Manifestació contra el Pla de la Conca de l'Ebre, diumenge 5 de juny

Roger Buch: «Lluita social i lluita nacional: dues cares de la mateixa moneda»

Els motius que els partidaris de la independència responen des del 2012 fins ara a les enquestes tenen molt més a veure amb els greuges de l'estat i l'oportunitat de construir un país nou, que no pas amb motius emocionals o simbòlics.

Durant tots els anys del procés, l'independentisme ha anat concretant el seu discurs de greuge contra l'Estat per transformar-lo en l'oportunitat de construir un país diferent. La frase "per fer el mateix canviant de bandera, no cal la independència" ha estat molt recurrent en l'independentisme d'aquests anys i s'ha notat en discursos tant dels partits com de la societat civil. La idea de "país nou" ha estat molt repetida. Així, s'han generat moltes campanyes destinades a explicar els beneficis pràctics de la independència, que acabaran beneficiant a tota la població, independentment de si estan o no a favor de la independència.

Aquest diumenge passat hi va haver una manifestació important a Barcelona. No tant per la quantitat de gent sinó pel que va significar. Una manifestació per la Via Laietana, espai habitual de les manifestacions sindicals, que més que refermar el discurs social de l'independentisme va concretar un espai compartit de lluites amb el sobiranisme no independentista, que trenca qualsevol teoria sobre fractures socials. Una manifestació que va tenir el suport d'entitats com la Taula del Tercer Sector Social, els grans sindicats, o la Confederació d'associacions de veïns.

Acte de la Sectorial d'educació «L'escola de la República Catalana» el 2 de juny

Natàlia Esteve: «Els únics crítics de l’ANC són les bases»

Aquesta és la primera vegada que una representant territorial ocupa un càrrec orgànic a l'ANC

Natàlia Esteve és la nova vice-presidenta de l’ANC i la primera candidata de representació territorial que ocupa un dels quatre càrrecs orgànics de l’organització. És advocada, autònoma i té trenta-set anys. ‘Sóc base’, respon quan li demanem per què es va presentar al secretariat nacional. I afegeix: ‘Les bases són la garantia de la transversalitat i independència de l’ANC.’ Hi parlem sobre l’elecció del nou secretariat, el seu nou càrrec i la mobilització de la societat civil.

- Sou independentista de sempre, és clar.
- Sí, sempre ho he estat. No sé què vaig fer abans, si deixar de creure en els Reis de l’Orient o començar a ser independentista. Sempre he volgut que Catalunya es governés a si mateixa.

- Abans d’entrar a l’ANC, havíeu estat activista en cap més grup polític?
- No. Era activista al carrer, en converses de bar, quan viatjava… Sempre he defensat aquesta opció política. M’inicio en l’activisme el 2012 amb l’ANC. En aquell moment m’adono que és el gran agent mobilitzador i m’hi sumo perquè considero que el moviment independentista ha de créixer i que aquest moviment l’ha d’encapçalar la societat civil.

ASSEMBLEA GENERAL ORDINÀRIA de Sagrada Família per la Independència dimarts 7 de juny. T'hi esperem!

Vine a la propera assemblea general ordinària corresponent a aquest trimestre. Serà el 7 de juny, a les 7 h del vespre, a l'Espai 210 (Padilla 210).

Ordre del dia:

1. Lectura i aprovació, si escau, de la memòria d’activitats
2. Lectura i aprovació, si escau, de la memòria econòmica
3. Eleccions al Secretariat Territorial
4. Precs i preguntes

L’assemblea és l’ocasió per a retrobar-nos i posar en comú les propostes d’actuació immediates; per això t’animem a participar-hi.

L’assistència és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Equip de Coordinació
ANC-SFxI

Xerrada «L'economia social en la constitució de la República Catalana» el 2 de juny

Avui, 31 de maig, últim dia de presentació de candidatures per a renovar els càrrecs de la nostra territorial

Les eleccions per a la renovació de càrrecs de la nostra territorial se celebraran el proper 7 de juny. Encara és obert el termini de presentació de candidatures per a renovar els càrrecs de responsables de Coordinació, Secretaria i Tresoreria de la nostra territorial, però recordeu que finalitza avui, 31 de maig.

Necessitem a tothom qui cregui que amb el seu compromís personal pot contribuir a l’èxit de la campanya de l’ANC. Si vols optar a algun d’aquests càrrecs, trobaràs les bases al comunicat intern que vas rebre el passat 4 de maig i en altres de posteriors.

Reglament de règim intern

Article 3.9.1. Totes les assemblees territorials, sense excepció, han de basar la seva organització interna en un Secretariat Territorial constituït almenys per tres persones, que ocuparan les funcions de Coordinació, Secretaria i Tresoreria.

Article 3.10.1. Els càrrecs de cada secretariat territorial seran escollits per votació dels membres adscrits a aquella assemblea territorial.

Article 3.10.2. Pera ser elector per al Secretariat Territorial, els membres han d’estar al corrent de pagament de les contribucions fixades per l’Associació, i per a ser elegible, a més a més, no ocupar càrrecs orgànics de cap partit polític, ni d’àmbit local ni nacional, ni ocupar llocs de responsabilitat en àmbits polítics de rang nacional.

«D’aquí a vint anys, estaràs més decebut pel que no vas fer que pel que vas fer. O sigui que explora, somia i descobreix coses.» (Mark Twain)

Germà Capdevila: «Histèria pressupostària»

«Estem aquí per fer la independència, que és el projecte col·lectiu més important que ha emprès aquest país en molt de temps. Tota la resta és accessòria fins aconseguir-la»

Per una banda, hi ha tots aquells que no volen que siguem independents, i aprofiten qualsevol excusa per intentar desmuntar la majoria parlamentària per l'Estat propi. La pujada d'impostos, els aldarulls de Gràcia, les negociacions pel pressupost, el tall de cabells del President, tot és evidència científica del trencament imminent, l'avançament electoral i l'enterrament definitiu del projecte independentista.

D'altra banda, hi ha els independentistes de bona fe que voldrien que les coses anessin una mica més ràpides, més netes i més directes. Que dins de les files sobiranistes tothom es posés d'acord en tot i anéssim per feina sense entrebancs. Les dinàmiques normals de qualsevol govern sense majoria absoluta amb acords parlamentaris externs –sumades a l'heterogeneïtat intrínseca a Junts pel Sí– provoquen nerviosisme i fatiga als més motivats, la qual cosa és comprensible perquè fa ja uns quants anys que mantenen la tensió.

Tanmateix, convé no perdre la calma ni perdre de vista que l'objectiu principal és només un: la independència. Fins que no sigui una realitat, tota la resta és accessòria. És evident que és molt millor que el govern funcioni amb un pressupost aprovat que no pas amb un pròrroga del de l'any passat, però no cal perdre el cap pel que ha de ser l'últim pressupost autonòmic. Ja ens discutirem a fons pel primer pressupost de la República, quan podrem disposar de tots els diners.

Font: NacioDigital.cat

Antonio Baños: «Amb les cabres pels carrers»

O són soldats i reis, o són legionarios o se'ns fa escoltar el lorolo o (cada vegada menys força) proven d'engalipar-nos amb la nostàlgica tricolor. Espanya té un greu problema simbòlic, és evident. La nostra sort secular és que Espanya mai no ha pogut oferir una panòplia simbòlica que ens seduís, que fes patxoca o que s'avingués als valors que la societat catalana té en gran valor. L'acte estrafolari i patètic dels "caballeros legionarios"desfilant aquest dissabte Via Laietana avall, coincidí en el temps amb l'oficial i també tronat acte d'homenatge a les forces armades espanyoles on la "renovada" monarquia borbònica exhibia la seva congènita incapacitat de superar allò que representa: un estat forjat a sang, decret i repressió.

La carència simbòlica és pròpia dels estats recents. Espanya, tot i la propaganda que la fa un estat d'origen gairebé neolític, és un estat conformat a la segona meitat del XIX. Com Alemanya i Itàlia, Espanya alinea les seves entitats polítiques i nacionals cap als vols de 1870. Abans de 1868 Espanya no té moneda nacional, no té unitat de mesura comuna i ni tan sols té Rei d'Espanya, ja que Isabel II encara rebé el títol de "reina de les Espanyes" en la constitució de 1845. La bandera bicolor segueix un camí força curiós. Nascuda en octubre del 1785 com a disseny eminentment pràctic per a la marina de guerra, l'any 1843 passa a ser la bandera de l'exèrcit. No del país, de l'exèrcit! No és fins al segle XX, 1908 en concret, que es regula per primera vegada el seu us institucional.

Xerrem amb Lluís Llach «El procés constituent» el 6 de juny

Germà Capdevila: «Demà, un avançament»

Demà a les 12, una manifestació recorrerà el camí des de la plaça Urquinaona fins al Pla de Palau, a Barcelona, sota un lema molt explícit: “Els drets no se suspenen: treball digne, drets socials, democràcia real.” Amb l'objectiu de denunciar la persecució de l'Estat a cada moviment legislatiu que fa Catalunya per protegir o millorar els drets dels catalans, un ampli ventall d'organitzacions polítiques, socials, empresarials i sindicals ompliran els carrers per fer sentir la veu d'un poble que ja ha dit prou i vol ser amo dels seus destins.

La manifestació de demà és un avançament de l'evolució que es comença a produir en el camí dels catalans cap a la plena sobirania. Molts dels manifestants de demà no són independentistes i no s'han sentit interpel·lats fins ara per l'anomenat “procés”. Però són catalans que pateixen en carn pròpia la humiliació que ens infligeix un Estat que ens vol sotmesos, callats i pagant. L'Estat propi no és el tema de la manifestació de demà, però veure l'un al costat de l'altre l'Assemblea, Òmnium, partits catalans unionistes com el PSC i ICV, sindicats com UGT i CCOO i la Confederació d'Associacions de Veïns, l'AMI, la Taula del Tercer Sector i moltes altres entitats, plantant cara a l'Estat, és el primer pas perquè molts dels que fins avui no s'havien sumat a l'independentisme comencin a prendre consciència que no hi ha entesa possible amb Espanya, i que només la República Catalana és garantia de futur.

Font: elPuntAvui.cat

Jordi Queralto: «Ens prenen el pèl»

Setze mil milions d’euros (16.000.000.000 €) és la xifra que reivindiquem com que ens pren Espanya de les nostres taxes.

L’autenticitat d’aquesta xifra és inqüestionable, ja que no només ha estat el resultat de diferents estudis realitzats per diferents experts, sinó que a més és la xifra que donava, fins al començament del procés, el mateix Instituto Nacional de Estadística. És a dir, és la xifra oficial del Gobierno. I doncs els catalans veiem que el greuge econòmic de l’estat espanyol a Catalunya és del 40% dels nostres impostos. I aleshores calculem; tants llits de menys, tantes escoles de menys, tants policies, tants bombers de menys… I vaja, ens emprenyem molt.

Però el cert és que molt poca gent entén les conseqüències d’un espoli com aquest en la seva vida quotidiana. I és que l’economia no és tan senzilla. L’economia no és estàtica; és un flux.Cada intercanvi, cada producció, i cada creació d’un servei té un efecte multiplicador que acaba determinant la qualitat de vida de tota la societat. Cada llit d’hospital és un lloc de treball d’una infermera, que és alhora tot el que compraria ella amb el seu sou, que és alhora tot el que comprarien els botiguers que li haguessin servit productes o serveis. Quan ens prenen un llit d’hospital, en realitat ens estan prenent moltíssim més que això. Ens estan prenent tots els intercanvis que creixerien del lloc de treball generat per aquest llit, que és el que impulsa l’economia, i que és el que fa que l’atur abaixi i que els sous pugin.

Per posar un exemple:

Jordi Sànchez: «Si l'Estat no respon, Europa entendrà una sortida unilateral»

Jordi Sànchez (Barcelona, 1964), politòleg i professor de la Universitat de Barcelona, ha estat reelegit president de l’ANC després d’un procés electoral amb moments de tensió. En la seva trajectòria hi ha activisme i acadèmia. Va ser portaveu de la Crida a la Solidaritat, després director de la Fundació Jaume Bofill i adjunt al Síndic de Greuges. Ara li toca reconstruir alguns ponts esquerdats a l’Assemblea i posar de nou l’entitat a la via per enfilar les darreres estacions del procés.

- S’ha tancat la crisi a l’ANC? Perquè no em negarà que aquests darrers mesos, Déu n’hi do…

- Bé, hem tingut uns mesos d’un debat intens, i això en una organització tan plural com és l’Assemblea, és normal que sigui intens i fins i tot polemitzant. Però la intensitat del debat no l’hem de confondre ni amb la fractura ni amb la divisió. Per tant, si la idea de crisi vol dir fractura i divisió, crec que no és adequada. Per tant, què hem fet en aquests mesos? Quan hi ha eleccions, totes les propostes apareixen amb claredat i intensitat, es discuteixen. Certament, hem comès errors. Un error ha estat la mediatització d’aquest debat, però al final l’important és que vam acabar votant la renovació de quatre càrrecs i, el més important, és l’inici del treball del nou secretariat de 77 persones.

- Del que ha sentit vostè aquests dies, què és el que li ha fet més mal?

- Crec que, efectivament, en aquesta mediatització sempre hi ha excessos i s’han fet afirmacions que no s’ajusten a la realitat i intencions de desqualificar, no a la meva persona, però sí a altres companys del secretariat. Al no fer les coses del tot bé, hem donat peu que alguns mitjans anessin excessivament esbiaixats. Però a Ripoll vam fer aquesta reflexió i això forma part d’una pàgina passada.

Per què cal manifestar-nos aquest diumenge 29 de maig contra el TC?

El Govern de l’Estat Espanyol, amb la instrumentalització del Tribunal Constitucional, actua contra les decisions político-social que el Parlament adopta. Sols cal que llegeixis la relació de recursos i suspensions del final de l’article per tenir-ho clar.

Com pot ser que el Parlament Català es proposi millorar les condicions dels seus ciutadans i des del Govern central ho desfacin tot?

Sols hi ha un resposta possible, el Govern del Regne d’Espanya pretén asfixiar la nostra capacitat política a partir de la judicialització de les decisions legitimes que aprova el Parlament. En altres paraules, no sols no fan que, a més, desfan i ni deixen fer.

Són moltes les raons per les que diumenge 29 de maig hem d’estar a la plaça Urquinaona per exigir que els DRETS NO ES SUSPENEN. Treball digne, drets socials (igualtat efectiva, pobresa energètica, pressupostos socials…) i democràcia real i participativa són anhels irrenunciables que, de ser ja República Catalana, ja estarien aprovats.

RELACIÓ DE RECURSOS PRESENTATS I DE SUSPENSIONS FERMES DEL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL (recull dels dos darrers anys)

Unitat excepcional d’entitats i partits polítics per a parar els peus al TC

La diversitat de colors polítics i entitats presents a la concentració recorda la manifestació unitària en defensa de l'Estatut del 2010 · Parlem amb Jordi Sánchez i Jordi Cuixart, que valoren la importància de l'acte

Associacions, entitats i sindicats representants de tots els sectors de la societat catalana han impulsat una manifestació, diumenge, que vol ser un crit de rebuig contra les últimes suspensions del Tribunal Constitucional espanyol (TC). L’acte ha agafat molta importància per l’adhesió dels principals partits polítics a la mobilització, un fet gairebé excepcional. ERC, CDC, PSC, ICV i la CUP apareixeran junts a la fotografia, i PP i Ciutadans se’n mantindran al marge. La manifestació començarà a la plaça d’Urquinaona i s’acabarà al pla de Palau.

Un crit de reacció
El gruix de la societat representada serà molt ampli i gairebé no té precedents en mobilitzacions ciutadanes. Salvant les distàncies, podria ser comparada amb la manifestació unitària en defensa de l’estatut del 2010. Aquell dia es van unir forces ben diferents darrere una pancarta que reclamava un objectiu comú.

La marxa de diumenge vol ser un crit de reacció contra les suspensions del TC, especialment les que atempten contra els drets de les persones, com ara les lleis d’emergència residencial i energètica i la llei d’igualtat. Però hi ha més raons que motiven la manifestació –les podeu veure totes ací–, com ara el buidatge de competències del parlament, els recursos d’inconstitucionalitat del govern del PP i la retirada de la LOMCE.

Antoni Abat Ninet: «La DUI l’hauria feta l’endemà del 27-S. No ho hem tingut mai tan bé com ara»

Entrevista al professor de dret a la Universitat de Copenhaguen i ponent al parlament català

Antoni Abat Ninet. Quaranta-un any. Ara és professor de dret a la Universitat de Copenhaguen. Però també ho ha estat a Stanford, Georgetown i ESADE. La setmana passada va anar al Parlament de Catalunya a parlar del moment polític. La intervenció, molt crítica amb la lentitud del procés, va impressionar. El seu full de ruta és anar de cara al gra: fer una DUI demà mateix, com aquell qui diu, i exactament el mateix dia convocar un referèndum unilateral d’independència. Al referèndum es demanaria si la gent ratifica la independència ja declarada. No creu que el camí sigui escriure una constitució, ara, sinó centrar-se en la independència. I també defensa la DUI, que troba clau per a l’èxit del procés. El professor Abat Ninet atén telefònicament VilaWeb des del seu despatx a Dinamarca. Però a mitja conversa la comunicació es talla. Quan es reprèn, ho veu clar: algú ens escoltava. No és pas la primera vegada que li passa.

- Com preteneu fer una DUI només amb el 48% dels vots a favor?- Certament, la DUI perfecta seria amb el 50%+1 dels vots. Tots hi estem d’acord. Però això que no és democràtic pot tenir una lectura diferent si veus que els nostres representants al parlament tenen una majoria absoluta independentista. I també sabem que, en la resta del 52%, hi ha vots, i representants, que no es poden qualificar ni d’independentistes ni de no independentistes [CSQP, Unió]. La validesa que donis al 48%, doncs, depèn. I, finalment, tenim la negativa de l’estat espanyol a fer un referèndum, que és clau per a legitimar una DUI. De fet, si llegim la doctrina del Tribunal Superior del Canadà, veiem que legitimaria aquesta passa, a Catalunya. Es fa la DUI perquè no ens deixen cap més sortida.

Toni Strubell: «130 anys de sobiranisme»

El proper 25 de juliol farà cent trenta anys d'un acte que podríem considerar com a moment fundacional de l'independentisme català. Aquell dia es va celebrar a Barcelona l'anomenat “Míting del Novetats”, un acte en què, per primer cop, s'articulà un discurs clarament sobiranista. I el curiós és que es va fer davant un gran públic transversal que, segons tots els indicis, hi va reaccionar amb entusiasme. Certament, quan en coneixem els detalls i l'abast mediàtic, estranya que no sigui més reconegut aquell acte com un potent antecedent de l'actual Procés.

El moment estel·lar del míting, segons totes les cròniques, va ser quan s'hi va llegir una comunicació escrita pel farmacèutic i columnista Josep Narcís Roca i Ferreras. Va crear un enorme rebombori dins i fora de la sala. Com a rerefons polític, l'acompanyaven molts dels ingredients que han marcat el conflicte Madrid-Catalunya dels darrers 130 anys. Si avui veiem com un govern espanyol envia cent tancs a Sant Climent Sescebes, amb una indubtable voluntat intimidatòria, el d'aleshores també va desplaçar vaixells de guerra al port i una companyia de la Guàrdia Civil a les proximitats del teatre. El míting –sobretot el text de Roca– va provocar la mateixa onada de bilis a què ens té acostumats la premsa madrilenya d'avui. Llegint-ne les cròniques, podrien ser extractes literals de les de La Razón o ABC actuals.

Francesc de Dalmases: «O la independència o l'independentisme»

Ser independentista té avantatges i dificultats però té una característica curiosa: ho pots ser ben sol. L'independentisme permet escissions fins a l'infinit i, en funció de formar part d'una minoria ben minoritària, reivindicar que es guarden en un calaix les essències polítiques més pures per evitar que les majories impertinents les embrutin amb la seva heterogènia característica.

La independència és una altra cosa. Lluitar per la independència és assumir que, com tots els països mínimament democràtics del món, el teu serà un país divers. Un país amb persones de dretes, d'esquerres, persones que ni saben si són d'esquerres i dretes, i fins i tot antidemòcrates o apòstates de la pròpia nació. És la gràcia de ser independent i de ser demòcrata: assumir que la pròpia opció política, per vàlida que sembli, només agradarà a una part del país i que tocarà conviure, respectar i maldar perquè la democràcia preservi la resta d'opcions.

I el camí cap a la independència ja és una mica això: entendre que cadascú defensa de forma legítima els seus projectes polítics però entendre, sobretot, que només des del profund compromís amb el moviment d'alliberament nacional -que, tornem-hi, serà divers i fins i inclourà antagonismes des d'una perspectiva ideològica- es pot mantenir una unitat d'acció que generi i mantingui una majoria social suficient per culminar el procés d'independència.

Ramón Cotarelo: «Això no té solució»

L'episodi de la prohibició de l'estelada a la final de la Copa del Rei té dues interpretacions: l'anecdòtica i l'estructural. L'anecdòtica està ja esgotada. El ridícul de la falangista delegada del govern espanyol a Madrid ha estat èpic, imperial.

Anem a la interpretació estructural. Que la delegada del govern espanyol a Madrid sigui una franquista, filla d'un falangista patró de la Fundació Francisco Franco evidencia un cop més que tot el personal polític de la dictadura segueix actiu, a través del PP. Aquest no és un partit de centre dreta, sinó d'extrema dreta, així com una presumpta associació de delinqüents, avui comminada per la justícia a pagar una fiança sota pena d'embargament. Els franquistes segueixen en tots els llocs de l'administració pública, al govern, als tribunals, a la policia, a les ambaixades, al Tribunal Constitucional, al Consell d'Estat, a l'Església catòlica. Només cal escoltar bisbes com Cañizares.

L'Estat espanyol s'ha democratitzat formalment, però estructuralment segueix sent franquista, els seus administradors són franquistes i els seus publicistes i intel·lectuals als mitjans de comunicació, franquistes de diferents obediències: monàrquics, falangistes, opusdeistes, militaristes i simples lladres. Hi ha hagut uns lapses en què s'han tolerat administracions socialdemòcrates, sempre que aquestes no passessin de canvis cosmètics i superestructurals i no s'atrevissin a tocar les arrels del poder de l'oligarquia franquista.

Marta Rojals: «Una lliçó de l’ANC»

En un documental de fa dos anys sobre l’Assemblea Nacional Catalana (’30 minuts’: ‘L’Assemblea, un retrat’) expliquen com els seus quatre fundadors van aplegar els quaranta primers noms de l’organització, dita aleshores Moviment per la Independència. Us en transcric uns talls agrupats en tres blocs que m’invento:

Plantejament:
‘El problema és que molts vells militants independentistes estaven barallats entre ells i no es parlaven.’

‘En aquest país hi ha molta gent que creu que té l’invent de la independència, ell sol i tres amics, i els havíem de fer entendre que això era la suma de moltíssima gent.’

‘És que coi, defensant gairebé el mateix, jo diria que gairebé ens matàvem. I això calia superar-ho.’

Nus:
‘Per a evitar baralles van decidir que totes les comunicacions entre els quaranta participants es farien només per correu electrònic, sense cap nom, assignant un número a cada participant.’

‘Únicament els quatre fundadors coneixien la identitat dels participants.’

‘Estàvem participant en debats virtuals, considerant esmenes mútues, i arribant a consensos molt grans, sense saber qui eren els altres.’

Pepa Masó: «Els drets no se suspenen»

Els drets no se suspenen. No podia ser més clar i entenedor el lema que diumenge que ve encapçalarà la manifestació convocada per sindicats, entitats i partits sobiranistes i d'esquerres en protesta contra la suspensió feta pel Tribunal Constitucional, a instàncies del govern espanyol, de les lleis contra la pobresa energètica. És una bona ocasió per mostrar al carrer el rebuig que genera la constant i sistemàtica persecució del govern espanyol contra la majoria d'iniciatives que emanen del Parlament. Acostumats als recurrents recursos d'inconstitucionalitat dels divendres per aturar el camí cap a la desconnexió del l'Estat espanyol, la gota que ha fet vessar el got ha estat la suspensió de la llei d'emergència habitacional.

El govern, juntament amb els ajuntaments, partits, sindicats i entitats, va reaccionar immediatament i tots es van comprometre, cadascú des de la seva responsabilitat, a fer el que calgués, amb lleis exprés incloses, per driblar les suspensions. Ara és l'hora que la societat civil demostri de nou la seva força i mostri sense embuts el seu rebuig a un govern espanyol, que no busca altra cosa que buidar de competències el Parlament, i el govern de Catalunya per extensió, fet que comporta la pèrdua de drets polítics, socials i laborals. No és, ni probablement serà, l'última protesta contra decisions emanades del Tribunal Constitucional. El juliol del 2010, els catalans vam protagonitzar la manifestació més multitudinària fins a aquells moments contra la sentència de l'Estatut Som una nació. Nosaltres decidim. Doncs aquí estem. Diumenge no es reivindicarà res més que el dret dels catalans a defensar, a vetllar pels seus drets. Perquè el govern del PP, amb el vell argument de la unitat d'Espanya, està destruint iniciatives que vetllen per les persones, en el cas més recent, les més vulnerables. Dos terços de les lleis recorregudes en contra al Constitucional no tenen res a veure amb el procés i sí amb la protecció dels drets socials, i això sí que és i ha de ser una qüestió nacional. Diumenge tenim l'oportunitat de demostrar-ho.

Font: elPuntAvui.cat

Manifestació en defensa de les lleis i els drets socials, el diumenge 29 de maig

Roger Buch: «La República Catalana i el seu moment fundacional»

L'independentisme porta mesos posant l’èmfasi en dibuixar els continguts del que serà el nou país. Diverses iniciatives criden a reiniciar el règim polític i a donar idees tant del que hauria de ser la Constitució de la República Catalana, com també d’aquells aspectes amb més pes simbòlic que constituiran el relat fundacional del nou estat. A l’hora d’omplir el contingut la nova república, de manera més o menys conscient s’estan seguint tres estratègies que si es complementen poden donar un resultat interessant.

En primer lloc conjurar-se per no reproduir tot allò de nociu que l’estat espanyol practica. Des la creació d’infraestructures poc eficients fins a l’existència mateix de la Corona, tot passant per l’aversió a la diversitat interna o fins i tot per temes simbòlics com l’obligació constitucional de sentir-se part d’una “pàtria indivisible i indissoluble”.

En segon lloc, importar tot allò de bo que fan altres països, que han experimentat i que els ha sortit bé, sigui el camp de l’educació, de l’organització de la salut, de la defensa o de qualsevol altre àmbit. Mirant el que funciona fora, per adaptar-ho a la pròpia realitat.

Xerrada: «Els treballadors públics davant del procés d’independència» el 25 de maig

El pròxim dimecres 25 de maig a les 17.30 hores se celebrarà una xerrada sota el títol “Els treballadors públics davant del procés d’independència”. L’acte tindrà lloc a la seu de l’Assemblea Nacional Catalana (Carrer Marina, 315. Barcelona).

Són ben conegudes les amenaces de tota mena que l’Estat espanyol ha llençat a fi i efecte de generar por i incertesa a la població catalana, de tots els mals i plagues que s’esdevindran si ens independitzem. De totes les amenaces que s’estan rebent per part de l’Estat una de les més vils es dirigeix cap al col·lectiu de treballadors públics catalans.

Amb l’objectiu d’aclarir dubtes raonables i donar arguments a tothom que estigui interessat en impulsar el procés independentista des dels seus llocs de treball, la Intersindical-CSC ha decidit engegar una campanya informativa adreçada a tot el col·lectiu.

Teresa Casals: «Fora de joc»

El govern espanyol en funcions del PP ha tornat a caure en el fora de joc en les seves relacions amb Catalunya. Aquesta vegada la delegada del govern a Madrid, digna filla del seu pare, va decidir que, a la final de la Copa del Rei, els socis del Barça no podrien entrar al camp del Calderón amb l'estelada. La delegada assumia tota la responsabilitat de la decisió presa, però diligents i empàtics, membres del seu govern en funcions, van córrer a donar suport a la seva decisió. Deien que l'estelada creava divisió i podria provocar aldarulls entre les afeccions del Barça i del Sevilla.

Es pensaven que ens farien un gol i estaven en flagrant fora de joc. En relació amb Catalunya sempre estan fora de joc. És tanta la seva arrogància, tenen tan arrelada la visió casernària de l'estat i el sentit de propietat del territori que no s'adonen de la seva capacitat de fer el ridícul. I estan molt acostumats a tenir arbitratges a favor, però aquesta vegada s'han entrebancat amb un jutge que ha dictaminat a favor de la raó, del sentit comú i de la llibertat d'expressió, que és una part essencial d'un estat de dret i la màxima expressió de la democràcia.

Antonio Baños: «Ja veiem el camí»

El camí ja està més franc. Després d'un any llarg, llarguíssim on les conteses electorals de tota mena, les refundacions i les redefinicions de tots els partits i entitats polítiques del país han estat la nota dominant, sembla que l'horitzó que se'ns obre és inusualment aclarit. Un cicle plebiscitari/electoral català se li hi ha afegit aquest agònic espectacle polític espanyol.

A les eleccions de l'ANC se li ha afegit la refundació de CDC i clou una fase profunda de remodelació política que ha enterrat l'autonomisme. Només la contesa del 26J ens resta per acabar de dibuixar el panorama que haurà de ser el definitori i el definitiu del cicle polític que va començar fa més d'un lustre i que haurà de cloure en els propers dos anys com a màxim.

Els moviments polítics, així de manera general, passen per unes fases prou definides i molt estudiades. Primer hi ha una incubació dels neguits i greuges que donaran pas al moviment. En el nostre cas, el via crucis estatutari i la crisi econòmica van acabar cristal·litzant en el primer punt crític. Entre el 2010 i 2011, entre el 10J i el 15M, la condensació del malestar precipita.

Josep Huguet: «Un país que mai faran»

Continua l'espectacle de la política espanyola en la seva segona part, de la qual ja se sap el desenllaç: govern de continuïtat del règim amb els seus tres partits a dins, o donant suport passiu des de fora. El terra de vots del Partit Popular és prou resistent malgrat la corrupció –o potser gràcies a la corrupció–; i la seva força social i electoral serà determinant per sempre a Espanya. Sota aquestes sigles o unes de refundades, la tendència conservadora i reaccionària predominarà sempre entre l'Espanya castellana rural i gerontocràtica, i en la urbana sobredimensionada de funcionaris de l'aparell central de l'Estat. Els pocs moviments en aquest bloc social dominant castellanoespanyol es produiran cap a opcions de recanvi, com va ser el PSOE de González i Guerra, i ara és Ciudadanos de Rivera. Decoració de centre liberal per amagar l'ADN profundament falangista de les dues cúpules partidistes. ADN estatalista, jacobí, supremacista castellà, regat pels interessos de l'economia extractiva i oligopòlica predominant a la Gran Castella.

En aquest panorama l'única novetat relativa és l'aparició de Podemos i la seva capacitat, fins ara, d'aliar-se en diversos territoris amb forces federalistes. És clar que un elector espanyol progressista s'agafarà com a un clau roent a aquesta alternativa. No li queda res més. I amb la confluència amb Izquierda Unida es recupera l'únic fil roig que travessava Espanya totes les dècades d'aquesta Restauració. Una Izquierda que en el seu passiu hi figura l'esclerosi ideològica i la manca d'autocrítica a les arrels autoritàries d'un segment important del comunisme. I en l'actiu, ser l'única opció espanyola que potser paradoxalment ha aguantat la flama de la radicalitat democràtica, i en línies generals no s'ha doblegat davant els oligopolis ni la corrupció.

Antoni Bassas: «Abans el poder que la convivència»

LA PROHIBICIÓ de l’estelada ha tornat a demostrar que el PP es complau a mantenir els conflictes, tant per conveniència electoral com per convicció identitària. No hi ha res que el faci sentir més coherent que tractar la diferència de Catalunya com un problema d’ordre públic. Ja fa set anys de la primera gran xiulada a l’himne espanyol en una final de Copa. Les veus que han demanat que es faci política han clamat en el desert (davant l’astorament internacional). La relació entre l’estat espanyol i una gran part de la societat catalana està absolutament trencada. Però al govern del PP no li importa la mala imatge que dóna Espanya en cada final de Copa que juga el Barça. Perquè fer política voldria dir negociar poder. I és més important el poder que la convivència.

Font: ara.cat

La Generalitat situa el dèficit fiscal de Catalunya en 14.623 milions l’any 2012

El dèficit fiscal de Catalunya es va situar en 14.623 milions d’euros l’any 2012, una xifra equivalent al 7,5% del PIB català. Així ho conclou el darrer càlcul del departament d'Economia respecte la balança fiscal de Catalunya amb l’administració central de l’Estat, que s’ha elaborat en compliment de la Llei 10/2012 de 25 de juliol, de publicació de les balances fiscals.

Com als anys anteriors, la balança fiscal de Catalunya amb l’administració central corresponent al 2012 s’ha calculat segons les dues aproximacions metodològiques estàndards: la del flux monetari (que assigna les despeses al territori on es gasten) i la d’incidència càrrega-benefici (que assigna les despeses on viuen els ciutadans que se'n beneficien). En ambdós casos s’ha tingut en compte l’impacte dels dèficits totals de l’administració central de Estat.

El mètode del flux monetari mesura l’impacte econòmic generat per l’activitat de l’Estat en el territori i és especialment rellevant en temps de crisi i atur, ja que mostra la despesa efectiva que ha fet l’administració central en un territori concret. D’acord amb aquest mètode, el dèficit fiscal de Catalunya l’any 2012 va ser de 14.623 milions d’euros, equivalents al 7,5% del PIB de Catalunya.

Ferran Mascarell: «En què pensa la política espanyola?»

Estem en el context d'una nova campanya electoral i escoltant a uns i altres em pregunto si hi ha algú a la política espanyola que sàpiga cap a on vol conduir Espanya. Si el període electoral no produeix un miracle -que no el produirà- els ciutadans afrontarem una nova campanya electoral destinada a confrontar la personalitat dels caps de llista, a negar els oponents, a proclamar que tot es culpa dels altres i a anunciar mesures que sabem que difícilment s'aplicaran. Veurem enfrontaments de candidats, però no coneixerem què volen fer. I si ens proposen alguna mesura concreta donarem per fet que després tampoc compliran.

Escoltarem eslògans i se'ns anunciaran mesures més o menys simbòliques, però es reflexionarà poc sobre el principal problema espanyol: la crisi majúscula de l'Estat i la seva incapacitat con a instrument de representació i de gestió dels interessos de la ciutadania. Es parlarà molt de la qüestió territorial, però poc de la significació real de la mobilització dels catalans: refer els mecanismes de distribució del poder polític estatal per apropar-lo més decididament als interessos dels ciutadans, dels catalans òbviament, però indirectament també dels espanyols.

Sembla que sentirem parlar molt d'impostos, però tots sabem que ben poc del què es digui ara serà aplicable després. I sentirem parlar molt de la qüestió catalana, encara que possiblement una mica menys que mesos enrere. Una de les tesis més elaborades (!) que corre per la política espanyola li vaig sentir dir a la Presidenta d'Andalusia: la secesión de Cataluña no se ha producido porque es imposible. I es va quedar tan ampla. La independència de Catalunya és impossible. S'ha acabat la reflexió. Al costat d'aquesta tesi tan engrescadora, sobre la realitat catalana en corre una altra molt pròpia del Partit Popular: nada, no hay que hacer nada; ellos solos se ahogarán en sus propias contradicciones.

Vicent Partal: «Vostè té un problema, senyor Margallo»

El ministre d’Afers Estrangers d’Espanya, José Manuel Garcia Margallo, va dir ahir allò que ja sabíem tots: que el govern espanyol ha activat una ofensiva diplomàtica contra el procés d’independència de Catalunya.

Ho sabíem tots, això, però que ho reconega ara aporta tres valors importants al debat. El primer és la constatació que el govern espanyol no representa tots els ciutadans de l’estat, sinó només aquells qui hi combreguen ideològicament. Un servei diplomàtic, per definició, sempre resta al servei del conjunt dels ciutadans i ens hauria de representar a tots. Quan, en compte d’això, es gira contra una part deixa clar en quina mena d’estat vivim. Recorde unes paraules de fa molts anys, quan Lord John Alderdice, el primer polític unionista que s’entrevistà amb l’IRA, va reconèixer que el servei diplomàtic britànic havia exercit un paper important a l’hora de fer seure els republicans irlandesos en la taula de negociació. Per justificar-ho, Alderdice va dir que un servei diplomàtic sempre havia de saber ‘que els interessos dels ciutadans transcendeixen els dels partits i fins i tot els dels governs’. És evident que hi ha un abisme entre aquella manera d’entendre el govern, la política i el servei als ciutadans i aquesta altra. Fins i tot quan també és ben palès que la situació del nord d’Irlanda era molt més complexa que no la de Catalunya.

Cercavila, àgora, jocs infantils, vermut «País en construcció» el 22 de maig

Empar Moliner: «Una tapa de “nació cultural” amb dos pebrots i morro»

La candidata Meritxell Batet va anar ahir a la Terribas i va revelar que aposta “per una reforma de la Constitució”. Ara bé, no seria per aconseguir un concert econòmic com el dels bascos per a Catalunya. “El concert respon a una trajectòria històrica d’uns territoris -va anunciar-nos- i jo poso l’èmfasi en els resultats. Catalunya el que ha de tendir és a poder aconseguir els mateixos resultats. No és tan important el mètode com tenir la suficiència econòmica per portar a terme les polítiques i que es tingui un tractament igualitari respecte de les altres comunitats”. M’encanta. Ser català és com ser dona en una fàbrica del XIX. Penques com un home, però cobres la meitat. Per què? Noia, “per una trajectòria històrica”. Treballa el doble, reina, que així “aconseguiràs els mateixos resultats”.

I us preguntareu, amables lectors, per què reformaria la Batet aquesta sagrada Constitució, doncs? M’eixugo els ulls i us ho escric: com a “fruit del resultat de les negociacions” s’hauria d’aconseguir que es reconegués que “Catalunya té una identitat molt forta, una llengua pròpia i una cultura”. Després d’això va citar Peces-Barba i va dir: “La nació cultural catalana és indiscutible. Hi ha raons objectives que ho avalen”. Gràcies. Manel, baixa. Marcelo, aparca’m el patinet.

Ramón Cotarelo: «La didàctica de l'unionisme»

A empentes i rodolons, a contracor, perquè no els queda més remei, els dos partits dinàstics, PP i PSOE i el que aspira a ser-ho, Podemos, comencen a adonar-se que això de Catalunya va de debò i que l'independentisme no s'atura. Per això han decidit moure's. Volen demostrar que ells també tenen idees i que la iniciativa política no és monopoli d'aquests insofribles catalans. Cadascú amb seu inimitable estil, és clar.

Reconfortat amb l'homenatge a Rajoy d'una alcaldessa del PP a Toledo, que ha projectat una imatge de Franco i una altra de Himmler sobre les torres d'un castell, el govern ha mogut fitxa. Amb aquest mateix fort esperit imperial, envia a una franquista a explicar la Constitució espanyola. La senyora Cristina Ysasi-Ysasmendi Pemán, néta d'un militar colpista i un insofrible poeta feixista, té la missió de contraprogramar la tasca exterior de la Generalitat. La pregunta de com entendrà la Constitució una franquista té fàcil resposta: molt bé. En part, la van redactar els propis franquistes, i la que no van redactar ells no l'apliquen, excepte per asfixiar els catalans.

Que la missatgera sigui una franquista i, probablement, per això mateix, una incompetent, és accessori. Allò increïble és que el govern enviï funcionaris (com si no n'hi hagués prou amb els diplomàtics de carrera destinats a l'exterior) a explicar la seva versió de partit (la senyora Cristina és, primer de tot, una funcionària del PP) de la Constitució espanyola. D'aquesta manera, cau en el parany d'internacionalitzar el conflicte, que és precisament allò que els independentistes volen. Sense adonar-se'n, a més, que els auditoris normalment fan més cas a les visions crítiques dels problemes que a les oficialistes. A més de franquistes, uns veritables negats.

Discurs del president Carles Puigdemont fet a la Chatham House

Aquest és el text del discurs del president de la Generalitat Carles Puigdemont fet a la Chatham House –anomenada oficialment The Royal Institute of International Affairs–. És el segon think tank més influent del món, segons la revista Foreign Policy i el rànquing de la Universitat de Pennsilvània, i el més influent d’àmbit europeu.

«Catalunya viu des de fa més de cinc anys un procés polític per deixar de ser una regió d’Espanya i esdevenir un estat independent. Un procés que té vincles amb el que anhelen d’altres nacions com Escòcia, Flandes o el Quebec, però que alhora té trets distintius que el fan únic, i també, permetin-m’ho dir-ho, exemplar. Un moviment que no va contra ningú, basat en l’exercici de la democràcia, i que té com a objectiu atorgar al nostre país més eines per progressar, per oferir als nostres ciutadans un major benestar. Un país que se sent profundament europeu i que en el futur vol seguir sent, no només membre de la Unió Europea, sinó un actor actiu en la seva construcció.

Per què volen ser un estat petit quan formen part d’un estat més gran? Per què volen deixar de formar part d’un Estat important com és l’Estat espanyol? Per què volen emprendre una aventura arriscada? Se’n sortiran sols? És real aquesta aposta? Aquestes són preguntes que ens formulen i que és probable que vostès també s’hagin plantejat. D’aquí la nostra voluntat de poder explicar de primera mà, què és el que defensem, per què ho fem, i com ho volem fer. Agraeixo sincerament, en aquest sentit, l’oportunitat que ens ha brindat The Royal Institute of International Affairs.

Presentació de Reinicia «Com ha de ser el nou país» el 25 de maig

Germà Capdevila: «Catalans i espanyols, junts»

És cert, no cal donar-hi més voltes. La repetició de les eleccions espanyoles fa una mandra monumental. No s'hi pot fer res, cal entomar una nova campanya amb estoïcisme i pregar que els dies passin ràpidament. Per més que han volgut fer veure que volien reduir despeses, la realitat és que tornarem a veure espots i actes i mailings i entrevistes i debats.

Si mirem el got mig ple, però, cal admetre que aquestes eleccions seran millor en alguns aspectes. D'entrada, Catalunya hi farà front amb un govern estable i en marxa, cosa que no succeïa el 20-D, quan tothom des d'Espanya se'n rifava de nosaltres, per no ser capaços de investir un president.

També sabem que la línia vermella per formar govern a Espanya passa per no cedir ni un mil·límitre davant les aspiracions catalanes. Ja ho sabíem del PP i Ciudadanos. Ara també ho sabem del PSOE. També sabem que no és possible un referèndum acordat ni tan sols amb una majoria absoluta de Podemos, perquè el Tribunal Constitucional ho impediria.

Joan Rueda: «Eppur si muove»

Em sap greu pels tremendistes i els pessimistes. Avui m'ha sortit un article optimista. I això que el cap de setmana ha estat com ha estat... Ja fa uns mesos que hi ha un cert (un molt, vaja) interès a fer-nos creure que el procés cap a la independència del nostre país està, com a mínim, en un impasse. Bé, fins i tot hi ha qui defensa amb vehemència que és un tema gairebé tancat. No diré que l'espectacle de determinats socis de l'Assemblea Nacional Catalana (ANC)... o més ben dit, l'intent de determinats quadres de determinats partits per controlar l'ANC –partits, tot sigui dit de passada, que poden acabar ben escarmentats d'aquesta operació–, els desacords entre els socis del govern de Junts pel Sí en determinats aspectes –els impostos, per exemple– o els veritables problemes en la internacionalització del procés –què ens esperàvem? El món, per definició, és unionista–, no ens ajuden el més mínim.

Però tot plegat és, en un procés com aquest, més que relatiu. Mai, mai, ni en els nostres somnis més humits, havíem cregut que podríem estar tan a prop de l'objectiu, de l'alliberament nacional. Però per arribar-hi cal seguir remant, i remant de valent. Més enllà del soroll, i sobretot del soroll preelectoral, hi ha gent remant. Hi ha la gent de l'ANC, la mateixa disposada a fer el que calgui pel país cap de setmana rere cap de setmana i que quan veu un periodista li diu “vostè ens pot explicar què passa a l'Assemblea?” perquè no entén, ni li interessa, el moviment entre partits. La que, des dels ajuntaments, se la juga pel simple fet d'aprovar declaracions polítiques. I, encara que es vulgui desqualificar, la que, al Parlament, treballa en la redacció de les tres lleis claus, les d'hisenda pròpia, seguretat social i procés constituent, per al camí cap a la independència. Tot plegat amb la intenció de crear les bases d'un procés constituent, de carrer, que reculli les idees i voluntats de la gent que és independentista i de la gent que vol un país millor però que encara dubta si això es pot fer amb algun tipus d'unió amb l'Estat espanyol. Vaja, que el procés està aturat. I tant. Manllevant Galileu Galilei, però, “tot i això, es mou”.

Font: elPuntAvui.cat

Acte de la Sectorial d'immigració «Construïm la Catalunya plural» el 19 de maig

Roger Buch: «Referèndum impossible. Segona part»

El 26 de juny es repeteixen eleccions i per segona vegada en sis mesos un grup espanyol porta el referèndum català al programa. Els partidaris estatals del dret a decidir de Catalunya, a més, es presenten ara conjuntament. La suma d’Esquerra Unida, Podem i les confluències, reforçades amb MÉS a Balears, només mantenint els vots del 20-D ja esgarraparien alguns diputats a les altres forces. Fins i tot podrien créixer, fer el sorpasso al PSOE i apropar-se al PP.

Però una cosa és que les llistes d’esquerres pro dret a decidir tinguin èxit i l’altra és que aconsegueixin convocar el referèndum que porten al programa. De fet, no hi ha cap enquesta que suggereixi que aquestes llistes, sumant els independentistes catalans i bascos obtinguin majoria. Anant bé, caldria governar amb els socialistes que per més que s’hagin estancat amb un electorat envellit i desconnectat dels moviments socials, continuaran sumant desenes de diputats.

El PSOE no enganya i ja ha donat prou senyals de la seva negativa total al referèndum. Han parlat de repetir Borrell com a ministre i tornen a prescindir de Pere Navarro per posar en primer i segon lloc de la llista de Barcelona a candidats totalment anti-referèndum. A més, s’han negat a pactar amb al Senat amb Podem, fet que implica regalar la majoria de la cambra alta al PP i, per tant, a descartar una reforma a fons de la Constitució. Si el PSOE va renunciar a governar amb els resultats del 20-D podent-ho fer, és perquè hauria d’haver acceptat el referèndum. Ara tampoc ho farà. Això és una evidència.

Els partidaris de pactar un referèndum legal i acordat amb l’Estat tenen ara una nova oportunitat, però si Podem, confluències i independentistes no tornen a obtenir majoria, aleshores el referèndum pactat amb l’Estat el podem considerar impossible com a mínim per una generació. I quan diem impossible no és perquè n’estiguem contents que sigui impossible, sinó perquè és una evidència demostrada amb fets, és a dir amb vots, escons i votacions al Congrés. I per dues vegades consecutives.

Ignasi Aragay: «Els batecs d’Espanya»

Ens haurem de conformar a guanyar pas a pas, vot a vot, raó a raó, la independència. És Espanya qui ens marca l’agenda i el camí: d’allí no ve ni sembla que ens hagi de venir cap oferta, cap sortida, cap pacte, cap transacció. El guió del 26-J és encara pitjor que el del 20-D. La Catalunya independentista acabarà triomfant un dia per defecte, per incompareixença d’una alternativa. Potser els independentistes, que som molts, no som prou. Però a l’altre costat hi ha un buit esgarrifós. Si Catalunya es vol independitzar sense prou convençuts, Espanya es vol regenerar encara amb menys regeneracionistes. De nou el problema és més seu que nostre.

Espanya és més lampedusiana que Catalunya, més conservadora. I sobretot més nacionalista. L’independentisme ha sabut sumar perquè s’ha desfet en part, només en part, del llast nacionalista. Al costat de la identitat, ha configurat un discurs cívic i republicà, inclusiu, modern. Espanya segueix sent, a dreta i esquerra, molt unitària, uninacional, al·lèrgica a la diversitat que la conforma. Només Podem assaja una cosa diferent, un experiment, una pluralitat nacional encara incerta i minoritària.

L’Espanya del 26-J es debat entre la regressió neocentralista, d’un costat i, com diu Rajoy, “ el lío ”, de l’altre. No diu rojo-separatista, però ja s’entén. No hi ha una tercera Espanya prou forta a la vista. Sempre que entra en crisi, com ara -crisi econòmica, crisi institucional, crisi territorial-, Espanya es tensa, s’extrema, torna a l’esquema guerracivilista: ara, el PP contra Podem. Un combat desigual. El centre s’empetiteix. El PSOE i C’s ho tenen més difícil, en aquesta segona volta. El relleu generacional i regeneracionista s’allunya. Si Podem es configura com el segon partit, com l’alternativa, això voldrà dir que l’alternativa s’espaia en el temps: a Iglesias, en el millor dels casos, li caldran uns anys més per consolidar-se, per guanyar. Una legislatura, pel cap baix. I Catalunya no pot esperar, ja ha agafat velocitat de creuer, sent que la història l’empeny. Si Sánchez es manté segon, l’alternativa per a Catalunya es dilueix, perquè el PSOE no accepta ni acceptarà la plurinacionalitat. El PSOE està atrapat en la història, en la Transició, en el felipisme. La recuperació per part de Sánchez de Borrell i Robles és més que un símptoma, és un desastre, un tancament. Borrell y cierra España.

Josep-Lluís Carod-Rovira: «Els dos primers referèndums»

Els processos d'autodeterminació, a través de referèndum vinculant, no són una fal·lera de catalans i escocesos, per a festejar l'entrada del segle XXI. Abans del referèndum escocès, celebrat el 18 de setembre de 2014, on el SÍ va obtenir el 44,7% dels vots emesos, ja se n'havien dut a terme a desenes al llarg del segle XX. Tan sols el 1991, ja van fer-se'n una dotzena, entre els quals els de Lituània, Estònia, Letònia Geòrgia, Croàcia i Armènia entre altres. De fet, abans que la Carta de les Nacions Unides (1945) i el pacte internacional sobre els drets civils i polítics (1966), l'article primer del qual fa referència al dret a la lliure determinació dels pobles, el president nord-americà W.Wilson ja s'hi havia referit en el seu discurs davant el congrés dels Estats Units, el 8 de gener de 1918. Sobre el fonament d'aquella intervenció, el vell continent va passar per un canvi generalitzat de fronteres estatals i va assistir al naixement de nous estats nacionals. La intervenció de Wilson no va passar desapercebuda a Catalunya on Barcelona el nomenà ciutadà honorari i Montblanc li dedicà un carrer amb el seu nom. Però força anys abans d'aquestes referències i, també, que alguns ideòlegs marxistes teoritzessin sobre el tema, ja hi havia hagut dos països que havien exercit el dret a l'autodeterminació i decidit, en llibertat, el seu futur com a poble.

El primer de tots va ser Libèria. Aquest país, situat a la costa atlàntica del continent africà, era l'indret que, el 1822, la Societat Americana de Colonització havia escollit com a destinació on enviar els antics esclaus americans ja alliberats. I el nom del país, fet sobre el mot llatí liber/lliure, ja és tota una declaració de principis. El 27 d'octubre de 1946 els liberians van ser cridats a votar en referèndum sobre el seu estatus col·lectiu i el 52% dels votants van fer-ho a favor de constituir-se en estat independent, mentre el 48% restant ho feia en contra. Nou mesos després de la consulta democràtica, el 26 de juliol de 1847, s'hi proclamava la independència i, en record del passat nord-americà dels nous ciutadans, la nova bandera del país fou la mateixa que la dels Estats Units, però amb una sola estrella. Libèria va ingressar a l'ONU el 2 de novembre de 1945 i figura, doncs, entre els estats fundacionals d'aquest organisme internacional, creat una setmana abans.

Renovació de càrrecs a la nostra territorial

31 de maig, últim dia de presentació de candidatures per a renovar els càrrecs de la nostra territorial

Les eleccions per a la renovació de càrrecs de la nostra territorial se celebraran la primera quinzena de juny. Recordeu que ja és obert el termini de presentació de candidatures per a renovar els càrrecs de responsables de Coordinació, Secretaria i Tresoreria de la nostra territorial, i que finalitzarà el proper 31 de maig.

Necessitem a tothom qui cregui que amb el seu compromís personal pot contribuir a l’èxit de la campanya de l’ANC. Si vols optar a algun d’aquests càrrecs, trobaràs les bases al comunicat intern que vas rebre el passat 4 de maig, però properament en rebràs d’altres per recordar-les.

Reglament de règim intern

Article 3.9.1. Totes les assemblees territorials, sense excepció, han de basar la seva organització interna en un Secretariat Territorial constituït almenys per tres persones, que ocuparan les funcions de Coordinació, Secretaria i Tresoreria.

Article 3.10.1. Els càrrecs de cada secretariat territorial seran escollits per votació dels membres adscrits a aquella assemblea territorial.

Article 3.10.2. Pera ser elector per al Secretariat Territorial, els membres han d’estar al corrent de pagament de les contribucions fixades per l’Associació, i per a ser elegible, a més a més, no ocupar càrrecs orgànics de cap partit polític, ni d’àmbit local ni nacional, ni ocupar llocs de responsabilitat en àmbits polítics de rang nacional.

«D’aquí a vint anys, estaràs més decebut pel que no vas fer que pel que vas fer. O sigui que explora, somia i descobreix coses.» (Mark Twain)

Germà Capdevila: «Prou amb el referèndum!»

Hi ha dues classes d'unionistes, separats per la seva convicció democràtica. L'unionisme del PP, del PSOE o de Ciudadanos considera que els catalans no tenim cap dret a votar per decidir el nostre futur, i que en tot cas només podrem votar per acceptar la seva improbable proposta de reforma constitucional. L'unionisme de Podemos i la seva filial catalana té el mateix marc de referència (Espanya), però admet que els catalans tenim el dret a decidir si som o no independents (tot i que ells farien campanya pel NO).

Els unionistes democràtics asseguren que seran capaços d'aconseguir un referèndum acordat amb l'Estat espanyol. No se'ls escapa el riure, la qual cosa és molt meritòria, tenint en compte que la seva proposta és senzillament impossible. Xavier Domènech assegura que "el pacte entre Podemos-IU apropa Catalunya al referèndum". És com dir que si fem un salt ens apropem a la lluna. Ens apropem, sí, però no hi arribarem per més que ens esforcem a saltar ben alt.

Fem un exercici de política-ficció i imaginem-nos que Podemos i les seves sucursals aconsegueixen la majoria absoluta del Congrés i del Senat. Per obtenir el referèndum, el partit morat ha d'escombrar el PP, el PSOE i Ciutadans, quelcom impossible amb el sistema electoral vigent. Posem per cas, tanmateix, que els planetes s'alineen i que la coalició de Pablo Iglesias obté la majoria en ambdues càmeres. Es proposa el referèndum d'autodeterminació per a Catalunya i tant el Congrés com el Senat voten favorablement. Tindríem referèndum? No.

Xavier Godàs: «L'Audiència i la desobediència»

La política independentista es troba perillosament instal·lada en un debat sobre si hem de desobeir per tot, o bé hem de transitar sobre la legalitat vigent fins a un punt de desobediència global a les lleis espanyoles i d'obediència integral a les catalanes. A mi, particularment, em costa d'imaginar la independència concreta el dia D a l'hora H, moment en què finalment ens plantarem, quan ens ho manin, fent-ho a l'engròs. Jo entenc que plantar-se és més una trajectòria que un moment; comporta un procés de petites i raonades ruptures, prèvies a una declaració d'independència, la ruptura per antonomàsia. Per això, en aquest trànsit hem de saber practicar objeccions o desobediències concretes i concertades, si no volem transformar el famós procés sobiranista en un ritual estancat; hem d'aprendre a modular el conflicte positiu i necessari que permet exercir la sobirania. Posem l'exemple dels famosos requeriments de l'Audiència Nacional contra gairebé 300 municipis catalans.

Ningú posa en dubte que la seguretat jurídica és consubstancial al procés democràtic. El problema amb les lleis vigents no és un problema ontològic sobre la seva existència; la discussió és sobre la seva legitimitat concreta, contextualitzada. A Catalunya aquesta disputa pren una doble via: d'una banda, un ampli sector de la ciutadania no reconeix la norma mare, la Constitució, en la mesura que consagra la unitat d'Espanya. En lògica conseqüència, legítimament discutim totes les normatives que blinden aquesta unitat. D'altra banda, qüestionem la qualitat democràtica d'un sistema judicial espanyol polititzat, entestat a perseguir la discrepància política. Perquè a Catalunya l'objectiu de la independència ha quedat sempre fixat en el marc del progrés democràtic. Aquesta és la seva gràcia i singularitat.

Núria Bosch: «La letargia del procés»

Des del 10 de juliol del 2010, quan va tenir lloc la manifestació en contra de la resolució del recurs d’inconstitucionalitat efectuada pel Tribunal Constitucional espanyol sobre l’Estatut, els catalans hem viscut una llarga etapa d’efervescència independentista amb dates tan assenyalades com el 9 de novembre del 2014, quan es va celebrar la consulta sobre la independència de Catalunya, i el 27 de setembre del 2015, la data de les eleccions plebiscitàries sobre la independència del nostre país. Durant aquest període hi ha hagut moments de preocupació en què semblava que el procés s’encallaria, però finalment es va anar tirant endavant amb la il·lusió d’una gran part de la ciutadania de Catalunya, que fins al 27 de setembre passat havia concentrat la major part de les seves forces en la celebració d’un referèndum que, com que no va poder acordar-se amb l’estat espanyol, es va haver de celebrar en forma d’eleccions plebiscitàries.

Actualment, però, el procés sembla que hagi entrat en una fase de letargia. No significa ni de bon tros que s’hagi mort o s’estigui acabant. Està viu, però en letargia, que segons el diccionari és un estat d’inactivitat pel qual passen determinats animals quan les condicions del medi ambient són desfavorables. Ciutadania, entitats civils i partits polítics sobiranistes, actualment, no fan gaire soroll.

Què ha portat a aquesta situació? En primer lloc, els fets polítics que hem viscut l’últim mig any a Catalunya i a Espanya. Als catalans ens va costar molt formar govern després de les eleccions del setembre passat. Aquest fet va desmotivar molts dels ciutadans que havien posat l’esperança de construir un país millor en el procés sobiranista. Sort que al final no es va naufragar sinó que es va arribar a port. Ara bé, el desgast hi havia sigut i, a més a més, amb el cost d’haver de sacrificar un president de la Generalitat.

El Mercadona es construirà a l'antic cinema Niza. Mobilització el dissabte 14 de maig

Al juny del 2014 es crea la Plataforma Recuperem el Niza per a donar resposta a l’operació especulativa de Cel Urbà, immobiliària que ha comprat el solar, per a construir un supermercat Mercadona a l’antic cinema Niza.

Durant aquest temps s’han dut a terme diferents accions, activitats i un procés participatiu que han evidenciat que el cinema Niza no pot ser víctima d’aquest procés especulatiu i que ha d’esdevenir un espai del i pel barri.

S’ha lluitat perquè l’Ajuntament paralitzi aquesta obra, ja que respon als interessos del mercat financer i no dels veïns i les veïnes Amb l’entrada del nou equip de govern de Barcelona en Comú, s’obre una petita esperança de recuperar l’espai i per aquest motiu s’estableix un treball amb ells.

A dia 27 d’abril, davant la presentació d’una alternativa, des de Districte, per al barri es referma la via lliure per a que el projecte de Mercadona tiri endavant.

Davant d’aquesta situació considerem que:

– NO VOLEM EL MERCADONA al Niza sota cap circumstància. El Niza ha sigut, és i serà una part de la memòria del barri, de les veïnes, de les lluites i per tant volem que sigui un ESPAI DE BÉ COMÚ PER AL BARRI.

-Així mateix, volem deixar clar el nostre suport al comerç de barri, de proximitat, del mercat, front al model de les grans superfícies que l’ofeguen econòmicament fins a la desaparició. Volem un barri viu, i per viure-hi, construir-lo entre tots i totes, i pensat pels seus veïns i veïnes.

– Defensarem sempre un projecte lliure d’interessos especulatius. La necessitat d’un equipament al barri és latent i visible però en cap cas aquesta necessitat pot esdevenir una moneda de canvi per a l’especulació immobiliària.

NO DEIXAREM QUE PETITES VICTÒRIES PER AL BARRI ENS FACIN PERDRE LA NOSTRA CAPACITAT CRÍTICA

Aquest manifest no recull ni de bon tros tota la problemàtica actual que viu el Barri de la Sagrada Família, però avui ens plantem per dir que:

EN CAP CAS PERMETREM EL MERCADONA A L’ANTIC CINEMA NIZA

Barcelona 5 de maig de 2016

Lluís Llach: «Estem en condicions d'anar més enllà del referèndum»

Diuen de Llach que és el prototip de bon diputat: amable, cordial i amb un gran esperit i una gran voluntat de consens i diàleg. Quan va arribar a la cambra catalana, aspirava a trobar-hi el seu lloc, i ara, només cinc mesos després, ja fa la sensació que si en marxés se'l trobaria a faltar. La seva dèria és ser útil en el procés “d'alliberament nacional i social” i, a aquest paper, s'hi aferra tant a dins del Parlament com a fora, quan visita el territori, activitat que fa sovint.

Com es troba en el seu nou paper com a diputat?
Vaig trobant la tasca des de la qual servir millor, però sóc un aprenent i aquí estic explicant què som i què fem.

I en quina situació està el procés?
Jo estic molt animat, perquè som exactament on deia el full de ruta que seríem. Sospito que fins i tot una mica més avançats. Tenim un govern ferm, un president que irradia determinació i convicció, i un Parlament amb majoria independentista. Fem feina, a vegades entrem en contradicció, que ja la volem, i Junts pel Sí fa, perquè li toca gràcies als 62 diputats, de pal de paller d'un procés molt complicat cap a l'alliberament nacional. El més important és que estem fent el que vam dir que faríem i no hi ha res que em faci dubtar ni tan sols que anem tard.

Acte de presentació dels candidats de Barcelona al Secretariat Nacional, el 12 de maig

Les assemblees territorials de la regió 1a1 (Barcelona) a la que Sagrada Família està adscrita ha preparat un ACTE DE PRESENTACIÓ DELS CANDIDATS per aquest proper dijous 12 de maig a les 19h.

Serà a l'Escola Pia de Nostra Senyora (Diputació, 277) aquest dijous, de 7 a 9 del vespre.

Oriol Junqueras: «Catalunya (la seva gent) al cor de tots»

Sempre hem dit que el nostre objectiu i prioritat és servir la gent, el conjunt de la nostra societat. De fet és aquest el motor de la història de la humanitat, la lluita constant per millorar les condicions de vida de la gent. El nostre és un país que ha ofert mil i un exemples en aquest sentit al llarg dels temps. I aquest és també l’origen de l’himne nacional Els segadors, la revolta de les classes populars davant els abusos de l’Exèrcit del Rei i l’alta noblesa i de protesta per l’empitjorament de les condicions de vida.

La Revolta dels Segadors va desembocar en una revolta política. Però la seva gènesi és, sens dubte, una revolta social. Aquesta és la llavor de tots els canvis en profunditat, la palanca de canvis polítics i socials: la set de justícia i la fam de llibertat. Al final, tot allò que de debò justifica la voluntat de ser un estat independent és disposar de les eines d’un estat per, de ben segur, ajudar la gent.

I ajudar avui la gent passa per la necessitat de disposar de més recursos, de tots els que aquesta societat genera però dels quals no podem disposar perquè és el govern espanyol, en funcions, qui arbitràriament en disposa. Tot i així, fent ús de les cada vegada més qüestionades i febles competències de l’autogovern per l’ofensiva recentralitzadora de l’Estat i per un Tribunal Constitucional que ha esdevingut el braç executor d’aquest Estat, hem fet mans i mànigues per obtenir nous recursos gravant aquells sectors que encara estan en condicions de fer una aportació addicional a les finances públiques. Per això l’impost als bancs, a les nuclears, als habitatges buits... o la més recent llei de pobresa energètica. Totes i cadascuna d’aquestes iniciatives han estat avortades pel govern espanyol i suspeses automàticament pel Tribunal Constitucional. Avui, a la pràctica, el TC a Espanya és una cambra que pot privar de tota legitimitat el Parlament, representant directe de la sobirania popular, sense ni tan sols valorar el fons de l’assumpte. De manera que tots els drets i llibertats que emanen de la cambra que representa la voluntat popular són paper mullat davant el TC. Precisament els darrers dies s’ha pretès fer un paral·lelisme entre els recursos d’inconstitucionalitat que ha interposat la part catalana i els del govern espanyol. La comparació no aguanta la menor de les objeccions: cada recurs del govern espanyol davant el TC té un efecte fulminant, mentre que un recurs del Govern, en cas que s’admeti a tràmit, només té com a efecte que en un futur incert sigui examinat per un TC que, cada cop més, és jutge i part enfront de Catalunya.