Diu el senyor Óscar López, portaveu del PSOE al senat, que la independència de Catalunya no és ‘ni legal ni possible, ni amb un 51% ni amb un 80%’ de partidaris. Si quedava algun despistat català creient encara en una negociació especialment amb l’esquerra espanyola —per concedir més sensibilitat a aquestes qüestions—, que perdi qualsevol esperança, que sempre és millor que perdre el temps mirant de raonar amb aquell qui l’envesteix.
Vegem quina versemblança té aquesta rotunda negació ‘lopecística’ a mitjà termini i llarg termini. A curt termini, és ben clar: es tracta de guanyar vots negant els drets dels catalans, un discurs que sona a música celestial a l’Espanya profunda. Quant al mitjà i llarg termini, hi ha dues perspectives: una d’abstracta i una de concreta, aquí i ara, a Espanya.
L’abstracta. L’enunciat de López és típic fetitxisme de la legalitat i aliment de tots els tranuitats positivismes jurídics. La llei en vigor és l’horitzó de tota acció social. Amb aquest criteri, encara seríem amb les lleis de Solon, que per cert, eren força acceptables per a l’època. Però home de Déu, López, creu vostè que la llei és un ens de raó etern, inamovible, incanviable, com l’ésser de Parmènides o una realitat natural com el Canyó del Colorado? Encara que anomenem lleis les normes que regeixen els actes de les persones i els fenòmens del cosmos, entre totes dues hi ha una diferència essencial: les primeres poden canviar-se; les altres, no. No les confongui, bon home.
I no solament poden canviar-se, sinó que, moltes vegades, és obligatori, inevitable, de fer-ho. Cent cinquanta anys enrere la llei deia que les dones no podien votar, ni estudiar ni fer res, i vint-i-cinc anys enrere no podien avortar. Es van haver de derogar i promulgar-ne unes altres. Per què? Perquè, encara que vostè no ho cregui, la llei, la legalitat, pot ser injusta, iniqua i és menester de canviar-la. Certament, respondrà el senyor López, que és socialista i per tant demòcrata, però per les seves vies. En democràcia la llei es canvia per majoria. I un 80% de catalans no seria una majoria? Ah! Però és que no es compta Catalunya i prou, sinó tot Espanya, i a tot Espanya ni un 80% ni tan sols un 100% de catalans a favor de res no seria mai majoria.