D'entrada, el primer que cal dir és que efectivament la independència és inconstitucional i, per tant, impossible de dur a la pràctica respectant la legalitat espanyola. En conseqüència, és obvi que la constitució de Catalunya en estat independent es produirà sempre per la via de fet, trencant democràticament el marc legal. Però d'això se'n deriven conseqüències molt diferents de les sostingudes explícitament per l'unionisme o de forma més implícita per la Comissió Europea.
La teoria que Catalunya esdevindria ipso facto un tercer estat que hauria de tornar a negociar l'adhesió a la UE com una Turquia qualsevol, sotmesa per tant al veto de qualsevol país, no se sosté. Té un greu problema: que dóna per fet que tots els estats membres reconeixerien oficialment la independència, incloent Espanya. Però això no ho espera ningú, i com estan les coses és totalment inversemblant.
Efectivament, Espanya negarà al principi tota validesa i efectes a la proclamació de la independència que faci Catalunya. Qualsevol altra posició deixaria tothom perplex, ja que es tractarà sempre d'un acte inconstitucional i il·legítim d'acord amb les lleis espanyoles. És a dir, que legalment i oficialment Catalunya seguirà sent part d'Espanya i encara que la independència sigui efectiva i reconeguda per la majoria de països, el més probable és que Espanya segueixi reivindicant la seua sobirania sobre tot el territori català.
És més, en aquestes circumstàncies, per coherència amb la seva legalitat, l'Estat espanyol seguirà considerant espanyols tots els ciutadans de Catalunya (l'art. 11.2 de la Constitució prohibeix privar de la nacionalitat cap “espanyol d'origen”), que seguiran gaudint teòricament de tots els drets com a tals, inclosa també la ciutadania europea. I si això garantirà la lliure circulació dels catalans dins la UE fent ús del passaport espanyol, el no reconeixement de la independència també comportarà a la pràctica el manteniment de la lliure circulació de mercaderies o capitals. Perquè Espanya no podria sostenir que Catalunya seguia formant part del seu territori i a la vegada imposar duanes o aranzels als productes catalans.
I fins aquí volia arribar: quan Catalunya sol·liciti el seu reconeixement per les institucions europees com a nou estat membre, amb veu i vot, és de suposar que Espanya hi estarà en contra. Però no hi estarà en contra per la teoria abans esmentada (ser un tercer estat de fora que només pot entrar a la UE si és acceptat per unanimitat). El veto d'Espanya a l'accés de Catalunya a la UE només podrà ser, paradoxalment, al·legant que ja hi és a dins com a part integrant del seu territori!
I si el govern espanyol insisteix davant els socis europeus que Catalunya segueix formant part d'Espanya, i per tant de la UE, això comportarà un guirigall jurídic i polític considerable però en cap cas que els catalans quedin ipso facto castigats fora d'Europa. Vist així, sembla que el més probable és que durant un període transitori els catalans mantinguin les quatre llibertats bàsiques de la ciutadania europea (qui les hi podria negar si Catalunya i Espanya en això estan d'acord?), encara que tota la resta, a falta de precedents mínimament comparables, és una incògnita.
No és la meva intenció concloure que la pertinença a la UE d'un futur estat català independent és una qüestió exempta d'obstacles. En aquest article només volia (i crec que he aconseguit modestament) posar de manifest la radical inconsistència de la posició espanyola i la necessitat que la Comissió Europea treballi i mediti molt més la seua posició, ja que les afirmacions fetes fins ara no tenen en compte la problemàtica que es plantejarà realment en el cas català.
Font: elPuntAvui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada