L'Estat i les clavegueres exigeixen ja mateix resultats als unionistes (I)

En diferents cercles unionistes de l'Estat ja hi circulen anàlisis, propostes i estratègies que permetin poder sortir del fracàs i el bloqueig de l'unionisme davant de l'estratègia dels sobiranistes i els partidaris del dret a decidir. L'Estat i les seves clavegueres segueixen no només nerviosos sinó també emprenyats per la manca de resultats de l'ofensiva projectada a tots els nivells en contra la transició nacional de Catalunya.

Allò que els cercles unionistes i l'Estat no han digerit encara és el fracàs del 12 d'octubre a Catalunya: tot i haver portat de fora 2.500 persones en autobusos, la concentració pacífica a l'entorn de C's i el PP a la plaça Catalunya de Barcelona fou un fracàs. No van passar ni 48 hores després de la concentració quan els serveis de l'Estat més seriosos van fer veure als unionistes que hi havia a la plaça un màxim de 9.000 persones, i a Monjuïc unes 325 --comptant-ne, esclar, els infiltrats dels cossos policials que vigilaven els ultres.

L'Estat, doncs, així com els seus serveis (que han reconegut de manera implítica i explícita que van ajudar a la concentració del 12-O) ja han començat a dir als organitzadors de la propera manifestació del 6 de desembre, dia de la Constitució espanyola, que no volen malbaratar de nou els seus recursos en una concentració fallida. La solució: volen camuflar un possible fracàs fent la manifestació a la plaça de Sant Jaume, la qual amb 5.000 persones es pot omplir a vessar. Aquesta vegada l'Estat exigeix que, per seguir ajudant i per mantenir aquest moviment, hi hagi una veritable mobilització dels militants i votants del PP i de C's.

Carles Boix: "L'article 50"

En el procés polític actual a Catalunya els silencis de polítics i empresaris compten tant o potser més que les pressions públiques de l'Estat i les manipulacions dels mitjans de comunicació moderats . El president del Parlament Europeu, el Sr. Martin Schultz, de visita a Catalunya la setmana passada, va deixar clar que el procés d'autodeterminació català "no és un tema europeu, és un tema de Catalunya i Espanya que cal resoldre aquí". Per descomptat, això no es deu a cap mena d'ignorància o menysteniment perquè, com va dir a les seves declaracions, tot i que "la qüestió [catalana] és un tema que es debat contínuament a Brussel·les", "per nosaltres com a Unió Europea és impossible prendre posició". En altres paraules, la UE ha de callar perquè tant els catalans i els escocesos com els espanyols i els britànics són ciutadans europeus.

Aquesta posició d'exquisida neutralitat l'honora. De la mateixa manera que els posicionaments públics del Sr. Barroso i d'algun altre comissari fan tot el contrari. A la Comissió i al Parlament no els pertoca interpretar la llei. Si de cas, ho ha de fer el Tribunal de Justícia de la UE (TJUE) -com ho va fer el Tribunal Suprem del Canadà, a petició del Parlament canadenc, sobre el cas del Quebec.

El que més s'acosta a una interpretació jurisprudencial dels tractats europeus sobre aquesta qüestió és, ara per ara, un article publicat per David Edward, exjutge del TJUE i, segons les seves paraules, unionista moderat, al Fordham International Law Journal aquest juliol. Com recorda Edward, el TJUE va aclarir (quan era Tribunal de Justícia de la CEE, a la sentència Van Gend & Loos) que el dret europeu té com a subjectes tant els estats membres com els ciutadans d'aquests estats. I que si els tractats no regulen una matèria expressament, cal acollir-se al seu esperit i a la seva estructura general per resoldre els problemes que se li plantegin a la UE.

Eugeni Casanova: "La mentida com a estructura d’estat"

'Rajoy ordena al PP que eviti l'enfrontament amb Catalunya. Els populars arriben a la conclusió que els xocs nodreixen el sobiranisme. El PP evitarà les estridències.' Era un titular de La Vanguardia del 2 d'octubre i es parlava d'una 'nova estratègia de Rajoy amb Catalunya'. Ho havien constatat durant mesos i la Via Catalana havia confirmat el fracàs. Les enquestes són, l'una darrere l'altra, inapel·lables. Les últimes indiquen més d'un 80% en favor d'un referèndum i els sís dupliquen els nos. I el PP i el PSC s'ensorren.

L'unionisme ha comès molts errors, però el més bàsic ha estat el de la propaganda, que ara, ells no ho saben, se'n diu 'comunicació'. Ho havia explicat Miquel Sellarès: les guerres del segle XXI no es fan amb armes, sinó amb els serveis d'intel·ligència. Quan una quarta part del total de la població surt al carrer en contra d'allò que has pregonat durant anys en règim d'oligopoli és que vas perdent la guerra per pura estupidesa.

El poder menteix sempre, però en el cas de l'estat espanyol amb Catalunya s'han superat totes les mesures. Els polítics menteixen sempre, però la política no es pot fonamentar en l'engany sistemàtic. Quan l'encanteri es converteix en una estructura d'estat, l'estat fa fallida. Es pot enganyar tothom un temps, i a alguns sempre, però no es pot enganyar tothom sempre, segons la coneguda sentència d'Abraham Lincoln.

Ramir De Porrata-Doria: "L'error estratègic del discurs de la por"

«Potser els espanyolistes s'adonaran d'aquest error algun dia, però quan ho facin la independència de Catalunya serà ja inevitable»

El govern espanyol, el PP i el PSOE han triat el discurs de la por com a eix argumental per intentar aturar el desafiament independentista català. Aquest discurs es fonamenta en exposar totes les possibles calamitats que ens poden passar als catalans si ens independitzem: inviabilitat econòmica de l'estat català, caiguda del PIB, impagament de les pensions, sortida de la Unió Europea i de l'euro, etc. En definitiva, l'objectiu final és que abandonem el procés sobiranista per por al que ens pugui succeir.

Però el discurs de la por és un greu error estratègic abocat al fracàs. A la llarga, aquest discurs afebleix la posició de l'espanyolisme davant la imparable puixança de l'independentisme, pels següents motius.

En primer lloc, el discurs de la por és un error estratègic perquè l'Eestat espanyol no té credibilitat per brandar-lo. Espanya ha acumulat els darrers anys rècords de negligència i incompetència econòmica: ha assolit un deute públic sobre PIB superior al dels darrers 100 anys, ha ultrapassat el rècord històric de morositat bancària, i és l'únic estat europeu que ha tingut un nivell d'atur superior al 20% en tres ocasions els darrers 35 anys. Quan un país així pronostica futures calamitats econòmiques als catalans, és com si el pitjor alumne de la classe alliçonés un altre alumne sobre el que li pot passar si no fa el que ell diu.

Xerrada "Administrar els nostres diners comença a ser molt urgent" el 3 de desembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi ?

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Divendres, 29: A la tarda, de 6 a 8, davant del mercat de la Sagrada Família (Mallorca, 429)

Dissabte, 30: Al matí, d'11 a 2, davant del Claror (Rosselló/Sardenya)

Diumenge, 1: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Suport a l’Assemblea Territorial de Santa Coloma de Gramenet

El dissabte 23 vàrem acudir a la concentració de parades informatives que es va celebrar a Santa Coloma de Gramenet, juntament amb totes les territorials del Barcelonès, i que va permetre constituir 19 taules i mobilitzar més de 150 persones.

La nostra ubicació era al parc d’Europa, i vam tenir l’oportunitat de xerrar amb colomins d’adopció, que amb una llarga càrrega de lluita veïnal i obrera, es fan creus de com l’Estat espanyol discrimina la gent que viu a Catalunya i creuen que és l’hora de no perdre més temps parlant cada dia de què hem de fer. Hi ha molta gent que s’ho passa malament i cal fer via.

Comissió d’Extensió
ANC-SFxI

Aquí teniu unes quantes fotografies:

L'Assemblea Nacional Catalana presenta "La Catalunya mestissa!"

Aquest matí l’ANC ha fet públic el vídeo ‘Catalunya mestissa!', un testimoni de persones que defensen el seu anhel d’independència, alhora que reivindiquen el mestissatge com a element fonamental de la societat catalana, una societat amb arrels també andaluses i d’altres zones de l’estat espanyol.

Fet en col·laboració amb la plataforma “Altres Andalusos”, els testimonis reivindiquen la validesa de totes les formes de viure la catalanitat i defensen la pluralitat de la població catalana actual. Els participants reivindiquen també una independència social que faci justícia a les generacions que als anys 40s-70s van immigrar de diverses zones de l’estat espanyol per treballar i per buscar una vida millor. Demanen la independència d’una Catalunya orgullosa de la seva història social, que recordi que la lluita per la llibertat i per la justícia és un patrimoni nacional viu i compartit.

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE

El Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana, reunit en sessió ordinària el dia 16 de novembre de 2013, a Barcelona, tenint en compte els moments transcendents que s’hauran d’afrontar en el futur immediat, ha aprovat el seu posicionament, que vol fer públic amb aquesta

DECLARACIÓ DE NOVEMBRE

PREÀMBUL

L'Assemblea Nacional Catalana és una organització popular, unitària, plural i democràtica, fonamentada en la democràcia de base i en la unitat d'acció, i integrada per persones que volem que Catalunya esdevingui un estat independent.

L'11 de setembre de 2012, l’Assemblea Nacional Catalana va demostrar la capacitat de mobilització del poble català. I ho va fer amb una gran manifestació que va reunir més d'un milió i mig de persones als carrers de Barcelona. L'11 de setembre de 2013 hem tornat a demostrar no només capacitat de mobilització, sinó també d'organització, en repartir-nos ordenadament dos milions de persones al llarg del país, tot formant una cadena de més de 400 quilòmetres.

Aquestes multitudinàries mobilitzacions populars, i l'immens impacte que han aconseguit als mitjans de comunicació d’arreu del món, han posat la independència de Catalunya en el centre del debat polític i han col·locat la qüestió catalana damunt de la taula de les principals cancelleries del món.

Toni Soler: "Gent com nosaltres"

MAJORIES. Dues formacions sobiranistes lideren les enquestes electorals i el vot favorable a la independència es manté ferm malgrat les barroeres campanyes a què ha de fer front. És normal que la gent de l'estelada se senti eufòrica i ocupi l'espai públic amb certs aires de victòria moral. S'ho han guanyat a pols després de moltes dècades d'ostracisme. De la mort de Franco ençà, el catalanisme moderat i la progressia pija van ridiculitzar l'independentisme entaforant-li una barretina i un trabuc. De vegades amb justícia, i de vegades no. Però després, ves per on, les seves idees s'han obert camí pel mateix pes de la realitat, i per absència d'alternatives. Per tant, és normal que els de l'estelada treguin pit i sobreocupin l'espai públic. Ells són els que obren camí, els que mobilitzen, els que estiren del carro. I si arribem a bon port el mèrit serà, en primer lloc, ben seu. Però si volem acabar sent un estat necessitem una majoria una mica més ampla i una mica menys sentimental. Una majoria sorgida de la diferència tonal. Perquè la raó ens uneix tant o més que l'emoció, i la diferència ens dóna solidesa com a projecte compartit.

NOSALTRES. La gent de la generació dels meus pares, per expressar sintonia amb algú altre, solia dir: "Són molt com nosaltres". I aquest ser com nosaltres no es referia a militància o nivell econòmic, sinó a uns lligams més eteris: el tarannà, els referents i els gustos. Doncs bé, crec que l'independentisme seria encara més majoritari si tots els que hi combreguen fessin pinya entorn de l'objectiu comú sense preocupar-se tant de si els del costat són molt com nosaltres . Els sobiranistes de primera volada han de fer lloc a moltíssima gent que està aterrant a l'independentisme amb més resignació que entusiasme; gent que comprova que una gran aposta ideològica, defensada amb èxit durant 30 anys -l'Espanya plural, etc.-, ha acabat fracassant. Aquesta gent no arriba des de l'entusiasme sinó des de la frustració, i ni sent l'estelada com a pròpia, ni practica l'antiespanyolisme. Quan parla de política, voldria anar més enllà del discurs sobiranista, omplir-lo de continguts i matisos. I detesta la verbositat dels patriotes desaforats i excloents -que sempre n'hi ha, com a tot arreu-. El sobiranisme ha de ser prou dúctil, prou llest, per eixamplar la seva base amb veus plurals que s'expressin entorn a un nou consens que substitueixi l'autonomisme regeneracionista del 1977. Hem de fer manifestacions en què hi hagi molta gent que no són molt com nosaltres , gent que no mira els mateixos programes de tele, ni llegeix el mateix, ni tan sols parla a casa el mateix idioma.

Conferència "Internacionalització del procés d'independència: HELP CATALONIA" el 28 de novembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi ?

Marc Arza: "Superar el franquisme 2.0"

«Mentre continuï sota l'influx de Madrid Catalunya tindrà enormes dificultats per fer foc nou i renovar la seva democràcia»

El relat de la Transició celebra la derrota del franquisme com una victòria de l’oposició però una mirada crítica més aviat deixa entreveure una simple democratització del règim. A l'Europa occidental el temps de les dictadures s’havia acabat i la mort del general Franco va permetre integrar l'oposició en una evolució tranquil·la i controlada. Lligat i ben lligat.

La democràcia vertical va caminar cap a la democràcia sense adjectius però l’ànima de l'Estat es va mantenir pràcticament intocada. Les elits del gran Madrid han canviat més aviat poc. Les nissagues de militars, diplomàtics i advocats de l'Estat que condueixen Espanya des de fa segles continuen instal·lades a la sala de màquines. Els antics monopolis públics s’han transformat en oligopolis paraestatals i mantenen una relació estreta i perillosa amb polítics i alts funcionaris. La divisió de poders mai no s’ha assumit de forma plena i es manté com una pura declaració d’intencions. El centralisme i una dialèctica agressiva i rígida dominen el debat públic i tanquen el cercle. Democràcia de baixa intensitat, franquisme 2.0.

El pòsit burges i menestral del catalanisme no va impedir que l'administració de la Generalitat recuperada i la política catalana repliquessin molts dels dèficits i les limitacions d’un Estat que era un mal referent des de gairebé tots els punts de vista. Els partits es van enquistar en la partitocràcia, els funcionaris es van fer els amos de l’administració, la burocràcia va destruir qualsevol esperança d’eficiència i el sector negocis va créixer a l’ombra del sector públic més nostrat. I potser no podia ser d’altra manera, el sistema polític espanyol, el dret administratiu de factura francesa i els funcionaris traspassats amb cada nova competència van posar la Generalitat a l’òrbita del franquisme 2.0.

Vicent Partal: "Jugar amb foc"

La batalla final es lliurarà sobretot en dos terrenys: la cohesió popular i el suport internacional. En el moment que es declare la independència del Principat aquestes seran en definitiva les dues forces que podran decidir cap on va el futur.

De la cohesió popular no en tinc cap dubte. Em sembla evident que la gent és on ha de ser i com ha de ser. El suport internacional és més discutible però sóc també optimista. Més encara després de la setmana que hem passat.

La política internacional és el regne del cinisme. Els estats reconeixeran o no la nostra independència si els interessa a ells. Ningú no serà, per principis, al nostre costat. Però un cop dit això cal reconèixer que al nostre favor juga també un element interessant: la permanent antipatia que genera la gestió de la diplomàcia espanyola.

Aquesta setmana la Gran Bretanya i la Xina, per raons diferents, han cridat a consultes l'ambaixador espanyol, enfadades. Gran Bretanya per l'enèsima i absurda actuació a Gibraltar i la Xina perquè perquè l'Audiencia Nacional ha demanat la detenció dels seus màxims dirigents per genocidi en el Tibet -i ja fa gràcia que Espanya defense una nació sense estat i s'atorgue el dret a jutjar una dictadura quan mai no ha jutjat la seua de pròpia.

Poca broma: la mateixa setmana Espanya ha fet emprenyar dos dels cinc membres permanents de Consell de Seguretat de l'ONU. I no només això. Fa setmanes que Europa desautoritza l'estat una vegada i una altra. Des de les instàncies judicials, com ha passat amb les sentències de la PAH o la doctrina Parot però també des de les polítiques com hem tingut ocasió de veure aquesta setmana amb la financiació del corredor mediterrani el despreci de la comissió cap al fantasmagòric corredor central.

Marta Rovira: "La política al servei del clam ciutadà"

Un representant de l'SNP (el partit independentista que governa Escòcia amb majoria absoluta) i una representant del Partit Laborista van comparèixer dilluns a la comissió d'estudi del dret a decidir del Parlament. El resum: una lliçó de democràcia al voltant del referèndum que celebrarà Escòcia el 18 de setembre. El més sorprenent de tot plegat, vist des de Catalunya, és l'actitud decididament favorable al referèndum dels que defensaran el no. El motiu és obvi: els laboristes escocesos, malgrat que estan en contra de la independència, per sobre de tot són demòcrates i accepten que la independència d'Escòcia és una decisió que correspon a tots i cadascun dels ciutadans escocesos. Perquè votar, com a mínim en les democràcies de llarga tradició, és l'essència de la democràcia.

Ja ens agradaria que l'estat espanyol tingués la mateixa delicadesa democràtica que hi ha al Regne Unit. I, en canvi, cada dia -amb una virulència creixent- els representants del govern espanyol manifesten la seva oposició rotunda a la possibilitat que els ciutadans de Catalunya puguin decidir el seu futur. Tant és així que l'expresident del govern espanyol, José María Aznar, ha proposat empresonar el president de Catalunya que consulti els ciutadans. I em pregunto: com pot ser il·legal, en democràcia, posar unes urnes perquè els ciutadans votin? Només de pensar-ho m'indigno profundament. I, alhora, estic convençuda que aquesta indignació enfortirà encara més la nostra fermesa democràtica. Perquè tothom n'ha d'estar convençut: farem tot el que calgui perquè els ciutadans puguin votar.

Macedònia, conta la Llei Wert

“Ei, senyor Wert, jo penso en català!”

 El grup infantil Macedònia ha fet una cançó contra la política educativa del ministre d'Educació, José Ignació Wert. La peça és una de les 13 cançons del nou disc de la banda integrada per cinc noies que sortirà el proper dia 26.

A la consulta, quina pregunta preferiràs que et facin?

Bona iniciativa de  Sants-Montjuïc per la Independència:

El 4 de novembre, l’eurodiputat Ramon Tremosa va fer un tuit en què reproduïa les preguntes que s’han fet als darrers referèndums d’autodeterminació. Nosaltres et demanem quina d’aquestes preguntes és la que t’agradaria més respondre amb un sí. Perquè t’ho imaginis millor, substituïm el nom del país en què es va fer el referèndum per Catalunya, en idèntica posició dins la pregunta (consignem abans de cada pregunta el país de què es tracta).

Pensa-hi. Mantindrem l’enquesta oberta fins al dia abans que es faci pública la pregunta al desembre.

Font: Sants-Montjuïc per la Independència

El sí en un referèndum es consolida per damunt del 70%

Les dades del CEO d'aquest últim any indiquen una estabilització del suport social a l'independentisme

En cas que Catalunya celebrés ara un referèndum sobre la independència, el sí aconseguiria un 54,7% dels vots, confirmant-se com l'opció preferida dels catalans. Els partidaris del no són un 22%, mentre que els abstencionistes se situen per sota del 16%. Són les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (estudi, en PDF), publicades ahir. Però, com que en un referèndum compten només els vots, amb les dades del CEO i descomptant abstencionistes, vots en blanc i indecisos el sí superaria el 71% i el no no arribaria al 29%.

Tenint en compte aquesta distinció, el novembre del 2012 un 73,6% hauria votat sí a la independència i un 26,4%; el Febrer del 2013, un 72,6% i un 27,4% i el juny del 2013 un 70,4% i un 29,6%.

A favor del nostre COMERÇ AMIC

El juliol del 2012 vam engegar des de la nostra territorial la iniciativa Comerç amic amb un doble objectiu: presentar el projecte de l’ANC a aquest col·lectiu i demanar la seva col·laboració en la difusió dels actes territorials i nacionals que necessiten publicitat de proximitat.

I quina valoració en fem? Doncs una valoració totalment positiva, ja que, lluny encara d’haver dut a terme totes les visites personals, en aquest moment tenim al nostre blog prop de 70 botigues perfectament classificades per activitats, la qual cosa equival a una acceptació que supera el 75% de les visites fetes.

El barri compta amb una bona xarxa de comerç –agrupada majoritàriament en tres associacions de comerciants– i un mercat municipal que acaba de celebrar la festa del 20è aniversari de la seva renovació, a la qual vam ser amablement convidats.

Val a dir que aquest projecte ha estat adoptat per altres territorials, com la de Sants-Montjuïc (http://smxi.cat/establiments-amics/), i probablement en seguiran d’altres.

Avui volem fer un reconeixement públic a aquest col·lectiu, que, com diem en el nostre decàleg, mereix que tinguem en consideració, perquè amb la seva professionalitat i proximitat ens omple el barri de vida i diversitat.

Us animem, doncs, a consultar el blog (http://comercamicxisf.blogspot.com) perquè compreu a les botigues que ens donen suport en les nostres activitats.

Comissió d’Extensió
ANC-SFxI

Víctor Alexandre: "10 arguments per despullar la Tercera Via"

"Catalunya no pot esperar-ne res, perquè per a ells –com ens recorda tot sovint el senyor Navarro– no som res més que una “singularitat”

Aquests dies hem assistit a un galdós espectacle anomenat Conferència Política del PSOE, en què, més enllà de les lluites internes de partit, tot Catalunya ha pogut veure fins a quin punt socialistes i populars són dues cares d’una mateixa moneda. Aplaudits fins al deliri per Pere Navarro i la sucursal catalana del partit, aquests dos grans nacionalistes espanyols que són Alfredo Pérez Rubalcaba i Susana Díaz, han fet ben palès el que en pot esperar Catalunya: res de res. Absolutament res. Catalunya no pot esperar-ne res, perquè per a ells –com ens recorda tot sovint el senyor Navarro– no som res més que una “singularitat”. El terme és tan bonic que fins i tot han vingut a dir que tenen un projecte polític meravellós consistent a canviar el nom de l’Estat de les Autonomies pel de l’Estat de les Singularitats. Com els ‘Coros y Danzas de España’, però en versió reciclada i amb el nom de Tercera Via.

I en què consisteix, aquesta Tercera Via? Bé, això no ho han dit. L’únic que han dit és que caldria reformar la Constitució espanyola, però no pas per donar a Catalunya els atributs propis d’una nació. Es tractaria tan sols de donar-li unes quantes monedes més i que hi constés com una singularitat. Una singularitat entre disset, naturalment, ja que no hi ha cap Comunitat Autònoma que estigui disposada a ser menys “singular” que Catalunya. El líder del PSOE, Pérez Rubalcaba, des de la capital del país del senyor Navarro –qui, per cert, aplaudia les seves consignes nacionalistes amb llàgrimes als ulls–, ho resumia amb aquestes paraules: “¡Pasión por España! ¡Pasión por los españoles! ¡Somos el partido que más pasión tiene por España!” Déu n’hi do! Declaren que senten passió per Espanya, però que “no són nacionalistes”. Els nacionalistes, segons ells, som tots els qui que no compartim aquesta passió. No es pot negar que tenen sentit de l’humor.

Natàlia Molero: "Divorci a la catalana"

"Queda clar que una bona majoria d’ Espanya considera que Catalunya és una part seva"

Segons l’enquesta de EM un 48,2% dels espanyols estarien a favor de suspendre l’autonomia de Catalunya en cas que aquesta convoqués un referèndum per decidir el seu futur dins o fora de l’Estat.

En un divorci sempre hi ha un membre que està molt més decidit a trencar la parella que l’altre, en la majoria dels casos la decisió de partir peres neix d’un sol cònjuge, i és una minoria la que arriba a convèncer el reticent. De tota manera en això que definim com a “parelles civilitzades” els intents d’arribar a la ruptura per mutu acord s’esgoten fins al final.

És el que Catalunya està fent amb Espanya: “ens anirà més bé cadascú pel seu costat” “junts no serem mai feliços”; tot i així sempre s’acaba quan un dels dos fa les maletes (o se’n va amb la bossa de mà i les criatures) i l’altre no té més remei que acceptar els fets consumats.

Naturalment que una ruptura és fruit d’una sèrie de problemes però això no té res a veure amb el divorci, es tracta d’un fase prèvia, el que pren la decisió ho fa per uns motius, qui vol continuar en té uns altres. No hi fa res qui tingui la raó, probablement hi ha raons en pro i en contra a ambdues parts, el que és irrefutable és que quan un ha decidit d’anar-se’n se’n va i prou.

Sergi Sol: "El dret a votar ens l'haurem de guanyar"

Que el Govern del PP no autoritzarà mai una consulta per permetre els catalans decidir el futur del país ja ho sabíem. O ho hauríem de saber. Com tampoc ho farà el PSOE, ni de casualitat. Aquest, ras i curt, és el motiu que porta a coneguts líders polítics catalans (a la dreta i a la presumpta esquerra) a condicionar la pregunta a un acord amb el Govern espanyol.

L'actitud d'uns i altres, amb algun matís més aviat insubstancial, és d'un cinisme exasperant. Sotmetre la consulta a una condició impossible és una presa de pèl majúscula, una entabanada dialèctica pròpia de polítics mesquins.

Però no és pas menys pervers perpetrar una pregunta que sigui una estafa monumental si el seu resultat, l'endemà, és d'impossible digestió davant la multitud d'interpretacions que se'n podrien derivar. L'epitafi 'estat propi' és un clar exponent d'una pregunta enrevessada que ens deixaria exactament on érem amb l'agravant que ens hauríem fet trampes al solitari.

Aquest és, ara mateix, el perill més notable dins de la majoria que defensen el dret a decidir al Parlament i la convocatòria d'una consulta. La majoria social ho té clar, claríssim. La majoria parlamentària, menys. Les pressions, en nom del consens, que estan fent destacats dirigents de formacions polítiques per aigualir la pregunta amenacen em soterrar el clam ciutadà. No és cap broma. Està passant.

Àstrid Bierge: "Aguantarem?"

"Quan hi hagi el veritable xoc de trens, en el moment en què Espanya ordeni i Catalunya no acati, Espanya s'hi tornarà. S'hi tornarà amb totes les males arts que li permeti el seu poder"

Que Oriol Junqueras digués a Brussel•les que Catalunya podria aturar l'economia durant una setmana va ser, segurament, poc hàbil. Va servir en safata la rèplica dels qui tenien moltes ganes de dir que Esquerra segueix sent tota ella una astracanada. Però per poc hàbil que fos i per molt que alguns es posessin les mans al cap, Junqueras va encertar el pinyol. El que jo crec que volia deixar clar amb les seves declaracions és que els catalans independentistes, per guanyar el pols amb Espanya, hauran d'estar disposats a pagar un preu més alt que el de sortir al carrer un dia festiu a l'any.

Quan hi hagi el veritable xoc de trens, en el moment en què Espanya ordeni i Catalunya no acati, Espanya s'hi tornarà. S'hi tornarà amb totes les males arts que li permeti el seu poder. Amb l'excepció -crec i espero- de la violència, que en termes de màrqueting seria un suïcidi. Però poden fer moltes altres coses. Aznar deia ahir en una entrevista que s'hauria de reinstaurar la llei que es va fer durant el seu mandat per poder condemnar a penes de presó als qui vulguin fer un referèndum sense autorització. També podrien enviar la Guàrdia Civil i suspendre l'autonomia catalana, que és la via que predica Vidal-Quadras des de fa temps. Però hi ha més. Es diu que el govern espanyol tancarà l'espai aeri català i tallarà el subministrament d'energia.

En un estat tan centralitzat, són tantes les coses que es maneguen a la capital que el Gobierno tindria moltes maneres de fer-nos la vida impossible. Segurament només durant uns dies -no poden deixar-nos sense avions ni electricitat per sempre- però la pregunta és si l'independentisme sabrà aguantar el tipus durant la partida de pòquer. S'enfortirà o afluixarà? La gent aguantarà o cedirà? El que està clar és que el desenllaç estarà condicionat per la força que sigui capaç d'exercir la societat civil catalana.

Conferència "De la desobediència a la sobirania" el 27 de novembre

No és al barri, però no cau lluny.


Com anar-hi ?

Especial el que cal saber sobre l’estafa del FLA a Catalunya

Què és el FLA?

El Fondo de Liquidez Autonómico (FLA) és una línia de crèdit que el govern central posa a disposició de les diferents comunitats autònomes quan aquestes tenen problemes per fer front a les seves necessitats de tresoreria (pagaments)

El que cal saber sobre l’estafa del FLA

Font: Economistes per la independència

Xerrada "Per què ens convé un Estat propi" el 26 de novembre

Resistir dins del PSC

Després del Consell Nacional extraordinari del PSC del passat diumenge podria fer-se evident que el PSC es posiciona en contra del dret a decidir. El resultat de les votacions podrien fer-ho evident. Però això no és ben bé així.

Què ha passat al Consell Nacional del PSC? Ha passat allò que passa a tots els Consells Nacionals dels partits polítics: la direcció ha dominat i controlat l'aparell del partit i aquest ha fet formar els consellers nacionals.

Però allò que no s'ha dit sobre el consell és que no hi van assistir 135 consellers, tan sols s'ha informat de la presència dels 41 que van votar en contra de la proposta de la direcció del partit.

Què passaria si hi haguéssin assistit tots els consellers nacionals? Potser el partit hauria quedat dividit en dues parts pràcticament iguals. També és important en aquesta anàlisi no confondre el Consell Nacional i els militants que en formen part amb els militants de la base --i molt menys amb els electors!

Tot plegat ha colocat el PSC i la seva direcció en una situació de no tenir-les totes, i els sectors sobiranistes i crítics del PSC, majoritaris a Lleida, Girona i a tota la Catalunya interior (i a molts districtes de Barcelona) farien bé com a sobiranistes i com a persones que estimen el PSC de no tirar la tovallola. Tot està per decidir i cada dia que passa la pressió per exercir el dret a decidir serà més important.

Vicent Sanchis: "Un carreró sense sortida"

"Els catalans no podran decidir mai si demanen permís previ del govern o les institucions de l’Estat. El PSC enterrava ahir fer efectiu aquest dret"

Després de la conferència política del PSOE, el PSC ha liquidat l’ambigüitat que havia mantingut fins ara en el procés sobiranista. Pere Navarro ha decidit que s’ha acabat fer el joc “als que volen tancar la porta”. Cal llegir-se amb calma el document que ahir va aprovar el consell nacional extraordinari del partit per una amplíssima majoria. S’han acabat els experiments que poden portar “a l’experiència fallida del Pla Ibarretxe”. A partir d’ara el PSC “votarà en contra de qualsevol proposta o iniciativa legislativa relacionada amb la consulta que no hagi estat prèviament negociada i pactada amb el govern d’Espanya”. Això vol dir, ras i curt, que a partir d’ara el PSC votarà sistemàticament en contra de totes les propostes que presentin i pactin al Parlament Convergència i Unió, Esquerra Republicana, Iniciativa o la CUP. Senzillament, perquè no és possible negociar res relatiu a la consulta amb el govern espanyol actual ni amb el que pogués formar-se si el PSOE d’Alfredo Pérez Rubalcaba, Carme Chacón o Susana Díaz guanyés unes eleccions. El PSC apel·la en el document aprovat ahir a l’exemple de “Canadà i el Quebec o del Regne Unit i Escòcia”. Perquè aquest “exemple” tingui algun sentit no n’hi ha prou que Catalunya sigui com el Quebec o Escòcia, Espanya hauria de ser com el Regne Unit o el Canadà. El primer supòsit es compleix. El segon, no. Per tant i de fet, el document que ahir va aprovar el consell nacional del PSC només vol dir que es despenja del procés.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 22, 23 i 24 de novembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Divendres, 22: A la tarda, de 6 a 8, davant del Mercat de Sagrada Família (Padilla/Provença)

Dissabte, 23: Al matí, d'10 a 2, Santa Coloma (ja especificarem l'adreça)

Diumenge, 24: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Com serà el procés constituent del nou estat català?

Entrevistem Oriol Vidal-Aparicio, professor de ciències polítiques i dret constitucional als EUA. Ens explica com s'ha de fer el procés constituent i quins principis i exemples cal seguir

La declaració d'independència de Catalunya encara no s'ha fet. Ni tan sols la consulta o les eleccions amb caràcter plebiscitari que la podrien propiciar. Però si tot això s'esdevé, caldrà tenir pensades les passes subsegüents, amb l'obertura d'un procés constituent per a bastir l'arquitectura bàsica del nou estat. N'hem parlat amb Oriol Vidal-Aparicio, professor de ciències polítiques i dret constitucional a Glendale Community College (Arizona) i autor del bloc 'Catalunya: per què Espanya?'. En aquesta entrevista ens explica com es fa un procés constituent, quines passes cal seguir, quins principis i valors constitucionals creu que cal incorporar i quant hauria de durar. També ens comenta exemples concrets de les constitucions dels Estats Units i d'Arizona que veu com a solucions positives per al cas català.

En quin moment es considera que comença un procés constituent?
Un procés constituent, en el context d'un procés d'independència, comença quan es té un estat independent de facto, sigui reconegut o no. O bé es pot entendre que el procés constituent comença amb una declaració formal d'independència, que de fet ja assenta alguns principis fundacionals. Per exemple, la declaració d'independència dels Estats Units deixava molt clares quatre idees que implicaven una determinada teoria de govern (en aquest cas, clarament basada en la filosofia liberal de John Locke): les persones neixen amb certs drets; per ser legítims, els governs han de ser establerts pel poble; el propòsit dels governs és protegir els drets de la seva gent; i, quan els governs no són capaços de protegir els drets de la gent, o simplement els trepitgen, la gent té el dret d'abolir-los i d'establir-ne un de nou.

La Via Basca fa els primers passos

Unirà Pamplona i Durango el 8 de juny i s'inspira en la Via Catalana · Els organitzadors anuncien que compraran seixanta mil euros de la Grossa en solidaritat al procés català

Ja fa mesos que entitats socials basques treballen per a fer la Via Basca,Gure Esku Dago, una cadena humana inspirada en la Via Catalana, per a demanar el dret de decidir del poble basc. Serà el 8 de juny del 2014 i unirà Pamplona amb Durango, un recorregut de 123 quilòmetres pel qual faran falta cinquanta mil participants. Ahir se'n va fer la presentació social a Durango i els organitzadors van anunciat que com a mostra de solidaritat amb el procés sobiranista que viu Catalunya comprarirn seixanta mil euros de la loteria catalana, la Grossa de cap d'any, per vendre-la al País Basc.

Jordi Graupera: "Què vol el PSC"

El propòsit real es sacrificar Catalunya en favor del PSOE i evitar que els catalanes decideixin

Res del que està fent l’anomenat sector crític del PSC evitarà que la direcció que lideren Navarro, Lucena i Balmón imposi l’estratègia. L’objectiu d’aquesta direcció és que no hi hagi consulta. Per evitar que les paraules ens enceguin, en desplego el significat: l’objectiu és que la decisió de què ha de fer Catalunya respecte d’Espanya no la prengui l’electorat català. Com és obvi, aquesta decisió prefereixen prendre-la ells.

És legítim preguntar-se com s’ho faran amb només 20 diputats al Parlament i sent oposició a les Corts. Les aparences enganyen. El que fonamentalment vol l’actual direcció del PSC és el que fonamentalment volen totes les forces que controlen l’Estat. Això inclou el PP, la majoria d’autonomies, els sindicats i la patronal espanyols. Compten amb aquesta força.

En la reunió socialista del passat cap de setmana, Navarro va ser ovacionat, es va emocionar, i les seves llàgrimes van segellar el pacte públicament. No qüestionaran l’estratègia del PSOE amb Catalunya: és la seva. Unes setmanes enrere, Rubalcaba va aterrar a Barcelona, es va reunir amb el president Mas, va emetre uns sons que indiquen que ha vist que hi ha un problema –Santa Llúcia li conservi el cinisme– i després va anar a can Cuní a dir que està a favor que els catalans siguin consultats... sobre la reforma de la Constitució. Això sí, “en sentit federal”.

Mas-Colell: 'Fa vergonya haver de justificar la viabilitat econòmica d'una Catalunya independent'

El conseller defensa la viabilitat d'un estat català dins la UE · Preveu que les pensions es podrien pagar 'amb més facilitat' que no a l'estat espanyol

El conseller d'Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, va defensar ahir la viabilitat econòmica d'un estat català independent dins la Unió Europea. En una conferència organitzada per la Fundació Nous Catalans, va explicar que considerava tan evident que una Catalunya independent era viable econòmicament, que feia vergonya i tot haver de justificar-ho. També va assegurar que les pensions es podrien pagar 'sense cap patiment' en una Catalunya separada d'Espanya. 'Ho podríem pagar fins i tot amb més facilitat que l'estat espanyol', va dir.

Va començar dient rotundament que la viabilitat econòmica d'un estat català era 'un tema políticament compromès però acadèmicament molt fàcil'. I tot seguit assegurà que la realitat econòmica de Catalunya palesava que se sostenia 'sola, sense dificultat, en aquest món contemporani'. 'Catalunya podria ser un estat d'Europa? La meva resposta és que, al marge que ho desitgis o no, és completament obvi que podria ser-ho. Fins i tot fa una mica de vergonya haver de justificar-ho, perquè només cal comparar i mirar la Unió Europea, on hi ha molts estats que són més petits que Catalunya o amb un PIB per càpita menor.'

Mas-Colell també va defensar la necessitat que Catalunya es mantingués a la Unió Europea: 'No preveig cap escenari en què Catalunya no sigui a Europa.'

Oriol Junqueras: "La majoria social ha de ser política"

Una àmplia majoria social no ha deixat de dir què vol i com ho vol. I això té un clar reflex polític al Parlament de Catalunya on també hi ha una àmplia majoria política a favor del dret a decidir.

No obstant, a l'hora de la veritat, aquesta àmplia majoria política no és ni tan sòlida ni tan clara com la majoria social que s'expressa al carrer i a totes les enquestes.
La majoria social exigeix votar per decidir el futur del país i exigeix fer-ho amb claredat, democràticament, sense trampes. En canvi, la majoria política no sempre és tan clara i tampoc sempre fa tot el que toca per posar el futur del país en mans dels ciutadans.

El motor del procés d'emancipació nacional és la societat catalana, amb la voluntat que expressa d'assumir les regnes del futur, com ha fet de forma massiva i exemplar a la Via Catalana per la Independència. La societat ha de ser conscient que és la veritable protagonista, la que empeny i l'única que pot contrarestar els dubtes i vacilacions que es deixin sentir al Parlament o entre algunes forces polítiques. Si volem respondre una pregunta clara -tal i com faran simultàniament els escocesos- i celebrar una consulta quan abans millor, els ciutadans han de fer sentir el seu desig i anhel cada dia, amb energia i determinació.

Elisenda Paluzie: "Economia catalana: fets"

Ara fa uns dies l'inefable ministre d'Hisenda del govern espanyol, Don Cristóbal Montoro, ens intentava afalagar afirmant que Catalunya trauria Espanya de la crisi i utilitzava l'argument de les exportacions catalanes com a dinamitzadores de tota l'economia espanyola. Efectivament, avui Catalunya és una economia de dimensió mitjana en el context europeu, relativament rica en termes de renda per càpita i considerablement oberta. El PIB de Catalunya el 2012 fou de 207.762 milions d'euros, similar al de Dinamarca (244.535 milions d'euros) i al de Finlàndia (194.469 milions d'euros). En el context de la Unió Europea dels Vint-i-set, Catalunya seria la dotzena economia més gran. En termes de PIB per càpita, ajustat per les diferències de poder adquisitiu, Catalunya està per sobre de la mitjana de la zona euro i seria el novè país més ric de la UE.

Dins de l'Estat, la posició relativa de Catalunya hauria millorat lleugerament els darrers anys, coincidint amb la crisi, i el 2012 el seu PIB per habitant era un 22% superior a l'espanyol. Ara bé, si volem conèixer la capacitat econòmica de les famílies, l'indicador adequat és el de la renda familiar bruta disponible, que mesura la renda un cop l'Estat ha fet la seva funció redistributiva. La renda disponible per habitant només supera la mitjana espanyola en un 14,2%.

Romeva aposta per una pregunta de sí o no a la independència

L’eurodiputat es el primer càrrec d’ICV-EUiA que és mostra a favor d’una pregunta clara i concreta. “No pots federar-te amb algú si no parteixes de la sobirania”

Raül Romeva en una entrevista a l’ACN ho diu molt clar:un referèndum amb tres respostes "no té cap sentit", és la primera veu d’un lider d’ICV-EUiA que parla clar i aposta per una pregunta clara sobre la independència de Catalunya. Defensa a més que per federar-te amb algú cal tenir abans la sobirania plena i diu que ho defensa davant l’actual direcció d’ICV. Per Romeva "la submissió i la claudicació ja no són una opció" a Catalunya . Romeva creu fermament “que és possible fer una consulta com a mínim amb la legitimitat democràtica que ens donem a Catalunya. Que no els agradarà a Madrid és evident, però això no vol dir que no ho puguem fer. Ho podem fer".

Romeva acosta ICV-EUiA a l’acord amb CiU i ERC sobre la pregunta i data

L'eurodiputat d'ICV descarta una consulta amb tres respostes. "El missatge és molt clar, no hi caben succedanis", Des del seu punt de vista, el referèndum hauria de ser sobre "la independència o l'estat" i amb resposta 'sí' o 'no'. Per Romeva, "no té cap sentit" incloure la tercera via en el referèndum perquè "és una via absolutament solitària". De fet, Romeva creu que els partidaris del federalisme haurien de "poder votar sí" a la consulta, com va assegurar Dolors Camats. "Jo sóc dels que penso, i ho defenso fins i tot davant dels que aposten per l'opció federalista, que no pots federar-te amb algú si no parteixes de la sobirania", assegura l'ecosocialista, que creu que el "factor comú denominador" entre independentistes i federalistes és que tots volen "ser país".

Què és The Catalan Project?

Una plataforma on tothom pot crear i compartir idees per decidir com serà la Catalunya del futur. Si voleu conèixer a fons the catalan project us recomanem veure aquest vídeo.

The catalan project

Per què preguntar per la independència i no pel federalisme?

Falten poques setmanes perquè es publiqui la pregunta i la data per a la consulta sobre el futur polític de Catalunya. Aquest és actualment el centre del debat sobiranista. La transversalitat dels partits que, d’una manera o altra, han reconegut que Catalunya té dret a decidir (CiU, ERC, ICV-EUiA, PSC i CUP) fa que s’hagin de fer equilibris per consensuar una pregunta que sumi com més suports millor.

Però el risc de sumar és que s’aigualeixi l’aspiració nacional. Cal que ens plantegem si, per tal de sumar-hi tothom, hem de pagar el preu de fer una consulta que ens deixi pràcticament on som ara. Haurà estat una consulta amb grans suports, però ben poc útil.

L’opció federalista o confederalista que defensen alguns partits (UDC, ICV-EUiA i PSC) planteja dos problemes a l’hora de sotmetre’s a les urnes: d’una banda, no es pot assegurar que tots els electors tinguin el mateix concepte de federalisme. I de l’altra, el seu resultat es pot interpretar de moltes maneres. I si hem de definir el futur necessitem un sol resultat, inequívoc, i amb una única interpretació possible.

Podem construir un estat federal? Segurament. Però és que estat federal no és un model únic. En preguntar si volem convertir Catalunya en un estat que constitueixi una federació amb Espanya, si no n’expliquem el tipus, estem jugant a l’article sorpresa que venen a la fira a un preu simbòlic: primer el compres, i després el desemboliques per veure què és.

Jordi Vàzquez: "L' horrible i costosa actitud de supremacia castellana de l'Institut Cervantes"

L'Institut Cervantes afronta l'exercici 2014 amb un còmode pressupost de 110.450.000 €, una xifra gens menyspreable tenint en compte la conjuntura econòmica del Regne d'Espanya. Entre les mesures preses per l'Institut espanyolista hi ha la de no tancar cap dels seus 84 centres a 44 estats ni reduir gens ni mica la seva voluminosa plantilla de personal .

L'Institut proporciona els DELE (Diplomes d'Espanyol com a Llengua Estrangera) i ha anunciat que ampliarà les convocatòries i varietat de títols (comercial, escolar, econòmic i online). Per això s'incrementarà la despesa en lloguers d'aules especials per celebrar exàmens i en obres per a les seus de Brussel·les , París i Varsòvia. A la capital polonesa l'Institut gaudeix d'un edifici de cinc plantes.

Tot això per promocionar la llengua castellana que, com tots sabem, agonitza amb els seus 528 milions de parlants. Mentrestant, l'Institut menysprea, amb indiferència, llengües suposadament espanyoles com l'asturlleonès i l'aragonès o mostra arrogància cap al gallec, el basc o el català. De les 210.000 matrícules de l'Institut, per exemple, 207.000 corresponen al castellà, 900 al català, 100 al basc i 100 al gallec. El total d'esdeveniments culturals de l'Institut són sobre el castellà .

Nerviosisme a la Moncloa i al CNI

En una de les darreres reunions de la comissió d'intel·ligència creada per ordre de la presidència del govern espanyol amb l'objectiu d'estudiar el "problema catalan" i arribar a destruir o aigualir el secessionisme a Catalunya, ha acabat com el rosari de l'Aurora. Retrets, manca de coordinació i d'estratègia, i també ineficàcia. L'entorn de Soraya "i els seus nans" ha acusat els seus equips a Catalunya de no haver aconseguit pràcticament cap dels objectius establerts en l'estratègia.

Dia a dia el sobiranisme que s'havia de dissoldre amb unes quantes "estocades" dels aparells de l'Estat, les seves clavegueres i els mitjans de comunicació comprats a Catalunya, resisteixen. I més preocupant encara: els actes organitzats per CDC, ERC, l'ANC, l'AMI i Òmnium Cultural cada dia gaudeixen de més assistència, i l'extensió de la por entre aquests sectors no ha donat resultats.

Cada cop més, Catalunya resisteix amb més fermesa i convicció en contra dels arguments unionistes catastrofistes, negatius i que no aporten cap alternativa ni proposta al dret a decidir i a l'independentisme: sols dogmes de fe, la Constitució, la santa unitat de la pàtria espanyola... arguments possiblement vàlids per una part important de l'Estat però absolutament anacrònics i fins i tot contraproduents per a una Catalunya que, psicològicament i sentimental, ja s'ha divorciat d'Espanya i ja ha trencat els llaços i les esperances amb la nació espanyola.

Miquel Puig: "Notes sobre el procés"

El catastrofisme insisteix

L' Abc posa en portada que la independència seria la ruïna de Catalunya perquè li produiria un xoc de 25.000 milions d'euros i una desbandada d'empreses. L'executiu del lobi d'empreses americanes a Espanya insinua a La Vanguardia que Catalunya es podria decantar "cap a una llarga etapa d'incertesa social, política i econòmica" i que "moltes companyies estrangeres han invertit a Catalunya per servir un mercat de 47 milions (o de 500) i no de 7, per la qual cosa estan elaborant plans de contingència".

Cansa haver de repetir que aquestes sinistres premonicions es basen en una hipòtesi extrema, inversemblant i que rarament s'explicita: que Catalunya s'independitza pel seu compte en un procés desordenat que li posa el món en contra, fins a l'extrem que els camions amb paquets d'Ariel són immobilitzats al Pertús i a Fraga mentre Procter&Gamble anuncia un ERO a la fàbrica de Mataró i resignadament consigna una pèrdua milionària en els seus balanços. De fet, el mateix ambaixador dels EUA ha desmentit que hi hagi neguit en les multinacionals del seu país.

Suports a la tercera via

La Vanguardia fa una crida als moderats en un editorial extraordinari que és, a la seva vegada, extraordinàriament moderat. El País publica una enquesta d'acord amb la qual una hipotètica oferta de l'estat espanyol guanyaria en referèndum a l'opció independentista i a la immobilista.

Presentació de la sectorial d'informàtics per la independència el 14 de novembre

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 15, 16 i 17 de novembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Divendres, 15: A la tarda, de 6 a 8, davant del Mercat de Sagrada Família (Mallorca 429)

Dissabte, 16: Al matí, d'11 a 2, a Indústria cantonada Marina (SUSPESA PER PLUJA)

Diumenge, 17: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi

Josep M. Torres: "Annexió d´Espanya a la República de Catalunya"

Voldrà Espanya annexionar-se a la República de Catalunya? Pot semblar una pregunta de ficció, però donada la necessitat vital i fixació quasi malaltissa que Espanya sent envers Catalunya no sembla descartable en un futur no gaire llunyà. Abans, però, Catalunya s´ha de constituir en Estat. La història ens ensenya que rés és impossible en la relació entre els pobles. Absolutament rés. Avui Catalunya està escrivint la seva història en lletres d´or encara que potser no en siguem massa conscients. Girem la vista enrrere per uns instants:

Espanya, tot un imperi centralista, es va transformar en estat autonòmic delegant part important del seu poder central als seus territoris. Es va veure avocada a fer-ho per causa de les fermes aspiracions de Catalunya a restablir les seves Institucions i Autonomia. Per causa directa de les aspiracions de Catalunya existeixen totes les altres Comunitats Autonòmiques a l´estat espanyol. Per causa de Catalunya, ara, diuen, Espanya podria transformar-se en estat federal, o qualsevol altre engendre, o nyap a configurar, si el potent moviment Independentista català es deixés desvirtuar en federalista i unionista tal i com pretenen les males arts de Duran i Lleida, Pere Navarro i alguns altres que ni val la pena anomenar. Aquesta és la força del potent motor del poble de Catalunya dins aquesta Espanya malaltissa. Però Catalunya ja no suporta tant d´esforç i responsabilitat gratuïta a que se la obliga des d´aquesta malaltissa necessitat que Espanya en té de la Nació Catalana. Si Espanya sempre ha estat conscient del valor intrínsec de Catalunya, com a patrimoni pseudo-colonial i propietat del seu malaltís estat, també la Catalunya-nació n´ha estat sempre ben conscient que la noció d´estat espanyol li era completament aliè i que la nació espanyola no era la pròpia nació anhelada.

Montserrat Tura: “Si seguim igual tots serem independentistes”

AVUI · “No tinc intenció de deixar el partit. Em considero molt socialista. Però també em considero catalana” FUTUR · “Els votants del PSC no han marxat cap a partits espanyolistes o unionistes sinó cap a ICV i cap a ERC”

Montserrat Tura va abandonar després de tres dècades el Consell Nacional del PSC. Ja no té cap càrrec ni públic ni al partit. Tot i això reivindica que seguirà fent política.

Pere Navarro li va demanar que es quedés al Consell Nacional?
Va dir que no era el moment de marxar sinó de quedar-se..., però he de dir que jo m'he quedat. La capacitat d'interlocució sobre les meves idees ha sigut zero. No serveix de gaire participar de manera responsable si no hi ha diàleg. La segona autoritat del partit, Antoni Balmon, no desmentit per la primera, va posar en dubte tota la meva trajectòria política. Vaig demanar una explicació dins dels òrgans del partit i, com es poden imaginar, ningú me la va donar. Considero, doncs, que he de fer un pas al costat però faig evident el meu desacord en la seva manera de fer les coses.

Deixarà el PSC?
Vaig entrar al partit per una decisió personal i si algun dia me'n vaig serà per decisió personal. No tinc intenció de fer-ho. Em considero molt socialista. Però també em considero catalana i que visc en una nació
amb una situació més complexa que mai.

Toni Soler: "Per un sí inevitable"

INICIATIVA. El debat sobre la pregunta de la consulta és fàcilment parodiable -en dono fe- però no té res d'anormal. És una qüestió massa nuclear, massa decisiva, per pretendre que els actors polítics es posin d'acord a la primera, sobretot amb un sistema de partits com el català, que és plural i complex (cosa que sempre ens ha semblat una riquesa). D'altra banda, sempre ens hem enorgullit que el procés sobiranista l'ha impulsat la gent, però això també té alguns inconvenients, perquè a molts partits habituats a la còmoda indefinició tot això els ha agafat a contrapeu i ara no saben com gestionar les seves contradiccions internes. És el que passa a CiU, al PSC i a ICV. Crec que entre els convergents s'imposarà el sí, sobretot quan plegui en Duran, mentre que al PSC s'imposarà el no, a costa de doloroses escissions. El cas d'ICV és el més complex, el més difícil de pronosticar, però és de gran importància per al procés, no només des d'un punt de vista quantitatiu, sinó també pel pes que té aquesta formació en el món sindical i en alguns àmbits socials molt mobilizats.

LA POR AL NO. La bona notícia, des de l'òptica sobiranista, és que, d'una banda, Iniciativa sap que no pot abstenir-se eternament del debat, i, de l'altra, té veritable terror a afegir-se al bloc del no. Perquè, al cap i a la fi, el sí encara té un perfil dubtós, mentre que el no sabem segur el que voldrà dir: mantenir l' statu quo al costat del PP, Ciutadans i un PSC feble, més supeditat que mai als interessos del PSOE. Optar pel no, amb la CUP respirant-los al clatell, podria ser un suïcidi per als ecosocialistes. Per tant, diria que Herrera i Camats necessiten afegir-se al sí, però minimitzant els riscos i assegurant-se el perfil propi. Ara bé, això no els resulta gens fàcil, perquè amb CiU se senten als antípodes ideològics i amb ERC es professen una urticària mútua que té gairebé 80 anys d'història (això és una cosa que tard o d'hora hauran de resoldre, si volen que a la futura Catalunya, independent o no, hi torni a haver un govern d'esquerres).

Comunicat de l’ANC

Des del respecte que han de merèixer tots els símbols nacionals, l’ANC vol deixar ben clar que el tracte que la Justícia espanyola aplica als ciutadans que acusen de suposades injúries als símbols espanyols, és ben diferent i discriminatori d’aquells altres que apliquen als que participen en actes com el de la crema de banderes catalanes i estelades o, sense anar més lluny, en accions com les de l’atac feixista de l’11 de setembre passat a la Blanquerna de Madrid.

És per això que donem el nostre suport als dos joves d’Argentona i Mataró que han estat cridats a declarar davant el jutge de l’Audiència Nacional acusats d’haver cremat una imatge del rei el passat 11 de setembre a Mataró. El nostre suport els ho donem en tant que ciutadans de Catalunya implicats en el procés d’independència que estem vivint en aquest país.

No obstant això, també volem remarcar que l’ANC té una manera de fer i d’actuar molt diferent. Una manera democràtica i pacífica; respectuosa, que no va contra res ni contra ningú. Una manera de fer i d’actuar sempre en positiu i en contra d’actes que puguin menystenir persones o símbols.

L’ANC demana a tots els independentistes i en especial als membres de l’ANC que actuïn sempre i en tot moment de manera absolutament respectuosa i democràtica.

S’acosten temps difícils i la unitat d’acció de l’independentisme català ha d’estar per damunt de tot.

6 de novembre de 2013

Entrevista al professor Guillem López Casasnovas

Guillem López Casasnovas, catedràtic d'Economia de la UPF i conseller del Banc d'Espanya

Font: catradio.cat

Una pregunta, dues respostes, un mandat

El Govern i el Parlament catalans estan aquests dies parlant sobre la consulta a fer al Poble de Catalunya. Com sempre, discussions sobre com es formula, quantes preguntes i quantes respostes.

Per evitar-los discusions inútils, interpretables en alguns casos com a desig no confessat de no arribar a cap acord, caldria que reflexionessin sobre alguns aspectes fonamentals.

Quantes preguntes, i quantes respostes?

Sempre que es fa un referèndum o consulta, és per captar l’opinió de l’electorat, per després prendre una decisió conforme als resultats. El normal és presentar una pregunta clara i inequívoca i oferir dues respostes, sí o no, perquè si n’hi ha tres o més, excloents entre si, molt probablement la majoritària no arribarà al 50%. Com es pot portar a la pràctica un mandat amb, per exemple, només el 35% de vots a favor i un 65% que volen altres opcions? Una consulta amb més de dues respostes només es fa si no es vol arribar a fer res posteriorment.

Les consultes en arbre tenen més o menys les mateixes problemàtiques. Per exemple: solució A o solució B. Si guanyés la A, subopcions 1 o 2. Si guanyés la B, subopcions 3 o 4. I vinga dividir l’electorat! Al final, què fem, 1, 2, 3 o 4? Per tant, si no volem marejar la perdiu, una pregunta i dues respostes –conclusió a la qual ja havia arribat, per cert, el Consell Assessor per a la Transició Nacional.

I quina pregunta?

Madrileño e independentista? Claro que sí!

Como madrileño he llegado a la conclusión de que soy independentista catalán. No entiendo al Gobierno de España. No entiendo cómo puede tener a una comunidad de siete millones y medio de personas así. Una comunidad que tiene tres idiomas oficiales. Que es referente en muchos campos y que ha sido motor de España desde antes de la democracia. Que no sólo ha sido puerta de entrada de importaciones, inversiones y turismo, que es puerta de entrada de cultura, modernidad y respeto. No se le puede decir a un pueblo que no use su idioma para educar a sus hijos. No pretendas que se queden inmóviles amenazándoles con qué les pasará si nos abandonan. No es dinero lo que perdemos. Perdemos siete millones y medio de habitantes, cultura, gente muy importante y preparada en muchos campos, empresas internacionales y nacionales, industria, prestigio, calidad como país y democracia.

Al motor de España durante décadas se le cuida y se le mantiene, se invierte para que siga siendo competitivo. No se le gripa una y otra vez esperando que dé el 300% para que otras comunidades que nunca han funcionado o que tienen un concierto económico especial se permitan dar ayudas y subvenciones que Catalunya ya no puede. ¿Qué solidaridad es esa? Y la respuesta desde hace años es no. No a todo, a sentarse a hablar, a una mejora de financiación, a una redistribución mejor de la solidaridad y ahora a una consulta. No soy catalán, soy madrileño, y me entristece decir que les entiendo, que para seguir así, es mejor que sigan solos. Yo tampoco quiero estar donde no se me aprecia.

Font: Cartes de La Vanguardia

Comentari SFxI: Com pot ser que un madrileny ho vegi i alguns (masses!) catalans segueixin amb la vena als ulls? 

Quim Torra: "El sofà, el pitjor obstacle per a la independència"

"El moment de la ruptura és a prop, i caldrà no vacil•lar. Preparem-nos, però sobretot estiguem llestos per a actuar"

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel•lectual d'un certa alçada. No passa setmana que algun membre de l'establishment -convertit per la neollengua dels mitjans unionistes en moderat o tercera via- no es despatxi amb una cadena d'impertinències insultants sobre el president Mas o Oriol Junqueras i l'independentisme en general, sense raonar un sol punt que ens permetés prestar-li una mínima atenció. La ciència de la insultologia ha assolit uns cims mai aconseguits fins ara. La gamma d'insults és inacabable, però sense entrar tampoc, només faltaria, en el fons del debat. Tindrem pel costat dels dependentistes uns oponents que lluitin honorablement per les seves tesis? Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, precioses i buides paraules, algú exposarà algun argument que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya?

I tanmateix, tant el treball del Consell Assessor per la Transició Nacional, com les declaracions dels líders polítics nacionalistes, així com de les personalitats més importants i de prestigi del país (per exemple, el Col.lectiu Wilson ) continuen avançant en el camí. Ens cal seguir conduint el debat cap el rigor i la seriositat. Això és, debatre sobre les xifres, els valors -sobretot la democràcia- i les idees, i evitar tirar, com socialistes i populars, d'arguments tan pobres i intel•lectualment retrògrads i decimonònics com “'legalitat" o "marc constitucional". També és vital no caure en les trampes dels debats estèrils dels preguntòlegs i dels terceraviòlegs, mutació recent dels federalistes però que conserva el seu mateix ADN:

Empar Marco: "O delegat del govern espanyol o president de la Generalitat"

El discurs del president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, per a justificar el tancament de la televisió pública valenciana és un bon discurs d'un delegat del govern espanyol, però pèssim si és en qualitat de president autonòmic. Una televisió pública fa un servei públic i en aquest cas en la llengua pròpia, el valencià, el català. I això no s'ho creu Fabra, que és capaç de tancar una institució que forma part l'estatut d'autonomia, i fer-ho sense moure ni una pestanya ni pronunciar una frase en la llengua dels valencians. Si es tracta d'estalviar i de fer arguments perversos i demagògics, anem a un argument que no és gens demagògic, però sí de molt estalvi econòmic. Senyor Fabra: o sobra vostè, o sobra la delegació del govern espanyol. No són viables dues institucions que serveixen per a la mateixa cosa: ser la veu i el martell del govern d'Espanya, de Mariano Rajoy; dues institucions que fan una gran despesa, treballadors, personal, manteniment i que vostè demostra que intenta sobreposar. Doncs siga més valent encara i tanque el Palau de la Generalitat amb clau. Ens estalviarem diners i males gestions.

És cert que la televisió pública valenciana mai no ha tingut el crèdit que es mereix. Però això és perquè ho han volgut els diversos governs que hi ha hagut al consell, quasi tots del Partit Popular. També és cert que els treballadors s'han cansat de denunciar les manipulacions informatives, les malversacions, els balafiaments. Molts fa anys que lluiten, uns altres fa escasses hores. Benvinguts. Però cal que siga la societat sencera que es desperte, que s'adone que li han arrabassat un organisme que és vertebrador, que hauria de ser la columna vertebral del país, de la llengua, de l'economia, de la cultura. Tornem a dir-ho: cert, no ha fet aquest paper al cent per cent, però encara és possible. Només cal un govern que s'ho crega. Evidentment, no és aquest.

Empar Marco, delegada de TV3 al País Valencià.

Font: VilaWeb

Discurs de Carme Forcadell al Fòrum Europa Tribuna Catalunya - 04/11/13

Vicent Partal: "Fabra ensenya el projecte del PP"

El tancament de Ràdio Televisió Valenciana ha estat una sorpresa monumental. L'actuació del govern valencià és intolerable i indigna. Tancar el servei públic de ràdio i televisió és un atemptat en tota la regla contra el conjunt dels valencians. Justificar-ho dient que és prioritària la sanitat o l'escola és d'una barra descomunal. El govern d'Alberto Fabra no té gens de credibilitat a l'hora de defensar l'estat del benestar. I, siga com siga, uns mitjans públics i de qualitat són també estat del benestar.

Més enllà de la indignació i l'estupor, cal veure en el gest de Fabra una definició directa i precisa del projecte del PP. Durant anys ha volgut fer creure que defensava una manera de ser valencià contra una altra --la de nosaltres els catalanistes--. Però ara tot allò que siga valencià és enemic, per ells. Tancant RTVV, Fabra s'ha situat al costat del nou PP de Bauzá: pur espanyolisme frenètic sense gota de concessió ni al regionalisme més candorós. Tot allò que siga valencià, exactament tot allò que no siga estàndard espanyol, és perillós, per aquest Partit Popular. Això és un canvi important.

Tanmateix, el problema greu és que ja no parlem únicament en termes ideològics. Parlem de lladres, de delinqüència, de prevaricació, de robatoris, de delictes. Recordem que el PP valencià té més de cent polítics implicats en casos de corrupció, molts dels quals asseguts a les corts. I no oblidem els milions i milions d'euros que han balafiat i que de segur que farien una diferència important, avui al país. Gürtel o Bankia passen factura a tothom.

Vicenç Villatoro: "Gràcies, Rosa Díez"

La setmana passada, al Parlament espanyol, el setanta-cinc per cent dels diputats espanyols i el dinou per cent dels diputats catalans van proclamar que els catalans no tenen dret a decidir el propi futur. La diferència de percentatges és espectacular. Entretinguts amb la política del dia a dia, amb els problemes interns del PSOE, no ens vam adonar de d'extraordinària força política d'aquest fet, d'aquestes xifres. Fins al punt que, al meu parer, només l'enunciat d'aquesta votació permet entendre i jutjar la qüestió catalana, per a algú de fora, sense necessitat de gaires comentaris més. Si haguéssim d'explicar què està passant a Catalunya només en deu segons, podríem fer servir perfectament aquesta votació.

Vull dir que, al llarg de tots els anys que n'hem estat parlant, tant a Catalunya com a Espanya hem anant construint un argumentari molt sofisticat i ampli sobre les nostres posicions. Des del catalanisme, es diu que tenim dret a decidir el nostre futur perquè som una nació, i expliquem la història, la llengua, la cultura, l'economia, el dèficit fiscal... Des del nacionalisme espanyol, que l'única nació és Espanya, que això és el fonament de la Constitució, que l'únic subjecte de sobirania és la nació espanyola, i expliquen la història a la seva manera i volen desmentir la manera com l'expliquen els altres... En aquest argumentari hi ha bestieses constatables, opinions lícitament divergents i algunes peticions de principi. En general el xoc de trens argumentals en aquests àmbits ens porta a discussions jurídiques complicades, a debats sobre la història fatigosos i sobretot a una paret metafísica sobre qui és el subjecte de la sobirania, sobre qui és i qui no és la nació.

Quim Arrufat: "La pregunta és independència i el referèndum és tant sí com no"

Tothom veu clar que la pregunta és clau. I com en qualsevol afer que passa per les mans dels partits, el partidisme hi vol tenir joc. Cada partit, legítimament, mirar d’encaixar també la pregunta amb el seu programa polític. Els partits de l’statu quo no volen pregunta, els del 'federalisme amb no sé qui' volen que inclogui el federalisme i els que 'depèn de com vagi tot ja veurem' volen aigualir-la. És normal que ho facin, però no veiem clar que sigui gaire legítim. El contingut de la pregunta no és mercadejable entre partits, perquè és la mobilització que l’ha determinada. L’emplaçament públic i social el fa una mobilització popular sostinguda i multitudinària que pregunta sobre la 'independència de Catalunya'. Ni més ni menys. No ha pas de ser un anhel majoritari --per això es demana que siguem consultats, per saber-ho i actuar en conseqüència--, però la petició d’un referèndum no l’ha fet una mobilització federalista, ni una de més-autonomista. Per tant, el paper de les institucions (partits inclosos) en aquest afer és respectar la pregunta que es deriva de qui ha impulsat la qüestió fins a fer-la central: voleu que Catalunya sigui un estat independent?

És absurd formular preguntes i respostes que no depenen de tu. Bé, no és absurd, és autonomisme. Com en unes eleccions, vaja. En un referèndum es vota sí o no a una qüestió que depèn d’un mateix. O continuar dins o anar-se'n, en aquest cas. Tota la resta de qüestions són indeterminades i depenen d’algú altre que ni s’ha mobilitzat, ni vol que es faci la consulta, ni en reconeixerà el resultat. I no ens hem mobilitzat per reforçar una posició de força de les elits autonòmiques ni de l’autonomia en la negociació amb l’estat espanyol. No fem agitació per negociar competències, no, no. Ens mobilitzem, ens hem mobilitzat i ens mobilitzarem per la independència. Per la sobirania del nostre poble. És això, que ha d’anar a consulta. Entre més raons, perquè l’autonomia és la coartada perfecta de les elits pròpies per a evitar de reconèixer el poble dels Països Catalans com a subjecte de drets.

Josep Pedrol: "Kosovo i el minut català"

«La Catalunya independent no estarà ni un minut fora de l'Espai Econòmic Europeu. En tenen algun dubte?»

“Espanya vetarà Catalunya d'entrar a la Unió Europea pels segles dels segles, i fora de la Unió Europea fa molt de fred”. Aquesta sentencia ens ha estat recordada repetidament per polítics sèniors de Madrid, no cal dir noms.

Avui, m'agradaria veure la cara que se'ls ha quedat a aquests polítics defensors de la nació espanyola, en saber que la Comissió Europea ha iniciat negociacions amb Kosovo. Inicialment es negociarà una àrea de lliure intercanvi de mercaderies, serveis i capitals, mentre, Kosovo anirà adaptant la seva legislació a les normatives europees. Posteriorment, si la relació és bona, es negociarà l'adhesió a la Unió Europea amb tots els drets i deures.

Espanya no ha reconegut mai Kosovo com a estat, sembla ser que d'aquest posicionament Catalunya en té la culpa. A la Unió Europea, Espanya n'està vetant l'adhesió, però tots sabem que inicialment, el que importa és la lliure circulació de mercaderies, serveis, capitals i persones, i això és el que, tirant pel dret, amb una clara decisió política, la Comissió Europea està ja negociant amb Kosovo, la pertinença a aquest Espai Econòmic Europeu.

Paradetes informatives del cap de setmana, dies 8, 9 i 10 de novembre

Ja pots venir a signar el teu vot per la independència.

Què esperes per a venir a col·laborar-hi?

Divendres, 8: A la tarda, de 6 a 8, davant del Mercat de Sagrada Família (Padilla/Provença)

Dissabte, 9: Al matí, d'10 a 2, a Mallorca cantonada 2 de Maig

Diumenge, 10: Al matí, d'11 a 2, a l'avinguda de Gaudí (Marina/Provença)

Junts podem!

Què són les paradetes o com participar-hi