dilluns, 30 de juny del 2014

Roger Torrent i Ramió: "‘Yes', Catalunya; sí, Scotland"

Diu Rajoy: “Cataluña y Escocia son dos realidades absoluta y totalmente diferentes.” I, mira, aquest cop hi estaríem d'acord. Escòcia no és Catalunya. Catalunya no és Escòcia. Evidència palmària. No hi ha dues nacions iguals. De la mateixa manera que tampoc hi ha processos d'independència idèntics. Les realitats són diverses, complexes, distintes. No es poden fer, per tant, paral·lelismes automàtics. Òbviament.

I si això és cert –que ho és–, no és menys veritat que hi ha principis que són universals. Hi ha elements que s'expliquen de la mateixa manera a Barcelona i a Edimburg. Conceptes que volen dir el mateix a Catalunya, a Escòcia, al Quebec i a Flandes, però també a Washington, a Tel-Aviv i a Berlín. Arreu.

Principis que entén tothom i que formen part del conjunt de pilars que sustenten les democràcies madures. El principi, per exemple, que tota nació té el dret a definir lliurement el seu futur. A determinar allò que vol ser. A les urnes, en pau i llibertat.

És a dir, allò que anomenem el dret a decidir. The right to decide. I això val per a tothom. Ho sabem a Barcelona i ho saben a Edimburg. De fet, el 2012, una moció aprovada pel Parlament escocès tituladaVisca Catalunya (sic) vinculava la voluntat dels escocesos de decidir el seu futur amb el desig dels catalans de fer el mateix. Deia, la moció, que “el dret a decidir és un pilar fonamental consagrat en la llei internacional que ha de ser respectat per tothom”. I acabava afirmant que cal “demanar un marc legal per poder celebrar un referèndum”.

Sí, amb nosaltres



“Sí, amb nosaltres” es una asociación sin ánimo de lucro, y no partidista, constituida por integrantes de la comunidad catalana originarios de diversas partes del mundo que desean participar activamente en la construcción de una Catalunya nueva.


“Sí, amb nosaltres” tiene como objetivo explicar y promover el debate acerca de la necesidad de poder ejercer el derecho a decidir, fundamentalmente dirigido hacia ciudadanos catalanes originarios de las diversas partes del mundo, con el fin de crear un espacio de discusión y participación activa de los mismos en el proceso de autodeterminación.



Josep Maria Solé Sabaté: "Independència obviant Europa"

En el procés d'exercir el dret a decidir és obvi, dia darrere un altre, que Europa no farà res. Com Pilats se'n rentarà les mans, del que els catalans demanin a Espanya i del que el govern espanyol faci a Catalunya. Sempre amb el benentès que no es passi una ratlla vermella. De cara a Europa, el govern espanyol no pot fer cap acte de violència ni cap actuació que se situï fora de la Constitució en vigor. En el cas català seria una línia vermella no seguir totes i cada una de les passes democràtiques que estan, altra vegada, en el si de la Constitució Espanyola. Per això s'ha de ser tremendament meticulós en el control dels fets, de les accions i les demandes que de bona fe, o amb mala intenció, hom plantegi.

Europa és un ens tan complex, amb tantes garanties de tota mena, d'un barroquisme de gestió que palesa una manca real de poder actuar més enllà de decisions econòmiques i lleis molt generals l'impacte de les quals no es noten sinó amb els anys. L'Europa oficial de Brussel·les i Estrasburg viu el procés català incòmodament. No pot oposar-se a la voluntat democràtica dels catalans, cal recordar que l'Europa unida es defineix partir dels valors democràtics, alhora l'Estat espanyol n'és membre, un soci que rep més que dóna, mentre que els catalans són aportadors nets a la Unió Europea.

Catalunya pot fer el que vulgui dins els cànons democràtics bàsics, Europa mirarà i no actuarà, deixarà fer. Vol dir que és en la nostra força, en les majories socials, en el nombre de vots on tenim el repte per arribar a poder ser lliures del nostre propi destí sense la subjugació a un Estat corrupte i antiquat que se supera en el seu desastre permanent. On l'aforament retroactiu de Juan Carlos fa envermellir qualsevol, mentre, s'ha vist, no sigui del PP. Hom es pregunta, de què tenen tanta por?, i els mals pensaments et duen a creure que potser sí que tot el que es diu del rei abdicat és veritat.

dissabte, 28 de juny del 2014

Àstrid Bierge: "Fantasies post-apocalíptiques"

Si no em falla la memòria, resulta que si Catalunya esdevingués independent hauríem de sortir de l’euro, quedaríem fora de la Unió Europea, els títols universitaris deixarien de tenir validesa, no es podrien pagar les pensions, hauríem de “retornar” -a petició de Guillermo Fernández Vara-, els 150.000 extremenys -més els fills i els néts- que ens vam “emportar” fa 40 anys, el PIB cauria un 20%, tindríem la renta de Xipre, perdríem tot el mercat espanyol, hauríem de pagar aranzels a les fronteres, cap empresa estrangera voldria instal·lar-se a Catalunya ni fer negocis amb nosaltres i seríem un estat pària “vagant per l’espai pels segles dels segles”. Poca cosa. Aquesta setmana Jorge Fernández Díaz ha afegit un nou capítol a la sèrie post-apocalíptica de producció espanyolíssima, i resulta que una Catalunya independent ja no només quedaria fora de la Via Làctia sinó que seria com una mena de Gotham City sense Batman. Concretament, seria “terreny adobat pel terrorisme i pel crim organitzat en les seves diferents manifestacions”. I tan ample.

Deixant de banda la perversa i delirant creativitat que gasta Espanya a l’hora d’imaginar-se El Dia Després de la Independència de Catalunya, el més curiós de tot plegat és que totes les desgràcies que ens auguren no serien fruit d’una incapacitat connatural de Catalunya per sortir-se’n sola, sinó de les putades que ells, voluntàriament, ens farien! No són un “mireu què us passaria” sinó un “mireu què us faríem”! Amb la naturalesa de les seves “advertències”, admeten que l’únic motiu pel qual no podríem caminar sense ells és que vindrien a trencar-nos les cames. Per tant, no són advertències sinó amenaces.

Amenaces que, en cas de ser materialitzades, perjudicarien a tots els catalans, inclosos als de la Catalunya silenciosa que tan diuen defensar. Per això encara és més grotesc quan una d’aquestes amenaces surt de la boca d’un català, perquè admet que estaria disposat a donar suport a un boicot que el perjudicaria directament a ell i a la seva família. Però també perjudicaria a tots els espanyols, perquè com bé recorda sempre Sala i Martín, si Espanya complís les seves amenaces, assumiria una part del deute espanyol la seva tieta la del poble. Per això em fan tanta gràcia totes les fantasies post-apocalíptiques dels espanyols. Bla bla bla. Ni tan sols ells són tan burros ni tan bèsties com per treure’s un ull per matar el del veí.


Tot a punt per la XLVI edició de la Universitat Catalana d'Estiu

La trobada comptarà amb ponents d'excepció com l'expresident Jordi Pujol, la presidenta de l'Assemblea (ANC), Carme Forcadell, el dirigent de CiU Josep Rull o el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà.

Barcelona · Un dels espais més distingits de complicitat i de trobada entre tots aquells que comparteixen un mateix horitzó nacional, la Universitat Catalana d'Estiu (UCE), ha arribat aquest 2014 a la seva 46a edició.

Una edició que enguany està més reforçada que mai per la presència de personalitats de l'àmbit polític, social i nacional catalans, i que aquest 2014 se celebrarà com sempre a Prada (Conflent) del 16 al 24 d'agost.

Segons els organitzadors, l'UCE d'enguany, que se celebra a poques setmanes del 9 de novembre, té previst ser un trampolí per a la tardor més transcendent de Catalunya en els darrers 300 anys. Sota el lema '1714-1914-2014', la universitat explorarà tres dates destacades per a la història dels països catalans, la Guerra de Successió de 1714, la creació de la Mancomunitat de Catalunya el 1914 i la convocatòria de la consulta d'autodeterminació per al 2014.

L'UCE d'enguany comptarà amb la presència de personalitats com Jordi Pujol, la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, el conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el dirigent de CiU Josep Rull i el secretari d'Universitats i Recerca, Antoni Castellà.


Dia del Llibre i la Rosa Assemblees Exteriors de l'ANC

Recull d'imatges del Dia de Sant Jordi, 23 d'abril de 2014, celebrat a diferents ciutats del món i campanya Signa un Vot.

dijous, 26 de juny del 2014

Quim Torra: "De l' independentista a l'estadista"

"Tenim 4 mesos per endavant. Ara és el moment de creure en Catalunya"

A quasi 4 mesos de la consulta del 9N arriba el moment de la màxima concentració. Som davant del repte més important de nostre país en 300 anys. I només amb un gran sentit d'estat, d'estat català, ens en podrem sortir.

Floten en l'ambient tota mena de teories, impulsades pels que els sobra sentit d'estat -d'estat espanyol- , que tractaran d'acorralar el votant catalanista emparant-se en qualsevol gest borbònic o almoina competencial. Tampoc no descarto el joc equívoc de les esquerres de les esquerres, si no som capaços d'afermar la tesi de la revolució nacional en aquest col·lectiu. Tot això passarà i la pressió serà esborronadora.

Mirem-ho d'una altra manera. L'independentisme constata avui l'èxit de la seva consolidació en l'espai central ideològic del país; ara cal transformar-lo políticament de manera explícita. Tota una generació no tindrem una segona oportunitat.

Per això ens cal passar de l'independentisme a l'estadisme. I això només té una via: enfortir el projecte, fer-lo invulnerable.

Cal passar d'un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Obsedits com estem en l'objectiu final, no ens adonem que cal seguir un camí. No es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, cal que tinguem clar que depèn de cada un de nosaltres. La independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres. Si algú pensava anar-se'n de vacances enguany, que se n'oblidi.

Pere Cardús: "Tercera via? Parlem-ne"

Voleu que ens prenguem seriosament una hipotètica proposta de tercera via? Entesos. Diuen que faran una proposta. Parlem-ne. Sigui com sigui, una proposta d'última hora no ens farà pas retirar la pregunta sobre la independència. Els catalans ens expressarem sobre si volem un estat independent tant sí com no. Si algú es pensa que un joc de mans improvisat impedirà que es consulti sobre allò que fa molts anys que es prepara amb honestedat, va ben servit. Però siguem generosos i no descartem d'entrada la possibilitat de prendre'ns seriosament la tercera via.

Que l'estat espanyol demani perdó per l'afusellament del president Lluís Companys en un acte solemne amb les màximes autoritats presidides pel rei Felipe VI.

Que el Tribunal Constitucional esmeni la decisió de liquidar l'estatut aprovat pels catalans en un referèndum i que es restitueixi íntegrament el text aprovat al parlament el setembre del 2005.

Que el govern balear del PP retiri el decret de llengües (TIL) i deixi en pau la comunitat educativa. Que el govern valencià del PP faci possible que els milers de famílies que ara no poden escolaritzar els seus fills en català ho puguin fer. Que s'aturin totes les sentències invasives sobre la immersió lingüística que no reconeixen l'autoritat de la Llei d'Educació de Catalunya. Que se suprimeixi la llei de llengües de l'Aragó que denomina 'LAPAO' el català de la Franja. I, evidentment, que es retiri completament la LOMCE promoguda pel ministre Wert.

dimecres, 25 de juny del 2014

Declaració de juny de l'Assemblea Nacional Catalana

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 21 de juny de 2014, a Barcelona, tenint en compte el marc polític que s’està dibuixant a partir dels resultats de les passades eleccions europees, dels indicis del canvi d’estratègia per part de l’Estat espanyol en relació al nostre procés d’independència, en la perspectiva immediata d’entrar en la campanya de la Consulta del 9 de novembre i que tindrà un punt àlgid l’11 de setembre, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE JUNY

PREÀMBUL

1.- Sobre les eleccions europees

A Catalunya les eleccions europees celebrades el passat 25 de maig han representat un clar triomf de les forces polítiques que en el seu programa incloïen la defensa de la celebració de la Consulta del 9 de novembre i la petició d’empara al Parlament europeu en el cas que l’Estat espanyol ho impedís. De retruc, han representat el pitjor resultat de les opcions que s’oposen a la celebració d’aquesta Consulta.

Malgrat el notable increment de la participació en aquestes eleccions, aquests resultats no són extrapolables a la Consulta del 9 de novembre. Encara som lluny del nivell de participació desitjable en aquesta consulta i, amb una participació significativament més alta, els resultats podrien ser diferents.

Aquestes eleccions també han servit per constatar que alguna cosa de veritat s’està movent al País Valencià i a les Illes. La presència de Compromís al Parlament Europeu i, en general, el creixement important del suport electoral a les forces sobiranistes mostra el canvi de tendència d’ambdós països i obre l’esperança al sorgiment de formes d’organització pròpies que segueixin el camí iniciat per Catalunya.

Breu manual de bones pràctiques de l'independentista

L'ha editat la Fàbrica a partir d'una idea de l'escriptor Joan-Lluís Lluís

'En totes les causes, per justes que siguin, pot haver-hi comportaments contraproduents i actituds excessives que acaben generant el contrari d’allò que es proposen. En la causa de la independència de Catalunya, també, encara que puguin ser de bona fe.' Així comença la introducció del 'Breu manual de bones pràctiques de l’independentista' (pdf) que ha editat l'equip d'activisme independentista la Fàbrica, dirigit pel sociòleg Salvador Cardús, a partir d'una idea de l'escriptor Joan-Lluís Lluís.

'Aquest breu manual de bones pràctiques té una sola ambició: ser una base de reflexió pràctica per a aquells que treballen per eixamplar la base social de l'independentisme', explica la justificació del llibret.

El manual consta de deu consells acompanyats d'una explicació breu: 'Refusem les desqualificacions', 'No propaguem rumors ni falses notícies', 'Defugim els insults', 'Evitem el parany del triomfalisme', 'Respectem totes les altres llengües', 'Utilitzem el poder del somriure', 'Escoltem els arguments contraris', 'Repliquem amb respecte i determinació', 'Convencem els indecisos', 'Atraguem la simpatia internacional'.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 28 i 29 de juny

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Dissabte, 28: Al matí, d'10 a 2, intensiu a Sant Adrià

Diumenge, 29: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Gaudí / Provença)

Junts podem!

Xerrada-debat "Les pensions en la Catalunya independent", amb Àlex Furest, el 2 de juliol



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Ever Blanchet: "Carta a los inmigrantes sudamericanos que adoptamos Cataluña como una patria nueva y que a la vez fuimos adoptados por Cataluña"

Carta a los inmigrantes sudamericanos que adoptamos Cataluña como una patria nueva y que a la vez fuimos adoptados por Cataluña.

Quisiera compartir algunas reflexiones sobre nuestra situación dentro de un proceso político-histórico de enorme trascendencia para todos los catalanes nativos y para nosotros mismos, catalanes de adopción.

Llegamos a este país por razones diversas, por motivos y motivaciones innumerables.
Estamos sujetos a las leyes y normas establecidas en la constitución española y en el estatuto de Catalunya.
Hablamos en catalán y en castellano, o en ambas lenguas.

Dentro de este proceso de independencia posible, se abre en primer lugar un debate sobre el derecho a decidir o como le llamábamos en nuestro país de origen, en mi caso Uruguay; El Derecho a la Autodeterminación de los Pueblos.
Ese derecho como es natural no está incluido en las constituciones de los estados, porque lo que menos interesa al Estado hasta ahora es que los ciudadanos decidan mediante sufragio universal el Modelo de Estado que desean. En cambio, el derecho a la autodeterminación de los pueblos forma parte de los contenidos programáticos de los partidos de centro izquierda que pretendían en nuestros países, la consolidación de democracias avanzadas que permitieran corregir las desigualdades, eliminar la pobreza, mejorar la educación, la salud, la cultura…

Qué representaba para nosotros el derecho de autodeterminación:

Vicent Partal: "Wert trepitja la ratlla"

Això que acaba de fer Wert és molt perillós. Per a nosaltres, certament, però també per a ells. Per a nosaltres per raons òbvies. Ara resulta que pagarem la despesa de cada xiquet que vulga ser escolaritzat en espanyol al Principat? Caram. La idea deu violar no sé quantes normes, però supose que en un país com Espanya això tant hi fa. Ara, alerta, perquè aquesta actuació és també perillosa per a Espanya: ens regala un argument de legitimitat democràtica impagable, si és que arriba el dia que hem de justificar legalment al món la proclamació de la independència.

M'explique. En política internacional una de les raons que es pot posar sobre la taula per a justificar un procés d'autodeterminació és la greu violació dels acords interns d'autonomia. La cosa és que si hi ha un acord sobre autonomia política entre un estat i un territori i es pot demostrar de manera fefaent que l'estat ha violat sistemàticament aquest acord, i que ha impedit el funcionament normal de l'autonomia, aleshores la comunitat internacional entén que és legítima la voluntat d'independència. En termes jurídics internacionals, s'anomena 'remedial-right-only secession' i que en català solem traduir per 'secessió com a darrer remei', per bé que seria més apropiat de dir-ne 'seccessió com a dret de reparació'

És evident que moltes actuacions del govern espanyol es podrien usar per demostrar que l'estat viola aquells acords que l'estat mateix havia contret amb Catalunya. Però en poques hi ha una violació tan flagrant de l'ordenament legal vigent i dels acords plasmats en l'estatut com aquesta d'ara.

Jofre Llombart: "Operació seducció"

"Quan El Procés acabi es podrien escriure novel·les o guions de pel·lícula sobre què hauria passat si l’Estat Espanyol hagués actuat d’una altra manera en plena efervescència independentista"

Quan El Procés acabi, l’estratègia de ‘seducció’ de l’Estat Espanyol envers Catalunya s’haurà d’estudiar a les facultats de Polítiques sobre com no s’ha de fer front a un conflicte territorial si el que es vol és retenir aquell territori dins del mateix estat. Aquesta setmana hem tingut dues noves mostres, però fa mesos que n’hi ha una cada dos per tres. En dos dies de diferència, el ministeri de Foment i el de Cultura, han aportat dues decisions per ajudar a –mode ironia activat- fer més atractiva per als catalans la continuïtat de Catalunya a Espanya.

El primer d’aquests gestos de màrqueting emocional és el perpetrat pel ministeri de Foment, aquell ministeri gestionat per l’amiga de Catalunya i promotora del diàleg intergovernamental, Ana Pastor. Foment, a través de Puertos de l’Estado (amb seu a la bella ciutat portuària de Madrid), ha decidit redistribuir els beneficis dels ports de l’Estat de manera que els rendibles ajudin als deficitàris. En el cas del de Barcelona, un dels més rendibles d’Europa, la cosa aniria així: la meitat dels beneficis per al Port de Barcelona, l’altra meitat per ajudar als altres ports de l’Estat. No és que fins ara no doni res: fins ara, el Port cedia un 4 per cent de la seva facturació a la institució (Puertos del Estado amb seu a Madrid) i un altre 4,5 per cent a aquest fons de solidaritat per als altres ports. Deu ser insuficient i ara la fuetada es triplica. L’any 2013 el Port va cedir 10 milions d’euros, però seguint aquesta normativa l’any 2014 seran 37 milions d’euros. No és cap mecanisme nou, es tracta de traslladar als molls el que ja es fa amb la redistribució fiscal i que es tradueixen amb unes balances conegudes per tots. El que passa és que vist escrit en un decret evidencia que es fa de manera descarada.

dimarts, 24 de juny del 2014

L'obsessió de Rajoy

"Està cometent l'error clàssic dels governants espanyols en els processos d'independència, que és el d'obsessionar-se a no negociar fins al punt de perdre de vista la realitat, la correlació real de forces"

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, segueix tancat en banda, tot i que cada dia s'acosta una mica més la consulta del 9 de novembre. Rajoy va assegurar ahir que no hi ha cap novetat en la situació de Catalunya perquè el president de la Generalitat, Artur Mas, continua defensant la consulta, i només es va mostrar disposat a escoltar-lo si renuncia a aquest referèndum. Rajoy està cometent l'error clàssic dels governants espanyols en els processos d'independència, que és el d'obsessionar-se a no negociar fins al punt de perdre de vista la realitat, la correlació real de forces. Quan Espanya estava a punt de perdre Cuba (1898), li va oferir 'in extremis' una autonomia (1897), que d'haver-la plantejat una dècada abans hauria mantingut l'statu quo. Però el govern espanyol es va mostrar també tancat en banda fins que es va adonar que ho anava a perdre tot, i naturalment ja no hi va ser a temps. En el procés català, hi ha a sobre, i de forma central, una reivindicació democràtica. Els catalans demanen que se'ls deixi votar si volen esdevenir independents. I encara és més estrambòtica en aquest sentit la tossuderia espanyola, sobretot comparada amb el pragmatisme britànic. Encara que Escòcia sigui independent, Londres ja hi té garantida i pre-pactada la continuïtat de la lliura esterlina, el manteniment de la monarquia dels Windsor, i no cal dir la inscripció a la Commonwealth. I a més el Regne Unit té opcions de guanyar la consulta. Els governs espanyols, en canvi, han estat sempre del tot o res.


Salvador Cardús: "El 8-N, el 9-N i el 10-N"

Des que l’hi vaig sentir dir a l’Anna Cabré en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans, ho he fet servir repetidament. La directora de l’Institut Català de Demografia afirmava que, a diferència del que havia estat habitual, en aquests moments li era més fàcil fer pronòstics a 25 anys que no pas a cinc anys vista. Doncs bé: pel que fa als canvis polítics passa exactament el mateix però escurçant els períodes. És més fàcil saber què passarà d’aquí dos anys que d’aquí cinc mesos. Vaja: que és més difícil saber del cert si farem la consulta el 9 de novembre d’enguany que pronosticar que el 2016 Catalunya serà un estat independent. Perquè aquesta és la gran pregunta del moment: hi haurà consulta, el 9 de novembre? Doncs bé: aquest és el meu assaig de resposta.

D’ENTRADA, CREC QUE cal que posem totes les esperances en la consulta del 9-N i hi sumem totes les voluntats possibles. Sabem que tindrem la llei de consultes aprovada pel Parlament que definirà una legalitat pròpia, i que el president Artur Mas en signarà la convocatòria. Així mateix, sabem que l’acompanyament popular que obtindrà aquesta decisió s’expressarà amb contundència. Fins aquí les certeses, perquè depenen de nosaltres. Fer com si sempre ens ha donat bons resultats. A més, quan s’inicia una ascensió a un cim tan alt com aquest, per bé que s’hagin previst les inclemències, a l’arrencada del camí cal concentrar-se en l’esperit de victòria. I l’Onze de Setembre serem al camp base.

LA MÀXIMA INCERTESA pel que fa a la consulta se situa a l’altra banda: ningú no sap què té previst fer el govern espanyol i les institucions de l’Estat. Tanmateix, hi ha algunes dades objectives que redueixen l’abast dels dubtes. D’una banda, és una evidència que malgrat que des de fa temps se succeeixen les amenaces i les insinuacions d’intervenció, de fet no ha passat res. Primer es va dir que si s’acomplia el desafiament d’establir una data i pregunta, hi hauria reacció irada a Madrid. Després, que esperaven a l’endemà de les eleccions europees. Després, que un cop fet el canvi de rei... I res de res. El temps s’escurça, la desconnexió catalana creix, i ells no saben com actuar per aturar-ho sense que se’ls giri en contra. Els veig molt atabalats.

Germà Bel: "La qüestió no serà si toleren el 9-N, sinó què fan per impedir-lo"

La renúncia de Navarro ha desfermat la crisi al PSC. És Miquel Iceta el líder adequat?
Per les seves capacitats polítiques personals, probablement és la persona més indicada en aquest moment, tenint en compte que qui se'n faci càrrec ha de tenir un suport majoritari i potent. Ara, la posició política del PSC els últims anys és la que ha fixat gent com Iceta. Per tant, no cal esperar cap canvi, tot i que segurament li sabrà donar un to més agradable. Molts pensem que la dinàmica del PSC és sobretot conseqüència de les posicions polítiques, i no de les característiques personals dels dirigents que l'han conduït en la darrera dècada.

També Madina apunta a nou líder del PSOE, i va dir que no li feia por una consulta legal, tot i que l'endemà va rectificar...
A Madina li ha tocat rectificar una frase en què no havia dit res concret, aquest és l'estat de la situació. Veig políticament inviable que el PSOE accepti la consulta, independentment de la voluntat que tingui una part més o menys significativa, que d'altra banda no em consta. No ens enganyem, tot això de consulta legal i acordada no vol dir res, i la gent n'ha après.

El tron de Felip VI suposarà algun canvi per al procés català?
No sé quina actuació podrà tenir com a suavitzador de tensions, però, de canvi formal, no n'hi pot haver cap. Ni pel seu paper institucional ni per conviccions s'esperava que en el primer discurs hi hagués cap gest d'iniciativa política que, d'altra banda, m'hauria semblat inapropiat. En tot cas, no era el dia que es podia veure un canvi.

S'atansa el 9-N, i no sembla que l'Estat pacti o toleri res al final.
No sé el capteniment de les institucions de l'Estat. La qüestió de si la consulta tira endavant no és tant si la toleraran, sinó què faran per impedir-la. I no és el mateix que la noció de tolerància com a voluntat, sinó la de resultat de la seva inactivitat.

dilluns, 23 de juny del 2014

Divendres 27 a les 7 de la tarda, SÚMATE al barri "Razones para construir un nuevo país"

El setembre del 2013 es va presentar públicament a Bellvitge aquesta associació de castellanoparlants per la independència.

És formada per gent molt diversa, unida per la il·lusió de construir un nou país, independentment d’on hagi nascut cadascú. Volen un país obert, divers i ric, on càpiguen totes les identitats.

No volen perdre més temps i també veuen la independència com una oportunitat de futur per a tots els qui vivim a Catalunya.

El divendres 27 de juny, a les 7 de la tarda, al Centre Cívic Sagrada Família (Provença, 480), en un acte organitzat per ells mateixos, ens explicaran les seves raons.



Vicent Sanchis: "El document de Foment"

"No passa dia que el govern de l’Estat no perpetri una nova restricció per deixar més en evidència la fragilitat i la dependència obligada de la Generalitat"

En la darrera entrevista que li va concedir Joan Carles I, el president de Foment del Treball Nacional, Joaquim Gay de Montellà, va portar al rei en procés d’abdicació un document. Una proposta – redactada, segons sembla, per la CEOE– que concreta la rebregada “tercera via”. Els punts clau del paper eren un secret a veus. Fa temps que se’n parla. En primer lloc, un nou estatus fiscals, lluny del concert basc però que estableixi una quota de solidaritat raonable i que mantingui el criteri d’ordinalitat. Un blindatge, també, per a la llengua i la cultura catalanes. Una referència explícita a Catalunya en la Constitució, en forma de disposició transitòria, que l’equipari als drets històrics forals de Navarra i Euskadi. Aquesta és la proposta que el govern de l’Estat hauria de presentar a la Generalitat. Artur Mas ha afirmat, una vegada i una altra que, en el cas que arribi a concretar-se, acceptaria sotmetre-la a consulta popular. Ara se sap també que ho faria a doble urna. En la primera es votaria l’oferta de l’Estat; en l’altra, una pregunta que desbordaria la que va presentar ell mateix i van acceptar Esquerra Republicana, Iniciativa i la CUP. Potser una pregunta específica sobre independència: sí o no.

Francesc-Marc Álvaro: "Distàncies i amenaces"

Les distàncies marquen la interpretació dels fets principals de la nostra vida col·lectiva. Per exemple, entre la majoria de l’opinió publicada a Madrid, l’abstenció de CiU a l’abdicació era titllada d’incomprensible i errònia, mentre que -segons el sondeig que ahir va publicar La Vanguardia- un 47,9% d’espanyols la consideren justificada, xifra que entre els catalans puja fins a un contundent 57,1%. Es demostra així que la valenta decisió de Mas connecta amb una gran majoria social a Catalunya alhora que -celebrem-ho- és perfectament digerible per a quasi la meitat de la societat espanyola. Tots els gestos del president davant el relleu a la Corona -incloent-hi el fet de no aplaudir el discurs de la proclamació- no són capricis sinó l’expressió molt mesurada d’un nou consens català que -agradi o no- és més fort que les inèrcies i peatges de sempre. El canvi profund de la societat catalana des del 2010 no és una falòrnia.

Però hi ha molts tipus de distàncies, en el quadre polític que analitzem. És rellevant la distància entre els interessos de les classes mitjanes i populars catalanes -una part important de les quals exigeix regeneració democràtica i sobirania plena- i els interessos d’un segment important de les elits econòmiques catalanes, que no poden fer-se càrrec del nivell d’indignació d’uns sectors que, a força de maltractaments i enganys, s’han mobilitzat d’una manera que ningú no havia previst. Formacions com CiU i el PSC -on abans es feia la síntesi sofisticada d’aquests interessos contraposats- ara viuen dins la tempesta diària. En el cas dels socialistes, d’una manera agònica.

diumenge, 22 de juny del 2014

Toni Soler: "Quan caigui el teló"

ZAPATERISME. El calendari ofega i l’agenda catalana treu fum. L’objectiu de l’Estat ha de ser treure ferro a aquestatardor calenta que hauria de culminar el 9 de novembre. Som a finals de juny, l’agost és inhàbil i el setembre serà un compte enrere per a l’enèsima demostració popular de la Diada. Per tant, si passa alguna cosa ha de ser en les pròximes tres setmanes. Qui vulgui fer una proposta, ha de parlar ara o callar per sempre; no és estrany que Duran i Lleida s’esgargamelli demanant un gest que eviti (o li eviti) encarar el desenllaç inevitable amb un milió i mig de persones al carrer. Com és obvi, el sentit comú ens diu que el que no s’ha resolt en quatre anys -comptant des de la sentència sobre l’Estatut- no es resoldrà en un termini tan breu. Però del que es tracta aquí no és de resoldre el plet català, sinó de mostrar ganes de resoldre’l, que és molt diferent. És una mena de zapaterisme evolucionat. Certes ments preclares consideren que amb una solemne declaració de bones intencions n’hi haurà prou per esquerdar el bloc sobiranista. I si ho diuen és perquè algú, a Catalunya, els ha dit que no van errats.

MONTELLÀ. Fa uns dies vam sentir Joaquim Gay de Montellà, president de la patronal catalana, demanant un “pacte institucional” que reconegui “la realitat nacional de Catalunya” i que sigui refrendat per la població catalana en una consulta. A molts els poden semblar paraules buides, però segur que per al senyor Gay de Montellà i el seu entorn social es tracta d’una declaració d’una audàcia inusitada. I, en termes històrics, ho és. Però la patronal mai no es llança de cap a una piscina buida. És a dir: no m’estranyaria que Duran i Lleida, Joan Rosell, Isidre Fainé i potser alguns alts representants dels governs espanyol i català sabessin que Gay de Montellà pensava llançar aquest globus sonda. Potser no només ho sabien, sinó que el van empènyer a fer-ho. Per veure què passa. Per preparar el terreny. Per calibrar les reaccions d’uns i altres. I ja hem vist què ha passat: algunes reaccions airades a la caverna, i poca cosa més. No ha caigut la borsa. ¿S’acosta potser el moment perquè parli algú de més amunt en els mateixos termes?

dissabte, 21 de juny del 2014

Omplim els balcons d'urnes i estelades

Germà Capdevila: "El rei ja ha parlat. Parlem nosaltres"

Si la successió reial hagués tingut lloc fa només 4 o 5 anys, les conseqüències haurien estat devastadores per a l'independentisme. L'onada de simpatia popular davant el conte de fades del príncep i la plebea hauria estat considerable. Els cops de colze que es produïen en les primeres edicions de la trobada anual de la Fundació Príncep de Girona entre la burgesia provinciana, per sortir a la foto, s'haurien multiplicat. La primera visita dels nous reis a Barcelona hauria sigut una desfilada en tota regla, saludant iaies i minyones amb la revista Pronto sota el braç. Sortosament, en aquests 4 o 5 anys el país ha fet un salt endavant tan enorme que els escenaris descrits, absolutament plausibles, ara ens semblen impossibles. Una minoria (amb molt de poder, però minoria al cap i a la fi) ha posat les fitxes en una hipotètica intervenció de Felip que, deus ex machina, resoldrà el conflicte i convertirà Espanya en un Neverland federalista. L'esperança s'ha esvaït tan bon punt el nou monarca ha obert la boca. Vestit de militar, ha deixat clar que en aquesta nació única que és Espanya només hi ha lloc per a un sano regionalismo. Una mica de diversitat, sí (“Girona”, “Espriu” i “moltes gràcies”), però entesa com una altra manera de ser espanyol. Un record per a les víctimes d'ETA, però cap per als milers d'avis encara a les cunetes. I, encabat, a passejar en el descapotable del Generalísimo cap a la Plaza de Oriente. El rei ha parlat. Ara ens toca parlar a nosaltres. A les urnes.

Font: elPuntAvui

Conferència "Immigració a Catalunya, reptes per a un nou estat plural i inclusiu" amb Patricia Gabancho el 28 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Antoni Malet: "La racionalitat política espanyola"

"Hi ha hagut tota la tropa de (suposats) federalistes, que mai van gosar criticar el tinglado centralista, i han acabat en el quadre d'honor del nacionalisme espanyol"

Quan les lleis provenen d’èpoques molt allunyades en el temps i les circumstàncies, només són respectables si es poden revalidar segons el principi democràtic. Altrament, quedaria justificada qualsevol legalitat per sempre més. Per exemple la del franquisme, que l'any 1977 era capaç de convocar referèndums i guanyar-los "democràticament". Els espanyols (una gran majoria) volen mantenir els catalans com una província espanyola, bo i apel·lant a una legalitat de 1977. Una minoria de catalans, també. Tots ells, fins fa poc, no donaven arguments. Donaven per fet que l’estatus quo era etern. Davant de la persistència catalana, han començat a donar arguments.

El primer (sorprenentment, un clàssic del feixisme) és que els catalans no es poden sentir emparats “por ese tópico estúpido de que nadie tiene derecho a pedirme que renuncie a mis ideas” (Aurelio Arteta dixit, El País). Avui molts espanyols, inclosos doctors i catedràtics i membres de las Reales Academias, es creuen amb dret a exigir a milions de catalans que renunciïn a llurs idees polítiques. I encara més: els exigeixen que renunciïn al principi democràtic. Ho fan amb l'argument a priori que tots els espanyols tenen dret a decidir sobre el destí dels catalans. Aquest plantejament nega la igualtat de drets als ciutadans.

Quico Sallés : "El motiu"

Alguns som d'una generació nascuda just abans que el dictador feixista morís al llit. Tot ens va agafar tard. Havíem nascut com a nous quan allò vell encara no havia mort. Ens van sotmetre a una constant propaganda que s'anomenava “concòrdia”. Miràvem la policia de lluny perquè els nostres pares també se la miraven de lluny. Vivíem protegits per una por atàvica sota el jou maternal del “nen, no t'hi emboliquis” i el “calla que tindrem problemes”.

Començaven a canviar les coses i qui explicava com canviaven feia creure que era una gràcia, un regal de governants magnànims que havien decidit que permetrien votar per la Passionària. El dolce far niente era tal que, fins i tot, els comunistes abraçaven amb fervor el testament del generalíssim assassí, el perllongament del règim ideat per Adolfo Suárez i la vergonya d'una llei d'amnistia que ha permès els torturadors franquistes viure sense cap remordiment públic. Ni tant sols un retret.

La Victòria Prego, l'Informe Semanal i més tard, la nostrada TV3 d'Àngels Barceló, ens venien l'ensarronada amb una naturalitat que ara faria riure. La Nostra va explicar la mort de Don Joan de Borbó com si hagués mort el garant del comtat de Barcelona. Ens venien el seu fill com l'home a qui havíem d'agrair una democràcia purament normativa que maquillava la perpetuació d'un estat nascut en la degeneració del feixisme. Ens venien que la democràcia no era un guany dels ciutadans sinó un regal generós de Tortucato Fernàndez Miranda, Adolfo Suárez, el general espia Antonio Gutiérrez Mellado i Joan Carles de Borbó. “El rey tiene la bondad de sus ciudadanos”, deien.

divendres, 20 de juny del 2014

Juny de veus per la independència al carrer "Marc legal de la consulta el 9 de Novembre" el 26 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Especial "el català, una llengua perseguida durant quatre segles"


El català ha estat perseguit durant quatre segles i ho continuarà estant mentre Catalunya no esdevingui un estat. Recuperem aquest informe del Cercle Català de Negocis tot i no estar actualitzat, ja que es va fer el desembre del 2012, però és més que suficient per a fer-se’n una idea.






Font: CCN

dijous, 19 de juny del 2014

Joan Ma. Tresserras: "Entre la corona i l’estat subterrani"

Ja no és gaire habitual. Programes com el Photoshop l’han convertit en un exercici folklòric. Qui li pot demanar a algú altre, encara, que posi la cara al forat del plafó on ell es va fer la fotografia fa molts anys, sota la mateixa corona, i li faci el relleu? Somrigui, Majestat...

La crisi de l’estat a Espanya no es resol amb un simple relleu dinàstic. La monarquia no tindrà més legitimitat demà només perquè avui hagi rejovenit el protagonista de la campechanía règia. No som davant d’una simple crisi institucional o d’una acumulació de males decisions o d’un grapat d’incompetències adjudicables a un nombre limitat de persones. Es tracta d’una crisi de sistema econòmic, de sistema social i de sistema polític. És una crisi de projecte, de discurs, de confiança, de credibilitat, de transparència. Sembla que l’Estat s’ha especialitzat a negar la realitat; a ignorar totes les adversitats, a recitar una vegada i una altra el mateix conte de fades que ja ningú no vol tornar a escoltar.

Quines són les transformacions estructurals que emprendran el PP i el PSOE -que acaben de decidir pel seu compte la continuïtat de la monarquia, per blindar la seva- per fer sortir l’economia espanyola de la crisi, reduir l’atur, generar llocs de treball estables i ben remunerats i incrementar els ingressos de l’Estat per poder garantir unes polítiques socials dignes? ¿Els han sentit explicar per què s’incrementen dramàticament els nivells de desigualtat i com pensen revertir el procés? Tampoc no arriben notícies de com esperen acabar definitivament amb la corrupció política, o com eixamplaran i qualificaran els canals de participació democràtica.

Xerrada "República Catalana, la Constitució que volem" amb Joan Ridao el 26 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Què dius ara! Aplec llampec

Aquests dies us anunciem una activitat per a la revetlla de Sant Joan. Es tracta de l’anomenat flashmob, que fins fa quatre dies no sabíem què era.

Un flashmob –de l’anglès flash «llampec», «fogonada», «instant», «de manera ràpida» i mob, l’escurçament de mobilization, «mobilització»– és, per tant, una mobilització espontània de persones que s’apleguen en un lloc públic concret per dur a terme una acció inusual amb finalitats reivindicatives, comercials, etc. i, un cop feta, es dispersen, de manera que l’escenari de l’acció queda com si res no hagués passat.

La primera acció d’aquest tipus es va fer l’any 2003 a Manhattan amb finalitats comercials i passà completament desapercebuda. A Barcelona, el 18 de març del 2012 es va organitzar l’anomenat Flashmob per la independència, que a les 12 del migdia omplí de gom a gom la plaça de Catalunya de gent amb estelades cridant «independència» per a deixar l’espai novament lliure al cap de pocs minuts.

Doncs bé, la traducció del mot en català –sapigueu que tot ho podem dir en català– ha estat registrada com a «mobilització espontània» o també «aplec llampec». Aquesta última denominació és la que heu vist que hem divulgat en alguns dels escrits, ja que la creiem molt adient, perquè transmet tota la intencionalitat i musicalitat de la llengua original.

dimecres, 18 de juny del 2014

«Flashmob» pel #SÍSÍ el 23 de juny i xerrada de SÚMATE al barri el 27 de juny

El dilluns 23 de juny, «Flashmob» pel #SÍSÍ

Per la revetlla d'enguany el Grup de Joves de la Sagrada Família s'ha proposat contribuir a fer ben visible arreu la reivindicació del dret a decidir i la nostra aposta per un estat independent.

L'objectiu també és atreure l'atenció d'altres joves perquè s'impliquin activament en la construcció del nou país. Volem transmetre un cop més que som un poble unit, alegre i pacífic.


Com ho farem? Doncs posant-nos a ballar de manera sobtada i coordinada al ritme de la Rumba del #SíSí, creada pel grup musical de les Terres de l'Ebre Pepet i Marieta. Comptarem amb la presència de Josep Bordes, cantant del grup. 


A l’esdeveniment que hem creat al Facebook hi trobareu la coreografia i tots els detalls. Podreu confirmar-hi l’assistència i compartir-lo amb els amics.

https://www.facebook.com/events/1463481897226649/

I recordeu que hi ha un Doodel penjat per a les tasques d’organització, previstes de 6 a 8 de la tarda.



Plegats farem història i ens divertirem.

ANC-Sagrada Família

Grup de Joves SFxI



El divendres 27 de juny, Xerrada de SÚMATE al barri

El setembre del 2013 es va presentar públicament a Bellvitge aquesta associació de castellanoparlants per la independència.

És formada per gent molt diversa, unida per la il·lusió de construir un nou país, independentment d’on hagi nascut cadascú. Volen un país obert, divers i ric, on càpiguen totes les identitats.

No volen perdre més temps i també veuen la independència com una oportunitat de futur per a tots els qui vivim a Catalunya.

El divendres 27 de juny, a les 7 de la tarda, al Centre Cívic Sagrada Família, en un acte organitzat per ells mateixos, ens explicaran les seves raons.


Feu-ne difusió en el vostre entorn menys decidit.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI



Carme Forcadell: "Decideixen els ciutadans"

L'Estat espanyol ha començat a moure l'engranatge per aturar el procés sobiranista. Els resultats de les passades eleccions europees els han confirmat una realitat que ja fa temps que tenien al davant, però que no volien veure o que es negaven a interpretar.

Els resultats van ser extraordinaris per als sobiranistes, ni en el millor dels pronòstics ens els havíem pogut imaginar. Sabíem que guanyarien els partits catalans, però no esperàvem que fos amb tanta contundència, especialment perquè en unes eleccions europees sempre havien guanyat els partits espanyols. Tothom sap que Europa és una unió d'estats, i que cal ser un estat per poder-hi decidir alguna cosa.

Però aquest cop hi ha hagut un canvi de paradigma, els ciutadans de Catalunya han percebut que cal donar el vot a partits catalans, encara que sigui en unes eleccions europees. Han percebut que Catalunya es defensa millor a Europa des de Catalunya que no des d'Espanya. Per primera vegada els catalans ens hem comportat com si fóssim un estat i hem votat partits catalans, els del nostre país i no partits espanyols. Hem manifestat a les urnes que els partits que millor defensaran els interessos de Catalunya a Europa són els partits catalans.

És veritat que no podem tirar coets, perquè la participació ha estat baixa, més alta que en altres ocasions, més de 10 punts per sobre de les últimes eleccions europees, però menys del 50% del cens i això no és desitjable i està molt lluny de la participació que volem per a la consulta del 9 de novembre. També és veritat que no es poden extrapolar els resultats d'unes eleccions europees a unes de catalanes o municipals, perquè cadascuna té la seva dinàmica i funcionen de manera diferent i els resultats també són diferents. Però el que no es pot negar és que els resultats segueixen una tendència que va a l'alça en els darrers temps.

Entrevista Pere Pugès, anàlisis de la situació actual

Lorena Sánchez: "Me apellido Sánchez, hablo castellano y soy independentista"

Soy catalana. Soy independentista y lo digo en castellano porque es mi lengua materna. Nací en Catalunya hace 37 años. Mis padres llegaron buscando un futuro mejor, como hubiéramos hecho muchos en su misma situación. En la vida casi todo es cuestión de circunstancias. Por eso, admiro a los inmigrantes, que en un golpe de valor, muchos de ellos arriesgando sus vidas, deciden embarcarse en una odisea para llegar a tierras más prósperas. Mi padre es extremeño de nacimiento pero lleva por estos lugares más de 50 años. Mi madre, andaluza de origen, llegó a Catalunya con unos 20 años, como mi padre. Ellos han podido vivir, tener hijos y prosperar aquí. No digo que no lo hubieran hecho en sus respectivas tierras; seguramente, pero el hecho es que lo hicieron aquí. Trabajaron en lo que pudieron, trabajaron muy duramente y dedicaron su vida a educarnos y a sacarnos adelante a mí y a mi hermano dándonos lo mejor que han podido.

Sin olvidar sus orígenes, los dos han amado a Catalunya. Mis padres no han hablado catalán nunca, de hecho, ni siquiera han llegado a entenderlo bien del todo. Ellos se han desenvuelto en castellano toda su vida: en sus trabajos, en las administraciones, en los comercios, en su vida social, con sus amistades… Siempre, completamente en castellano. Yo estudié en un colegio en el que se impartían todas las asignaturas en castellano, excepto la de lengua catalana, por supuesto. A los 8 años mis padres me cambiaron de colegio a uno privado y aquí la cosa cambió, pero en la escuela que dejé se siguió educando en castellano durante muchos años. Y era una escuela pública, como esa había muchas más. Lo de la inmersión lingüística y que la lengua vehicular sea la catalana, es muy reciente, señores, no se confundan, y ya se nos ha negado. Para mí, la lengua es cultura. Sea la que sea. Y la cultura es tolerancia, encuentro, educación y convivencia.

Ivan Planas: 'Sense grans xocs econòmics, la independència és completament viable'

El director d'Anàlisi i Seguiment de les Finances Públiques explica l'impacte del dèficit fiscal en aquesta entrevista

Catalunya perd empenta econòmica per culpa d'un dèficit fiscal amb l'estat espanyol que durant tres dècades ha estat, invariablement, del 8% del PIB català. Aquest drenatge de recursos fa perdre competitivitat a les empreses i alenteix el creixement econòmic. Ho explica el director general d'Anàlisi i Seguiment de les Finances Públiques, Ivan Planas, a VilaWeb. En aquesta entrevista exposa perquè, sense grans xocs econòmics, el procés d'independència de Catalunya és viable fiscalment.



- Com repercuteix en l'economia el fet que Catalunya hagi tingut un dèficit del 8% de mitjana durant trenta anys?
- La repercussió principal és que l'economia creix més lentament. Una economia que no pot reinvertir allò que produeix no pot generar més activitat econòmica, i això té unes conseqüències: el creixement futur és més lent. No fa tants anys que Catalunya era la comunitat autònoma amb el PIB 'per capita' més alt d'Espanya. Ara ja és la quarta dins d'aquesta classificació. Aquest 8% té dos components. Un és de solidaritat. Que un territori més ric que la mitjana aporti recursos com a mecanisme de solidaritat és perfectament normal. El fet irregular és que la situació es mantingui durant trenta anys.

Marta Espasa: "Catalunya no és estratègica per a l’Estat"

Dijous passat el conseller Mas-Colell va presentar la balança fiscal de Catalunya amb el sector públic central per a l’any 2011. El resultat amb el criteri del flux monetari, és a dir, el que assigna a Catalunya els impostos que s’hi generen i les despeses que l’Estat hi realitza directament, mostra un dèficit fiscal de 15.000 milions d’euros, el 7,7% del PIB català. Aquest comportament és estructural, ja que els resultats són altament estables en el temps. Però m’agradaria fer èmfasi, més que en els valors absoluts, en els valors relatius. Catalunya aporta al conjunt del sector públic el 19,2% del total dels ingressos i obté el 14% de la despesa del sector públic central. Aquests percentatges es mantenen també força invariables any rere any, independentment que siguem davant de situacions de creixement econòmic o de depressió econòmica, de situacions amb dèficits públics molt elevats o amb superàvits.

Ara bé, el punt més preocupant és el percentatge de despeses que rep Catalunya si s’exclou de l’anàlisi l’administració de la Seguretat Social, perquè en el cas de la Seguretat Social el govern central no té marge de maniobra per assignar territorialment les despeses, ja que es tracta de prestacions directes a determinats col·lectius com pensionistes, aturats o malalts, entre d’altres. Òbviament, en aquest cas l’administració de la Seguretat Social ha d’atorgar aquestes prestacions a tots els beneficiaris independentment d’on visquin. Doncs bé, si s’exclou de l’anàlisi l’administració de la Seguretat Social, tant pel que fa als ingressos (configurats per les cotitzacions socials) com pel que fa a les despeses (pensions i altres prestacions), trobem que Catalunya aporta el 19,5% dels ingressos del sector públic central i, en canvi, només rep el 9,4% de la seva despesa. Aquesta és la xifra més baixa de tot el període històric del qual disposem d’estimacions de balances fiscals, és a dir, des del 1986.

Adrià Alsina: "Aeroports insostenibles"

Ana Pastor va arribar al Ministeri de Foment amb la promesa de privatitzar Aena, el gran elefant blanc que gestiona 49 instal·lacions aeroportuàries a Espanya. Dos anys i mig després, Pastor continua sense ser capaç de presentar un projecte de privatització viable. Ja ho vaig dir fa un any i ho sostinc: crec que la privatització d’Aena és impossible dins l’Espanya actual, igual que ho era traspassar els aeroports catalans a la Generalitat, la primera peça de l’Estatut de 2006 que va caure a Madrid.

Però l’interminable debat ministerial sobre la privatització ens ha deixat una petita joia. Aena ha començat a publicar –per fi- les dades d’explotació separada per cada aeroport. Unes dades que fins fa pocs anys només es podien inferir a partir d’estudis d’aproximació.

Si analitzem les dades de 2013 que acaba de publicar el Ministeri de Foment, de 49 instal·lacions que inclouen aeroports i heliports, només 15 registren beneficis. Els aeroports que més beneficis van aconseguir són els següents:

1. Barcelona-El Prat: 168,28 milions d’euros

2. Palma de Mallorca: 97,61 

3. Adolfo Suárez-Madrid Barajas: 84,70

4. Gran Canaria: 81,41

5. Tenerife Sur: 79,65

Jofre Llombart: "Desmuntant Margallo"

"A ningú se li ha acudit dir que el debat sobre la continuïtat de la monarquia afebliria l’economia espanyola"

Ja hi tornem a ser. Margallo ha tornat a ser la punta de llança dels missatges apocalíptics que pesarien sobre Catalunya en cas de... consulta! No d’independència sinó de la consulta. El ministre d’Afers Estrangers (significatiu que sigui aquest càrrec) va tornar a exposar ahir que “una consulta seria catastròfica” Ho va dir en una conferència esmorzar organitzada pel diari El Periódico. Les paraules exactes de Margallo van ser aquestes: "Oferir una consulta inviable produiria conseqüències catastròfiques en termes econòmics. No és una opció raonable i per això no hem de parlar amb el govern Mas"

Bé, per sort o per desgràcia, el procés ja fa un temps que dura i l’hemeroteca és una magnífica eina. L’endemà de la manifestació de l’Onze de setembre del 2012 (no la Via del 2013, eh, la manifestació del 2012) van començar a ploure des de Madrid els presagis paternalistes sobre què li passaria a una Catalunya independent i que deixaven les plagues d’Egipte en una comèdia de Billy Wilder. Aquests missatges jugaven amb la única certesa que tot procés d’independència, en tant que inèdit, comporta incertesa. Però jugant jugant, ja ha passat un any i mig i ja es poden desmentir algunes de les afirmacions que es van fer aleshores. I aquí és on ja va aparèixer, oh sorpresa, Margallo again.

dimarts, 17 de juny del 2014

Convocatòria d’Assemblea General de la Territorial Sagrada Família per la Independència aquest dimecres 18 de juny. T’hi esperem!​

El proper dimecres 18 de juny, a les 7 del tarda,  a l'ESPAI 210 (C. Padilla, 210), tindrà lloc l’Assemblea general ordinària de la Territorial Sagrada Família per la Independència (ANC-SFxI) amb el següent ordre del dia:

  1. Informe d'activitat del primer trimestre. Presentació i aprovació si s'escau.
  2. Estat de comptes tancat a 31 de març de 2014. Presentació i aprovació si s'escau.
  3. Presentació del full de ruta ANC 2014
  4. Projecte de mobilització per al proper Onze de Setembre.
  5. Torn obert de paraules.

Per la importància dels temes a tractar, necessitem comptar amb la teva assistència i opinió.

L’assemblea és oberta als socis, adherits i simpatitzants, i limitada a l’aforament del local.

Comissió de Comunicació
ANC-SFxI




Revetllat per la independència: "Flashmob" pel #SíSí el 23 de juny




Jordi Porta: "Sacsejada política actual"

La situació política va accentuant uns elements que converteixen aquest moment en especialment important de cara al futur de la nostra societat. El conflicte entre legalitat i expressió democràtica en el cas de Catalunya està prenent renovades dimensions.

Com ja s'ha dit i repetit moltes vegades, el respecte a la llei és una de les condicions pel bon funcionament d'una societat, però en el nostre cas no podem oblidar les condicions amb les que es va elaborar i aprovar l'actual Constitució espanyola. I, a més, amb quins criteris s'ha anat aplicant i interpretant aquesta.

Pel que fa a l'Estat espanyol, l'abdicació del Rei Juan Carlos ha posat en evidència aquest mateix principi però en funció de si l'absència de consulta sobre Monarquia o República, el 1978, era el moment per poder-la plantejar ara. De fet aquest afer, en el marc del procés sobiranista català, tindria poca importància perquè està clar que en una Catalunya independent, òbviament republicana, el sistema del règim espanyol tindria per a nosaltres poca importància.

A un tercer nivell, l'organització institucional europea també està passant uns moments d'incertesa sobre el passos immediats a fer i amb un increment de desconfiança entre la població que posa el repte de la unió europea en un moment delicat.

diumenge, 15 de juny del 2014

Francesc de Dalmases: "Savi, que ets un savi"

"A cada acció benintencionada que fas efectiva hi trobes una nova resposta tossuda, determinada, sense complexos i, sobretot, unida"

Apreciadíssim estratega de Leganés. Lamento que algun ressort aparentment democràtic hagi aturat momentàniament la perpetració de la llei Wert. No has de patir gaire, però. Si mires amb atenció les consideracions del Consell d'Estat veuràs que no afecten l'esperit de la llei -que és aberrant i predemocràtic-, sinó que demanen majors concrecions per aplicar-la amb garanties i -això és boníssim- alerten de la picaresca que podria generar: es podria posar de moda fingir una indignació sobtada pel català, amb l'objectiu d'accedir a un centre privat de franc.

Has d'entendre, però, que amb més o menys fortuna podràs acabar el periple per mirar d'esquerdar el sistema educatiu vigent a Catalunya i et tocarà tornar a remenar la cua per veure com fas possible l'enfonsament del vaixell insígnia de l'espai comunicatiu propi: la corporació catalana de mitjans audiovisuals.

Per què aquest és el pla, oi? Limitació del dèficit, reducció del pressupost i indefectiblement retallades a la tele i a la ràdio públiques. I, calla, que si a sobre ho amaneixes amb una retallada d'opcions de futur en forma de múltiplex encara millor. Savi, que ets un savi.

SÚMATE al barri "Razones para construir un nuevo país" el 27 de juny



És al barri


Com anar-hi

dissabte, 14 de juny del 2014

Presentació de la Sectorial de Salut al COMB el 19 de juny



No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi

Oriol Junqueras: "Fam de justícia i set de llibertat"

En l’albada d’un nou país, amb aquest esperit determinat a viure i conviure que exhibeix tota la nostra gent, engrescador, esperançat, coratjós, novament avui tornarem a trepitjar el carrer per fer sentir la nostra veu, la de tots els que tenim set de justícia i fam de llibertat. Ho farem somrients, amb els nostres fills, al costat de la comunitat educativa, i ho farem tants cops com faci falta, sabent que serà necessari fins que no comptem amb un estat que prioritzi l’interès general, que treballi a favor del benestar social i que desterri aquesta obsessió identitària dels governs espanyols de torn.

I malgrat les adversitats, fa segles que ens en sortim. Si totes les energies que l’Estat ha dedicat a fer-nos la guitza les hagués posat al servei de la ciutadania i de l’economia productiva, tots hi hauríem sortit guanyant. A qui pot interessar un estat que crea problemes en lloc de resoldre’ls? Per això és tan important que construïm el nostre propi estat i que ho fem bé. Tenim una oportunitat única i no la deixarem escapar.

Avui serem milers i milers els que ens trobarem, esbossant un somriure als llavis, sabedors que allò que defensem ho defensem per a tots, que no anem contra ningú sinó que defensem els interessos de la majoria, que volem una bona educació per als nostres fills i que aprenguin i dominin com més llengües millor. I això avui només ho garanteix la immersió lingüística, un sistema reconegut i premiat a Europa i que ha demostrat tots aquests anys uns resultats molt notables. Només un apunt en aquest sentit, que no és pas una anècdota qualsevol: avui els escolars catalans -qualsevol d’ells- parlen més llengües que qualsevol dels presidents espanyols de la democràcia, que només n’han parlat una i encara gràcies.

Guillem Carol: "Som escola, som cohesió i som inclusió"

"La llengua és, en moltes ocasions, el nostre document nacional d'identitat. Allò que ens ordeix com a poble"

Per un país de tots decidim escola catalana. Sota aquest lema les plataformes Som Escola, Escola Valenciana i l'Assemblea de Docents -Principat, País Valencià i les Illes- han convocat avui a les 6 de la tarda al Passeig de Sant Joan una cercavila festiva per reivindicar que el nostre dret de decidir comença pel model educatiu. Per les nostres escoles, l'eina principal que té qualsevol comunitat per vertebrar i cohesionar els seus ciutadans.

La reforma educativa, al capdavall, només és un esglaó d'una gran estratègia que pretén dividir la societat catalana en dos blocs. Volen crear un problema inexistent per fragmentar-nos, crispar-nos i enfrontar-nos. Volen apel·lar els sentiments més primaris creant dues comunitats diferenciades: la catalana i l'espanyola.

Saben que la immersió lingüística és, per sobre de tot, un element de cohesió. Un punt de trobada d'una societat que sempre ha estat predisposada a integrar els seus grans fluxos migratoris. Vinguessin del nord, del sud o de terra enllà. Sense importar-nos les banderes.

Catalunya, tot i les tensions, la crisi econòmica i els intents desestabilitzadors dels successius governs espanyols, gaudeix d'una societat cohesionada i inclusiva. I aquesta cohesió és, en gran part, gràcies a la immersió lingüística del nostre sistema educatiu. La llengua és, en moltes ocasions, el nostre document nacional d'identitat. Allò que ens ordeix com a poble.

Avui a les 6 de la tarda al passeig de Sant Joan no ens manifestarem només per un model educatiu concret. Ens manifestarem per defensar un model de societat cohesionada i inclusiva. Una responsabilitat que ultrapassa la tasca dels pares i els professors. És una reivindicació de tots. Una responsabilitat compartida. No podem abdicar.


divendres, 13 de juny del 2014

La Independència camina

Un grup de membres de diverses territorials de l'ANC del Barcelonès van dur a terme una acció al centre de Barcelona, aprofitant la presència de turistes. Van passejar unes lletres que diuen "INDEPENDÈNCIA 9N" amb una urna, per a explicar que el 9 de novembre votarem la nostra independència.

Matthew Tree: "No és el que et penses"

Al llarg dels últims dos anys, cada cop que algun mitjà de comunicació estranger es digna a fer un reportatge (o publicar un breu) sobre algun esdeveniment relacionat amb el procés sobiranista català –com ara la manifestació del 2012; o la Via del 2013; o la tria de la data de la consulta; o bé els resultats catalans a les últimes eleccions europees (però no pas el Concert per la Llibertat, que els periodistes estrangers van obviar com un sol home)– els mitjans catalans reaccionen amb entusiasme; i si el mitjà en qüestió és el Financial Times –llegit per les elits polítiques de bona part del planeta, Brussel·les inclòs– doncs als mitjans catalans els falta poc per llançar coets dels cars.

Obliden –oblidem tots– que les mateixes elits que llegeixen el FT estan també influenciades per l'opinió pública dels seus votants respectius. I que, al contrari que els periodistes ben informats de l'esmentat diari anglès, la majoria d'aquests votants - sobretot els votants dels sis països imprescindibles per garantir el reconeixement d'un Estat català (els Estats Units, Anglaterra, França, Alemanya, Israel i el Vaticà, segons Josep-Lluís Carod-Rovira i d'altres analistes) – encara no en saben res (o en saben ben poca cosa) de Catalunya, i ni tan sols poden ensumar la immensitat històrica de tot el que està passant aquí. A tall d'exemple: al moment d'escriure això (2/6/14), el rei d'Espanya acaba d'abdicar i la premsa internacional – que n'ha fet molt de ressò, de l'abdicació, ha insistit que el rei ho ha fet a causa d'una pèrdua de prestigi lligada a caces d'elefants botswanesos i gendres presumptament corruptes. Pot ser que aquests factors tinguin una certa importància, és clar, però cap periodista estranger ha explicat als seus compatriotes que el factor número u, segurament, és la necessitat de l'estat de tenir un cap prou creïble per reconduir el procés sobiranista català, atès que els polítics espanyols són incapaços de fer-ho. Com a mínim, s'hauria pogut esperar que la premsa estrangera hagués fet alguna referència, per petita que fos, al factor català; però no.

Muriel Casals: 'Mentre no siguem independents, cal reaccionar contra les lleis que imposa l'estat'

Entrevista a la presidenta d'Òmnium i cara visible de Som Escola · Organitza la manifestació de demà en defensa de l'escola catalana

'No acceptarem cap intromissió al model educatiu català', diu Muriel Casals, presidenta d'Òmnium Cultural, membre de la plataforma Som Escola. Aquesta agrupació d'entitats ha organitzat la manifestació 'Per un país de tots, decidim escola catalana' que es farà demà. En ple procés d'independència, Casals diu a VilaWeb que en aquest moment també és important que la societat surti al carrer per defensar la immersió lingüística. 'L'amenaça contra el català a l'escola és fortíssima: pren unes formes radicals a les Illes i al País Valencià; i al Principat, com que no poden fer-ho a través de lleis, ho fan judicialitzant l'escola.' Tot i que no vol concretar quines mesures hauria de prendre la Generalitat, considera que ha d'impedir, sigui com sigui, que es malmeti el model actual: 'Ha de quedar clar que l'autoritat és la catalana.'

- Quin missatge voleu enviar amb la manifestació de dissabte?
‪- En aquest moment que la societat catalana reivindica el dret de decidir en general, també vol continuar exercint el dret de decidir el model educatiu. Dissabte volem deixar clar que no acceptarem cap intromissió.

‪- I per què s'ha escollit el 14 de juny per a reivindicar-ho?
‪- Perquè en aquest moment hi ha amenaces per part d'institucions polítiques espanyoles de trencar aquest model. Fixeu-vos que la convocatòria la vam presentar juntament tres plataformes: Som Escola, Escola Valenciana i l'Assemblea de Docents de les Illes. L'amenaça contra el català a l'escola és fortíssima: pren unes formes radicals a les Illes i al País Valencià; i al Principat, com que no poden fer-ho a través de lleis, ho fan judicialitzant l'escola. Sigui com sigui, compartim una voluntat ferma per l'escola en català, tal com toca en un país normal.

dijous, 12 de juny del 2014

Francesc Puigpelat: "Navarro i Duran s'enfonsen junts"

«Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions»

Per si algú encara pensava que l’arribada de Felip VI a la corona podia desencadenar una reacció d’Espanya en forma de tercera via, la realitat ho ha desmentit rotundament en els darrers quatre dies. La tercera via, simplement, no existeix sinó en el cap d’alguns, pocs, cada cop menys, polítics catalans. Existia sobretot en el cap de dos d’ells, especialment influents: Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro. Tots dos, curiosament, anuncien que pleguen amb pocs dies de diferència.

Per tant, queda clar que Catalunya arribarà al 9 de novembre sense que Espanya hagi mogut ni un mil·límetre les seves posicions en relació al problema. Artur Mas ho ha reclamat insistentment: si Espanya té alguna cosa a oferir més enllà del “no” a tot, que ofereixi. Que, per una vegada, es mulli i faci una proposta constructiva, enlloc de fer el que ha fet sempre en el darrer segle: esperar la proposta de Catalunya i després destrossar-la. Va passar amb la Mancomunitat, amb l’Estatut del 1932, amb el del 1980 i amb el del 2006. Cosa que demostra que, a Espanya, ningú no s’ha plantejat mai seriosament la qüestió de l’encaix de Catalunya: s’han limitat a actuar sempre a remolc i com a censura a posteriori.

Pere Cardús: "No subestimem el poder de l'antic règim"

'No caus perquè siguis feble, sinó perquè et penses que ets fort', diu un proverbi jueu que trobo molt adient per a la situació actual. L'antic règim es mou coordinadament des de fa unes quantes setmanes. El rei Juan Carlos abdica; Rubalcaba plega; Duran diu que ho farà; Navarro ho va anunciar ahir. Podem pensar, confiats, que el fracàs de la tercera via mena els dirigents a apartar-se. Però subestimar el poder de l'adversari és el primer pas cap a la derrota. No sé si els moviments que veiem aquests dies arriben a temps de frenar el procés o si fan salat. No sé si l'encerten i poden obrir una bretxa entre els favorables del dret de decidir o si ens faran anar més cohesionats cap al 9-N. Però em sembla més intel·ligent de desconfiar de la jugada de l'unionisme que no pas de riure i pensar que s'esfondren.

Estem preparats, tenim arguments i el teixit social és ferm i amb una capacitat de mobilització impressionant. Però també ens havíem acostumat a avançar per absència de contrincant. Vull dir que l'unionisme no havia mogut peça i no havia activat un discurs de la tercera via que reeixís a dividir el sobiranisme. Recordo que a principi d'any pensàvem en ICV i Duran --compto que Unió vol la sobirania plena de Catalunya-- com a actius al costat del procés d'independència, perquè no hi havia oferta. Què faran si l'estat mou fitxa en aquest sentit? Potser al final de tots aquests moviments de l'antic règim no hi haurà cap oferta. Potser tan sols canviaran els jugadors per posar-n'hi de nous amb la bateria carregada i tota l'energia disponible per a escometre encara més fort contra nosaltres. Però també pot passar que, en tornant de vacances, ens hagin preparat un castell de focs amb promeses de reformes i blindatges i que alguns dels qui viatjaven al nostre tren decideixin de baixar-ne, ben convençuts.

dimecres, 11 de juny del 2014

El dissabte 14, CERCAVILA i el diumenge 15, BICICLETADA Mobilitzem-nos!

Dissabte, 14 de juny: Cercavila de SOMESCOLA en defensa del nostre model d’escola

Us convoquem a 2/4 de 5 a la cruïlla av. de Gaudí / c. de Provença per a sortir plegats cap al punt de concentracíó de tota la gent de l’ANC al pg. de Sant Joan / c. d’Aragó.

Veniu-hi amb capgrosos, xiulets, pancartes i tot allò que permeti fer una cercavila lúdica i reivindicativa.


Diumenge, 15 de juny: #pedalemperdecidir

Bicicletada popular a favor de la consulta

Matí
A 2/4 d’11: Concentració als dos trams superiors de l’avinguda de Gaudí
A les 11: Sortida pel carrer de Los Castillejos
A la 1 aprox.: Arribada a la plaça del Fort Pienc

Recorregut: Castillejos, Provença, Diagonal, Bruc, Provença, rbla. de Catalunya, Diputació, parc de l’Escorxador, Vilamarí, Gran Via, Balmes, Pelai, pl. de Catalunya, Fontanella, pl. d’Urquinaona, Trafalgar, Arc de Triomf, pg. de Lluís Companys, parc de la Ciutadella, Parlament, pg. de Lluís Companys, av. de Vilanova, Ribes, pl. del Fort Pienc.

Podeu trobar-ne els detalls a l’enllaç següent: http://assemblea.cat/pedalemperdecidir