la Constitució i a les lleis per evitar el seguiment de la voluntat democràtica majoritàriament expressada.

Una vegada més em sembla oportú fer referència a la història recent del nostre país. En un article de l'historiador Josep Fontana que s'acaba de publicar en el llibre "RAÓ DE CATALUNYA", en comentar el moment i les circumstàncies de la transició i dels condicionants antidemocràtics de la redacció de la Constitució, ens diu: "El gener del 1981 Suàrez es quedà a dinar a la Zarzuela amb els generals Milans del Bosch, Gonzalez del Yerro i Merry Gordon i en un moment en que el rei va sortir, aquests van exigir a Suárez que dimitís amb crits i amenaces físiques. Era clar que l'objectiu principal del que va acabar convertint-se en el cop d'estat del 23 de febrer de 1981 era, com diu un periodista proper al franquisme, "corregir los excessos de un inventado proceso autonómico y frenar su alocado y suïcida desarrollo, modificar parte de la Constitución, sobretodo el titulo VIII... e impulsar el sentido de nación, el concepto de España" (Jesus Palacios)

Com ja he dit en altres ocasions: i a una Constitució redactada i aprovada amb tan poques garanties democràtiques i condicionada pels militars franquistes del moment cal tenir en compte i respectar el seu contingut davant de la voluntat democràtica expressada pel poble de Catalunya?

Font: Tribuna.cat

Pere Cardús: «Cronologia dels passos pendents: de la qüestió de confiança a la independència»

Exposem i detallem les passes previstes en el full de ruta i les variants sobre el calendari

La Diada ha marcat un any més el començament del curs polític a Catalunya. L’independentisme hi ha mesurat la seva força i, en certa manera, la seva resiliència. Si l’any passat el començament de curs se centrava en les eleccions plebiscitàries del 27-S, enguany capta l’atenció sobretot la qüestió de confiança del president Carles Puigdemont, que es farà els dies 28 i 29. En un principi, servirà per a definir el tram final del full de ruta cap a la independència, un any després de les eleccions que van configurar un parlament amb majoria independentista: 72 diputats d’un total de 135.

El compromís dels divuit mesos de legislatura per a dur el país al llindar de la independència es complirà el juny o el juliol del 2017. Això vol dir que el curs que comença ara és l’últim abans de la independència. Tot seguit explorem el calendari del curs i del tram final del desenllaç, segons el full de ruta aprovat a les eleccions del 27-S i les propostes que s’han fet més endavant.

Qüestió de confiança

La primera cita del calendari independentista és el 28 de setembre. Carles Puigdemont se sotmetrà voluntàriament a una qüestió de confiança perquè la CUP, al juny, impedí la tramitació parlamentària del pressupost del 2016. Aquella decisió de la CUP va posar en qüestió la solidesa de la majoria independentista a l’hora de pilotar la transició cap a la independència. Segons que van dir els membres del govern, el pressupost havia de permetre d’avançar en alguns aspectes dels preparatius de la independència i finançar algunes estructures d’estat previstes abans de la declaració de la independència.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «No som un problema tècnic»

«És increïble, reaccionària i poc moderna aquesta dimensió de dogma sagrat, religiós, que atorguen a una constitució l’origen de la qual no és net, perquè va ser feta sota la pressió dels militars franquistes»

Sorprèn com, a hores d’ara, encara hi ha qui pretén presentar la situació política de Catalunya i les aspiracions col·lectives de la majoria, com un problema tècnic. Dit d’altra manera, no són pocs els opinaires i polítics que, tant a dreta com a esquerra (és una manera de parlar), quan es refereixen al nou paisatge polític existent al Principat, del 2012 ençà, addueixen tota mena d’arguments jurídics i legals per a fer-hi front, talment com si les lleis espanyoles gaudissin de la mateixa infal·libilitat que algú altre, a Roma, en matèria religiosa. És a dir, alguns amb una sobredosi detectable de cinisme professional, asseguren estar d’acord amb la llibertat d’expressió per a parlar del que calgui i defensen, amb passió i tot, la solució del diàleg i la democràcia per a resoldre tota mena de conflictes. Però s’esdevé, en primer lloc, que perquè hi hagi diàleg, s’ha de parlar i escoltar per totes dues bandes i aquí, nosaltres parlem per boca del President, el Parlament i també al carrer, però allà ni se’ns escolta -o si més no així ho fan veure- ni se’ns respon. I, a més, quan es fa notar l’abast real de la nostra aspiració col·lectiva se’ns assegura, sense immutar-se, que no, que això que pretenem no pot ser, que és simplement impossible perquè la llei no ho permet. I vinga, d’ara endavant, a exhibir tota una tirallonga argumental de lleis, articles, normes i resolucions, alguna de les quals, en aquestes alçades de la història, no em sorprendria que fos i tot inventada...

Quant pesarà la motxilla del deute català?

La pressió de creditors privats i institucionals pesarà en la hipotètica negociació del deute entre una Catalunya independent i Espanya. La Generalitat podria acceptar una forquilla de deute d'entre el 10 i el 14% sobre el PIB

Com conta el llibre de la història, un cop les voluntats polítiques admeten la independència d'un país, resta un capítol prou complex, la negociació del deute, en què el bescanvi d'actius i passius ha de ser una solució en què ningú prengui mal, ni l'estat predecessor ni el que estrena estatus. En una hipotètica negociació, Espanya i Catalunya, sota l'atenta observació, i pressió, dels organismes internacionals, hauran de maldar perquè en la nova realitat d'estats separats el pes del deute no sigui gaire feixuc i fer bo el vell proverbi hongarès que diu que és ric aquell que no deu res.

En aquesta auca de política-ficció, la casuística de criteris i escenaris és prou àmplia, i els qui s'asseguin a taula per negociar i fer transaccions tenen prou possibilitats d'estratègia. Tot partint de la situació actual de la Catalunya autonòmica, que suporta un deute del 105% del PIB, hi ha un variat reguitzell d'escenaris (vegeu el gràfic 1): si no hi ha acord, la forquilla va del 13,5%, en què Catalunya no assumeix el Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA), a un 36%, en què s'imposa el criteri del pes de l'economia catalana en el PIB espanyol. En canvi, amb la negociació d'actius i passius, es pot anar del 47,1 al 73,2% del PIB. Hi trobarem béns de domini públic, com l'espai aeri, el radioelèctric, les vies de comunicació, la zona maritimoterrestre; béns patrimonials com ara les infraestructures aeroportuàries, ferroviàries, portuàries; béns immobles de l'Estat concentrats a Madrid i altres comunitats; Patrimoni de l'Estat i Tresor Públic; Fons de Reserva de la Seguretat Social; arxius i fons documentals; bases de dades, etcètera, i sense deixar fora de l'àmbit de la negociació, com reclamen els experts, el dèficit fiscal en si mateix, 230.779 milions d'euros segons el criteri de flux monetari en els darrers 25 anys.

Pere Cardús: «El nou objectiu de l’independentisme: evitar un SMI»

«Tota la força de l'estat espanyol s'abatrà damunt nostre sense misericòrdia. I serà en aquell moment que es decidirà si serem un país independent o no»

Sempre he opinat que el debat és una mena de llevat que ajuda l’independentisme a créixer. I ho continuo pensant. Quan ho dic, normalment penso en el debat sobre com serà la Catalunya independent i com es poden millorar tantes coses que demanen una actuació ràpida i sobirana. Crec que aquesta mena de debats són enriquidors i acosten la idea d’estat lliure a la gent, el fan palpable i real.

En canvi, hi ha debats que s’han de fer amb més mesura i càlcul. Per exemple, els debats tècnico-polítics propis del ‘processisme’. Perquè tant processisme és estirar per aquí com estirar per allà i acabar tots plegats encallats en un com que deixa enrere el què i el per què. Aquesta classe de debats dels més addictes al procés, ple de retrets i de desconfiances, refreda i allunya la gent. És un debat que s’ha de poder fer, però no se’n pot abusar.

El 28 i 29 d’aquest mes veurem si la cosa va endavant amb força o si continuem encallats en debats d’aquesta segona mena. La qüestió de confiança va ser una jugada arriscada però valenta del president Puigdemont. I sembla que li pot sortir bé. I quan se sàpiga si la cosa rutlla, amb empenta i més ben coordinada, la nova preocupació només pot ser una: serem capaços d’aguantar i defensar la independència?

Tian Riba: «Sánchez té la clau»

PSOE, 85 diputats. Podem, 71 diputats. ERC, 9 diputats. CDC, 8 diputats. PNB, 5 diputats. Total: 178 diputats. Dos per sobre de la majoria absoluta del Congrés. Si ho volgués –i si hagués volgut al gener–, Pedro Sánchez seria president del govern espanyol abans que es compleixi el termini la nit de la castanyada. Si vol, Mariano Rajoy pot anar-se'n “a la paperera de la història”, com diria un cupaire. Només ha de ser fidel a la història del seu partit i acceptar el dret a l'autodeterminació de les nacions que conformen Espanya. Fixi-s'hi, senyor Sánchez. No cal que vostè es faci independentista català. Només ha de trencar amb 200 anys d'inèrcia i acceptar la sobirania de Catalunya. Acceptar que Catalunya és una nació. Així de fàcil. A més, si resulta que això de la independència s'està desinflant, no està convençut que si acceptés un referèndum guanyaria el no?

Si Sánchez es comportés com Cameron, no només jubilaria Rajoy, no només frenaria Podem, sinó que el paper dels socialistes a Catalunya recuperaria una empenta electoral en un graner de vots clau que li permetria mantenir el govern d'Espanya durant una llarga etapa. I resoldria per una generació això que se n'ha dit, mal dit, l'encaix de Catalunya a Espanya. Pel simple fet de reconèixer una realitat. Així de fàcil. Estem en un moment de lluita d'hegemonies. La del règim del 78 i la que representen les revoltes del 15-M i l'11-S. Cap té encara prou força. Ni la vella hegemonia ni la nova hegemonia. D'aquí el bloqueig a Madrid. D'aquí el bloqueig entre Catalunya i Espanya. El canvi d'hegemonies no es fa d'un dia per l'altre. Però les noves s'acabaran imposant amb el temps. Si el PSOE, i el PSC, volen ser un partit progressista, transformador i accelerar el canvi, ho tenen a les seves mans. Si no, acabaran sent engolits per la història. Tot això és el que ha de barrinar Sánchez, més enllà de si els barons aquí o els barons allà i de la seva supervivència política a curt termini.

Font: elPuntAvui.cat

Laura Pinyol: «A punt: pel punt i a part»

Cinquena manifestació consecutiva de proporcions incomparables de l’independentisme català. Diumenge, la Diada va tornar a aglutinar centenars de milers de persones en les cinc capitals d’una concentració múltiple i simultània en un clam clar i català a favor de la independència de Catalunya. Un moviment cívic, democràtic, festiu, transversal i intergeneracional que no té cap comparador a escala europea. No hi ha altra causa que sostingui tants anys seguits abocar milers de persones al carrer que s’apunten a una manifestació, compren una samarreta, es desplacen organitzadament i no registren ni un sol acte vandàlic.

Un moviment que té majoria al carrer i majoria al Parlament i ahir brandava un punt de color groc amb un doble sentit: estem a punt (pel que vingui, per la construcció de la república, per fer-ho possible) i ho tenim a tocar (la consecució d’una instrument, la independència, per construir un país millor). I, agraint la tasca ingent i els discursos abrandats dels presidents de l’Assemblea i d’Òmnium, els organitzadors, podria ser també un “punt”, com qui diu “prou” i “punt i a part”. Prou de manifestar-nos per la independència.

Perquè després de cinc manifestacions massives consecutives –que està aviat dit- és l’hora dels fets. Diumenge el relat s’estancava entre el RUI i el full de ruta. El que està clar és que l’independetisme ha tornat a sortir al carrer unit i convençut –perquè sempre hi som i quan toca no fallem- per exigir fil a l’agulla i final d’aquest procés, que ara ja sí, no pot tenir aturador.

Jose Rodríguez «Trinitro»: «Sense independència trigarem més a sortir de la crisi»

«L'estat espanyol ara mateix és un fre a la nostra recuperació econòmica i a la sortida de la crisi»

L'economia catalana i l'espanyola tenen dinàmiques semblants. Com totes les economies que es troben molt relacionades. Però cada cop l'economia catalana depèn menys de l'economia espanyola i més de la seva dinàmica interna i de les exportacions. També, respecte a l'economia espanyola, Catalunya té dinàmiques més intenses amb regions més exportadores com Aragó o el País Valencià. Aquestes regions també difereixen econòmicament del conjunt de l'estat.

Que l'economia catalana té la seva dinàmica pròpia i que les institucions homogeneïtzadores de l'Estat li van a la contra ja es coneix de fa temps. Els sindicats sempre han parlat del mercat laboral català i del marc de relacions laborals català com un ens separat de les relacions laborals a nivell de l'Estat. Però per molts esforços que es facin per arribar a acords laborals a nivell català, la legislació econòmica i laboral és un obstacle permanent. Molts convenis, per l'estructura patronal, encara es regeixen per convenis estatals. No es pot definir un salari mínim català, i el salari mínim espanyol és irrisòriament baix per l'economia catalana. Hi ha nombroses càrregues que té la legislació laboral espanyola i que no podem modificar des de Catalunya que ofeguen el mercat laboral català. També el fet de no tenir una seguretat social pròpia impedeix tenir una millor cobertura per a les persones aturades i posa en perill les pensions dels catalans.

Joan Ramon Armadàs: «Per què no es declara ja la independència?»

"El RUI agrada molt als independentistes, però al Govern li cal un pla B. Una alternativa que es diu eleccions constituents"

Aquesta és un pregunta que si t’has passat cinc anys suant de valent a carrer cada 11 de setembre potser t’has fet més d’una vegada. I encara que sembli mentida és un pregunta molt pertinent que no té una resposta tan evident. Després d’una nova demostració de força del suport popular al sobiranisme, el president Puigdemont ha assegurat que l’estiu del 2017 tindrem o referèndum amb garanties o eleccions constituents. En altres paraules, el procés, per fi, arribarà al final.

Per què ha tardat tant, doncs? Podríem dir que la guspira que el va encendre el 2010 no va generar la brasa suficient a nivell polític fins les eleccions del 27S del 2015. Abans d’aquesta data el Parlament de Catalunya, senzillament, no tenia un majoria independentista. Per molt que Artur Mas es cregués la causa no va ser fins que la coalició de Junts pel Sí va concórrer als comicis que es va prometre als seus votants un full de ruta que culminés amb l’estat propi. Abans del 27S parlàvem de preliminars.

Amb Mas fora de l’equació momentàniament (no us penseu pas que està al calaix de la història)Puigdemont va agafar el timó del Govern més sobiranista que ha tingut mai aquest país i els terminis són els que són. Està clar que hi ha qui hagués preferit que el 28S s’aprofitessin els 72 diputats indepes per fer una DUI però això hagués estat enganyar els votants de Junts pel Sí. Uns votants que, en gran part (i no m’aventuro a dir quina), no van votar aquesta llista per “fer-ho ràpid” sinó per “fer-ho bé”. Van votar rauxa però sense oblidar el seny.

Narcis Oliveres: «Desobediència civil»

La democràcia és el poder del poble. Quin poder i quin poble? El poder del poble no és només el d'escollir els seus governants i representants, és també el de trencar amb les jerarquies instituïdes, especialment les foranes i imposades.

Albert Ogien i Sandra Laugier, en l'assaig Per què desobeir en democràcia?, ho analitzen des d'una perspectiva de desobediència civil i en donen una justificació moral i política afirmant que la desobediència civil no és una amenaça per a la democràcia sinó que constitueix la seva vitalitat. La desobediència civil és una forma d'acció que consisteix a refusar de manera no violenta, col·lectiva i pública complir una obligació legal o reglamentària perquè viola un “principi superior”. La desobediència civil és una estratègia, com ho és, per l'Estat, l'estratègia de la por. La referència a conceptes d'estratègia té ressonàncies bèl·liques. Hem d'assumir, metafòricament, que estem en guerra. L'Estat espanyol sap que no pot recórrer a la violència armada i utilitza tots el mitjans al seu abast per impossibilitar la independència i no n'hi haurà si no hi ha trencament de la legalitat estatal, ja que en aquesta legalitat fonamenta la seva voluntat de domini.

Un debat parlamentari és el moment de formació de la voluntat, precedeix la votació, és a dir la decisió. Els discursos parlamentaris d'investidura s'adrecen a exposar raons o conviccions a fi d'aconseguir o refusar el suport. El passat dia 2 el discurs del candidat a la investidura va ser una esperpèntica combinació d'arrogància, angoixa i mediocritat. No va ser capaç de convèncer ni tan sols els seus aliats de Ciutadans i es va haver de conformar amb l'entusiasmo indescriptible (per recordar l'expressió tan utilitzada durant el franquisme referida al Caudillo) dels diputats del seu grup, aplaudint-lo cada vegada que pretenia fer un pinyol.

Xevi Xirgo: «Va per tu, Muriel»

Estic convençut, Muriel, que ahir ho vas veure. Ho hem tornat a fer. Ni cansament ni hòsties, amb perdó de l'expressió. Tu ja n'estaves convençuda, i me'n parlaves cada cop que coincidíem esmorzant al bar Campeón de Barcelona, al xamfrà del carrer on hi ha la seu d'El Punt Avui i d'Òmnium Cultural; tenies raó, ho hem tornat a fer i ja som al punt d'inflexió que et veies a venir. Perquè la diada d'ahir (es-pec-ta-cu-lar) no va ser una diada més, va ser un punt d'inflexió del que ha de passar a partir d'ara. Un punt i a part, com diem al títol del diari d'avui. N'estaries orgullosa, Muriel, del convenciment que es respirava ahir al carrer. Estaries orgullosa de la gent, que per tu era el més important, i estaries orgullosa no només del president de la teva entitat, d'Òmnium, i del president de l'ANC, sinó que estaries orgullosa del govern del teu país, que ahir va sortir en ple al carrer i que té un president que es mulla i no té pèls a la llengua. Prepara't, Muriel, perquè ara agafarem velocitat. Són incapaços d'entendre que l'oferta de diàleg que els farà Puigdemont en el debat de la seva qüestió de confiança és la seva darrera oportunitat. No l'acceptaran i el referèndum pactat i acordat l'enterrarem definitivament, de manera que haurem d'agafar velocitat. Ara sí. No ho han volgut a les verdes i ara haurem d'anar a les madures. No serà fàcil. Però, com tu deies, “la llibertat no és negociable”. I som al cap del carrer. Ho hem provat tot. Els ho hem dit cantant, els ho hem dit xiulant i, ja te'n recordes, fins i tot vàrem anar al Congrés a demanar-los-ho personalment. Res de res. Punt i a part. Ho haurem de fer d'una altra manera, però ho farem. Perquè som tossuts, molt tossuts. Ahir vaig veure gent a les concentracions, t'agradarà saber-ho, que portava fotos teves penjades en alguna pancarta. Et tenen present. I per un moment, quan ahir vaig sentir el president Puigdemont fent balanç després de la diada, vaig tenir la impressió que parlava amb tu. “No fallarem”, va dir. Segur, vaja, que també parlava amb tu. No fallarem.

Font: elPuntAvui.cat

Salvador Cardús: «Caldrà molta veritat»

Al procés no només hi ha gestos:aquesta és la independència més ben preparada de la història

Després d’aquest 11-S, sabent que es manté la voluntat i l’esperit de l’independentisme, i vist que s’ha determinat que estem a punt, també és l’hora de dir tota la veritat. Al capdavall, si s’acosta “l’hora de la veritat”, és una evidència que no s’hi pot arribar enganyats. I menys per les pròpies mitges veritats.

PER AIXÒ, I EN PRIMER LLOC, que no s’oblidi que les darreres cinc grans mobilitzacions han estat possibles perquè des del 2006, i a partir una antiga tradició de lluita per la dignitat nacional, el país es va començar a moure a la menuda, però de manera regular i consistent. La Plataforma pel Dret a Decidir, Reagrupament, les més de 500 consultes -d’Arenys a Barcelona-, els milers i milers d’actes organitzats per centenars d’associacions, la manifestació d’Òmnium del 2010, la intensíssima activitat al voltant de la Xarxa - flashmobs, libdubs...- i, encara, l’abundant recurs a l’humor per espantar pors. Aquesta és la base sòlida que explica l’èxit posterior d’una ANC que va tenir l’encert de canalitzar tota aquesta diversitat. No són cinc anys, doncs: en són deu.

EN SEGON LLOC, cal desemmascarar la contradicció que suposa afirmar que les eleccions del 27-S no van ser plebiscitàries i llavors dir que “només” hi ha un 48 per cent de vot independentista. O una cosa o l’altra. L’única certesa és que, arran de l’ambigüitat d’alguna formació, el 27-S no va acabar sent plenament plebiscitari i que molt vot independentista es va perdre en opcions que avantposaven la ideologia a l’emancipació. És a dir, el 27-S hi havia força més independentistes -no sabem quants- dels que es van poder comptar.

La Diada 2016 en 1 minut

Veure vídeo

Font: ara.cat

Joan Canadell: «A punt per al xoc de trens»

S’acaben les vacances i tinc la impressió que el curs polític que comença no serà un més, sinó que serà el del xoc físic de trens.

Fins ara l’independentisme ha anat per la seva via a tota màquina, encara que amb aturades més llargues del desitjat, però hem assolit un Parlament netament independentista, un mandat clar per construir les estructures d’Estat i un (o més) fulls de ruta per assolir la independència. Tot això en un període relativament curt si exceptuem les pèrdues de temps derivades de la manca d’unitat política.

Fa setmanes que dic que l’únic que em preocupa és que la CUP no torni a fer una de les seves sortides “estranyes” i que finalment doni recolzament a la qüestió de confiança i que, de retruc, es pactin uns pressupostos, els de la ruptura i de màxim contingut social possible.

Sembla que aquesta darrera incògnita ja s’ha desvelat, tindrem confiança, i com s’ha dit des del govern, no serà puntual, sinó que es busca construir una cadena de confiances que ens portarà fins al final del procés.

Per tant, la partida de part nostra ja està clara; bé, no del tot: queda el tema dels fulls de ruta, però que a mi em preocupa relativament poc.

Més de 340.000 inscrits a les mobilitzacions de la Diada

A Lleida hi ha 30.000 persones apuntades, a Berga ja són 28.000, a Salt 42.000, a Tarragona 34.000 i a Barcelona 207.000

Els inscrits a les mobilitzacions de la Diada organitzades per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Òmnium Cultural i l’Associació de Municipis Independentistes (AMI) ja superen els 300.000. Així ho ha anunciat el president de l’ANC, Jordi Sànchez, en roda de premsa al costat del president d’Òmnium, Jordi Cuixart.

En concret, a les 9 hores hi havia més de 342.000 inscrits. Per poblacions, a Lleida hi ha 30.000 persones apuntades, a Berga ja són 28.000, a Salt 42.000, a Tarragona 34.000 i a Barcelona 207.000.

Maria Barbal a Lleida, Núria Picas a Berga, Gerard Quintana a Girona, Manolo Tomàs a Tarragona i Pere Portabella a Barcelona seran els encarregats de llegir el manifest.

Durant la roda de premsa, Sànchez ha destacat que “serà novament una gran Diada” i que “tornarem a fer història pel que fa al nombre de manifestants”. Per la seva banda, Cuixart ha destacat que "Catalunya mereix una democràcia real".

A més, s'ha obert el tram 0 per aquelles persones que hi volen ser però que pel motiu que sigui no hi podran anar: assemblea.cat/tram0

Font: elMon.cat

Inscripcions

Nou vídeo: ANC Crida 11s2016 - Estem a punt!

Veure vídeo

Paradetes informatives, divendres 9, dissabte 10 i diumenge 11 de setembre. Tenim les samarretes, t'esperem!

No et quedis sense i posa’t #Apunt !!!

El divendres, 9: A la tarda de 6 a 9, a Av.Gaudí amb Provença.

El dissabte, 10: Al mati d'11 a 2, Av.Gaudí amb Provença.

El diumenge, 11: tot el dia, passeig de Sant Joan, entre Diagonal i València.


NOU LOCAL:

Ja tenim el nou local enllestit, vine a coneixe'l. Tenim les noves samarretes.

Tindrem obert: de dilluns a divendres, a la tarda de 6 a 9. Recorda que es troba al carrer de Cartagena, 213 (entra València i Mallorca).

Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Per què hem de sortir al carrer l’11S2016

És obvi que les concentracions convocades per l’Assemblea i Òmnium per a la tarda de la propera Diada en cinc localitats catalanes és una crida del món independentista a posar en marxa els mecanismes que faran possible l’adveniment de la República Catalana.

No cal ara repetir les raons per veure complert aquest desig: des de la fi de l’espoli econòmic, la necessitat de disposar d’infraestructures pròpies del segle XXI, la capacitat de decisió sobre els nostres recursos, l’allunyament de la xarxa de clavegueram en que s’ha convertit el govern de l’estat… Podríem omplir, sense exagerar, pàgines i més pàgines sobre les raons concretes del nostre desig de llibertat, però ho sintetitzarem en unes poques paraules: perquè som una Nació que vol viure amb dignitat i volem ser protagonistes del nostre futur en un món global.

Cal, però, argumentar per quines raons concretes és important que en aquest moment, setembre de 2016, sortim tots al carrer, oblidant cansaments, desenganys, incerteses, postures còmodes, emprenyades i impaciències. Perquè tot allò que fem els ciutadans només ho podem fer nosaltres, perquè aquesta revolució va començar als carrers i ho acabarem als carrers, empenyent i celebrant-ho massivament. I està a tocar. I no deixarem que ningú, dels nostres o dels altres, ho malmeti.

Marxa de Torxes 2016

Com cada any, et convidem a la tradicional Marxa de Torxes que tindrà lloc el proper dissabte, 10 de setembre. Enguany, totes les territorials del Barcelonès ens hem posat d’acord per trobar-nos al final dels recorreguts proposats. La Marxa sortirà de diversos llocs i les territorials hi anirem confluint en diferents punts fins a ajuntar-nos totes al passeig dels Til·lers.

La nostra territorial s’unirà amb Fort Pienc, Sant Martí i Sant Andreu a les vuit del vespre (20.00 h) a la plaça de Fort Pienc, per arribar junts al Fossar de les Moreres; després reprendrem el camí per trobar-nos amb la resta de territorials al passeig dels Til·lers.

Quedem dissabte 10 de setembre a les set de la tarda (19.00 h) al nostre punt de trobada habitual, a l’avinguda de Gaudí / carrer de Provença, on podràs adquirir la torxa, per iniciar el nostre tram de la Marxa fins a ajuntar-nos amb el primer grup de territorials, a la plaça de Fort Fienc.


RECOMANACIONS DE SEGURETAT:

• Mantingueu la torxa fins al final del recorregut, on hi haurà recipients amb aigua i voluntaris per recollir-les. 
• No llenceu la torxa a cap contenidor ni paperera, ni en indrets que puguin causar un foc. 
• Assegureu-vos que la torxa queda ben apagada. 
• Seguiu les orientacions del servei d’ordre. 

Jordi Martí: «A punt!»

El 27-S la suma dels resultats de Junts pel Sí i la CUP a les eleccions al Parlament, convertides de facto en un plebiscit imperfecte davant la impossibilitat de celebrar una consulta o un referèndum acordat amb l'Estat, va assolir una majoria absoluta parlamentària de 72 diputats sobre 135, compromesos i vinculats pels respectius programes electorals que defensaven de manera diàfana assolir la independència. Obeint el nítid mandat democràtic sortit de les urnes, s'inicià el que podríem anomenar període preconstituent, moment a partir del qual calia implementar la independència d'acord amb el full de ruta traçat pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN).

Fruit d'aquest mandat democràtic es féu la declaració del Parlament del 9-N d'inici del procés constituent, recorreguda en contra pel govern de l'Estat i suspesa pel Tribunal Constitucional. Seguidament, i no sense dificultats, s'investí el president Carles Puigdemont i es començaren a tramitar les lleis que han de permetre la desconnexió de la legalitat espanyola i l'obediència a una nova legalitat.

La naturalesa d'una declaració d'independència és per se sempre unilateral. La d'un referèndum sobre la independència, en canvi, no necessàriament. El referèndum és només una eina d'autodeterminació i se'n pot autoritzar/acordar la seva celebració, les seves característiques i els seus efectes. A aquests efectes, i davant l'actual escenari de no negociació amb l'Estat espanyol que lamentablement i molt previsiblement es mantindrà, el moment clau serà l'aprovació de la llei de transitorietat jurídica que ens donarà el marc legal i la seguretat jurídica per anar de la legalitat anterior a una nova legalitat. Ens trobarem amb una declaració d'independència de facto que haurà d'anar seguida de la convocatòria d'unes eleccions constituents o d'un referèndum de ratificació.

Salvador Cot: «Independència per error»

No hi ha intermediaris. No hi ha contactes. No hi haurà opció del mig. Les institucions espanyoles han decidit derrotar l'independentisme català a partir dels mecanismes de què disposa l'estat, des de les clavegueres més profundes fins als tribunals de façanes més imponents, sempre amb el suport majoritari de l'opinió pública més desinformada del món respecte al que passa a Catalunya.Tot s'hi val i tot s'hi valdrà perquè l'estat espanyol mai no ha acceptat límits al seu poder. No importa quines siguin les aspiracions polítiques de la societat catalana, les elits estan per sobre de la democràcia.

I aquest menyspreu crònic pels ciutadans i pel carrer és el que permet a les elits madrilenyes esbatussar-se, frívolament, pel repartiment de les quotes de poder de l'estat i rodalies, que és l'únic que els interessa de debò. En qualsevol país de mínima tradició democràtica, partits i institucions haurien buscat la manera de presentar una oferta de canvi polític que com a mínim dividís el front independentista i, sobretot, que assegurés la victòria de l'opció unionista en un referèndum impossible d'evitar. Però no. A Madrid opten pel tot o res convençuts que l'estat és invulnerable.

Són aquestes les opcions reals de victòria de l'independentisme català, basades en l'error reiterat de les elits madrilenyes i, especialment, en la manca d'una percepció realista de les profundes transformacions que ha patit la societat catalana en els últims anys. Al món, ningú no mourà un dit per ajudar els catalans, això és cert. Però tampoc no es jugaran res per un estat que ha gestionat catastròficament la seva decadència.

Font: elMon.cat

Espanya només té un discurs

“No és la llibertat la que allibera els ciutadans, sinó la llei.” “Determinats usos de la llibertat poden suposar un perill per a la democràcia.” Són cites erudites, cert. Però en un discurs general d'obertura de l'any judicial tenen una clara intenció. Si més no, la de servir de coartada ideològica a la repressió. En un país com Espanya, que es vanta de ser una democràcia consolidada i exemplar, un màxim responsable d'alguna institució cardinal pot fer aquest discurs i que no passi absolutament res.

Les frases, i d'altres, pertanyen al discurs que va pronunciar ahir Consuelo Madrigal, fiscal general de l'Estat. I tot per acabar qualificant de “desafiament a l'estat de dret” les legítimes i pacífiques aspiracions de milions de catalans. Perquè cal dir-ho un altre cop: més enllà que hi ha molts catalans que desitgen la independència, n'hi ha molt més que només volen ser preguntats. Doncs bé: aquesta aspiració a ser consultats, que és l'essència de la democràcia, s'entoma com un perill i es reacciona amb amenaces.

Modest Guinjoan: «Unionisme i independentisme: poden entendre’s?»

L’exercici requereix obertura de mires, i no estic segur que l’unionisme a la resta de l’Estat en tingui ni en vulgui tenir

Rajoy va dir fa pocs dies que “el vot dels catalans independentistes no té fonament”. L’afirmació és tan categòrica que val la pena aturar-se a donar un parell de tombs a la qüestió i, posats a fer, preguntar-nos si l’unionisme en té, de fonaments.

De les aportacions d’economistes al debat sobre la secessió, una de recent, d’Albert Carreras i Manel Larrosa ( Revista de Catalunya, número extraordinari 2016/1), respon de manera rigorosa i entenedora a la pregunta que sovint es fan unionistes i escèptics “De què es queixen els catalans?” La seva resposta és que tenim un Estat en contra. Un Estat fill de l’absolutisme borbònic i del centralisme jacobí que no ha acceptat altres excepcions a l’uniformisme que les geogràfiques (com la insularitat) o la resolució de conflictes civils (País Basc). L’Estat en contra es concreta, en síntesi, en l’arxiconegut dèficit fiscal, la relació entre la despesa feta per l’Estat a Catalunya (o per Catalunya) i els ingressos fiscals que hi recapta. La major part d’aquest dèficit fiscal és discrecional (decidit unilateralment), sigui despesa, sigui inversió. A aquest fet cal afegir-hi una tresoreria intervinguda i regulada per l’Estat i les barreres arbitràries a l’autogovern en múltiples àmbits. Comptat i debatut, com des del segle XVIII fins ara, l’estat espanyol es vol aprofitar fiscalment de Catalunya, alhora que li incomoda el seu èxit productiu, s’amoïna quan anem bé. Així doncs, ens maltracta econòmicament i ens ofega per diverses vies, entre les quals la financera i la competencial. ¿Resultat de tot plegat? Catalunya, que és la 58a de 272 regions europees en PIB per habitant, passa a ser la 165a en l’índex de progrés social, la penúltima regió espanyola. Qui pateix l’Estat en contra és la ciutadania (via sanitat, educació, assistència social...), destinatària del 85% de les despeses de la Generalitat. En definitiva, Catalunya té un Estat en contra per destruir la seva autonomia, però no ho fa per millorar el benestar dels seus ciutadans (que també podria ser), sinó per evitar que tingui cap poder i que l’Estat en perdi. Una relació de domini contrària als estàndards democràtics. Es pot dir més alt, però no més clar.

Les mobilitzacions de la Diada ja superen els 282.000 inscrits

El president de l'ANC es mostra confiat que abans del divendres se superaran els 300.000 inscrits · Berga és la primera seu en penjar el cartell de complert

A quatre dies de l’Onze de Setembre, el nombre d’inscrits a les mobilitzacions de l’ANC i Òmnium Cultural és de 282.023 persones. Són dades fins a les nou d’aquest matí que han avançat fonts de l’ANC a VilaWeb. El president de l’Assemblea va assegurar ahir que abans del divendres els inscrits superaran la barrera dels 300.000, ja que el ritme d’inscripcions és ‘més intensa’ que els dies previs de la Diada del 2015.

Ahir també es va fer públic que Berga és la primera de les cinc seus que ha penjat el cartell de complet. No queda ni un espai lliure en els deu trams previstos. L’ANC va animar els ciutadans del Berguedà, el Bages, l’Anoia, l’Alt Urgell, el Solsonès, el Lluçanès, Osona, el Ripollès, la Cerdanya i el Moianès a apuntar-se a les concentracions de Salt i Lleida.

Crida a inscriure’s a Tarragona

D’una altra banda, tant Òmnium com l’ANC van remarcar la importància d’inscriure’s a les mobilitzacions per garantir l’èxit i la seguretat de la convocatòria i van fer una crida específica al Priorat, la Conca de Barberà, l’Alt Camp, el Baix Ebre, el Baix Camp, el Tarragonès, el Baix Penedès, el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta a apuntar-se a la de Tarragona, la convocatòria amb menys afluència.

Per a més informació:

- Guia informativa de la mobilització de l’Onze de Setembre del 2016: ‘A punt’

Font: VilaWeb.cat

Inscripcions

Vicent Partal: «L’esperem, senyora Madrigal»

«Que l'estat estiga en mans de gent amb tan poc bagatge intel·lectual he de reconèixer que és una bona notícia, tanmateix»

La fiscal general de l’estat espanyol, que respon al nom de Consuelo Madrigal, va amenaçar ahir el govern i el Parlament de Catalunya, en presència d’un rei silenciós i hieràtic que cada dia s’entén menys que fa –ja no serveix ni per a pressionar els polítics perquè formen govern.

Parlant davant Felipe VI, la senyora Madrigal va dir, entre més frases d’una sorprenent incultura política i jurídica, que ‘no hi ha legitimitat fora de la que es fonamenta en la constitució (espanyola)’ o que ‘allò que allibera els ciutadans no és la llibertat, sinó la llei’. Barbaritats enormes que li valdrien un suspens fulminant en qualsevol facultat de dret que tingués una mínima reputació global.

Per rebatre-la avui no cal ni tan sols ser revolucionari. Perquè la senyora Madrigal, m’imagine que com qualsevol europeu mínimament il·lustrat, deu estimar i apreciar la vàlua del pensament de John Locke, aquell notable senyor mort el 1704 que els liberals de tot el món consideren el seu pare polític. I estic segur que l’ha llegit –no sé imaginar-me que un fiscal general d’un estat de la UE no ho haja fet. I com que ho deu haver fet supose que li’n deu haver cridat l’atenció aquella frase cèlebre que els polítics anglosaxons reciten de memòria: ‘Un govern no és legítim si no és conduït amb el consentiment dels governats.’

Ferran Espada: «La negació de Catalunya»

A l'Estat espanyol tampoc l'esquerra vol afrontar el repte democràtic català i sense això es consolida per dècades una única Espanya, la de Rajoy

A dia d'avui l'Estat espanyol es dirigeix a les terceres eleccions generals consecutives després del fracàs de Mariano Rajoy en el debat d'investidura. Ens menjarem, doncs, els torrons amb paperetes? Encara és aviat per dir-ho, però és evident que el bloqueig de la política espanyola està directament relacionat amb el procés que viu Catalunya i la incapacitat per afrontar-lo. Perquè si bé és cert que el discurs d'investidura de Rajoy ha estat profundament anticatalà, les alternatives que es plantegen també es fonamenten a obviar la voluntat immensament majoritària dels catalans del dret a decidir. És evident que el PP instrumentalitza la qüestió per mirar de sotmetre, més que convèncer, el PSOE. Aprofita l'ocasió per desmantellar l'oposició en el seu espai ideològic situant Ciutadans com una crossa sense opcions de desbancar mai el PP en el front de la dreta nacionalista espanyola i intenta furtar al PSOE la condició d'alternativa forçant-lo a fer Rajoy president per activa o per passiva. Fa bé, doncs, Pedro Sánchez, de no firmar una rendició incondicional. Però cal analitzar les alternatives d'un Sánchez president. Un acord amb Units Podem que se sustenti sobre el suport dels partits independentistes catalans amb l'esperança que aquests aparquin l'exigència del referèndum? Frívol! O una absurda coalició del PSOE, Units Podem i C's? Fa estremir que personalitats suposadament de l'esquerra espanyola plantegin un acord amb la dreta més reaccionària que representa C's. Si tenen dubtes poden preguntar a la gent d'En Comú Podem perquè no veig Domènech governant amb Rivera. Que l'esquerra espanyola només concebi alternatives que impliquin menystenir i negar la majoritària voluntat dels catalans d'un referèndum és un indicador clar que a Catalunya toca fer via fora perquè a l'Estat espanyol tampoc l'esquerra vol afrontar el repte democràtic català i, sense això, es consolida per dècades una única Espanya, la de Rajoy.

Font: elPuntAvui.cat

Liz Castro: «Fer callar la veueta»

Hi haurà un sol moment de declarar la independència, però hi haurà mil lluites i victòries i fins i tot derrotes que ens portaran a aquell moment

L’altre dia vaig veure un tuit que s’enfotia dels independentistes recordant tuits de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) d’altres anys que preveien una independència que encara no ha arribat. La insinuació era evident: el fet que encara no hàgiu guanyat vol dir que mai no guanyareu.

De fet, hi ha molts independentistes que també ho creuen, això. Utilitzen les paraules procés i processisme per intentar fer veure que no estem més a prop de la independència avui que fa cinc o deu anys. És una conclusió absurda: hi haurà un sol moment de declarar la independència, però hi haurà mil lluites i victòries i fins i tot derrotes que ens portaran a aquell moment.

Què ens intenten dir, aquests crítics, realment? Que tot és fals, que tot és fum, que no hem fet res, que no farem res. Que és impossible. Alguns ho diuen rancorosos perquè no hem seguit el camí que ells indiquen. D’altres ho diuen per despistar i sembrar dubtes. Sigui de la manera que sigui, l’efecte és immobilitzar-nos. Res no importa, el que fas no té efecte. Queda’t a casa. Passa.

Roger Buch: «Diada 2016, el despertar de la fera»

«El bloqueig català a la constitució del govern espanyol i la fermesa del Parlament davant les amenaces per que no es votessin les conclusions del Procés Constituent a finals de juliol han tornat a animar la ciutadania»

Des de 2012 la manifestació independentista de la Diada s’ha convertit en un fenomen digne d’estudi a nivell mundial, ja que combina una alta intensitat de mobilització i alhora continuïtat al llarg dels anys. Mai durant tant temps, tanta gent s’havia manifestat de manera tant pacífica enlloc del món.

La manifestació del 2012 va ser prou especial però si analitzem les convocatòries de 2013, 2014 i 2015, hi descobrim unes pautes que es repeteixen regularment. Cada any és una mobilització de format diferent de l’anterior que fa que tingui un punt d’originalitat. Si fossin 5 “Passeigs de Gràcia” seguits s’hauria convertit en un avorriment pels assistents i no es podrien distingir unes convocatòries de les altres. Aquest és un encert grandiós que els assistents agraeixen molt.

Cada vegada la convocatòria es prepara i s’anuncia més tard. Cada any van més tard les inscripcions i sempre van endarrerides respecte l’any anterior. Cada any els mitjans espanyolistes fan una notícia fent èmfasi que el nivell d’inscrits és molt baix, com a demostració empírica que el procés està a les últimes. Allò del famós suflé que sempre s’està desinflant.