divendres, 24 de març de 2017

Jofre Llombart: «Digues què faràs»

"Quan admetis que els del sí volen que els de la bandera franquista votin mentre que els de la bandera franquista no volen que es voti, digues què faràs?"

Quan hagis promès posar més diners a Rodalies, quan hagis fet un gran acte pel corredor del mediterrani, quan després de tot això, Catalunya encara no tingui la última paraula en infraestructures i facis pagar els mateixos peatges, digues què faràs?

Quan després de tots els anuncis t’estavellis contra l’execució real dels pressupostos i encara continuïs donant la sensació que les inversions no són una necessitat sinó una premi pels bons espanyols i un càstig pels dolents, digues, què faràs?

Quan hagis anunciat com a nous uns diners que ja havies compromès i devies, quan deixis de disfressar l’aixeta amb el nom de FLA, quan hagis donat almoina per la llei de dependència però encara t’emportis 15.000 milions d’euros extres de les famílies i empreses catalanes, digues, què faràs?

Romeva: «Les declaracions de Margallo demostren el fracàs de l’estat espanyol»

El conseller d'Afers Exteriors respon en aquesta entrevista a les polèmiques declaracions de l'ex-ministre espanyol

L’ex-ministre d’Afers Estrangers espanyol José Manuel García-Margallo ha encès una forta polèmica aquesta setmana dient que Espanya deu favors a uns altres països per uns acords secrets contra Catalunya. Les respostes internacionals no han tardat a arribar i els grups sobiranistes al congrés espanyol ja han demanat la compareixença de l’ex-ministre per exigir-li explicacions. En aquesta entrevista, el conseller Raül Romeva (Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència) respon a aquestes afirmacions de Margallo i denuncia les males arts de la diplomàcia espanyola contra l’exercici democràtic a Catalunya. A més, explica quina és l’estratègia del govern per a la internacionalització del cas català i assegura que els reconeixements arribaran quan s’hagi proclamat la independència per la via dels fets consumats.

- Què en penseu de la confessió de Margallo? N’estàveu al corrent, d’aquestes maniobres?- Margallo ho ha fet explícit. Ja fa molt de temps que constatem que aquesta activitat intensa del govern espanyol es produeix a tot arreu. Es posa de manifest que el govern espanyol té una activitat molt intensa i agressiva per a construir un relat basat en la negació del principi democràtic del dret d’autodeterminació del poble de Catalunya. Tot això ja ho sabíem de fa temps. Ens ratifica encara més en la nostra tasca d’explicar que aquest és un conflicte democràtic. I quan sortim a fora fem això: explicar que volem garantir que tothom, pensi què pensi, tingui el dret de votar. Hi ha molts arguments per a explicar per què hem arribat a aquesta situació. També hi ha molts arguments per a explicar que la independència no és només viable, sinó útil i necessària al projecte europeu. Però sobretot expliquem que això és democràcia. El senyor García-Margallo ha reconegut que cercava unes aliances per a impedir precisament l’exercici del dret democràtic. I aquest fet no ens ve de nou. Caldrà veure quin impacte tindran aquestes declaracions a escala social i internacional.

dijous, 23 de març de 2017

Diumenge que ve, 26 de març, es farà el darrer «Sardanegem» d’aquest trimestre, que ja no tornarà fins al maig

Aquest mes d’abril ve força carregat, i entre Setmana Santa, la Diada de Sant Jordi, la Festa Major de la Sagrada Família i el pont del 1r de Maig, serà difícil disposar de prou voluntaris per ballar sardanes i obrir la paradeta. Així doncs, guardem forces per participar en les activitats de la Festa Major: el 21 d’abril farem una xerrada amb Joan Tardà a l’Escola Fructuós Gelabert i el 30 d’abril serem a l’avinguda Gaudí amb un munt d’activitats.

El taller de sardanes, però, continuarà al maig, si no hi ha cap canvi, perquè és una activitat que ens porta força gent i ens dóna l’oportunitat de convidar col·lectius de procedències diverses, a més d’internacionalitzar el procés.

Aquest diumenge serà l’últim del trimestre. Aprofita’l i vine! T’hi esperem!

Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació


Sobre la xerrada de transparència..., o no

Encarant la recta final cap a la República Catalana, un tema cabdal que cal tractar amb la fermesa necessària per no repetir esquemes indesitjables és, sens dubte, el de la corrupció. La transparència, doncs, ha de ser una eina primordial per eliminar qualsevol indici de mala praxi en el nou país, especialment en l’Administració pública i el món polític.

Amb aquesta idea, la nostra territorial va preparar la xerrada sobre la transparència que es va fer el divendres passat, 17 de març. Els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència de la Generalitat, i Jaume Asens, quart tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, moderats per Karma Peiró, directora del diari Nació digital, havien d’explicar als assistents de quins mecanismes disposen les nostres administracions actuals per eradicar la corrupció, i si s’esqueia, fer conèixer com es faria en la nova República Catalana.

Ara sabem què fa la Generalitat per posar filtres i tallafocs a la corrupció més desaforada; però de què fa l’Ajuntament per aturar-la, no se’n va parlar. I de la República Catalana, només un alè per tirar-la endavant sense esperar reformes en un Estat difícils d’aplicar. Gust agredolç, perquè el públic –poc nombrós– volia saber com les nostres administracions posaran fi al règim estatal del 1978, imposat per una oligarquia corrupta que encara governa, i com funcionarà una part de la nova República.

Joan Coma: «La independència com a oportunitat»

Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol i ajudi a democratitzar-lo

Joan Coma, sociòleg i regidor de l’Ajuntament de Vic

La independència de Catalunya, per si sola, no és garantia de res. El món és ple d’estats que no tenen res a veure amb allò que volem esdevenir. Allunyem-nos, doncs, de predicadors acrítics que s’adrecen a nosaltres venent-nos la independència com una mena de fórmula màgica que tot ho cura. Es tracta, això sí, d’una oportunitat per acabar amb el règim del 78 i intentar canviar-ho tot. Que en l’independentisme –com arreu– hi hagi venedors de fum no vol dir que la independència només pugui ser fum. La independència de Catalunya serà, sobretot, allò que les persones progressistes d’aquest país en facin.

Amb la mal anomenada transició es va instaurar l’encara vigent règim del 78. Aleshores –i donades les circumstàncies– molta gent progressista hi va dipositar part de la seves esperances. Tanmateix, sense un veritable procés de ruptura, difícilment es podia passar de l’absoluta foscor del règim franquista a la claror republicana que s’anhelava i mereixíem. Tot lligat i ben lligat des de i pels de dalt, revestiren de modèlica una transició que donava continuïtat a unes elits i estructures de poder que, per tal de mantenir-se, no podien oferir res més –ni menys– que una democràcia de molt baixa intensitat. Continuisme blanquejat per les urnes. Avui, malgrat l’emergència de forces polítiques que creien poder, el règim del 78 continua sumant pràcticament tres quartes parts del Congrés espanyol. La ruptura democràtica de Catalunya amb l’Estat espanyol és, ara mateix, l’única hipòtesi de canvi que queda en peu amb possibilitats de qüestionar, des de baix, l’actual sistema. Podem construir una República catalana que reforci els vincles amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, fraternitzi amb les seves classes populars i enforteixi els projectes alternatius que s’hi donen. Perquè trencar amb el 78 implicaria, sobretot, un sisme per a les elits dominants d’arreu.

Saoka Kingolo: «Interés nacional también por los derechos humanos»

De la exitosa campaña en defensa de los refugiados podemos extraer que las necesidades de las personas son universales, como el derecho de las naciones a vivir en libertad

Saoka Kingolo, agente intercultural

En Cataluña se está hablando mucho de la crisis de los refugiados y de las respuestas que se esperan de las autoridades españolas y catalanas. El dinamismo de nuestra sociedad no nos permite quedarnos al margen, más bien es necesario aprovechar la ocasión y plantear a fondo nuestros compromisos en defensa de los derechos humanos y de las causas humanitarias.

Sabemos que España no tiene demasiada voluntad de acoger refugiados; se salta los acuerdos de la Unión Europea y condena a miles de personas y familias a situaciones de vulnerabilidad, expuestas al tráfico humano. Cataluña ha manifestado reiteradamente tanto su voluntad como su disposición de acoger con responsabilidad.

La plataforma de entidades Casa Nostra, Casa Vostra ('nuestra casa, vuestra casa') ha conseguido hacer oír la voz de los catalanes de puertas adentro y hacia afuera. Extraemos de este éxito social que las necesidades personales, cuando son de carácter universal, constituyen el fundamento de todas las luchas comunitarias, como la del derecho de una nación a vivir en libertad. De ello se desprende que los derechos colectivos comulgan naturalmente con los derechos individuales que se pueden defender indistintamente.

Tertúlies amb Gràcia «Un país per a tothom» amb Oriol Amorós, Bel Olid i Ruben Wagensberg, el 27 de març


Toni Postius: «Diàleg? Quin diàleg?»

L’inici de l’actual legislatura espanyola, després de mesos d’inacció legislativa per les eternes negociacions per assolir la investidura de Mariano Rajoy, va venir presidit per un mantra que s’ha demostrat fal·laç. El diàleg. La vicepresidenta plenipotenciària Soraya Sáenz de Sanatamaría obria despatx a Barcelona i es nomenava Enric Millo, una cara amable comparat amb la seva antecessora, com a nou delegat del Govern a Catalunya. El govern del PP, per primera vegada, semblava que mirava de contraposar alguna cosa al relat de les forces independentistes, que representem la majoria absoluta al Parlament de Catalunya i que tenim l’encàrrec democràtic d’avançar en el procés fins a culminar-lo.

Però ben aviat s’ha vist que dins d’aquell bonic embolcall no hi havia res. La capsa del diàleg està buida. No hi ha cap intenció real de parlar. Només era un eslògan, una marca que pretenia agafar la bandera de les bones maneres, del tarannà democràtic, de la mà estesa... Però quan es tracta de passar del titular al contingut, resulta que no hi ha res de res i que si la intenció és parlar de referèndum, doncs ja no cal que parlem de res perquè aquest tema no es pot ni plantejar.

Això sí, l’Operació Diàleg va acompanyada de l’Operació Inhabilitació, que es veu que deu ser la forma com consideren que tindrem l’oportunitat de parlar: davant d’un jutge, acusats de desobediència, prevaricació i el que convingui, i convenientment condemnats perquè serveixi d’escarment als que pretenguin fer una passa més a partir d’ara. Així dona gust dialogar! Tot plegat és un error de grans dimensions per part de l’Estat, en la línia dels que porten cometent des que el poble de Catalunya ha posat en marxa el procés. No s’adonen que a cada gest repressiu, la resposta és una major determinació per culminar amb èxit el camí que hem dibuixat. I tampoc no veuen que els països del nostre entorn comencen a qüestionar en veu alta el que està fent l’estat espanyol.

dimarts, 21 de març de 2017

Josep Pinyol i Balasch: «Jo acuso Sr. Eugeni Gay»

Jo acuso el Sr. Eugeni Gay, que encapçala el manifest "El derecho al servicio de las libertades", de ser responsable de que Catalunya no es regeixi per l'Estatut d'Autonomia que van votar els ciutadans en referèndum l'any 2006, que va seguir de manera escrupolosa els procediments legals per a la seva elaboració al Parlament català i al Congrés de Diputats.

Jo acuso al magistrat que va signar la sentència del Tribunal Constitucional de vulnerar l'article 152.2. de la Constitució espanyola que estableix: "Una vegada hagin estat sancionats i promulgats els respectius estatuts, només podran ser modificats mitjançant els procediments que ells mateixos estableixin i mitjançant referèndum entre els electors inscrits en els censos corresponents".

Jo acuso al vicepresident d'aquell Tribunal d'imposar a Catalunya un Estatut que no pot portar altre nom que el de "Estatut de la Prevaricació". Perquè l'article de la C.E. citat no els permetia modificar l'Estatut aprovat en referèndum. Si considerava determinats articles anticonstitucionals havia d'ordenar la repetició de tot el procediment i sotmetre'l de nou a referèndum.

Jo acuso a l'antic membre del T.C. de no haver denunciat les maniobres i pressions que el Partit Popular i el Govern espanyol van exercir sobre el Tribunal Constitucional en forma de recusacions, de no renovació dels magistrats amb el seu mandat vençut, etc. durant els quatre anys que van durar les deliberacions.

Germà Capdevila: «Sense por»

«El president Puigdemont l'ha encertat: els catalans hem perdut la por. Les amenaces de l'Estat ja no tenen cap efecte desmobilitzador»

Durant l'acte de commemoració dels 40 anys del retorn del 125è president de la Generalitat, Josep Tarradellas, l'actual president, el 130è, va resumir en una frase la clau de l'èxit d'un procés de construcció nacional que només pot acabar amb el naixement de la República: la Catalunya actual està alliberada de la por.

Quan un moviment social i polític aconsegueix una hegemonia com la que ha assolit el sobiranisme a Catalunya, només la por fer fracassar els seus objectius. No és el cas de la majoria independentista del Parlament, que representa la voluntat dels milions de catalans que des de fa anys es mobilitzen per reclamar la independència.

És per això que, mentre s'insisteix en la voluntat d'assolir un acord, el govern català continua avançant per fer realitat el mandat democràtic atorgat el 27-S. Perquè les amenaces polítiques i la repressió judicial cada dia que passa tenen menys efectes dissuasius.

Vicent Partal: «Cal reconèixer el comportament dels contraris a la independència»

«Crec que tenim davant un fenomen molt més interessant: crec que la gran majoria dels contraris a la independència assumeixen dignament el debat democràtic, reconeixen el conflicte i esperen el dia que es puga votar»

Diumenge unes quantes organitzacions van convocar una manifestació contra la independència amb el lema ‘Aturem el cop separatista’. La manifestació va ser un fracàs, malgrat els intents de manipulació de la premsa unionista. Només cal fer un colp d’ull a les xifres de manifestants que els organitzadors mateixos van fer públiques després de mobilitzacions equivalents del 2012 i el 2013. Aleshores van arribar a parlar de 160.000 manifestants (tot i que la guàrdia urbana només n’hi veia 6.000). Despús-ahir els mateixos que veien 160.000 manifestants rere seu el 2013 van dir que n’hi havia 16.000. No cal dir res més: ells mateixos ens diuen que diumenge eren un 10% dels que eren el 2013 (tot i que la guàrdia urbana, igualment, només n’hi veia 6.000).

És evident que els contraris a la independència de Catalunya no són tan pocs i això em sembla especialment significatiu. Per una banda, és raonable de pensar que hi ha molta gent que no vol la independència però que tampoc no vol barrejar-se amb aquesta gent que convoca les mobilitzacions. El to de les manifestacions, els gests, de segur que hi tenen molt a veure. Des dels aplaudiments a la sinistra comissaria de la Via Laietana a l’exhibició sense manies de banderes franquistes, hi ha tot un reguitzell de situacions que, segurament, dissuadeixen molta gent d’acudir-hi.

dilluns, 20 de març de 2017

Conferència «Cap al referèndum. Els beneficis de la República Catalana» el 4 d'abril


Eduard Voltas: «Una obligació eterna»

"Per primera vegada en la història no poden utilitzar la força militar, i aquí rau el gran i suprem factor diferencial: aquest cop guanyarà el més intel·ligent"

Juraria que va ser a Albert Sánchez Piñol a qui li ho vaig escoltar o llegir: els catalans sí que som espanyols, el problema és que Espanya va morir al 1714 i el que ha vingut després no és Espanya, és Castella. A mesura que avança el procés, la frase ressona amb més i més força en el meu cap, i il·lumina a la perfecció no només els darrers 300 anys d’història, sinó també, i sobretot, l’actualitat.

Certament, el 1714 culmina un procés d’apropiació indeguda del concepte Espanya per part de Castella. Abans de l’apropiació, Espanya és la suma voluntària de nacions peninsulars que pacten d’igual a igual i conserven la seva sobirania. Després de l’apropiació, una de les nacions utilitza la seva majoria demogràfica i superioritat militar per fer-se seu l’estat i construir una hegemonia basada en la dominació: Catalunya perd la sobirania i com a molt pot aspirar a l’autonomia, que és una cosa que el poder central (la nació hegemònica) pot concedir i també pot treure.

David Fernàndez: «És quan flipen que es veu clar»

Amb els anys, tampoc els fantasmes del règim i els enemics interiors no han canviat gaire: són els de sempre

“ Totes les coses han estat dites ja,
però com que ningú no escolta,
cal tornar a començar contínuament ”

André Gide, Le Traité du Narcisse (1891)

El primer que vaig pensar quan vaig sentir Patxi López dient que això que passa a Catalunya “és una bogeria que cal aturar” va ser que ho havia dit sortint d’alguna festa boja en algun pis turístic il·legal de Barcelona. O que havia triat l’estàtua de Franco al Born, destituïda i per terra, com a únic interlocutor polític. En tot cas, tampoc va aclarir com pensava aturar-ho, malgrat que els darrers dies són prolífics en la barra lliure repressiva i en la pirotècnia expeditiva de la foguera inquisitorial: que si 155 de suspensió, que si 116 de setge, que si “afusellar tots els partidaris del referèndum” -el 80% del país-, tal com acaba de suggerir, en banal ironia criminal, una tertuliana episcopal a la catòlica 13TV. Més moderadament militar s’ha mostrat el president de Freixenet per tal de disciplinar un jovent desafecte: que torni, somos novios de la muerte, el servei militar obligatori. Corprenedor, això de l’ operació diàleg -pura seducció política i arguments de pes militar- cada dia encisa més. En la rifa del garrot, escassa novetat per constant històrica, sempre rebrem. Ordres contra urnes: aquest és el pa que s’hi dona.

Albert Botran: «L'esperit de la ruptura»

La nostra República independent naixerà d'una ruptura democràtica. És a dir, per la força de les urnes quedaran derogades les lleis que la majoria de la nostra societat consideri obsoletes, i s'hi sobreposarà un nou ordre que serà debatut i decidit a través d'un procés constituent. Convé recordar aquesta afirmació tan diàfana quan, per efecte de la guerra psicològica de l'Estat i els seus aliats, alguns independentistes es refugien en arguments que eludeixen aquest element rupturista i recorren a la idea del trànsit de la llei a la llei.

És comprensible que vulguem donar seguretat a una societat que haurà de saltar la paret. Necessitem ser molts a les urnes, i al carrer, i per tant tots els arguments que es refereixen als sectors mereixen ser escoltats. Però això no ens pot fer perdre de vista que la desobediència (tant la civil com la institucional) i la ruptura democràtica estan a la base de la majoria de progressos polítics moderns. I el millor exemple és el precedent de la Generalitat republicana, que no hauria existit sense la ruptura del 14 d'abril del 1931. Anirem de la llei a la llei... passant per una ruptura. Perquè és evident que la nova llei, la que emani del Parlament de Catalunya però no atengui les limitacions dels tribunals espanyols, no serà reconeguda per l'Estat. I s'obrirà un conflicte entre legalitats, per bé que el conflicte de fons serà de legitimitats.

Joan Rueda: «A vostè, votant del no»

Els companys dels diferents mitjans que treballen al Parlament descriuen una gran situació de tensió. Tensió entre els grups partidaris de la independència i els de l'statu quo. Tensió real, que es palpa, però tensió més que normal si es té en compte que Catalunya és al més a prop que ha estat en els darrers 300 anys d'aconseguir la fita de la independència. Aquí tocaria repetir aquella frase que si algú s'havia pensat que seria fàcil... Mentrestant, alguns mitjans no paren de bombardejar-nos amb notícies en clau electoral, i interpreten aquesta tensió com corredisses cap a unes altres autonòmiques. Obvien que el govern del país el forma una aliança entre la dreta i l'esquerra nacionalista (rar) que té el suport extern d'un grup anticapitalista (més rar encara) i que això només és possible per un objectiu final comú, la independència.

No ha de fer por que hi hagi alguns responsables de l'independentisme que estarien més còmodes en el pacte i que, si no n'hi ha, posarien el fre de mà. Tampoc que altres puguin manifestar recances a tenir clar que la resposta de l'Estat està més que escrita i que les inhabilitacions de Mas, Ortega i Rigau (i Homs en breu) és una broma respecte al que vindrà. Tot és normal. Al final, però, els quadres de tots aquests partits tenen clar que si fallen a la societat catalana en aquests moments i tot plegat acaba amb unes eleccions anticipades, s'hauran de dedicar a jugar a la botifarra al bar... perquè a fer de polítics, segur que no.

Toni Brosa: «Sobirania»

Repeteix com un lloro Mariano Rajoy que no hi pot haver referèndum a Catalunya perquè la sobirania és una, indivisible i espanyola; així ho diu la Constitució de 1978, les set que l'han precedit des de 1812 i, per descomptat, les Leyes Fundamentales del franquisme. Tots i totes hereves i obedients seguidores dels Decrets de Nova Planta, que és el primer lloc on la sobirania va ser una, indivisible, espanyola per obra i gràcia de Felip V, rei absolut, que podia permetre's el luxe d'apel·lar al “dret diví”, i en el cas català al dret de conquesta, per autoproclamar-se “font de tota sobirania”. Aquest és, els agradi o no, l'origen d'aquesta sobirania indivisible que cap espanyol de bé gosaria qüestionar. Fraga era més honest que Rajoy quan afirmava: “Catalunya es tierra conquistada”. Tampoc no mentien els mapes polítics d'Espanya de 1852, que diferenciaven la “España incorporada o asimilada” (Catalunya, València, Balears i Aragó) de la “España uniforme i constitucional”. I què dir d'Espartero quan reconeixia que “por el bien de España es conveniente bombardear Barcelona al menos una vez cada 50 años”. Ell ho va fer dos cops (1842-43) i Franco també (1938). I abans que ells, Felip V durant un any sencer (1713-14). Abans d'allò, Catalunya tenia Constitució pròpia i era sobirana en quasi tot: parlament, dret, justícia, legislació, govern, economia, moneda, fiscalitat, duana, comerç, llengua i fins i tot diplomàcia. De tant en tant, algú des d'Espanya recorda amb entusiasme immobilista que catalans i espanyols ja fa més de 500 anys que estem junts, però sempre s'estalvien la part de la història que no els interessa i que no ensenyen a les seves escoles. Junts tan sols per la unió dinàstica dels respectius reis, però ni units, ni indivisibles, ni uniformes, ni sotmesos, ni dependents. Això va arribar més tard i per la força. Des de llavors ningú no ha preguntat aquí i, per descomptat, ningú no ha corregit allà. Tots són molt demòcrates i respectuosos dels drets, però la democràcia se'ls fa massa gran i incomprensible quan es parla de Catalunya. Llavors es limiten a fer seus el dret diví, el dret de conquesta i el de tirar bombes, si convé.


Antoni Bassas: «Referèndum és convivència»

CRIDAR CONTRA la independència en nom de la convivència dona per fer un rodolí de manifestació que expressa una por poc o gens fonamentada, a la vista de com de pacífiques estan sent les relacions a Catalunya. I qualificar de “cop” un projecte polític que intenta que tothom pugui votar en un referèndum ja es veu que no s’aguanta. Normalment, els colpistes, el primer que fan és emmordassar a tothom. Què més voldria el sí que el no s’expressés a les urnes. El referèndum dona a tothom l’oportunitat de passar de la manifestació al vot. És l’expressió màxima de convivència: es debat, es vota i s’accepta el resultat. Just tot el contrari del que vol aconseguir la guerra bruta de l’Estat i les inhabilitacions de càrrecs electes per posar urnes.

Font: ara.cat

Quim Torra: «L'unionisme, marxa fúnebre sense arguments»

«​L'independentisme busca el per què, l'unionisme en té prou en agitar l'espantall del com»

La manifestació d'aquest diumenge de l'unionisme va aplegar uns milers de ciutadans, sí. Qualsevol comparació amb les xifres de mobilització que aconsegueix l'independentisme dóna diferències abismals, i deixa els dependentismes fora de lloc. Més interessant que les xifres, en canvi, és analitzar els arguments dels manifestants. Però, esclar, caldria trobar-ne. I aquest és el punt essencial de la qüestió: l'unionisme s'ha refugiat en el sentimentalisme i dóna per perduda la batalla dels arguments ("Aturem el cop", "Soy español" "Esta es nuestra policía" (davant de comissaria), "Artículo 155, ya!", etc.).

És hora que encara hàgim d'escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya que no sigui el de la por, la legalitat o l'expulsió al cosmos o a illes desertes (quan excepcionalment algú ha posat una dada sobre la taula, vegi's Josep Borrell, els contraarguments des de la part independentista han estat demolidors -via Xavier Sala i Martín, per exemple).

Per què creu l'unionisme que ens convé seguir a Espanya? Que ho argumenti, que miri de convèncer-nos. Per exemple, com podem millorar la gestió sanitària, seguint a Espanya o tenint tots els controls econòmics dels nostres recursos des de la república catalana? El contrast de parers a la societat catalana hauria de ser aquest, debatre sobre les xifres, els valors i les idees. L'única trampa del debat sobre la independència és que no hi hagi hagut debat, que no ens hàgim pogut centrar en la categoria i els continguts. L'únic cop que s'ha produït és aquest: atrinxerats en el “no es pot votar” i en "visques" a la guàrdia civil, l'unionisme s'ha autoapartat del debat i es reclou en l'anècdota fúnebre ("Artículo 155 ya!"). És lògic: en un debat amb arguments, el perden; en un no debat, en una bronca sobre si podem o no podem votar, aquí l'unionisme en té prou amb aferrar-se al "resistiré", el TC i la llei.

dijous, 16 de març de 2017

Conferència «Construint la República: una revolució democràtica» amb Jordi Foz, Jaume Asens i Karma Peiró, el 17 de març

Et convidem a la conferència Construint la República: una revolució democràtica que es farà a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família aquest divendres, 17 de març, a les set del vespre.

Els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència i Govern Obert, i Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona –sota la moderació de Karma Peiró, directora de Nació Digital–, ens explicaran el que significarà la regeneració democràtica en la República Catalana.

La conferència se centrarà en temes com ara la qualitat democràtica, la transparència, la participació ciutadana, la separació de poders o el fre a la corrupció, entre d’altres, que s’aplicaran al país que estem construint.

Després de la ponència, podràs preguntar tot allò que t’inquieta i que vulguis que t’aclareixin.

Convida familiars, amics, coneguts i saludats!!

T’hi esperem! Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació

«Sardanegem» i el gran acte bolivià

Diumenge passat, 12 de febrer, dues associacions de balls tradicionals bolivians, el Centro Cultural Boliviano Salay de Cochabamba-Barcelona i Tinkus San Simón Filial Barcelona, van oferir un espectacle de grans dimensions al carrer Marina. Gairebé cinquanta dansaires, plens de vida i colors, van tenyir el carrer Marina de festa i alegria, i una munió de gent vam poder gaudir de les seves danses.

Una oportunitat per als nascuts aquí d’acostar-nos a la cultura boliviana i sentir els nouvinguts com a ciutadans nostres i una oportunitat per als nascuts a Bolívia de fer-se conèixer i sentir-se part de casa nostra. I és que en la construcció del nou país hi hem de ser tots, vinguem d’on vinguem.

El proper 19 de febrer t’esperem per ballar sardanes!



Moltes gràcies!
Endavant República!!
Fem futur!!!

Equip de Coordinació


Assumpció Castellví Auví: «Posem-hi atenció»

Si Catalunya gaudís de la capacitat de tenir els serveis públics que genera la seva riquesa, tindríem un sistema educatiu de més qualitat, més integrador i més equitatiu

Assumpció Castellví Auví, professora, psicopedagoga i pedagoga

Com la majoria de la població, estic convençuda que l’educació i la cultura són cabdals per tal que les persones i les comunitats puguin desenvolupar-se. Són dos drets bàsics que cal protegir, perquè la vitalitat cultural i educativa d’una societat són el termòmetre del nivell participatiu i lliure dels ciutadans.

L’escola catalana ha tingut i té un paper clau a l’hora d’educar. Tot el professorat i el Departament d’Ensenyament de la Generalitat ens hem esforçat per mantenir la qualitat i la modernitat pedagògiques i també hem treballat molt per estar en constant evolució i aconseguir que els nostres alumnes i, per tant, la nostra societat cada cop estigui més cohesionada i que aposti per la igualtat en tots els àmbits.

Malgrat tots aquests esforços, l’Estat saboteja tots els intents de millorar el sistema, i sotmet a un setge permanent les lleis catalanes d’educació. Per què? Perquè potser no asseguren la millora dels sistemes d’aprenentatge? No, perquè l’Estat s’ha fixat com a únic objectiu a Catalunya acabar amb la immersió lingüística, una política que té el suport d’una gran majoria en aquest país. Però a l’Estat li és igual la democràcia i li són iguals els relativament bons resultats educatius catalans a l’informe PISA, perquè l’Estat actua mogut pel nacionalisme espanyol.

Enric Casulleras: «Es así de simple»

En el siglo XXI las sociedades democráticas resuelven las cuestiones de soberanía sometiéndolas a referendos

Enric Casulleras, profesor de la Universidad de Vic

Un estado está formado por un conjunto de instituciones que han de velar para solucionar los problemas colectivos de su gente: prestar servicios públicos, garantizar el orden y la justicia, construir infraestructuras...

Una buena parte de la población catalana ha llegado a la conclusión de que el Estado español no tiene interés alguno en resolver esos problemas de los catalanes, aunque los catalanes contribuyan como nadie a financiar las instituciones españolas. La experiencia les dice que dentro del Estado español siempre padecerán agravios económicos, que su lengua no va a ser defendida y que la sanidad, la educación y los trenes de cercanías seguirán sufriendo una financiación con insuficiencia crónica. Con toda la lógica del mundo, estos catalanes querrían tener un Estado amigo, y como en España no lo ven posible, desean un Estado catalán.

Naturalmente, hay otros catalanes que no lo ven de este modo, y preferirían seguir como hasta ahora, dentro del Estado español. Ambas posiciones son igualmente legítimas. Pero como en un territorio no puede haber dos estados de manera simultánea, habrá que elegir.

Vicent Partal: «L’últim dia, però De los Cobos ho ha dit»

«Aquesta idea que la repressió judicial podrà solucionar un problema polític és errònia. I això que fins ahir ho dèiem només els qui en discrepem, ahir ho va dir, ni més ni menys, el responsable d'aplicar el mètode»

M’ho han explicat unes quantes vegades. M’ho han dit sovint polítics i alts funcionaris catalans que s’han entrevistat o han negociat coses a Madrid, amb interlocutors amb qui hi ha una certa confiança. Tots coincideixen a dir que, ‘en privat’, els seus interlocutors reconeixen que l’estratègia de persecució judicial de l’independentisme català no treu cap a res i és, a més, fallida. Com que aquestes coses es diuen en privat i jo no les he contrastades personalment, no les podia fer servir periodísticament i, per tant, no n’he dit res fins avui.

Però ara hi ha un canvi que fa reflexionar, molt espectacular. Perquè Francisco Pérez de los Cobos, president sortint del Tribunal Constitucional, va dir ahir, en el darrer discurs abans de deixar el càrrec, que el TC no podia resoldre el problema polític català. Així. Més i tot: va afirmar que les resolucions d’aquest tribunal, des del 2014, no han servit de res. Amb paraules seves, allò que es pretenia ‘no s’ha aconseguit’.

dimecres, 15 de març de 2017

Antoni Bassas: «Que ningú no et robi l’autoestima que vas sentir»

AMB LA CONDEMNA a l’expresident, l’exvicepresidenta i una exconsellera de la Generalitat per haver posat les urnes amb pau, èxit de participació i repercussió internacional (aquest és el “delicte” que el mal entès honor de l’estat espanyol no pot deixar impune), el 9-N encara es fa més gran. Ara, quan està amenaçada a tot el món la capacitat de la democràcia de representar la gent, l’estat espanyol se situa al cantó repressiu de la història i castiga la lliure participació ciutadana. El delicte que l’Estat persegueix en tots nosaltres és haver pensat, haver proposat una sortida política per a Catalunya i haver-la executat amb aparença de referèndum. De quin cantó vols estar? Soc fill d’algunes dates col·lectives: l’11-S del 77, el 9-N del 89, l’11-S del 2001 o l’11-M del 2004. I del 9-N del 2014. I ningú em prendrà l’autoestima que vaig sentir aquell dia.

Font: ara.cat

Ramón Cotarelo: «Contra la independència, sentència»

"Si la unitat es manté i el suport social també, la sentència del TSJC pot ser el senyal de sortida a l'últim tram cap a la independència de Catalunya"

El debat és si el procés de Mas, Ortega i Rigau és o no un judici polític. D'una banda s'assenyala que els tres han estat condemnats per possibilitar la votació del 9N. De l'altra, que la condemna ha estat per desobeir el Tribunal Constitucional (TC). Un assumpte purament retòric perquè la suposada desobediència ho va ser a una decisió del TC de prohibir l'9N. En conseqüència, sí que ha estat condemna per permetre la votació i en un procediment penal a què es va oposar la fiscalia catalana. Va ser la Fiscalia General de l'Estat la que va obligar a actuar a la fiscalia catalana per impuls directe del govern que és qui, en definitiva, ha determinat la decisió per raons polítiques tot i amb l'habitual estratègia de Rajoy de tirar la pedra i amagar la mà.

El principi general de l’estratègia, ja visible fa uns anys, era utilitzar els tribunals en contra de l'independentisme català o, dit d'una altra manera, substituir als militars -sempre ultima ratio del nacionalisme espanyol- pels jutges. La recolzava en sagrada "unió nacional" l'altra ala del nacionalisme espanyol, el PSOE de Rubalcaba, principal artífex de la Llei de Seguretat Nacional, bàsicament dirigida en contra de Catalunya. El problema d'aquest criteri és que s'obre a l'òbvia crítica que el govern espanyol està construint de nou una jurisdicció per a perseguir pretesos delictes d'opinió. Judicis polítics, com sempre. En realitat no ha deixat de fer-ho. En molts aspectes, l'Audiència Nacional és una jurisdicció especial que procedeix de l'esperit del Tribunal d'Ordre Públic de Franco.

L’ANC proposa la proclamació de la independència si l’estat espanyol impedeix el referèndum

El secretariat de l'entitat lliura avui als seus socis la proposta de full de ruta que s'haurà de validar en l'assemblea general de l'abril

El secretariat de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) proposa que el Parlament de Catalunya proclami la independència en cas que el govern espanyol impedeixi el referèndum. Així ho fa constar en la proposta de full de ruta de l’entitat que avui es fa arribar a tots els socis i al qual ha tingut accés VilaWeb. Des d’ara fins al 29 d’abril, quan es reunirà l’assemblea general de l’ANC a Sabadell, el text és obert a la incorporació d’esmenes.

L’ANC preveu bàsicament tres escenaris des d’ara fins al mes de setembre, quan es preveu que es faci el referèndum. El primer és que el parlament aprovi la llei de transitorietat jurídica, pactada entre Junts pel Sí i la CUP i desada en un calaix fins al moment de la tramitació i aprovació, i la convocatòria del referèndum. En el cas que es pugui fer el referèndum (l’opció d’un referèndum pactat amb l’estat és descartada), l’ANC proposa que es faci una ‘campanya paraigua’ pel sí, que aplegui tots els partits i entitats que subscriguin aquesta opció.

dimarts, 14 de març de 2017

Espai obert de xerrades: «Infraestructures, salut, pensions, economia, ...» i activitats infantils, el 19 de març


Vicent Partal: «I ara podríem fer veure que parlem d’un judici…»

«Quan passen els anys ningú no discutirà que el 9-N va ser el dia, el primer dia, en què Catalunya va actuar com una nació sobirana i Espanya com un estat fallit»

Podríem imaginar-nos que uns jutges han examinat de manera imparcial l’actuació de tres persones i s’han limitat a aplicar la llei. Però una llei és imprescindible que siga la mateixa per a tothom i, per tant, que castigue de la mateixa manera tothom qui no la complesca. I quina explicació té que Mas, Rigau i Ortega siguen declarats culpables, diuen que per haver desobeït una ordre del Constitucional, mentre que mai ningú no ha castigat les altres documentades desobediències al mateix tribunal –com per exemple les vint-i-sis ocasions en què el govern espanyol s’ha negat a aplicar sentències favorables a la Generalitat de Catalunya?

Malgrat això, podríem fer veure que tres ciutadans han estat jutjats per un tribunal normal i corrent, preocupat només pel compliment de la llei. Però com explicaríem aleshores que la junta de fiscals de sala de Madrid obligàs la junta de fiscals del TSJC a emprendre una acció penal que ells deien que era inexistent? La cosa va acabar, ni més ni menys, amb la dimissió del fiscal general de l’estat, i això deixava entendre que el govern, l’executiu, s’hi havia immiscit d’una manera intolerable, violant la separació de poders i violentant el poder judicial.

El TSJC inhabilita la democràcia a Catalunya

El TSJC ha dictat avui la sentència que inhabilita la democràcia a Catalunya. El tribunal ha optat per seguir les directrius polítiques d’un govern central antidemocràtic i ha preferit inhabilitar les urnes abans que fer justícia.

La sentència no només inhabilita Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau, sinó que inhabilita els dos milions de ciutadans que van anar a votar el 9 de novembre de 2014.

L’ANC no accepta una decisió judicial que posa en qüestió els fonaments de l’Estat de Dret, i fa una crida a la ciutadania a preparar-se per acompanyar i defensar les nostres institucions legítimes en els mesos claus d’avui fins al referèndum.

dilluns, 13 de març de 2017

Toni Soler: «Se hace camino al andar»

MERKEL. Els altaveus més lúcids, massa ocupats a analitzar un tuit pujat de to o l’estirabot d’un tertulià, s’han oblidat sospitosament de parlar d’una notícia que té un cert abast: la fundació Adenauer -el think tank de la CDU d’Angela Merkel- ha fet un informe per reclamar una solució política per a Catalunya. “Rajoy insisteix que no hi haurà referèndum català, però no està clar ni com ho pensa impedir, ni quin projecte polític ofereix el PP als catalans”, diu l’informe. És una afirmació impensable fa només un any, i si la posem al costat del recent dossier del Deutsche Bank, que constata, amb cert astorament, la determinació del govern català per fer el referèndum, indica que alguna cosa està canviant en l’opinió pública europea. No és un canvi en favor de les tesis catalanes. Ni de bon tros. Només és el reconeixement d’un conflicte. Però això sol ¡és tan important! Ser un conflicte -ser un problema- és la porta d’accés a la realitat diplomàtica. És el pas previ a ser un subjecte polític.

Quim Torra: «El setge del 2017»

«La independència exprés és la que, ara sí, confiem tots que s'executi i es proclami després del vot afirmatiu majoritari dels catalans al referèndum»

Convençuts de què els catalans som ximples del tot, els qui ens neguen el dret més elemental, el dret a decidir qui som i què volem ser, els qui estan movent tots els ressorts de l’estat impropi per esclafar-nos, els qui han interposat querelles, afinat fiscals, pagat confidents, desplegat espies, intoxicat amb notícies falses i precuinades als forns del CNI; els qui han fet de l'estat de dret un estat desfet, aquests, els qui ja tenen prevista la resposta a qualsevol moviment que facin els representants legítims del poble de Catalunya, siguin multes, suspensions de funcions, inhabilitacions, estats d'excepció o de setge, ara, resulta que s'esquincen les vestidures perquè el Parlament de Catalunya, com pot, aprofitant la mica d'oxigen que respira, busca senzillament la manera de permetre que els catalans democràticament decideixen el seu futur. I corren a dir-ne independència exprés i a clamar contra la vulneració dels drets de l'oposició.

Vulneració dels drets és la que portem els catalans patint durant aquests 300 anys a l'Estat espanyol. Desenes de generacions de catalans han vist els seus drets més elementals anul.lats i trepitjats. I ara resulta que un Parlament que s'ha autodeclarat sobirà (no oblidéssim la declaració del 9 de novembre del 2015) no pot plantejar una mecànica procedimental que pugui acabar facilitant un referèndum d'autodeterminació. No cal afegir que el corifeu de publicistes de l'establishment ha corregut a apuntar-se a la seva desqualificació, oblidant-se de què no cal amenaçar amb un estat de setge perquè ja vivim en un estat de setge. I amb un espectacle d'il.lusionsime formidable acaben acusant als independentistes de tèrbols i tramposos.

Vicent Partal: «Escac i mat en dues jugades»

«El govern espanyol i les seues comparses polítiques i mediàtiques poden dir el que vulguen sobre l'opinió de la Comissió Venècia del Consell d'Europa, però la realitat és escrita, negre sobre blanc, i és molt important»

Ho deixaré en l’anglès original perquè no hi haja cap dubte sobre qui menteix: ‘Attributing the overall and direct responsibility for the execution of the Constitutional Court’s decision to the Court itself should be reconsidered in order to promote the perception of the Court as a neutral arbiter, as judge of the laws.’ I ara la traducció: ‘L’atribució directa i general de la responsabilitat sobre l’execució de les decisions del Tribunal Constitucional al mateix tribunal hauria de ser reconsiderada, per tal de promoure la percepció del tribunal com a àrbitre neutral, com a jutge de les lleis.’

No cal saber gaire anglès per a entendre que ‘should be reconsidered’ (‘hauria de ser reconsiderada’) és una amonestació. Perquè no cal que reconsideres res si és correcte. Quan algú et diu que reconsideres això que fas, tothom entén que t’avisen que t’equivoques. El govern espanyol i les seues comparses polítiques i mediàtiques poden dir el que vulguen sobre l’opinió de la Comissió Venècia del Consell d’Europa, però la realitat és escrita, negre sobre blanc, i és molt important.

Conferència «El procés català vist des d'Europa» amb Schreiber, Terricabras i Strubell, el 17 de març


divendres, 10 de març de 2017

Jofre Llombart: «Una remuntada per empatar»

"S’acosta l’hora determinant del referèndum i Espanya farà una proposta per evitar-lo"

No hi haurà cap proposta política que, com a Estat, Espanya li faci a Catalunya. Bé, més ben dit, no hi haurà cap proposta NOVA. Dic més: hi haurà una proposta d’estat cap a Catalunya que es presentarà com a nova però en realitat serà una proposta per restituir allò que s’ha retallat en aquests últims cinc anys.

És el manual de tota negociació pensada a llarg termini i més quan les dues parts a ‘negociar’ no estan equilibrades en força. Un temps abans de la negociació, la part més poderosa sotmet, resta, treu, colla, lamina, degrada a la més feble per, després, presentar la desacceleració com una cosa totalment nova i ben intencionada impossible de rebutjar.

Des de la sentència de l’estatut del 2010 però especialment des que el PP governa, hi ha hagut un procés de recentralització. Dit d’una altra manera: ja sigui amb sentències del Constitucional, lleis espanyoles que solapen les catalanes o simplement amb el tancament d’aixeta per deixar una competència sense finançament, l’estat ha anat agafant poder polític a les comunitats, totes, però ho han notat especialment les que tenien més traspassos culminats. Per posar només uns exemples: s’ha intentat restar poder a Catalunya en matèria de comerç amb una llei superior per rang. El mateix amb Educació (la llei Wert) o la llei de dependència, que –a la pràctica- s’ha asfixiat econòmicament després de deixar-la amb partides molt minses.

Nerea Rodríguez: «La garantia del procés»

"La primera presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, encapçala ara el Parlament de Catalunya. De símbol a símbol, del carrer al Parlament"

L'Assemblea Nacional Catalana acaba de fer cinc anys. Els fa en un context que poc té a veure amb el moment històric en el qual va néixer, amb un Artur Mas encara mínimament esperançat demanant a Madrid un pacte fiscal per a Catalunya. Això passava pocs mesos després que l'ANC veiés la llum i pocs dies després de la primera manifestació realment multitudinària de l'11 de setembre. Aquella negativa de Mariano Rajoy a negociar sobre la possibilitat d'un pacte fiscal va decantar-ho tot, i l'ANC va anar adquirint cada vegada més protagonisme, precisament per aconseguir aglutinar una gran part de la societat civil indignada amb l'status quo.

En aquell moment, l'Assemblea va començar a jugar un paper preeminent en la vida política catalana, fins a arribar a organitzar les manifestacions més massives que ha viscut mai Catalunya. Les milers de persones que formen aquesta entitat sobiranista han estat col·laboradores necessàries perquè les institucions catalanes i molts dirigents polítics hagin donat passos endavant i s'hagin posat a liderar el que sembla l'opció preferida de la majoria de catalans.

Xerrada - Debat «Amb les pensions, cap dubte» el 15 de març


dijous, 9 de març de 2017

«Sardanegem» i balls tradicionals bolivians! el diumenge 12 de març. T'hi esperem!

Aquest proper diumenge, 12 de març, tenim convidats de nou! Després del nostre taller obert de sardanes, a partir de la una del migdia, dues associacions de balls bolivians, el Centro Cultural Boliviano Salay de Cochabamba-Barcelona i Tinkus San Simon Filial Barcelona, ens oferiran les seves danses tradicionals.

Una oportunitat d’intercanviar cultura i fer conèixer de primera mà als nostres conciutadans arribats d’altres països –en aquest cas, Bolívia– per què volem que Catalunya sigui un estat i per què a ells els convé que ho sigui. Aquest diumenge vine a participar a les sardanes i a la paradeta, gaudir dels balls d’aquesta associació i explicar la nostra situació!

T’hi esperem! Moltes gràcies!

Endavant República!!

Fem futur!!!

Equip de Coordinació




Concurs per dissenyar una imatge pròpia ANC-SF

Després de reiterades demandes de molts socis i simpatitzants de l’ANC Sagrada Família –i fins i tot del públic de les paradetes– de tenir una samarreta pròpia de la nostra entitat, obrim un concurs per dissenyar una imatge que ens identifiqui, no tan sols en les samarretes, sinó en tota mena de cartells, marxandatge i altres.

El concurs és obert a tothom (menors amb autorització tutorial) i hi haurà premi per al disseny guanyador. Anima familiars, amics i coneguts a participar-hi! Les bases del concurs les trobareu aquí. No badeu: el termini és el 9 d’abril!!

Esperem amb delit les vostres propostes!

Endavant República!!

Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Agustí Alcoberro: «Cooperatives i mútues, benestar per al segle xxi»

Com els catalans vam construir un Estat del Benestar al marge de l’Estat espanyol

Agustí Alcoberro, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, exdirector del Museu d’Història de Catalunya

Al llarg del temps, la dependència d’un estat que no és el nostre, i que sempre ens ha estat hostil, ens ha obligat a espavilar-nos com a país. La societat civil catalana ha hagut de generar institucions i projectes que probablement haurien correspost a un estat propi. Això és particularment evident en l’àmbit dels serveis socials i del benestar. Sense els recursos d’un estat, el país ha hagut de construir xarxes de solidaritat pròpies d’una societat moderna i disposada a encarar els reptes del futur. Però aquest model popular i català va patir la greu garrotada del 1939.

La industrialització de Catalunya, a partir de la dècada del 1830, va generar una societat essencialment diferent, i amb necessitats pròpies. L’Estat espanyol, ineficient i centrat en un model econòmic antic, es va revelar incapaç d’atendre les noves demandes socials. En aquest context, els sindicats obrers i també altres institucions socials van haver de construir una mena d’estat del benestar a l’ombra. Una de les primeres funcions dels sindicats contemporanis va ser la creació de mutualitats, o entitats d’ajuda mútua, destinades a ajudar els seus socis en cas de malaltia, atur o altres necessitats.

Progrés i benestar

Sovint parlem de l’estat del benestar. Un terme abstracte i molt generalista, però... què volem dir amb «estat del benestar»?

El sistema de pensions, la cobertura de l’atur, l’educació i la sanitat públiques, han estat els fonaments d’aquest estat del benestar, avui en perill a causa, o com a excusa, de la gran crisi mundial que ha dictat importants mesures d’austeritat que, en bona part, l’han començat a desmantellar.

La Catalunya del futur no només ha de recuperar els nivells de benestar que hagi pogut perdre, sinó que els ha d’augmentar i millorar. Necessitem un nou model d’estat del benestar en què puguem incorporar prestacions bàsiques, com ara les ajudes a la maternitat i la dependència, i una política d’habitatge social com la que hi ha en alguns països europeus. Caldrà disposar, també, de lleis que evitin els desnonaments i els talls de subministraments de serveis públics bàsics, com l’aigua, el gas o l’electricitat.

Catalunya és pionera en molts camps en què, però, caldrà aprofundir i avançar molt més. Per exemple, en la igualtat de gènere, on encara hi ha molt camí a fer. La cultura de la pau, en la qual ens vam situar capdavanters amb la lluita contra les guerres i una llarga trajectòria de lluita que inclou l’objecció de consciència i els moviments pacifistes. També som particularment sensibles en els temes de solidaritat i cooperació amb la xarxa d’ONG, les famílies d’acolliment o la Marató de TV3.

Conferència «Construint la República: una revolució democràtica» amb Jordi Foz, Jaume Asens i Karma Peiró, el 17 de març

El proper divendres, 17 de març, a la sala d’actes del Centre Cívic Sagrada Família, a les set del vespre, els ponents Jordi Foz, secretari de Transparència i Govern Obert, i Jaume Asens, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona –sota la moderació de Karma Peiró, directora de Nació Digital–, ens explicaran el que significarà la regeneració democràtica en la República Catalana.

La conferència se centrarà en temes com ara la qualitat democràtica, la transparència, la participació ciutadana, la separació de poders o el fre a la corrupció, entre d’altres, que s’aplicaran al país que estem construint.

Després de la ponència, podreu preguntar tot allò que us inquieta i que vulgueu aclarir.

T’hi esperem! Moltes gràcies!

Endavant República!!

Fem futur!!!

Equip de Coordinació

Pere cardús: «L’inesperat factor Rigau»

«Una claudicació davant la justícia espanyola en aquest cas no faria cap altra cosa que obrir la caixa dels trons.»

Han quedat vists per a sentència dos judicis contra el 9-N. El que es va fer a Barcelona a Mas, Ortega i Rigau i el que es va fer a Madrid a Homs. Ara veurem quan surten les sentències i quin és el càstig de l’estat espanyol als responsables d’aquella jornada històrica. Tot fa pensar que la condemna serà segura. Que aquests quatre polítics seran inhabilitats per la justícia espanyola. En el cas de Mas i Ortega, la inhabilitació no té implicacions immediates, perquè ara mateix no ocupen cap càrrec institucional. En el cas de Rigau i d’Homs, la cosa és diferent.

Homs és diputat al congrés espanyol. És a dir, en una cambra parlamentària que representa la sobirania espanyola i que no té gens d’interès, cap mandat ni cap majoria independentista. Per tant, és evident que, si Homs és inhabilitat, no tindrà cap més remei que abandonar el congrés i anar-se’n a casa o allà on vulgui. Vull dir que no cal esperar que la mesa del congrés espanyol faci cap gest de solidaritat ni de protesta, i encara menys de desobediència a la sentència del Tribunal Suprem. Al cap i a la fi, són les seves lleis, la seva justícia i les seves institucions. Per a nosaltres, comencen a ser coses del passat i amb presència catalana residual (per acabar d’arreglar els papers del tancament de la barraca).

dimecres, 8 de març de 2017

Ramón Cotarelo: «Parlar per parlar»

"L'Estat només pot prohibir i la qüestió serà quina reacció tindrà la societat catalana davant l'enèsima prohibició arbitrària i despòtica"

En la seva precampanya a les primàries del PSOE, Patxi López ha fet escala a Catalunya i ha parlat de la "qüestió catalana". Molt típic dels polítics espanyols: parlar de Catalunya quan hi són, però res més. La resta del temps, quan són a Espanya, és com si Catalunya no existís. Creuen que poden proposar un futur per al conjunt del país sense comptar amb els catalans. Greu error.

A Catalunya es fan les propostes i a Catalunya es queden sense que ningú les reculli o actuï en conseqüència. López va venir a Catalunya a dir que cal aturar les màquines per evitar el xoc que molts vaticinen i donar-se temps per buscar una solució. Sembla una actitud equidistant, arbitral, prudent, respecte a dues parts en igualtat de condicions. Només que no estan en igualtat de condicions. El full de ruta, les màquines són l'única garantia amb què compta l'independentisme, la seva única possibilitat de imposar-se. Si les perd, desapareix.

Al govern central hi ha més opcions. A més de les màquines que pot aturar (els processos judicials, per exemple) pot posar en pràctica mesures polítiques i obrir vies de negociació, cosa que no ha fet fins ara. Però això és cosa seva.

Conferència «L'estat del benestar a la República Catalana» amb Rigau, Gomà i Oliveres, el 14 de març


Josep Costa: «Catalunya, l’autodeterminació i el Ministeri d’Exteriors»

Desmuntant l'informe del govern espanyol 'sobre l'eventual declaració unilateral d'independència de Catalunya'

L’any 2014 el Ministeri d’Afers Estrangers va elaborar un informe titulat ‘Sobre la eventual declaración unilateral de independencia de Cataluña y el Derecho Internacional’, que es pot consultar al web oficial del ministeri. Més d’un any després, l’Instituto Elcano va publicar un paper del cap de l’assessoria jurídica del ministeri, José Martín y Pérez de Nanclares, que reproduïa literalment apartats sencers d’aquell informe.

Ve a tomb comentar aquests documents perquè he arribat al convenciment que han de ser la font d’inspiració de consignes que disciplinadament repeteixen des de fa temps multitud d’usuaris de Twitter i tertulians dels mitjans de comunicació. Bàsicament, es comprova que els arguments són sempre els mateixos, incloent-hi els errors i tergiversacions que podem trobar-hi. Alguns exemples:

1. L’informe apel·la al principi d’integritat territorial contra el dret de secessió, malgrat que la Cort Internacional de Justícia ha dit que és un principi que només regeix en les relacions entre estats. De fet, en suport d’aquesta tesi se cita una resolució de l’ONU relativa al conflicte de Crimea en la qual, evidentment, es condemna precisament la ingerència russa en els afers interns d’Ucraïna (la qual no hi ha dubte que vulnera el dret internacional) que afecta la seua integritat.

dilluns, 6 de març de 2017

Xerrada «El futur de les pensions» el 12 de març


Ramón Cotarelo: «La destrucción de España»

Al final tendrá razón el procesado Homs en su vaticinio del fin del Estado español. A estas alturas, las mentes más lúcidas dan el referéndum por inevitable y, con ellas, mucha otra gente, aunque no lo diga. No está mal para un problema que hace dos o tres años no existía o era una mera algarabía, según el muy previsible Rajoy. Pero ya es poco. La cuestión es si, a fuerza de no transigir, no negociar, no dialogar, no proponer nada, el nacionalismo español, carente de toda iniciativa, ha hecho inevitable también la independencia de Cataluña.

Voluntad catalana no falta y la hoja de ruta de JxS con el apoyo de la CUP propone un escenario de confrontación total de aquí a breves meses. Se asume que el Estado intervendrá la autonomía catalana y que en Cataluña habrá una reacción. A partir de aquí, el territorio no está cartografiado.

El problema de fondo es la falta de proyecto del nacionalismo español, incapaz de proponer nada salvo la continuidad de una situación que disgusta a todos. Falta el proyecto porque falta el nacionalismo que ha de empujarlo. El franquismo, al apropiarse durante 40 años de dictadura los significados nacionales, deslegitimó de tal modo el nacionalismo español que este debe de ser el único en el mundo cuyos seguidores afirman siempre no ser nacionalistas de nada.