Marc Bataller: «No, no i no»

Podem és l'única formació espanyola que defensa obertament el dret a decidir per a Catalunya. Després d'uns mesos de dubtes i vaivens, Pablo Iglesias i els seus han fet el pas a favor de l'autodeterminació al nostre país. El candidat ha assegurat que si governa convocarà una consulta en el seu primer any de mandat. Des d'un punt de vista estatal es tracta d'una fita històrica i gairebé sense precedents. És una promesa electoral que pot arribar a la gent d'esquerres i progressista, però realment a Catalunya algú se la pot creure, al marge, és clar, dels seus socis d'En Comú Podem? La resposta és clara: no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no, no i no. Fins a setze nos. I aquest número no és gratuït, sinó que té una explicació. En els últims anys el Congrés espanyol ha rebutjat fins a setze vegades la petició de celebrar una consulta o un referèndum a Catalunya. La iniciativa més coneguda i mediàtica va ser la de l'any passat quan tres diputats catalans, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera, van anar a Madrid a demanar el traspàs de competències sobre referèndum i van sortir amb la cua entre cames enmig de les rialles dels dos grans partits, PP i PSOE. Per tant, ara què canviaria? Res. Podem és gairebé impossible que guanyi les eleccions del diumenge 20 o que tingui prou suports per poder tirar endavant el projecte. Ni Mariano Rajoy ni Pedro Sánchez ni Albert Rivera en tenen cap intenció, tal com han repetit fins a la sacietat els últims dies. El gest, per tant, de Pablo Iglesias cap a Catalunya és de lloar, però no té recorregut. A més, dos milions de persones ja han passat de pantalla i han donat per superada aquesta fase. No tenen cap intenció de tornar a entrar en un complex laberint de negociacions i negociacions que pot durar anys i anys i endarrerir el procés. És cert que si el govern espanyol acaba cedint en el referèndum –cosa que, repeteixo, veig impossible– els independentistes no tindrien cap problema a votar. Les urnes no fan por, a diferència de Madrid. Si s'ha de votar, es farà. Però, mentrestant, el camí cap a la independència ha de continuar primer constituint, al més aviat millor, un nou govern a Catalunya i després falcant el procés tant des de la Generalitat com des de les Corts amb els diputats independentistes.

Font: elPuntAvui.cat

Vicent Sanchis: «Les lleis s'han de complir»

S'ha convertit en el “mantra” –horror! Els déus perdonin el cronista per usar aquesta mísera paraula– de la campanya electoral. El fan servir tots, tots els que creuen en l'Estat. Espanyol, no cal dir-ho. Des del PP –que n'ha fet divisa–, passant el PSOE, fins a Duran i Lleida. “Les lleis s'han de complir.” Però, quines lleis? Les que ha anat destil·lant agrament el govern de Rajoy. Les que han convertit l'Estat autonòmic en l'Estat centrípet i els governs autònoms en diputacions captives. Les que sentencia el Tribunal Constitucional, ara Tribunal Preconstitucional. Els més voluntariosos, els més ingenus o els més tramposos confien en la “reforma”. La reforma que no serà possible. Perquè, encara que el PSOE o la tropa del senyor Iglesias traguin un resultat acceptable, en contra de la lògica demoscòpica, la “reforma” de debò no podrà ser. Els qui proclamen que les lleis s'han de complir condemnen la majoria de la població catalana a la humiliació, a la punició i a la resignació perpètues. Les lleis no s'han de complir, senyors, si són injustes. Aquest sí que és un “mantra” –ai!– de la democràcia representativa, de l'Estat modern i de la dignitat humana. Els catalans no han de complir unes lleis que els perjudiquen per una qüestió estrictament demogràfica. “Allà” són molts més que “ací”. Una lògica que es va imposar amb les armes quan va aparèixer l'Estat borbònic. Les lleis injustes s'han de substituir per lleis justes. Però això és massa sofisticat per a segons quins cervells.

Font: elPuntAvui.cat

Ramon M. Piqué: «Si tu no hi vas»

Si tu no hi vas, ells hi tornaran, i amb tota la força del món. Si tu no hi vas, hauràs d'aguantar l'insuportable somriure burleta de Soraya Sáenz de Santamaría quan digui que ara sí, que la comunitat autònoma on vius pot rebre la paga setmanal. Si tu no hi vas, el Govern del teu país haurà de seguir demanant caritat a Cristóbal Montoro per rebre els teus diners, prestats, i amb interessos. Si tu no hi vas, hauràs de suportar el sermonet colonial i paternalista de Jorge Fernández Díaz sobre el seny de los catalanes.

Si tu no hi vas, la N-340 seguirà sense arreglar, i els accidents d'aquells trams sense evitar. Si tu no hi vas seguiran faltant inversions en infraestructures. Si tu no hi vas hi haurà AVE a Burgos però el Rodalies que et porta a la feina seguirà arribant amb retard. Si tu no hi vas no vindrà el corredor mediterrani. Si tu no hi vas, 40 milions d'euros seguiran volant cada dia de l'any de Catalunya a España, per no tornar mai més.

Si tu no hi vas, se seguiran aprovant lleis mordassa i lleis Wert, seguiran les agressions sistemàtiques l'escola catalana, a la nostra llengua, a la nostra cultura i a la nostra convivència. Si tu no hi vas, seguiran dient-te nazi, feixista, boig, separata, fracturador i corrupte cada dia de la setmana en alguna cadena de tv espanyola. Tot això mentre, amb cara greu, Rivera, Arrimadas, Girauta, Iglesias o Errejón van fent que sí amb el cap.

Si tu no hi vas, patiràs un Estat en contra que no pot enviar-te els tancs, però si pot enviar-te jutges, fiscals, la UDEF i alguns periodistes. Si tu no hi vas, seguiran castigant-te per allò que votes. Si tu no hi vas, et seguiran refregant per la cara un Estado de Derecho, el seu, que no tolera que pensis diferent. Si tu no hi vas, diran que el procés d'independència s'ha acabat (de fet ja ho han dit). Si tu no hi vas, aniran a pel president de la Generalitat per posar unes urnes de cartró. I després aniran a per la Mesa del Parlament de Catalunya. I després, potser aniran a per tu (de fet ja ho han fet).

Ignasi Aragay: «Si no votes, d’altres ho fan per tu»

Per primer cop pot passar que hi hagi més participació en unes eleccions al Parlament de Catalunya que en unes a les Corts espanyoles. Això, que d’entrada és positiu —sempre vam queixar-nos que anés al revés—, pot tenir efectes perversos. El 20-D hi ha un perill evident que a Catalunya voti menys gent: que el sobiranisme se’n desentengui. Però una cosa és voler desconnectar i una altra fer-ho abans d’hora. El resultat pot ser que el recompte s’allunyi força del 27-S. Les lectures que se’n faran, perfectament legítimes, serviran per debilitar l’opció sobiranista. Costarà rebatre-les.

A Barcelona, a Madrid o a Brussel·les, si no votes, d’altres ho fan per tu. A Madrid també s’hi decideix el futur del procés, el futur de Catalunya. Ni que sigui per pactar-hi el desacord, cal ser-hi. No dipositar la teva papereta el 20-D vol dir que el vot del teu veí —sí, sempre n’hi ha un que no suportes— valdrà més. Tu mateix.

Font: ara.cat

Teresa Casals: «Mesells per sempre?»

Com era d'esperar, el Tribunal Constitucional va tombar la setmana passadala resolució sobre la desconnexió entre Catalunya i l'estat espanyol, aprovada el dia 9 de novembre pel Parlament de Catalunya. Cap sorpresa. Gairebé simultàniament el ministre d'Hisenda, senyor Montoro, un dia abans de l'inici de la campanya electoral espanyola anuncia que, finalment, el govern de la Generalitat rebrà, de cop, els 3.034 milions d'euros que li corresponen del fons de liquiditat autonòmica (FLA). L'estat havia dit, fins al dia abans, que fraccionaria en 10 pagaments el FLA i que no els faria efectius fins que el govern de Catalunya complís els requeriments extraordinaris que l'estat els imposava com a mesura de càstig per les intencions manifestades de treballar per arribar a ser un estat independent.

Ara, a les portes d'unes noves eleccions per determinar qui ha de governar l'estat espanyol i vist el panorama que es presenta jo em pregunto i convido els qui llegeixin aquest article a preguntar-se, els catalans hem de continuar mesells per sempre?. Vull dir treballant, pagant impostos, exercint sempre la solidaritat i formant part d'un estat que no només no reconeix l'aportació de Catalunya sinó que manté un sistema fiscal discriminatori en contra dels nostres interessos, un sistema caducat, que l'estat està obligat a canviar des de fa dos anys per llei , que no compleix i aquí no passa res. Més de dos milions de catalans ja hem entès que aquesta situació és irresistible, que ens aboca a la misèria i per això votem per fugir d'aquesta situació, però i els qui volen continuar suportant aquesta situació, què els mou a fer-ho?

Entenc totes les raons emocionals que poden portar un ciutadà de Catalunya a sentir-se espanyol o més espanyol que català i, naturalment les respecto, però el que ja no entenc és com es pot arribar a assumir que, pel fet de viure en un determinat territori s'hagin de patir segons quines discriminacions a perpetuïtat. Els ciutadans de Catalunya paguem els impostos suficients per poder tenir uns serveis de qualitat i per poder exercir la solidaritat amb aquells que més ho necessiten. I és terriblement injust que se'ns tracti com uns indigents que no podem arribar a finals de mes i que hem d'anar a parar la mà del FLA. És indignant i fos el que fos el nostre vot, els set milions i mig de catalans hauríem de fer sentir una sola veu per dir que ja n'hi ha prou!.

Conferència «Avancem» amb Eduard Voltas i Vicent Partal el 15 de desembre

Participa a la Marató de TV3 «Juga i aprèn sobre la diabetis i l'obesitat» el 13 de desembre

El proper diumenge, 13 de desembre, la nostra territorial torna a participar en La Marató de TV3, enguany dedicada a lluitar contra dues malalties metabòliques, la diabetis i l’obesitat. D’11 a 14 h, al carrer de la Marina, entre Mallorca i Provença, davant del Temple, durem a terme dues activitats familiars per recaptar fons, que es destinaran íntegrament a La Marató:

- El laberint solidari, en què els participants hauran de transportar una megabola del món per un circuit laberíntic superant diverses dificultats, que representaran les malalties, fins a arribar a la salut. 

- Ets un setciències? Una ruleta de preguntes, agrupades en sis blocs temàtics:

1. Alimentació 
2. Diagnòstic i tractaments 
3. Les malalties en xifres 
4. Història de La Marató 
5. Joc d’aparellats 
6. Músiques de La Marató 

Al final, hi haurà un petit refrigeri molt saludable per a tots els participants. I, com és habitual, muntarem la paradeta, amb la televisió, on es podran visualitzar vídeos didàctics de les malalties metabòliques i escoltar les cançons de La Marató.

Juntament amb l’Esbart Gaudí, compartirem el carrer per fer els nostres actes, però, a més, hem convidat castellers, geganters, tabalers i bastoners perquè també col·laborin en aquesta gran festa de la solidaritat.

Participa-hi tu i convida familiars, amics i veïns!! Us hi esperem!!

Moltes gràcies per la teva col·laboració!!
ANC - SFxI

Joan Lladonet: «La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va ser un cop d’estat»

Mentre s’ha entrat en època electoral per a no canviar gaire el Govern actual de l’Estat, el meu interès continua centrat en el procés constituent d’un nou Estat català, procés que em sembla indeturable en el temps, encara que ningú no és capaç de predir els anys que es necessitaran. M’interessa saber per què no fa tants anys els independentistes no arribaven a un 10%, i ara, ja estan sobre el 50. Pens que el comportament dels governants del PP hi tenen molt a veure. Això que passa al Principat, podrà passar a altres territoris, si s’entossudeixen a negar la multinacionalitat i a no respectar les llengües i les cultures existents a l’Estat, que són tan dignes com la castellana.

El denominador comú que observ és que la majoria, per no dir la quasi totalitat d’intel·lectuals, periodistes, escriptors, professors i partits polítics espanyols han tancat files al voltant del pensament del PP i contra la voluntat del poble català. Per això, vaig quedar sorprès quan vaig poder llegir a la revista El Temps, núm. 1.641, una entrevista a Javier Pérez Royo, sevillà, i que té una edat semblant a la meva, que, a més, és catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Sevilla, i on quedava clar que aquest andalús entenia i comprenia tot el que passava a Catalunya, i que ell ja ho havia previst el febrer de 2007, en un article a El País, que va titular “Golpe de estado”, en el qual es referia a la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, i llavors avisava que allò suposava un cop d’estat que tendria conseqüències. Afirma que és el que ha passat a partir de llavors i el que està passant ara.
El catedràtic de dret constitucional explica que la sentència contra l’Estatut ha estat tan letal com la crisi econòmica, ja que aquella sentència suposa la creació d’una crisi territorial, aspecte que m’ha interessat molt aclarir. Diu que ens hem quedat sense constitució territorial, perquè la sentència va eliminar dues garanties que existien a la Constitució:

- Que la integració territorial d’una nacionalitat (nació) o regió és el resultat d’un pacte entre dos parlaments.

- Que aquest pacte és o ha de ser ratificat pels ciutadans (poble).

Marina Llansana: «L'estafa constitucional»

Tal dia com avui, un 6 de desembre de fa 37 anys, es va aprovar en referèndum la Constitució Espanyola. Els principals partits catalans –a excepció d'ERC– van fer campanya pel sí i la majoria de la societat catalana va aprovar el text constitucional amb una majoria molt àmplia. L'edat mínima legal per votar en aquell referèndum era de 21 anys, la qual cosa vol dir que tots els nascuts més tard del 1957 –la majoria dels catalans d'avui– no la vam poder votar. Però, deixant de banda això i fent un exercici de política-ficció, seria especialment interessant saber com se sent i què pensa aquell votant català del sí de fa trenta-set anys en veure com aquella Constitució votada amb esperança s'ha acabat convertint en el llast que ens ha impedit créixer culturalment, socialment i econòmicament. Veure com aquell text que havia de servir per consolidar la democràcia va acabar propiciant una transició feta amb peus de fang, sobre la qual s'ha bastit un Estat sense separació de poders i de mètodes repressors. Ha de fer enfadar molt, al votant català del sí del 1978, descobrir quants articles de la Constitució Espanyola eren un subterfugi per trossejar les terres de parla catalana en diferents comunitats autònomes i minoritzar la nostra llengua i la nostra cultura. I, finalment, constatar que aquella carta magna que deia voler servir a la nova societat de l'Espanya democràtica no hagi canviat ni un article, ni una coma, per adaptar-se a l'evolució de la societat de les darreres quasi quatre dècades.

Si hi ha una estafa democràtica majúscula a l'Estat espanyol, aquesta es diu Constitució Espanyola. I l'estafa ha estat tan clamorosa que no tornarem a confiar un vot sí dins una urna a favor d'un model d'Espanya il·lusori que pagaran car els nostres besnéts; hem après de la història i la tenim present, ara més que mai, a les portes d'unes noves eleccions espanyoles.

Font: elPuntAvui.cat

Germà Capdevila: «20-D: voladura controlada»

Les eleccions espanyoles del 20-D estan cridades a fer saltar pels aires el sistema bipartidista que ha dominat la política estatal des de la mort del dictador. Tanmateix es tracta d'una voladura controlada, com la d'aquells blocs de pisos que es fan explotar per erigir-ne un de nou amb el menor impacte possible. Els poders fàctics de l'Estat –que són els que han manat, manen i manaran a Espanya– van saber reaccionar amb astúcia davant l'amenaça de revolta provocada per la crisi. Primer van donar carta de naturalesa a la protesta amb Pablo Iglesias i Podem. El sistema va absorbir i enquadrar la protesta dins dels marcs establerts. A continuació, van generar el contrapès des del centredretra amb l'expansió de Ciutadans. L'omnipresència mediàtica d'Iglesias, primer, i d'Albert Rivera, després, han dibuixat un mapa polític lampedusià: tot canviarà perquè res no canviï.

Què hi haurà de diferent a Espanya després del 20-D, respecte a Catalunya? La resposta té tres lletres: res. Cap combinació de les quatre forces polítiques que reuniran més del 80% dels vots canviarà les coses pel que fa al procés català. El PP, el PSOE i C's no volen cap canvi i, si el volen, és per afegir un nou cadenat a la gàbia. Ni tan sols Podem –si la seva proposta de referèndum fos creïble– podria reunir la majoria parlamentària necessària per convocar un plebiscit a Catalunya. Ja ho diu la dita: de ponent, ni vent ni gent.

Font: elPuntAvui.cat

David Bassa: «Constitucionalisme franquista»

«De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola»

Aquesta setmana el TC ha sentenciat la declaració independentista. No ha estat cap sorpresa. Tothom ho tenia coll avall. El que sí que ha estat sorprenent ha estat la velocitat del Constitucional a resoldre el cas. 22 dies! Un rècord històric en un tribunal que té contenciosos esperant-se des de principis de segle. Els magistrats constitucionals han arribat a trigar 13 anys per resoldre, per exemple, el contenciós de la Llei catalana de l’sEport. La seva fama resolutòria és de traca i mocador. O més ben dit, de cafè, copa i puret. Aquest cop, però, la resolució independentista els ha obligat a treballar de veritat. Agafant-nos al seu històric, tot apunta que deuen haver maleït Catalunya molts cops en molt poc temps.

Perquè, paradoxes constitucionals, la resolució del 9-N del 2015 només té un precedent semblant, que és, precisament, la reacció del TC davant la consulta del 9-N del 2014. Aquell cop, la convocatòria de la consulta –signada el dissabte 27 de setembre- va ser suspesa cautelarment –que no sentenciada, com ara- només quaranta-vuit hores després, en un dilluns frenètic en què el govern espanyol va reunir-se extraordinàriament, forçant una reunió també extraordinària del Consell d’Estat i, gairebé alhora, un ple extraordinari del TC. De moment, doncs, l’independentisme català es pot atribuir el mèrit d’haver aconseguit accelerar la justícia espanyola. Una gesta insòlita, atès el patètic currículum resolutiu del Tribunal Constitucional.

Però la qüestió no és el quan ni el com, la qüestió és el qui. Qui és el president del Tribunal Constitucional? Javier Pérez de los Cobos, un magistrat que només pot existir a l’estat espanyol. A cap altre estat democràtic, el president del més alt dels tribunals podria ser militant d’un partit. Pérez de los Cobos, sí: té el carnet del PP. Sense manies. I no només això, sinó que aquest fill de militant de Fuerza Nueva, quan era adolescent, el 1978, emprenyat per l’aprovació de la Constitució espanyola, va agafar-ne un exemplar i el va estripar davant de tots els seus companys d’institut.

Xevi Xirgo: «Però, on hem arribat?»

On hem arribat, que si un ajuntament aprova en un ple donar suport a una iniciativa del Parlament de Catalunya ara resulta que l'Audiencia Nacional li demana explicacions? Potser sí que arribarà un dia que ens prohibiran això de pensar o de respirar. Ho dic, ja ho saben vostès, per aquesta ofensiva que ha desplegat l'Audiencia Nacional demanant ara tota la paperassa possible als ajuntaments que han donat suport a la moció sobre la independència que va aprovar el Parlament de Catalunya. Celrà, Girona, Sant Cugat, la Seu d'Urgell i Igualada han estat els primers. Però en vindran més. Molts més. I jo em pregunto: i què farà l'Audiencia Nacional? Renyar, imputar, sancionar els més de vuitanta ajuntaments catalans que ja han fet acords de ple, o que han anunciat que els farien, en suport de la moció? Per què els sancionaran? Per haver expressat en veu alta, en una sala de sessions, que estan d'acord amb una moció del Parlament? Per haver dit, en definitiva, que pensen igual? Ni tenen competències per tirar-la endavant ni volen. Simplement, en aquests plens s'ha expressat el seu suport. Els regidors, els alcaldes, els ajuntaments, no poden expressar opinions? No poden donar suport a una moció del Parlament? Però, insisteixo, on hem arribat? Ara l'Audiencia Nacional farà el paperàs aquell que ha fet fins ara la Llanos de Luna denunciant a tort i a dret els ajuntaments que no tenien la rojigualda penjada al balcó? Quin paperàs? Còmic. Si no fos que estem parlant del que estem parlant. I que és de si estem o no en un estat de dret on hi ha llibertat per poder expressar opinions. No poden, els alcaldes o els ajuntaments, expressar opinions? Hi ha llibertat d'expressió i llibertat ideològica? Vivim, vaja, en un estat democràtic? O és que a banda de les finances ara ens fiscalitzaran també les idees? Doncs això. Que hem arribat fins aquí.

Font: elPuntAvui.cat

Comunicat del Secretariat Nacional de l'ANC

Transcorreguts dos mesos des de la celebració de les eleccions plebiscitàries sense que s’hagi fet efectiu un acord de Govern, l’Assemblea Nacional Catalana manifesta de nou que l’únic escenari que desitgem i pel qual treballem és el de l’acord i la formació d’un govern fort i estable. Només amb aquest acord es podrà acomplir el mandat democràtic del 27S i avançar en la construcció de la República Catalana.

L’Assemblea continua treballant per a facilitar aquest acord i continua apel·lant a la responsabilitat i al sentit d’estat dels 72 diputats independentistes escollits democràticament. El treball és sovint silent, però no per això menys efectiu. Sabem que hi ha motius de desànim pel temps transcorregut sense acord i precisament per això us reiterem el nostre compromís de treball per assolir l'entesa.

La nostra exigència és que aquesta es produeixi de manera ràpida i sòlida i la nostra determinació és la de prosseguir infatigablement en la construcció de la majoria social que ens portarà a la independència.

Mentre esperem l'acord de govern, l’Estat ha posat en marxa tota la seva maquinària coercitiva i propagandística per a impedir l'èxit del procés sobiranista.

El grau de menyspreu i maltracte de les institucions de l'Estat cap a la població catalana i en particular el nostre govern, assoleix intensitats desconegudes amb les pràctiques d'ofec econòmic.

L'anunci de les imputacions per part de l'Audiència Nacional als electes locals d'ajuntaments que han aprovat mocions de suport a la Resolució del Parlament i els intents de silenciar els acords polítics de la majoria dels nostres parlamentaris amb sentències del Constitucional, són mostres renovades de l'actitud antidemocràtica que l'estat espanyol utilitza per combatre la demanda democràtica i cívica de construcció de Catalunya com a nou Estat europeu.

Jofre Llombart: «Tres mesos»

Entre l'anomenat FLA ordinari (1.200 milions d'euros) i el FLA extraordinari (3.000 milions), aquest 2015 Catalunya haurà demanat –que no cobrat– 4.000 milions d'euros. El relat espanyolista es queda aquí per bé que s'adorna amb el mantra d'una Catalunya en fallida que si pot menjar calent a final de mes és gràcies al fregar de mans de Montoro i al somriure sorneguer de Soraya. El que no es diu és que el 2011 Catalunya va aportar –en impostos– 54.000 milions d'euros i en va percebre 39.000. És a dir, Catalunya va aportar 15.000 milions d'euros de més entre allò que va pagar i allò que va rebre. L'any abans en van ser 16.000. I l'any següent, 16.000 més. Heus aquí l'anomenat dèficit fiscal. I això suposa entre un 8 i un 10 per cent del PIB català. (S'imagina, amic lector, que a la seva economia, un cop pagada la hipoteca, els impostos, la llum, el gas, l'aigua, el menjar i el Black Friday, ve algú amb el ribot i se li emporta el 10 per cent del que vostè genera?) Tornem a posar les coses a la balança i resumim: aquest 2015 Catalunya ha hagut de demanar –prestats!– 4.000 milions d'euros a aquell que cada any se n'hi emporta 16.000. O dit d'una altra manera: en només tres mesos de dèficit fiscal, Catalunya podria tenir satisfetes totes les partides que ara ha d'anar a pidolar a Madrid. Tres mesos! Com tres mesos són els que van del 27-S al 27-D. Del dia de les eleccions a l'assemblea –la definitiva– de la CUP. En aquests tres mesos, l'Estat haurà tingut temps d'allisar per la via política i judicial la declaració del Parlament, d'intervenir de facto les finances de la Generalitat i de refermar-ho tot en unes eleccions on els tres partits que s'oposen al dret a decidir (PP, PSOE i C's) trauran una folgada majoria de reforç unionista. A Catalunya també hauran passat tres mesos. És una sisena part dels divuit mesos que preveia el full de ruta dels independentistes. I aquí estem, amb allò de l'aigüera. Com passa el temps.

Font: elPuntAvui.cat

Antoni Bassas: «Sanchís, Rincón i el ministre Montoro»

D’AQUÍ DUES SETMANES, el dimecres 16, la Hisenda espanyola pagarà a la Generalitat els 3.034 milions del FLA. Ho pagarà tot d’un sol cop i no en 10 còmodes terminis, com es desprenia de les instruccions que va publicar elButlletí Oficial de l’Estat (BOE). Notin que el dia 16 és quatre dies abans de les eleccions (cosa que no evitarà un bastant probable mal resultat del PP a Catalunya, a jutjar per les enquestes) i notin que entre la notícia que es pagaria a terminis i l’anunci final d’ahir ha calgut que el conseller Mas-Colell i el seu número dos hagin hagut de recórrer a expressions com “posar una espelma”, “posar-se de genolls” o “fer els cent metres llisos”. Un cop el govern de Rajoy ha sentit que ens donàvem per humiliats, s’ha dignat a obrir l’aixeta. Prou.

Fins i tot en un camp tan esgotat com el de fer-se el milhomes amb Catalunya, aquest últim episodi del FLA, amb la intervenció de l’autonomia, entra dins la categoria del maltractament d’un estat als seus administrats. És una burla al seu esforç fiscal. Suposa el trencament del contracte social. En països de tradició democràtica el que ha fet Montoro seria un escàndol, perquè amb els diners dels impostos no s’hi juga.

Durant aquests dies, tant el ministre Montoro com la vicepresidenta Sáenz de Santamaría han parlat des de l’estómac, com uns comentaristes qualssevol que trobessin justificable que un futbolista li engegui una puntada de peu a un rival. Han fet apologia del càstig a la comunitat rebel, amb delectació ufana i superba. De tot això n’han dit resposta “proporcionada”. I continuen sense entendre les raons per les quals dos milions de catalans creuen que viurien millor en un estat propi.

Font: ara.cat

David Fernàndez: «Sortir-nos-en»

L'exdiputat de la CUP es posiciona en aquest article a favor de facilitar la investidura d'Artur Mas per desencallar el procés

“Fes bé la teva part, només en això resideix l’honor”

Alexander Pope

Hivern(s). I amunt que sempre fa pujada i gener serà costerut i a corre-cuita. Panoràmica: anomalia democràtica inquisitorial, emergència social davant el paisatge devastat que deixa la crisi i excepcionalitat política constituent amb històrica majoria social independentista. Momentum: sortir-nos-en. Podrem? Aquest cop, no és pas poc, de nosaltres depèn. Fils a l’agulla, enmig d’un país atrotinat que cal reconstruir amb tanta paciència insistent com filosofia de guàrdia urgent. Ja deia Adorno que l’esperança rau sempre en els que no troben consol.

Dialèctica processal. Potser els dos darrers mesos -poc edificants en tants sentits i tan reals alhora- han tingut la virtut de desvetllar-nos del país que encara som. Tal com és, sense mites ni ritus. Més val saber-ho, que la culpa de la cara mai no la té el mirall. La reductio ad unum, un error de tots? Tal vegada. ¿Els estirabots devastadors de vella política? Ull viu que les ferides curen, però les cicatrius romanen i no es pot jugar a escacs amb guants de boxa. ¿La mania de mirar a una altra banda i fer-se l’orni? L’autoengany sempre és la pitjor mentida: ajuda molt poc no voler entendre -minimitzar, banalitzar, justificar- que el cràter deixat per la corrupció, l’impacte de les pitjors retallades o la gestió patrimonialista del procés -maldestra herència de confondre país i partit- no són endebades. Per això la CUP rondina i esbrina, pur sentit comú, que present i futur no poden reproduir el passat. Quan del pes de la història ningú se’n pot desempallegar mai i les motxilles compten tant com pesen. Per sort, ara i aquí, el futur ho pesa tot i compta molt més: el dilema ja no és mantenir el procés, sinó eixamplar-lo. Res al pap, doncs: per trobar la millor resposta sempre són imprescindibles totes les preguntes.

Passejada pels indrets de la República a Sant Andreu el 5 de desembre