Ignasi Aragay: "Per què fracassen les nacions?"

Com que avui m’acompanya l’ombra d’Eugeni d’Ors, el gran Xènius, provaré d’enlairar la mirada. Quin és avui el debat al món? No ens enganyem, en realitat és el debat de sempre: com assegurar la prosperitat i com repartir-la equitativament. Després d’un segle XX caracteritzat per la recerca de les solucions radicals (per no dir-ne màgiques: socialisme o feixisme; per cert, D’Ors imaginava un imperialisme...), ara hem de tornar a començar amb el cap més fred i el cor menys accelerat.

Mirem-ho desapassionadament: per si sol, el creixement econòmic no és suficient, ha d’anar acompanyat d’un bon funcionament de les institucions. Són vasos comunicants, es necessiten mútuament. Sense democràcia difícilment hi ha un progrés sostingut. Malgrat les aparences, el futur de la Xina no està tan clar. El futur d’Europa depèn de la capacitat de saber construir una unitat política europea que sigui alhora forta i autènticament democràtica. Els governs absoluts o dictatorials tendeixen a la feblesa econòmica, l’excessiva concentració de poder és ineficaç perquè senzillament paralitza la iniciativa individual. En canvi, unes institucions poroses, flexibles, que deixen marge a l’actuació personal i regional però alhora preocupades per la igualtat d’oportunitats, al capdavall sempre resulten més eficaces. La llibertat és creativa, productiva.

Motorada per la independència el 19 d'octubre

Jaume López: "El dret a decidir: clar i català"

Malgrat que es pot afirmar que el dret a decidir protagonitza un dels processos polítics més importants que ha viscut mai el nostre país, constato com, fins i tot entre alguns dels seus defensors, es menysté com un concepte vague i imprecís, a mig camí entre el màrqueting polític i la literatura. Certament, el dret a decidir ha estat i és una eina per a l’acció política en contribuir a situar el joc polític dins d’uns termes i no d’uns altres. És el que en teoria de la comunicació s’anomena enquadrament. La disputa per l’enquadrament forma part de la batalla política i, fins i tot, pot explicar-ne, en part, la victòria.

D’altra banda, especialment els contraris al procés han vingut a tergiversar el seu significat original quan es diu que el dret a decidir és de tots els espanyols, o que els catalans ja el tenen quan emeten el seu vot en unes eleccions ordinàries. En aquest mateix sentit l’utilitza el Tribunal Constitucional en la seva sentència sobre la declaració de sobirania quan afirma que “és possible una interpretació constitucional del dret a decidir”. Totes aquestes consideracions són un intent, més o menys interessat, o fruit de la ignorància, de buidar de contingut la principal raó legitimatòria de la independència de Catalunya, si s’acaba esdevenint. No és, per tant, cap ximpleria. Val la pena, doncs, tenir clar a què ens estem referint.

Comencem pel que no és. El dret a decidir no és dret a consultar o a ser consultat. Certament, per decidir cal conèixer l’opinió i, donades les actuals circumstàncies, aquest dret també cal reivindicar-lo. Però tot i que pot formar part de “l’exercici del dret a decidir”, opinar i decidir no són la mateixa cosa. El dret a decidir no és el dret a votar el 9-N.

El dret a decidir tampoc és dret a l’autodeterminació, pet al qual ja tenim un concepte precís i prou ben delimitat en la legalitat internacional, que reconeix que els processos de descolonització han de poder comptar amb la possibilitat que les excolònies decideixin el seu futur polític a través d’un referèndum. El concepte no acostuma a generar gaires debats: en cap fòrum internacional es posa en dubte que cal un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental, de la mateixa manera que ningú posa en dubte que Catalunya no és subjecte d’aquest dret.

El Govern publica el 'Llibre blanc de la transició nacional'

El govern ha editat un resum dels divuit informes elaborats pel Consell Assessor per a la Transició Nacional (CATN). És la síntesi del 'Llibre blanc de la transició nacional' i conté unes 130 pàgines.

Les cinc preguntes principals que respon el Llibre blanc:

• Catalunya pot ser un estat independent?
• Com s'ha de proclamar la independència?
• És viable un estat català independent?
• Quina relació tindrà Catalunya amb Espanya i Europa després de la independència?
• Com seran les relacions internacionals de l'estat català?

Podeu descarregar el pdf aquí.

Font: HGxI

Jofre Llombart: "Demofòbia"

"I aquests 1.350 milions d’euros sortiran de la nostra factura de gas"

Corre pel Whatsapp una captura de pantalla d’una usuaria de Facebook que es diu Maria Bonastre i que diu així: “Para que se me entienda: Me encanta Grecia y no quiero ser griega. Me encanta Donosti y me caen genial los donostiarras, pero no quiero ser vasca. Adoro a mis amigos chilenos, pero no quiero ser chilena. Me encanta Cuba y los cubanos, pero no quiero ser cubana. Tengo lazos familiares con México y no soy mexicana... y lo llevo muy bien! Hasta aquí todo parece normal y comprensible, nadie lo cuestiona. Así pues, y de una vez por todas, NOOOO, no es odio. Me gusta España, no deseo ningún mal a los españoles y quiero un montón a mis amigos de allí y a los de aquí. Pero no, ya no quiero ser española, y mucho menos a la fuerza. Simplemente soy catalana y quiero ejercer. ¿Se me ha entendido ahora o hago un croquis?”

Em sembla que aquest és un sentiment compartit per moltes persones que viuen a Catalunya; no hi ha res contra Espanya com a país i menys contra els espanyols com a ciutadans. I fins i tot diria que no hi ha una voluntat d’anar contra l’Estat Espanyol sinó de despendre-se’n. Quan parlo de l’Estat Espanyol em refereixo als seus poders fàctics que són molts, molt poderosos i –com s’ha vist- capaços d’anar més sincronitzats que el millor combo de Gemma Mengual.

Catalunya aporta un 16% de la població espanyola, aporta un 20% del PIB, recapta un 24% del total d’impostos d’Espanya i... rep en inversions un 9,5% dels pressupostos. (Un 9,5 d’allò pressupostat, la decepció continua quan es comprova que només se n’executa una part). Després resulta ofensiu “l’Espanya ens roba”, però francament, costa trobar verbs que expliquin aquesta situació. I és que això no és cojuntural: aquestes dades es repeteixen (punt amunt, punt avall) cada any. I fa 34 anys que es poden fer aquest tipus de comprovacions, de manera que no ens trobem amb un accident pressupostari: És un mecanisme planificat, institucionalitzat i permanent d’extracció no retornada de riquesa.

Acte de lliurament dels acords de ple dels 911 ajuntaments a favor del dret a decidir, el 4 d'octubre

Per a bons patricis: "Provocar-los amb la democràcia"

Ara sí, després de tants anys de lluita, de tants herois, i de tants que hem convençut en els darrers anys de la impossibilitat de l’entesa, hem entrat en la fase decisiva del conflicte. La de la insubmissió oberta a Espanya. La de comprovar, vist des de l’altre cantó, si l’Estat serà capaç de mantenir la seva sobirania sobre el nostre país per la força. La d’ara és sobretot una pugna per reforçar la nostra legitimitat per constituir-nos en nació lliure. Durant anys, hem demostrat als nostres conciutadans que la dependència d’Espanya és un desastre en tots els ordres: en el polític, l’econòmic, el cultural, i en tants d’altres; darrerament, sobretot, en el pla de la dignitat i (davant la guerra bruta que ens fan) la mínima moral democràtica. Ara, es tracta de continuar convencent els nostres conveïns, però també de demostrar al món la justícia de la nostra causa per la llibertat.

Hem iniciat els primers moviments d’una partida d’escacs que mira el món i de la qual cada peça de les nostres ha de sentir-se protagonista, sigui quin sigui el paper que hagi decidit jugar. Sense retrets dins el nostre camp. L’objectiu és molt senzill: forçar tant com sigui possible l’error del contrari. Aquell qui s’equivoqui acabarà perdent la partida. Ara, cal portar la insubmissió a la suspensió cautelar, d’entrada, fins a la nit del 8 de novembre o la sentència exprés del Tribunal Constitucional. Confiar en què el Govern continuarà endavant amb tots els preparatius; en què milers de treballadors públics estaran disposats a col·laborar-hi i milers de ciutadans a gestionar les meses de votació. I esperarem que les mesures repressives adoptades per Madrid, que denunciarem implacablement, acabin de reforçar la nostra majoria Catalunya endins i la nostra posició Catalunya enfora. I el dia 9 de novembre, tots a votar, amb la legitimitat reforçada d’un país a punt de néixer!

Font: in.directe.cat

Eduard Voltas: "Què està passant?"

«Està passant que la diplomàcia soft catalana ha treballat molt bé els darrers dos anys. És una diplomàcia modesta i de guerrilla, però treballa bé»

Què està passant, que de sobte comencen a ploure articles de la gran premsa internacional cada cop més comprensius amb Catalunya i més crítics amb la gestió que el govern espanyol en fa? Què està passant, que l'establishment europeu està baixant el volum de les mostres de suport públic a l'Estat espanyol? Estan passant moltes coses alhora i totes bones.

Està passant que el moviment sobiranista, el polític i el social, ha tingut un encert estratègic espectacular situant la urna com a icona de la causa catalana. L'urna és imbatible com a icona. Ho representa tot: la democràcia, la renúncia a la violència, el diàleg, la deliberació, el respecte mutu, tots els valors sobre els que se sustenta el progrés de la Humanitat. Posar l'urna per davant ha acorralat progressivament el govern espanyol als ulls del món. Uns volen votar, els altres no deixen fer-ho.

Està passant que el món se n'ha adonat que la demanda catalana no és un suflé, que no decau, que és sòlida, consistent i creixent. La V de l'11 de setembre, tercera mobilització massiva consecutiva, ha aconseguit per fi fixar en la retina internacional el tema català com a carpeta permanent oberta, com a tema a resoldre. I la firma del decret de convocatòria ha donat traducció i coherència institucional a tot el que s'ha fet fins ara. Qualsevol que s'ho miri des de Washington, Londres o Berlín només pot arribar a una conclusió: ep, això de va de debò.

Actes de la nostra territorial a les Festes de Tardor de la Sagrada Família 2014, del 17 al 19 d'octubre

Carme Forcadell: "Guanyem la independència"

El Tribunal Constitucional, que ja ens va demostrar, amb la sentència en contra de l'Estatut de Miravet, que no ens respecta ni com a poble ni com a ciutadans, no frenarà ni la consulta ni la independència, perquè cap tribunal pot legislar en contra de la democràcia i de les llibertats dels pobles quan s'expressen majoritàriament a les urnes i als carrers.

Fem totes les passes legals necessàries, presentem tots els recursos que calgui i utilitzem tots els arguments legals de què disposem per fer avançar el procés i per aprofundir la democràcia, de la mateixa manera que l'Estat espanyol els utilitza en contra dels ciutadans de Catalunya i per aturar la democràcia. Sabent, però, que els conflictes polítics es resolen als parlaments i mitjançant les urnes i no als tribunals com pretén el govern espanyol. Però la millor resposta que podem donar al Tribunal Constitucional és incrementar i reforçar la nostra campanya, la campanya Ara és l'hora, iniciada, ahir, per Òmnium i l'Assemblea Nacional Catalana davant dels ajuntaments de Catalunya com a resposta a la suspensió de la convocatòria de la consulta. Una campanya de la societat civil que volem que sigui inclusiva, que sigui la de tots els demòcrates que defensen votar sí i sí.

La nostra és una campanya diferent, perquè també aquesta votació és diferent, una votació extremadament important, malgrat que sabem que no és vinculant i que no té valor jurídic, però sí un valor polític extraordinari. Podrem votar allò que tantes generacions de catalans haurien volgut votar i no van poder-ho fer. És una campanya massiva, festiva i alegre, feta pels ciutadans i per als ciutadans, feta per tots i per a tots. Volem escoltar els somnis, les il·lusions dels ciutadans perquè ens hem adonat de la nostra força, ens hem adonat que podem canviar les coses, que podem convertir les nostres il·lusions en realitats si ho fem junts i ho defensem amb fermesa.

Saps què és la Gigaenquesta?

La campanya ARA ÉS L’HORA ha elaborat un vídeo on exposa tots els detalls de la Gigaenquesta que permetrà conèixer el país nou que somien els catalans i les catalanes. En el vídeo es remarca l’esperit festiu i participatiu de la campanya i la funció dels voluntaris: realitzar una breu enquesta de 6 preguntes a totes les llars del país.

ARA ÉS L’HORA cerca el compromís de fins a 100.000 voluntaris que dediquin un parell d’hores abans del 9N per a col·laborar en la campanya política més important i il·lusionant de la història del país. A dia d’avui més de 30.000 persones ja s’han inscrit com a voluntaris a través del web http://www.araeslhora.cat o al telèfon 9028 11 9 14.

La iniciativa no pretén convèncer a ningú ni pregunta el sentit del vot pel 9N. La Gigaenquesta, que s’acompanyarà d’actes festius i populars, recollirà l’opinió dels ciutadans en relació a qüestions com l’educació, la sanitat, la llengua o la regeneració democràtica.

Paradeta informativa, diumenge 5 d'octubre

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

- Llei aprovada: √
- Decret publicat: √
- Assistir a la parada el diumenge: √
- Fer-me voluntari/ària de l'Ara és l'hora: ?

Diumenge, 5: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Toni Soler: "Pluralitat o divisió"

Podríem ser un país plural que dirimís democràticament el seu futur. Però intenten abocar-nos a ser un país dividit entre la majoria que vol votar i una minoria que aplaudeix la prohibició del vot i la repressió. Aquesta divisió és una notícia pèssima. Però és la realitat que tenim, i l’hem d’assumir, com França assumeix els estirabots de Le Pen. Hi ha una part minoritària però substancial del Parlament que, en lloc de defensar el no, s’amaga sota les togues dels magistrats i deixa fer l’aparell de l’Estat, no pas a base d’arguments, sinó de coerció. I passa el mateix dia que el TC suspèn el decret contra la pobresa energètica, mentre Montoro anuncia que ens tanca l’aixeta pressupostària. Admiro els diputats catalans del PP: s’ha de tenir un patriotisme a prova de bomba per aguantar tot això.

Font: ara.cat

Pere Cardús: "Mirar el futur de cara i dir-li bon dia"

Jo sóc dels qui volen posar un paper en una urna. Sóc dels qui volen que les urnes s'omplin de tants papers com pugui ser. Sóc dels qui van sentir a dir que en democràcia, sense violència, tot era possible. Sóc dels qui es pensaven que en democràcia allò que valia era la voluntat majoritària de la gent. Sóc dels qui volen votar. Sóc dels qui volen que votin els qui no pensen com jo, amb tanta intensitat com vull poder votar jo. Sóc dels qui creuen que les majories cridaneres i les silencioses tan sols es poden comptar d'una manera. Sóc dels qui pensen que és la paraula i no el silenci allò que uneix els pobles. Sóc dels qui saben que allò que fractura les societats és la imposició i l'absència de llibertat d'expressió. Sóc d'aquests i amb tots aquests vull fer camí.

Penso que seria bo que Catalunya fos d'una manera determinada. Hi ha alguns models de països que em sembla que serien els millors referents. Però sé que tinc veïns, amics i familiars que pensen en uns altres models per al nostre país. Sé que jo no vull un estat omnipresent en la vida dels ciutadans. I sé que hi ha companys meus que voldrien nacionalitzar la banca i dirigir l'economia i moltes més coses des dels ministeris. No em fa res. Aquest és el combat democràtic que haurem de fer i que hem d'estar disposats a fer. Però no el podrem fer si abans no aconseguim la llibertat com a poble. Que es pot anar transformant mentre fem camí? Sí. Estic convençut que la independència portarà transformacions socials, culturals i econòmiques que ara mateix no sabem imaginar. Però el mínim comú denominador és la llibertat del país i la creació d'un espai de sobirania per a poder millorar en un sentit o en el contrari.

Jo sóc dels qui pensen que la llei ha de ser el resultat de la voluntat democràtica del poble. Dels qui pensen que no hi ha lleis immutables ni divines. Sóc dels qui saben que la negació de l'altre és el primer pas cap a la negació d'un mateix. Sóc dels qui reconeixen que el poble espanyol no és l'estat espanyol. Sóc dels qui avisen que la justícia no són dotze magistrats d'un tribunal polític. Sóc dels qui defensen que primer ha de ser l'ou i després la gallina. Vull dir, que primer ha de ser la democràcia i després la llei. Sóc dels qui afirmen que la llibertat passa davant de tot. Que no hi ha cap principi més valuós. I que no hi ha llibertat sense justícia.

911 ajuntaments catalans (96%) han mostrat el seu compromís amb la consulta del 9N

911 ajuntaments, un altíssim percentatge dels 947 ajuntaments catalans, (96%), van aprovar la moció proposada en defensa del dret a decidir per l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) i l’Associació Catalana de Municipis (ACM) a tots els seus municipis adherits.

931 ajuntaments (el 98 % del total) han celebrat plens extraordinaris per aprovar la moció que proposa donar suport a la convocatòria del 9N en virtut de la Llei de Consultes, legitimada divendres passat al Parlament.

La xifra d’habitants que representen els 911 municipis que han donat llum verda a la moció puja a 6.624.000, el què suposa el 88 % de la població catalana. També s’han sumat a donar suport a la moció les 4 diputacions (Barcelona,Girona, Tarragona i Lleida) i 37 dels 41 consells comarcals.

Les comarques de la teòrica vegueria de Barcelona és l’àrea amb més ajuntaments on la moció ha estat rebutjada (Alt Penedès, Barcelonès, Baix Llobregat, Garraf, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental). No obstant, els municipis en els què la moció ha estat aprovada representen el 86% de la seva població. Si excloem la teòrica vegueria de Barcelona, la població que viu en municipis on s’ha aprovat la moció és gairebé del 100%.

Primera desobediència del Parlament de Catalunya al Tribunal Constitucional

El PP posarà en coneixement de la fiscalia la votació i l'elecció dels membres de la comissió de control del 9-N

CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP han aprovat la composició de les set persones per a integrar la comissió de control de la consulta del 9-N. És el primer acte de desobediència formal al TC que s'ha fet al parlament, després de la suspensió de la convocatòria del 9-N. PP i C'S, i també el PSC, han provat d'evitar la votació, dient que implica el desenvolupament d'una llei suspesa pel Tribunal Constitucional. Turull (CiU) assegura que hi ha un informe jurídic que avala la legalitat de la decisió.

ERC també assegura que l'aprovació dels membres de la mesa és legal, però tant PSC, com PP i C's ho neguen. Després d'uns minuts de molta tensió, s'ha procedit a la votació i a l'aprovació de la composició de la comissió de control. Un cop aprovada, els diputats de C's han abandonat la cambra.

La votació dels noms ha rebut 86 vots favorables i cap en contra, perquè els diputats del PSC, el PPC i C's han decidit no participar de la votació en considerar que aquest tràmit forma part del desplegament de la Llei de consultes, suspesa pel TC cautelarment, i, per tant, s'incorria en un acte de desobediència a l'alt tribunal. El PPC ha amenaçat de portar els participants en la votació als jutjats i C's ha abandonat l'hemicicle recordant les "conseqüències" a les que es podrien enfrontar els diputats.

Vicent Partal: "Rajoy no sap què ha despertat"

Copsar l'abast de la mobilització d'ahir és més complicat que no ho va ser, per exemple, adonar-se que la V de l'Onze de Setembre era una mobilització sense precedents. Però ahir va ser una nit també impressionant. Els recomptes, les imatges, els testimonis que arriben de tot el Principat parlen de concentracions mai no vistes, per l'abast i la claredat, davant ajuntaments de tot signe polític i de qualsevol mida. La pluja encara va afegir èpica a un moviment que no en necessita més. Urnes engabiades, paraigües com si fóssem a Hong-Kong, edificis il·luminats de groc... Si a Madrid hi havia ningú que es pensàs que aquest 'ordene-i-mane' feixistoide funcionaria en ple segle XXI deu haver quedat ben mocat, suposant que a la Moncloa hi reste la mínima dosi necessària d'intel·ligència política.

Aquests darrers mesos m'ha sorprès trobar ara i adés periodistes i analistes espanyols repetint com lloros que la sentència del Constitucional del 2010 va ser un gran error. Que ho era, que era un gravíssim error, al nostre país ho sabien fins i tot els xiquets de bolquers. Però ells no, aleshores. La ceguesa amb què el conglomerat dirigent de Madrid mira això que se suposa que hauria de ser el seu estat és immensa, fins a un cert punt incomprensible i tot. Què diran d'ací a quatre anys els qui avui comencen a adonar-se que la sentència del 2010 va ser un error? Us ho dic ja ara: diran, m'imagine que compungits, que la prohibició de la consulta va ser literalment l'error definitiu. El que va acabar d'esquerdar-ho tot.

El govern espanyol comet dues equivocacions greus, que cap polític intel·ligent no assumiria. La primera és no deixar-nos cap marge d'eixida. A 'L'art de la guerra' Sun Tzu ja recordava --i parlem del segle V aC!--, que mai no has d'acorralar tant l'enemic que l'única eixida possible siga passar per damunt teu. 'Perquè aleshores és quan passarà per damunt teu', diu.