Ramón Cotarelo: «Carta oberta a Felipe VI»

Benvolgut senyor: el 1716, un avantpassat seu, Felipe V, va abolir d'un cop de ploma els drets i les llibertats catalanes després d'haver sotmès Barcelona mitjançant una conquesta militar. Tres-cents anys després el destí vol que vingui vostè a impedir que els recuperin.

Acaba d'etzibar un discurs a un governant democràtic, elegit a les urnes (no pas com vostè), el contingut essencial del qual consisteix a recordar la necessitat de respectar el principi de supremacia de la llei, sense el qual no és possible la societat civilitzada.

Amb quina autoritat ho diu a un president que, com ell mateix ha assenyalat en una entrevista posterior, no s'ha saltat mai la llei? Contestem aquesta enutjosa pregunta.

La seva autoritat personal en la matèria que, en qualitat de republicà, aquest bloc no reconeix, és inexistent. El seu poder ve directament de la designació d'un militar sediciós, un delinqüent perjur que es va rebel·lar contra el seu govern i vostè no ha tingut el coratge ni la força de referendar-lo mitjançant una consulta ciutadana, un referèndum en què es decideixi si es vol mantenir la monarquia o si es prefereix la república, l'últim règim legítim que hi va haver a Espanya, atès que el seu no ho és.

Vostè no té cap autoritat, però es fa ressò de la del govern espanyol, aquest sí elegit per sufragi universal. És aquest govern, el que l'ha enviat a Catalunya a recitar el cató elemental de l'estat de dret: el respecte a la llei, que obliga tothom, inclosos els governants.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Allò que importa»

«Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana»

El secretari d’estat de relacions amb les Corts ha manifestat el seu desig que, pensant en el futur govern de la Generalitat, aquest estigui integrat per partits que “s’ocupin d’allò que importa”. La frase no figurarà, precisament, en els annals de la innovació discursiva ni ideològica, atès que no és altra cosa que la cançó de l’enfadós de sempre, habitualment cantada en el format “les coses importants” o, encara, “les coses que realment interessen a la gent!”. Quan amollen banalitats d’aquest gruix pensen, sempre i només, en el desig d’independència que s’ha anat ensenyorint de bona part de la societat catalana. Figura que això no importa, que un parell de milions de persones al carrer o votant no tenen importància i, segons ells, qualsevol cosa pot arribar a la categoria d’important, excepció feta, precisament, de la independència. Crida l’atenció, però, que si, segons el seu criteri, això de la independència no és important tal i com asseguren, hi dediquin tantes energies, tantes declaracions, tantes intervencions de ministres –en particular del d’Afers Exteriors, com correspon, tot un bon senyal premonitori- tantes tertúlies de ràdio i televisió, tants editorials de diari, tants articles d’opinió, tantes cartes al director, tants tuits i missatges a la xarxa, tants recursos públics i privats,etc.

Diu la dita que no hi ha pitjor cec que aquell que no hi vol veure. I atesa la magnitud del moviment secessionista al nostre país, la magnitud de la tragèdia per a ells, costa de creure que pateixin tots, absolutament tots, aquest nivell tan desproporcionat de disminució de la seva capacitat visual. Per tant, no és que no siguin conscients del que passa, sinó que no volen adonar-se’n, s’estimen més de no creure’s allò que veuen els seus ulls i escolten les seves orelles. Però negant la realitat, dissimulant-la o amagant-la, aquesta continua existint i no canvia, no desapareix. Ben al contrari, sovint, davant afirmacions desqualificadores dels sentiments de tants catalans, la realitat es reforça i s’eixampla cada cop més, en una dimensió emancipadora.

Vicent Partal: «El 155 o l'evidència de la desesperació»

És impressionant com el simple fet de l'anunci de la candidatura Junts pel Sí i el full de ruta corresponent ha fet creïble de seguida el procés de secessió. A Madrid, de sobte, tothom parla de com aturar 'legalment' la independència catalana i, per tant, consideren un fet més que previsible que es guanyaran les eleccions i que es proclamarà la república en poc temps. Si és que hi havia ningú que pretengués encara negar el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S ha topat de cara amb la realitat.

Com era previsible, i contràriament a allò que passaria en qualsevol país democràtic, la reacció s'ha centrat no pas a trobar la fórmula per a dialogar políticament amb la voluntat de resoldre l'afer, sinó en com aplicar la repressió, pura i dura. Espanya és això. I, malgrat les dècades passades, encara impressiona veure que a Madrid ningú no pensa en res més sinó a reprimir la voluntat popular que podria expressar-se a les eleccions catalanes. Ignorant, per cert, que ni ells ja no són totalment independents –i en aquest sentit potser haurien d'estudiar què ha passat els darrers anys entre Hongria i la Unió Europea: només és un consell…

L'estrella del debat és el famós article 155 de la constitució espanyola. Això sol ja expressa quina desesperació que els ha agafat, a aquesta gent. Perquè, a part que políticament l'aplicació d'aquest article equivaldria a destruir les bases constitucionals de l'actual estat espanyol, cal dir que jurídicament és un pegat mal concebut des de bon començament i que l'atzucac en què es trobarien si intentassen fer-ne ús és simplement impressionant.

Obertes les inscripcions de la Via Lliure a la República Catalana

L'ANC ha revelat el disseny de la samarreta que tenyirà la Meridiana durant l'Onze de Setembre

L'Onze de Setembre ja s'acosta. L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha presentat aquest matí els darrers detalls sobre la Via Lliure a la República Catalana, amb què es compta d'omplir la Meridiana de Barcelona. I ja s'ha activat la web per a inscriure-s'hi, Via Lliure 2015, amb tota la informació dels trams i la campanya prèvia de l'estiu. L'ANC també ha fet públic el disseny de la samarreta de la manifestació, que arribarà a mitjan setmana vinent a la Botiga de VilaWeb.

Enguany les samarretes són blanques. 'La independència és un full en blanc per a començar a construir un país nou', ha explicat Josep Sabaté, responsable de l'organització. De primer, doncs, el blanc omplirà la Meridiana, que canviarà de color al pas d'un element mòbil, 'per a dibuixar el país de tots'.

'L'Onze de Setembre serà la Diada de tothom qui aspira a la llibertat i la democràcia', ha dit el president de l'ANC, Jordi Sánchez. El propòsit és que la Meridiana projecti al món la imatge d'unitat per un país nou. 'És una diada de país. L'èxit és responsabilitat de tothom.'

A la presentació, hi havia també Lluís Llach, Sílvia Bel, Albert Sánchez Piñol, Joel Joan, els membres de l'Elèctrica Dharma i Joan Dausà, entre més, que han estat els primers d'apuntar-se a la Via Lliure.

A més, l'ANC ha fet públic el vídeo amb què vol promoure-hi la participació:

Cinema a la fresca amb l'ANJI «Fènix 11:23» el 27 de juliol

Comunicat als voluntaris de l'11S del barri de la Sagrada Família

Aquest 11 de Setembre tornarem a omplir els carrers de Barcelona. Enguany, la Meridiana agafarà els colors dels deus eixos que vertebraran el futur del nostre país.

Us comuniquem que s’ha assignat a la territorial de Sagrada Família l’organització dels trams 49, 50, 51, 52 i 53, que formen l’àrea H, la qual representarà l’eix temàtic ”Oberts al món”. Ocuparem l’espai que va des de la cruïlla amb el carrer Felip II fins a la del carrer Espronceda. Compartirem la ubicació amb els companys vinguts de les assemblees del Maresme. Comptem amb la teva participació perquè la Diada torni a ser un èxit com les anteriors!! Inscriu-t’hi com a assistent a: https://via.assemblea.cat/cat/inscripcions

Si, a més, vols col·laborar amb la nostra territorial com a voluntari en les diverses tasques que s’hauran de fer al llarg d’aquell dia, ja et pots apuntar en aquest formulari web .

Les tasques que caldrà fer són les següents: servei d’ordre, fotògrafs, atenció al tram protegit, control del trànsit, paradetes (marxandatge i informació), senyalització i guarniment dels carrers, atenció a les assemblees emissores, animació (pancartes, megaestelada, lletres mòbils, etc.). Digue’ns què prefereixes fer i intentarem assignar-te la tasca que hagis triat, però és probable que facis falta en una altra feina i ens veiem obligats a canviar-te de grup.

També tens l’opció de fer-te voluntari d’Ara és l’hora per donar un cop de mà en els dispositius organitzats directament per la comissió nacional de mobilització de l’ANC que inclou l’11-S i altres actes de la campanya. En aquest cas, t’has d’apuntar a https://actua.araeslhora.cat/page/content/fes-te-voluntari/?lang=ca_ES, i ja t’informaran de quines tasques pots desenvolupar i el lloc que et correspon.

Probablement la setmana vinent ja estarà disponible el nou model de samarreta a la botiga online i a les paradetes. Si no voleu comprar-la, dugueu a la Via qualsevol altra samarreta blanca que tingueu.

Moltes gràcies per la teva inestimable ajuda!!

Junts ho farem possible!!

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Miquel Puig: «Si jo fos Cristóbal Montoro»

Montoro presenta, per segona vegada, uns comptes territorialitzats que miren de mesurar l’equitat de l’acció pública. Són el resultat d’un esforç enorme. Primer, metodològic, ja que no responen a criteris internacionalment reconeguts, sinó que han estat desenvolupats ad hoc. Segon, han exigit el tractament d’una massa de dades la major part de les quals només poden adaptar-se a la metodologia a base d’aplicar-hi supòsits imaginatius.

Els resultats, però, són els desitjats per Montoro: Catalunya només té un dèficit amb la resta de l’Estat del 3,13%, que és exactament el que caldria esperar en funció del seu PIB per càpita.

Els resultats convenceran els catalans? Difícilment. L’exercici és forçat (tots els càlculs de les balances fiscals ho són, però els de la família càrrega-benefici, a la qual pertany aquest, encara ho són més), i conté un munt de supòsits qüestionables. Un exemple: segons aquest càlcul, els madrilenys no només paguen més sinó que reben menys, i això malgrat els avantatges que té residir a la capital, evidents tot just trepitjar Madrid.

Si jo fos Montoro hauria enfocat el tema d’una altra manera.

Més d’un segle treballant-hi

Si fos Montoro hauria recordat que els catalans fa més d’un segle que intenten calcular les balances fiscals, sempre enfrontant-se al secretisme de l’Estat i sempre arribant a conclusions esborronadores; com a mínim des de Flos i Calcal (1896) i passant per Trias Fragas i Ernest Lluch. Que l’Estat va calcular i publicar les de l’any 2005 seguint metodologies internacionalment establertes, i van confirmar els càlculs catalans. Que l’Estat, malgrat que va adquirir el compromís de publicar les balances amb una periodicitat anual, no ho va tornar a fer. Amb aquests antecedents, si jo fos Montoro no hauria patrocinat una nova metodologia i més càlculs. Per molt de rigor amb què hagi estat fet, aquest exercici només pot convèncer els prèviament convençuts.

Si jo fos Montoro i em cregués que el dèficit català amb la resta de l’Estat és de només el 3,13% del PIB, faria una oferta: un pacte fiscal amb una quota de solidaritat del 4%. Acabaria més aviat i encara hi sortiria guanyant.

Font: ara.cat

Sala-i-Martín qualifica de “vergonya intel·lectual” les balances fiscals del PP

L’economista ens remet a un article de l’any passat per respondre a les balances fiscals que ha presentat l’Estat aquesta setmana

Sala-i-Martín ha qualificat els ‘comptes territorialitzats’ del ministeri, de “vergonya intel·lectual”. A l’economista el va sorprendre que De la Fuente es prestés a un exercici d’ocultació de dades com són les balances fiscals presentades pel ministeri, com ja va fer igualment l’any passat.

Un punt de partida erroni

Per l’economista català, les balances són una resposta correcta a una pregunta concreta. En aquest cas, aquestes balances responen a la qüestió: “¿Si Catalunya fos independent, quants diners nets addicionals tindria la Generalitat un cop tingudes en compte totes les noves despeses que hauria de pagar i que fins ara feia el govern central?” La resposta de 8.455 milions no està malament, però segueix essent una dada errònia perquè s’ha intentat minimitzar al màxim ja que l’objectiu de Montoro, com ja va dir era “fer unes balances per no donar munició al sobiranisme català”.

Un dèficit fiscal real de 16.000 milions

Els diners addicionals de la Generalitat no són els mateixos que els que tindria Catalunya. Aleshores s’hauria de fer el càlcul mitjançant el mètode del flux monetari, que el ministeri ha obviat. El PIB de la Catalunya independent augmentaria en 16.000 milions. Sala-i-Martín denuncia que els diners gastats a Madrid no tenen perquè repercutir en tots els ciutadans de l’Estat espanyol tal i com pressuposa el ministeri. “¿Ens beneficia molt, als catalans, el Museu del Prado?”. “el salari d’un ministre que ataca la llengua catalana no pot beneficiar igual els catalans que els no catalans”. L’economista creu que De la Fuente fa un càlcul sobre un supòsit gratuït, arbitrari i gens científic.

Vicent Partal: «Rajoy i els conceptes més elementals»

Les lleis només valen si qui les dicta les pot fer complir. El funcionament del món, si el despullem de la xerrameca interessada, és estrictament aquest: una llei només val si qui la dicta la pot fer complir. No dic ni que això m'agrade ni que deixe d'agradar-me, però és una realitat indiscutible. Una llei, qualsevol llei, a qualsevol part del món, és només paperassa si no hi ha ningú que obligue a complir-la. Que hi obligue, vull dir, de manera precisa i concreta, real. I evidentment cal que siga obeït. Allò que fa que un text siga llei no és que siga definit com una llei; no és el text en si, sinó el compliment obligatori, la capacitat de fer-la complir en tot moment i a tot arreu. I aquest és el gran problema que tenen ara mateix Espanya i Mariano Rajoy.

Mariano Rajoy no sé si no ho va entendre, això, el dia que en van parlar a classe o si ara prefereix fer l'orni. De les declaracions que va fer ahir, en deduesc que ignora els conceptes més elementals del dret i de la política, si és veritat que ell es pensa que podrà evitar 'legalment' la independència. Ara, si es tracta de propaganda i d'aconseguir titulars, ho accepte; què voleu que diga l'home? Però si resulta que aquest senyor és tan innocent de creure's això, valga'm Déu... Si el cas és aquest la seua ignorància sobre com funciona el món, sobre la política, sobre la mateixa realitat, és una ignorància supina.

Que les lleis evolucionen, que canvien, que se succeeixen les unes a les altres és una noció social primària i bàsica. I la demostració d'açò és gairebé augustiniana: si no fos així simplement continuaríem regint-nos encara avui per la primera llei que es va escriure. I veritat que això no passa?

Carme Forcadell: «Junts pel sí»

La candidatura Junts pel Sí va començar a caminar, abans-d'ahir, al Museu d'Història de Catalunya. És una candidatura per sumar diferents sensibilitats independentistes i adreçada especialment a totes les persones que van anar a votar el passat 9 de novembre, absolutament a totes, perquè amb el seu vot van demostrar que estan disposades a desobeir l'Estat i la legalitat vigent per defensar la democràcia i el dret a decidir. Van demostrar que la voluntat popular i els valors democràtics, expressats a les urnes, estan per sobre d'una sentència de 12 jutges d'un tribunal extremadament polititzat i deslegitimat. Van demostrar que la legalitat s'ha de canviar quan la societat canvia per tal d'adaptar-la a la voluntat de la majoria, expressada democràticament, en lloc d'impedir el canvi i l'avenç de la història per mantenir l'statu quo.

Els que van anar a votar el 9-N són demòcrates per sobre de qualsevol altra consideració, per això hi van anar malgrat que el govern espanyol i el Tribunal Constitucional varen dir que la Constitució no ho permetia. El govern espanyol ens va amenaçar amb la legalitat i nosaltres vam respondre amb les urnes, perquè sabem que, si ningú no hagués posat mai la democràcia per sobre de la legalitat, les dones no votaríem i els negres i els blancs no compartirien transports públics. De vegades, però, en grans moments de la història la força de la gent fa avançar els pobles i per fer-ho cal desobeir la legalitat, com vam fer 2.345.000 catalans i catalanes el passat 9-N.

La candidatura Junts pel sí s'adreça a totes aquestes persones amb voluntat de canvi, als que volen avançar en l'aprofundiment democràtic i en les llibertats, als que volen canviar el país i no maquillar-lo, als que creuen que ha arribat l'hora de la gent, als que no volen perdre el tren de la història, als que volen aprofitar l'oportunitat que ens dóna la independència de Catalunya per construir una república que ens representi a tots, als que volen decidir-ho tot, també si volem construir o no un nou estat, als que volen que tots els ciutadans tinguem els mateixos drets i deures, als que volen participar en la redacció d'una nova constitució que no freni ni posi traves a cap dret civil, als que volen que els tribunals estiguin al servei dels ciutadans i no dels governs, als que volen una república on tots els ciutadans siguem iguals, als que volen un govern eficient que no malversi diners de tots construint aeroports fantasmes per malvendre'ls al cap de pocs anys.

Salvador Cot: «Ara ho sé segur»

"Aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà"

"Proclamarem la independència". Així de senzill. No m'havia imaginat mai que aquesta frase la pronunciés algú d'aquesta manera, sense aixecar la veu, amb la calma que confereix la raó. Raül Romeva ho va dir una sola vegada, no calia més. Tampoc no m'imaginava que un anunci d'aquesta envergadura el fes públic algú que ve de la tradició del PSUC, algú que, fins fa quatre dies, no s'hagués imaginat a si mateix al vèrtex de l'èpica nacional. Res no és com pensàvem que seria.

Però ahir vaig veure que independència és inexorable perquè aquest país està molt més viu que l'estat que el nega. Arribarà tard o d'ahora, només és una qüestió de temps. I també vaig constatar que aquesta generació ho intentarà. Guanyarà o perdrà, però ho intentarà. I contra la voluntat col·lectiva s'hi pot lluitar durant un temps, es poden endarrerir els terminis, però no hi ha manera de derrotar-la.

Hi havia país i hi havia projecte. Ara hi ha voluntat i determinació. Catalunya és a un pas de plantar-se davant del món. És a prop, ho veurran els nostres avis. Ara ho sé segur.

Font: elSingular.cat

L'històric discurs de Raül Romeva: 'Anem a totes'

Es presenta la candidatura Junts pel Sí, que aplega CDC, ERC i les entitats independentistes

Raül Romeva, cap de llista de la candidatura independentista Junts pel Sí, que agrupa CDC, ERC i les entitats civils, ha pronunciat aquest vespre un discurs històric, en què ha destacat l'excepcionalitat de les eleccions plebiscitàries del 27 de setembre. En la presentació de la candidatura, Romeva ha insistit que el 27-S era 'la possibilitat d'exercir el dret de vot, expressar què volem fer, i òbviament, si hi ha majoria, fer-ho'. Ha dit que aquesta era l'essència de l'acord, 'un acord puntual que té el repte de convertir el 27-S en unes eleccions plebiscitàries'. I tot seguit, ha desgranat els passos prevists fins a proclamar la independència si guanyen les eleccions. Us oferim tot seguit el vídeo íntegre del discurs de Romeva:

Romeva: 'Proclamarem la independència... por vilawebtv

Font: VilaWeb

Paradeta informativa, dijous 23 de juliol

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dijous, 23: A la tarda, de 6 a 9, a la cantonada dels carrers de Cartagena i Mallorca, davant de l’esportiu Claror Cartagena.


Junts ho aconseguirem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Projecte «Coneguem les entitats del barri»: L’Associació Hèlia

Continuem amb la presentació setmanal de vídeos d’entitats del barri. Avui és el torn de l’Associació Hèlia, que tan bona feina està fent per donar suport a les dones afectades per la violència de gènere. Conegueu la seva acció, tot veien el vídeo.

Veure tots els vídeos publicats

Teresa Sagrera: «Jo tinc un somni»

«I avui sé del cert que és un somni compartit per una immensa majoria de catalans»

Jo tinc un somni: que un dia el poble català podrà deixar de ser independentista i senzillament ser. Que podrà ser un país lliure com qualsevol altre, on les nostres institucions no es veuran cada dia amenaçades per tribunals d’un estat que no ens representa i amb què la majoria de catalans no ens identifiquem. Perquè mai més vull viure la repressió d’ara fa tres-cents anys quan totes elles foren abolides per la força de les armes.

Jo tinc un somni: que un dia la nostra llengua no serà una llengua a protegir perquè ja haurà adquirit la suficient fortalesa i maduresa com a llengua d’un estat independent. Que mai més cap altra generació patirà la repressió que varen patir els nostres avantpassats a qui se’ls va prohibir parlar-la, escriure-la i expressar-s’hi, però que no per això la van deixar d’estimar.

Jo tinc un somni: que un dia serem nosaltres qui gestionarem els nostres impostos. I lliurament decidirem en què gastar el fruit dels nostres esforços i deixarem de patir l’espoli que hem patit durant tants i tants anys, que ens ha obligat a regatejar i a ser mediocres en moltes qüestions vitals.

Jo tinc un somni: que un dia es farà justícia a la memòria històrica i l’estat espanyol demanarà perdó pel tracte inhumà que van patir molts catalans durant la dictadura franquista, que causà tantes víctimes i que encara avui en dia no han estat dignificades. Que permetrà obrir judicis contra aquells que encara no han estat jutjats pels crims que cometeren i que d’aquesta manera moltes famílies podran començar a tancar aquelles ferides tan doloroses que encara resten obertes.

Antonio Baños: «La candidatura de la marmota»

"Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat"

He llegit amb molt d’interès i un punt de sorpresa el pintoresc manifest de Catalunya si que es pot (CSQEP) I dic pintoresc sense ànim de burla sinó perquè és un text que es podría qualificar de moltes maneres però difícilment com de text polític; en el ben entès de que política com deia el tòpic, és allò del art del possible. Els companys de CSQEP han fent un poètic i commovedor exercici de wishful thinking, o com diríem en català, de somniatruitisme molt ben intencionat. Repúbliques dins de monarquies.Processos constituents sense trencar la legalitat i la proposta estrella rescatada d’un llibre de text de Howarts: el màgic referèndum acordat amb l’estat per “decidir-ho tot”. Tot això adobat amb un univers socialdemòcrata d’aquests d’avui en dia que sembla irat però que passa per sobre dels problemes essencials del capitalisme.

Tot plegat em sembla una mica, i sigui dit amb tota simpatia, la candidatura de la marmota. Com a la mítica pel·lícula de Harold Ramis, la gent de CSQEP, desperta cada matí en el 8 d’abril de 2014. Aquell dia, recordaran vostès, una delegació del parlament autonòmic català va viatjar xino-xano fins a les Cortes espanyoles per tal de demanar permís per fer això mateix que ara se’ns presenta com una nova pensada de la nova política. En Turull, na Rovira i el mateix Joan Herrera van passar per aquell dia de la marmota. Un gest que ja havíem presenciat un 2 de novembre del 2005 quan Mas, Carod i Manuela de Madre van anar a demanar clemència per allò del Estatut.

Toni Soler: «La contrareforma que ve»

LA POR. En l’àmbit sobiranista, tan emocional com sempre, es viuen moments d’una il·lusió renovada, farcida de preguntes. Preguntes que són expectativa, però també inclouen dubtes; preguntes que parteixen de la base que el 27-S es produirà un canvi irreversible i que obrirem portes que no sabem molt bé on porten. I això, que a molts independentistes ens fa trempar, també provoca inseguretat i neguit entre àmplies capes de la nostra societat, no especialment contràries a la independència, però sí condicionades per la prudència, l’aversió al risc i el temor ancestral a la discòrdia civil (herència directa de la derrota del 1939). Aquests sectors són especialment sensibles a l’anomenat discurs de la por, que el PP, el PSOE i Ciutadans han convertit en el seu gran argument electoral. Però, de discurs de la por, nosaltres també en tenim un; potser de tant en tant l’hauríem de treure a passeig.

ATZUCAC. Tothom pronostica una clara victòria de la llista unitària, i la veritat és que jo no m’hi oposo, perquè el vot guanyador mobilitza. Però convindria no deixar de conquerir tots els vots que estiguin a l’abast, perquè en dos mesos poden passar moltes coses, i si la victòria del 27-S no fos prou clara, les dificultats serien enormes per al futur govern de concentració. I, tanmateix, no hi hauria alternativa possible, perquè resulta inimaginable que Podem, C’s, PSC, Unió i PP formin una majoria, ni es posin d’acord en res que no sigui l’argumentari Usabart, el famós odi a Artur Mas. Amb una majoria feble i una minoria inarticulada, el Parlament esdevindria una olla de grills, que és el somni humit de Madrid. Ens trobaríem en un atzucac institucional que ens allunyaria de qualsevol opció de canvi de l’ statu quo. Per no parlar de com afectaria tot plegat al fràgil equilibri intern del bloc sobiranista.