Víctor Alexandre: «Units, guanyarem; dividits, mai»

"L’avenç imparable del procés català té molt trasbalsats i enfeinats tots els poders de l’Estat"

L’avenç imparable del procés català, que primer va ser menyspreat per l’espanyolisme, després blasmat, tot seguit amenaçat i actualment criminalitzat, té molt trasbalsats, i també molt enfeinats, tots els poders de l’Estat. Ves per on, aquell moviment social que ells, amb somriures foteta, van qualificar de “suflé” tot menystenint les manifestacions més multitudinàries que ha viscut Europa al llarg de la seva història, s’ha convertit en l’eix al voltant del qual gira tota la política espanyola. El Procés ha esberlat el Partit Socialista, ha mostrat fins a quins extrems el nacionalisme espanyol és l’element essencial que uneix PP, PSOE i Ciudadanos i, entre moltíssimes altres coses, ha impossibilitat durant gairebé un any la formació d’un govern a Espanya. Déu n’hi do, la feina del “suflé”.

Ara, per fi, s’han adonat que la cosa va de debò i els seus tribunals, mostrant sense escrúpols que la separació de poders no existeix a l’Estat espanyol, treuen fum intentant criminalitzar tot allò que porti el segell de Made in Catalonia. Es criminalitza tot: presidents, vicepresidents, consellers, alcaldes, regidors, ciutadans, partits polítics, entitats culturals, entitats esportives... Tot fa pensar que no trigaran gaire a considerar delictiva la nacionalitat catalana.

Salvador Cot: «Guanyar o perdre, en uns mesos»

"Comença l'hora de la movilització permanent"... Aquesta frase de Jordi Cuixart, tan curta, ha estat la clau de la convocatòria d'aquest diumenge. Ja ho va avançar Artur Mas en una entrevista publicada fa només unes setmanes: "Caldrà que la mobilització sigui persistent i no d’unes hores, haurem d’aguantar un pols". En definitiva, el més probable és que la pròxima vegada que les entitats sobiranistes cridin a sortir al carrer ja no serà per demostrar, una vegada més, la capacitat de mobilització de l'independentisme, sinó per bloquejar alguna de les decisions dels aparells de l'estat.

El cas és que el moment agut de l'enfrontament s'acosta. D'una banda, les eines judicials triades per l'estat van avançant, inexorablement, cap a mesures o sentències que castiguin alguns dels càrrecs electes més significats, des del propi Artur Mas fins a un bon grapat de regidors que s'han mullat en el desafiament a l'estat. O fins i tot Carme Forcadell, una peça clau del procés que ja ha dit, per activa i per passiva, que la seva obediència es deu al Parlament i no pas a qualsevol altra instància. De l'altre cantó, les decisions també estan preses. Jordi Sànchez fa temps que diu que l'ANC no permetrà que s'assegui a la banqueta dels acusats, impunement, els electes que han acomplert el seu mandat democràtic i electoral.

Arribats aquí, només es pot guanyar o perdre. I és qüestió de mesos.

Font: elMon.cat

Vicent Partal: «Un llapis mai no dibuixa sense una mà»

«L'error més gran que ha comès l’estat espanyol és haver convertit el procés cap a la independència en una revolució pels drets més bàsics, per la democràcia»

L’independentisme té una sorprenent capacitat de crear imatges poderoses, d’emmarcar records amb contingut, de dotar de nous significats elements de la vida quotidiana que tots coneixem.

Ahir fou el cas d’una vella cançó dels Lax’n’Busto, ‘Llença’t’, que en la concentració en suport dels electes encausats va esdevenir un nou himne, una nova bandera col·lectiva.

Ignore de qui va ser la decisió i com la van triar, però la lletra té una frase que resumeix perfectament allò que s’hi va veure ahir: ‘Un llapis mai no dibuixa sense una mà.’

Ahir vam veure coses importants a Montjuïc. Va ser una mobilització enorme, que va anar més enllà del que s’esperava i que vol ser la primera d’una nova etapa: ara ens haurem de mobilitzar més sovint i més de pressa. Va ser una mobilització on, com no s’havia vist mai, polítics i ciutadans van fer-se costat els uns als altres. Des de l’escenari es va dir i repetir que tenim una classe política que ens representa amb dignitat, però es va insistir també que els imprescindibles eren aquells que omplien l’avinguda de Maria Cristina i la plaça d’Espanya.

Un novembre mogut

Aquest mes de novembre ha començat força mogut a la nostra territorial. El 30 d’octubre vam iniciar el taller obert de sardanes, al carrer Marina, amb molta més afluència de la que esperàvem. En cada taller, a la rotllana, hi entra tothom, gent d’aquí i d’allà; i un munt de turistes se la miren i la fotografien per guardar-ne un record. Al final, aplaudiments i, després, la paradeta s’omple de gent que pregunten què és, qui som, què fem i per què hi som. Una bona manera de fer-nos molt visibles.

A l’inici de les sardanes va seguir un curs de Twitter, de tot just tres hores, gràcies al qual la República Catalana i la independència ja tenen uns quants piuladors més.

El primer divendres de mes, el gran dia de la nostra entitat: després de durs mesos d’obres, hem inaugurat el local, amb un gran èxit d’assistència de convidats, entre els quals cal destacar el president Jordi Sànchez, que ens va dirigir unes paraules. Una oportunitat de consolidar la nostra territorial i obrir-la més al barri.

I en aquest mes de novembre hem celebrat el segon aniversari del 9-N, una diada històrica, però encara ens queda camí per recórrer, un camí que tot fa pensar que serà molt dur. Per això caldrà que ens preparem, sense descans. Hem de continuar fent-nos visibles, treballar per al barri perquè ens conegui tothom i sortir al carrer per reivindicar els nostres drets.

El proper dissabte 12 tenim l’oportunitat de ser al Correllengua, que enguany acaba al nostre barri, on els sardanistes i la paradeta tornaran a ser protagonistes. I diumenge 13, a les 12 h, tothom a l’avinguda Maria Cristina a defensar les nostres institucions i els polítics electes.

Som-hi! Ho tenim a tocar i no ens podem permetre defallir en el darrer tram. Hi ha molta feina i, si hi som tots, en farem més i millor. No deixis de participar en els nostres actes i no oblidis que som al local dimecres, de set a nou del vespre, per treballar, opinar, debatre i aportar idees.

Gràcies a tothom!
Endavant, República! Junts ho farem possible!

Equip de Coordinació de l’ANC Sagrada Família

Vicent Partal: «Defensem-nos. Junts. Aquest diumenge.»

«Aquesta crida a la unitat també és una raó per a omplir diumenge l'avinguda de Maria Cristina de Barcelona»

Diumenge les entitats sobiranistes han convocat una concentració en defensa de tots els càrrecs públics i ciutadans que són perseguits per la implicació en el procés cap a la independència.

La llista de víctimes de represàlies ja comença a ser llarga: Santi Vidal, Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau, Francesc Homs, Carme Forcadell, Montserrat Venturós, Joan Coma, Santiago Espot… És una llista transversal, formada sobretot per polítics de tots els colors i de totes les institucions, però també per més gent. Al final, siga com siga, tots són ciutadans de Catalunya que tenen la seua normalitat amenaçada per l’obcecada judicialització del procés d’independència que ha desfermat el govern espanyol.

Per això defensar-los és defensar-nos a nosaltres mateixos. No hi ha cap indici que el nou govern espanyol vulga alterar la política respecte de les institucions catalanes. Deixant de banda les especulacions periodístiques, algunes de ben interessades, no hi ha res de nou. En conseqüència, si l’estat continua en la mateixa línia que fins ara, la llista, la llista de perseguits, no pot fer sinó créixer.

Contra això, com a societat, cal que oposem una reacció contundent, la mobilització permanent i sobretot la unitat. En alguns dels darrers episodis repressius hem vist picabaralles i instrumentacions partidistes que simplement són fora de lloc. Cal preservar un denominador comú que, amb respecte a les formes de cadascú, evite de desenfocar i de desviar la crítica. El problema substancial que tenim no són les diferències entre els partits. És la judicialització de la vida política per part de l’estat espanyol, que ja ha travessat barreres indignes d’un estat democràtic –especialment convertint el TC en un tribunal amb capacitats penals.

Antoni Bassas: «Diumenge, manifestació en defensa de la democràcia»

DISSABTE ELS OFERIM UNA entrevista amb Joan Coma Roura, regidor de Capgirem Vic. En qualsevol moment pot ser detingut i conduït a l’Audiència Nacional, a Madrid, perquè hi declari (va decidir no anar-hi el dia que el van cridar), i tot per haver apel·lat a la desobediència durant un ple municipal en què es votava el suport o no a la declaració de ruptura del Parlament. Coma és un tipus serè, intel·lectualment potent, i amb zero voluntat de ser un màrtir. Creu que la ratlla política a Catalunya ja no es dibuixa entre independentistes i no, sinó entre demòcrates i no, els que volen que tothom pugui votar i els que ja els està bé que ho prohibeixin. Coma està envoltat d’amics. Literalment. Cada dia l’acompanya algú perquè en el moment de la detenció no estigui sol. La persona que el va acompanyar a l’ARA no ho és pas, d’independentista.

Veure vídeo

Font: ara.cat

Correllengua 2016, cultura i llibertat a la plaça Sagrada Família el 12 de novembre

Tres magistrats del TC consideren inconstitucionals les noves atribucions per suspendre càrrecs públics

Presenten vots particulars contra la sentència que va avalar la reforma del PP

Tres magistrats del Tribunal Constitucional (TC) han presentat els seus vots particulars contra la sentència del 3 de novembre que va avalar la reforma impulsada pel govern de Mariano Rajoy que permet a aquesta institució suspendre càrrecs que incompleixin les seves sentències. La primera ponent de la sentència i vice-presidenta del TC, Adela Asúa, i els magistrats Fernando Valdés Dal-Ré i Juan Antonio Xiol consideren que les mesures no s’ajusten a la constitució espanyola i que, per tant, el TC hauria d’haver declarat inconstitucionals les noves atribucions de que disposa la seva institució.

Asúa lamenta que la sentència que es va aprovar per 8 vots contra 3 no analitza qüestions constitucionals importants que havien plantejat els recursos dels governs català i basc. Entre altres, si les noves atribucions del TC són compatibles amb el model de jurisdicció constitucional que van dissenyar els pares de la constitució.

La vice-presidenta del TC considera que s’hauria d’haver anul·lat especialment la possibilitat que el TC suspengui càrrecs públics perquè no es pot considerar que aquesta sigui una mesura que ajudi a l’execució de les sentències, perquè en ser suspès, el càrrec públic perd la capacitat de fer complir la resolució.

Narcís Genís: «Lleis, drets i estelades»

Mantenir una estelada penjada a la façana d'un ajuntament o edifici públic no és cap delicte, és un dret protegit per la Constitució espanyola. Mentre reputats constitucionalistes mantenen que la llibertat d'expressió és un dret polític de primer ordre i que sense el seu lliure exercici es falsejaria el principi de legitimitat democràtica, l'alcaldessa de Berga, Montse Venturós, ha estat detinguda i portada davant el jutge per haver exercit aquest dret en compliment d'un acord municipal.

La ridícula i infantil guerra de les banderes és un front encetat fa anys per partits com el PP i Ciutadans a la recerca de nous elements per intoxicar la pacífica i tolerant convivència a casa nostra. Una guerra a la qual es va afegir la delegació del govern espanyol a Catalunya, amb denúncies contra desenes d'ajuntaments que no tenen penjada la rojigualda. Una guerra on es confronten els símbols imposats únicament per la força amb aquells que es pengen en llibertat i en l'exercici d'uns drets o acords municipals.

L'Estat utilitza sempre la Constitució per imposar, però en vulnera l'exercici dels drets que proclama.

És la idea de l'imperi de la llei per damunt dels drets individuals i col·lectius. D'aquesta manera es pretén limitar el dret d'opinar dels càrrecs electes, i de les institucions catalanes a adoptar resolucions i meres declaracions d'intencions.

Borja Vilallonga: «Llibertat, justícia i referèndum d’independència»

La immensa capacitat transformativa de l’independentisme popular ha quedat diluïda per un processisme que no és de veres

Quan una nació no pot tenir llibertat i justícia es refugia en la moralitat i la virtut. Tant la llibertat com la justícia impliquen responsabilitats, un risc de maduresa humana que difícilment molts poden assumir. I, tanmateix, llibertat i justícia són ferment imprescindible de democràcia.

La força maniquea entre els pols llibertat-justícia i moralitat-virtut s’expressa amb tota la seva cruesa i contradicció en el revolucionari francès Maximilien Robespierre. Robespierre volia obtenir la democratització de França, que per a ell era possible només en la virtut -la categoria màxima de perfeccionament moral-. Robespierre va barrejar la virtut -la seva manera d’entendre una moralitat revolucionària- amb les necessitats democràtiques de justícia d’una nació i el seu poder popular. Havia oblidat que la justícia, és a dir, els principis d’igualtat i redistribució, només es poden aplicar des de la llibertat, no pas des de la virtut. Si hi ha virtut i moralitat, només quedarà el recurs del terror.

Com pot ser que la moralitat i la virtut siguin ressorts de violència totalitària?

La concepció que tenim de la moralitat i la virtut és errònia. Pensem que són alts models ètics als quals aspirar, que perfeccionen l’home i la societat a partir d’una doctrina i un dogma fixos. La moralitat estableix què és bo i què és dolent a partir d’uns criteris arbitraris que uns grups o societats hauran codificat per al disciplinament social en pro de l’ideal o de l’objecte. Al seu torn, la virtut és la consecució d’una moralitat excelsa per la superació del que és humà i l’obtenció d’un estadi superior, quasi angelical. Es poden revisar sistemes morals, teístics o ateístics: tots acaben al mateix lloc. I tots s’apliquen a base de foc i sang.

La unitat, la força necessària

Es compleixen dos anys de la festa de la democràcia que va viure Catalunya el 9-N amb quatre persones encausades com a màximes responsables d'haver permès als ciutadans poder exercir el dret a decidir. Artur Mas, Joana Ortega, Francesc Homs i i Irene Rigau són els primers però no seran els últims. Els poden seguir la presidenta del Parlament, Carme Forcadell; el regidor de Vic Joan Coma o l'alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós. Aquesta és la via que ha adoptat el govern espanyol, la de la judicialització, davant la seva incapacitat d'afrontar per la via política la legítima reclamació del poble català a poder decidir el seu futur. Més de 400 denúncies s'han presentat als jutjats catalans contra càrrecs electes per haver avalat d'una manera o altra el camí cap a la independència acordat al Parlament, camí que ha de culminar amb la celebració, la tardor de l'any que ve, del referèndum.

El govern i el Parlament estan fent la feina per tenir a punt la desconnexió, i el govern espanyol, amb la seva ofensiva des de totes les instàncies judicials, no busca altra cosa que crear focus de tensió dins de l'independentisme per dividir-lo, amb l'objectiu de debilitar el procés en marxa. Ara és més important que mai no perdre de vista que l'adversari no és altre que l'Estat, i això demana una estratègia i una resposta conjunta. Els efectes de l'embat judicial només han començat a deixar-se sentir i l'independentisme ha d'estar preparat per respondre amb contundència però amb intel·ligència, sense caure en el parany de facilitar la feina a aquells que només treballen pel fracàs del procés. Encara més, ha de saber treure'n profit i sumar adhesions davant dels comportaments cada cop més antidemocràtics de l'Estat.

Font: elPuntAvui.cat

Miquel Riera: «Sense sortida amb Espanya»

Fa temps que ho tenim clar, amb l'actual Espanya no hi ha cap possibilitat d'acord, ni d'una sortida digna per a les reivindicacions catalanes. No parlem ja que s'accepti la celebració d'un referèndum d'autodeterminació a l'estil d'Escòcia. Ni de bon tros. Els principals partits espanyols ja han dit que no del dret i del revés. Ni Podem, que hi sembla disposat, acceptarà mai una pregunta a cara o creu. No cal enganyar-se. L'oferta generosa feta fa uns dies pel president Carles Puigdemont en el sentit que es podia parlar de tot en un possible referèndum serà rebutjada. De fet, no ha estat ni escoltada. Espanya segueix tancant els ulls a les demandes catalanes de decidir el seu futur com a país.

Però és que Espanya, és a dir, els grans partits polítics que la dirigeixen i els seus poders econòmics, judicials i militars, tampoc cedirà en res més respecte a Catalunya. Això ja va quedar clar l'any 2010 en la sentència que va triturar l'Estatut d'Autonomia. Per exemple, res de deixar escrit enlloc que Catalunya és una nació. Això mai s'acceptarà. No pas per ignorància, saben perfectament quina és la nostra història. Sinó perquè fent-ho obririen la porta legal al reconeixement de Catalunya com a subjecte polític. Amb dret a autodeterminar-se, per tant. La resta de reivindicacions, llengua, cultura, finançament, infraestructures, tot i ser peccata minuta, per dir-ho de manera planera, podrien arribar a ser negociables. Però ni d'això, volen parlar. Sorprenentment, deixen que el foc del malestar vagi cremant. En realitat, el que fan directament és empobrir-nos. Per què invertir a Catalunya si d'aquí a un no res ja serem independents? Pura lògica espanyola. Més raons per marxar.

Enmig d'aquest panorama, el que no s'entén de cap manera és l'enrocament en posicions federals del PSC. Però si ha estat dir la paraula nació i des del PSOE ja s'han disparat totes les alarmes. “La nació és Espanya”, ha dit García-Page, president de Castella-la Manxa. Més clar, l'aigua.

Font: elPuntAvui.cat

Fundació Aroa «Exposició fotogràfica en el marc del projecte Altaveus x la igualtat!» del 8 al 30 de novembre

Xevi Xirgo: «Tots a Maria Cristina»

A les portes del segon aniversari del 9-N (no està bé que ho digui jo, però no es perdin aquest vespre l'entrevista d'El Punt Avui TV a Artur Mas, Francesc Homs i Irene Rigau), ahir li va tocar a Santiago Espot, president de Catalunya Acció, anar-se'n a Madrid a l'Audiencia Nacional com a promotor de la xiulada a l'himne espanyol durant la final de la copa del rei del maig del 2015. No va poder declarar, però fiscalia creu que Espot, que lidera una organització que va repartir xiulets al camp, podria haver comès un delicte d'injúries al rei i un altre d'ofensa a Espanya. La setmana passada li va tocar a l'alcaldessa de Berga, i un dia d'aquests li tocarà al regidor de Vic Joan Coma. I al pas que anem, amb el ritme trepidant d'encausats que arribarem a veure en els propers mesos (ja és clar que l'estratègia de l'Estat és aquesta), vigili no sigui cas que li toqui a vostè. És una ironia, no es preocupi, però és també una manera de dir que, quan en toquen un, ara ens toquen a tots. I que no ens podem quedar quiets. Per això aquest diumenge al migdia, anotin-s'ho a l'agenda, caldrà que siguin al passeig de Maria Cristina de Barcelona. Perquè ara el que està en joc no és el que li passa a Mas, a Homs, a Ortega, a Rigau, a Venturós, a Espot, a Forcadell, a Coma o a qui sigui. El que està en joc és la qualitat democràtica de l'Estat. Perquè ara, posats a fer, i vist el que ja hem vist, ara ja no em crec ni que la deriva judicial que està agafant el cas del Barça, Bartomeu i Neymar sigui cap casualitat. I és per això, com clamaven ahir els presidents de l'ANC i Òmnium, Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que aquest diumenge vostès també hi han de ser. Perquè quedi clar que una majoria d'aquest país (molts més dels que hi seran diumenge, fins i tot) està al costat de les institucions d'aquest país, dels seus càrrecs encausats, de les lleis que ha aprovat el Parlament de Catalunya i, sobretot, de la democràcia. És ara que ha començat la partida de veritat. I els ho haurem de dir i repetir tantes vegades com calgui. I, és clar, amb un somriure als llavis. Que és això el que no entenen.

Font: elPuntAvui.cat

Anna Serrano: «9-N, dos anys després»

A l'IES Terrassa la cua era important. Sortia de l'entrada del centre, baixava un tros de la rambla d'Ègara i enfilava el carrer d'Ausiàs Marc. No era la típica corrua de gent malhumorada impacient. Era una estampa diversa. Hi havia famílies, colles d'amics; entre els quals, uns que havien quedat abans per anar plegats a esmorzar; gent gran i, fins i tot, una parella de mitjana edat amb un gos que lluïa l'estelada al collar. Entre molts d'altres. El 9-N a la cocapital vallesana va portar a les urnes més de 36.600 persones (més de 28.600 van apostar pel sí-sí) dels més de dos milions que van fer-ho a tot Catalunya. La xifra va agafar per sorpresa tothom, independentistes inclosos. Ni els pronòstics més optimistes havien previst un èxit tan rotund.

Demà es compleixen dos anys del 9-N. I hi ha qui la recorda com una jornada festiva, però poc més. Discrepo. El segon diumenge de novembre del 2014 es va convertir en un desafiament en tota regla a l'Estat. Malgrat no ser la consulta promesa, el reformulat procés participatiu va noquejar el govern del PP, que es va mantenir com a mer espectador dels esdeveniments. I els fets el van superar. Les riuades de gent que volia votar van saltar dels mitjans nacionals als internacionals. Els dirigents populars, capitanejats per Mariano Rajoy, ho van patir des dels seus despatxos. Els que havien promès que aquell diumenge no hi hauria urnes, no van poder impedir la votació.

És pel que va passar aleshores que hi ha quatre polítics encausats –Artur Mas, Joana Ortega, Irene Rigau i Francesc Homs–. És també pel que va implicar, la desaparició de l'Estat a Catalunya, que la croada de les institucions espanyoles contra el procés s'ha aguditzat. Ni resolucions del Parlament, ni mocions municipals, ni estelades, ni res de res. L'Estat es va conjurar llavors per impedir qualsevol avanç. L'obsessió per no repetir el paperot del 9-N l'ha portat a ignorar el clam expressat aquell dia. I fins avui.

Font: elPuntAvui.cat

Òmnium «Tradicions solidàries. Vivim la castanyada a favor de can Roger, acte de cloenda» el 15 de novembre

Jordi Solé: «Hi ha perplexitat internacional per com el govern espanyol maltracta Catalunya»

El secretari d'Afers Exteriors i de la Unió Europea de la Generalitat avisa que la prohibició d'Espanya de votar en referèndum “esdevé un problema d’àmbit europeu perquè es conculquen drets de ciutadans de la UE”

La legislatura va començar sense un referèndum previst. Nou mesos després, o referèndum o referèndum, és a dir, amb permís o sense de l’Estat. L’acció exterior de la Generalitat pren ara més força, per legitimar aquesta nova via?
Bona part de l’acció exterior és explicar per què per primera vegada hi ha un Govern que té un mandat del Parlament per fer la independència, per què hem arribat fins aquí, com volem culminar aquest procés, quin és el full de ruta i els tempos. I ho expliquem de manera molt clara, perquè els nostres interlocutors han de comprendre quin és el mandat d’aquest Govern i com l’assolirem. Per tant, bona part de la nostra acció no va adreçada a obtenir reconeixement oficial i públic, perquè fins que no fem l’acte de sobirania concret no ens adreçarem a la comunitat internacional demanant explícitament el reconeixement. Però sí que busquem mitja hora perquè ens escoltin i puguin conèixer de primera mà els nostres arguments i poder generar comprensió i complicitat.

Tenir sobre la taula un referèndum ha suposat intensificar la feina d’explicació a l’exterior?
Jo diria que no, fem aquesta feina d’explicació del nostre full de ruta des del minut zero de forma intensa, amb els recursos dels quals disposem, que són escassos. Sempre hem dit que optarem pel millor mecanisme democràtic possible per saber si la majoria d’aquest país està en el sí o en el no, i ara hem arribat a la conclusió que el referèndum és la millor via.