- Inici
- Qui som
- Com participar-hi
- El barri
- Actualitat
- Arguments
- Arguments/Dubtes (vídeos)
- Arguments/Dubtes (textos)
- Especial Indults
- Especial Finançament D+1
- Especial Estat centralitzat
- Especial Català perseguit
- Especial Dèficit fiscal
- Especial Atur a Espanya
- Especial Catalunya i Europa
- Especial Aranzels
- Especial Estafa del FLA
- Especial Prima de Risc
- Especial Espanya
- Especial Espoli fiscal
- Especial Pensions
- Especial Atur
- Especial Sostre dèficit
- Especial Impostos
- Fons documental
- Recomanem
dimecres, 17 de juny del 2015
Amadeu Altafaj: «Si l’estat condemnés Mas, la UE respondria»
“L’expulsió de Catalunya de la UE no se sustentaria ni jurídicament, ni econòmicament, ni històricament”. Així de contundent va mostrar-se Amadeu Altafaj, representant permanent de la Generalitat davant la Unió Europea, durant una conferència organitzada per la Fundació Catalunya Oberta.Des d’un punt de vista jurídic, va dir, l’expulsió d’un territori o d’un conjunt de ciutadans que ja formen part de la UE “no està prevista enlloc”. A més, va argumentar, en el cas que Espanya no reconegués la independència de Catalunya, el país seguiria sent part de l’estat espanyol i, automàticament, de la UE.
Des d’un punt de vista econòmic, el ponent va assegurar que l’expulsió de Catalunya tindria efectes negatius per totes les parts implicades, sobretot per Espanya: “Patiria molta inestabilitat financera, i més tenint en compte que en aquest escenari Catalunya no assumiria la part del deute que li pertoca”.
Segons el representant del Govern a Brusel·les, a més, una expulsió de Catalunya no lligaria amb la tradició política de la UE: “El gran èxit de la construcció europea des dels anys 50 és que totes les tensions i canvis geopolítics s’han canalitzat a través del diàleg polític, trencant amb la tradició violenta del passat”. En aquest sentit, va recordar que les tres repúbliques bàltiques -que fa vint-i-cinc anys no existien- formen part de la UE, així com Txèquia i Eslovàquia, Croàcia i Eslovènia i l’Alemanya reunificada. La nova Sèrbia, també va recordar, és candidata a entrar-hi.
Julià de Jòdar: «Quina mena d’explotadors volem?»
"Estimulat per la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el discurs de la subordinació del procés català a l’evolució de la política espanyola torna a emprendre el vol"Estimulat per la investidura d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona, el discurs de la subordinació del procés català a l’evolució de la política espanyola torna a emprendre el vol; com se sap, ja arran del 15-M, introduir el tema de l’autodeterminació als debats, va costar Déu i ajuda. En els discursos de Teresa Forcades o d’Albano Dante-Fachin, hi ha latent la creença que les classes populars catalanes no tenen capacitat per si soles per tirar endavant un procés d’alliberament social i nacional.
Ens diuen que, com que seran “manipulades” per la burgesia –o la “dreta”—catalana per tapar els seus interessos de classe, el que han de fer és ”unir-se” a les classes populars de l’Estat per canviar la situació, per poder decidir-ho tot. En una paraula: se’ls demana que ignorin el país –els països—on viuen –i les condicions concretes de relacions de classe i nacionals-- per “solidaritzar-se” amb una gent amb qui només coincideixen pel fet de ser súbdits del mateix Estat.
¿O és que haurem d’ajudar a millorar les condicions de reproducció de la burgesia espanyola, sigui quin sigui el seu color o missatge, mentre hem de creure que la catalana és la més perversa, explotadora i corrupta del món? ¿Haurem potser d’ajudar a millorar les condicions de vida de les classes populars castellanes mentre ens subordinem una vegada més a l’asfíxia econòmica de l’Estat espanyol? ¿Qui assegura cap justícia en el repartiment de les càrregues fiscals per territoris, quan la major part de la població espanyola continuarà depenent de les transferències de l’Estat, aconseguides mitjançant l’espoli fiscal?¿Per què hauríem de creure que la formació d’una nova classe dirigent espanyola canviarà la naturalesa de fons de la relació amb els Països Catalans?
dimarts, 16 de juny del 2015
Paradeta informativa, diumenge 21 de juny
Diumenge, 21: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)
Projecte «Coneguem les entitats del barri»: Agrupació Excursionista Catalunya
Coneixeu les entitats del barri? Són moltes…, poques? Són de caire cultural, esportiu, veïnal? D’acció social?
Avui tenim el goig de presentar-vos el primer dels vuit vídeos de producció pròpia que seguiran cada setmana perquè sapigueu qui són, com s’impliquen en el barri i com viuen els seus associats el moment actual del nostre país.
És la nostra modesta aportació a l’hora de difondre la feina que fan i l’agraïment per l’acollida que ens han dispensat des de la nostra fundació com a territorial, ara fa gairebé quatre anys.
Els manifestem el nostre ple suport per la tasca que duen a terme, el paper que tenen en la participació ciutadana, la qualitat democràtica que conreen i el voluntariat que aglutinen.
Avui tenim el goig de presentar-vos el primer dels vuit vídeos de producció pròpia que seguiran cada setmana perquè sapigueu qui són, com s’impliquen en el barri i com viuen els seus associats el moment actual del nostre país.
És la nostra modesta aportació a l’hora de difondre la feina que fan i l’agraïment per l’acollida que ens han dispensat des de la nostra fundació com a territorial, ara fa gairebé quatre anys.
Els manifestem el nostre ple suport per la tasca que duen a terme, el paper que tenen en la participació ciutadana, la qualitat democràtica que conreen i el voluntariat que aglutinen.
dilluns, 15 de juny del 2015
Quim Torra: «A 100 dies»
El divendres 19 d'aquesta setmana serem a 100 dies del 27-S. Ja han passat les eleccions municipals; ja s'han constituït els nous ajuntaments. Ara és necessari que tots els esforços es concentrin en un únic objectiu: guanyar la independència el proper 27-S.Disposem d'una majoria a favor tal com ha demostrat el 24-M, d'un full de ruta acordat pels principals partits i organitzacions de la societat civil, dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (i cal recordar que el professor Viver-Pi Sunyer està treballant en les estructures d'estat, projecte en el qual destacats membres d'ERC hi col·laboren), etc. Hi ha una base sòlida de vots, dades, camí recorregut i talent per confiar en les nostres forces. I ara què? Ara ens cal córrer de pressa a situar la independència, altre cop, en el carril central de la política catalana.
D'una banda, els partits polítics partidaris del plebiscit per la independència han de confegir el programa i les llistes que, de manera inequívoca i sense cap mena d'ombra en els dos conceptes, palesin la seva voluntat de constituir la futura República de Catalunya. De l'altra, les organitzacions de la societat civil, ANC, Òmnium, AMI, Súmate, etc. han de viure obsessionades durant aquests propers 100 dies a eixamplar la majoria social a favor de la independència. Finalment, cada català, conscient del compromís històric que suposen aquestes eleccions, ha de convertir-se en una autèntica estructura d'estat mòbil que infatigablement sumi nous votants pel sí.
Antoni Bassas: «Sense poder no hi ha eix social»
Arcadi Oliveres declara a Catalunya Ràdio que Procés Constituent no prioritza l’eix nacional per sobre del social. Doncs mai que governi, no sé com explicarà als seus votants que la Generalitat no pot firmar un decret de pobresa energètica o posar un impost als bancs. O que, malgrat els impostos que paguem, no tenim dret a millors serveis. Afirmar que “la independència ha centrat massa la vida política”, com si només fos una dèria de quatre i no una solució global, és una anàlisi del nivell del PP o Ciutadans. Amb l’actual eix nacional, adéu eix social. Demanar als que tenen menys que s’esperin a un canvi de govern a Espanya és ignorar la urgència dels seus problemes i convidar-los a la mateixa pastanaga que ja hem rosegat massa cops.
Font: ara.cat
Vicent Partal: «Pels Rigols i els Maragalls»
Ahir Unió Democràtica va fer un pas essencial per a aclarir la situació del país. La direcció del partit va presentar com una victòria que les seues tesis s'haguessen imposat sobre les tesis independentistes. Exactament per 1.351 vots contra 1.226. Enhorabona. Però, tenint en compte la manipulació indecent de la pregunta i encara més el fet que Unió haja estat des del 1982 dirigida amb mà de ferro pels que han tret 1.351 vots --parlem de 45 anys de control de l'organització, ni més ni menys--, la victòria és en tot cas molt pírrica.
També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?
Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…
També perquè la pregunta era tan estúpida que ara no se sap ni com s'han d'interpretar els resultats. Se sap que mil dos-cents militants estan sense embuts per la independència. Però a favor de què van els altres mil tres-cents? Perquè cal recordar que la famosa pregunta començava dient 'Voleu que Unió continuï el seu compromís amb el procés?…' Amb aquesta formulació, 'continuar donant suport al procés', a veure com i de quina manera justificarà ara la direcció que va contra la independència, o siga contra el procés?
Per primera vegada, a més, la contestació a la direcció ha estat rotunda i clara. Ja ningú no té por de Duran, i a Duran aquesta victòria li servirà de ben poc. Si la direcció actual abandona el procés, com és de preveure, es quedarà sense la meitat de la militància d'avui per demà. I de què li servirà aleshores l'artefacte? Això sense comptar que CDC avui mateix ja pot trencar tranquil·lament amb Unió i emportar-se el bo i millor dels demòcrata-cristians a les seues files. Si al final Duran només té les sigles poca cosa podrà fer. Que s'atrevesca a anar a les eleccions, que s'hi atrevesca…
diumenge, 14 de juny del 2015
Marina Llansana: «Alcaldes metropolitans i pel procés»
Tots els bons auguris de la nit electoral del 24 de maig es van confirmar ahir en la constitució dels nous ajuntaments del país. El canvi que van voler les urnes s'ha instal·lat ja al cor dels consistoris catalans, i l'independentisme ha aconseguit arrabassar el poder als unionistes en pobles i ciutats clau per al futur del procés.
Els qui pronosticaven la fatiga i la davallada de l'independentisme han tornat a quedar amb un pam de nas. Des d'ahir, moltes ciutats de l'àrea metropolitana tenen alcaldes independentistes, una cosa impensable fa pocs mesos. Ciutats importantíssimes del país com Badalona, Sabadell, Ripollet, Montcada, Barberà del Vallès o Castelldefels han aconseguit sumar majories a favor del procés i ser punta de llança d'una regeneració política amb accent nacional que ja tardava a arribar.
Però no és només una qüestió de números. No es tracta només de tenir més alcaldies a l'Associació de Municipis per la Independència. Sinó que es tracta, sobretot, de construir aquestes majories independentistes amb gent nova i diversa. Des d'ahir l'independentisme és a més institucions que mai, sí, però l'important és que té un suport més transversal, perquè ha estat capaç de sumar formacions diverses i amb tradicions molt diferents que representen un electorat que mai abans s'havia situat a favor de la independència.
Feia anys que no vèiem places plenes davant dels ajuntaments el dia del ple d'investidura. Veïns que s'aplegaven per celebrar canvis de govern però, sobretot, canvis en la manera de fer política. La política ha retornat a la gent, i la il·lusió ha tornat a la política.
Arribem al 27 de setembre amb més energia que mai i, des d'ahir, amb un exèrcit d'alcaldes que tenen clar que el país es construeix des de cada poble.
Els qui pronosticaven la fatiga i la davallada de l'independentisme han tornat a quedar amb un pam de nas. Des d'ahir, moltes ciutats de l'àrea metropolitana tenen alcaldes independentistes, una cosa impensable fa pocs mesos. Ciutats importantíssimes del país com Badalona, Sabadell, Ripollet, Montcada, Barberà del Vallès o Castelldefels han aconseguit sumar majories a favor del procés i ser punta de llança d'una regeneració política amb accent nacional que ja tardava a arribar.
Però no és només una qüestió de números. No es tracta només de tenir més alcaldies a l'Associació de Municipis per la Independència. Sinó que es tracta, sobretot, de construir aquestes majories independentistes amb gent nova i diversa. Des d'ahir l'independentisme és a més institucions que mai, sí, però l'important és que té un suport més transversal, perquè ha estat capaç de sumar formacions diverses i amb tradicions molt diferents que representen un electorat que mai abans s'havia situat a favor de la independència.
Feia anys que no vèiem places plenes davant dels ajuntaments el dia del ple d'investidura. Veïns que s'aplegaven per celebrar canvis de govern però, sobretot, canvis en la manera de fer política. La política ha retornat a la gent, i la il·lusió ha tornat a la política.
Arribem al 27 de setembre amb més energia que mai i, des d'ahir, amb un exèrcit d'alcaldes que tenen clar que el país es construeix des de cada poble.
Font: elPuntAvui.cat
dissabte, 13 de juny del 2015
David Fernàndez: «Vull la independència per a eradicar la pobresa, la desigualtat i l'exclusió social»
David Fernàndez (Barcelona, 1974) és diputat al Parlament de Catalunya per la Candidatura d'Unitat Popular (CUP). Ha presidit la comissió d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscals. És periodista i ha format part de diverses organitzacions com a activista social.
- Per què i per a què voleu la independència?
- Per tants motius acumulats i tantes raons... Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d'atur, 50% d'atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies --sobirania política enfront d'un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d'uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d'unes elits i una corrupció que segresten la democràcia-- per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.
- Per què i per a què voleu la independència?
- Per tants motius acumulats i tantes raons... Fonamentalment, perquè volem la màxima llibertat política per al nostre poble i, per a la seva gent, volem tota la justícia social que siguem capaços de construir entre totes i tots. Divisa: lliures els pobles i iguals les persones. Perquè només reclamem per a nosaltres, a la manera zapatista, allò que desitgem per a tots els pobles del món: llibertat, justícia, democràcia. Però si hagués de triar una raó neuràlgica irrenunciable, cabdal i central, diria que volem la independència per a poder superar, eradicar i transformar les desigualtats socials en augment que defineixen, maldestrament, la nostra societat: 20% d'atur, 50% d'atur juvenil, un 30% en risc de pobresa, rècord en desnonaments i la trista llarga llista. És a dir, triaria feina, habitatge, salut, educació, atenció a la vellesa. Un país més ètic i més humà. País independent com a sinònim de país diferent. Autodeterminar-nos, tossudament alçats, per construir justícia social, per reconstruir-nos del paisatge devastat que deixa aquesta crisi. Recuperar sobiranies --sobirania política enfront d'un estat demofòbic; sobirania econòmica enfront d'uns mercats globals voraços i carronyaires; sobirania popular enfront d'unes elits i una corrupció que segresten la democràcia-- per retornar aquest país als seus legítims propietaris: la gent. Sense plena sobirania, uns altres decidiran per nosaltres: ja sabem qui i què i com. Però la independència és recuperar els únics instruments democràtics que ens permetin de començar a capgirar i canviar les coses, en un context global on la sobirania dels estats i dels mercats ja no tenen res a veure amb la llibertat dels pobles i la dignitat de les persones.
Jofre Llombart: «El cost d'esperar, el cost de dubtar»
"Cal primer enderrocar el mur. I per aconseguir-ho caldria no entretenir-se en pensar si és millor tombar-lo des de la dreta o des de l’esquerra sinó quants estan disposats a fer-ho"
Des del 9-N fins avui, Espanya ha rebut de Catalunya 9.400 milions d’euros. El dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre allò que aporta un territori i el que rep a canvi continua invariable (un 8% del PIB anual català) i ara està sobre els 16.000 milions d’euros cada any. No una vegada, no. Cada any. Això són 43 milions d’euros cada dia. 1,8 milions cada hora. Uns 30.000 euros cada minut. Insisteixo: no són impostos i ja està. Són els diners que els contribuents catalans (tots, hagin votat Mas, Junqueras, Colau o Alícia) han aportat en forma d’impostos i pels que no rebran res a canvi: aquestes xifres estan calculades un cop ja s’han pagat pensions, prestacions, serveis i inversions.
9.400 milions d’euros des del 9-N fins avui. I des d’avui i fins les eleccions del 27 de setembre seran 4.730 milions d’euros. En aquest estiu prelectoral es tancaran 1.900 llits en diferents hospitals públics. El pressupost del Departament de Salut per tot aquest 2015 és de 8.466 milions d’euros, o el que és el mateix, mig any de dèficit fiscal. El populista dilema plantejat per Ada Colau entre si l’Ajuntament ha de donar beques menjador (9 milions d’euros) o ajudar el Circuit de Catalunya (4 milions) es resolen ben ràpid: sense dèficit fiscal la primera partida es cobreix amb quatre hores i mitja de no pertànyer a Espanya i la segona amb poc més de dues. Aquesta descompensació és per tots els ciutadans de Catalunya visquin al barri que visquin, es diguin com es diguin, parlin la llengua que parlin. Són 2.200 euros per català i any: 8.800 per una família de quatre. No una vegada no, cada any. Per tant, a la xifra que aquests dies hagi sortit a la declaració de la renda, cal restar-hi 2.200 euros per persona. Maco, eh? I l’any que ve, 2.200 més.
Des del 9-N fins avui, Espanya ha rebut de Catalunya 9.400 milions d’euros. El dèficit fiscal, és a dir, la diferència entre allò que aporta un territori i el que rep a canvi continua invariable (un 8% del PIB anual català) i ara està sobre els 16.000 milions d’euros cada any. No una vegada, no. Cada any. Això són 43 milions d’euros cada dia. 1,8 milions cada hora. Uns 30.000 euros cada minut. Insisteixo: no són impostos i ja està. Són els diners que els contribuents catalans (tots, hagin votat Mas, Junqueras, Colau o Alícia) han aportat en forma d’impostos i pels que no rebran res a canvi: aquestes xifres estan calculades un cop ja s’han pagat pensions, prestacions, serveis i inversions.
9.400 milions d’euros des del 9-N fins avui. I des d’avui i fins les eleccions del 27 de setembre seran 4.730 milions d’euros. En aquest estiu prelectoral es tancaran 1.900 llits en diferents hospitals públics. El pressupost del Departament de Salut per tot aquest 2015 és de 8.466 milions d’euros, o el que és el mateix, mig any de dèficit fiscal. El populista dilema plantejat per Ada Colau entre si l’Ajuntament ha de donar beques menjador (9 milions d’euros) o ajudar el Circuit de Catalunya (4 milions) es resolen ben ràpid: sense dèficit fiscal la primera partida es cobreix amb quatre hores i mitja de no pertànyer a Espanya i la segona amb poc més de dues. Aquesta descompensació és per tots els ciutadans de Catalunya visquin al barri que visquin, es diguin com es diguin, parlin la llengua que parlin. Són 2.200 euros per català i any: 8.800 per una família de quatre. No una vegada no, cada any. Per tant, a la xifra que aquests dies hagi sortit a la declaració de la renda, cal restar-hi 2.200 euros per persona. Maco, eh? I l’any que ve, 2.200 més.
divendres, 12 de juny del 2015
David Miró: «I ara, què?»
El 9-N va ser, sens dubte, una demostració de la feblesa de l’Estat, que va ser incapaç de trobar la manera d’aturar una mobilització massiva, pacífica i profundament democràtica, però no legal, tal com ha acreditat el Tribunal Constitucional set mesos després. La sentència mostra una doble impotència: la de no poder fer res per evitar-ho abans i no poder fer gran cosa per castigar-ho després. Es confirma així que hi ha maneres, quan s’actua de forma col·lectiva i coordinada, de desbordar el marc constitucional des de les mateixes institucions, cosa que abans del 9-N no estava tan clar. El PP no hauria de treure pit ara perquè llavors els seus preguntaran, amb raó: molt bé, dos milions de catalans van participar en un acte il·legal. I ara què?
Font: ara.cat
El Tribunal Constitucional indica la porta de sortida
El Tribunal Constitucional ha estat una vegada més absolutament coherent i previsible amb la seva doctrina i coincident amb els criteris del govern de Madrid i, com era d'esperar perquè només era qüestió de temps, ha tancat per unanimitat i definitivament totes les portes a l'encaix de Catalunya a l'Estat espanyol. Totes, excepte una, la de la submissió a una sobirania espanyola que sistemàticament actua contra l'autonomia catalana, retallant-ne competències, ignorant els acords majoritaris de les seves institucions parlamentàries, maltractant i marginant la ciutadania cultural i econòmicament i perseguint penalment els seus representants electes. Una porta oberta que, com es pot deduir, ningú té ganes de travessar perquè és la de la presó nacionalista espanyola.
La resolució del TC coneguda ahir, com a sentència eminentment política que és, té una lectura política clara: les eleccions que s'han de convocar pel pròxim 27 de setembre seran a tot o res. Plebiscitàries és el mínim que se'n pot dir. Les més importants de la història contemporània de Catalunya, sense cap mena de dubte. L'última oportunitat d'una comunitat per sobreviure políticament i culturalment, també, perquè ja hi ha prou pistes, i prou experiència acumulada, per adonar-se que el canvi de posició a l'Estat espanyol no és una qüestió del partit que governa, sinó de la mentalitat que impera en la política de la capital. Espanya és un projecte fallit per a Catalunya i cada nou revés judicial, cada nou contratemps polític, cada nou entrebanc competencial no fa res més que recordar-ho i reforçar la necessitat que el poble de Catalunya sigui consultat sobre si vol continuar sotmès a aquest esclavatge polític i jurídic o marxar.
La resolució del TC coneguda ahir, com a sentència eminentment política que és, té una lectura política clara: les eleccions que s'han de convocar pel pròxim 27 de setembre seran a tot o res. Plebiscitàries és el mínim que se'n pot dir. Les més importants de la història contemporània de Catalunya, sense cap mena de dubte. L'última oportunitat d'una comunitat per sobreviure políticament i culturalment, també, perquè ja hi ha prou pistes, i prou experiència acumulada, per adonar-se que el canvi de posició a l'Estat espanyol no és una qüestió del partit que governa, sinó de la mentalitat que impera en la política de la capital. Espanya és un projecte fallit per a Catalunya i cada nou revés judicial, cada nou contratemps polític, cada nou entrebanc competencial no fa res més que recordar-ho i reforçar la necessitat que el poble de Catalunya sigui consultat sobre si vol continuar sotmès a aquest esclavatge polític i jurídic o marxar.
Font: elPuntAvui.cat
Carles Capdevila: «El 9-N, un dia feliçment inconstitucional»
TINC MALA MEMÒRIA, però em costarà oblidar el 9-N. Va ser un dia feliç. Em vaig emocionar, i no ho dic en un sentit figurat, sinó físic: tenia els ulls humits i el cor encongit, i tot era d’alegria. Vaig sentir-me molt orgullós, però molt, d’aquell cos cívic de voluntaris, dels 2,3 milions de paperetes dipositades, de l’entusiasme democràtic, de la tranquil·litat, de l’obsessió pel civisme i la pulcritud. Vaig veure gent gran enfilant carrers costa amunt, torns de veïns portant amb cotxe els que no podien caminar tant, perquè la mesa que ens tocava quedava lluny, i a la gent que et trobaves li brillaven els ulls. Va ser tot un èxit. Poques coses cohesionen tant, i fan sentir l’orgull del compromís, la sensació de pertinença a un grup. I em va semblar exemplar, i encara ho aplaudeixo, que votants en contra de la independència volguessin participar d’una diada simbòlica que l’estat espanyol havia impedit que fos un referèndum legal, com cal.
Quan ens han declarat inconstitucional també aquest 9-N, el 9-N que vam poder fer, el de 2,3 milions de persones compromeses amb el projecte de país, he tingut dues sensacions. La primera és que l’Estat no només s’atreveix a posar traves al futur sinó que vol reescriure el passat. Jo hi era, allò va passar, no ho podran esborrar. La segona és que han decidit declarar inconstitucional un dels dies més feliços de la meva vida. Feliçment inconstitucional. Que t’expulsin del paradís ha de saber molt greu, però aquesta Constitució no en té res, de paradís. I ara sé, per experiència pròpia, i ho sabem 2,3 milions de catalans, que fora de la Constitució s’hi poden viure dies meravellosament democràtics. Gràcies per fer-nos-ho entendre.
Quan ens han declarat inconstitucional també aquest 9-N, el 9-N que vam poder fer, el de 2,3 milions de persones compromeses amb el projecte de país, he tingut dues sensacions. La primera és que l’Estat no només s’atreveix a posar traves al futur sinó que vol reescriure el passat. Jo hi era, allò va passar, no ho podran esborrar. La segona és que han decidit declarar inconstitucional un dels dies més feliços de la meva vida. Feliçment inconstitucional. Que t’expulsin del paradís ha de saber molt greu, però aquesta Constitució no en té res, de paradís. I ara sé, per experiència pròpia, i ho sabem 2,3 milions de catalans, que fora de la Constitució s’hi poden viure dies meravellosament democràtics. Gràcies per fer-nos-ho entendre.
Font: ara.cat
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













