divendres, 12 de juny del 2015

Jaume Marfany: «Ara o mai. El moment de la veritat»

Escric a cor calent, mentre escolto la compareixença del president Mas arran de la darrera sentència del Tribunal Constitucional sobre el procés participatiu del 9-N.

No em preocupa aquesta sentència. No deixa de ser un atac més contra tot el procés d'independència que ja fa temps es va engegar en aquest país. La majoria dels més de 2.300.000 persones que vam participar en la consulta d'aquell 9 de novembre sabíem el que estàvem fent. Si hi havia algú que en tingués algun dubte, aquesta darrera sentència els ho acaba de confirmar: tots els que vam sortir al carrer per votat el 9-N ho vam fer-ho desobeint el Tribunal Constitucional, Desobeint les lleis de l'Estat espanyol i a l'Estat mateix. Vam realitzar el primer gran acte de sobirania real per començar la desconnexió de l'Estat espanyol.

Tot això ja ho sabíem i per tant no ens preocupa el que a hores d'ara ens pugui dir el TC a les ordres d'un Estat de baixa, de molt baixa qualitat democràtica.

El que és veritablement preocupant és tot el que se'n pugui derivar d'aquesta sentència. Sabíem que, després del 24-N, l'Estat posaria en marxa, i a tota potència, la seva maquinària jurídica, política i econòmica per acabar definitivament amb el procés d'independència. Per començar, caldrà veure com influirà aquesta sentència en les querelles, actualment en tràmit, contra el President Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau.

dijous, 11 de juny del 2015

Joan M. Tresserras: «Declaracions unilaterals»

Mentre es van tancant els pactes per constituir els ajuntaments i els militants d’UDC busquen catàfores a l’interior d’una pregunta impenetrable, el full de ruta sobiranista continua a l’espera de noves adhesions. Sembla que la posició favorita del sector que es declara partidari del dret a decidir, però que no té pressa -hem esperat segles- perquè aquest dret es concreti, consisteix a exhibir una inexhaurible voluntat negociadora amb l’Estat i, sobretot, renunciar a qualsevol mena de declaració unilateral.

D’ençà del segle XVII, Catalunya ha estat en diversos moments ocupada o amenaçada militarment. I, tot i que en alguna oportunitat les operacions han comptat amb complicitats interiors destacades -especialment entre els sectors benestants-, aquestes intervencions s’han fet sempre en contra del sentiment general del poble. Tal com la documentació testifica, les ocupacions i repressions s’han justificat sempre per la “necessitat” de sotmetre la gent i el territori catalans al control d’un poder que mai no ha arribat a sentir-s’hi a casa i que, tret de ben comptades excepcions, ha considerat aliens, o no prou homologables, els seus habitants i la seva cultura.

Les ocupacions i amenaces militars, i la repressió intensa durant i després de les grans contestacions i revoltes populars, han servit per imposar sistemes de govern, règims fiscals i marcs legals. Han estat instruments de dominació econòmica, social, política i cultural cada vegada que li ha calgut al poder. Des dels humiliants i conflictius allotjaments de les tropes d’Olivares fins a la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic, immediatament posterior al cop d’estat del 23 de febrer del 1981.

Vertebrar i integrar

En l’intent persistent de copiar el model jacobí francès, Espanya no se n’ha acabat de sortir mai. Potser els falta reflexió. A França els elements unificadors han estat, des de la Revolució, els valors republicans i l’eficàcia de l’Estat en tots els àmbits i serveis. A Espanya, el servei militar obligatori, la xarxa de comunicacions i la policia. Durant segles. I encara ara. Ahir, per exemple, el ministre d’Interior va assistir a una demostració de les forces de la Guàrdia Civil al Front Marítim de Barcelona. Jorge Fernández Díaz va aprofitar l’ocasió, una vegada més, per proclamar que la mateixa Guàrdia Civil i la Policia Nacional són els elements que “afavoreixen la vertebració i la integració territorial d’Espanya”. Com l’AVE. No n’aprendran mai.


Empar Moliner: «Ambaixades andaluses»

L’acord a Andalusia entre Ciutadans i el PSOE promet una cosa que es diu “Estratègia Andalusa de Captació d’Inversions” i que suposa l’obertura de diverses ambaixades autonòmiques a l’estranger. Albert Rivera, recordem-ho, és el que es queixava, tot escandalitzat, dels 27 milions que gasta el govern català en política exterior, un àmbit, deia, “sobre el qual la Generalitat no té competències, però sí diners per gastar en ambaixades catalanes”.

Qui hagi trepitjat algun Institut Cervantes haurà comprovat que, sobretot, s’hi dóna sortida als productes espanyols i en llengua espanyola. El Cervantes no pot divulgar les diverses nacions i cultures que hi ha a Espanya, perquè simplement no dóna l’abast. De vegades hi conviden un autor en català (l’autor en català) o un autor en basc (l’autor en basc). En canvi, hi conviden molts autors en llengua espanyola. I això passa amb els autors, l’oli, els embotits, els pintors o el vi. La cultura andalusa, per cert, com que té la sort immensa d’expressar-se en llengua espanyola, hi està molt més representada que la, per exemple, catalana. De fet, la cultura andalusa ha patit una sort i una desgràcia: el franquisme va assimilar-ne el folklore. Franco va fer que Espanya fos Andalusia i, de retruc, va fer que la resta d’espanyols en patissin un empatx perquè, d’altra banda, el que se’n divulgava era sempre el més bàsic i obvi. Va ser injust per a tothom, però així són les dictadures i així és el centralisme poruc: sempre poda la fulla que creix massa.

Si seguim sent espanyols, doncs, pot passar que tanquin les ambaixades catalanes i facin servir els locals per obrir-ne d’andaluses, de la mateixa manera que es van petar l’Estatut votat al Parlament de Catalunya per la inconstitucionalitat de diversos articles calcats als de l’Estatut valencià. El govern d’Espanya ens fa bullying. Si ens trenquen les ulleres cada tarda podran seguir sent els líders de la classe.

Font: ara.cat

Conferència «Les infraestructures que Catalunya necessita» el 17 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Gabriel Rufián: «Emocionar per guanyar»

"Hem de posar més cor, més emoció. Hem de sentir. Hem de saber. Hem de voler. Hem de poder. I hem de fer. I això es fa fent de l´emoció el major i més potent mecanisme de canvi polític de la nostra historia. Fem-ho"

La neurología estudia fa dècades el comportament, evolució, canvis del cervell humà. Una ciència que analitza i desentranya el per què del nostre caràcter, conviccions, decisions i evolucions al llarg d'una vida. António Damásio és, sens dubte, un dels més grans i més lúcids autors en aquest camp, amb una de les més grans i més lúcides obres en aquest sentit, “L'error de Descartes”. En aquest estudi, Damásio, defensa una tesis revolucionària: Descartes s'equivocava amb allò de “penso, després existeixo”, sent realment “sento, penso, després existeixo”. El neuroleg portuguès diu que no existeix una sola de les nostres més importants decisions, conviccions i canvis vitals que no neixi d'una emoció prèvia. Que tots els nostres actes realment rellevants passen per la part més primitiva i emocional del nostre cervell, l'hipotàlem, abans d'arribar al neocórtex. És a dir, fins a la més complexa de les nostres idees i conviccions es genera, passa i canvia mitjançant alguna cosa tan aparentment primitiva com l'emoció.

Això ens planteja un dilema i un repte enorme: si no som capaços d'emocionar, no serem capaços de guanyar. Guanyar on mai i com mai. I creguin-me, és una cosa a tenir molt en compte, perquè és així com precisament necessitem guanyar. On mai i com mai. Si l'emoció és el mecanisme de canvi més potent que existeix, només es canvia mitjançant la interpel·lació directa al més profund de la nostra història vital. L'alegria, la ràbia, el dolor, l'amistat, l'amor…només si aconseguim activar algun d'aquests clics de canvi en totes i cadascuna de les persones que encara dubten, guanyarem. Només si aconseguim filtrar el coneixement d'un statu quo absolutament injust i opressor a través de l'emoció, aconseguirem convertir-ho en voluntat de canvi polític. En voluntat de autodeterminar-se.

dimecres, 10 de juny del 2015

Conferència «Un nou model d'Administració tributària de Catalunya» el 17 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Núria de Gispert: «La independència és necessària per a la supervivència de Catalunya»

Núria de Gispert (Barcelona, 1949) és la presidenta del Parlament de Catalunya. Va ser consellera de Justícia, d'Interior i de Governació de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1995 i 2003. També va ser ponent de la redacció de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006. És militant d'Unió Democràtica de Catalunya, partit en què ha ocupat diversos càrrecs.

- Per què i per a què voleu la independència de Catalunya?

- No he estat mai una persona independentista: m'he passat bona part de la vida política al servei de la Generalitat treballant per obtenir el màxim de competències i recursos per al nostre autogovern. I ho he fet en àmbits --com el de l'administració de Justícia-- on malauradament ha resultat molt fàcil de constatar les grans limitacions del disseny autonòmic espanyol.

De la mateixa manera que per a tants altres catalans i catalanes, la sentència del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 va representar tot un punt d'inflexió en la meva aproximació a l'estatut jurídic i polític de Catalunya. Alguns altres fets m'han reforçat la creença que el pacte constitucional espanyol, que ja va néixer limitat, està tan tocat que resultaria estèril qualsevol actuació per a refer-lo des de dins, en la línia d'una reforma constitucional que garantís, ara sí, el tan buscat --i sempre negat-- encaix de Catalunya en una Espanya que fos respectuosa amb la seva plurinacionalitat.

Constato que, a hores d'ara, la independència pot ser un bon instrument per al progrés de Catalunya, per treure-la de l'estancament polític, social i econòmic en què és immersa, tot i els seus innegables potencials.

dimarts, 9 de juny del 2015

Conferència «Les pensions i el futur dels vostres fills i néts en un estat català» el 16 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Salvador Cot: «Que no s'amagui ningú»

"L'itinerari d'emancipació nacional d'aquest país no pot anomenar-se procés si, al final, no hi ha una culminació en forma de declaració unilateral"

La clau és l'acció. L'itinerari d'emancipació nacional d'aquest país no pot anomenar-se procés si, al final, no hi ha una culminació en forma de declaració unilateral. En cas contrari, la qüestió catalana, simplement, es cronificaria com una deformitat molesta -però assumible- del sistema polític espanyol. Aquest és l'escenari desitjat per Madrid. L'actual règim polític espanyol és totalment incapaç de solucionar el problema perquè l'alternativa implicaria un canvi radical de les estructures econòmiques, administratives i fins i tot simbòliques de l'estat. Per això prefereix que el catalanisme polític quedi atrapat donant voltes sobre si mateix, incapaç de trencar el cercle. D'aquí que impulsin Ciutadans, un partit pensat per apedaçar majories i que el sistema continuï perpetuant-se, amb Podemos com a punt de fuga tolerada. L'Espanya política ja funciona sense la Catalunya política.

Amb aquest escenari, la societat catalana necessita interrogar-se a si mateixa. Sí o no. Artur Mas i Convergència han de ser explícits i eliminar definitivament tot el que és i representa Duran Lleida, sense ambiguïtats ni matisos possibles. I, des de l'esquerra, els candidats que sorgeixin de l'òrbita d'Ada Colau han de deixar molt clar quina serà la seva actitud quan es plantegi la insubmissió a les lleis de l'estat espanyol. Abans de votar-los caldrà saber si s'afegiran a la declaració o la combatran. És immoral intentar amagar-se darrere d'utopies internacionals o temences nacionals. Sí o no. Sobre la resta no hi ha debat perquè ERC, PP, PSC, Ciutadans i la CUP saben perfectament què volen i què faran.

El 27 de setembre els ciutadans afrontarem una decisió que afectarà les vides de generacions que encara no han nascut, tant si el resultat va en un sentit com en un altre. O sigui que les urnes han de ser més transparents que mai. Sí o no.


dilluns, 8 de juny del 2015

Conferència «Pensions, present i futur» el 13 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Núria Bosch: «El maltractament de l’arc mediterrani»

La setmana passada un editorial d’aquest diari es referia a l’anomenat arc mediterrani, format per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, destacant que el primer trimestre del 2015 va ser la zona amb més creixement econòmic d’Espanya malgrat tenir l’Estat en contra. Les Balears i el País Valencià van presentar una taxa de creixement interanual del 3,4% del PIB, set punts percentuals per sobre de la mitjana estatal, i Catalunya del 3,1%. Aquestes tres autonomies són les que van assolir les taxes més grans de creixement de tot l’Estat.

Estic plenament d’acord que l’arc mediterrani pateix històricament un clar maltractament en les polítiques econòmiques de l’Estat, i ho justificaré amb algunes dades.

Les autonomies que el formen estan mal finançades, el sistema de finançament les perjudica i la despesa estatal en inversió que s’hi fa és relativament baixa. Aquests factors són les causes principals de l’elevat dèficit fiscal que presenten. Segons el mètode de càlcul del flux monetari, són les tres comunitats amb més dèficit fiscal de l’Estat: representa al voltant del 14% del PIB a les Balears, el 8% a Catalunya i el 6% al País Valencià. A més, el País Valencià no és una autonomia tan rica com les Balears i Catalunya, i se situa actualment pel seu PIB per càpita 12 punts per sota de la mitjana estatal. Per tant, no hauria de presentar dèficit sinó superàvit, si es té en compte que, per exemple, Galícia, amb un PIB per càpita semblant, té un superàvit fiscal d’un 8% del PIB.

Debat-col.loqui «Constitució, institucions, organització d'un nou estat» el 10 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Carles Capdevila: «Ja és mala sort: un triplet recentralitzador»

JA ÉS MALA SORT que la legislatura de Rajoy, tan poc substanciosa, tan a l’espera, amb ell tan amagat darrere d’un plasma, sense donar la cara, estigui sent tan constant justament en la recentralització. En això és sistemàtic, s’hi va posar de seguida i no hi ha treva. Al Tema del Dia la Núria Orriols dóna detalls sobre la Cora i l’Opera, els dos organismes que, sota la coartada de l’eficiència i l’agilitat i la simplificació, es dediquen simplement a recentralitzar. En diuen “evitar duplicitats i triar l’administració més adequada”. I, ves per on, la més adequada és la seva, la més llunyana. No són partidaris del quilòmetre zero que ara està de moda, el de la proximitat, sinó del quilòmetre zero de tota la vida, el del centre centre, el centre del Madrid més centralista.

Ja és mala sort que un president tan a la deriva mantingui ferm com un dels seus pocs rumbs el d’anar llimant competències a la Generalitat, anar posant traves, anar consumant un camí enrere just quan Catalunya es planteja un pas endavant. És el xoc de transicions ja anunciat, on la transició cap a la independència és un projecte i l’aparell de l’estat i els seus funcionaris marquen una realitat. Amb l’excusa de reformar l’administració, reformen l’administració que no controlen, per buidar-la.

I ja és mala sort, per tancar aquest triplet de males sorts, que això no sigui motiu d’indignació permanent i constant dels federalistes, perquè posa en evidència que l’Estat avança en sentit contrari al que ells propugnen amb alegria i bona fe. Està bé ser optimista i tenir esperança, però quan els fets els hi desmenteixen cada dia, potser haurien de començar a plantar cara, o faran tard. Tardíssim.

Font: ara.cat

Conferència-col.loqui «habitatge i pobresa energètica» amb SÚMATE el 10 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Lluc Salellas: «Des del 1939 que no s'ha canviat l'estructura de poder de l'estat espanyol»

Entrevista al periodista gironí, autor de 'El franquisme que no marxa'

'Volia mostrar com tota aquella gent que manava en una dictadura autoritària no solament s'ha estalviat qualsevol procés judicial, de reparació o autocrítica, sinó que en va sortir amb més privilegis', ens explica el periodista Lluc Salellas (Girona, 1984). És l'autor del llibre 'El franquisme que no marxa' (Grup Barnils i Edicions Saldonar), on dóna els noms i cognoms de responsables franquistes que van continuar essent l'elit arribada la democràcia espanyola. Noms com Suárez, Cortina, Carceller, Martín Villa, Vilarasau, Licinio de la Fuente… Portes giratòries entre ministeris franquistes i grans consells d'administració, empreses engreixades gràcies a Franco que han continuat fent negoci sense passar comptes amb el seu passat. Una anomalia a Europa que no s'ha començat a qüestionar fins fa pocs anys. Deia Josep-Maria Terricabras que amb l'amnistia del 1977 'molts franquistes van poder continuar manant fins avui sense que ningú no els pogués retreure res d'un passat esborrat'. Sembla que de mica en mica aquest passat es torna a dibuixar, per deixar les vergonyes de la transició a la vista de tothom.

- La majoria de la població encara diu que se sent orgullosa de la transició.
- Segons el CIS del 2012, el 72% de la població de l'estat se'n sent. Les dades baixen a Catalunya i al País Basc i una mica al País Valencià i a les Illes Balears. Per mi, això s'explica perquè el relat de la democràcia espanyola l'han fet els mateixos que van fer el relat de la dictadura. Des del 1939, aquí la història ha estat explicada per la mateixa gent als grans mitjans. Va haver-hi un acord general de totes les formacions polítiques perquè el relat fos que aquesta havia estat la millor transició que hi havia hagut, i encara s'explica així en algunes facultats del nostre país. Els principals catedràtics de ciència política ho van començar a explicar així, i els dirigents polítics, i els mitjans. D'una altra banda, no hem de deixar de pensar que en dictadura es vivia pitjor que en democràcia, de manera que la gent no en fa una valoració completa, sinó que pensa que, comparat amb abans, ara vivim millor.